Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llarena. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llarena. Mostrar tots els missatges

dilluns, 26 de març del 2018

GUERRA OBERTA SENSE ARMES


De Vergara a eldiario.es. 
Si no n’hi havia prou amb l’empresonament la setmana passada per part del Jutge Llarena de Forcadell, Turull, Rull, Bassa i Romeva que se sumen als que ja hi estaven (Junqueras, Forn, Sánchez i Cuixart), amb la retenció a Alemanya de Puigdemont ahir, al món independentista no li falten motius per estar indignats i sortir al carrer a manifestar-ho.
En bona part depèn de la justícia alemanya, però si com se preveu, passa el que ha de passar, que és que finalment s’extradeixi a Espanya Puigdemont, és més que previsible que les revoltes, manifestacions, talls de carretera, etc. se produeixin cada dia.
Potser el govern i la justícia espanyola, en el seu afany de voler veure els catalans sotmesos i submisos, no van mesurar prou bé la dimensió que podria prendre el conflicte entre catalans i espanyols, entre aquells que estan a favor del procés i els que pensen tot el contrari, però tot indica que caminem cap a uns mesos molt convulsos i de desenllaç imprevisible.
Com sempre he dit, un tenen la força de la raó i els altres tenen la força i prou. Segurament sense el PP al govern d’Espanya, la situació no hauria arribat on està ara mateix. Amb el poc que costava fer un referèndum pactat i vinculant per veure quina era la voluntat majoritària dels catalans i, en canvi, ens hem de trobar amb un carreró sense sortida (al menys immediata)   
Els independentistes sempre han dit que buscaven la internacionalització del conflicte català. D’aquí que Puigdemont juntament amb Comín, Serret, Ponsatí i Puig marxessin cap a Bèlgica i posteriorment Gabriel primer i Rovira més tard, cap a Suïssa. Els llocs no van ser triats a l’atzar. A Bèlgica està la seu de les institucions europees com el Consell o la Comissió i a Suïssa la delegació d’ONU. A part d’això, allí les lleis sobre l’extradició són molt més toves i per tant és molt més difícil que se facin efectives. La prova de tot això és que Puigdemont a Bèlgica vivia prou tranquil, així com la resta de càrrecs que encara hi viuen.
Durant les darreres hores han entrat a escena altres països com Alemanya i Noruega. Els països on va ser detingut i d’on provenia antes de ser-ho. Sembla que finalment serà alemanya el país que prengui la decisió final. De moment a Alemanya, a manca del terme rebel·lió (que és la principal causa per la que la justícia espanyola perseguia a Puigdemont, tenen la d’altra traïció i, per tant, caldrà veure si la justícia d’aquell país considera o no que és un concepte semblant.
Potser alguns se preguntaran perquè les institucions europees no diuen ni piu. La resposta és molt senzilla: perquè Espanya és un país de ple dret a totes elles i, en canvi, a Catalunya, la majoria de càrrecs la veuen (o la volen veure) com una part d’Espanya que se vol independitzar unilateralment.
L’única solució que apunten el experts és demostrar que a Espanya no hi ha garanties suficients de que els encausats puguin tenir un judici just, tot i l’estat de dret del que tant presumeixen els polítics del PP.
Potser sí que és veritat que alguna cosa s’està movent, ja que diversos diaris europeus ja a l’editorial, ja en articles d’opinió, no deixen gens ben parat el Govern de Rajoy. Entre quests diaris està l’anglès The Times i l’alemany Die Tageszeitung, tal com ha informat TV3.

divendres, 23 de març del 2018

QUE ALGÚ ATURI AQUESTA BOGERIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Marta Rovira se’n va cap a l’exili... Una més. I els altres cap a la presó... I ja en van...
Queda claríssim que l’Estat Espanyol no afluixarà fins que hagi acabat amb la idea independentista o més enllà.
De vegades, amb la meva solitud recordo els inicis del procés, tant il·lusionant per a molts que ja veien la independència a tocar... I més tard la República catalana. Mentre, jo, que com més vell me faig més ronyós me torno, era escèptic  i molt més realista que la majoria.
És evident que tothom pot somiar. I posats a fer-ho és millor en coses que ens puguin donar la felicitats. Però de vegades cal tocar de peus a terra i deixar d’escoltar cants de sirena que no porten en lloc.
Quan va començar el procés, el dolent de la pel·lícula era el PSC. El socialisme català oficialista, tot i que s’ha mantingut coherent durant tots aquests anys, camina cap a la seva pròpia destrucció ja que no ha sabut donar resposta a una gran part dels seus votants que eren partidaris de fer un referèndum pactat amb l’Estat, que és l’única via possible per a desencallar la situació i tornar a la normalitat.
Perquè dels que està passant políticament ara mateix a Catalunya res és normal. No és normal que les eleccions catalanes siguin convocades des de Madrid. No és normal que un President de la Generalitat, així com a diversos dels seus consellers i altres polítics s’hagin exiliat per por de ser tancats a la presó, tal com els hi ha passat a d’altres que van optar per quedar-se.
No és normal que ahir Jordi Turull (que avui se jugava la pell davant el jutge Llarena) fes un discurs de marcat signe autonomista dels anys 80 (així ho va qualificar algú) i en el torn de paraules, Eduard Pujol, el portaveu de JxCat ho fes amb to independentista quan tothom era conscient que, precisament ahir, el ple d’ahir no anava d’això. Però es clar, ell no s’hi jugava res...
Sé podrà estar a favor o no. Alguns pensaran que cal seguir endavant amb el procés i d’altres pensaran que fins aquí hem arribat, però ahir al Parlament hi van haver dues intervencions que van voler posar una mica de seny. Un va ser Miquel Iceta (ja sabeu que no és sant de la meva devoció) i l’altre Xavi Domènech. Tots tos van estendre la ma tan a ERC com a JxCat per trobar una solució que desencalli aquesta anomalia. I crec que va ser Xavier Domènech qui encara va anar més lluny en demanar la unitat de totes les forces polítiques espanyoles per a presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy i el seu govern.  
Si com diuen a Espanya no hi ha separació de poders i la Justícia se mou al ritme que marca el Govern, podem arribar a la conclusió de que amb un altre Govern la situació no seria tan complicada.
Potser avui el jutge Llarena no hauria enviat a la presó sense fiança a Turull, Forcadell, Rull, Romeva i Bassa. Fa un moment escoltava a la SER la tertúlia del Balcó i tots tres contertulians (entre els que estava Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB) posaven el crit al cel a l’hora d’analitzar la situació.
No sé com, ni qui, ni de quina manera, però és necessari desencallar la situació.
Prou presos polítics! I evidentment llibertat per a tots ells!!!