Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ONG. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ONG. Mostrar tots els missatges

dilluns, 21 de març del 2016

ME’N VULL ANAR D’EUROPA!

Concentració a la plaça de la Vila d'Amposta en suport dels refugiats. 
Aquesta, la actual, no és l’Europa que vull; no és l’Europa que ens van prometre fa anys els seus mandataris; no és l’Europa que presumia de ser terra d’asil... I podria continuar...
En canvi, és l’Europa de la vergonya, la que ha perdut els valors, la insolidària, la que s’emmirallaven molts de països, fins i tot membres de la vella Europa i que sospiraven per a formar-ne part. Precisament, entre aquests països, els que fa unes poques dècades estaven a l’òrbita de l’antiga URSS, són els que més reticents es mostren a l’hora d’acceptar immigrants arribats d’altres estats, com per exemple els que arriben a les costes greges provinents de Síria i Iraq. Per això volem seguir sent europeus? Amenacen a Catalunya en quedar-se fora d'Europa si finalment som independents... Potser seria millor així, no?  
Però anem una mica més lluny. Anem a l’origen de tota aquesta onada migratòria. He parlat de dos països (Síria i Iraq) El primer està immers en una guerra múltiple que fa difícil especificar qui són els bons i qui els dolents. Sovint surt als diaris el croquis de qui es qui a la guerra de Síria i la veritat és que costa entendre-ho, ja que en alguns casos es lluita contra al menys dos enemics, a part de l’entrament d’aliances que s’han unit per a defensar causes comunes.
La solució a l’emigració passa per resoldre el conflicte Sirià, però com passa sovint ja massa interessos de tot tipus, sobre tot econòmics i territorials. Vull recordar les paraules que una xiqueta siriana va dir ja fa uns quants mesos: Nosaltres el que volem es tornar a casa. Sempre he pensat que un dels pitjors drames dels humans es haver de marxar per la força de casa. Per això em faig fer d’ACNUR (l’organisme de Nacions Unides d’ajuda al refugiats) ja fa més de 10 anys, així com també de la Creu Roja.
Però Europa ha optat per la solució més fàcil que és no acceptar ni les quotes de refugiats que s’havien acordat temps enrere i, per tant, expulsar-los. I quan surt algun polític com Carles Puigdemont que, segurament aprofitant el moment, diu que Catalunya estaria disposada a acceptar-ne, ràpidament és contestat pel govern en funcions d’Espanya recordant-li que Catalunya és una regiód’Europa i que per tant, està supeditada al que digui, en aquest cas, el govern espanyol.
El drama que es viu a les costes greges i particularment a l’illa de Lesbos és esfereïdor. Cada dia s’ofeguen persones, moltes d’elles nens intentant arribar a la costa grega. Les màfies de tràfic de persones són les encarregades d’apropar-los, però davant de la presència de patrulleres de l’exèrcit o la policia, moltes vegades opten per tirar-los al mar. Si tota aquesta situació és de per si molt cruenta, ara sumeu-li la climatologia hivernal.
Per als més afortunats, per aquells que finalment arriben a la costa, el drama encara no s’ha acabat, ja que els campaments que els han muntat les diverses ONG’s que treballen a la zona, són molt precaris i prou en tenen de poder-los donar una mica d’aliment. Una d’aquestes ONG’s és la que encapçala Oscar Camps: Proactiva Open Arms.
Oscar és un dels candidats a Català de l’Any pel Periódico de Catalunya. Ignoro si el reconeixement porta implícita alguna dotació en metàl·lic, però el simple títol ja significaria una bona recompensa ja que la publicitat que sé l’hi faria seria molt gran i això quasi sempre suposa més socis i aportacions, que per als temps que corren no estaria gens malament.
Quan des de la distància veus casos com el d’Oscar (que dóna cara als centenars de voluntaris que s’han desplaçat a la zona per a fer la mateixa feina que fa ell) et fa sentir orgullós del que son capaços de fer alguns humans.
Tot el contrari que la majoria dels nostres polítics que a ben segur no mouen cap dit per a solucionar el problema. Voldria saber quants polítics hi ha que col·laboren desinteressadament amb alguna ONG que vetlli per la defensa dels drets de les persones.
I ja per acabar, vull referir-me a una carta publicada al Periódico la setmana passada on el signant deia sentir-se orgullós de ser europeu quan veia que hi havia molta gent que pretenia arribar-hi  en busca d’una vida millor. S’equivocava. És cert que molts hi volen arribar, però a l’hora d’estudiar-ne els motius, potser sorprendria a alguns que marxen perquè als seus països és difícil viure-hi pitjor i aquí, per malament que s’hi estigui, sempre si està millor.
¿O és que els immigrants com el meu pare, quan anaven a França ho feien buscant una millor qualitat de vida? Simplement ho feien per anar a treballar i guanyar uns diners que aquí no guanyaven i que els hi permetia mantenir a llurs famílies.  

divendres, 4 de setembre del 2015

DEMANAR I DONAR

Molt brillant avui el Faro! 
El qui tingui una edat semblant a la meva segurament recordarà el dia del DOMUND. Aquell dia, alguns xiquets sortien al carrer amb unes guardioles que representaven el cap d’un negret i un xinet. Era la manera que tenia el règim de Franco de col·laborar amb les missions espanyoles que hi havia per la majoria de països de l’anomenat tercer món.
També sortien al carrer a demanar diners entitats com la Creu Roja (qui no recorda la pel·lícula lasChicas de la Cruz Roja) o l’Asociación Española de Lucha contra el Cáncer. Després en van venir l’altres com la Lliga contra el Càncer (la versió catalana)  
Actualment hi ha moltes entitats i fins i tot particulars que apel·lant a al generositat de les persones demanen diner per causes socials.
Ara bé, fins a quin punt són mereixedores de confiança? Evidentment els ciutadans tenim dubtes i amb raó, ja que la picaresca està a l’ordre del dia.
Com sabeu, el darrer any he hagut que viatjar sovint a Barcelona per temes de salut. Un dia, en arribar a la clínica Corachan una senyora degudament acreditada  ens va demanar diners per a un banc d’òrgans, així com un formulari per si en volíem ser donants. No sé si encara té validesa, però a principis de la dècada dels anys 80 em vaig fer donant segons consta a una espècie de carnet que encara guardo per casa. Crec recordar que aquell dia varem posar 1€ a la guardiola de duia a la ma.
Després d’aquell dia ens l’hem trobat sovint. Segurament sap que la gent que està malalta (els van a les clíniques i els hospitals no hi van a passar-s’ho bé) tenen molta més sensibilitat que els que estan sans. A part d’això, els centres assistencials són dels llocs més concorreguts per la gent. Però ja no li hem donat més diners...
El mes passat vaig anar a l’Hospital Comarcal d’Amposta a fer-me una analítica i en sortir també hi ha via dues persones demanat: Una ajut per a la pobresa –en va dir l’home-. Li vaig dir que no.
I és que per molt acreditats que vaguin qui ens assegura que aquelles acreditacions són vàlides? Avui en dia amb els ordinadors es pot fer qualsevol mena de carnet i fer-se passar per un representant d’un organisme oficial o al menys d’una entitat que presti un servei públic.  
I si tot és legal, trobo una autèntica vergonya que tan l’Estat com la Generalitat no s’ocupin de resoldre els casos més greus de deficient finançament. No es poden excusar amb la manca de pressupost per a deixar penjades a les associacions que més col·laboren amb els desafavorits.
Fundacions com la Marató de TV3 cada any aporta els diners que recapta per a un determinada finalitat. A l’actualitat ja se’n ha repetit al menys una. És cert que només és per una vegada i que, en tot cas, per a una segona han de passar molts anys. Però l’any que els hi toca, els hi cau la grossa, ja que l’aportació és molt important. Per tant, si s’administra bé, por durar un bon grapat d’anys. I tampoc deu de ser l’única aportació que reben, doc jo...
Quan altres entitats com el Banc d’Aliments m’han demanat col·laboració no ho dubtat ni un moment en dir-los que sí i com sé els tipus d’aliments que necessiten, en faig un assortiment i els hi dono. En aquest cas sé amb seguretat que seran distribuïts per organismes com la Creu Roja, Cáritas o altes oenegés.
Divendres pel matí, aprofitant que Tortosa celebra la festa major, davant de l’antiga clínica l’Aliança hi havia una petita taula i, al menys dues dones demanant col·laboració als vianants. M’he fixat que el mantell que cobria la taula portava el símbol de la Mare de Déu. No sé amb quina finalitat demanaven, però també trobo que s’extralimitaven un pèl, perquè posats, tothom podria sortir al carrer i demanar per a qualsevol causa noble.
Avui en dia existeixen els micromecenatges que permeten recaptar diners per a finalitats concretes. El bàsquet base de la Penya n’està fent un per a no perdre la identitat del club.
Si us he de ser franc, davant de la gent que demana, em sento violentat. No m’agrada haver-los de dir que no, però a la vegada no vull pecar d’ingenu i donar diners a aquell que els demana per pura picaresca.
Hi ha una dita castellana que diu: Contra el vicio de pedir existe la virtud de no dar. No sé si és pot extrapolar a aquests casos, però per si de cas...
De totes formes, us ho recordo, ja col·laboro amb 3 ONG’s, dues d’elles relacionades directament amb els refugiats, un tema molt de moda aquests dies:  Creu Roja i ACNUR.      

dimecres, 9 de juliol del 2014

AMNISTIA I EL DRET A DECIDIR



Aquests darrers dies, un dels temes que s’ha debatut a les xarxes social ha estat el d’Amnistia i el dret a decidir de Catalunya.
Com que m’ho van dir i jo no me’n vaig assabentar de l’origen de la notícia, he anat a Internet a buscar-ho. Les referències que hi surten, són de l’any passat, per tant, en aquets darrers dies, sembla que l’organització no governamental, no ha dit ni piu sobre el tema.
Aquestes coses passen. Internet té el costum (potser s’hauria de dir millor el mal costum) de remoure el passat i presentar-ho com un fet que ha passat recentment.
Els internautes (amb bona o mala intenció) deien que Amnistia s’havia posicionat en contra del dret a decidir del poble català i posaven el crit al cel al veure com l’associació que més lluita pels drets humans no defensava la causa catalana.
En la recerca que he fet per Internet l’única notícia que he trobat relacionada amb el tema està datada a finals de l’any passat i deia el següent: 
 
Amnistia Internacional ‘defensaria’ el dret a la llibertat d’expressió dels catalans si es convoqués el referèndum.
L’organització puntualitza que no té cap posicionament oficial sobre el dret a decidir a Catalunya. 
 
Com sabeu els que em coneixeu sóc membre d’Amnistia Internacional des de fa molts d’anys. Crec recordar que des de 1999. Pocs anys després degut a un rebot que vaig tenir amb l’alcalde d’Amposta d’aquella època, vaig mostrar-me molt crític amb la seva gestió, però sobre tot amb el seu tarannà autoritari. Les conseqüències a la meva crítica permanent i dura van ser que alguns dels seus acòlits (als qui mai havia esmentat en els meus escrits) van adreçar-me tota mena d’insults aprofitant, de vegades, la impunitat que els hi donava l’anonimat amb el consentiment de la redacció de la Revista Amposta i fins i tot de la del diari el Punt. Llavors em vaig adreçar a Amnistia i els hi vaig preguntar si podien actuar davant del que jo considerava un atemptat al meu honor, ja que per aquella època  no ocupava cap càrrec públic. La resposta d’Amnistia va ser que ells no es posaven en qüestions personals.
El que si que he trobat en referència a la ONG ha estat el següent:  
  
La secció espanyola d'Amnistia Internacional ha vetat que el premi 'Ambassador of Conscience' s'entregui a Barcelona l'any que ve en una lamentable actitud indigna d’una ONG del drets humans. Els directius espanyols de l'oenagé, no així els catalans, volen evitar que l'acte s'associï als que se celebraran el 2014 en el marc del tres-cents aniversari del 1714, segons ha confirmat a RAC 1 i a Catalunya Ràdio el comissari del Tricentenari, l'historiador Toni Soler. Així, la gala de lliurament del premi, que organitza la fundació d'artistes vinculats a Amnistia Internacional Art for Amnesty, no es farà a Barcelona.
 
Si això és així i Amnistia Internacional Espanya no rectifica o no dóna una raó coherent sobre el tema, és evident que la ONG haurà comès una greu consideració a la branca catalana d’Amnistia al donar per suposat un fet que, tal vegada, pot vulnerar algun dels drets que defensen.