Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mario Pons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mario Pons. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de juliol del 2022

L’ESPILL DE MARIO PONS MÚRIA

Dintre del marc del Festival Internacional de Cinema i Paisatge MÓNFILMAT que s’està portant a terme a Amposta del 2 al 10 de juliol, es va projectar diumenge el documental l’Espill del realitzador i amic Mario Pons Múria. L’eix conductor del documental és Hilaire Arasa (un personatge únic que ens podria explicar mil vivències viscudes) a través de les seves relacions afectives al llarg de la seva vida. L’amic Mario defineix l’Espill com ‘una comèdia romàntica basada en el drama de l’exili’. Hilarie Arasa neix a Camarles (comarca del baix Ebre) l’any 1957. Son iaio, militant i activista republicà, va haver de marxar a l’exili francès com tants d’altres milers de catalans i espanyols abans d’acabar la guerra Civil Espanyola. Anys més tard els seus pares partirien cap a França deixant el petit Hilari a càrrec d’uns tiets. Finalment, quan Hilari tenia 3 o 4 anys va retrobar-se amb els seus pares a Narbona on ja es quedaria fins la seva tornada a Camarles ja de jubilat. A la seva Camarles natal, Hilarie (o Hilari, con preferiu) viu amb sorpresa la violència de l’1 d’octubre de 2017 i els dies posteriors... Però no compren res. Serà llavors quan preguntarà als seus familiars i amics que li explicaran les situacions viscudes pel seu iaio i els pares abans i després de la guerra i de perquè van haver de marxar a l’exili; de la dictadura franquista, un règim repressiu on tothom calla per temor a les represàlies. Aquesta situació portarà a Hilari a fer una ‘recerca interior’ on descobrirà episodis desconeguts de la seva família. D’aquí que Mario Pons, després d’haver visionat el seu documental, ens convidi a tots ‘rebuscar al nostre interior’ on de ben segur trobarem coses sorprenents que fins i tot nosaltres desconeixem.

dimecres, 8 de juliol del 2020

L’ENDEMÀ DE LA NIT TEMÀTICA

Les fires, un motor de dinamització territorial. 

TV3 ens va ‘regalar’ dimarts passat (7 de juny de 2020)una nit temàtica sobre les Terres de l’Ebre. Primer amb la projecció del documental l’Illa dels bous del realitzador ampostí Santi Valldepérez i a continuació amb Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre (2012)d’un altre realitzador de les nostres terres, l’ampoller Mario Pons.
Analitzem el contingut de Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre on l’any del seu enregistrament (2011), l’amic Mario Pons ens mostrava la crua realitat de l’economia ebrenca, amb preus d’origen desfasats, amb la ingerència als mercats de productes vinguts de fora, amb la joventut ebrenca havent de marxar a d’altres llocs per a trobar una feina d’acord amb la seva preparació etc. etc.
Es parla del Pla Estratègic que estava enllestint la Generalitat de Catalunya per a dinamitzar econòmicament el nostre territori... Era l’enèsim estudi que es portava a terme...
Vull remuntar-me a l’any 2001. A l’antiga seu de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (més conegut com l’IDECE) s’hi feia una important reunió per al futur de les Terres de l’Ebre en ple debat sobre el Pla Hidrològic Nacional. La Plataforma en Defensa de l’Ebre hi va voler assistir per a veure quin polítics estaven a favor i quins en contra del transvasament de l’Ebre. Abans d’entrar-hi vaig poder saludar i parlar un estona amb Joaquim Paladella, alcalde de Batea i Joaquim Vidal, alcalde de Vilalba dels Arcs que hi arribaven junts.
Amb Paladella hi tenia (i tinc) una amista des de feia anys i en poques paraules me va posar en antecedents sobre l’IDECE.

-Per a què serveix l’IDECE?

-Fins ara s’ha limitat a fer estudis...

I es podria afegir que també que per proporcionar una feina a alguns dels càrrecs territorials del principal partit que governava a la Generalitat de Catalunya.
Primer es va redactar al Pla Parcial de les Terres de l’Ebre (2001), per a que l’any 2010 s’acabés convertint amb el Pla Territorial de les Terres de l’Ebre (perdia la paraula Parcial de la seva denominació). I només uns tres anys més tard es redactava el Pla Estratègic Empresarial i per a l’Ocupació de les Terres de l’Ebre (2013), que és al que es refereix el documental.
En que ha canviat la situació de les Terres de l’Ebre des de la redacció d’aquests plans? M’atreveixo a dir que en res!
No fa ni dos mesos vaig coincidir amb Albert Salvadó, l’actual Director de l’DECE i me va assegurar que si fins ara l’ens nomes havia servit per a col·locar a alguns polítics, a partir de la seva direcció es posarien en marxa els projectes que s’havien aprovat. Li vaig desitjar  sort amb l’esperança (diuen que és l’últim que es perd) de que s’acabin confirmant les seves previsions i les Terres de l’Ebre puguin iniciar un procés de recuperació.
Però l’endemà de la nit temàtica, després de veure el documental i reflexionar sobre el mateix m’he despertat, com cada dia, amb la crua realitat: De moment seguim igual o pitjor que l’any 2012.
Què passarà en el futur més immediat? Com a ciutadà del carrer no puc respondre a aquesta pregunta però penso que els meus desitjos s’allunyen molt del que molt provablement acabi sent la trista realitat: les Terres de l’Ebre continuarem sent un des territoris oblidats de Catalunya i no sembla que cap govern ens acabarà donant les eines necessàries per a revertir la situació actual.     

dijous, 22 de juny del 2017

SIRGAR CONTRACORRENT

L’amic Mario Pons va escriure la setmana passada al seu compte de Facebook que, un any més, l’Ajuntament de l’Ampolla, el seu poble, no ha contractat el seu conjunt musical, los Sirgadors per a les festes majors de Sant Joan.
Des de la seva independència del municipi del Perellól’Ampolla ha tingut 2 alcaldes: Francesc (Paco) Sancho, primer com independent i després de CiU (*) Francesc (Paco) Arasa, també de CiU, però amb passat socialista (tot i que li agradaria esborrar-ho del seu currículum) i fidel entusiasta del primer... O sigui, abans de prendre una decisió, li consulta.
Mentre Mario Pons va destacar com activista en la seva defensa del territori assistint a les manifestacions, assemblees, etc, però també com a realitzador dels documentals Aigua, font de vida i el censurat Contracorriente, la carrera de Sancho va transcórrer en direcció oposada, però a la vegada millor remunerada... Bastant millor remunerada!  
Davant l’aixecament del poble ebrenc contra l’amenaça que significava el Pla Hidrològic Nacional, el darrer Govern del Molt Poc Honorable Jordi Pujol va crear una Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre de la que depenien altres delegacions departamentals... I amb qui es va pensar per posar-lo al capdavant? Efectivament, amb l’alcalde de l’Ampolla Francesc Sancho. Des de la PDE es va considerar aquest càrrec de nova creació com un comissari polític al servei del centralisme barceloní en un intent de contrarestar la marea blava
El 12 de setembre de 2001 (en sondemà dels atemptats de Nova York), la PDE va tenir l’atreviment de fer una manifestació a casa de Francesc Sancho amb la gent que no havíem viatjat a Brussel·les on el dia abans també s’hi va fer una manifestació (tot i que uns pocs van repetir, el gruix de l’expedició encara no havia arribat) Com a cloenda de l’acte, un grup de joves de la PDE van efectuar la dansa de la gallina, en clara al·lusió a un amic del primer edil municipal. Amb aquests precedents és lògic que les relacions entre Francesc Sancho i la PDE no fossin bones o dit d’una altra manera (com diria Rajoy): fossin dolentes.  
Per tant, Mario Pons, com a membre de l’Assemblea Local de PDE d’Ampolla no estava ben vist per l’establishment local, com tampoc ho érem els membres de les diferents assemblees locals pels respectius governs territorials amb alcaldes i càrrecs de CiU. Tot i el pas del temps i els canvis produïts i en una bona part dels casos, les ferides obertes encara no s’han tancat i allà on s’hi van prendre represàlies i on continua governant CiU o del PDeCAT, encara se’n prenen.
Per als convergents ampolleros, Mario Pons va sirgar contracorrent, mentre a d’altres pobles de les Terres de l’Ebre hi nedàvem (contracorrent)... Ens haurien volgut submisos , però en ens vam rebel·lar i vam acabar guanyant la batalla de l’aigua.
Però tal com he dit més amunt, encara hi ha qui està pagant les conseqüències d’aquella època.
Tot i que no sóc de donar consells (qui sóc jo per a fer-ho), amic Mario te’n vaig a donar una parell. El primer que has de fer és demanar perdó als Paco’s i dir-los que en aquesta vida t’has equivocat moltes vegades i després proposar-li a Francesc Sancho de fer-li un documental sobre al seva vida. Penso que Raça ampollera seria un bon títol.  

(*) Francesc Sancho i Serena, rapitenc i metge de professió, va començar militant a un partit comunista (no sabria dir quin) i després d’un brevíssim pas pel PSC (això me van dir), va ser elegit primer alcalde de l’Ampolla com independent fins que va recalar a les files de CDC, un partit on sé solia fer carrera i ve-t’ho aquí que ne va fer: Delegat del Govern durant els anys del moviment antitransvasament, president del Consorci d’Aigües de Tarragona, president del CEPIDE, diputat al Parlament, responsable de Secretaria de Participació Social i Local en Salut... I per suposat alcalde fins a que se’n va cansar... Llavors va heretar l’alcaldia el seu més fervent seguidor: Paco Arasa.

SI TENIU CURIOSITAT SOBRE ALGUNS POLÍTICS QUE VAN OCUPAR CÀRRECS A LA SANITAT CATALANA, NO DEIXEU D'ENTRAR:

dissabte, 3 de juny del 2017

ELS MORTS DE L’ALTRA MAR

Un acudit de Vergara a eldiario.es que fa plorar.
Cada dia passen notícies esgarrifoses, la majoria d’elles relacionades amb la mort de persones: accedents, atemptats, homicidis... En alguns casos els mitjans de comunicació se’n fan ressò i les porten a les primeres pàgines en els cas dels diaris en paper o a les capçaleres dels informatius de ràdio, televisió o premsa digital. Però d’altres són anònimes, ningú en parla, tot i que de vegades poden ser més les morts que s’ignoren que no les que surten als mitjans.
Hi ha una màxima que diu: D’allò que no se’n parla, no existeix. Si una guerra o un episodi de fam no surt als telenotícies, la gent ho ignora i els responsables (que n’hi ha molts més dels que ens pensem) no surten mal parats.
Fa unes setmanes vaig passar-li una entrevista a l’amic Mario Pons, una de les persones més compromeses que conec. L’any passat va passar una temporada als camps de refugiats siris que hi ha al Sud d’Europa. Algunes de les preguntes que li faig van en aquest sentit, sobre la situació en la que es troben els refugiats, però també perquè països com Espanya no acullen la quantitat a la que es van comprometre.
Fa uns mesos també vaig entrevistar (per segona vegada) a un altre amic i company de treball: Paco Túnez. Paco és l’actual responsable d’emergències de la Creu Roja i, com a voluntari, es va desplaçar a Haití l’any 2010 per assistir a les víctimes del terratrèmol i l’any 2013 a les Filipines, en aquest cas pel cicló que hi va haver.
A partir de la guerra de l’Iraq va començar una altra guerra: una guerra global. Tot i que no està reconeguda com a tal potser es podria parlar de la III Guerra Mundial. Es grups terroristes nascuts a l’Orient mitjà han sembrat el terror a moltes ciutats europees: Paris, Londres, Madrid, Berlin, Niça, Manchester... Però els mateixos grups també estan causant el terror a les ciutats i pobles de l’Iraq, Líbia, Líban, Pakistan, Egipte...  Però d’aquests no se’n parla tant... Als informatius solen aparèixer entre les notícies de menys interès...
Tots sabem el perill que suposa la travessia per la Mediterrània quan es fa en condicions precàries i eines rudimentàries. I tot i les vides que sega la mar, els governs d’Europa segueixen mirant cap a un altre costat.
Però no només hi ha morts a la mar. Al Periódico de divendres hi ha una entrevista a Samson A. Bezabeh, experts a migracions a l’Àfrica on s’explica els milers de morts que hi ha al desert, un altre mar, però en aquest cas de sorra i de les que ningú ne parla. Quan ho llegeixes, penses: Mai ho havia pensat, però segur que és així... I després estar pensant durant una estona sobre el que s’està fent malament per a que això passi.
Sobre aquestes morts ningú ne parla. Són vides humanes segades per l’infortuni  de les que res se’n diu. El governs responsables les ignoren i, com passa a la majoria dels casos, només els voluntaris que hi treballen a la zona i que, en la mesura que poden els ajuden amb els pocs mitjans que tenen, coneixen la realitat.
És el que deia al començament: Com que no se’n parla, son morts que no compten par a ningú...

I després es qualifica a la raça humana com animals racionals. Racionals de què? Si som els més salvatges i depredadors de totes les criatures que habitem el planeta Terra...

O no és així?