Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marta Rovira. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marta Rovira. Mostrar tots els missatges

divendres, 23 de març del 2018

QUE ALGÚ ATURI AQUESTA BOGERIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Marta Rovira se’n va cap a l’exili... Una més. I els altres cap a la presó... I ja en van...
Queda claríssim que l’Estat Espanyol no afluixarà fins que hagi acabat amb la idea independentista o més enllà.
De vegades, amb la meva solitud recordo els inicis del procés, tant il·lusionant per a molts que ja veien la independència a tocar... I més tard la República catalana. Mentre, jo, que com més vell me faig més ronyós me torno, era escèptic  i molt més realista que la majoria.
És evident que tothom pot somiar. I posats a fer-ho és millor en coses que ens puguin donar la felicitats. Però de vegades cal tocar de peus a terra i deixar d’escoltar cants de sirena que no porten en lloc.
Quan va començar el procés, el dolent de la pel·lícula era el PSC. El socialisme català oficialista, tot i que s’ha mantingut coherent durant tots aquests anys, camina cap a la seva pròpia destrucció ja que no ha sabut donar resposta a una gran part dels seus votants que eren partidaris de fer un referèndum pactat amb l’Estat, que és l’única via possible per a desencallar la situació i tornar a la normalitat.
Perquè dels que està passant políticament ara mateix a Catalunya res és normal. No és normal que les eleccions catalanes siguin convocades des de Madrid. No és normal que un President de la Generalitat, així com a diversos dels seus consellers i altres polítics s’hagin exiliat per por de ser tancats a la presó, tal com els hi ha passat a d’altres que van optar per quedar-se.
No és normal que ahir Jordi Turull (que avui se jugava la pell davant el jutge Llarena) fes un discurs de marcat signe autonomista dels anys 80 (així ho va qualificar algú) i en el torn de paraules, Eduard Pujol, el portaveu de JxCat ho fes amb to independentista quan tothom era conscient que, precisament ahir, el ple d’ahir no anava d’això. Però es clar, ell no s’hi jugava res...
Sé podrà estar a favor o no. Alguns pensaran que cal seguir endavant amb el procés i d’altres pensaran que fins aquí hem arribat, però ahir al Parlament hi van haver dues intervencions que van voler posar una mica de seny. Un va ser Miquel Iceta (ja sabeu que no és sant de la meva devoció) i l’altre Xavi Domènech. Tots tos van estendre la ma tan a ERC com a JxCat per trobar una solució que desencalli aquesta anomalia. I crec que va ser Xavier Domènech qui encara va anar més lluny en demanar la unitat de totes les forces polítiques espanyoles per a presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy i el seu govern.  
Si com diuen a Espanya no hi ha separació de poders i la Justícia se mou al ritme que marca el Govern, podem arribar a la conclusió de que amb un altre Govern la situació no seria tan complicada.
Potser avui el jutge Llarena no hauria enviat a la presó sense fiança a Turull, Forcadell, Rull, Romeva i Bassa. Fa un moment escoltava a la SER la tertúlia del Balcó i tots tres contertulians (entre els que estava Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB) posaven el crit al cel a l’hora d’analitzar la situació.
No sé com, ni qui, ni de quina manera, però és necessari desencallar la situació.
Prou presos polítics! I evidentment llibertat per a tots ells!!!      

dilluns, 15 de gener del 2018

FINALMENT UNA MICA DE SENY (O NO)

De Napi al Diari de Tarragona d'avui.
Ahir el diari Ara publicava una carta d’OriolJunqueras que, com sabeu segueix empresonat a Estremera.
Junqueras parla de recuperar les institucions catalanes que ara mateix estan en mans del PP per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. No nomena per a res a Puigdemont, però tot indica que la carta va dirigida a ell més que ningú que des de Brussel·les segueix cavalcant damunt del burro.
La meva dona me deia ahir que sembla que oc a poc tothom va transigint...

-Estar a la presó deu de ser molt dur... –Me deia-.

-I tu que faries en unes circumstàncies semblants? –Li preguntava jo-.

-No ho sé. Sóc de fortes conviccions i trobo que no cediria...

Sempre s’ha dit que des de fora les coses sé veuen molt millor. Evidentment no és el mateix està empresonat que estar lliure, encara que sigui per un país estranger i no poder tornar a casa, al menys legalment. Carrillo quan sé trobava a l’exili va haver de disfressar-se per a poder assistir a una reunió a Madrid.
De totes maneres arriba un punt que ja no sé que pensar i de vegades m’entren ganes d’engegar-ho tot a fer punyetes. Jo també sóc dels que demana realisme... Però no ara, sinó des de fa anys... Però ara encara més!
Rajoy, des del seu tron de la Moncloa ja ha avisat de que si hi ha una investidura telemàtica sé seguirà aplicant l’article 155. Fins i tot Mas li ha dit a Puigdemont que pensi amb el poble (o sigui: que s’abaixi del burro)  
Aquest fet està provocant un aparent enfrontament entre la candidatura de Junts per Catalunya i ERC. Fins i tot la setmana passada els convergents regenerats van filtrar a la premsa després de la visita que Marta Rovira li va fer a Puigdemont a Bèlgica, que s’havia arribat a un acord pel qual Puigdemont seria investit telemàticament president i la republicana seria la vicepresidenta. Aquest fet va ser desmentit poc després per ERC.
A hores d’ara és més factible que Junqueras surti de la presó que Puigdemont retorni del seu exili. El President és conscient de que serà arrestat i empresonat només hi hagi constància de que ha trepitjat terra espanyola. Així, davant d’aquesta situació de solucions n’hi ha més aviat poques.
Només fa un moment que acabo de parlar amb un militant d’ERC i me deia això:

-Jo entenc a Puigdemont... L’han fet fora del càrrec a la força i el vol recuperar de totes, totes. Però davant el panorama que hi ha s’ha de buscar una solució, tot i que no sigui la més idònia...  

És el que jo també penso. És tan difícil buscar algú de consens que pugui tornar a ser un president autonòmic? Ja sé que no tindrien el suport de les CUP, però amb l’abstenció d’aquests o dels comuns podria ser investit en segona votació.

Pel bé de la ciutadania de Catalunya cal buscar una solució de forma immediata... El temps s’esgota...  

dimecres, 20 de desembre del 2017

L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3

De Faro a Diari de Tarragona.
Dues novetats destacables: la presència de Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.
Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir. Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió, ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar a la seva pròpia parròquia.
-Iceta va estar molt bé –me va dir una militant del PSC convençuda després del debat de la Sexta-.
Com que quasi no vaig veure el debat de la Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.
El debat va acabar com havia començat: amb la incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.

-Te’n has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.

Efectivament qui menys sé va immutar i no va entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat de les CUP.
Josep Turull, com a representant de la candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:

-A veure senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va haver-.

Va quedar clar que tant Turull com a Marta Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben que no hi tenen res a guanyar.
L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya? Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.
Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas. Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar el cos a cos amb ell.
A la substituta de Junqueras li manca bagatge. Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.
El candidat socialista va voler ser tan equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un 17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns 3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels tres representants de Rajoy, li va dir:

-El senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...  

Finalment, Xavier Domènec va intentar posar una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.


Per acabar una anècdota. No sé com funciona això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres mateixos... 

divendres, 8 de desembre del 2017

¿I SI NÓ ÉS PUIGDEMONT?

Aquesta pregunta gens innocent apareix el Periódico de dijous  en un article signat per Fidel Masreal des de Barcelona i Sílvia Martínez des de Brussel·les.
Segons els periodistes l’excarceració de Turull i Rull obre noves vies alternatives sobre el presidenciable.  
Al menys ERC juga net: Si Junqueras segueix a la presó, la presidenciable serà Marta Rovira. Però si Puidemont segueix a Brussel·les (o allà on s’hi pugui estar) i no té clara la situació que es pot trobar si retorna a Catalunya, què farà el Parlament: Investir un candidat que no podrà ni presentar el seu programa de govern? A hores d’ara és difícil imaginar que pugi ser així. De fet s’ha comentat que farà campanya des d’algun lloc dels Pirineus prop de la frontera...
Al primer debat electoral fet ahir mateix, va ser Jordi Turull qui va anar en representació de la llista del President. En canvi d’ERC hi va anar Roger Torrent, el número dos per Girona.
Si tenim en compte que el debat va ser de les primeres espases (Jordi Turull per JxC, Arrimadas per C’s, Iceta pel PSC, Garcia Albiol pel PP, Xavier Domènech per En Comú Podem i Carles Riera per les CUP), hi trobo a faltar a Marta Rovira que va anar a manifestar-se a Brussel·les. Després del paperot de diumenge al cara a cara amb l’Arrimadas, potser va ser la millor opció per a no assistir-hi.
Tornant al presidenciable de JxC, és evident que si la situació de Puigdemont no sé soluciona ràpidament, el candida per força serà algú de la seva llista. També sobre això tenen experiència els postconvergents ja que si recordeu, a les darreres eleccions Mas anava de número 4 per Barcelona a la llista de Junts pel Sí, mentre que era Raül Romeva qui anava de número 1.
De totes formes JxC no descartaran Puigdemont fins el darrer instant. Saben que és el millor actiu que tenen ara per ara. Només cal veure les darreres enquestes que, després d’aventurar-los uns paupèrrims resultats, ara per ara estarien en un empat tècnic amb ERC.
Però què passarà si finalment Puigdemont no por arribar a ser investit? Presentarà JxC un candidat alternatiu? Votaran per Marta Rovira (si no és que abans surti Junqueras de la presó)? Difícil dilema.

Fa dies que penso que aquestes eleccions poden ser també les eleccions de les sorpreses. Si finalment la participació és del 80% segons se pronostica a les enquestes, els resultats poden ser incerts. Cap a quin sentit? Ja m’ho agradaria saber a mi. Tot i que sé pugui mobilitzar el sector més espanyolista, suposo que també hi haurà que puguin canviar de bàndol els darrers dies. 

dimecres, 6 de desembre del 2017

'A REY MUERTO, REY PUESTO...'

El 3 d’abril de 1979, Celestina Sánchez va sortir elegida alcaldessa del poble de Val de San Vicente (Cantàbria) Va ser una de les 99 alcaldesses que hi va haver a Espanya en aquelles primeres eleccions municipals de després de la dictadura.
Si vau veure el programa de la Sexta ¿Y tú dónde estabas entonces? del passat dijous, cap el final, segurament també vau veure el seu testimoni. Va explicar que durant un temps, quan anava al seu despatx s’hi trobava l’anterior alcalde franquista que no volia assumir que ja no ho era assegut a la seva cadira de braços obrint la correspondència o qualsevol altra cosa. Després de diversos avisos, al final no li va quedar més remei que fer un ofici on sé li ordenava que allí no s’hi podia estar.
Puigdemont va ser destituït com a President de la Generalitat per culpa del controvertit article 155 de la Constitució Espanyola, tot i que conservi el títol honorífic de President com també el conserven Maragall, Montilla i Mas.
Però el PDeCAT o els de Junts per Catalunya, no ho acaben de veure... Per ells, tot i que a l’exili de Brussel·les, Puigdemont continua sent el President i passi el que passi el dia 23-D, també volen que ho sigui. No fa gaires dies ja us vaig explicar el xantatge que les hi estaven fent als d’ERC al donar-los a triar entre Puigdemont i l’article 155.
Pel que sembla els postconvergents tenen el mateix problema que tenien els seus antecessors: se pensen que la Generalitat els hi pertany. Recordareu la frase de la matriarca del clan quan es va signar l’acord del Tinell que va donar pas al primer Tripartit: Ens han furtat la Generalitat...
I és que presidir la Generalitat no és qualsevol cosa. Mas estava obsessionat en presidir-la i pel que sembla Puigdemont, també... I això que va dir que només s’hi estaria un temps. Què ràpid que se canvia d’opinió...
M’agrada recordar-ho sovint, perquè sempre hi ha algun desmemoriat o potser quan va passar encara no tenia edat per a estar en política (jo ja porto 40 anys) L’any 2006 era any electoral a Catalunya ja que sé celebraven eleccions autonòmiques després de que Maragall hagués de donar per acabada la legislatura per manca de suports. Convergència havia guanyat sempre les eleccions en nombre de diputats i, per tant, sé considerava amb el ple dret de presidir la Generalitat. Però com sabeu, l’any 2003, Maragall (que havia guanyat en vots) va aconseguir un acord amb ERC i ICV i li van barrar el pas. Mas no volia que sé repetís aquella situació i per això, a principis d’aquell 2006 va anar a la Moncloa a parlar amb Zapatero per a proposar-li un pacte: la Presidència de la Generalitat a canvi d’una rebaixa substancial de l’Estatut. Zapatero ho va acceptar, però només hi va haver un problema: Montilla i els seus no van cedir davant la petició de Zapatero y tot que no sumaven tants escons com 3 anys enrere, van aconseguir reeditar el pacte amb ERC i ICV i assegurar-se així la Presidència per a Montilla.
Tot indica que ERC guanyarà les eleccions i ja sigui Junqueras, ja la Marta Rovira, seran els ferms aspirants a presidir la màxima institució catalana. Per els de la llista del President no els hi ho posaran gens fàcil.

Des del meu punt de vista ha de ser president qui aconsegueixi més suport parlamentaris, com ha passat sempre. Si el candidat o la candidata d’ERC pot aconseguir suports d’altres partits (els Comuns possiblement i el PSC més difícil, tot que no impossible) hauria de ser-ne el president. Punt i final. 

divendres, 17 de novembre del 2017

EL DIA DE LA MARMOTA

De Manel Fontdevila a Elplural.es.
Guille Soler, gerent de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) odia el tòpic tocar el cel amb la ma, que sé sol emprar quan una enxaneta corona un castell de màxima dificultat.
A mi tampoc m’agrada caure en tòpics. Sobre tot quan posa el títol a un dels meus escrits m’agrada que siguin una bona introducció del tema dels que us vaig a parlar i si pot ser original molt millor. No és el cas d’avui.
El dia de la marmota que se va fer famós arran de la pel·lícula del mateix nom, significa tornar una vegada i un altra al començament d’alguna cosa.
Marta Rovira, molt possiblement candidata d’ERC a la presidència de la Generalitat:
-El 21-D és el referèndum que l'Estat no s'ha atrevit a pactar.
A veure, Marta, el 21-D no sé fan eleccions autonòmiques? Per què seguim embolicant la troca?
Un referèndum és una consulta a la ciutadania on només tens cinc opcions: Sí, no, blanc, nul i quedar-te a casa. En canvi a unes eleccions pots votar una entre totes les candidatures que s’hi presenten (i que solen ser més de dos i més de tres...), a part de les altres opcions: blanc, nul i quedar-se a casa.  
Tot i que estic d’acord amb Marta Rovira de que l’Estat espanyol no s’ha atrevit a pactar un referèndum (tot i que va tolerar el del 9-N), crec que les seves opinions només serveixen per a seguir creant incertesa entre els electors.
És igual que ho mireu de l’indret, del revés, cap per amunt, cap per avall, de fora cap a dintre o de dintre cap a fora. Unes eleccions ja siguin generals, autonòmiques o locals mai, mai podran substituir un referèndum. I això ho té clar la mateixa Marta Rovira i sinó ho té, només cal fer-li una pregunta:
-On posem els Comuns?   
Què són, carn o peix? Estan d’acord amb la independència o no hi estan? Hi ha una dita castellana que diu: De todo hay en la viña del Señor. I és cert. Voleu que us la digui grossa? Segur que no tothom que votarà la llista del President o ERC votaria sí a la independència. I pot ser que remenant entre els que voten el PP o C’s trobaríem el cas contrari, algú que digués que votaria sí a la independència però que no està d’acord amb els partits independentistes. Coses més grosses s’han vist!  
Per tant, no us deixeu ensarronar. El 21-D voteu en consciència el candidat, la llista o el programa que més us agradi i des del vostre lloc de treball, des de casa o des d’on sigui, seguiu lluitant pels vostres ideals (si és que ne teniu) a la recerca d’un món millor on no només uns quants vulguin tallar el bacallà i quedar-se amb les parts més grosses i amb menys espines.
Desgraciadament quasi mai ha estat així. Polítics com l’expresident de l’Uruguai José Mújica n’hi ha hagut molt pocs a la història. En canvi de polítics mediocres n’hi ha hagut molts, fins i tot aquells que s’han cregut importants.  
Per cert, si el 21-D no hi ha una majoria d’independentistes, quan seran les properes eleccions que equivaldran a un referèndum, un plebiscit o el que convingui en aquell moment?

Intueixo que de dies de la marmota encara n’hi hauran uns quants més. I sinó, al temps... 

dimarts, 14 de novembre del 2017

21-D: LLISTES TRANSVERSALS I MARQUES BLANQUES

Tot i que el desig de molts independentistes (majoritàriament del PDeCAT) encara pensen que una llista unitària és possible (de fet sembla que tenen tems fins el dia 17), cada vegada és més difícil que es pugui repetir una nova versió de Juts pel Sí. Per tant, a manca d’unitat, transversalitat.
I què és la transversalitat aplicada a la política? Fer una llista el més plural possible, es a dir, amb candidats independents o d’altres partits.
Tot i què és una pràctica força comú, segurament les candidatures de JxS de fa dos anys van ser un bon exemple de transversalitat per un costat, però també d’unitat, ja que les conformaven càrrecs de CDC, ERC i molts independents (Forcadell, Romeva, Lluís Llach, Germà Bel, etc.)
Un bon exemple de transversalitat són les llistes del PSC que inclouen antics càrrecs de la UDC com Ramon Espadaler o Joan Caballol i que ara formen part del col·lectiu Units per Avançar, així com també de Federalistes d’Esquerres i fins i tot de Societat Civil Catalana. Sense cap mena de dubte el viratge cap a la dreta dels socialistes catalans és molt significatiu.
Quan passen coses com aquestes sempre hi ha qui alça la veu crítica. Crec que no n’hi ha per tant. En aquestes coses, quan la seva actitud no afecta a la resta dels mortals, cadascú és lliure de fer el que cregui que és més convenient. Si el PSC creu que decantant-se cap a la dreta aconseguirà atreure més votants, allà ells. Ara bé, com a exvotant del PSC me pregunto: Quants dels nous votants que pensa atreure el 21-D seran votants tradicionals dels socialistes catalans? Crec que molt pocs. Aquells que votàvem el PSC pel que representava i darrerament hem optat per no fer-ho, actualment no ens sentim identificats i, per tant, no els votarem encara que sigui per a que no guanyin els independentistes... I una altra pregunta: Està segur el PSC que davant la disjuntiva independència o espanyolisme preferim la segona opció? PP i C’s, no gràcies!!  
Ja havia començat aquest escrit d’avui quan m’he assabentat que la Secretaria General d’ERC Marta Rovira ha viatjat a Brussel·les per a entrevistar-se (suposadament) amb Carles Puigdemont. Suposo que l’expresident usarà el darrer cartutx per mirar de convèncer els republicans d’anar plegats a la mateixa candidatura. Però el republicans saben que tenen a tocar la presidència de la Generalitat per a Oriol Junqueras i no acceptaran anar-hi a no ser que Puigdemont accepti el rol de que Junqueras sigui el cap de llista de la formació i candidat a la presidència de la Generalitat.
Amb la nova denominació (Junts per Catalunya), la veritat és que aviat no sabre com anomenar els antics convergents. Tot i que el partit va ser fundat com a Convergència Democràtica de Catalunya, durant anys sé parlava més de CiU que no de CDC. Més tard, amb un intent de passar pagina i deixar enrere l’etapa corrupta del 3% i d’altres casos que els van esquitxar van canviar la denominació a Partit Demòcrata Europeu Català, però com se’n han adonat que ni així se’n surten, de cara les eleccions del 21-D s’ha volgut buscar una marca blanca. Se’n sortiran o no se’n sortiran? Aquesta és la qüestió (per a ells)
Davant d’unes eleccions sempre sé parla de llistes i de noms, però poc de programes. Crec que aquesta vegada més que mai caldrà escodrinyar entre les fulles dels diferents programes per a veure que hi posa. Un exemple: Els partits independentistes seguiran amb la idea d’anar cap a la independència o l’article 155 de la Constitució les hi prohibirà que ho mencionen expressament?   

Encara queda temps i segur que de sorpreses no ne faltaran...