Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ONU. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ONU. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 d’octubre del 2017

EL BORBÓ FA DE PORTAVEU DEL PP

Si algú esperava alguna cosa més del que v dir el Barbó anit, es va equivocar.
Per si no ho sabíeu, els discursos del Rei els hi escriu el Govern. Per tant, anit, el Borbó va dir, ni més ni menys que el que pensa el Govern sobre Catalunya. Potser una mica més suau que Rafael Hernando, Pablo Casado o Fernando Martínez-Maillo, però el rerefons era ben bé el mateix.
El Borbó no va parlar en cap moment de la seva intervenció de diàleg, ni de la violència que van emprar les forces de seguretat cap a uns ciutadans indefensos i de vegades fins i tot innocents, ja que no tots els agredits estaven plantant cara els antidisturbis. El Borbó no se’n va sortir del guió. Va parla poc, però sé va entendre perfectament que estava representant. Anit, el Borbó, va legitimar el govern de Rajoy per a que apliqui l’article 155 de la Constitució. Per tant (i no m’agradaria ser malastruc) aviat podríem veure a l’exèrcit entrar a Catalunya com va passar fa unes setmanes amb la Guardia Civil i la Policia Nacional. El pas següent serà detenir a Puigdemont i el seu govern tal com ja va passar amb Companys l’octubre de l’any 1934. La madeixa política s’enreda cada dia més i tot indica que quan es vulgui desenredar ja serà massa tard... Digueu-me pessimista.    
Tal com es preveia des de fa temps, sembla que s’ha arribat a un punt sense retorn. Ni el Govern de l’Estat pensa cedir un mil·límetre i el d’aquí sembla que esperi una intervenció divina (ONU, UE...) per a que tot acabi bé. Però de la ONU i de la UE només cal esperar paraules. Fets més aviat pocs.
Si l’esquerra espanyola decidir presentar una moció de censura contra Rajoy, segurament els fets encara se precipitarien més. Tot i això, arribat al punt on estem actualment, me sembla que la moció de censura és oportuna i necessària. El PSOE té la clau. Hauria de ser Pedro Sánchez qui decidís donar el pas. Però me sembla que no el donarà... Personalment trobo que li falta la valentia necessària per a fer-lo. Aquesta actitud deixa molt mal parat el socialisme català que encara li és fidel.  
El Govern de Rajoy ni ha pogut ni ha volgut buscar una solució pactada per a Catalunya. Fa unes setmanes va avisar i ja sabeu que diu la dita: qui avisa no és traïdor. Traïdor potser no ho sigui, però un inepte i un canalla potser sí. No sé si un altre mandatari hauria sabut reconduir la situació quan se va començar a intuir que els independentistes catalans estaven disposats a portar la situació fins les darreres conseqüències.
Fins ara la societat catalana s’ha comportat amb un civisme envejable. Un exemple són les concentracions d’ahir arreu del territori on, a part de les intervencions polítiques també van tenir un caire festiu. A Amposta per exemple hi va haver batucada, castells i música. També gegants (1) i capgrossos (3) A la multitud que hi va assistir (calculo que entre 2.000 i 3.000 persones) sé la veia feliç, contenta, motivada i, en principi disposada a tot. Es a dir, a continuar caminant cap a la independència. A cada concentració que es fa es diu que no caiguin amb el parany de la violència. Que siguin cívics...  
Però si com va dir anit Puigdemont a una entrevista per a la BBC, dintre d’uns dies el Parlament de Catalunya proclama la DUI i l’Estat espanyol aplica el 155, esteu segurs que les concentracions deixaran de ser lúdiques. De fet s’ il·legalitzarà qualsevol demostració de força per part de la ciutadania catalana, tal com s’han il·legalitzat fins ara les lleis sortides del Parlament català.
Després de les càrregues policials de diumenge se va dir que el PP havia guanyat moltes simpaties per les Espanyes i que de fer-se eleccions actualment, tornaria a guanyar amb més avantatge que el que va obtenir a les passades. Per les Espanyes potser sí, però Catalunya ja l’ha perdut ara.      

divendres, 21 de novembre del 2014

EL FRACÀS D’ICETA

Miquel Iceta ha fracassat, com abans ho va fer Pere Navarro. Tots dos han fracassat perquè no han impedir el degoteig de baixes dels militants.
Núria Ventura, diputada al Parlament pel PSC i exalcaldessa d’Ulldecona, va avançar a una cadena de televisió comarcal la sortida del PSC i la creació, juntament amb altres càrrecs i militants d’un nou partit: Nova Esquerra Catalana (NeCat)
Fins ara, Nova Esquerra Catalana era una formació política sense rang de partit que va presentar-se en coalició amb ERC les passades eleccions europees. Però la voluntat dels seus membres és convertir-la en partit polític.
El degoteig de persones conegudes no ha estat molt gran, però si important, ja que, a part d’Ernest Maragall, també s’hi va integrar l’Antoni Castells i sembla que ara, a part de Núria i Marina Geli, també ho farà Joan Ignasi Elena. El propòsit de la formació és poder presentar-se a les properes eleccions municipals.
Aquest polítics díscols van començar a discrepar del PSC pel dret a decidir. El PSC és una formació que, als seus orígens, sempre s’havia definit com a catalanista. A part dels líders històrics com Raventós i Obiols, el màxim exponent del catalanisme del partit va arribar amb Pasqual Maragall què, d’estar bé de salut, segurament també s’afiliaria a NeCat.
Pere Navarro (sempre he considerat que molt mal aconsellat) va optar per oposar-se al dret a decidir que reivindicava una part important de la societat catalana. Quin problema hi havia per a posicionar-se en contra? És que la Carta de Drets i Llibertats de l’ONU no reconeix el dret per a tots els pobles?
Navarro es va equivocar i bona prova del que estic dient és la davallada electoral que està patint el partit des de fa anys (i tot indica que la continuarà patint, ja que l’enquesta que avui publica el Periódico li dóna entre 10 i 11 diputats quan ara en té 20) Finalment, Navarro va haver de dimitir i sort va tenir el partit en trobar una persona com Miquel Iceta que va acceptar dirigir-lo. Bufaven (i bufen) malts temps per al partit i ja sabeu que diu la dita: a gos flac, tot són puces.
Els que hem estat vinculats al partit, sabíem que Iceta no representava la línia més catalanista del partit, no obstant, semblava que tenia la suficient experiència per a no cometre els mateixos errors que el seu antecessor.
A la seva arribada va semblar que les coses podien canviar, aixecant parcialment el càstig als díscols. Però les coses no hauran anat tan bé quan passats 4 mesos des del congrés extraordinari, els representats de branca més catalana del partit, han decidit tirar la tovallola.
Sembla ser que, ara com ara, és molt difícil que el tradicional votant del PSC pugui recuperar les sensacions i la confiança que tenien només fa uns anys i, per tant, irremediablement la nau socialista acabarà per enfonsar-se.
Solució? Fa molts de mesos que ho dit: refundació del partit amb noves cares i tornant a l’ideari de la seva fundació, però adaptant-ho als nous temps, que per alguna cosa han passat quasi 40 anys.