Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mas. Mostrar tots els missatges

diumenge, 29 de desembre del 2019

A PROPÒSIT D’UNA ENTREVISTA A ARTUR MAS

De Pedro A. Alberto. 

Segurament és agosarat afirmar que l’anomenat procés té el punt de partida en la transfiguració de Mas després de l’11 de setembre de 2012. Tard o d’hora l’independentisme s’hauria obert pas dintre de la política catalana aprofitant qualsevol situació favorable. Però és evident que l’actitud de Mas és important per a comprendre com s’ha arribat al punt que ens trobem actualment. El seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, no havia segut mai un partit independentista, com tampoc ho era el propi Mas.
Després de no poder evitar dos governs de l’anomenat Tripartit, Mas tenia la lliçó ben apresa: si volia governar havia de deixar enrere qualsevol prejudici i aconseguir la seva gran ambició que no era altra que la presidència de la Generalitat de Catalunya.
Cal recordar que l’any 2006, Mas va signar un document davant d’un notari on entre d’altres coses se comprometia a no arribar a pactes permanents i estables amb el PP. No obstant, l’any 2010, després de tornar a guanyar unes eleccions i de que, en aquest cas, el Tripartit no sumés, res li va impedir pactar amb el PP d’Alicia Sánchez-Camacho per a ser investit President.
Però el pacte amb el PP significava una rèmora per a Mas. D’aquí que, després de l’èxit de convocatòria assolit a la Diada de 2012, Mas pensés que si virava la seva ideologia cap a l’independentisme i convocava eleccions de forma immediata (se van celebrar el 25 de novembre) guanyaria (tal com hauria dit Helenio Herrera), sense abaixar-se de l’autocar. Però a Mas li van fallar les previsions i va perdre 12 diputats. Quasi els mateixos que va guanyar ERC que en guanyava 11 i avançava així per primer cop al PSC. Mas no podia fer una altra cosa que continuar el seu particular viatge cap a Ítaca i governar, mal que li pesés, amb el suport dels republicans.
Però l’actitud de Mas va tenir un efecte sense precedents: la majoria dels militants i simpatitzants dels seu partit se convertirien, de la nit al dia a l’independentisme.  
A l’entrevista publicada pel digital eldiario.es, Mas afirma que és una bajanada absoluta dir que va canviar les tisores per l’estelada. I justifica la seva actitud dient que tots els governs d’Europa (ant els de dretes com els d’esquerres) ho van haver de fer.
No entraré a analitzar com se va arribar a aquella situació de retallades ferotges, però és veritat que el capitalisme, de la ma dels diferents governs, va aprofitar l’ocasió per a estrènyer el conjunt de la societat, però sobre tot a les classes més populars i desafavorides i que Mas, en aquell moment, va ser un dels seus màxims representants. Cal pensar que alguna de les retallades imposades sota el seu govern encara perduren en l’actualitat. La normalitat, si arriba, encara trigarà anys.    
Tal com diu Mas, no és cert que canviés les tisores per l’estelada ja que les retallades van continuar durant tot els seu mandat. I la seva conversió política cap a l’independentisme no se deu tant a motius purament ideològics sinó a la seva gran ambició política.
Sense cap mena de dubte, Artur Mas és un dels polítics més ambiciosos de poder que he conegut mai. Potser el que més!    

L’ENTREVISTA A ELDIARIO.ES: 


dijous, 9 de maig del 2019

EL PDECAT I EL VELL SECTARISME


Sempre que sé li retreu el seu passat, el PDeCAT s’esforça en dir que són un partit renovat que res tenen a veure amb la vella Convergència del 3% i el pujolisme. Un repte difícil de portar a la pràctica... No obstant hi ha coses que no canvien, com per exemple el seu sectarisme.  
Un cas prou explícit va passar només fa uns dies a la Galera. Com sabeu, en dates recents s’ha celebrat la XXVIa edició de la Fira de la Terrissa. Si us llegiu el programa d’actes veureu que diu que dijous dia 2, durant el matí, se feia la corresponent inauguració. No s’esmentava en cap cas qui seria l’inaugurador...
Sabeu qui va ser? El MH Artur Mas i Gabarro, expresident de la Generalitat. I es clar, un se pregunta que pinta una persona com ell, retirada de la política, en un acte com aquest...  
És evident que l’Ajuntament de la Galera (governant pel PDeCAT)i l’Associació Galerenca el Cadub (la comissió organitzadora està integrada per membres de totes dues entitats) poden convidar a qui vulguin (faltaria més!), però ells també hauran de ser comprensius amb mi i accepta que els critiqui. Com si no hi hagés gent a qui portar per a fer un acte tan protocol·lari com és la inauguració de la fira!
Sempre recordaré l’abordatge que Mas va fer a la comitiva formada pels regidors de l’Ajuntament d’Amposta, pubilles, la banda de música de la Lira Ampostina, i gent diversa quan se dirigia a inaugurar l’edició de Fira Amposta de l’any 2008.
Eren temps del govern Tripartit i CiU estava a l’oposició. Per tant no tenien massa càrrecs institucionals a qui oferir-los l’honor d’inaugurar la fira, un dels esdeveniments més importants de la nostra ciutat. Per això li ho van oferir a Josep González, president de PIMEC (Petita i Mitjana Empresa de Catalunya), vinculada a Convergència. Però ves per on, després de l’abordatge Mas va ocupar la primera fila de la comitiva juntament amb l’alcalde Manel Ferré i l’exalcalde i senador Joan Maria Roig. No cal ni dir-ho que Mas va tenir molt més protagonisme que Josep González.    
Aquest any, Quim Torra (PDeCAT) ha concedit a Josep González la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Cal suposar que pels serveis prestats al partit... (Perdó. Volia dir al país)


PER SI VOLEU LLEGIR MÉS: 

https://laviaaugusta.blogspot.com/2008/12/fira-amposta.html

dimarts, 24 de juliol del 2018

LA DEMOCRÀCIA DELS PARTITS

De Ferreres a l'Ara. 

Mentre al carrer els líders polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, de portes cap endins la democràcia sol brillar per la seva absència.
I d’això ne podem donar fe aquells que hem viscut la política amb un carnet a la butxaca. Me dona igual que sigui del PSC, de Convergència, del PP o de qualsevol altre partit. O segueixes fil per randa les línies marcades pel propi partit o passes a ocupar la cadira de l’ostracisme. Així de clar.
De totes maneres no deixa de ser curiós que el que ha priori és el partit menys demòcrata del país (de portes cap enfora) aquest passat cap de setmana li passés la ma per la cara a un altre partit que, des de la seva fundació no ha brillat precisament per la seva democràcia interna. M’estic referint, evidentment, al PDeCAT (abans Convergència Democràtica de Catalunya)
Fins diumenge tots dos partits havien seguit una línia similar. Si bé el PP (tot i fundar-se com Aliança Popular) són fills del franquisme, el PDeCAT (o com es digui ara mateix), són fills de la burgesia catalana i del gremi de botiguers... Si Franco va posar a Fraga i aquest després a Fernández Mancha i posteriorment a Aznar i este a la vegada a Rajoy, per la seva part, Jordi Pujol va escollir per a liderar el partit a Mas i aquest a Puigdemont i més tard, aquest, davant la impossibilitat de desenvolupar el seu càrrec, va ungir a Torra per a que fos el seu representant a la Terra (perdó, a Catalunya)  
Si el PP va arribar al seu congrés amb dues llistes va ser fruit de la personalitat (o millor dit, de la manca de personalitat) del que havia estat el seu líder durant els darrers lustres: Mariano Rajoy.
Mariano Rajoy és un home tan insegur de si mateix (crec que un grup de psiquiatres haurien d’analitzar la seva personalitat i de com va poder governar aquest país durant tant de temps) que va ser incapaç d’assenyalar el seu successor. De no se va decantar cap a cap candidat ni a l’hora de votar... D’aquí que dues llistes arribessin fins el final i se disputessin la presidència.

De Manel Fontdevila a l'Ara. 
Mentrestant, molt lluny d’on se feia el congrés del PP, Carles Puigdemont, el President a l’exili va llençar una OPA hostil al seu partit (el PDeCAT) per a integrar-lo al seu corrent: Crida Nacional per a la República.
Aquest fet li va costar el càrrec a la coordinadora nacional de la formació Marta Pascal i va fer ascendir el que havia estat el seu segon David Bonvehí . I després diran que el 155 va representar un cop d’estat... I no dic que no, però la maniobra de Puigdemont també significa un cop de ma interna pel simple fet de reafirmar les seves ànsies de poder i voler-ho controlar tot: Catalunya, govern, partit i l’escala de casa seva...
Però no tothom hi va estar d’acord. Tan malament se van fer les coses que els descontents van presentar una candidatura alternativa saben per endavant que no tenien la més mínima possibilitat de guanyar. Tot i així van aconseguir un 30% dels vots.
Evidentment, els capitosts d’aquesta candidatura quedaran marcats per a sempre i si volen tenir algun paper rellevant en política només els hi queda dos opcions: o retornar al sí del partit i mostrar-se penedits dels seus actes o marxar cap a d’altres formacions amb possibilitat d’aspirar a obtenir representació institucional. Totes dues coses són molt difícils, tot i que no improbables.      

dimecres, 18 de juliol del 2018

ENS VOLEN ENSORDIR!

Seu actual del PDeCAT a Amposta. 
Tan cridar, tan cridar... Al finals ens ensordiran!
Segons Puigdemont el PDeCat és un partit caduc... Caduc? Si com aquell que diu té quatre dies. De fet se va constituir ara fa dos anys (precisament els va dimarts de la passada setmana)
Des d’ençà al PDeCAT ha concorregut a les eleccions amb diferents noms, segons d’on bufava el vent... Si resulta que ERC s’avenia a anar plegats: Junts pel Sí... Que ERC no hi vol anar: Junts per Catalunya... Que venen unes generals i cal camuflar-ne el nom: Democràcia i Llibertat.
El darrer invent de Puigdemont i el seus és Crida Nacional per la República que tot i que en principi és un moviment, no deixa de ser l’evolució 3.0 del PDeCAT. O sigui: més del mateix!
Hi ha una dita que diu: Te conozco bacalao aunque vayas disfrazao...  Vagin de nacionalistes pràctics (ja sabeu, els del peix al cove), vagin de regeneradors de la política (de la seva política), vagin d’independentistes novells o d’independentistes experimentats, la realitat és que sempre seran els fills de Convergència.
I ja no parlaré de la convergència del 3% (que també ho podria fer), sinó de la Convergència que se creia ama i senyora de Catalunya. D’aquella que després del pacte del Tinell va dir que sé l’havien furtat... Vam ser molts els ciutadans que vam haver de patir les decisions sovint arbitràries de Pujol, Mas i companyia...
Tot i que Elsa Artadi s’ha afanyat en desvincular el Govern del moviment que promou Puigdemont, a ningú sé li escapa que és per no foragitar els membres d’ERC que formen part del mateix.
Avui llegia que l'opa (així l'anomenaven) de Puigdemont al PDeCAT pot fracturar el partit en dos. 
Se diu que no per més cridar s’ha de tenir la raó. Als antics convergents els hi pot arribar a passar el mateix. Per molt que canviïn de nom, per molt que vulguin passar pàgina, mai podran negar els seus orígens. Renegar potser sí, tal com alguns ho van fer amb papa Pujol, però la majoria d’aquests només ho van fer amb la boca menuda, mirant de que ningú se’n assabentés gaire...
Durant aquests darrers anys sí que ha canviat alguna cosa. Abans tenien grans seus, pagades al comptat o en molt poc temps, a diferència d’altres partits que no tenien seu o que l’havien d’anar pagant poc a poc dels ingressos dels seus càrrecs (sé de que parlo) Però la justícia els hi va embargar 15 seus, entre les que hi ha la seu central de Barcelona i les que tenia a les Terres de l’Ebre: Tortosa, Amposta i Móra d’Ebre.
N’hi ha que ho tenim molt clar. Per molt que canviïn de nom, per a nosaltres sempre seran convergents. Mal que els pesi...

dimecres, 11 de juliol del 2018

FER UN 'ARTUR MAS'

De Ferreres a l'Ara. 

Me temo el pitjor per a l’independentisme. Per a l’independentisme honest, el de veritat.
Potser trigarem dies, setmanes o mesos abans de saber tota la veritat de la trobada entre Sánchez i Torra a Madrid, però els precedents no són bons.
Allà per l’any 2006 Arturo Mas que només era un cap de l’oposició sense gaire rellevància política va anar a Madrid a reunir-se amb Zapatero. I sabeu que en va sortir d’aquella trobada?
Si heu dit o pensat que la retallada de l’Estatut de Miravet impulsat pel President Pasqual Maragall, l’heu endevinat.
Efectivament Mas se va presentar davant Zapatero per a ser l’interlocutor de la part catalana i va acceptar rebaixar les pretensions de l’Estatut (que el Parlament de Catalunya havia aprovat el 30 de setembre de 2005 amb el vot favorable de 120 diputats dels 135 que el configuren) Mas només demanava una cosa: ser el següent president de la Generalitat. L’ambició convergent no coneix límits i Mas, en aquella època, la tenia intacta.
Poc ha transcendit de la reunió Sánchez Torra, tret dels regals que li va fer el President català, entre ells, tal com explicava ahir, una botella de ratafia.
Segons diuen els mitjans, la reunió només va ser de desglaç, per a desencallar les malmeses relacions bilaterals que han derivat a la situació que estem vivint ara mateix: presos polítics, polítics fugits per a no caure en mans de la justícia espanyola, sentències per rebel·lió, etc.
Durant tot aquest temps, l’Estat ha deixat clar que no cedirà mi un mil·límetre utilitzant totes les armes de els que disposat: jurídiques, policials... I si cal, l’ús de la força.
Digueu-me malpensat, però me sembla que les reunions entre l’Estat i la Generalitat, ja sigui el President Torra, ja el Conseller Aragonès (no pervindrà de Roquetes aquest xic?) que s’ha de reunir properament amb la Ministra Calvo (també a Madrid), pactaran abaixar el suflé a canvi de diverses concessions a Catalunya: més autogovern, millor finançament... Les promeses de sempre però que fins ara mai s’han acabat de complir.
Evidentment Sánchez i el seu equip no els hi poden prometre un estat federal perquè ara com ara no hi ha una majoria suficient (2/3 del Congrés) per a que això pugui ser possible.
Un PP en hores baixes (i, presumiblement, després del seu congrés encara hi estarà més) i un C’s ara pujo ara baixo, però que en un futur ha de ser l’alternativa de dretes d’aquest país, no estan disposats a fer cap concessió a Catalunya i des de les seves posicions vigilaran que se compleixen escrupolosament la Constitució del 78 i la resta de lleis que regulen l’encaix Espanya/Catalunya.
Quan hi hagi una majoria qualificada tant al Parlament com al carrer serà l’hora d’establir noves relacions amb l’Estat amb uns interlocutors vàlids que no se deixen ni ensarronar ni facin prevaldre l’interès de tot un país per sobre dels interessos personals i del seu propi partit.
Mentre això no passi, mentre les negociacions amb Madrid siguin més del mateix, personalment ho anomenaré fer un Artur Mas

dilluns, 2 d’abril del 2018

ARTUR MAS: PA I CIRC


 Mas demana girar full i no investir Puigdemont. Aquest és el principal titular del Periódico d’avui. Ara bé, hauríem d’estar dintre del seu cap per a conèixer exactament que és el que pensa en aquest moment en el que el procés no està passant precisament pel seu millor moment. Quan l’he llegit se m’ha fet estrany. Amb Mas va començar tot i ara sembla que Mas ho vol donar per acabat o bé canviar d’estratègia.
Quan després de la manifestació del 11 d’octubre de 2012 de Barcelona (una manifestació a la que, per cert, vaig assistir), Mas decideix abraçar la fe de l’independentisme català quasi ningú s’imaginava arribar on hem arribat.
Sense Mas i el seu partit l’independentisme, tot i ser un moviment ascendent no podria haver somiat tenir, per exemple, majories al Parlament de Catalunya. La suma de Convergència a l’independentisme català era clau. Com també ho havia segut uns anys abans en donar suport a l’Estatut promogut per Maragall. De no haver estat així, el nou Estatut mai s’hauria aprovat.
La veritable intenció de Mas no era proclamar una Catalunya independent. Se tractava simplement en recuperar l’hegemonia política que havia tingut el seu mentor. Mas, després de les dos governs Tripartits, va haver de pactar amb el PPC d’Alicia Sánchez-Camacho, la qual cosa li era de molta incomoditat, ja que anys abans en una jugada política, havia acudit al notari a manifestar que ell mai pactaria amb els populars. Però Mas se’n va desdir quan va tenir l’ocasió de ser President de la Generalitat que era el que desitjava més que cap altra cosa com a polític i convergent.
Després d’aquell 11 de setembre i després de proclamar el seu independentisme, Mas aspirava a tenir majoria absoluta i per això va convocar eleccions per al 25 de novembre. Però CiU va quedar molt lluny de la majoria absoluta i fins i tot va perdre suport respecte a les eleccions de 2010 (50 per 62) A Mas no li va quedar cap altra solució que pactar amb ERC i acceptar totes les seves condicions. El cost electoral i el desgast personal semblava que eren mals menors a l’hora de sortir de l’embolic on s’havia ficat ell solet. Sense demanar-li ningú...
Per tant, coneixent la trajectòria de Mas, no m’estranya gents que faci temps que estigui en contra de com ha evolucionat tot plegat. Des de el seu anunci de que la República Catalana no podia tirar endavant perquè no s’havien creat les necessàries estructures d’estat i, per tant no n’estàvem preparats o dir ara que no s’ha de investir Puigdemont que és una manera de suggerir que s’ha de tornar a la legalitat estatutària i constitucional.
Ara bé, si Mas estigués a la pell de Puigdemont diria el mateix? No, amb tota seguretat no! A Mas li hauria agradat passar per tot el que ha passat Puigdemont. Fins i tot l’exili a Bèlgica i la presó a Alemanya. I és que a Mas li pot més la seva extrema ambició que l’haver de governar amb realisme i acceptar que la ciutadania demanda alguna cosa més que pa i circ.   

dimarts, 13 de març del 2018

PARÀLISI TOTAL

De Napi a Diari de Tarragona. 

Com aficionat a l’anàlisi polític he de dir-vos que la situació catalana me produeix perplexitat. I no crec que sigui l’únic. De totes maners el grau de perplexitat deu de ser inversament proporcional al de la implicació a la causa independentista. O no...
A les darreres eleccions no vaig votar a cap de les tres opcions (Junts per Catalunya, ERC i les CUP) que se posicionaven clarament per declarar la independència (o al menys això deien) En canvi, un parell de milions de ciutadans de Catalunya si que ho van fer creient fermament que la República Catalana estava a tocar. No era tan difícil: només calia una majoria parlamentària, tot i que aquesta fos ajustada.
Però a l’hora de la veritat, entre que alguns dels electes estan empresonats i d’altres exiliats voluntàriament, resulta que la suma aritmètica efectiva dels tres partits no arriba a una majoria suficient ni en la primera volta, ni en la segona, on no faria falta que el candidat proposat pel President del Parlament Roger Torrent obtingués majoria absoluta. Amb una majoria simple n’hi hauria prou.
Tot i el canvi de candidat (primer va ser Puigdemont i actualment ho és Jordi Sánchez) no fa possible obtenir els vots necessaris per a ser investit. Manquen els de la CUP que ja ha anunciat que no vol una Catalunya autonomista com la que hi ha hagut sempre. I així estem... Van passant els dies i l’article 155 s’està allargant més del compte, tot i que això no sembla important als ulls dels polítics independentistes.  
No puc posar-me a la pell d’algú que va votar JxC o ERC, simplement perquè, com he dit, no els vaig votar. Però penso que d’haver-h fet, molt possiblement estaria empipat en veure que uns partís que només fa uns mesos governaven junts o recolzaven el govern en el cas de les CUP no tenen propostes per a sortir-se’n.
I mentre això passa, Espanya (sobre tot Govern i tribunals), tocant el que no sona per a dificultar encara més la situació que jo qualifico (ho heu pogut veure al títol del comentari, com a paràlisi total)
De vegades alguns dels debats que emet TV3 sorprenen. Sobre tot si el que se diu no ho diu el contertulià que t’esperés que ho digui. Dilluns al programa Tot es mou que condueix l’Helena Garcia Melero, l’escriptor i filòsof Bernat Dedéu va sorprendre a propis i estranys al llençar a l’aire unes preguntes (aproximadament minut 45 del vídeo):

-Si després de l’1 d’octubre Rajoy no hagués fet res, Catalunya seria independent?

-I si els jutges espanyols no haguessin fet res, Catalunya seria independent?

En ambdós casos, segons Dedéu la resposta seria no. Així de contundent...
I perquè no? Perquè citant paraules d’Artur Mas i de Santi vila, en 4 o 5 anys no s’havia preparat ni uns sola estructura d’estat...
Quan escolto coses com aquestes vingudes d’una persona que no és sospitosa de ser independentista, no puc deixar de pensar que estem vivint en una gran fal·làcia.
Tinc la sensació de que els polítics (en general) van al que sempre han anat: a mirar de mantenir les seves quotes de poder encara que això comporti enganyar el seu poble.
Sóc dels qui sempre ha pensat que el que va passar l’1-O, els nostres governants sabien que podria passar. L’1-O se va convertir en un símbol de la resistència catalana, com una mena d’11-S (places i pavellons porten ara aquest nom...) Però fa uns dies, l’actual director de la nostra policia va dir que durant lesreunions per a preparar el dispositiu de l’1-O, el Major Trapero li va dir aPuigdemont que suspengués la consulta per problemes de seguretat...   
Ara per ara, tenim una sessió del Parlament ajornada sine die (esperant el dictamen del recurs que s’ha presentat per a que Jordi Sánchez pugui ser investit President, tot i que darrerament sembla que ja s'està buscant un tercer candidat) i Puigdemont intentant reagrupar el seus incondicionals per a formar una corrent interna en contra del seu partit.
Des de fora és molt trist el que estic veient, però trobo que si estigués dintre ja hauria caigut amb el més absolut desànim.  

dimarts, 27 de febrer del 2018

EL SISTEMA SANITARI CATALÀ

Una de les fal·làcies d’aquest procés ha estat posar en boca de Jorge Fernández Díaz la següent frase: Ens hem carregat el sistema sanitari. I no és cert...
La frase exacta va ser:  Els hi hem donat en tots els morros amb Ramon Bagó, els hi hem destrossat el sistema sanitari, els hem acusat, els estem emprenyant  amb el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació] I va ser pronunciada per Daniel de Alfonso, l’excap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, per cert, durant l’època en que Mas va ser President de la Generalitat.
Però qui és Ramon Bagó? Bagó va ser alcalde de Calella i Director General de Turisme de la Generalitat durant el primer govern de Pujol. Va ser un empresari del sector turístic, però des de la seva època d’alcalde se va proposar crear un consorci de salut d’àmbit català. Durant molts anys va tenir un peu al sector públic i un altre al privat.
L’any 1983 sé va crear el Consorci Hospitalari de Catalunya (més tard el Consorci de Salut i Social de Catalunya) del qual Bagó va ser-ne el president i, posteriorment, el 1991 se crearia el Consorci Hospitalari de Catalunya SA, del qual Bagó ne seria vicepresident i conseller delegat que, a la pràctica és qui remena les cireres... Per cert, el president era Josep Abelló, alcalde de Reus (PSC) Amb el mateix alcalde socialista, l’any 1986, a Reus, Josep Prat comença a donar forma al holding Innova, del que formava part SAGESSA, el consorci hospitalari que va gestionar durant molts anys tant l’Hospital Comarcal d’Amposta com l’Hospital de Jesús (Tortosa)
En quan al Consorci de Salut i Social de Catalunya, només un apunt: l’actual president és Manel Joaquim Ferré Montañés que abans n’havia estat el vici-president.    
Si a hores d’ara no us he perdut, poc deu de faltar. El sistema sanitari català és molt complex i els interessos empresarials i polítics sempre han estat a l’ordre del dia.
L’any 2011 la Revista Cafeamb llet, creada per Marta Sibina i Albano Dante Fachin (potser aquest us sonarà més), va denunciar irregularitats als hospitals de Blanes i Calella i, posteriorment van fer extensiva la denúncia a tot el sistema sanitari català.

Per tant, i en conclusió, no cal buscar-hi els cinc peus al gat... Els sistema català fa anys que se’l venen carregant des de dintre (fins i tot hi ha exconsellers de la Generalitat assenyalats) Si a part d’això sé li sumen les retallades que va aplicar Arturo quan de Madrid sé li va demanar que havia de retallar per alguna part, arribarem a la situació actual i que, tot i la suposada recuperació econòmica, durant tots aquests anys ha canviat ben poc: manca de professionals, sales (i per tant menys llits) i quiròfans tancats, períodes més curts de recuperació hospitalària, etc. Per no donar no donen ni aigua (literalment parlant)   

dijous, 8 de febrer del 2018

NOMÉS RUMORS??

De Napi a Diari de Tarragona
El nom d’Elsa Artadi no és la primera vegada que surt al meu bloc. Potser no ho recordareu, però el passat 29 de gener (dilluns per a ser més exactes), vaig publicar una entrada que vaig titular Especulacions i entre les coses que deia recollia una notícia publicada Mediterráneo Digital sobre la possibilitat de fos Elsa Artadi la candidata de Puigdemont per a succeir-lo a la presidència de la Generalitat. Segurament recordareu que us explicava que en el precís moment de llegir la notícia tenia asseguda al meu costat a Anabel Marcos (PDeCAT), directora de l’Institut de Seguretat de Catalunya, exdiputada del Parlament i exgenrent de la GURSAM i, en ensenyar-li la notícia se va limitar a dir-me: Especulacions...     
Potser no sabia res... O potser sí, però calia mantenir-ho en secret fins que Puigdemont o qui fos ho fes oficial. Però hi ha una dita castellana que diu així: Cuando el río suena agua lleva...
Unes hores més tard llegia al Periódico que la mateixa Elsa Artadi ho desmentia: El candidat és Puigdemont...

Va Elsa, no té facis de pregar... Està molt bé el que dius, però tu saps que aquesta situació s’ha d’acabar desencallant... I els dies corren i una repetició d’eleccions no agrada ningú i molt menys al teu partit. Ara, amb tu, el PDeCAT té l’oportunitat de tornar al Palau de la Generalitat. Una situació que només fa un més i mig no us podíeu ni arribar a imaginar... A la fi és el que tots al teu partit desitgen... Quan Mas va fer el pas al costat semblava que el món s’havia acabat per els convergents. Va arribar Puigdemont i va fer un paperot que només la seva família s’ho podia creure. I ara Elsa arribaràs tu. Una dona que com he pogut comprovar pel teu currículum (a Internet s’hi pot trobar quasi tot) estàs suficientment preparada i segur que te’n sortiràs bé.

De vegades me miro la política amb ulls incrèduls sense pensar que el que hagi de passar passarà de forma irremeiable. Sense posar-m’ho ha pensar el que ens ofereixen (que és el que volen que vegem) és pur teatre ja que la realitat pel darrere dels bastidors és molt diferent.
Una vegada a festes va vindre una obra de teatre que es deia Pel davant i pel darrere. A la primera part t’ensenyaven que passava a l’escenari i no comprenies res. Tan era així que molta gent dels que aquell dia havien anat fins el recinte de festes al costat del Pavelló 1 d’octubre (he que ho he dit bé?) van decidir marxar. Però n’hi va haver que vam voler saber com acabava allò. A la segona van donar la volta a l’escenari i es va veure la realitat del que estava passant. Això mateix és el que passa en política.

Sigueu desconfiats (o crèduls, per aquells que se miren la política des d’un angle diferent al meu) i penseu que en polític quasi tot és possible i encara més si els que fan política de veritat hi acaben traient algun benefici. Si Elsa Artadi acaba sent el 131è President de la Generalitat (com a Presidenta seria la primera), a part d’acabar el serial (més llarg que Simplemente María que se va emetre per la ràdio la dècada dels anys ’70 i que va tenir 501 episodis -hauria dit que ren més!!-) i tornar a una normalitat relativa, però l’adequada per els temps que estem vivint, se podrà garantir la supervivència de Puigdemont a Bèlgica fins que dintre d’uns anys (no m’atreveixo a dir quantes, però en tot cas molts) se’l pugui indultar i tornar a Catalunya com un heroi. 

dijous, 18 de gener del 2018

INCERTESA FINS EL FINAL

De Napi a Diari de Tarragona.
Ahir sé va constituir el Parlament i tot que el flamant President Roger Torrent va fer un discurs conciliador cap a la resta dels partits i no va citar en cap moment les paraules independència i república, la incertesa de qui serà finalment el candidat m’ensumo (i no sóc cap endeví) que sé mantindrà fins el darrer moment.
Ahir els electes que s’estan a Brussel·les van preferir no delegar el vot. A priori sembla una proba de que abandonaran (tot i que sigui de moment) la idea de seguir confrontats amb l’Estat i tornaran a la disciplina autonòmica (molt que els hi pesi als de les CUP)
La situació política a Catalunya segueix sent motiu de conversa allà on vagis. Sense anar més lluny avui he anat a Tortosa i dues persones m’han demanat la meva opinió sobre el tema. El primer el metge que m’ha visitat i el segon un amic que regenta un bar a la capital del Baix Ebre. Tot i que s’han mostrat visiblement preocupats, segurament no ho estant tant com mesos enrere. El metge m’ha apuntat una cosa que fins ara no l’havia escoltat en lloc:

-El destí de Puigdemont és el Parlament Europeu. Quan se’n adoni que no pot retornar sense que sigui empresonat, ni tampoc fer de President des de la distància, haurà d’acceptar la realitat. Si és parlamentari no li caldrà trepitjar sòl espanyol i per tant no corre el risc de ser empresonat. Suposo que al final hi haurà una solució...   

Potser sigui política ficció, no diré que no, però seria una sortida prou honrosa per al President. De totes formes avui ja li ha comunicat al President del Parlament que per a la investidura pensa delegar el vot. Caldrà veure si la Mesa del Parlament ho accepta, tot i que com hi ha majoria independentista és fàcil que sé pugui acceptar que així sigui. Però el que encara no està clar és si finalment sé postularà com a candidat a ser reelegit o no.
A hores d’ara els republicans sembla que juguin una mica al gat i la rata. Tot i els acords assolits amb Junts per Catalunya, se mantenen en l’ambigüitat, tot i que està clar que si el president del Parlament ha estat per a ERC, la presidència de la Generalitat ha de recaure forçosament amb algú de Juts per Catalunya o del PDeCAT (acceptant que siguin dues formacions diverses)
Parlant d’ambigüitats, l’altre dia quan Arturo Mas va dir que feia un segon pas al costat, no va descartar tornar a la primera línia política, fins el punt que alguns analistes polítics ho consideren factible.
Tornant a fer una mica de política ficció, ara que les CUP (que el van vetar fa dos anys), ja no són imprescindibles, seria possible que Mas pogués ser investit president? Vull pensar que no, perquè si les CUP ja no tenen el poder de veto que li atorgaven les 10 diputats (ara només ne tenen 4), ara aquest poder de veto el tenen les diputades i diputats de En Comú Podem i no crec que estigui per la labor de tornar a investir a Mas.
Està clar que cada dia estem més prop del desenllaç final. Caldrà buscar un candidat que reuneixi totes les condicions per a poder presidir la Generalitat des de Catalunya i que no pugui tenir l’oposició del Govern de Madrid.

Heu de Pensar que un Parlament autonòmic forma part de l’estructura orgànica de l’Estat Espanyol i, per tant, mal que pesi al sector més independentista, de moment caldrà aparcar els ideals que han marcat la política catalana dels darrers anys fins que vinguin temps millors per a tornar-les a plantejar.  

dimarts, 16 de gener del 2018

EL FILL QUE NO RECONEIX ELS SEUS PROGENITORS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
Avui començaré amb una mica d’humor.

El president Aznar, en visita oficial a Anglaterra, és convidat per la Reina Isabel II a prendre un te. Durant la trobada li pregunta com és la seva filosofia de lideratge i ella contesta que és envoltar-se de persones intel·ligents. Llavors Aznar li pregunta com sap si són intel·ligents o no.
- Ho entenc, fent la pregunta adequada - contesta la Reina - deixeu-les ho demostri. La Reina crida a Tony Blair i li diu:
- Senyor Primer Ministre, li prego que contesti a la següent pregunta: La seva mare té un fill, el seu pare té un fill i aquest nen no és ni el seu germà ni la seva germana. Qui és?
Tony Blair contesta: - Òbviament, sóc jo !.
- Correcte! Gràcies sir - diu la Reina.
La Reina penja.
- Ho ha entès Mr. Aznar?
- És clar. Moltíssimes gràcies. Sens dubte faré el mateix!
De tornada a la Moncloa decideix fer la prova amb el ministre de l'Interior. Li demana que vagi a veure-li per una qüestió urgent i li pregunta:
- A veure, Mariano, si em pots contestar aquesta pregunta.
- És clar, senyor President! Què voleu saber?
- La teva mare té un fill, el teu pare també i aquest nen no és ni el teu germà ni la teva germana. Qui és?
Rajoy, una mica en dificultat contesta que li agradaria pensar-ho bé per donar una resposta apropiada. En sortir de la Moncloa, en el pànic total, organitza una reunió amb tots els altres ministres del govern per analitzar la pregunta.
Després de diverses hores, sense poder trobar la resposta correcta se'ls ocorre trucar a Piqué que estava de viatge.
- Escolta Pep, un pregunteta fàcil.
- Digues-me
- La teva mare té un fill, el teu pare té un fill i aquest nen no és ni el teu germà ni la teva germana. Qui és? Piqué contesta seguida:
- Doncs, sóc jo, és clar!
Tranquil·litzat, Rajoy truca al President Aznar i li diu:
- President, ja ho sé! És Piqué!
I Aznar indignat li respon:
- No, Idiota! És Tony Blair!

Voleu saber el per què us he explicat aquest acudit? Perquè m’ha recordat el paper que està fent el PDeCAT respecte al partit matriu, es a dir Convergència Democràtica de Catalunya.
Els postconvergents diuen haver liquidat l’antiga Convergència i que el nou partit no té res que veure i que, per tant, repudien la corrupció... I ja està? És tot el que tenen que dir?
Ja sabeu que per les xarxes socials hi solen circular moltes coses. Una part important del que circula o és mentida o és de dubtosa procedència i, per tant, sé li ha de fer poc cas. Ahir via missatgeria mòbil me va arribar que en l’actualitat només sobreviu un parlamentari de l’època en que Pasqual Maragall va destapar el cas 3% (que per cert, no és el 3, sinó el 4%) i aquest parlamentari és Ramon Espadaler que està al Parlament Europeu i que ara és del PSC. Res del que deia el post és veritat: ni ha estat mai diputat al Parlament Europeu ni pertany al PSC, ja que milita a Units per Avançar, un partit format per antics militants d’Unió Democràtica de Catalunya i que va anar en coalició amb el PSC a les passades eleccions al Parlament.
Fixeu-vos en aquestes dades que us donaré:
Josep Rull: Sé va afiliar a la Joventut Nacionalista de Catalunya (els joves de CDC) en 1986 i en 1989 va començar a militar a Convergència ocupant diversos càrrecs de responsabilitat.
Jordi Turull: Ingressa a les JNC en 1986 i a CDC 1987 i també va ocupar diversos càrrecs.
Neus Munté: Tot i que va treballar a la UGT de Catalunya, va afiliar-se a CDC l’any 1996 i entre 1998 i el 2000 va ser  secretari general adjunta de JNC.
Carles Puigdemont: va ser un dels fundadors de la JNC a les comarques gironines i a partir de 1983 va començar a militar a CDC.
I així podríem continuar...
Com podeu veure molts dels que formen l’actual PDeCAT ja militaven i ostentaven càrrecs dintre de CDC durant l’època de Pujol que, segons sembla és quan s’exigia l’impost revolucionari a les empreses a canvi d’adjudicar-los contractes. Per més que ho justifiqui Mas, el cer és que tots sé van alletar de la mateixa mamella.

Però si tot això no us acaba de convèncer, avui mateix el Periódico a tret a la llum un document que demostra que CDC (i el PDeCAT) són el pare i la mare de la llista Junts per Catalunya. 

diumenge, 14 de gener del 2018

NO SABEM GESTIONAR LES CRISIS

La gestió que sé va fer del gran col·lapse circulatori que va patir l’AP-6  el passat cap de setmana degut a una intensa nevada és una mostra més de les infectivitat dels nostres governs davant d’una situació d’emergència.
Vivim a un país que quan plou, no sap ploure i quan neva, no sap nevar. Es a dir, pot estar mesos sense que hi passi un fenomen meteorològic i de sobte ens ve tot al damunt en unes poques hores.
Tot i que les previsions meteorològiques avisen de quan hi haurà una situació de possible emergència (de vegades sé passen però ja sabeu allò que més val prevenir que curar), sembla ser que ningú els hi fa el més mínim cas.
El nom de Gregorio Serrano, director general de Transit, s’uneix als de molts altres polítics que no van saber actuar com calia davant d’una situació límit o quasi bé: Álvarez Cascos i Mariano Rajoy (Prestige), Arturo Mas (incendi Catalunya Central), etc.
Tot i que en un primer moment pot sonar a broma, Gregorio Serrano va proposar dijous que tots els cotxes portessin un kit d’emergència contra la neu... Segurament un gran percentatge de cotxes no circularan amb neu mai a la vida. Però de ben segur que si al final la idea qualla, algú en farà un bon negoci, com els triangles d’emergència o les armilles reflectants.

DUES EXPERIÈNCIES PERSONALS
Fa uns anys havíem d’anar a passar uns dies a Terol tot just la setmana abans de Nadal. Com que sóc previsor me vaig comprar un joc de cadenes a la botiga Recanvis Buda de Ferreries. Crec que havia nevat a Terol el cap de setmana anterior (pels carrers encara s’hi amuntegava neu) i aquell mateix cap de setmana va nevar per la zona de Castella-Lleó, però afortunadament no a Terol. I dic afortunadament perquè tot i portar cadenes no vaig provar de col·locar-les abans de sortir de casa. Vaig pensar que si ens trobàvem en una situació complicada ja hi hauria algú que m’ajudaria a posar-les...
L’altra experiència la vaig tenir uns anys més tard pujant al castell d’Escornalbou. De sobte la carretera sé va començar a posar blanca. No era neu, era pedra. Era estreta i per tant impossible poder donar la volta. Quan al final vam trobar un entrador on ho haguéssim pogut fer, estava tan ple de vehicles que no es podia maniobrar. Al final va venir una patrulla dels Mossos i ens va posar una mena de mitjó per a les rodes de davant fins que vam poder maniobrar sobre el gel i donar la volta. Després amb molta precaució van poder baixar. Aquell dia també portava les cadenes.

CULPES FORA

A part de no saber gestionar les crisis, tampoc sabem fer autocrítica i reconèixer els errors propis. Els aliens els veiem tots, però els propis cap ni un. I dimitir? Què vol dir dimitir? Crec que aquesta paraula encara no ha estat acceptada per cap acadèmia de la llengua...    

De Napi a Diari de Tarragona. 
  

dimecres, 10 de gener del 2018

MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 
Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!
De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.
Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.
Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.
A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   
El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.
Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.
Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.
Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.
Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

dimarts, 9 de gener del 2018

QUI VOL DIÀLEG?

Anit vaig seguir durant una estona el debat del canal Terres de l’Ebre moderat per l’ampostí Manel Ramon. Els quatre tertulians eren (per ordre d’esquerra a dreta de la pantalla): Josep Maria Simó (exalcalde d’Amposta), Marta Cid (exconsellera d’Ensenyament), Francesc Sancho (exalcalde de l’Ampolla) i Joan Sabaté (exalcalde de Tortosa) Un debat a priori de primeres espases de la política territorial, tot i que a hores d’ara ja estan retirats de tota activitat pública.
Tot i que no vaig seguir-lo durant molta estona, va ser suficient per a poder escoltar la que sense cap mena de dubte devia de ser la pregunta clau de la nit:

-Creuen vostès què encara és possible el diàleg?Canal

Evidentment cada un dels tertulians va dir la seva, però la meva resposta hauria estat una altra pregunta:

-És què entre els independentistes i el govern d’Espanya hi ha algú que vulgui dialogar?

La resposta a la pregunta que formulo jo és: Me sembla que no!
L’actual situació política catalana és semblant a la que hi havia abans de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part del govern de l’Estat. I és així perquè ja els hi va bé a tots plegats de que així sigui.
Al govern d’Espanya perquè sé senten poderosos i saben que, ara per ara, tenen la paella pel mànec. Prova d’això és el famós article que va desactivar tota opció independentista i que tot que diuen que el retiraran quan quedi constituït el nou Parlament, ningú pot garantir a hores d’ara que no el tornin a aplicar si hi torna a haver una altra proclama independentista en un futur més o menys immediat.
I als independentistes perquè ja les hi va bé el paper de víctimes. De fet el nacionalisme català sempre ha jugat aquest paper: l’Espanya ens roba ve de lluny, no és un invent de fa quatre dies. Encara recordo una pintada que deia precisament això que hi havia a una casa cantonera del carrer del carrer Terol amb l’avinguda de la Ràpita d’Amposta i que ja va ser pintada a la dècada dels anys 80.
Una vegada més ens trobem amb la mateixa premissa per part de les dues parts: tenim la veritat del nostre costat i, per tant, els altres estan equivocats.
El principi fonamental de tot diàleg és la negociació. Sense negociació el diàleg és del tot inútil. Però quan dos parts negocien a partir d’uns posicionaments de màxims, han d’estar predisposats a trobar un punt d’acord que, finalment, complagui a totes dues parts. I quan això no és possible, és quan se busca un mediador per mirar de trobar l’entesa necessària que permeti desencallar la situació.
Tot i això, a hores d’ara tot està obert i tot és possible. El segon pas al costat en dos anys d’Arturo Mas (avui ha abandonat la presidència del PDeCAT), segons alguns experts ha estat una maniobra per a que, d’entre altres coses, pressionar Puigdemont que cedeixi en el seu afany de tornar a ser president de la Generalitat i deixi pas a un altre polític (home o dona) de perfil molt més moderat i que s’avingui a buscar a acords amb l’Estat. És difícil, ja ho sé, però s’ha d’intentar.   

Com ha dit avui el propi Mas, primer són les persones, després el partit i finalment un mateix. Perdoneu-me però la majoria de les vegades (i com ell mateix ha reconegut també), no sempre és així. Normalment la majoria de polítics anteposen els interessos personals i de partit abans que els dels ciutadans que per a més inri,  els votem.