Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Iceta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Iceta. Mostrar tots els missatges

divendres, 23 de març del 2018

QUE ALGÚ ATURI AQUESTA BOGERIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Marta Rovira se’n va cap a l’exili... Una més. I els altres cap a la presó... I ja en van...
Queda claríssim que l’Estat Espanyol no afluixarà fins que hagi acabat amb la idea independentista o més enllà.
De vegades, amb la meva solitud recordo els inicis del procés, tant il·lusionant per a molts que ja veien la independència a tocar... I més tard la República catalana. Mentre, jo, que com més vell me faig més ronyós me torno, era escèptic  i molt més realista que la majoria.
És evident que tothom pot somiar. I posats a fer-ho és millor en coses que ens puguin donar la felicitats. Però de vegades cal tocar de peus a terra i deixar d’escoltar cants de sirena que no porten en lloc.
Quan va començar el procés, el dolent de la pel·lícula era el PSC. El socialisme català oficialista, tot i que s’ha mantingut coherent durant tots aquests anys, camina cap a la seva pròpia destrucció ja que no ha sabut donar resposta a una gran part dels seus votants que eren partidaris de fer un referèndum pactat amb l’Estat, que és l’única via possible per a desencallar la situació i tornar a la normalitat.
Perquè dels que està passant políticament ara mateix a Catalunya res és normal. No és normal que les eleccions catalanes siguin convocades des de Madrid. No és normal que un President de la Generalitat, així com a diversos dels seus consellers i altres polítics s’hagin exiliat per por de ser tancats a la presó, tal com els hi ha passat a d’altres que van optar per quedar-se.
No és normal que ahir Jordi Turull (que avui se jugava la pell davant el jutge Llarena) fes un discurs de marcat signe autonomista dels anys 80 (així ho va qualificar algú) i en el torn de paraules, Eduard Pujol, el portaveu de JxCat ho fes amb to independentista quan tothom era conscient que, precisament ahir, el ple d’ahir no anava d’això. Però es clar, ell no s’hi jugava res...
Sé podrà estar a favor o no. Alguns pensaran que cal seguir endavant amb el procés i d’altres pensaran que fins aquí hem arribat, però ahir al Parlament hi van haver dues intervencions que van voler posar una mica de seny. Un va ser Miquel Iceta (ja sabeu que no és sant de la meva devoció) i l’altre Xavi Domènech. Tots tos van estendre la ma tan a ERC com a JxCat per trobar una solució que desencalli aquesta anomalia. I crec que va ser Xavier Domènech qui encara va anar més lluny en demanar la unitat de totes les forces polítiques espanyoles per a presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy i el seu govern.  
Si com diuen a Espanya no hi ha separació de poders i la Justícia se mou al ritme que marca el Govern, podem arribar a la conclusió de que amb un altre Govern la situació no seria tan complicada.
Potser avui el jutge Llarena no hauria enviat a la presó sense fiança a Turull, Forcadell, Rull, Romeva i Bassa. Fa un moment escoltava a la SER la tertúlia del Balcó i tots tres contertulians (entre els que estava Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB) posaven el crit al cel a l’hora d’analitzar la situació.
No sé com, ni qui, ni de quina manera, però és necessari desencallar la situació.
Prou presos polítics! I evidentment llibertat per a tots ells!!!      

dimarts, 26 de desembre del 2017

DIR-LA O NO DIR-LA

Foto: Aguaita.
Segons José Luis Ávalos, Secretari General del PSPV-PSOE i diputat al Congrés, ha dit recentment: l’indult proposat per Iceta va generar desconfiança en el sector no independentista.
Som un país on no ens agrada gens acceptar les culpes. Aquí la culpa sempre és dels altres o la donem a qualsevol cosa, per insignificant que pugui ser.
El PSC va perdre les eleccions del dia 21 (perquè les va perdre, crec que això ho tenim tots clar) per molts d’altres factor que res tenen que veure en una sortida més o més afortunada del seu líder. A part d’això, quan dels del PSOE se’l va advertir, ràpidament va rectificar iva matisar les seves paraules.
Jo no era candidat. Simplement sóc, de moment, un militant de base que opino diàriament (o quasi bé) sobre política. Potser de vegades l’encerti i d’altres tal vegada no. Unes setmanes abans (no recordo si ja s’estava en campanya o encara no) també ho vaig dir.
I és que, amics meus, per moltes voltes que sé li donin, la situació dels presos, dels encausats i dels futurs encausats (perquè encara n’hi haurà més) només pot acabar amb un indult generalitzat (tot i que s’haurà de veure cas per cas, de forma individualitzada)
Igual com el procés independentista havia d’acabar com ha acabat per pura lògica, ja que l’Estat espanyol mai permetrà una declaració unilateral d’independència, ni tan sols un referèndum secessionista, la situació del presos està abocada a que acabi amb un indult. No li veig cap altra sortida. Una altra cosa és que sigui prudent dir-ho o no dir-ho en campanya electoral. Tampoc no trobo que sigui prudent dir el que ha dit Ávalos si no és que és el principi per a fer caure a Iceta del seu pedestal de vidre.    
Com he dit al començament, la derrota socialista (no complir amb les expectatives marcades ja és de per si una derrota) sigui imputable només a un factor. Per pura lògica n’hi ha d’haver molts més: els candidats, la campanya, l’estratègia, el programa, les ingerències del PSOE, etc. Trieu la que vulgueu que de ben segur que l’encertareu.
Una vegada una persona a qui van qualificar com una funcionaria del partit va dir sobre Iceta: No m’agrada gens, és un trepa. I d’això ja fa molts anys, sinó recordo malament a l’època en que Montilla va ser elegit Primer Secretari.
Jo també penso que Iceta no és un bon candidat. Però a part d’això només cal veure els cartells que encara queden de la passada campanya. Sobre el seu retrat se va pintat: 155. I d’altres coses. L’únic que va aprovar el 155 va ser, precisament el President Montilla ja que era l’únic senador català. Els que van pintar 155 no va votar ningú el PSC, però potser altres que ho anaven a fer, veure-ho els va recordar el suport del PSOE al 155 i van poder repensar el seu vot.

El PSC haurà de buscar un nou candidat, però també una nova estratègia que els hi permeti recuperar l’espai que els hi toca per naturalesa: català i progressista. I per a poder ocupar aquest espai s’han de marcar primer distàncies amb els partits clarament espanyolistes amb els que Iceta confiava governar des de la posició de president de la Generalitat. 

dimecres, 20 de desembre del 2017

L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3

De Faro a Diari de Tarragona.
Dues novetats destacables: la presència de Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.
Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir. Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió, ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar a la seva pròpia parròquia.
-Iceta va estar molt bé –me va dir una militant del PSC convençuda després del debat de la Sexta-.
Com que quasi no vaig veure el debat de la Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.
El debat va acabar com havia començat: amb la incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.

-Te’n has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.

Efectivament qui menys sé va immutar i no va entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat de les CUP.
Josep Turull, com a representant de la candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:

-A veure senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va haver-.

Va quedar clar que tant Turull com a Marta Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben que no hi tenen res a guanyar.
L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya? Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.
Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas. Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar el cos a cos amb ell.
A la substituta de Junqueras li manca bagatge. Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.
El candidat socialista va voler ser tan equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un 17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns 3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels tres representants de Rajoy, li va dir:

-El senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...  

Finalment, Xavier Domènec va intentar posar una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.


Per acabar una anècdota. No sé com funciona això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres mateixos... 

dissabte, 16 de desembre del 2017

LA TELEVISIÓ QUE JO VOLDRIA (I DE PASSADA LA RÀDIO)

De Faro a Diari de Tarragona.
Sabeu que és la llei de Godwin o la regla d’analogies nazis de Godwin?
De fet és un enunciat (no una llei) i diu que a mesura que una discussió s’allarga, la probabilitat que aparegui una comparació amb  Hitler o els nazis, tendeix a 1.
No és el meu cas. Mireu que escric opinió i només utilitzo les paraules nazi, feixista, fatxa, etc. quan és estrictament necessari i no de forma gratuïta, sense venir al  cas.
Tot i això avui us vull posar d’exemple un nazi, el cap de propaganda de Hitler: Joseph Goebbels que va posar en pràctica els mètodes de propaganda i control dels mitjans per a que el règim nazi alemany aconseguís els seus propòsits.
Per tant sé podria dir que des de llavors, referent als mitjans de comunicació, està tot inventat. Amb el temps, només ha calgut modernitzar-los i potser polir-los una mica.
Aquestes pràctiques són les que usen i han usat diverses televisions quan han estat controlades per algun partit polític o per gent propera a un determinat partit polític. Cal posar noms o tots ens entem?  
Per a què no me digueu que només apunto cap a una direcció, el primer cas que us recordaré serà l’aparició televisiva de Felipe González l’11 de març de 1986 ho potser va ser el 10, per allò de la jornada de reflexió)
El dia següent, 12 de març, Espanya havia de votar en referèndum si volia entrar a l’estructura militar de l’OTAN. Tot indicava que sortiria que no. Felipe González al cap davant del govern socialista havia canviat d’opinió i van passar de l’oposició frontal de l’època en la que estava a la oposició a estar-hi ha favor i per tant havia que donar un cop d’efecte per a capgirar la tendència. El llavors President del Govern va sortir a la Primera de TVE en una hora de màxima audiència per a explicar als espanyols la necessitat d’entrar-hi. Catalunya, el País Basc i alguna comunitat autònoma més hi van votar en contra, però al conjunt d’Espanya va guanyar el sí. L’efecte que el govern socialista pretenia havia aconseguit el seu propòsit.
Si jo fos un candidat independentista en aquestes eleccions, m’agradaria tenir uns mitjans de comunicació (televisió i ràdio públiques) propers i que estiguessin constantment fent campanya al meu favor. En espera del debat de dilluns, és evident que tan Vicenç Sanchis com Mònica Terribas estan clarament posicionats a favor de l’independentisme. Tampoc cal concretar si més cap a Junts per Catalunya o Esquerra Republicana de Catalunya... Però el cert és que ho estan.
De les entrevistes que Vicent Sanchis fa als caps de llista, només vaig veure una estona (i per casualitat) la que li va fer al candidat del PPC Garcia Albiol i ja me va sembla que Sanchis estava fent un paper que anava més enllà del d’un simple entrevistador. Posteriorment vaig llegir que va fer el mateix tant amb Iceta, el candidat del PSC com amb l’Arrimadas, cap de llista de C’s, fins al punt que el líder socialista li va haver d’etzibar: Jo me pensava que el debat era dilluns...      
En el cas de la Mònica Terribas, la Junta Electoral ha ordenar obrir un expedient a Catalunya Ràdio pels editorials de la directora del Matí, amb el corresponent enuig per part de l’independentisme. Una de les preguntes que li va formular va ser aquesta: Si és presidenta, qui manarà vostè o Rivera?

Me reitero: si fos candidat el 21-D m’agradaria tenir uns mitjans afins com té el món independentista des de fa molt de temps. L’única diferència amb el que està passant darrerament és que com estem en campanya electoral, tenen els focus de l’atenció a sobre.  

divendres, 8 de desembre del 2017

¿I SI NÓ ÉS PUIGDEMONT?

Aquesta pregunta gens innocent apareix el Periódico de dijous  en un article signat per Fidel Masreal des de Barcelona i Sílvia Martínez des de Brussel·les.
Segons els periodistes l’excarceració de Turull i Rull obre noves vies alternatives sobre el presidenciable.  
Al menys ERC juga net: Si Junqueras segueix a la presó, la presidenciable serà Marta Rovira. Però si Puidemont segueix a Brussel·les (o allà on s’hi pugui estar) i no té clara la situació que es pot trobar si retorna a Catalunya, què farà el Parlament: Investir un candidat que no podrà ni presentar el seu programa de govern? A hores d’ara és difícil imaginar que pugi ser així. De fet s’ha comentat que farà campanya des d’algun lloc dels Pirineus prop de la frontera...
Al primer debat electoral fet ahir mateix, va ser Jordi Turull qui va anar en representació de la llista del President. En canvi d’ERC hi va anar Roger Torrent, el número dos per Girona.
Si tenim en compte que el debat va ser de les primeres espases (Jordi Turull per JxC, Arrimadas per C’s, Iceta pel PSC, Garcia Albiol pel PP, Xavier Domènech per En Comú Podem i Carles Riera per les CUP), hi trobo a faltar a Marta Rovira que va anar a manifestar-se a Brussel·les. Després del paperot de diumenge al cara a cara amb l’Arrimadas, potser va ser la millor opció per a no assistir-hi.
Tornant al presidenciable de JxC, és evident que si la situació de Puigdemont no sé soluciona ràpidament, el candida per força serà algú de la seva llista. També sobre això tenen experiència els postconvergents ja que si recordeu, a les darreres eleccions Mas anava de número 4 per Barcelona a la llista de Junts pel Sí, mentre que era Raül Romeva qui anava de número 1.
De totes formes JxC no descartaran Puigdemont fins el darrer instant. Saben que és el millor actiu que tenen ara per ara. Només cal veure les darreres enquestes que, després d’aventurar-los uns paupèrrims resultats, ara per ara estarien en un empat tècnic amb ERC.
Però què passarà si finalment Puigdemont no por arribar a ser investit? Presentarà JxC un candidat alternatiu? Votaran per Marta Rovira (si no és que abans surti Junqueras de la presó)? Difícil dilema.

Fa dies que penso que aquestes eleccions poden ser també les eleccions de les sorpreses. Si finalment la participació és del 80% segons se pronostica a les enquestes, els resultats poden ser incerts. Cap a quin sentit? Ja m’ho agradaria saber a mi. Tot i que sé pugui mobilitzar el sector més espanyolista, suposo que també hi haurà que puguin canviar de bàndol els darrers dies. 

dilluns, 4 de desembre del 2017

LES MALES COMPANYIES (Tercera i última part)

Abans de l’invent del centre polític, només hi havia dos costats: la dreta i l’esquerra. A la dreta sé situaven (normalment) els capitalistes, grans empresaris, el clero, els militars, etc. En canvi a l’esquerra solíem trobar a la classe treballadora i algun que d’altre progre.
Però sembla que en aquest país, de forma majoritària, els partits polítics volen ocupar l’espai del centre. O com diria aquell, ni xixa ni limonà...
Per a les properes eleccions del 23-D sé poden distingir 3 grans grups: el dels indepes, els que s’anomenen constitucionalistes i finalment aquells que no volen etiquetes, tret del que sempre han segut: l’esquerra.
Curiosament tant al grup dels indepes com el dels constitucionalistes hi ha, ha priori, tant partís d’esquerra com de dreta. De fet al primer grup no hi ha cap novetat respecta a dos anys enrere. Són els mateixos: PDeCAT (tot i que abans era CDC), ERC i les CUP. I en front d’ells els constitucionalistes, una amalgama de partits als que només els uneix la animadversió a l’independentisme: PSC, PPC I C’s.
El PPC representa el que sempre ha representat la dreta tradicional. Un partit que, des de sempre ha estat proscrit a Catalunya i relegat, normalment a la tercera o quarta posició del panorama polític. Recordo perfectament l’alegria que hi va haver a les primeres eleccions generals del 15-J a Catalunya quan els hereus de Franco van ser relegats a la cinquena posició: PSC, PSUC, CC (UCD), PEPD (Convergència) i AP (posteriorment refundat en PP)
Tot i que C’s va interrompre a l’escena política catalana l’any 2006, va ser a les eleccions de fa dos anys quan van aconseguir el màxim nombre de diputades i diputats a Catalunya: 25. I això va donar a la seva candidata Inés Arrimadas l’honor de ser la cap de l’oposició, ja que, recordareu, CDC i ERC es van presentar plegades (JxS)
El 23-D s’hi juga, entre d’altres coses que hi hagi un president indepe (caldria veure quina actitud prendrà després de formar govern) o un que no ho sigui. I aquí vaig...
Del grup constitucionalista, descartat a priori Xavier Garcia Albiol (al que els sondejos electorals li donen molt pocs diputats), el ser o no ser estaria entre Iceta i l’Arrimadas. Iceta confia ser el tercer president socialista de la història i no ha tingut miraments d’aglomerar al seu entorn tota una sèrie de grups representants de la dreta catalanista i espanyolista. En canvi, l’Arrimada va amb lo puesto, es a dir amb la gent del seu partit més algun fitxatge que han fet pel camí.
Tant Iceta com Arrimadas, per aconseguir la presidència de la Generalitat, sé necessiten. A més a més Garcia Albiol. No vull imaginar-me ni per un moment Miquel Iceta investit president amb el suport d’Arrimadas i Albiol... I encara menys a Arrimadas presidenta amb el suport del PSC. Però quines males companyies s’està buscat el PSC?
I si finalment l’Arrimadas fos presidenta de la Generalitat, seria, des del meu punt de vista el gran fracàs de l’independentisme català i els dirigents independentistes les  màxims responsables d’aquesta situació.

La deriva independentista ens portaria a un govern amb molts de tics espanyolistes i això per a Catalunya no pot ser bo. 

dilluns, 6 de novembre del 2017

LA DERIVA SOCIALISTA

Des de fa temps molts militants, votants i antics votants del PSC se fan una pregunta: Cap on van? Quo vadis? Què deien els romans...  
Ja fa molt de temps que estan totalment descol·locats i només els faltava el procés independentista per acabar-ho d’ accentuar. Se pot estar en contra de com s’ha portat a terme el procés (jo hi estic), però tampoc no cal posar-se al costat del teu rival polític i manifestar-te per la unitat d’Espanya com van fer molts socialistes el passat 29 d’octubre. Recordeu la foto del primer secretari Miquel Iceta acompanyat de la Ministra de Sanitat Dolors Montserrat, del president del PPC Xavier Garcia Albiol i el delegat del Govern Central Enric Millo, entre d’altres. On s’ha vist què vagis de la ma d’un dels teus enemics històrics (l’altre va ser CiU)
Però segurament això ja ho sabeu. Es tracta de política nacional, aquella de la que tan agrada parlar als debats de les televisions local del nostre territori... Però que passa aquí?
Imagino que també sabeu que ERC, de forma unilateral, ha trencat els pactes dels consells comarcals del Montsià, primer i del Baix Ebre només fa uns dies. Aquest fets faran que, en un futur, si mai sé hi ha la possibilitat de reeditar un pacte similar, els càrrecs del PSC demanin totes les garanties del món per a que no torni a passar res similar. De fet, si feu memòria, ERC ja va trencar amb el PSC i ICV al final del primer Tripartit, obligant a acabar la legislatura. Un fet que, en part, suposaria la retirada anticipada de Pasqual Maragall.
I per què es va trencar el pacte al Consell Comarcal del Montsià? L’excusa que va donar ERV va ser la delació del llavors president Francesc Miró en trobar propaganda independentista a la seu del mateix consell a nom, segons sembla, de l’anterior presidenta i regidora de l’Ajuntament d’Alcanar Carme Navarro.
Tot i que cadascú és lliure de fer el que vulgui, sempre dintre dels límits de la llei, el gest de Francesc Miró no va agradar ni a propis (socialistes) ni a estranys (bé, potser a algun grup sí) Jo no hauria avisat a la Guardia Civil, tal com va fer l’edil ampostí. Però com he dit, cadascú és lliure, però això sí, també ha d’entendre que coses així poden comportar conseqüències, tal com va passar.  
Però arribem a la setmana passada. Un persona molt propera a mi va comentar un post de Francesc Miró a Twiter on li deia alguna cosa així: Sense vostè els socialistes d’Amposta anirien millor... (N tinc compte de Twitter i per tant no puc reproduir-ho literalment) La reacció del regidor del PSC d’Amposta va ser bloquejar-lo.
Anem a pams. Si un polític s’obre un compte a una xarxa social és per a expressar les seves idees i plasmar les seves accions. Si no s’està predisposat a acceptar comentaris, potser millor no obrir-lo. Jo entenc que bloqueja quan els comentaris siguin despectius o insultants, però no quan s’expressa una idea que no t’agrada.
La penúltima. Els socialistes ampostins tenim un grup: PSC Amposta. Si no ets membre, no el busquis, no el trobaràs... I no ho faràs perquè és un grup dels denominats tancats, d’aquells que només hi poden accedir els seus membres i, per a ser-ho, algú t’ha d’afegir.
En aquest grup, de tant en tant hi publicava coses. La majoria, ja ho sabeu, crítiques o molt crítiques amb la forma d’actuar del PSOE i del propi PSC. Bé, ja no puc fer-ho. El darrer comentari A la tercera va la vençuda... o no, va ser publicat l’1 de novembre. I per què no puc publicar res? Segons sembla perquè l’administrador o administradora de la pàgina ha canviat la configuració i no acceptava publicacions alienes. Visca la llibertat d’expressió!!  Un grup tancat on tothom és militant o simpatitzant socialista i que no té deixen publicar... Algú ho entén?

El que jo entenc és que les meves opinions no agradin a molts dels meus companys socialistes, però crec s’emmarquen més dintre de la ideologia socialista que no la majoria de les polítiques oficials del PSOE i els PSC que des de fa temps van començar una deriva que de moment els ha portat a aliar-se amb el PP i C’s. 

dilluns, 17 d’abril del 2017

ICETA NO ME REPRESENTA

De Faro a Diari de Tarragona. 
Segons el digital del Triangle, Iceta va fer aquestes declaracions durant el Comitè Federal del PSOE a Madrid... Potser pensant que, al fer-les allí, tindrien poca transcendència aquí.
A Iceta li reconec moltes virtuts: Posar-se davant del PSC quan semblava que ningú s’hi volia posar, el seu discurs quasi sempre assenyat, la seva temprança...  Però també li reconec defectes, com no voler fer un pas al costat i deixar que fos la Núria Parlón qui conduís el partit en aquests moments transcendentals o la seva poca catalanitat si ho comparem amb alguns dels seus antecessors al càrrec.
Una vegada més vull recordar que el PSOE i el PSC són dos partits diferents. Tots dos tenen els seus propis estatus i òrgans de direcció propis. Però també vull recordar que, precisament, arran del ‘no’ dels diputats del PSC A Rajoy, les relacions entre tots dos partits es van deteriorar considerablement fins el punt de que alguns membres del PSOE demanessin revisar els acords subscrits entre totes dues formacions i, fins i tot, apartar els dirigents del PSC (un d’ells era la Carme Chacón) del Comitè Federal del PSOE. Altres veus van recuperar la vella idea de crear una federació socialista a Catalunya depenent directament de Madrid.
Després de la submissió d’Iceta al PSOE i, al menys que els afiliats li posem remei, el PSC s’ha convertit, de facto, en una federació més i, per tant, la ja de per sí poca autonomia que tenia, l’acabarà perdent.
Com a militant del PSC he tingut que escoltar moltes vegades retrets sobre aquesta dependència. Molt lluny queda quan en anunciar els resultats electorals després d’unes legislatives, anunciaven: PSOE-PSC... tants diputats. N’hi havia qui me recordava que en les dues primeres legislatures (la de 1977-1979 i la de 1979-1982), el PSC va tenir grup propi al Congrés dels diputats i, per tant, veu pròpia. Va ser precisament amb la majoria absoluta de l’any 1982 que va propiciar l’arribada al govern dels socialistes, quan es va decidir eliminar el grup parlamentari. A l’oposició, hi havia dues veus crítiques amb el govern de Suárez... Al govern, per a què? –van haver de pensar-. El problema és que aquell grup parlamentari mai més s’ha recuperat i, per tant, el PSE ha estat sempre supeditat a les directrius del PSOE.
No tenir grup parlamentari suposa, per exemple, no poder votar en conseqüència quan s’ha debatut una mesura que ha perjudicat Catalunya respecte a d’altres comunitats espanyoles. Com per exemple quan es va debatre per on havia d’anar el corredor ferroviari del Mediterrani, l’anulació del judici de Companys, la transferència sobre poder celebrar referèndums, etc.  
No tenir veu pròpia al Congrés és con estar mancat de personalitat... I no crec que aquells que s’autoanomenen els nostres representants siguin així... O sí? Perquè sí és així, de sobte acabo d’entendre moltes coses: perquè uns fan carrera política que, com les piles de Duracell, dura i dura i d’altres ni tan sols han tingut l’oportunitat de demostrar la seva vàlua política.
Imagineu-vos per un moment el panorama que se’ns apropa: Susana Díaz reina de tots els socialistes espanyols... I quan dic espanyols, també incloc, per suposat els catalans, ja que el PSC serà com un gosset fidel que farà tot allò que li manin de Madrid i, a sobre, els hi lleparà la ma...
Tornant a l’accident... Qui trobeu que n’ha sortir-ne pitjor parat: Iceta, els socialistes catalans o Rajoy?
Des del meu punt de vista, qui té totes les de perdre són una gran part dels ciutadans de Catalunya que han perdut el que ha estat, tradicionalment, el referent d’esquerres a Catalunya.

dilluns, 20 de març del 2017

NO PER CÓRRER MÉS S'ARRIBA ABANS

De Faro a Diari de Tarragona.
TV3 obria ahir els programes informatius amb la notícia de que Iceta havia amenaçat en portar al Constitucional els Pressupostos de la Generalitat per al 2017 si aquest incloïen una partida per a organitzar una consulta.
Quan una notícia com aquesta (des del meu punt de vista té una importància relativa) obre un informatiu, o és que durant els darreres hores no s’han generat notícies importants o bé es vol fer la guitza al protagonista de la notícia que s’està donant.

Dos puntualitzacions:

-No donaré suport al PSC en aquesta decisió (ni en moltes d’altres)

-Me decanto per la segona opinió: TV3 vol fer la guitza als socialistes.

Personalment sóc de l’opinió de que Iceta no hauria d’haver fet aquest anuncia. Què pretén? Avançar-se a la resta de partits espanyolistes?
Conec de sobres l’argumentació. No fa gaires dies, el Consell de Garanties Estatutàries va dictaminar que si es destina una partida dels Pressupostos de la Generalitat per al 2017 per a fer una consulta, seria inconstitucional. Tot i això, JxS més les CUP han decidit tirar pel recte i no fer cas al Consell. Aquí cadascú a la seva bola...
Però hi torno: Era necessari fer l’anuncia abans que ningú? Si és Arrimadas la cap de l’oposició, no s’hauria d’haver deixat que C’s fossin els primers en fer l’anunci? O el PP, tan me dóna...  Quina pressa tenia el Primer Secretari Socialista? No per córrer més sempre s’arriba primer... De vegades l’única cosa que aconsegueixes és que la gent sé fixi més en un i això no té perquè ser sempre bo.
El PSC de l’època de Maragall, d’Obiols o de Raventós, haurien actuat de la mateixa manera? Difícil saber-ho, però me dento pelno.  
En política, com a qualsevol cosa que facis a la vida, has de saber triar els companys de viatge i a hores d’ara no me sembla que el PP i C’s siguin els millors companys possibles per als socialistes, al menys els que més desitgem una part de la militància, aquells que creiem que el PSC hauria ser un autèntic partit d’esquerres i catalanista, però sembla ser que cada vegada vira més cap a d’altres posicions més allunyades d’allò que representava fa anys.
Es fa difícil entendre com ahir, càrrecs i militants socialistes van donar suport a la manifestació organitzada per Societat Civil Catalana. Una manifestació on la concentració de banderes espanyoles era ben visible. Algunes d’elles amb toro, al menys una de la Legión i, tot i que no ho he pogut constatar, pareix ser que també n’hi havia alguna de preconstitucional. Durant el dia d’avui no he vist ni escoltat cap declaració d’Iceta rebutjant el signe de la manifestació...  
Si el PSC d’avui s’identifica amb idees com les que representa Societat Civil Catalana, evidentment cada dia que passi me sentiré menys socialista. Per tant, potser no calgui que m’hagi d’esperar veure si la Cabdilla d’Andalusia aconsegueix finalment controlar el PSOE (i de facto el PSC)... Marxaré abans!          

dimecres, 9 de novembre del 2016

ALS EE.UU. COM A ESPANYA

Aquest matí hi havia molta gent sorpresa per la victòria de Trump a les presidencials americanes. De fet en un primer moment fins jo mateix m’he sorprès...
Només llevar-me he fet una cosa que no tinc per costum fer: posar la tele per veure qui havia guanyat. En aquell moment, tot i que Trump anava clarament per davant de la Clinton, el cert és que encara no es podia dir qui seria el nou president del país més poderós del planeta.
Després d’aquell primer moment, he pensat: De què ens estranyem si aquí passa el mateix!
Quantes vegades hauré dit que Rajoy és el pitjor president que hi ha hagut a Espanya des de la restauració democràtica. Fins i tot pitjor que Aznar! (Què ja és dir molt...)
He comentat el tema amb la meva dona i finalment li he dit:
-Saps quina és la l’única diferència entre Rajoy i Trump? Què el primer no diu ni piu i a l’altre sé li va tot per la boca...
És veritat. Quan pitjor s’ho passa Rajoy és quan ha de sortir en públic. No és (ni de bon tros!) un gran orador. De fet no és ni un orador. No recordo haver-lo vist improvisar mai. En canvi Donald Trump (lo Pato, com li deia fa dos dies) és tot el contrari. Li encanta ser el protagonista i exterioritza tots els seus sentiments. Com deia ahir la Tarribas: Mentre la Clinton ha de portar a d’altres (com Bon Jovi) per a que hi hagi espectacle, Trump és l’espectacle! I si xalarem! Veureu si xalarem durant els propers 4 anys (o los qué te rondaré morena, perquè si ho arriba a fer bé, és possible que pugui ser reelegit per 4 anys més)
Una altra similitud amb Espanya han estat les enquestes. Si ho recordeu, la majoria de les enquestes que es van fer abans de les eleccions del 26-J es van equivocar estrepitosament: donaven menys avantatge al PP que la que va tenir finalment i pràcticament totes donaven per fet el sorpasso de Podemos al PSOE. Als Estats Units ha passat el mateix. Molt poquetes enquestes donaven per guanyador a Trump i l’avantatge que tenia la Hilària semblava no fer témer pel resultat final.
Però no ha pogut ser! De moment als EE.UU (com a tants d’altres països) les dones hauran de seguir esperant per arribar a la presidència. Prefereixen un home misògam abans que una dona... Aquesta seria una afirmació massa simplista. Segurament no és així, però s’havia d’escollir entre els dos i tal com s’ha dit durant tota la campanya cap dels dos reunia les qualitats necessàries per a ocupar el càrrec. O dit d’una altra manera: els americans havien d’escollir entre el candidat menys dolent.  
Per què ha guanyat Trump? Molt senzill, perquè ha fet un discurs molt populista, aquell que arriba millor a l’electorat, sobre tot a les classes més humils i marginals i més incultes (perquè no dir-ho?) Per això ha guanyat a la majoria dels estats de l’Amèrica profunda., com aquí les dues Castelles, Andalusia, Extremandura... Els estats més rurals i apartats de les grans concentracions humanes...
Aquest matí un company de treball m’ha dit:

Què farem d’Iceta?

I és que ahir ho van comentar: ¿Us imagineu que després del suport d’Iceta a la Clinton durant el discurs de tancament del Congrés del PSC guanyi Trump?
Per aquells més despitats explicaré que Iceta va donar suport primer a Pedro Sánchez i aquest va acabar dimitint i difícilment tornarà a liderar el PSOE i després a Hilary Clinton i ja sabeu que ha passat...
Durant l’esmorzar, un col·laborador d’Antena 3 deia amb sorna:

-El que ara ha de fer Iceta és trucar corrents a Puigdemont i Mas per a recolzar-los...
Els hi ha que són malastrucs... Com la pròpia Hilary...

diumenge, 25 de setembre del 2016

ICETA Vs PARLON

Foto: La Vanguardia. 
Finalment el PSC tindrà dos aspirants de cara el pròxim congrés, però només un d’ells serà (o hauria de ser) el màxim responsable del Partit, el que ha de liderar els destins dels socialistes catalans.
Fa una mica més d’un any ja sé li va plantejar a l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet la possibilitat de ser la Primera Secretaria del PSC, però llavors va declinar l’oferta. Sembla ser que durant aquests mesos ha anat madurant la idea i, finalment, s’autoconvençut i li disputarà el lideratge a Miquel Iceta. Dit això hi ha coses que me belluguen...  Què no acabo d’entendre...
L’oportunitat o no de fer una consulta sobiranista va ser el començament de la divisió al si del PSC i, de passada, sé va emportar per davant a Pere Navarro que va dimitir pels mals resultats electorals de les darreres convocatòries. En aquell temps semblava que la Núria Parlon formava part del sector més sobiranista, encara que mai es va alinear amb els que més representaven aquell sector com ara Marina Geli, Joan Ignasi Elena, Rocio Martínez-Semprere i Núria Ventura, l’actual alcaldessa d’Ulldecona.
En canvi, ara, la Parlon, sembla no apartar-se ni un mil·límetre de la línia oficial del partit, tal vegada perquè els militants més sobiranistes poc a poc han abandonat el partit i els que queden simpatitzen més amb els sector més espanyols. Podeu pensar el que vulgueu, evidentment, però jo penso que s’ha traït l’essència del PSC. Què tot evoluciona? És veritat, però es pot evolucionar cap a bé o cap a mal i jo sóc dels que penso que l’actual línia oficialista no porta en lloc. Ah, sí! Ho oblidava... Al federalisme! Llàstima que primer s’ho han de creure a Madrid... Mentre a Madrid no s’ho creguin, el federalisme serà igual d’utòpic que l’independentisme.
I ara parlem d’Ideta... Què fa que no es retira i deixa camí lliure a la Parlon? Si la memòria no me falla, Miquel Iceta, quan va decidir liderar el PSC va dir que ho feia perquè en aquell moment no hi havia ningú que ho volgués fer. Un gest que el va honrà i que li vaig reconèixer. S’ha de ser molt valent (o inconscient) posar-se a pilotar un vaixell quan aquest se’n va a la deriva. No sé que és Iceta, però millor ell amb la seva llarga experiència en política per agafar les regnes del partit en aquell difícil moment.
Però si realment va ser així, es va posar al capdavant perquè no hi havia ningú més que ho volgués fer, ara que si que hi ha algú disposat a fer-ho, se’n hauria d’anar. Segurament no serà així, però de vegades, aquest tipus de situació encara porten més divisions que és l’últim que li falta en aquests moments als PSC.
Serà veritat allò que diuen de l’eròtica del poder? Sembla ser que no és el mateix ser viceprimer secretari i per tant un segundónque ser el primer secretari i liderar la formació.
 Ja fa anys vaig escoltar un comentari sobre Iceta d’una persona que ho sabia tot del partit:
-És un trepa...  
Sembla que el temps li ha donat la raó...

dilluns, 6 de juliol del 2015

SI UN TÉ RAÓ...

No descobreixo res si dic que, tot i que votaria independent en un referèndum legal i amb garanties, em considero pragmàtic, es a dir, no crec que l’actual situació ens porti en lloc.
Sabeu que mai faré costat a Mas i estic allunyat de la posició de Junqueras. Però tot això no treu que el 27-S (recordeu que encara no està convocat), pugui votar un altra opció que porti al seu programa la independència com un dels seus objectius. Però estic més pel tema social que per l’independentista.
Vaig escoltar divendres a la Cadena SER que en el decurs d’un debat organitzat per la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya hi va haver un rifi rafe entre Junqueras i Iceta.
Junqueras va acusar els socialistes de contar contes de fades quan parlen de la reforma constitucional, ja que, segons el líder republicà, aquesta és pràcticament impossible, perquè hi hauria d’haver al Congrés una majoria de forcés progressistes (ja sabeu que cal una majoria de 2/3 de la càmera baixa)
Sembla ser que aquesta afirmació va irritar Iceta que va replicar Junqueras a qui també va acusar d’explicar contes en el tema de la independència i va posar com exemple la consulta del 9-N que no va portar en lloc. Segons la SER, també li va dir que un estat federal no es menys utòpic que assolir la independència per segons quines vies.  
No pretenc amic lector que estiguis d’acord amb mi, però penso que quan una persona té raó, sé li ha de donar i punt i, en aquest cas, el primer secretari del PSC, la té.
Quan faig referència al procés no puc de deixar de pensar en els polítics conversos que l’han vist com una sortida per a poder seguir ocupant els seus càrrecs (electes o no) La imatge que guardo del vestíbul de l’institut Ramon Berenguer IV d’Amposta on els convergents monopolitzaven tot el protagonisme, no se’m esborrarà mai.
Digueu-me a mi quin interès poden tenir Roig i Santiago en que Catalunya esdevingui un estat independent?
Sopars de duro no, per favor!   

Podeu ampliar la notícia a Vilaweb.  

dimecres, 1 de juliol del 2015

TEMOR DE QUEDAR AÏLLATS?

Quasi perdut entre les pàgines del Periódico de diumenge hi vaig trobar el següent titular:
Iceta s’ofereix al ‘Sí es pot’.
Mentre d’altres partits de l’esquerra catalana, partits de sempre, però també d’altres acabats d’arribar al panorama polític miren de configurar una llista conjunta que contraresti  l’exclusiva idea d’una Catalunya independent, en front d’una Catalunya que defensi els drets de la ciutadania, entre ells, el de decidir. Per a entendre’ns, seria una candidatura més social que independentista, una candidatura formada per partits d’esquerra que no volen caminar de la ma de Convergència, però tampoc d’Esquerra.  
La candidatura en qüestió, a la que el Periódico anomena Si es pot, però que encara no té nom, estarà formada, en principi, per ICV-EUA, Podem i Procés Constituent. Les CUP no s’hi volen integrar i tot indica que concorreran a les eleccions del 27-S en solitari.
Però de moment cap contacte amb el PSC, i d’això es queixa Iceta. El primer secretari del PSC i, de moment, candidat socialista a la presidència de la Generalitat, segur que llegeix el Periódico y, per tant, va veure (i estudiar detengudament) el resultat de la consulta que va publicar aquest  rotatiu la setmana passada i on el PSC treia uns paupèrrims resultats.
No cal ser un analista polític per adonar-se’n d’aquest fet: el PSC, a hores d’ara és un partit en caiguda lliure. Per no tenir, no té ni un líder carismàtic (Iceta és un líder temporal que sap que té el càrrec supeditat a un resultat digne i a l’arribada d’algú amb més carisma que ell)
D’aquestes declaracions es desprèn que Iceta (i cal pensar que la cúpula actual del partit)sospiren per integrar-se en aquesta candidatura. Però anar-hi té un cost: estar a favor del dret a decidir, cosa que, com sabeu, els dogmàtics del PSC rebutgen contundentment.
Així, tot depèn de que, per a les altres formacions, finalment, estar a favor o no del dret a decidir no sigui un requisit indispensable. Només així tindria cabuda la gent del PSC. Ja sabeu que en política tot està per veure i tot és possible i sinó, només cal mirar els pactes que s’han configurat a les Terres de l’Ebre després de les municipals.
La maniobra que vol fer Iceta, ja la vaig suggerir jo fa més d’un any a la persona que encapçalaria la candidatura del PSC d’Amposta (per aquell temps encara no sé sabia qui) Quan encara faltava més d’un any per a les eleccions municipals, vaig aconsellar als meus companys de partit que miressin d’arribar a un pacte amb ICV per anar junts a les eleccions i fins i tot els hi vaig dir que fossin generosos i que si calia, cedissin el primer lloc de la candidatura algun ecosocialista.
Pel que sé, la primera part (la de concórrer junts) es va intentar, però, segons les informacions que disposo, quan això va passar, els d’Iniciativa ja tenien les negociacions molt avançades per a integrar-se a la candidatura d’Adam Tomàs, com així va ser.            

dijous, 18 de desembre del 2014

NO, PERÒ SÍ

Iceta va proposar una quitança del deute de els autonomies. La idea va semblar bé al govern de la Generalitat. A qui no li semblaria bé que et perdonessin part del que deutes?
Però no. El govern central va barrar la portano es pot fer una quitança sobre el deute de les autonomies...
El meu goig al pou (sembla ser que no té equivalen en català, però les frases que més bé hi podrien anar són: Se n’ha anat tot en orris o bé quedar-se amb un pam de nas) Una vegada més des del govern central es tornava a mostrar nul·la sensibilitat cap a les autonomies i, si voleu, s’ofegava una mica més la seva malmesa economia.
Si em permeteu, la situació és del tot inversemblant. Mentre Rajoy anuncia a Mèxic que Espanya ha sortit de la crisi, els responsables econòmics del seu govern, ho neguen. Per què si Espanya ja va bé, s’hauria de notar en tots els camps i, per tant, caldria fer un gest de cara, sobre tot, a aquelles autonomies que més competències tenen.
Finalment, el govern de l’Estat (suposo que en un intent de no voler donar la raó a Iceta i a aquells que havien fet seva la idea), ha decidit perdonar-los els interessos. Si fa o no fa, a la pràctica resulta una mesura equiparable, ja que mai es va dir quin percentatge del deute s’havia de condonar.
Diuen els experts que la segona és una mesura molt més acceptable per part d’aquelles comunitats que tenen menys deute contret amb l’Estat, ja que els interessos són proporcionals al capital endeutat.
La solució no és que sigui una panacea per ales CC.AA., però si que significa un lleugerament dels seus comptes. Ara només cal que s’usen en necessitats prioritàries dels administrats i no despeses supèrflues de la pròpia Generalitat o de qualsevol altre govern perifèric.
Ah! I no només es condonaran els interessos de les CC.AA., sinó que també els dels ajuntaments. Es nota que el 2015 serà un any electoral i s’ha de tenir contenta a la parròquia.  
Vull acabar recordant un titular de premsa que vaig llegir a l’edició electrònica del setmanari el Triangle: Mas diu que es ven patrimoni per garantir les polítiques socials. La frase es pura demagògia. A l’hora de confeccionar un pressupost hi ha moltes partides que es poden tocar. Per exemple es podria suprimir l’enorme despesa que signifiquen els càrrecs de confiança que tenen totes les administracions i que a la pràctica no sé sap exactament quina tasca porten a terme. És que no hi ha funcionaris qualificats que podrien fer el mateix sense haver de posar diners extra?
Què no ens vulguin vendre una la burra abans de poder comprovar si és coixa.    

divendres, 21 de novembre del 2014

EL FRACÀS D’ICETA

Miquel Iceta ha fracassat, com abans ho va fer Pere Navarro. Tots dos han fracassat perquè no han impedir el degoteig de baixes dels militants.
Núria Ventura, diputada al Parlament pel PSC i exalcaldessa d’Ulldecona, va avançar a una cadena de televisió comarcal la sortida del PSC i la creació, juntament amb altres càrrecs i militants d’un nou partit: Nova Esquerra Catalana (NeCat)
Fins ara, Nova Esquerra Catalana era una formació política sense rang de partit que va presentar-se en coalició amb ERC les passades eleccions europees. Però la voluntat dels seus membres és convertir-la en partit polític.
El degoteig de persones conegudes no ha estat molt gran, però si important, ja que, a part d’Ernest Maragall, també s’hi va integrar l’Antoni Castells i sembla que ara, a part de Núria i Marina Geli, també ho farà Joan Ignasi Elena. El propòsit de la formació és poder presentar-se a les properes eleccions municipals.
Aquest polítics díscols van començar a discrepar del PSC pel dret a decidir. El PSC és una formació que, als seus orígens, sempre s’havia definit com a catalanista. A part dels líders històrics com Raventós i Obiols, el màxim exponent del catalanisme del partit va arribar amb Pasqual Maragall què, d’estar bé de salut, segurament també s’afiliaria a NeCat.
Pere Navarro (sempre he considerat que molt mal aconsellat) va optar per oposar-se al dret a decidir que reivindicava una part important de la societat catalana. Quin problema hi havia per a posicionar-se en contra? És que la Carta de Drets i Llibertats de l’ONU no reconeix el dret per a tots els pobles?
Navarro es va equivocar i bona prova del que estic dient és la davallada electoral que està patint el partit des de fa anys (i tot indica que la continuarà patint, ja que l’enquesta que avui publica el Periódico li dóna entre 10 i 11 diputats quan ara en té 20) Finalment, Navarro va haver de dimitir i sort va tenir el partit en trobar una persona com Miquel Iceta que va acceptar dirigir-lo. Bufaven (i bufen) malts temps per al partit i ja sabeu que diu la dita: a gos flac, tot són puces.
Els que hem estat vinculats al partit, sabíem que Iceta no representava la línia més catalanista del partit, no obstant, semblava que tenia la suficient experiència per a no cometre els mateixos errors que el seu antecessor.
A la seva arribada va semblar que les coses podien canviar, aixecant parcialment el càstig als díscols. Però les coses no hauran anat tan bé quan passats 4 mesos des del congrés extraordinari, els representats de branca més catalana del partit, han decidit tirar la tovallola.
Sembla ser que, ara com ara, és molt difícil que el tradicional votant del PSC pugui recuperar les sensacions i la confiança que tenien només fa uns anys i, per tant, irremediablement la nau socialista acabarà per enfonsar-se.
Solució? Fa molts de mesos que ho dit: refundació del partit amb noves cares i tornant a l’ideari de la seva fundació, però adaptant-ho als nous temps, que per alguna cosa han passat quasi 40 anys.