Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Margallo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Margallo. Mostrar tots els missatges

dilluns, 25 de juny del 2018

AL PP NO HAN APRÉS RES


No estic del tot segur del títol. No han aprés res o potser sí... Me refereixo a la seva relació amb Catalunya.
Com sabeu ara mateix hi ha 7 candidats que aspiren succeir Mariano Rajoy que fent mostra una vegada més de la seva falta de personalitat, va marxar sense haver designat el seu successor, tal i com ho van fer al seu dia Fraga i Aznar. Segurament és millor així, però com us deia demostra clarament la seva forma de ser.
Dels 7, al final només ne poden quedar dos. O sigui, se faran dues voltes. A la primera ne quedaran 5 d’eliminats i els dos (o les dues) que passaran a la gran final, se jugaran el ser o no ser al seu partit. Segurament abans d’arribar a la primera volta hi haurà pactes i se reduiran notablement les candidatures. A priori Cospedal, Santamaria i Margallo semblen els favorits, però com sempre passa, hi poden haver sorpreses.
De totes les candidatures és la de Cospedal qui més rèdit espera treure’n de la situació catalana endurint el seu discurs antiindependentista.
Precisament si Catalunya està on està en aquests moments és per la intransigència i menyspreu del PP i de tots els que pensen si fa on no fa com ells. Però també és cert que és allí on hi ha un gran viver de vots. Segurament els més radicals, però també els més nombrosos. Però com bé sabeu, en política, quan se tracta de guanyar, quasi bé s’hi val tot.
A la majoria dels que no som del PP, mirarem de lluny tot aquest procés electoral, sense importar-nos massa el resultat. Tot i que el tarannà dels candidats sigui molt diferent.
El meu favorit és García Margallo. És dels candidats coneguts el que me sembla més preparat i, sobre tot més dialogant. No tinc clar que la seva edat jugui al seu favor, ja que és el més gran (73 anys). Tot i que penso que la gran favorita és la Soraya Sáenz de Santamaria que era qui devia gestionar l’agenda del govern de Rajoy davant la incapacitat manifesta d’aquest.
A la Cospedal no li veig talla política, tot i haver passat pel govern de Castella la Manxa i a Casado, els seus problemes amb el màster li acabaran per passar factura.
També és cert que tan Cospedal (secretaria general), com Santamaria no estan del tot netes quan parlem de corrupció. No es possible que dues persones que han ostentat el s càrrecs immediatament inferiors al partit i al govern no sàpiguen res d’alguns dels afers que han esquitxat el PP durant les darreres èpoques, però que ha estat en els darrers mesos quan han donat més problemes al partit, tal i com se va fer palesa a la moció de censura que el PSOE va presentar contra Mariano Rajoy i el seu govern.
De tot aquest procés una cosa sorprenent és que només votarà un 10% de la militància. I això no vol dir que la resta, a priori no pugui votar, el que passa és que no estan al corrent de pagament de les seves quotes.
O sigui que el futur del PP està en mans d’uns 80 mil militants que serien aquest 10% que estan al corrent del pagament de les seves quotes.

dimecres, 5 d’abril del 2017

ELS TRIPIJOCS DE L'ESTAT

Quan es va saber de la reunió mantinguda entre Jorge Fernández Díaz quan era Ministre de l’Interior amb el cap de l’oficina Antifrau de Catalunya (depenen de la pròpia Generalitat) Daniel de Alfonso només estàvem davant de la punta de l’iceberg d’un cas que bé podria qualificar-se com les clavegueres de l’Estat.
Dilluns, al programa Divendres de TV3 ne va parlar Luis Rendueles, un redactor de la revista Interviu que publica un treball d’investigació sobre l’anomenada policia patriòtica. Segons Rendueles, la policia patriòtica (una espècie de GAL del PP, va arribar a dir) es va crear l’any 2012 després de que Mas abracés la ideologia independentista. A aquesta policia sé li va encomanar la tasca de buscar draps bruts entre els polítics catalans de CiU i ERC.  
D’aquí que sortissin a la llum els comptes que Jordi Pujol tenia a la Banca Privada d’Andorra. Va explicar Rendueles que agents d’aquesta policia es van personar a la seu de la BPA i per mig del xantatge van obtenir fotos de la pantalla de l’ordinador on s’hi veien diversos comptes de Jordi Pujol i la seva família. Per a pressionar-los els va dir que les el Govern d’Espanya no els renovaria la llicència del Banc de Madrid, filial de la BPA a Espanya. Tot i això, el Banc de Madrid va acabar perdent la llicència.
D'Alfons López a Público. 
Entre d’altres temes que es van destapar la policia patriòtica figuren els suposats afers amorosos de Durant i Lleida o la inexistent filla secreta de Mas, extremenya per a més informació... Per cert, sobre els polítics d’ERC no es va obtenir cap resultat positiu. També van voler esbrinar les connexions entre Podemos i Veneçuela sense aconseguir res. 
Aquesta policia política va acabar partida en dues parts com a conseqüència d’una investigació que afectava precisament a un fill d’uns dels agents. A partir d’aquí, un dels sectors es va dedicar a investigar en el passat de l’actual Rei emèrit i d’aquí que sortissin els cassos de la princesa Corinna i no fa tant de la Bàrbara Rey.
A Divendres, també es va dir, ni que fos de passada, que per la seva banda el Govern català també va manar investigar polítics a espanyols per a veure si podia trobar-los situacions compromeses.
Si ho recordeu, no fa gaires dies, quan Juan Manuel García-Margallo va revelar a 13Tv que el Govern d’Espanya devia favors a diversos governs i institucions per haver-se posicionat en contra de la independència de Catalunya, també es va dir que el Govern Català també havia estat buscant suports precisament en sentit contrari, es clar...
Com es diu normalment: De Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases (o en castellà: En todas partes cuecen habas)
De totes formes, quan més poderós, més possibilitats tens de fer coses: tan de bones com de dolentes. 


Què es tingui que recórrer al joc brut per a mirar d’aturar el moviment independentista en lloc de seure i parlar i establir acords és inqualificable. M’ha sortit l’adjectiu absurd, però no és absurd, és una aberració i senzillament antidemocràtic. Que deixin parlar al poble d’una punyetera vegada i sé sabrà amb exactitud que és el que pensa de tot això la ciutadania de Catalunya.  

dilluns, 27 de març del 2017

EL QUE NO ES PAGA EN DINERS, ES PAGA EN DINADES

Quantes vegades no ho haureu escoltat: El que no es paga en diners, es paga en dinades... I és així mateix... És molt difícil, per no dir impossible, que algú faci res sense esperar res a canvi. De bons samaritans cada dia n’hi ha menys.
La setmana passada es va formar un gran enrenou quan l’exministre d’Exteriors Juan Manuel García Margallo va dir que l’Estat deu favors als governs que van expressar-se contra la independència de Catalunya. Ràpidament van sortir l’actual Ministre d’Exteriors Alfonso Dastis i la Ministra de Defensa Maria Dolores de Cospedal a desmentir-lo.  
Margallo va fer aquestes declaracions a la cadena amiga 13Tv. Tot i que es tracta d’un canal de televisió que només miren la gent de dreta cap amunt, suposo que era molt conscient de la transcendència que tindria el que allí estava expressant. Avui en dia és molt estranys que qualsevol tipus de declaració feta des del mitja de comunicació que es vulgui, passi inadvertida. Crec que deu d’haver una xarxa de becaris que la seva feina exclusiva és passar-se el dia davant la tele per veure que diuen. I per a mostra un botó: no fa molt al programa APM de TV3 van sortir unes imatges d’un dels presentadors del Canal Terres de l’Ebre.
Sobre aquesta polèmica, vull recordar que el govern de Lituània va recolzar primer la independència de Catalunya per a rectificar més tard justificant-se en que s’havien malinterpretat. Quan passen coses com aquestes, mai solen ser de forma espontània, més aviat per la interferència de tercers, en aquest cas el Govern d’Espanya.
Des de Catalunya també es va posar el crit al cel i tant membres del Govern com diputats de Junts pel Sí, van sortir al pas de les declaracions de Margallo criticant durament les maniobres del Govern i el cost econòmic que poden arribar a tenir.
Fins aquí tot correcte. Però a veure si us penseu que el nostre govern no destina recursos a fer publicitat sobre la independència de Catalunya. Qui pensi així, evidentment és un passerell.
No cal pegar ma d’hemeroteques per a adonar-nos-en de les tàctiques emprades pel Govern català. Només cal llegir el Periódico d’avui. Puigdemont ha de viatjar als Estats Units, això sí, aprofitant un viatge de negocis, per a donar un conferència sobre les avantatges que suposaria que Catalunya esdevingués un estat independent.
El tema de la independència de Catalunya s’ha convertir en un joc d’estratègies on cada govern utilitza els seus recursos de la forma que millor creu convenient i que més l’ajudaran per a la seva causa.
Si l’estratègia ha estat bona i els resultats positius, ho faran públic per a que els ciutadans vegin que es treballa bé. En canvi, si es fracassa, el més segur és que es calli fins que algú de la part contrària se’n assabenti i ho faci públic.