Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maragall. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maragall. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 de novembre del 2019

LA NACIÓ CATALANA


Tots aquells que me coneixeu sabeu suficientment com penso. Mai he amagat la meva ideologia ni les meves creences.
Soc català pel simple fet d’haver nascut a Catalunya i, a part, tinc la immensa sort de viure-hi. 
Soc d’esquerres perquè vaig néixer al si d’una família humil, de jornalers i gràcies als valors que me van inculcar els meus pares des de menut.
Si me pregunteu si soc independentista, us diré que sí, que ho soc... No obstant, mai he cregut amb el anomenat procés. Mai he fet seguidisme dels partits que l’han comandat i, des d’un primer moment, vaig creure que no aniríem en lloc. Sempre m'he autodefinit com a pragmàtic.   
Durant molts anys vaig militar al PSC quan aquest partit depenia molt poc o gens del PSOE i quan els seus dirigents defensaven Catalunya i el català com jo pensava que s’havia de fer, sobre tot durant l’etapa de Pasqual Maragall com a President de la Generalitat.
No obstant, per a sentir-se català no fa falta haver nascut a Catalunya (tal com li passa al President Montilla que va néixer a la província de Còrdova). Ni tan sols haver-hi viscut mai... Al llarg de la meva vida he conegut gent (de Vinaròs, de Traiguera...) que afirmaven sentir-se catalans tot i no ser-ho.
En canvi n’hi ha d’altres que mai entendran que significa sentir-se català. Alguns perquè potser no s’han parat mai a pensar el perquè d’aquest fet diferencial i d’altres, simplement, perquè no ho volen entendre. Són els que sovint posen a tots els espanyols a baix del mateix paraigua. Un d’aquests és el President aragonès Javier Lambán (PSOE).
Lambán ha dit el següent: Per a exaltar la sardana o la Mare de Déu de Montserrat no és necessari que una comunitat hagi de declarar-se nació.
Després d’aquesta afirmació, situo a l’actual president del Govern d’Aragó al mateix nivell que els del Partit Aragonès (PAR) o els del PP d’Aragó que volien reconvertir la parla de la franja oriental de la seva comunitat (el català) en LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental)  
Potser sí que ell cregui que per a sentir-se aragonès hi ha que exaltar la jota aragonesa i la Mare de Déu del Pilar. Però s’equivoca si pensa que els catalans tenim un pensament tan simplista com el seu.
Personalment sóc agnòstic (cada cop més ateu) i no sé ballar la sardana ni tinc cap intenció d’aprendre’n. Per tant, mai exaltaré ni a la Moreneta ni a la que diuen que és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.
En canvi, penso que Catalunya és una nació, tal com ho posava al preàmbul del raspallat Estatut d’autonomia de 2006. I defenso i defensaré la meva terra de qualsevol intromissió forana, ja vingui de descerebrats de l’extrema dreta o de polítics socialistes que no veuen més enllà del seu propi nas, com és el cas de Javier Lambán.  

dimecres, 11 de juliol del 2018

FER UN 'ARTUR MAS'

De Ferreres a l'Ara. 

Me temo el pitjor per a l’independentisme. Per a l’independentisme honest, el de veritat.
Potser trigarem dies, setmanes o mesos abans de saber tota la veritat de la trobada entre Sánchez i Torra a Madrid, però els precedents no són bons.
Allà per l’any 2006 Arturo Mas que només era un cap de l’oposició sense gaire rellevància política va anar a Madrid a reunir-se amb Zapatero. I sabeu que en va sortir d’aquella trobada?
Si heu dit o pensat que la retallada de l’Estatut de Miravet impulsat pel President Pasqual Maragall, l’heu endevinat.
Efectivament Mas se va presentar davant Zapatero per a ser l’interlocutor de la part catalana i va acceptar rebaixar les pretensions de l’Estatut (que el Parlament de Catalunya havia aprovat el 30 de setembre de 2005 amb el vot favorable de 120 diputats dels 135 que el configuren) Mas només demanava una cosa: ser el següent president de la Generalitat. L’ambició convergent no coneix límits i Mas, en aquella època, la tenia intacta.
Poc ha transcendit de la reunió Sánchez Torra, tret dels regals que li va fer el President català, entre ells, tal com explicava ahir, una botella de ratafia.
Segons diuen els mitjans, la reunió només va ser de desglaç, per a desencallar les malmeses relacions bilaterals que han derivat a la situació que estem vivint ara mateix: presos polítics, polítics fugits per a no caure en mans de la justícia espanyola, sentències per rebel·lió, etc.
Durant tot aquest temps, l’Estat ha deixat clar que no cedirà mi un mil·límetre utilitzant totes les armes de els que disposat: jurídiques, policials... I si cal, l’ús de la força.
Digueu-me malpensat, però me sembla que les reunions entre l’Estat i la Generalitat, ja sigui el President Torra, ja el Conseller Aragonès (no pervindrà de Roquetes aquest xic?) que s’ha de reunir properament amb la Ministra Calvo (també a Madrid), pactaran abaixar el suflé a canvi de diverses concessions a Catalunya: més autogovern, millor finançament... Les promeses de sempre però que fins ara mai s’han acabat de complir.
Evidentment Sánchez i el seu equip no els hi poden prometre un estat federal perquè ara com ara no hi ha una majoria suficient (2/3 del Congrés) per a que això pugui ser possible.
Un PP en hores baixes (i, presumiblement, després del seu congrés encara hi estarà més) i un C’s ara pujo ara baixo, però que en un futur ha de ser l’alternativa de dretes d’aquest país, no estan disposats a fer cap concessió a Catalunya i des de les seves posicions vigilaran que se compleixen escrupolosament la Constitució del 78 i la resta de lleis que regulen l’encaix Espanya/Catalunya.
Quan hi hagi una majoria qualificada tant al Parlament com al carrer serà l’hora d’establir noves relacions amb l’Estat amb uns interlocutors vàlids que no se deixen ni ensarronar ni facin prevaldre l’interès de tot un país per sobre dels interessos personals i del seu propi partit.
Mentre això no passi, mentre les negociacions amb Madrid siguin més del mateix, personalment ho anomenaré fer un Artur Mas

dilluns, 2 d’abril del 2018

ARTUR MAS: PA I CIRC


 Mas demana girar full i no investir Puigdemont. Aquest és el principal titular del Periódico d’avui. Ara bé, hauríem d’estar dintre del seu cap per a conèixer exactament que és el que pensa en aquest moment en el que el procés no està passant precisament pel seu millor moment. Quan l’he llegit se m’ha fet estrany. Amb Mas va començar tot i ara sembla que Mas ho vol donar per acabat o bé canviar d’estratègia.
Quan després de la manifestació del 11 d’octubre de 2012 de Barcelona (una manifestació a la que, per cert, vaig assistir), Mas decideix abraçar la fe de l’independentisme català quasi ningú s’imaginava arribar on hem arribat.
Sense Mas i el seu partit l’independentisme, tot i ser un moviment ascendent no podria haver somiat tenir, per exemple, majories al Parlament de Catalunya. La suma de Convergència a l’independentisme català era clau. Com també ho havia segut uns anys abans en donar suport a l’Estatut promogut per Maragall. De no haver estat així, el nou Estatut mai s’hauria aprovat.
La veritable intenció de Mas no era proclamar una Catalunya independent. Se tractava simplement en recuperar l’hegemonia política que havia tingut el seu mentor. Mas, després de les dos governs Tripartits, va haver de pactar amb el PPC d’Alicia Sánchez-Camacho, la qual cosa li era de molta incomoditat, ja que anys abans en una jugada política, havia acudit al notari a manifestar que ell mai pactaria amb els populars. Però Mas se’n va desdir quan va tenir l’ocasió de ser President de la Generalitat que era el que desitjava més que cap altra cosa com a polític i convergent.
Després d’aquell 11 de setembre i després de proclamar el seu independentisme, Mas aspirava a tenir majoria absoluta i per això va convocar eleccions per al 25 de novembre. Però CiU va quedar molt lluny de la majoria absoluta i fins i tot va perdre suport respecte a les eleccions de 2010 (50 per 62) A Mas no li va quedar cap altra solució que pactar amb ERC i acceptar totes les seves condicions. El cost electoral i el desgast personal semblava que eren mals menors a l’hora de sortir de l’embolic on s’havia ficat ell solet. Sense demanar-li ningú...
Per tant, coneixent la trajectòria de Mas, no m’estranya gents que faci temps que estigui en contra de com ha evolucionat tot plegat. Des de el seu anunci de que la República Catalana no podia tirar endavant perquè no s’havien creat les necessàries estructures d’estat i, per tant no n’estàvem preparats o dir ara que no s’ha de investir Puigdemont que és una manera de suggerir que s’ha de tornar a la legalitat estatutària i constitucional.
Ara bé, si Mas estigués a la pell de Puigdemont diria el mateix? No, amb tota seguretat no! A Mas li hauria agradat passar per tot el que ha passat Puigdemont. Fins i tot l’exili a Bèlgica i la presó a Alemanya. I és que a Mas li pot més la seva extrema ambició que l’haver de governar amb realisme i acceptar que la ciutadania demanda alguna cosa més que pa i circ.   

dimecres, 31 de gener del 2018

ENS TENEN ON VOLIEN

De Faro a Diari de Tarragona. 
El missatge de Puitdemont a Comín que les xarxes socials i els mitjans de comunicació han publicat avui, sembla que és el punt i final del President. El Govern d’Espanya acaba de fer escac i mat a l’independentisme i si encara no ho és, trigarà poc en fer-ho.
Com el viatge a Ítaca (ple d’aventures, ple de coneixences...) ha estat molt bonic mentre ha durat. Més de dos milions de catalans van tenir un somni (com Luther King) Un somni on vivien a una república independent i on mai més dependrien d’Espanya. Llàstima de despertar...
Com sabeu els dos grans partits que representen l’independentisme català estan a la grenya (o a mata-degolla), una situació que des de Madrid desitjaven fa molt de temps. Sabeu allò de divideix i venceràs?
Els únics que resisteixen són els de la CUP i els seus òrgans executors els Comitès de Defensa de la República (CDR’s), però m’ensumo que ara com ara poc poden fer contra un estat que, tal com ja sé va dir des d’un bon començament, no ens volen rendits, sinó humiliats... És una pena, però és així.
No miro mai El Hormiguero. Però quan dic mai, vull dir això, mai! Però ves casualitat, anit fent zàping vaig veure que Pablo Motos entrevistava a Miguel Ángel Revilla, el president de Cantàbria. Quan vam començar a veure’l explicava anècdotes de la seva vida, tot i que Pablo Motos insistia de que havien de parlar de la situació catalana. Finalment va ser així.
De tot el que va dir, estic segur que el món independentista no hi estaria d’acord. Fins i tot jo podria discrepar amb algunes d’elles. Però no per que no ens agrada escoltar-les no han de ser veritat. De segur que de joves discrepàvem de moltes de les coses que ens deien els nostres pares, i ara pensem: Quanta raó tenien!
De fet, alguns independentistes ha dit en públic que encara no estem preparats per a ser independents. Imagino que en privat n’hi haurà molts més que també ho pensen, però que potser no s’atreveixen a dir-ho .
Però de tot el que va dir (i per a no entrar en polèmica) segurament el més important va ser que, com la majoria, va identificar als veritables culpables de la situació: El PP i Rajoy.
És evident que el moviment independentista existia molt abans de que Madrid ens tombés l’Estatut d’Autonomia. De fet ERC van abandonar el govern de Pasqual Maragall per a no haver de donar suport a un text que no compartien i va haver de ser l’oposició (CiU) qui va allargar la ma a Maragall per a poder-lo aprovar.
Una vegada més vull recordar que va ser José Montilla el primer en parlar de desafecció de Catalunya respecte a Espanya. Per tant els senyals de disconformitat eren més que evidents, però el PP com ha fet sempre, sé fa el desentès en aquells temes que no l’interessen, tot i que puguin afectar a sectors importants i determinants de la ciutadania.

Avui s’ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat de tornar a fer unes noves eleccions. Puigdemont sembla que ho té clar que si aquesta vegada ningú donava un duro per la seva candidatura i va acabar superant ERC, la pròxima arrasarà. És possible que així sigui. Però els catalans haurem d’estar-nos uns mesos sense que ningú ens governi i tot i que el país seguirà funcionant (no ho dubteu), no és bo estar sense govern. A par d’això, si anem a unes altres eleccions, els postconvergents anteposaran els interessos personals al de país, encara que Mas digui que fa tot el contrari... 


Intervenció de Miguel Ángel Revilla. 

dissabte, 30 de desembre del 2017

HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.
Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.
Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)
Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)
Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.
Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat
És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.
És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.
Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

dimecres, 27 de desembre del 2017

REPARTIMENT D’ESCONS

Cartells de C's enganxats a Amposta. 
Una de les polèmiques que sorgeixen de tant en tant, sobre tot quan algun partit no està d’acord amb els escons que li han atorgat el repartiment de vots després d’unes eleccions, és el mètode que es fa servir per a fer-ho, en aquest cas, tant a Espanya com a Catalunya que no compta amb una llei electoral pròpia, és la llei d’Hondt.
La llei d’Hondt reparteix proporcionalment els escons a partir de certes premisses afavorint les candidatures que més vots han tret i excloent a les que no han obtingut un mínim d’un 3% de vots.
Però el principal handicap no és la forma de repartiment, sinó el valor dels vots a cada circumscripció. Per a obtenir un representant tant al Congrés dels Diputats com al Parlament sé necessiten molts més vots a la circumscripció electoral de Barcelona que coincideix amb la província que no a les altres tres restants. Hi ha partit que creu que aquesta forma de repartir els escons els perjudica, en canvia a d’altres els beneficia. Recordo que la darrera vegada que es va presentar el Molt Poc Honorable Jordi Pujol, Maragall, el seu rival polític va treure molts més vots, però en canvi menys escons. Això va ser així perquè a Maragall que havia estat alcalde de Barcelona, va tenir molt de suport a la capital catalana i al conegut com a cinturó roig. En canvi Pujol va obtenir molt més vot rural. Que les passades eleccions del 21-D l’Arrimadas guanyés en vots i escons davant els hereus de Convergència i ERC té, des del meu punt de vista molt de mèrit.
Tot i no existir a Catalunya una llei electoral, fa anys quan aquest tema va ser molt controvertit, hi van haver diverses propostes. Els resultats utilitzant els altres mètodes variaven ben poc però si que és veritat que el PSC solia sortir-ne una mica beneficiat.
És difícil trobar una forma de repartiment que deixi a tots contents, però si una vegada beneficien a uns, potser una altra beneficiaran els altres, ja que com s’està veient darrerament no hi ha un partit hegemònic a Catalunya tal com va passar durant moltes legislatures en les que CiU guanyava per majoria absoluta.
Aquells que proposen que valgui el mateix un vot a la circumscripció de Barcelona que a la de Tarragona, per exemple, conscient o inconscientment s’equivoquen, perquè de ser així, la circumscripció de Barcelona tindria molts més representants que els que té ara i les altres demarcacions bastants menys.
Actualment la demarcació de Barcelona escull a 85 diputats al Parlament, la de Tarragona 18, la de Lleida 15 i la de Girona 17. Si ho sumeu veureu com sumen els 135 escons que té el Parlament. Si l’escó costes a tot a reu igual, potser a la província de Barcelona arribarien als 100 o més en detriment de les altres que rondarien els 10. Trobeu que seria just?
Una possible solució seria que cada territori (aquí podríem parlar de les vegueries de les que mai hi ha hagut la voluntat necessària de crear-les) tingués d’entrada un mínim de representants i d’aquesta manera se garantiria que totes hi estiguessin representades.
Us heu parat a pensar quants representants hi haurà de les Terres de l’Ebre quan sé constitueixi el nou Parlament? Sinó m’he errat 3... 3 de 18! Tot i que en algun cas he vist a la Carme Forcadell comptar-la com a ebrenca perquè va néixer a Xerta, però se va presentar per Barcelona.
Cap dels 18 va sortir escollit a la llista de C’s, tot i treure’n 6 i guanyar les eleccions també a Tarragona.
I és que els partits polítics, en general, també són centralistes en aquest aspecte i els caps de llista sempre solen ser del Camp de Tarragona, principalment de Tarragona i Reus.

Com heu pogut comprovar amics ebrencs, els del nostre territori ho tenim bastant magre...     

PER A AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 



dilluns, 3 d’abril del 2017

CANSAMENT

De Ferreres al Periódico. 
El sondeig del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) que es va fer públic el passat dijous, des del meu punt de vista reflecteix un cert cansament de la ciutadania.
Està clar que només es tracta d’un sondeig fet d’un mostreig d’uns quants milers de persones, però normalment es pot perfectament extrapolar tot i que sempre hi ha un marge d’error tal com adverteix l’empresa que l’ha realitzat.
La passada setmana va fer 18 mesos des de que es van celebrar les eleccions el mes de setembre de 2015. En aquells moments se’ns va anunciar que en 18 mesos es portaria a terme el full de ruta i, per tant, Catalunya passaria a ser un estat independent. Aquest primer termini no s’ha complit.
Quan s’ha recordat als de Junts pel Sí aquesta dada, alguns han fixat un nou termini: 18 mesos des de la presa de possessió de Carles Puigdemont (12 de gener de 2016) Per tant, la nova data hauria de ser el 18-07-2017.
Mentre els de les CUP van arreant el Govern, aquest, per la seva part, sembla que no porta tanta pressa. El cupaires els hi demanen que fixin ja la data del referèndum encara que no sigui acordat amb l’Estat, mentre que al Govern i el grup parlamentari de JxS els hi és més urgent aprovar els pressupostos per aquest any.
Tot i la pastanaga que suposa la independència, amb el pas del temps sé corre el risc de perdre suports sinó s’acaben complint les previsions anunciades pels partits partidaris de la independència. És cer que una gran part dels catalans volem (primera persona del plural) votar. Però una part important dels que volem votar, ho volem fer amb les condicions necessàries per a que el resultat que surti de les urnes serveixi per alguna cosa més que per a donar xifres. Volem que es tinguin en compte els resultats i ja serial’hòstia que a sobre l’Estat els considerés vinculants i obrés en conseqüència.
Mireu, durant la seva presidència, Maragall va voler impulsar un nou Estatut d’autonomia. El tràmit va ser llarg i feixuc i, a sobre, un dels partits que conformava el Govern, ERC, se va posicionar en contra. La tramitació va ser tan llarga que no només va cansar la ciutadania, sinó que va desgastar el govern, sobre tot els socialistes que eren els grans avaladors.
Per tant, res de nou. Quan un tràmit es fa massa llarg, al final cansa. Una gran part de la ciutadania vol música, futbol, bous o la que sigui la seva afició. La resta del que l’envolta és secundari. Si els hi preguntes directament si volen la independència diran que sí, però si triga més del compte, es possible que no vagin a votar.
M’ensumo que ara mateix, el procés està passant per una situació similar. O s’arriba al final en poc temps o molts dels que avui li estan donant suport incondicional se sentiran enganyats i buscaran altres solucions molt més pràctiques i efectives.  

divendres, 24 de març del 2017

QUATRE MÉS UN NO SÓN CINC

Foto: El Periódico de Catalunya.
El Periódico publicava dimarts una foto on es podien veure els 3 Presidents de la Generalitat que van precedir a Puigdemont: Pujol, Maragall i Montilla. A l’actual president (el quart) feia de mestre de cerimònies se'l pot veure a una pantalla. El motiu del acte era la commemoració del 40 aniversari del retorn de Josep Tarradellas a Catalunya després del seu exili francès per culpa de la Guerra Civil Espanyola. Al peu de la foto s’hi pot llegir que Pujol està lleugerament apartat del grup que formen els altres tres perquè va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics des de 2014.
Com a ciutadà de peu, no entenc perquè es va convidar a un delinqüent provat com és Jordi Pujol. Si va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics que pintava a primera fila de l’acte? Per què el va convidar l’actual President de la Generalitat? Una separació d’un metre no és gens significativa. Si per protocol sé l’havia de convidar, bé l’haurien pogut posar assegut a la darrera fila con un ciutadà més. I, per cert, entre Mas i Pujol, tot i que una mica endarrerida es trobava la Marta Ferrusola, la matriarca d’un dels clans més delictius de la història del nostre país. En veure la foto vaig al·lucinar en colors... Com se’ls hi pot permetre l’entrada al Palau de la Generalitat a personatges com aquests? O és què, tot i desposseir-los dels seus càrrecs honorífics, encara tenen privilegis com antics inquilins de l’immoble?  
De totes formes que lluny queden els temps en els quals CiU treia a Jordi Pujol a cada acte que feia la federació buscant esgarrapar vots emulant al Cid Campeador que la seva sola presència va permetre guanyar una batalla als moros després d’haver mort. El treien per tot arreu, com a Crist que se’l treu a totes les processons i a tots els actes litúrgics que fan.
Però darrerament Pujol ha caigut en desús, tot i que, pel que sembla encara no està descatalogat. Prova d’això és la presència a l’acte dels que us parlava al començament. Des del meu punt de vista és un clar exemple del que costa als convergents soltar llast i trencar amb el passat. Potser el cap els hi recomana que així ho facin, però el cor (ai el cor!) els acaba traint i finalment s’imposa a la raó... Allà ells, encara que a mi, la sola presència a la foto, me va fer mal als ulls.

dimarts, 29 de març del 2016

RETORN AL PASSAT

De Faro a Diari de Tarragona. 
A la vida sempre s’ha de mirar cap endavant... De tant en tant, això sí, es pot mirar cap enrere per a recordar i, a poder ser aprendre dels errors comesos. El que no es pot fer és voler retornar a temps passat que ni van ser millors ni signifiquen cap exemple positiu per a prendre’l com a model.
Va dir Zapatero la setmana passada que s’havia de retornar a l’Estatut de 2006! QUINA BAJANADA MÉS GORSSA! (deixeu-m’ho dir així, en majúscules) Sembla mentida que un personatge que suposo que internament es considera un estadista (home d’estat) digui un disbarat com aquest. Què no se’n recorda de com va anar la tramitació de l’Estatut que va promoure l’estimat Pasqual Maragall? Què no se’n recorda del desgast polític que va ocasionar? Què no se’n recorda del que va dir: Recolzaré l’Estat de Catalunya que surti del Parlament de Catalunya... MENTIDA!!!
Amb la millor intenció, Pasqual Maragall va promoure l’Estatut que posats a donar-li un nom es va voler anomenar Estatut de Miravet (els anteriors eren els de Núria -1932- i de Sau -1979-) ja que va ser al poble de la Ribera d’Ebre on es van acabar de tancar el pacte entre els partits que li donaven suport, entre ells la federació de CiU. Una vegada enllestit el text, el Parlament el va aprovar amb tots els honors el dia 30 de setembre de 2005 per un ampli suport (120 dels 135 diputats) Però el procés encara no s’havia acabat. Com que les pretensions catalanes eren altes, les forces centralistes de Madrid el van voler rebaixar (Alfonso Guerra: li haurem de passar el ribot...)
Zapatero, tot i haver mostrat en públic el seu suport incondicional, va cedir a les primeres de canvi quan Mas li va demanar suport per a ser president de la Generalitat a canvi de renunciar a diversos punts que es consideraven bàsics. Mentre, el PP, recollia signatures arreu d’Espanya en contra de l’Estatut, mentre a diverses comunitats autònomes es redactaven estatuts que contemplaven algunes de les aspiracions del català, com per exemple el nou Estatut de València: i si ho donen a Catalunya, nosaltres també ho volem... Una vegada més sé li negava a Catalunya el reconeixement d’una identitat pròpia diferenciada de les altres comunitats i regions d’Espanya. Una vegada més es pretenia servit cafè per a tothom...   

De Faro a Diari de Tarragona 
  
El tràmit de les Corts Generals (Congrés i Senat) va ser molt diferent a com havia estat al Parlament. El text final poc tenia que veure amb l’inicial i tret de la part econòmica (quan a Madrid es desesperen amb nosaltres sempre ens acaben oferint una millora del finançament...
Tant irreconeixible estava el nou Estatut que ERC es va negar en donar-li suport i això, més les guerres internes dintre del PSC per a substituir Maragall, van provocar la caiguda anticipada del seu govern i el consegüent avançament de les eleccions. Tot i ser aprovat per àmplia majoria, el percentatge de participació no va arribar al 50%.
Però el viacrucis del pobre Estatut no va acabar aquí. A al dreta espanyola, el text que va sortir de les Corts encara els hi semblava massa permissiu amb els interessos catalans i van decidir recórrer al Tribunal Constitucional aquells punts més polèmics. I el Tribunal Constitucional, com és un tribunal molt polititzat i quasi sempre partidari del govern de torn, el va deixar tan  irreconeixible que sempre he pensat que no calia tants d’anys d’esforços i sacrificis per acabar tenint un Estatut que en molts d’apartats era inferior al del 79. Què va guanyar Catalunya amb l’Estatut de Miravet? Si algú ho sap que m’ho digui, perquè jo no li trobo cap avantatge.  
Els analistes polítics en general, solen coincidir que la desafecció d’una gran part dels catalans respecte a Espanya va derivar, precisament, de la frustració que va provocar la tramitació de l’Estatut, tal i com va advertir el seu dia el President Montilla que va ser el primer d’advertir sobre el que podia passar... I què finalment ha passat.
És això el que vol Zapatero? Tornar a un passat que no ha estat ni de bon tros millor?  

divendres, 23 d’octubre del 2015

CDC I PP, DUES CARES DE LA MATEIXA MONEDA

Tot i que quasi no hi ha cap partit que se’n pugui deslliurar, està clar que els dos partits que més sintonia tenen amb la corrupció d’aquest país són el PP i CDC.  
Curiosament, ja fa anys, més d’una dècada i tal vegada dos, quan sortien rànquings dels partits que més donacions rebien, ja eren aquest dos partits els que l’encapçalaven i, a part d’això, la majoria eren anònimes... Què vol dir això? Què qui dóna, alguna cosa espera a canvi... L’altruisme està renyit amb els negocis i la política.
Dimecres va ser un d’aquells dies intensos informativament parlant. Pel matí, la Guardia Civil va tornar a escorcollar la seu de Convergència, de CatDem (una de les fundacions lligades al partit de Mas), de Infraestructures.Cat (l’antic Gestor d’Infraestructures –GISA), així com alguns ajuntaments relacionats amb el partit nacionalista i ara independentista...
En alguns d’aquests llocs, el benemérito cuerpo, s’hi va estar més de 12 hores, per al final, emportar-se la mateixa documentació que ja es va endur a l’anterior registre, segons el portaveu de CDC. Mentre l’altra vegada es van emportar la documentació original, ahir se’n haurien emportat una còpia destinada al Tribunal de Comptes. Ràpidament va sortir Mas dient que s’estava fent una caça major contra el seu partit i ell mateix...  
Què Convergència i gent molt propera (fills de Pujol, amics d’aquests, germans o amics d’alguna conseller, etc.) s’emportaven comissions per adjudicar obres o fer de mitjancers, és de domini públic i en alguns casos s’ha pogut demostrar de que era així. Si ho recordeu, ja ho va denunciar Pasqual Maragall al Parlament, tot i que, per a salvar l’Estatut que s’estava tramitant i que no comptava amb el suport d’ERC, va haver de desdir-se per a que Convergència li seguís donant suport.
L’altra notícia es va anar anunciant durant tot el dia i crec que va veure la llum a les 10 de la nit (una hora d’aquelles que a la televisió li diuen prime time) Va ser llavors, quan el diari digital eldiario.es que dirigeix el periodista Ignacio Escolar (director de Público quan aquest diari es venia als quioscs) va publicar la confessió que li hauria donat Correa, el capitost de l’entramat Gürtel, en primícia per als seus socis. Simultàniament, Escolar era entrevistat al programa el Intermedio de la Sexta que, com sabeu, dirigeix i presenta el Gran Wyoming.  Abans de començar l’entrevista van anunciar que s’havia rebut un correu de Correa dient que tot era fals i que mai li havia entregat cap declaració a Escolar. El periodista es va reafirmar en que havia rebut de Correa una declaració (insisteixo, està penjada a la web de eldiario.es) on donava noms i dates... De no ser veritat, quin interès hauria tingut Escolar per publicar i explicat tota allò?  
Durant l’entrevista, el director de el diario.es va explicar que Correa se relacionava, sobretot, amb Bárcenas al principi del govern d’Aznar i quan aquest només era el gerent del PP. Però tal com va dir Escolar, hi falta algú més...
-Cap dels dos tenien capacitat per a publicar al BOE...
Es a dir: ni Correa ni Bárcenas podien decidir quines infraestructures s’havien de fer i a qui les adjudicaven. Per tant, un d’ells era l’encarregat de buscar les empreses que farien les obres a canvi de donar comissions (que, segons les declaracions de Correa, li donava a Bárcenas, després de quedar-se’n la part corresponent) i l’altre feia de recaptador per algú... Qui era aquest algú? Segur que ho estàs pensant...
Sé li va preguntar a Escolar el motiu del perquè Correa s’havia fet enrere. Va explicar el periodista que amb la declaració volia col·laborar amb la fiscalia per a reduir el temps de la seva condemna (més de 100 anys, encara que amb la legislació espanyola només se’n fan 30 i després es pot rebaixar gràcies als beneficis penitenciaris)
Ara bé, va dir que no s’atrevia a dir el que publicava la revista Interviu dilluns que es va fer enrere perquè hauria rebut un cotxe ple de bitllets...  

Algun partit al govern (aquí i allà) serà capaç d’acabar amb la corrupció? S’ha de ser molt honrat per a veure passar els diners i les oportunitats per davant d’un i no tenir la temptació d’allargar la ma.  

dissabte, 20 de desembre del 2014

BON VENT I BARCA NOVA ALFONSO

Temps enrere, Alfonso Guerra, el qui va ser la ma de Felipe González durant molts d’anys, va anunciar que deixava la política activa y abandonava la que ha estat la seva casa durant més de 37 anys: el Congrés dels Diputats. Ja era hora!
Alfonso ha estat un mal exemple del que hauria de ser un polític. Per cap motiu, una persona que es dediqui a la política hauria d’estar-hi tant de temps. Em temo que des de fa anys, la seva aportació dintre del grup socialista era més testimonial que efectiva.
Però recapitulem. Sabeu que deia d’Alfonso Guerra només fa uns anys? Sense cap dubte hauria estat el meu personatge escollit per a passar un dia distés. La seva oratòria i els seus coneixements (sobre tot de Federico Garcia Lorca y Miguel Hermández) El trobava senzillament fascinant: la cultura que emanava, la fina ironia, els coneixements de tot allò que l’envoltava. Si, va ser un dels meus ídols, però des de fa uns anys s’ha convertit en un ídol caigut.
Quan una persona a la que tens idolatrada, un dia, et decep, el sentiment de ràbia és molt més gran que quan algú a qui quasi no coneixes o de qui tens una mala imatge, fa alguna cosa dolenta.
Mireu, res té que veure el comportament de Pujol amb el de Guerra. Però a Pujol mai l’he admirat, ni li he tingut la més mínima simpatia. Tot i això estic molt més dolgut amb el comportament de Guerra que amb el de Pujol.
A Guerra no li podré perdonar mai que volgués treure el ribot per a passar-lo per l’estatut que va promoure el President Maragall. En aquell moment, els seus comentaris van estar fora de lloc, impropis d’una persona que es diu socialista i que va ocupar càrrecs importants dintre del partit, així com del govern.
Però lluny de rectificar, la seva posició s’ha anar radicalitzant més respecte als interessos legítims del poble català. Si la seva ideologia fos conservadora, ho entendria, però venint d’un socialista, em costa digerir-ho. Només s’entén des d’una perspectiva on el socialisme i les posicions més conservadores es donen la ma: el nacionalisme espanyol.
La llei de regeneració política que s’ha impulsat des del govern del PP, hauria de contemplar una limitació de tems per a ocupar càrrecs de responsabilitat, tant en càrrecs públics com els orgànics o de partit. Se’m fa difícil entendre que una persona que fa molts anys que ocupa un càrrec no arribi a acomodar-se i que tingui tanta il·lusió per la seva tasca després de 30 anys com al principi quan va començar. Segurament per això, al cap dels anys es fan rodejar d’assessors i col·laboradors diversos, amb el cost econòmic que acaba comportant per a les arques públiques o del propi partit, sindicat o qualsevol altra organització.
Alfonso: des de l’estima que un dia et vaig professar, et desitjo amb tot el cor, BON VENT I BARCA NOVA i només espero que personatges com tu no es tornin a repetir pel bé de la societat!  

divendres, 21 de novembre del 2014

EL FRACÀS D’ICETA

Miquel Iceta ha fracassat, com abans ho va fer Pere Navarro. Tots dos han fracassat perquè no han impedir el degoteig de baixes dels militants.
Núria Ventura, diputada al Parlament pel PSC i exalcaldessa d’Ulldecona, va avançar a una cadena de televisió comarcal la sortida del PSC i la creació, juntament amb altres càrrecs i militants d’un nou partit: Nova Esquerra Catalana (NeCat)
Fins ara, Nova Esquerra Catalana era una formació política sense rang de partit que va presentar-se en coalició amb ERC les passades eleccions europees. Però la voluntat dels seus membres és convertir-la en partit polític.
El degoteig de persones conegudes no ha estat molt gran, però si important, ja que, a part d’Ernest Maragall, també s’hi va integrar l’Antoni Castells i sembla que ara, a part de Núria i Marina Geli, també ho farà Joan Ignasi Elena. El propòsit de la formació és poder presentar-se a les properes eleccions municipals.
Aquest polítics díscols van començar a discrepar del PSC pel dret a decidir. El PSC és una formació que, als seus orígens, sempre s’havia definit com a catalanista. A part dels líders històrics com Raventós i Obiols, el màxim exponent del catalanisme del partit va arribar amb Pasqual Maragall què, d’estar bé de salut, segurament també s’afiliaria a NeCat.
Pere Navarro (sempre he considerat que molt mal aconsellat) va optar per oposar-se al dret a decidir que reivindicava una part important de la societat catalana. Quin problema hi havia per a posicionar-se en contra? És que la Carta de Drets i Llibertats de l’ONU no reconeix el dret per a tots els pobles?
Navarro es va equivocar i bona prova del que estic dient és la davallada electoral que està patint el partit des de fa anys (i tot indica que la continuarà patint, ja que l’enquesta que avui publica el Periódico li dóna entre 10 i 11 diputats quan ara en té 20) Finalment, Navarro va haver de dimitir i sort va tenir el partit en trobar una persona com Miquel Iceta que va acceptar dirigir-lo. Bufaven (i bufen) malts temps per al partit i ja sabeu que diu la dita: a gos flac, tot són puces.
Els que hem estat vinculats al partit, sabíem que Iceta no representava la línia més catalanista del partit, no obstant, semblava que tenia la suficient experiència per a no cometre els mateixos errors que el seu antecessor.
A la seva arribada va semblar que les coses podien canviar, aixecant parcialment el càstig als díscols. Però les coses no hauran anat tan bé quan passats 4 mesos des del congrés extraordinari, els representats de branca més catalana del partit, han decidit tirar la tovallola.
Sembla ser que, ara com ara, és molt difícil que el tradicional votant del PSC pugui recuperar les sensacions i la confiança que tenien només fa uns anys i, per tant, irremediablement la nau socialista acabarà per enfonsar-se.
Solució? Fa molts de mesos que ho dit: refundació del partit amb noves cares i tornant a l’ideari de la seva fundació, però adaptant-ho als nous temps, que per alguna cosa han passat quasi 40 anys. 

divendres, 26 de setembre del 2014

TROBEU LES DIFERÈNCIES

Foto: El Periódico de Catalunya


La primera foto és d'ahir mateix i es pot veure al President Mas amb el Conseller d'Agricultura Pelegrí a la fira de Sant miquel de Lleida. 





A la segona foto es poden veure al President Maragall amb Carod-Rovira, en aquell temps vicepresident del govern català durant una visita oficial a Israel. 

Foto: El País. 

dilluns, 18 d’agost del 2014

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 18

Antiga seu de Banca Catalana a Barcelona. 

Consulta sí o no? L’altre dia vaig llegir a Público que Mas es desdirà de la consulta abans de que acabi setembre. Potser sigui tot molt rocambolesc i, certament, la persona que, en teoria, ho va divulgar, no em mereix la més mínima confiança. Segons Público, la informació l’hauria filtrat Salvador Sostres que, a la vegada li hauria dit la Pilar Rahola i aquesta ho sabria directament de Mas. Com veieu sembla allò de m’han dit que li han dit què...
De totes formes, confiança amb Mas cap ni una. Si fem una mica de memòria recordarem que quan va substituir al seu mentor Jordi Pujol va anar al notari per a que donés fe que ell mai pactaria amb el PP. Després de 2 governs d’Entesa, Mas va haver de pactar amb el PP para aconseguir ser president de la Generalitat. Finalment, quan va veure que per Catalunya bufaven aires d’independència, va trencar amb el PP i va convocar noves eleccions esperant que la gent creuria que s’havia transfigurat en un independentista.
Mentre era a l’oposició, Mas va pactar amb Maragall el nou estatut. El Parlament de Catalunya va aprovar un text de màxims molt difícil d’assumir per Madrid. Llavors, sense encomanar-se a ningú, se’n va anar a parlar amb Zapatero per a rebaixar-lo considerablement a canvi de que el PSC acceptés que fos president el cap de files de la llista més votada. Zapatero va acceptar parlar amb el PSC que va rebutjar l’oferiment, però l’Estatut va patir una retallada considerable abans de que el TC l’acabés per deixar irreconeixible.
Amb aquests antecedents, qui li pot atorgar ara tota la confiança a Mas? Mentre els d’ERC s’ho miren i pressionen des de l’oposició, Mas sap que sé la juga. No sé si pot acabar a la presó, però tampoc és descartable. Per això hi ha qui pensa que la entrevista que van tenir Rajoy i Mas a finals del mes passat hauria establert les bases per a que Mas renunciés a fer la consulta el proper 9-N a canvi de que Rajoy acceptés la majoria de les condicions que li va presentar el president català.
Fa temps que ho dic: hi haurà molts decebuts si no es fa la consulta. Ciutadans que creuen que Mas els portarà a la terra promesa i com ells en el seu dia, també han patit una transfiguració: de no poder veure a CDC ni amb pintura a agafar-se de la maneta dels convergents i repudiar a tots aquells que, com jo, som escèptics amb aquest procés.       

Teoria política. Ja sabeu que en totes les matèries hi ha teoria i pràctica. També en política. En arribar el mes d’agost, a manca de grans notícies, la majoria dels partits teoritzen sobre el que s’ha de fer.
Després de la confessió de Jordi Pujol (per cert, per molt que es confessés no anirà al Cel, ja que no va dir tota la veritat) es va parlar que CDC s’havia de refundar. Per a fer-ho haurà de deixar anar molt de llast, molt més que els que haurien d’haver deixat els socialistes. I ara li ha tocat el torn d’UDC. Avui, un tal Castellà ha declarat que el partit de Manuel Carrasco i Formiguera també hauria de passar per un procés de refundació.
Evidentment del dit al fet hi ha un bon tret (no sé si és així la frase feta en català, però segur que m’enteneu) Si voleu ho puc dic d’una altra manera: una cosa és la teoria i l’altra a la pràctica. Si ens fixem en la teoria, difícilment trobarem cap programa de cap partir, ni cap Estatuts que no puguin ser acceptats per la majoria dels ciutadans. Però quan les idees plasmades en paper es posen a la pràctica, llavors amic meu, la cosa ja canvia. Per tant, caldrà esperar al nou curs polític per a veure so, finalment, hi ha un procés de renovació en positiu i que afecti per a bé als ciutadans o tot queda com fins ara i que tots els ciutadans hi posem el nostre propi qualificatiu... I, per cert, pocs de bons!

El nou Barça. Aquesta nit s’estrena oficialment el nou Barça de Luis Enrique. Es diu que uns dels al·licients més grans serà veure jugar per primera vegada junts a Messi, Neymar i Luis Suárez. No us féssiu massa il·lusions que us podeu emportar una gran decepció. Cal esperar que Messi hagi recuperat, sinó el millor estat, si al menys un estat òptic que li permeti marca diferències; de Neymar, després de la greu lesió n’espero ben poc i, finalment, Luís Suárez és com un meló que s’ha d’obrir per veure si està a punt. Per molt que no hagi perdut el seu estat físic, jugar amb la pilota és ben diferent i cal veure com ho fa aquesta nit. També és possible que Luis Enrique no els faci jugar tots junts, igual com va fer l’any passat el Tata Martino amb Messi i Neymar. Hi ha entrenadors que sempre s’amaguen alguna carta per al moment oportú.
Per cert, qui és el León? Molt bé que sigui el club de Márquez, però ho s’hauria pogut portar un club amb molta més solera?

El trofeus de l’estiu ja fa anys que van passar a millor vida i als temps que corren no tenen la importància que van tenir allà pels anys 70 i 80 on guanyar un Teresa Herrera o un Ramón de Carranza era ficar un trofeu important a les vitrines; quasi tant com la Copa del Generalísimo.   

dimecres, 15 de desembre del 2010

L'ENDREÇ DE PUJOL

Hi ha coses que t’oblides al pas del temps. Avui el Periódico ens recorda que Pujol no va voler imposar la medalla de president de la Generalitat a Maragall. Sota el títol de “El tripartit promet el traspàs gentil que CiU li va negar el 2003”, parla d’aquesta circumstància. Il·lustra la notícia una foto on es veu com Benach penja del coll de Maragall la medalla de president en presència del seu antecessor.
Pujol (l’intocable Pujol) te fama de “saber mantenir sempre l'endreç (compostura)”. Evidentment, com altres coses, és un mite.
M’han contat diverses anècdotes referents a situacions on Pujol va optar per esquivar el tema. El “avui no toca” que tan acostumats ens tenia...
Però jo vaig poder viure personalment un d’aquests “moments”. Va ser l’any 1999 quan per primer cop “competien” Pujol i Maragall per la presidència de la Generalitat. Aquella vegada que CiU va guanyar per escons i el PSC-CpC per número de vots.
Era dissabte, dia de mercat a la Ràpita. Pujol tenia previst anar-hi a fer campanya. L’agrupació local del PSC va matinar més que els de CiU i va poder ocupar un lloc millor (la part central del començament de l’avinguda Constitució a tocar amb el carrer Sant Isidre) Els de CiU es van col·locar al lateral a pocs metres de distància.
En arribar Pujol, un nen de 8 anys (de la mateixa estatura que l’expresident) se li va apropar amb un globus groc a la ma on s’hi podia llegir “Vota Maragall”. El llavors president, fent-li un gest amb la ma, va rebutjar-li l’oferiment. El nen era mon fill i avui té 19 anys.
De haver sabut reaccionar, Pujol li podria haver dit: “Gràcies. Te’l canvio per aquest altre” i haver-li donat un globus de CiU.