Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Roca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Roca. Mostrar tots els missatges

diumenge, 8 d’abril del 2018

CALATALNS I CASTELLANS

De Vergara a eldiario.es.

Amb l’arribada de la migració a Amposta se va fer popular la següent dita:

-Qui s’ha mort?

-Ningú, un castellà...

No era que se’l menyspreés, simplement volia dir que no era d’aquí. I és que durant molt de temps la nostra societat se dividia entre els d’aquí (tot i que no sempre ens sentíem del tot catalans *) i els castellans, que eren els que els nous vinguts. Per tant un andalús era un castellà, un extremeny era un castellà un aragonès era un castellà o un murcià era un castellà. No me queda clar que eren els valencians els bascos o els gallecs, tot i que suposo que en aquests casos si que hi havia una diferenciació.   
Per tant, la diferència entre catalans i espanyols ve de lluny. La qual cosa demostra que tot i que sempre ens han volgut posar al mateix sac (tots som espanyols) l’evidència demostra tot el contrari.
Tradicionalment al conjunt d’Espanya no ens han estimat, tot i que quan surt el debat ens diuen que sí, que ens estimen molt (com aquella campanya publicitària que va fer el PP fa uns anys) Però és mentida.
I per a mostra només cal un botó: Quants catalans han arribat a presidir el govern d’Espanya? Tres. A saber: El general Joan Prim durant el regnat d’Amadeu I de Savoia i que no va tenir temps d’exercir el càrrec ja que fou assassinat abans de que pogués prendre possessió del càrrec. Estanislau Figueras que va ser el primer president de la Primera República Espanyola durant quatre mesos. I, finalment, Francesc Pi i Maragall que e va ser el segon durant 38 dies! Com heu podeu comprovar el balanç és força decebedor.
A finals de la dècada dels anys 90, amb la caiguda de Felipe González i el poder socialista, un català volia ser candidat a la presidència del govern: Josep Borrell. Va guanyar les primàries amb una diferència prou respectable davant el basc Joaquín Almunia. Però quan semblava que tot li anava de cara, li van treure un afer de quan ell havia estat Secretari General d’Hisenda: els cas Huguet-Aguiar. El primer va ser cap de la inspecció de Barcelona i el segon Delegat Especial de Catalunya. Tots dos van ser investigats per corrupció ja que havien afavorit diverses empreses catalanes a canvi de contraprestacions.
A la dècada dels anys 80, el que fora el número dos de Pujol, Miquel Roca, va tenir deliris de grandesa i veient els bons resultats que teia a Catalunya CiU, va voler donar un salt a la política catalana amb el Partit Reformista Democràtic. Tot i els suports que va tenir del món polític amb Antonio Garrigues Walker i Federico Carlos Sainz de Robles i periodístics amb el director del Diari el Mundo Pedro J. Ramírez, l’anomenada operació reformista va ser un fracàs.
José Luis Rodríguez Zapatero no era català. Era castellà-lleonès. Però era del Barça i no s’ho amagava. Tot i estar al front del govern espanyols durant 7 anys i mig, mai va anar al Nou Camp a veure un partit de futbol. Dintre dels cercles de poder estava mal vist.
Amb tots aquests antecedents, sorgeix una pregunta: Pot arribar Albert Rivera a la presidència del govern de les Espanyes?
Segons el darrer sondeig conegut (el que hapublicat avui mateix el País), el partit de Rivera tindria una intenció de vot del 28,7%, el PP del 20,4, el PSOE dels 19,1 i Podemos del 18,3.
I el pitjor de tot és que C’s ha arribat fins aquí sense haver fet res. Ha jugat a la vella política de la puta i la Ramoneta donant suport al partit que més li ha interessat en cada moment i mirant de no fer gaire mal al PP, ja que entre els votants del partit de Rajoy estan la majoria dels seus futurs votants.
Bé, potser si que ha fet una cosa: anar clarament contra els interessos de Catalunya. Per això tant a Rivera com el seu partit se’ls veu com a castellans i no com a catalans.
Partint d’aquesta premissa, potser si que Rivera podrà ser un dia president del govern d’Espanya.
Quin panorama més negre!      

* De menut vaig escoltar moltes vegades l'expressió: Anem a la Catalunya... Ho deien per exemple quan anaven a veremar al Penedès o ha d'altres llocs més enllà de les nostres comarques ebrenques.