Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PSC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PSC. Mostrar tots els missatges

dilluns, 29 de maig del 2023

28 DE MAIG DE 2023: LA NIT ON NINGÚ VA GUANYAR A AMPOSTA

La nit electoral del 28 de maig es recordarà a Amposta per ser ‘la nit on ningú va guanyar’. Després de l’escrutini i vist els resultats, no crec que cap partit digui o pensi que ha guanyat com es sol fer quasi sempre. Comencem per EA-ERC-AM. Tot i que van conservar la majoria absoluta, aquesta va ser per la mínima (la majoria absoluta està en 11 regidors i 11 en van ser els que van treure). Però no oblidem que venien de 16 i que per tant en van perdre 5 pel camí. Quan una formació té una majoria tan aclaparadora costa pensar que en perdrà tants i més creient que durant els 8 anys que van estar al capdavant del govern municipal ho havien fet molt bé. Juts per Amposta-CM (l’antiga CiU) encapçalada novament per Manel Ferré que ja va ser alcalde de la nostra ciutat entre 2007 i 2015 i que havia abandonat la política després de perdre les eleccions d’aquell any tenia l’objectiu de tornar a assolir el govern municipal ni que fos amb pactes amb d’altres formacions. Us recordo que ja va tenir contactes amb alguna formació per a intentar formalitzar una aliança abans de les eleccions i no dubto que si els números hagueren sortit també ho hauria fet després. Però els 7 regidors que va obtenir finalment son del tot insuficients. La conclusió que en trec d’aquest resultat que a priori no és dolent, és que a part de tenir un vot fidel, en corre el rumor per Amposta que podrien guanyar les eleccions, una part dels antics votants d’EA-ERC-AM es van apuntar al que van creure ‘cavall guanyador’. No va ser així. També les expectatives de Som Amposta de la ma de Germán Ciscar eren elevades. Tan elevades que van llençar a buscar sobres en blanc (es van quedar sense sobres per ensobrar les seves paperetes) perquè, segons els membres de la pròpia candidatura, ‘la gent els parava pel carrer per a demanar-los paperetes’. Tenien 2 regidors i en van treure 3, lluny dels 6 que els hi donava una enquesta que ells mateixos van fer circular al començament de la campanya electoral. L’objectiu de Som Amposta era poder formar part de l’equip de govern i estava obert a pactar amb Junts. Sense cap mena de dubte el gran perdedor de la nit va ser el PSC-CP (candidatura de la qual formava part) que liderava per primera vegada Jordi Pérez. Els socialistes ampostins van perdre els 2 regidors que havien obtingut fa 4 anys i, per primera vegada des del restabliment de la democràcia es van quedar fora del consistori. Tampoc va treure representació Ara Amposta la llista encapçalada per Pau Pujol, un antic militant de Convergència Democràtica de Catalunya i que va ser l’únic que va dir que no pactaria amb Junts perquè era ‘normalitzar la corrupció’. PCCC i Vox, les altres dues candidatures que concorrien a Amposta tampoc van treure cap regidor.

dimarts, 15 de febrer del 2022

SOBRE LA BAIXA DE MILITÀNCIA D’UNA REGIDORA DEL PSC D’AMPOSTA

La baixa de militància de la regidora socialista a l’Ajuntament d’Amposta l’Anna Tomàs ha deixat el grup municipal del PSC en una única regidora: l’Àngels Calleja. El motius que ha al•legat per a donar-se de baixa han estat per ‘desavinences de pensament polític i d'estratègia de fer política municipal ’. És lícit discrepar de la manera de fer d’un partit polític. Per això i per alguna cosa més jo també em vaig donar de baixa del PSC ja fa uns quants anys. El que no trobo correcte és no renunciï a l’acta de regidora tal com li esta exigint el ja expartit. A l’Estat Espanyol els candidats solen presentar-se baix les sigles d’un partit o d’una agrupació d’electors en llistes tancades i, per tant, opino que aquells que obtenen l’acta ja sigui de regidor, de diputat, etc. ho deuen, en gran mesura, al partit pel qual s’han presentat. Cal dir que entre Anna Tomàs i jo mai hi ha hagut sintonia (allò que ara se’n sol dir feeling). Pràcticament no vam coincidir a l’agrupació del PSC d’Amposta ja que quan ella era militant i regidora en la seva primera etapa jo encara no anava pel local del partit i quan jo vaig ser militant i regidor la que no venia era ella. Després va arribar una etapa que tot i seguir militant, vaig deixar d’assistir a les reunions del partit majoritàriament per discrepàncies amb les seves polítiques a Catalunya, però també a Espanya. Aquells que em segui des de fa anys sabeu que escric sovint. Durant un temps, en alguns dels meus escrits em mostrava molt contrariat per la manera de fer del socialisme. Aquests escrit els publicava a la pàgina de Facebook de l’agrupació local del PSC d’Amposta tot i que necessitaven l’aprovació de l’Antoni Espanya que n’era el moderador de la pàgina. Fins que un dia, de sobte, els meus escrits van deixar d’aparèixer publicats. Després de deixar passar un temps prudencial vaig posar-me en contacte amb el moderador per a preguntar-li el motiu pel qual els meus escrits ja no veien la llum a la pàgina del PSC. La seva resposta em va deixar perplex: Ja no soc el moderador, ara la moderadora és l’Anna Tomás. La reflexió que em vaig fer ràpidament és que com un partit (o una persona d’un partit) pot negar l’opinió a un militant de base al corrent de les seves quotes d’afiliat... Amb aquest anunci ja heu pogut endevinar un altre dels motius pels quals em vaig donar de baixa del PSC... A ningú se li escapa que aquest és un any preelectoral. L’any que ve (com passa el temps!) hi tornaran a haver-hi eleccions municipals. Per a tots aquells que aspiren a ser candidats per a ocupar posicions capdavanteres ha arribar l’hora de postular-se com a tals. Però sovint hi ha sorpreses i no sempre les estratègies personals acaben sortint bé i és llavors quan arriben les frustracions. El PSC d’Amposta encara no s’ha pronunciat sobre qui serà el seu candidat (o candidata) a encapçalar la llista de les properes municipals però potser la militància ja coneix aquest nom i només s’està esperant el moment oportú per a fer-ho públic.

dijous, 27 de febrer del 2020

L’UN PER L’ALTRE LA CASA SENSE AGRANAR...

La Farinera. 

El problema de l’aparcament de l’Hospital de Tortosa (dit del Verge de la Cinta) ja fa massa anys que dura, massa...
Mentre creixia el número d’usuaris, però sobre tot el parc de cotxes, les places d’aparcament es mantenien estancades i ni l’aparcament de la vergonya (l’habilitació dels fossats de les antigues muralles) resolia, ni parcialment, el problema.
Ja fa uns 3 anys, el metge Ismael Piñas, que per aquell temps ostentava el càrrec de director Territorial del Departament de Salut de les Terres de l’Ebre, va ser el primer de parlar-me del projecte d’instal·lar un ascensor al talús que hi al peu del propi hospital i que dona al començament de l’eixample tortosí.     
Incommensurablement, els anys van passant i la solució no arriba. Fa uns dies, l’alcaldessa de Tortosa Meritxell Roigé va anunciar que Salud (una àrea del Govern que depèn d’ERC) no el faria... Mentre que des d’ERC diuen que l’hauria de fer el departament de Territori i Sostenibilitat que, en aquest cas depèn de JxCat. O sigui, els uns pels altres, la casa sense agranar...  
Però anem a fer una mica d’història de com s’han succeït els fets: des de la construcció d’un nou hospital fins l’ampliació de les places d’aparcament i la millora dels accessos al vell (o no, ja es veurà...)
L’any 2006, Marina Geli, per aquell època consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, davant les imminents eleccions autonòmiques, va anunciar la construcció d’un nou hospital a la zona coneguda com la Farinera, a tocar de l’Eix de l’Ebre. Tothom ho va interpretar com una mesura electoralista.
Zona habilitada com aparcament de l'hospital. 

No obstant això, l’any 2009, l’Ajuntament de Tortosa, amb Meritxell Roigé com a regidora d’Urbanisme, va aprovar 3 plans parcials, un d’ells el de la Farinera. Aquest pla parcial incloïa una reserva de sòl per a la construcció d’un nou hospital.
Amb el retorn al poder de CiU a finals de 2010, el departament de Salut encapçalat per Boi Ruiz (anteriorment president d’una associació empresarial de salut privada), s’ajorna el projecte per motius econòmics, tot i ser una promesa electoral de la pròpia coalició nacionalista.
A començaments de l’any 2011, per unanimitat, el Ple de l’Ajuntament de Tortosa aprova una moció del PSC on es reclama la urgent construcció de l’hospital. L’alcalde Ferran Bel, tot i l’escepticisme demostrat anteriorment, afirma que no renunciarà al nou hospital.    
El temps segueix passant i l’any 2017 Ferran Bel sorprèn tothom en afirmar que tenen uns terrenys millors per a ubicar-hi el nou hospital, tot i que no aclareix quins son aquests terrenys. En referir-se al nou hospital, ja no el considera com una necessitat immediata i dilata el termini per a construir-lo en uns cinc, deu o quinze anys vista... (textualment)
Una vegada més s’ha posat de manifest la nul·la voluntat per part dels diferents governes convergents i postconvergents (incloent-hi també ERC que actualment està al Govern) per a resoldre els problemes que patim a les Terres de l’Ebre. Perquè el nou hospital no és un equipament exclusiu de la ciutat de Tortosa sinó de tot el territori i molt especialment de les comarques del Baix Ebre i el Montsià que el tenen com a referència.



diumenge, 30 de juny del 2019

QUI SE’N RECORDA DE MODIFICAR LA LLEI ELECTORAL?

De Ferreres a l'Ara. 

Aquest ha estat un any d’eleccions. A part de les generals que van fer-se el  28 d’abril, el 26 de maig van coincidir les municipals, les europees i en algunes comunitats també les autonòmiques.
Tret de les europees on els pactes se fan a nivell comunitari, a tota la resta, si un partit no assoleix la majoria absoluta, els pactes són necessaris. Tot i que no sempre s’acabin portant a terme.
Normalment, els partits que no acaben governant perquè un pacte de perdedors del altres partits els ho impedeix, demanen a crits canviar la llei electoral.
Això és el que feien l’any passat el PP i C’s, en veure com els pactes electorals els deixaven a l’oposició. La principal demanda era que pogués governar la llista més votada. No cal dir que de passar això, algunes institucions serien pràcticament ingovernables, ja que l’oposició podria tirar-los totes les mesures per terra.
Però, a hores d’ara, qui se’n recorda de modificar la llei electoral? Una llei que, igual com té pren governs, te’ls pot donar.
Gràcies a pactes assolits entre el PP i C’s i de vegades amb el suport de Vox (tot i que aquesta setmana sembla que els ha trencat arreu de l’Estat espanyol), han aconseguit el govern de l’ajuntament de Madrid i tot indica que també el de la seva comunitat on Ara Madrid de Manuela Carmena i el PSOE d’Àngel Gabilondo.
L’actual llei electoral no és perfecta. Com tampoc ho són els partits polítics ni la pròpia democràcia. Però de modificar-la, seria perfecta? Segur que no. Els partís polítics que són els que tenen a la ma qualsevol reforma legislativa, sempre miren cap els seus interessos polítics i mai cap els seus ciutadans a qui se suposa que se deuen.
Durant anys el PSC primer i ERC més tard, també van demanar crear una llei electoral catalana (les eleccions d’aquí se regeixen per la llei espanyola), ja que se consideraven perjudicats, perquè per assolir un diputat a Barcelona se necessitaven molts més vots que a les altres circumscripcions menys poblades. E n aquell temps la força hegemònica era CiU que tenia als pobles petits i mitjans el seu principal viver de vots.
Actualment és ERC la força hegemònica aconseguint la victòria tant a les legislatives com a les municipals. Va guanyar, per exemple, a Barcelona on un pacte entre Barcelona en Comú d’Ada Colau i el PSC de Jaume Collboni (amb el suport de Valls) van portar a l’Ernest Maragall a l’oposició.
En canvi a Tarragona va guanyar el PSC de Josep Fèlix Ballesteros, però un pacte entre Pau Ricomà (ERC) amb d’altres forces polítiques va permetre al republicà accedir a l’alcaldia.      

dissabte, 22 de juny del 2019

PACTES MUNICIPALS: CAMARLES

Ramón Brull. 

És evident que en política no pot donar-se mai res per fet. Allò de no diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat, no val. Perquè encara que sigui així, sempre hi pot haver una moció de censura que trenqui l’acord.
A Camarles va passar un fer insòlit, al menys des del meu punt de vista.
Fa 4 anys, contra pronòstic, hi va haver un pacte de perdedors. La llista de CiU encapçalada per Sandra Zaragoza arribava a un acord amb el PSC amb Ramon Brull al cap davant i deixaven a l’oposició a ERC tot i ser-ne la candidatura més votada.
Ramon Brull va abandonar el PSC i el passat 26-M va encapçalar la candidatura la Veu del Poble, integrada dintre de la Federació d’Independents de Catalunya (FIC). Els resultats van ser pràcticament calcats: 5 regidors per a ERC i 3 per cada una de les altres formacions Junts per Camarles i Lligallos de Sandra Zaragoza i la Veu del Poble de Ramon Brull.
Vaig pronosticar una repetició del pacte de fa 4 anys entre JxCLL i LVP, però una vegada més me vaig equivocar. Resulta que el pacte va ser entre ERC (Josep Antoni Navarro) i LVP deixant a l’oposició als de l’antiga Convergència.
Una vegada més se demostra que la relació a nivell local entre els dos socis de la Generalitat (PDeCAT) i ERC no sol ser bona. I que tot i el 155, tant ERC com Junts han pactat amb el PSC quan els ha interessat.  

dimarts, 18 de juny del 2019

PACTES MUNICIPALS: BARCELONA I SANTA COLOMA DE FARNERS

Façana de l'Ajuntament de Barcelona. 

L’independentisme oficial (el del llaç groc) està emprenyat perquè Ernest Maragall no va aconseguir un ajuntament més per als seus interessos polítics: el de Barcelona, cap i casal de Catalunya.
Vaig tenir el plaer de conèixer personalment a l’Ernest. Al menys ens vam trobar en dues vegades: la primera quan va intervenir d’estrella convidada al míting que els socialistes ampostins vam fer durant la campanya de les municipals de 2007. La segona a la inauguració del col·legi públic Consol Ferré quan era conseller d’Ensenyament durant el segon Tripartit (2008). No semblava res de l’altre món. De fet solia equivocar-se al parlar com li va passar quan va confondre Amposta (on estava) amb Tortosa... L’Ernest Maragall sempre va créixer a l’ombra del seu germà Pasqual, però sembla que quan el germà gran ja no el va poder apadrinar va aprendre a caminar sol fins el punt de que durant els darrers temps m’ha sorprès gratament.
Però el PSC sé la tenia jurada. Ja deveu conèixer la dita: Roma no paga els traïdors! Perquè així el van considerar des de les files socialistes quan va canviar de bàndol. I no dic que estigui bé o estigui malament. Només constato uns fets.  
L’Ernest Maragall, la nit del 26-M se sentia guanyador (havia guanyat en vots igual com el seu germà Pasqual va guanyar en vots a Jordi Pujol a les eleccions autonòmiques de 1999). Però des del PSC ja el van advertir que no cantes victòria tan ràpid, que tot estava obert...
Finalment va ser elegida alcaldessa de Barcelona Ada Colau gràcies als vots dels seu propi grup (Barcelona en Comú), el PSC i tres del grup de Manuel Valls, i va passar a convertir-se per a molts (la immensa majoria no la van votar) en una traïdora i una botiflera.
Desgraciadament, les persones, sempre som més propenses a veure la palla a l’ull dels altres que la biga al nostre propi. I dic això per tot el que va passar durant la constitució del nou ajuntament de Santa Coloma de Farners. Encara no he sentit a cap independentista criticar la intromissió ni més ni menys que Quim Torra, aquell que diuen que fa de President de la Generalitat de Catalunya.
Santa Coloma de Farners és el poble natal de Quim Torra i on encara hi viu una part de la seva família. La passada legislatura hi va haver un pacte entre CiU i el PSC. Pacte que s’havia de tornar a reeditar per aquest mandat. Però Torra saltant-se a la torera el principi d’autonomia municipal, va pressionar la futura alcaldessa del municipi Susagna Riera (JxCat) per a que el trenqués i arribés amb un acord de govern amb ERC. Degut al terrabastall i les pressions que hi van haver durant el ple de constitució del nou ajuntament, se va haver de suspendre i posposar-se fins les 11 de la nit del mateix dia. La futura alcaldessa, visiblement contrariada, se va posar a plorar. Però no va ser l’única en fer-ho. També ho va fer la regidora del PSC Bea Ventura fruit de l’escridassada i el menyspreu que va rebre d’una part del públic assistent a l’acte.
Un quart d’hora abans de començar el nou ple se tancava un pacte entre JxCat i ERC. Però no passa res, tot sigui pel bé del país...

dijous, 13 de juny del 2019

DES DE DINS I DES DE FORA


2015: ERC fa alcalde de Tortosa a Ferran Bel (CiU). 2019 ERC: farà alcaldessa de Tortosa a Meritxell Roigé.
Segons el seu cap de files Xavier Faura la diferència consisteix en que l’any 2015 hi va haver un pacte d’estabilitat per a tota la legislatura i aquesta vegada no.
En canvi, l’única diferència que hi troba jo és que l’any 2015 Movem Tortosa i PSC van oferir l’alcaldia a Josep Monclús i aquesta vegada Jordi Jordan, com a primera força de l’oposició volia ser alcalde, tot i que sembla que estava disposat a compartir l’alcaldia.
El que si que és veritat, és que Movem Tortosa i ERC van oferir un pacte amb el PSC, però aquest se’n quedava fora del govern, la qual cosa els socialistes tortosins no van acceptar.
ERC al·lega que un pacte amb un partit del 155 con el PSC, grinyolaria... Des del meu humil punt de vista, són excuses de mal pagador. Mesclar la política local amb la nacional és voler donar la culpa als altres per a no assumir les pròpies mancances.
ERC sap que estar dins o estar fora, poc canviarà la forma de fer política. Quan jo estava a l’ajuntament, el meu grup polític, el PSC que se trobava a l’oposició aprovava més del 90% dels punts dels plens a Roig primer i a Ferré més tard.
Què vull dir amb això? Que als ajuntaments on l’acció de govern se limità quasi exclusivament a millores per a la ciutat, els partits de l’oposició solen votar favorablement la majoria de les propostes de l’equip de govern. Evidentment que hi poden haver matisos, però ningú rebutjarà una mesura que pugui millorar algun aspecte del municipi.
De totes maneres Meritxell Roigé no té assegurada l’alcaldia. Tot i que el més normal és que no passi, Jordi Jordan podria ser investit alcalde amb els vots de la CUP (Xavier Rodríguez ja ha avançat que votarà per ell) i el PSC. En total Jordan sumaria 9 vots a dos de la majoria absoluta. Si tenim en compte que Junts per Tortosa ne té 7 i que ERC ja ha avançat que votarien pel seu candidat, ni sumant-hi el vot de C’s (encara molt més improbable que passi), superarien els 9 del candidat de Movem.
Però el més lògic és que Meritxell Roigé sigui investida només amb els vots del seu grup i que Junts per Tortosa hagi de governar en solitari. O amb el suport d’ERC des de fora...
El desenllaç: dissabte.     

divendres, 7 de juny del 2019

COM SE GUANYEN UNES ELECCIONS

Adam Tomàs concedint una entrevista a Xavi Llambrich
per a Canal 21 Terres de l'Ebre.

Després de l’aclaparadora majoria absoluta assolida per EA-ERC a Amposta, el seu cap de llista i futur alcalde de la ciutat per segon cop Adam Tomàs va donar tota una lliçó magistral de com se guanyen unes eleccions.
Va dir que els missatges havien de ser sempre en positiu i no com ho havia fet Junts per Amposta que tot i anunciar-ho així després parlava del malament que funcionava tot a Amposta (Hospital Comarcal, circulació, neteja viària...) sense aportar-hi cap tipus de solució.
També va recordar les dures oposicions que ha fet històricament el PSC  contra Roig primer i Manel Ferré més tard. I que la ciutadania d’Amposta no és partidària d’aquesta manera de fer oposició.  
En part estic d’acord que durant una campanya els missatges que s’han de donar sempre han de ser en positiu. Per això s’ha de tenir un bon programa i després s’ha de saber defensar com cal davant de l’acció de govern del partit que hagi tingut la responsabilitat de govern.
Però també penso que si un alcalde abusa de la seva posició i infringeix la llei, els que s’ha de fer és destapar el cas.
Durant els anys que vaig estar a l’ajuntament, el PSC va renunciar sempre anar als tribunals, però també és veritat que el que se pretenia és que la fiscalia, davant els casos de corrupció que periòdicament sortien a la llum, hagués actuat d’ofici, cosa que no va fer.
De Roig és conegut l’ús d’informació privilegiada quan s’havia d’urbanitzar Valletes. Els cas, denunciat pel PSC va arribar als tribunals i va acabar amb l’absolució de Roig per prescripció dels fets, però també amb la reprimenda del jutge cap al primer edil municipal.
Després va venir el cas de Daniel Rius i els seus tripijocs immobiliaris quan era regidor d’Urbanisme i el cas del xalet de Manel Ferré dintre de la zona protegida dels Ullals de Baltasar.
La ciutadania té dret a saber aquestes coses, encara que, com ha passat als socialistes ampostins, els hi hagi acabat passat factura.
En canvi ERC sempre ha fet una oposició molt més laxa, però que com s’ha acabat veient, li ha acabat per donar uns resultats excel·lents.
Però potser (i vull recalcar el ‘potser’) aquestes coses només passen a Amposta. I possiblement per això mateix hi hagi hagut un transvasament de vots de CiU cap a ERC.
Que cadascú extregui les seves pròpies conclusions...   


PER A SABER MÉS: 




dimecres, 5 de juny del 2019

DE L’INFINIT AL ZERO


Joan Maria Roig i Grau va aconseguir l’any 1999 una aclaparadora victòria a les municipals d’Amposta. La seva candidatura aconseguia 11 regidors dels 17 possibles. Els altres 6 se’ls van repartir el PSC (amb membres d’ICV a la candidatura), 4 i EA-ERC, 2.
CiU va aconseguir la primera majoria absoluta l’any 1991, el segon cop que se presentava Roig que ja era alcalde des de 1987. Les eleccions de 1995 i 2003 també les va guanyar per majoria absoluta, tot i aquestes darreres, en plena lluita per a aconseguir la derogació del transvasament de l’Ebre, la suma de vots obtinguts per l’oposició sumaven més que els que havien votat a CiU(4.383 per 4.367), però mantenia la majoria absoluta amb 9 regidors, 4 el PSC i 4 EA-ERC.
A les eleccions de 2007 Roig, després de 20 anys d’alcalde, va donar pas a Manel Ferré que va aconseguir una victòria aclaparadora i va assolir una nova majoria absoluta amb pràcticament els mateixos vots que el seu predecessor. El repartiment de regidors va ser igual a la legislatura anterior (CiU, 9, PSC, 4 i EA-ERC, 4)
Però Ferré encara assoliria una nova majoria absoluta a les eleccions de 2011, tot i que va perdre més de 350 vots... Aquestes eleccions van comportar un canvi important en la composició del ple, ja que l’Ajuntament d’Amposta al superar la ciutat la xifra de 20.000 habitants va passar a tenir 21 regidors (anteriorment ne tenia 17). El repartiment de regidors va ser el següent: CiU, 11, EA-ERC, 6, PSC, 3 i PxC, 1.
Les eleccions de 2015 van marca un punt d’inflexió de la política Ampostina. Poc abans de les eleccions municipals Manel Ferré va quedar esquitxat per alguns casos de corrupció que encara se troben als tribunals com ara el de la duplicitat de dietes que cobrava en els seus desplaçaments i les ramificacions dels cas Innova de Reus que va afectar a l’Hospital Comarcal d’Amposta que presidia el propi Ferré.
Aquest deteriorament de la política ampostina va comportar que Adam Tomàs (EA-ERC) guanyés les eleccions amb majoria absoluta (11 regidors) i que CiU en perdés 4 i més de 1.200 vots. La qual cosa li va suposar obtenir només 7 regidors. Dels 4.897 que havia assolit l’any 1999 passava a tenir-ne 2.738.
Durant la legislatura, Rosita Pertegaz (UDC) va abandonar el grup de CiU deixant-lo amb només 6 regidors, mentre ella se convertia en regidora no adscrita.
Les previsions per a les passades eleccions del 28 de maig, tot i que auguraven un descens de vots i regidors a Junts per Amposta (nova denominació de CDC) ningú podia pensar que acabés amb 753 vots (quasi bé ne va perdre 2.000 de cop) i només un regidor: Manel Masià, que era qui encapçalava la llista en substitució de Manel Ferré que l’any 2015 abandonava definitivament la seva carrera política després de 28 anys a l’Ajuntament, els últims 8 com alcalde.  
En conclusió, amb només 8 anys, el PDeCAT (o CDC o Junts per Amposta o com els vulgueu anomenar), van passar de tenir 11 regidors i majoria absoluta a l’Ajuntament d’Amposta a tenir-ne només 1 i convertir-se en la força política menys votada de les que van treure representació a les passades municipals. 


PER A SABER MÉS: 

https://www.idescat.cat/pub/?geo=mun%3A430141&id=elem&n=392 

https://www.naciodigital.cat/municipals2019/municipi/43014/amposta 

http://www.elpuntavui.cat/canals/politica/eleccions-municipals-2015/resultats/998/509-catalunya/43-tarragona/9022-montsia/43014-amposta.html 

https://www.diaridetarragona.com/ebre/Escorcoll-a-lAjuntament-dAmposta-i-lHospital-Comarcal-pel-Cas-Innova-20150428-0060.html

dilluns, 3 de juny del 2019

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL: EL PINELL DE BRAI

Panoràmica del Pinell de Brai des de la serra de Pàndols. 

El Pinell de Brai també va ser un dels pobles on el PSC se va diluir arran del procés. Aquí, a diferència de Corbera, tradicionalment havia estat un feu de la dreta, tret de la legislatura 1995-1999 i a partir de 2011 quan Lluís Melich va aconseguir l’alcaldia per a Progrés Municipal (la marca blanca del PSC). Però sembla que amb una legislatura ja ne va tenir prou...
Al PSC, com a partit de l’esquerra, el va reemplaçar Entesa del Pinell del Brai que va aconseguir l’alcaldia el 2015 amb Marc Martínez. Però seria Eva Amposta qui l’acabaria i també la cap de llista d’aquestes passades municipals.
La pèrdua d’habitats d’un poble comporta sovint la pèrdua de regidors. El Pinell de 9 regidors ha passat a 7 a partir d’aquesta legislatura, la qual cosa ha afectat el resultat. Dels 4 (Entesa), 3 (CiU), 1 (ERC) i 1 (FIC), s’ha passat a Entesa (que també s’ha integrat dintre de Movem Terres de l’Ebre), 3, Junts pel Pinell, 2, FIC, 1 i ERC, 1. Per tant, tant Entesa com Junts n’han perdut 1 respecte als seus antecessors.
De totes maneres la situació és força semblant. Així Eva Amposta podria ser elegida alcaldessa amb el vot del regidor d’ERC o del de la FIC, mentre que Laura Vallespí, la cap de llista de Junts pel Pinell necessitaria el suport de les altres dues candidatures.
També seria possible un govern en solitari d’Entesa.

diumenge, 2 de juny del 2019

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL: CORBERA D’EBRE

L'actual alcalde de Corbera d'Ebre Antonio Álvarez Gironés.

Corbera d’Ebre ha estat tradicionalment un feu de les esquerres on sovint s’han alternat governs del PSC (o PSC-UPTA) amb d’altres formacions d’esquerra.
L’últim alcalde del PSC-UPTA va ser Antonio Álvarez Gironés que l’any 2011 va pactar amb ERC per a repartir-se el mandat de la legislatura.
La passada legislatura (2015-2019) Álvarez, que va abandonar el PSC, se va presentar amb Entesa Per Corbera d’Ebre i va governar els 4 anys tot i no tenir majoria (4 de 9 regidors)
Els resultats de les passades eleccions són molt pareguts. Aquesta vegada la seva candidatura ha afegit el cognom de Movem i ha tornat a treure 4 regidors per 2 ERC, 2 Junts per Corbera i 1 el PP. L’única variació és que ERC ha guanyat el regidor que el PP ha perdut.
Per tant, aquesta vegada ERC i Junts sumen 4 regidors com el partit de l’alcalde en funcions i tot dependrà per on se decanti el regidor del PP.
Vist des de fora és molt factible que el PP no s’acabi decantant cap a ningú i governi el cap de la llista més votada, per la qual cosa Antonio Álvarez tornaria a ser investit alcalde.   

dissabte, 1 de juny del 2019

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL: CAMARLES

Ramon Brull i Sandra Zaragoza en un acte d'inauguració l'any 2007.

Segueixo les nits electorals amb molt d’interès, sobre tot les municipals que són les més properes, però també les més complexes per que els resultats són poble a poble.
Fa 4 anys, en veure els resultats de Camarles (4 regidors per a ERC, 3 per a CiU i 3 per al PSC), no vaig dubtar ni per un moment que el pacte seria entre ERC i CiU, dues forces que, en aquells moments, ja caminaven de la ma. Però me vaig equivocar.
El PSC que venia de governar el municipi amb Joan Curto (uns dels històrics del partit a les nostres terres) va quedar relegada a la tercera posició amb Ramon Brull de cap de llista.
Però com la lògica als pobles sovint no existeix, hi va haver un pacte entre Sandra Zaragoza (CiU) i Ramon Brull, repartint-se l’alcaldia 2 anys cadascú.
Suposo que aquest pacte no va haver d’agradar gents el PSC perquè Brull va abandonar la formació socialista para integrar-se a la Federació d’Independents de Catalunya.  
Amb aquesta excepció, els resultats d’enguany han estat pràcticament calcats als de fa 4 i, per lògica (malgrat el que deia més amunt) s’hauria de repetir un pacte entre Sandra Zaragoza (Junts per Camarles) i Ramon Brull la Veu del Poble-FIC.   

dijous, 30 de maig del 2019

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL : TORTOSA


Passi el que acabi passant, el futur pacte de Tortosa serà el que més doni que parlar de tot el territori. Primera i principal perquè del territori de l’Ebre n’és la capital i segona perquè fa 4 anys ERC (4 regidors) amb Josep Monclús al cap davant van rebutjar l’alcaldia que Movem Tortosa (4) i el PSC (3) li van oferir amb safata de plata. Personalment no conec ningú que tenint la possibilitat de ser alcalde ho hagi rebutjat. Tots els caps de llista que se presenten a les eleccions municipals diuen que ho volen ser... I sinó, per a què se presenten?
Bé, aquest any la situació és molt semblant, tot i que Junts per Tortosa (Abans CiU) amb Meritxell Roigé de cap de llista substituint Ferran Bel, ha perdut un regidor que ha guanyat Movem Tortosa amb Jordi Jordan al cap davant de la formació. Per tant, aquesta vegada Movem Tortosa ha aconseguit 5 regidors, ERC, 4 i PSC, 3 (totes dues formacions pràcticament han calcat resultats)
Per tant, qui sé sent recolzat pels resultats per a intentar formar govern és Jordi Jordan i, a diferència de fa 4 anys no oferirà l’alcaldia al cap de llista d’ERC (en aquest cas Xavier Faura), sinó que li demanarà suport per a ser investit alcalde.
Però no crec que Faura li ho posi tan fàcil. Tot i ser una llista molt renovada amb molts membres de la plataforma que va crear el propi Faura (Tortosa SÍ), ERC, tradicionalment ha estat al costat de CiU i, per tant, tampoc seria d’estranyar que en aquest cas repetís el mateix, tot i que podria significar la mort política d’alguns dels integrants de la llista.
També seria possible que arribessin a un pacte per a alternar-se en l’alcaldia. Podria haver fins i tot tres alcaldes en 4 anys: Jordi Jordan, Xavier Faura i Enric Roig. Complicat, però sabem que tots és possible, tal i com va passar a la Ràpita del 2000 al 2003 (moció de censura a Miquel Alonso)  

divendres, 10 de maig del 2019

‘TORTOSINISME’


Fa uns dies vaig escoltar un debat de polítics tortosins a la SER. Hi havia representants de tots els grups que han conformat el consistori tortosí durant aquesta legislatura que ja s’acaba fent balanç de la mateixa..
En alguns casos (PDeCAT, ERC i PSC) estaven representats per les segones espases, mentre que en altres (Movem, CUP i PP) hi havia els caps de cartell de les eleccions de 2015.
Recordareu que les dues darreres legislatures el PP només ha tingut un regidor: Javier Dalmau. Quan va tenir la paraula, la seva intervenció me va sembla força assenyada, tal i com ens té acostumats el veterà polític. No obstant discrepo d’algunes de les coses que va dir.
Demanar que els partits o grups polítics deixin de fer política i se posin a treballar conjuntament per a la millora de la ciutat és, des del meu punt de vista una fal·làcia (ja sigui Tortosa, ja sigui una altra ciutat del mapa). Des dels partits s’acostuma a marcar territori i tots defensen les seves pròpies idees polítiques i el seu programa electoral.
També va parlar de recuperar el concepte de tortosinisme. Entenc que el que demanava era fer ciutat; es a dir, treballar plegats per mirar d’atreure cap a Tortosa el màxim d’inversions possibles i poder donar així resposta a les demandes que té actualment la ciutat.  
Amb la idea de tortosinisme crec reconèixer la vella pràctica de sotmetre tot un territori a la seva capital històrica. Una idea caciquil que a l’actualitat hauria d’estar totalment arraconada.
Buscar la confrontació amb les altres ciutats del territori, sobre tot aquelles més grans, potser va funcionar durant anys, però avui en dia, si se vol avançar s’ha de buscar la complicitat de la resta de poblacions per aconseguir les fites necessàries que l’acabin fent prosperar.    
Les Terres de l’Ebre pateixen un greu estancament demogràfic i econòmic que el fa estar a la cua de Catalunya (ja ne parlaré un altre dia d’aquest tema). Segons un estudi, exceptuant la Ribera d’Ebre, les altres tres comarques ebrenques tenen una renda per càpita de les més baixes de Catalunya; concretament el Montsià se situa en penúltima posició només superada pel Baix Penedès.
Perdoneu-me, però el concepte tortosonisme  el trobo tan ranci que no puc més que menystenir-lo, així com a aquells polítics que el volen rescatar.


LA RENDA PER CÀPITA A CATALUNYA: 



dilluns, 29 d’abril del 2019

BANALITZAR


Pocs dies abans de la jornada electoral del 28 d’abril, van aparèixer a Amposta uns pamflets apegats sobre els cartells electorals del PSC. Tot i que n’hi havia amb diferents textos, un me va cridar l’atenció per sobre de la resta. Deia així: No passaran; fora feixistes dels carrers.
Tot i que desconec l’auditoria d’aquests pasquins, és evident que se tracta de simpatitzants del moviment independentista català, tal com se desprèn del text i d’altres textos que també han fet servir amb la mateixa finalitat.   
Ni els d’Òmnium ni els de l’ACN són colpistes pel fet de manifestar-se o col·locar llaços grocs en espais públics, ni els CDR són terroristes per tallar carreteres amb més o menys contundència. Com tampoc el PSC (o el PSOE) són feixistes per donar suport a l’article 155 de la Constitució...  Per tant, no banalitzem els conceptes. Desgraciadament ho fem massa sovint.
El feixisme (o el nazisme) representen el totalitarisme polític: la manca total de llibertats individuals i col·lectives i una bona part dels drets de la ciutadania.
Qui vulgui ser respectat, el primer que ha fer és respectar els altres.

    

dijous, 26 de juliol del 2018

MASSALIÓ/MAZALEÓN


Us sona la població de Massalió/Mazaleón? No? Sí? Potser has anat fins allí per a fer-te un vestit a mida? Jo he de reconèixer que no hi he estat mai, tot i que moltes vegades he passat per Maella i he vist el senyal que indica el poble.
I és que Massalió (comarca del Matarranya, província de Terol) és una població molt coneguda perquè allí fan vestits per a home a mida i es clar, quan una filla o un fill s’ha de casar, sol ser força habitual desplaçar-se fins allí per a que te’l facin.
Precisament d’aquest poblet de poc més de 500 habitants, un dia (imagino que per allà els anys 60) va marxar un senyor de cognom Mingote buscant una feina que li permetis viure millor. Tal vegada va ser el destí qui el va portar fins a Parets del Vallès. El cert és que va ser allí on va trobar feina i on va fixar la seva residència.
El Sr. Mingote va entrar a treballar de mecànic a la casa Derbi de Mollet del Vallès i com que era molt bo en la seva feina va arribar a mecànic de l’equip de competició sent-ho del gran campió Angel Nieto.
Sergi Mingote és fill d’aquell senyor que un dia va marxar de Massalió. I qui és Sergi Mingote us preguntareu? Un crack de l’esport! Però com que no juga al futbol, ni a bàsquet ni tampoc motociclisme, no és massa conegut del gran públic.
La primera referència que vaig tenir de Sergi Mingote va ser la primera vegada que va pujar a l’Everest. I si hi va haver una primera vegada és que també n’hi va haver una segona.
Vaig veure fotografies de Sergi Mingote a l’Índia i el Nepal a la revista Treball de la UGT de Catalunya, ja que Sergi estava afiliat a aquest sindicat. Sempre recordaré la foto d’un santó indi subjectant una pancarta del sindicat. Una vegada Sergi Mingote va arribar al cim de la muntanya més alta del món, va desplegar la senyera i la bandera de la UGT.
Tal com he dit abans, Sergi va tornar a pujar l’Everest una segona vegada... Però no serà la darrera.
Sergi Mingote va ser l’alcalde de Parets del Vallès pel PSC entre l’11 de juny de 2011 i el 2 de juny passat, dia en que el va rellevar el seu company Francesc Juzgado.
Quan va prendre possessió del càrrec, Sergi ja va dir que no era partidari d’estar-s’hi molt de temps i així ha estat, no ha arribat a acabar la segona legislatura.
I ho va deixar perquè necessitava nous reptes. I un d’aquest reptes és aconseguir el rècord Guinness escalant els 3 pics més alts del món sense oxigen: el K-2, el Kangchenjunga i, per suposat, l’Everest.
De moment ja ne porta assolits dos.
Tot i que Sergi Mingote va néixer lluny del poble de son pare, no estaria de més que a Massalió el fessin fill adoptiu de la població. Una persona com ell se mereix tot tipus de reconeixements!  


MÉS INFORMACIÓ:


dijous, 19 de juliol del 2018

RETORN AL PASSAT

De Ferreres al diari Ara. 

No Pedro, no! Si el que desitges per als catalans és un nou Estatut d’Autonomia és que no has entès res. Fa unes setmanes vaig dir el mateix dels candidats del PP. Veus, en alguna cosa us sembleu! Tan de bo només fos això!
Però tens molts més punts de coincidència. Potser tu no te’n adones o potser no ho vols assumir. És veritat que com a President del Govern d’Espanya has fet gestos positius i això, de moment diu bastant de tu i el Govern que presideixes, Però hi ha línies roges que no poden traspassar-se i, en aquest cas, el que tu vols és moure-les uns centímetres per a veure si ens enganyes.
Insinuar ara que Catalunya hauria de votar un nou Estatut d’Autonomia és retornar al passat. Potser no te’n recordes de com va acabar tot plegat la darrera vegada, però ja t’ho diré jo: malament!
En aquell moment les úniques formacions polítiques que donaven suport a l’Estatut promogut per Maragall eren el PSC i CiU. ERC se’n va desmarcar i va acabar abandonant el Govern Tripartit i el PP va sortir al carrer per tota Espanya a buscar signatures en contra.
¿Realment creus què tot això i tot el que ha passat després se pot esborrar i tornar a la casella d’inici? Si realment penses això és que ets un ximplet i, reitero, no estàs entenent res del que està passant.
Actualment una part molt important de la població catalana rebutjaria un nou Estatut. Fins i tot molts que, com jo, en aquell moment estàvem desitjant tenir més autogovern. Actualment les exigències del poble català (o al menys, com deia dalt, d’una part molt important) van més enllà... Ah! I una cosa molt important: estem farts de gestos que no porten en lloc. Volem fets concrets per a poder confiar amb el govern espanyol. Es clar que tot dependrà en gran mesura del que diguin els nostres polítics i, si he de dir la veritat, tampoc és que confiï molt en ells.
És evident que cal començar a parlar per a poder trobar punts d’acord. Però ja ho dic ara i aquí que la proposta d’un nou Estatut no és el camí. Molt possiblement un bon punt de partida seria pactar un referèndum d’autodeterminació vinculant. Ah! I només amb la participació del poble català. Dic això perquè com sabeu hi ha qui insinua que com la unitat de les Espanyes és cosa de tots els espanyols, tots haurien de poder votar. No s’ha de caure en el parany.
I després, segons sigui el resultat del referèndum obrar en conseqüència. Si guanya el sí s’hauria d’iniciar un procés d’independència i si guanya el no crear un Estat federal amb molt més autogovern que no ens donava l’Estatut.
Clar que per aconseguir tot això és imprescindible que la dreta més rància representada pel PP, C’s i algun que altres socialista –i no vull citar noms-) quedessin apartats de la política. Perquè sinó és així ho tindrem magre.

dijous, 5 de juliol del 2018

AMPOSTA ARA: 10 LLISTES PER A LES MUNICIPALS DE 2019

Fa unes setmanes me van filtrar que a hores d’ara (o d’aquell dia) hi havia en marxa 10 llistes de cara les properes municipals de maig del 2019. Poden ser moltes (són moltes!), però ja sé sap que tothom porta dintre seu un egocèntric que aspira sortir a la llum en qualsevol moment.

Aquestes candidatures serien:



1. ERC-EA-AM: Adam Tomàs.

2. PDeCAT: Manel Masià. (1)

3. PSC-PM: Francesc Miró.

4. PxC (o amb el nom que finalment se presenti): Germán Císcar.

5. Demòcrates de Catalunya: Rosita Pertegaz. (2)

6. PPC: Antonio Baz.


I a partir d’aquí les novetats:


7. ICV: Rosabel Recio. (3)


8. C’s: Cecília Castelló. (4)


9. Nova Convergència (partit creat per Germà Gordó: Pere Vidal. (5)


10. CUP?: ? (6)


És evident que els 4 partits que tenen representació al Pla de l’Ajuntament d’Amposta presentaran llista: ERC-EA-AM, PDeCAT, PSC-PM iGermán Císcar que, segurament no serà amb les sigles de PxC i caldrà esperar a veure com se dirà l seva candidatura.

(1) Tradicionalment Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya s’havien presentat conjuntament com a Convergència i Unió arreu de Catalunya (també a Amposta)

(2) Durant aquesta legislatura Rosita Pertegaz (l’única representant d’Unió) va deixar el grup i va passar a ser regidora no adscrita. De totes formes caldrà veure si se presenten amb el nom de Demòcrates de Catalunya o un altre.

(3) Rosabel Recio se va presentar les passades eleccions dintre de la candidatura que va encapçalava Adam Tomàs gràcies a un gran pacte que se va formalitzar per a poder derrotar CiU. Als pocs mesos va abandonar l’acta de regidora al·legant motius de salut. Ara sembla que ICV concorreran en solitari.

(4) Fa 3 anys Guillermo Martínez va voler ser el cap de cartell de Ciudadanos i, tot i que se va fer la foto amb els altres caps de llista, al final el partit d’Albert Rivera no se va presentar a Amposta. Ara sembla que ho podria fer Cecilia Castelló, filla d’Alberto Castelló (ASAJA)

(5) Si finalment Pere Vidal (va ser primer tinent d’alcalde durant la primera legislatura de Manel Ferré) encapçala una llista seria una de les sorpreses (si s’ha desvetllat potser no tant) del panorama polític ampostí.

(6) I el gran misteri segueixen sent les CUP. Seran capaços de configurar una candidatura. A les passades eleccions un membre destacat de l’assemblea local com era Oriol Fuster (son iaio patern i Calaix eren germans) va formar part de la candidatura de l’actual alcalde. Però no fa gaires dies, un altre membre de les CUP, Pep Simó (fill de Josep Maria Simó, que va ser alcalde pel PSC), va qualificar d’anomalia política que una ciutat com Amposta que és la capital de la comarca del Montsià i la segona més gran del territori, no pogués presentar llista a les properes municipals.

Després de dir això a mi encara me queda un dubte:

-Què faran els comuns? Àngel Porres no tractarà de configurar una candidatura?

Suposo que d’aquí a quan sobri el termini de presentació de candidatures encara hi haurà alguna sorpresa. No pot ser possible que quan encara queden més de 10 mesos per a les eleccions sé sàpiga tot.

dimarts, 3 d’abril del 2018

EL FINAL DEL PROCÉS

De Juan Carlos Ortega al Periódico d'avui.

La desunió de l’independentisme per un costat i les traves judicials i polítiques per l’altre, fan que, a hores d’ara, no s’acabi de veure quan i com acabarà l’anomenat procés.  
És possible que una vegada passada la Setmana Santa, que per als cristians són dies de meditació i plegaria, hi pugui haver un enteniment entre les dues grans forces de l’independentisme català com són Junts per Catalunya i ERC. No obstant, per a poder investir un nou president encara calda que se puguin donar altres condicionants com per exemple que Puigdemont i Comín renunciïn a les seves respectives actes de diputats per a que, al menys, en segona volta, hi pugui haver una majoria de vots favorables al nou candidat.
Un nou candidat que, a hores d’ara, segons informacions periodístiques d’avui mateix podria ser Ernest Maragall, germà petit de Pasqual que, com sabeu, va abandonar la militància del PSC i va abraçar la fer d’ERC. Si sou seguidors del meu blog, potser recordareu que, personalment, no considero a Ernest Maragall cap prodigi de polític, tot i que va recórrer una gran trajectòria arribant a Conseller d’Educació durant la presidència de Montilla. Per la seva edat (75 anys) el veig més com un president honorífic i mediador que no com un president que pugui intervenir amb el dia a dia de Catalunya (procés a part)
Com sabeu, les darreres eleccions al Parlament convocades anòmalament per Rajoy se van produir el passat 21 de desembre. També recordareu que les dues grans formacions independentistes (els postconvergents de Puigdemont i ERC), s’hi van presentar per separat després d’haver concorregut plegats a les eleccions del 27 de setembre de 2015 a la candidatura de Junts pel Sí. És evident que alguna cosa passava...   
Han passat més de 3 mesos i després de sonar diversos noms per a poder aspirar a la presidència de la Generalitat, el fracàs ha estat el denominador comú. Hi ha estat així perquè alguns no volen baixar del burro.
Desgraciadament la situació és la que tenim. Una Catalunya sotmesa per l’article 155 de la Constitució i un Govern del PP que no s’arronsa ni s’arronsarà a l’hora de posar-nos tota mena d’entrebancs.
Fixeu-vos on arriba la desunió que ni la qüestió de la llengua a les escoles va fer-los reaccionar. Per tant, no he de ser pessimista a l’hora de pensar que la situació que vivim tingui un final feliç en un curt espai de temps. Més ve va per a llarg...
Quan llegeixo a alguns polítics que no volen una repetició electoral, no m’ho acabo de creure. Sobre tot perquè també hi ha que opinen que no seria tan dramàtic que se tornessin a repetir. Si finalment passés, si hi tornessin a haver eleccions a l’estiu, significaria el fracàs de la política catalana i només alguns (precisament aquells que com he dit no volen baixar del burro) se podrien sentir guanyadors... Però el poble de Catalunya, en general, hi perdria.
Necessitem sortir de la situació que estem patint. Cal tornar a la normalitat encara que per a molts sigui la anormalitat. Cal refer-nos com a poble tal com ho hem fet tantes vegades. I cal, sobre tot vèncer l’enemic comú.
Fins que l’enemic comú no sigui derrotat, el final del procés va per a llarg, per a molt llarg...  

divendres, 23 de març del 2018

QUE ALGÚ ATURI AQUESTA BOGERIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Marta Rovira se’n va cap a l’exili... Una més. I els altres cap a la presó... I ja en van...
Queda claríssim que l’Estat Espanyol no afluixarà fins que hagi acabat amb la idea independentista o més enllà.
De vegades, amb la meva solitud recordo els inicis del procés, tant il·lusionant per a molts que ja veien la independència a tocar... I més tard la República catalana. Mentre, jo, que com més vell me faig més ronyós me torno, era escèptic  i molt més realista que la majoria.
És evident que tothom pot somiar. I posats a fer-ho és millor en coses que ens puguin donar la felicitats. Però de vegades cal tocar de peus a terra i deixar d’escoltar cants de sirena que no porten en lloc.
Quan va començar el procés, el dolent de la pel·lícula era el PSC. El socialisme català oficialista, tot i que s’ha mantingut coherent durant tots aquests anys, camina cap a la seva pròpia destrucció ja que no ha sabut donar resposta a una gran part dels seus votants que eren partidaris de fer un referèndum pactat amb l’Estat, que és l’única via possible per a desencallar la situació i tornar a la normalitat.
Perquè dels que està passant políticament ara mateix a Catalunya res és normal. No és normal que les eleccions catalanes siguin convocades des de Madrid. No és normal que un President de la Generalitat, així com a diversos dels seus consellers i altres polítics s’hagin exiliat per por de ser tancats a la presó, tal com els hi ha passat a d’altres que van optar per quedar-se.
No és normal que ahir Jordi Turull (que avui se jugava la pell davant el jutge Llarena) fes un discurs de marcat signe autonomista dels anys 80 (així ho va qualificar algú) i en el torn de paraules, Eduard Pujol, el portaveu de JxCat ho fes amb to independentista quan tothom era conscient que, precisament ahir, el ple d’ahir no anava d’això. Però es clar, ell no s’hi jugava res...
Sé podrà estar a favor o no. Alguns pensaran que cal seguir endavant amb el procés i d’altres pensaran que fins aquí hem arribat, però ahir al Parlament hi van haver dues intervencions que van voler posar una mica de seny. Un va ser Miquel Iceta (ja sabeu que no és sant de la meva devoció) i l’altre Xavi Domènech. Tots tos van estendre la ma tan a ERC com a JxCat per trobar una solució que desencalli aquesta anomalia. I crec que va ser Xavier Domènech qui encara va anar més lluny en demanar la unitat de totes les forces polítiques espanyoles per a presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy i el seu govern.  
Si com diuen a Espanya no hi ha separació de poders i la Justícia se mou al ritme que marca el Govern, podem arribar a la conclusió de que amb un altre Govern la situació no seria tan complicada.
Potser avui el jutge Llarena no hauria enviat a la presó sense fiança a Turull, Forcadell, Rull, Romeva i Bassa. Fa un moment escoltava a la SER la tertúlia del Balcó i tots tres contertulians (entre els que estava Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB) posaven el crit al cel a l’hora d’analitzar la situació.
No sé com, ni qui, ni de quina manera, però és necessari desencallar la situació.
Prou presos polítics! I evidentment llibertat per a tots ells!!!