Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pablo Iglesias. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pablo Iglesias. Mostrar tots els missatges

dilluns, 6 de gener del 2020

TEMOR A UN ‘TAMAYAZO’

Després de seguir el debat d’investidura de Pedro Sánchez i de veure l’actitud de l’extrema dreta i l’extrema-extrema dreta (tal com els anomenava cada vegada Pablo Iglesias), vaig veure el perill de que poguessin estar preparant un altre ‘Tamayazo’. I és que durant el debat, de moments per arribar a pensar que una situació similar se pot tornar a produir no ne  van faltar, així com tampoc antes i després del mateix.    
Hem de partir de la premissa de que hi va haver quasi un empat: 166 vots a favor per 165 en contra i 18 abstencions. Tal com podeu comprovar, amb aquest resultat, només que un del bloc del passés a l’altre costat, Sánchez no seria investit president.
De moment ja hi van haver al menys dos electes que van canviar de vot. José María Mazón del PRC de Revilla i Ana Oramás de CC van canviar el vot que havien anunciat amb anterioritat pel no.
Durant el discurs, el president del grup de l’extrema-extrema dreta va interpel·lar el diputat de Teruel Existe Tomás Guitarte per a que s’ho repensés. De fet, el mateix Guitarte ha denunciat pintades al seu poble i pressions a les xarxes socials.
També la Inés Arrimadas, presidenta de Ciudadanos, va dirigir-se als diputats socialistes per a que algun valent votés en contra de la investidura de Sánchez.   
Motius per a tenir temor no en falten... La dreta disposa de gent prou poderosa que igual estarien disposats a finançar un nou ‘Tamayazo’ com finançar un cop d’estat com el que hi va haver l’any 36.
No us ho prengueu a broma. Jo ja fa temps que tinc temor a com poden arribar a actuar aquesta dreta espanyola que, sense cap mena de dubte, és la més rància dels països de l’Europa Occidental.   
De totes maneres, la investidura seguiria estant en mans d’ERC. Ja sé que puc dir un disbarat, però davant de la molt greu situació d’un nou ‘Tamayazo’, ERC podria prestar alguns dels seus vots i així, només que alguns dels diputats d’ERC votessin a favor de Sánchez, se podria normalitzar la situació.
Esperem que només sigui un mal son i que el dimarts vagi tot com ha d’anar...    

divendres, 2 d’agost del 2019

PER A SETEMBRE! (Segona part)

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Aquest matí m’he trobat a un exmilitant socialista. D’aquells que votaven sempre el partir...

-No penso votar més els socialistes... Ni als socialistes ni a ningú... Son, són... I només pensen per a ells, sense importar-los els demés... No penso anar més a votar. -Mentrestant m’anava soltant algun insult dels forts-.

No me féssiu triar entre Sánchez i Iglesias. No, per favor. Tanto monta, monta tanto... L’un com l’altre.
Sabeu (perquè ho he anat dient) que fa temps que no voto els socialistes. Fa anys que me van decebre. Me van tocar la butxaca quan Zapatero va aprovar una rebaixa de sous als funcionaris i des de llavors no els he votat més. Segurament no soc l’únic que ho ha fet.
Vaig donar suport a Sánchez en la seva lluita particular contra la Susana Díaz quan encara era militant socialista. Davant d’una elecció com aquella segurament li tornaria a donar... Però el que ha fet després no m’ha agradat. No sé si saben que vol dir exactament ser socialistes. O això o tenen massa pressions per totes parts per a que no facin autèntiques polítiques d’esquerres.
El 28-A vaig votar a En Comú Podem. No ha Iglesias, tot i que el meu vot anava a parar al seu sarró. Si hagués segut un vot directe, segurament no l’hauria votat.
No obstant, si com a jutge hagués d’emetre un veredicte entre l’un i l’altre no ho dubtaria massa: Me decantaria per Pedro Sánchez.
Per què? Per un motiu molt senzill: perquè va guanyar les eleccions i només ell pot encapçalar un govern d’esquerres.
Li he de donar la raó a Sánchez quan diu que Iglesias, per segon cop, ha impedit un govern socialista. És veritat que llavors Sánchez va triar a Rivera com a soci preferent (i ara ho tornaria a fer a poc que pogués), però Iglesias demostra que té un ego massa pujat. Què Sánchez també? També, evidentment. Ja ho he dit abans que me costa molt decantar-me cap a un o cap a l’altre.
Com he llegit avui mateix: Mentre les dretes segueixen pactant (ahir per aconseguir l’Assemblea de Madrid), les esquerres estan més dividides que mai.
¿Algú pot pensar què si al novembre s’ha de tornar a votar i les dretes tenen la possibilitat de sumar, no ho faran?
Una segona volta electoral (per dir-ho d’alguna manera) desactivarà molt de vot de l’esquerra. Mireu el que me deia l’exmilitant socialista que m’he trobat aquest matí: No penso votar més!
En canvi la dreta se mobilitzarà buscant el govern d’Espanya. I saber quin serà el seu primer objectiu? Xafar l’independentisme català.
Per això, i no per una altra cosa, amplis sectors d’ERC i una part de la antiga Convergència estan a favor de facilitar la investidura de Sánchez com a mal menor.
Ara falta per veure que farà Iglesias. L’esquerra en aquest país sempre ha estat i seguirà dividida perquè entre socialistes i comunistes no hi ha filing.
Els socialistes no se’n han refiat mai dels comunistes. Possiblement perquè, al seu dia, els comunistes se van escindir dels socialistes. I els comunistes, com s’ha vist quasi sempre, han preferit pactar primer amb CiU o ERC que no amb els socialistes.
Dos exemples clars: la pinça que un dia li van fer Anguita i Aznar a Felipe González i la coalició que governa Amposta on Esquerra d’Amposta, un partir que històricament ha aglutinat una part del comunisme local, a les municipals sempre ha donat suport a ERC.
A la ma d’Iglesias està que al setembre hi pugui haver un govern d’esquerres a Espanya (o si ho preferiu, un govern que no representi a la dreta franquista).
I sinó és així, el més lògic és que encara que guanyi el PSOE el mes de novembre, entre els tres partits de la dreta aconseguiran una majoria suficient per a poder governar i Podemos rebrà un vot de càstig que li farà tindre els pitjors resultats de la seva curta història.

diumenge, 28 de juliol del 2019

PER A SETEMBRE!


De Manel Fontdevila a eldiario.es.
Quan un estudiant no aprova al juny, encara li queda la possibilitat de fer-ho al setembre.
Zapatero no va aprovar ahir (en aquest cas 25 de juliol) i, tal com van quedar les coses, veurem si és capaç d’aprovar al setembre.
Abans d’entrar a valorar la investidura, voldria deixar clar quina era la situació inicial:

1.       El PSOE va guanyar les eleccions generals del passat 26 d’abril amb 123 escons. Ne va guanyar 38 respecte a les darreres eleccions.  
2.       Unidas Podemos va ser la quarta força al Congrés amb 42 escons. Ne va perdre 26 respecte a les darreres eleccions.
3.       Entre totes dues formacions van quedar el PP amb 66 (ne va perdre 71) i C’s amb 57 (ne va guanyar 25)
4.       Tot i guanyar, el PSOE no va treure un resultat òptim per a poder governar sense massa suports externs.
5.       Unidas Podemos, que en algun moment va sembla que podia donar el sorpasso als socialistes, va quedar molt despenjada respecte als socialistes.
6.       Pedro Sánchez necessita el suport d’Unidas Podemos i d’altres grups minoritaris si vols aconseguir ser president del govern d’Espanya.  
7.       També existia la possibilitat que si el PP o C’s s’abstenien, Sánchez podria sortir elegit.
8.       Tot i els desitjos de Sánchez de que s’abstinguessin els grups de la dreta per a no haver de pactar amb Unidas Podemos, tant Casado com Rivera j li van dir que això no passaria.
9.       Les relacions entre Sánchez i Iglesias mai ha estat bona. Se va demostrar fa 3 anys quan llavors Podemos podria haver fet a Sánchez president (en aquell temps comptava amb el suport de C’S) i no el va fer.
10.   Quan dos grups negocien han d’estar predisposats a fer concessions. De no ser així, difícilment s’arribarà a un acord.
11.   El PSOE com a guanyadors, volen controlar el govern des de les àrees més importants.
12.   Unidas Podemos no vol engrunes i vol tenir carteres amb certa rellevància dintre del govern.
13.   La formació d’Iglesias, sinó entra al govern ara, difícilment podrà estar mai en un govern nacional, al menys que guanyi unes eleccions amb majoria qualificada.
14.   Sinó arriben a un acord els dos partits de l’esquerra serà un fracàs per a tots aquells votants que confiàvem i encara confiem en un enteniment. I més encara: un fracàs per a la política.
  
I ja sabeu que passa quan la política fracassa i els que han votat a l’esquerra queden decebuts... No?
Només pensar amb Madrid i el Tamayazo de 2003 me se poso a tremolar de pànic.  

(Continuarà...)

dimarts, 23 de juliol del 2019

CATALUNYA NO ÉS UN PROBLEMA

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Si vau escoltar ahir al candidat a presidir el Govern espanyol Pedro Sánchez vau poder comprovar que per al PSOE  Catalunya no és un problema, ja que en cap moment va esmentar el conflicte obert que hi ha entre l’independentisme català i el propi estat espanyol.
I sinó ho vau seguir, molt possiblement heu llegit aquest matí la premsa o heu vist algun tall dels que solen oferir les televisions i molt possiblement també hagueu arribat a la mateixa conclusió que jo.
Quan un candidat, durant el discurs de presa de possessió passa de puntetes per un tema tan important com la situació de Catalunya és que no vol enfrontar-se cara a cara amb la situació i per tant, a partir d’aquest moment, queda desvirtuada l’opció de voler presidir el govern d’Espanya.

De Faro a Diari de Tarragona. 
En canvi Pablo Iglesias si que va parlar del problema català i, precisament, li va retreure al candidat la manca de valentia (que és el mateix que covardia) de no voler enfrontar-se a la realitat i arraconar el conflicte.
Mentre un candidat no sàpiga enfrontar-se a tots i cadascun dels problemes reals dels país que aspira a governar sempre serà un pèssim candidat. Si un candidat no sap buscar el diàleg entre les diferents forces polítiques per aconseguir els suports necessaris per a ser investit, sempre serà un mal candidat.
Durant el debat d’ahir, l’actitud entre el candida Sánchez i l’aspirant a soci preferent Pablo Iglesias me va sembla patètic. Que durant un ple d’investidura s’enfronten com ho van fer ahir tots dos protagonistes me va sembla senzillament lamentable.
I mentre això passava Sánchez no parava de demanar als dos grans grups de la dreta un gest de generositat i sentit d’estat per a que s’abstinguessin i poder així ser investit.
Fins i tot un partit com el PNB que semblava que votaria a favor del candidat, aquest matí, en boca del seu portaveu Aitor Esteban li ha dit a Sánchez que el fot favorable se’l ha de guanyar i que un debat d’investidura no és el moment de parlar de pactes d’estat amb el PP i C’s que, digui el que digui Sánchez li votaran en contra.
Un país que té polítics en presó provisional des de fa quasi dos anys, no és, per molt que se vulgui maquillar, un país avançat democràticament parlant.
Amb un govern governat per un partit de dretes, s’entendria perfectament una situació com la que estem vivint. L’excusa de que la llibertat dels presos no depèn del govern sinó del sistema judicial, no me convenç. Les lleis, a part d’estar per a complir-se (i incomplir-se) també estan per a ser modificades i adaptades als temps.
Si això amb el PSOE no passa ni sembla que passarà, potser serà que ens haurem d’anar fent el compte de que no té res d’un partit d’esquerres, modern i europeista com ens volen fer creure.
I sinó és així, si Sánchez no sap estar a l’alçada de les circumstàncies i no pensa governar per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país que li han donat la confiança o li podrien donar en un futur depenent de les mesures que acabarà prenent, potser millor que renunciï a governar i que ho facin els partits de la dreta.
Al menys així ho tindrem tots clar i fins i tot per a certs sectors de l’independentisme els hi anirà encara molt millor.       

dimarts, 22 de maig del 2018

LA VARA DE MESURAR DEL POBLE ESPANYOL

De Juan Carlos Ortega al Periódico. 

Aquests darrers dies s’està parlant (sobre tot a la premsa espanyola) del xalet que s’han comprat el líder de Podemos Pablo Iglesias i la seva parella Irene Montero.
Abans de fer qualsevol dissertació, la pregunta és:
És què per ser d’esquerres no tenen el dret de poder comprar-se la casa que vulguin, mentre la puguin pagar?
La resposta és sí. Per què no? A part d’això els habitatges de Madrid són més cars i tenen un valor cadastral superior al d’aquí. Un pis de segona ma al centre de la capital fa 30 anys ja estava en un preu que no podien pagar la majoria de la gent.
A part d’això, el préstec l’han fet a la Caixa d’Enginyers, considerat com a banca ètica, o sigui aquella que no practica la usura ni inverteix en empreses d’armament ni blanqueja capitals.
Però és del tot evident que la societat espanyola en general (i catalana en particular, perquè no dir-ho- o no se’ls hi perdonava tot a Pujol i Mas?-) no mesura igual les males pràctiques de la dreta que les accions aïllades de l’esquerra (com podeu veure he volgut diferenciar els fets, perquè són pràcticament incomparables)
De Anthony Garner al Periódico. 

Durant molt de temps el PP va guanyar les eleccions de forma més que sobrada i, fins fa ben poc, la majoria dels sondejos d’opinió encara li donaven un cert avantatge sobre la resta de formacions. Tot i els nombrosos casos de corrupció que l’han esquitxat a la majoria de les comunitats autònomes on ha governat: València, Madrid, Múrcia, Castella i Lleó...
Avui mateix s’ha sabut que la Guardia Civil hadetingut a Eduardo Zaplana, alies el Cartagenero,  el primer capitost del PP al País Valencià. Després ne vindrien molts més i que cal esperar que vagin caient properament.
En canvi a l’esquerra se la vol immaculada i no sé n’hi deixa passar cap. Per una part és molt comprensible que el votant de l’esquerra sigui així, però és difícil d’entendre que la dreta sempre estigui disposada a perdonar-los-hi pràcticament tot.
I és per això que estem governats per corruptes i defraudadors en lloc d’estar-hi per polítics honestos i d’altura de mires.

dilluns, 8 de gener del 2018

L’ESQUERRA S’ESTANCA

Després del moviment del 15-M (de 2011) una pregunta estava a l’aire: Beneficiarà o perjudicarà al PSOE? De respostes n’hi van haver per a tots els gustos, però me quedo amb una: a la curta el perjudicarà, però a la llarga el PSOE sé reforçarà.
Aquest any se compliran 7 anys des d’aquell 15-M. 7 anys poden semblen pocs, però en política són molts. Són quasi dues legislatures (sempre que s’esgotin) i el PSOE  a Espanya i el PSC a Catalunya sembla que no acaben d’aixecar el cap.
Durant aquests anys dintre del panorama polític espanyol la veritat és que han canviat moltes coses. El PSOE va ser per pèls el partit més votat de l’esquerra quan abans era l’hegemònic sense cap tipus de discussió possible. Una nova força política sorgida precisament del moviment del 15-M va tenir una forta embranzida que fins i tot va estar a punt de quedar segona a les darreres eleccions generals pel darrere del PP. Durant la campanya alguns sondejos d’opinió li atorgaven aquest segon lloc. Però darrerament s’està desinflant tant que el seu fundador Pablo Iglesias està pensant en canviar-li el nom. Li suggereixo un: Casi Podemos!    
En canvi el PSOE sembla molt més preocupat per aguantar aquest segon lloc que ser una alternativa real al PP de Mariano Rajoy. Des del meu punt de vista me sembla del tot inaudit, però és el que aparenta. Mireu que us dic: si algú no li poso remei, no m’estranyaria que quan se tornin a convocar eleccions el PSOE quedés tercer per darrere del PP i C’s (és igual l’ordre)
Han tingut anys per a refundar-se i el que és més important, retornar als seus principis i valors per atreure nous votants i recuperar els que ha perdut al llarg d’aquest 7 anys que han estat molts.
La pèrdua de militants (tot i que no h diran) ha estat constant. El darrer conegut és Pérez Tapias que fins i tot li va arribar a disputar la secretaria general a l’actual líder Pedro Sánchez.
Parlant de Pedro Sánchez la veritat és que m’ha decebut molt. No és el líder que necessita l’esquerra espanyola. Així com tampoc és el líder que aparentava ser quan feia campanya competint amb la inqualificable Susana Díaz. Fa uns mesos, quan estaven enfrontats en plena campanya, ja vaig dir que Pedro Sánchez no era un gran líder, però era el millor que tenia el PSOE. Aparentment no me vaig equivocar.  
Avui mateix el PSOE ha exigit la dimissiódel directori general de la DGT, que depèn del Ministeri de l’Interior,  per la seva pèssima gestió durant les darreres nevades. Darrerament sembla que només estan per demanar dimissions i reprovacions. Igual se pensen que fer oposició al govern corrupte del PP se tracta només de donar algun titular de tant en tant.
Mentre estava escrivint l’article d’avui encara m’he assabentat d’una altra notícia. Eldiario.es publica el següent titular: El PSOE fitxa per a les eleccions de 2019 a l’exlider regional d’IUexpulsat pel seu paper a Caja Madrid. Aquest senyor evidentment té nom i cognoms: Gregorio Gordo Pradel.
L’altre dia li explicava a un amic que la piràmide del PSOE sé sembla cada vegada més a la d’una població envellida amb molt poca base.

Si continuen així sense posar-li remei, me sembla que dintre de poc sé quedaran els quatre càrrecs que queden i els seus fidels, aquells que passi el que passi els voten. Quina pena! 

dimarts, 19 de setembre del 2017

PEDRO SÁNCHEZ ÉS EL LIDER DEL PSOE, PERÒ NO UN ESTADISTA

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 
Un estadista és, per definició, un home –o una dona- d’estat, es a dir, que es distingeix entre tots els responsables polítics d'un país (Viquipèdia)
Amb l’acord que ahir va proposar Pablo Iglesias per mirar de desencallar l’actual clima de tensió entre l’estat espanyol i Catalunya, el va deixar en evidència a l’agafar-lo amb el pas canviat.
La primera relliscada que va cometre el PSOE durant el dia d’ahir va ser l’ambigüitat del seu portaveu Óscar Puente en donar a entendre que no es descarta l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que parla, com sabeu, de suspendre l’autonomia catalana. Més tard va haver de ser el propi Sánchez qui matisés el seu portaveu. Pel que sembla no és la primera relliscada que comet el portaveu.
És del tot incomprensible que un candidat a la presidència del govern d’Espanya que va buscar suports entre les altres formacions per aconseguir-ho i fins i tot va recuperar la secretaria general del partit dient que faria una oposició frontal a Rajoy, ara, implícitament, sembla que li faci costat. I sinó és així, ho estan expressant molt malament.  
El que ahir va proposar Pablo Iglesias ho hauria d’haver proposat fa temps el líder del PSOE, sobre tot quan l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau es va unir a Puigdemont i Junqueras reclamant dialogar amb l’Estat. Què s’ha de fer un referèndum pactat a Catalunya? Sé fa i punt! Què passa, quina por hi ha de fer-lo? Si no es fa serà com una història inacabable que es perllongarà en el temps.
Els socialistes catalans, amb Iceta al capdavant no ajuden gens a Sánchez i així és quasi impossible redreçar la situació. Fa uns dies vaig llegir que els dirigents actuals d’ERC són els menys d’esquerres de les darreres dècades. Potser sí, però l’actual PSC també és el menys catalanista de la seva història.
Per la seva part, Sánchez ha proposat un gran pacte per a reformar la Constitució una vegada passat l’1-O que compta amb el beneplàcit del PP, tot i que aquest partit no sigui favorable a fer una reforma de la Constitució que contempli una estructura federal de l’Estat. Com sabeu, reformar la Constitució necessita 2/3 afirmatius del Congrés dels Diputats i, per tant, sí o sí, hauria de comptar amb els vots dels populars.
Entenc que la resolució que pugui sortir de l’acord proposat per Pablo Iglesias no necessita de cap majora qualificada. Simplement amb una majoria simple del Congrés es podria aprovar. Tot i que segons el que se pogués acordar, d’acabar en llei, evidentment, caldria aprovar-se per la majoria requerida en cada cas.
També és possible que de la reunió a la que ja han confirmat que assistiran ERC i PDeCAT  (sembla que a darrera hora també s’hi va apuntar el PSOE) surti una moció de censura contra Rajoy. Per què no?
El PP és l’origen i final de tots els mals d’aquest país i, a sobre, és un partit corrupte en els seus orígens, s’hauria de fer tot el possible per mirar d’apartar-lo del govern. I aquest seria un bon moment per, al menys, intentar-ho.
Sóc del parer que Pedro Sánchez ha perdut una gran oportunitat d’alçar-se com el gran estadista que necessita Espanya.      consti

diumenge, 2 de juliol del 2017

MAJORIA IMPOSSIBLE

Un Pedro Sánchez reforçat després de tornar a ser nomenat Secretari General del PSOE es va reunir dimarts amb el líder de Podemos Pablo Iglesias per mirar d’arribar a acords que permetin fer fora a Rajoy de la Moncloa. Difícil ho tindran mentre Ciudadanos no s’avingui a participar en una mena de gran coalició per a formar una majoria.
Com aficionat a fer anàlisi polític que sóc, me costa molt explicar el paper que està jugant Albert Rivera i el seu partit. Perquè entendre-ho, ho entenc...
Com sabeu, Ciudadanos és un partit que representa la nova dreta espanyola. Igual de carca com la que ens està governant i que és la hereva del franquisme. L’experiment va començar a Catalunya amb Ciutadans que lluny de aparèixer i desaparèixer com el Guadiana, es va acabar consolidant fins al punt de que la Inés Arrimadas és la cap de l’oposició al Parlament de Catalunya.  
S’acusa a C’s de ser un partit promogut per l’IBEX 35, per tant, pel poder econòmic espanyol. No sé si són rumors fundats o simples enraonies (habladurias en castellà), per tant, com no ho sé, me limitaré a esmentar-ho i punt. Aquí queda.
Segons els sondejos que es fan periòdicament per diferents mitjans informatius a part dels oficials del CIS, allà on el PP perd suports pels casos de corrupció que l’afecten, els guanya C’s. És com una mena de vasos comunicants que quan un puja, l’altre baixa i quan un baixa, l’altre puja...
A diferència de fa uns anys on després dels dos grans partits, la resta eren minoritaris i poc o res comptaven a l’hora de conformar majories, ara amb Podemos i C’s (durant un temps va ser la UPiD de Rosa Díaz), tenen el suficient pes com per a tenir-se en consideració. Ara, per a conformar un govern estable caldria sumar 3 partits o coalicions. I amb això està Pedro Sánchez. Després de reunir-se amb Pablo Iglesias ho farà amb Albert Rivera.  
Però serà molt complicat que hi pugui haver un acord a 3 bandes ja que al menys que Iglesias i Rivera abaixin el respectiu nivell de crispació respecte a l’altre.
A part d’això s’ha de tenir en compte que les relacions de C’s i el PP són excel·lents... Sí, sí, excel·lents, tot i la pantomima que sovint representen. Els de Ciudadanos s’omplen molt la boca de regeneració política i de combatre la corrupció, però després no ho concreten en cap mesura.
Que gràcies als seus vots es va reprovar al ministre Catalá i que passarà el mateix amb Montoro? I què? Quina efectivitat té això si, com ells diuen compten amb la confiança de Rajoy? Un polític reprovat hauria de cessar automàticament, però això ja és un altre tema.
Què passarà a curt termini? De moment l’aprovació dels pressupostos dóna molt de marge al govern de Rajoy. Pràcticament li permetrà acabar la legislatura, ja que l’any que ve, sinó compta amb els suports suficients la llei li permet prorrogar-los.
Presentarà el PSOE una moció de censura? Ho veig molt improbable al menys que Pedro Sánchez aconsegueixi els suports necessaris i, la veritat, no ho veig. Intentar desgastar a Rajoy per aquesta via pot convertir-se en una arma llancívola que produeixi l’efecte contrari. Ja es va poder veure amb la moció de censura de Podemos de només fa unes setmanes. Tot i la pluja de crítiques dels partits que donaven suport a la moció cap a Rajoy, aquest se’n va sortir bastant bé.
Tombar el PP només està en mans dels ciutadans que van a votar. Potser ignoren que el seu vot és poderós, però és així. A Espanya hi ha una majoria de treballadors en front dels empresaris. També hi ha col·lectius que s’ho estan passant molt malament. Si tota aquesta gent a qui el PP ha perjudicat notablement votessin per les esquerres, ni el PP, ni C’s, ni la suma del PP i C’s aconseguirien formar govern.      

dijous, 15 de juny del 2017

LA MOCIÓ DE CENSURA DE PODEMOS A RAJOY 1

Estar esmorzant i veure per televisió a Rajoy replicant a Irene Montero, n’hi ha prou per a que té produeixi una indigestió... Afortunadament sóc un tot-terreny i no vaig patir cap gastroenteritis...
Mentre esmorzava va entrar un company de feina i va mirar cap a la tele... Mentre sé seia al meu costat me va comentar:

-Acabo de llegir una piulada que ha enviat un teleespectador que deia així: ‘Rajoy porta la rèplica escrita, la qual cosa vol dir que li era igual el que li havien dit’...

Després vaig saber que la primera intervenció (a la que, suposadament li donava rèplica Rajoy) havia estat de Irene Montero, la portaveu dePodemos.
Ja per la tarda, a través de la Sexta, vaig poder seguir una mica millor, però sobre tot eren d’agrair els comentaris dels tertulians habituals de Más vale tarde que analitzaven al detall totes les intervencions.
A la primera jornada, la intervenció més brillant va ser la d’Irene Montero que va ser l’encarregada d’obrir el debat. Montero va acusar de corruptes els diputats del PP i els hi va llegir la llista de tots els casos de corrupció que afecten el PP (la reprodueixo)
Tot i que en un principi sé va dir que Rajoy igual no hi intervindria, al final ho va fer... Segons sembla per que a la moció presentada també perPodemos a l’Assemblea de Madrid contra la Cifuentes, aquesta va declinar intervenir i va ser contraproduent per al seu partit.
Tal com he dit més amunt, Rajoy no va respondre directament a la Montero. Pel que sembla esperaven que intervingués Pablo Iglesias com a candidat que era a president del govern. La seva intervenció va estar plena de retrets cap a la formació morada. Va ser quan va soltar una d’aquelles que de tant en tant solta Rajoy i que ha segut motiu de comentaris arreu (mitjans de comunicació, xarxes socials, etc.) Apunteu-vos-la bé perquè segur que quedarà per a la història: Quan pitjor, millor per a tots. I quan pitjor per a tots, millor. Millor per  a mi el seu. Benefici polític. Rajoy també va preguntar als de Podemos si pensaven abans d’actuar o actuaven després d’haver pensat... Però si és el mateix!!!!
Davant d’aquesta loquacitat, un (jo) no compren com una de les contertulianes de la Sexta s’atrevís a dir que Rajoy és un gran orador... En tot cas Rajoy serà un gran lector, o un gran intèrpret, ja que normalment es limita a llegir el que porta escrit. Els grans oradors són aquells que poden estar parlant hores i tenen un discurs coherent, ben estructurat, sense contradiccions, són ocurrents i divertits i mantenen expectant el públic per l’interès que té. Com heu pogut veure no acabo de retratar precisament a Rajoy.
No obstant, els analistes coincideixen en que la segona intervenció de Rajoy, la de la rèplica de veritat a Pablo Iglesias va estar molt millor, fins i tot brillant... Li va dir al candidat que no era de fiar, que la gent, com més el coneixen, menys se’n fien d’ell.
La resposta de Pablo Iglesias també va ser brillant... De fet li va posar en safata: No sé si vostè és molt de fiar, pels amics que té a la presó...  

divendres, 17 de febrer del 2017

EL GOVERNADOR DEL BANC D’ESPANYA ÉS ‘TONTO’ (o s'ho fa)

Luis Maria Linde, el Governador del Banc d’Espanya Luis Maria Linde va comparèixer dimecres a la comissió del Pacte de Toledo del Congrés de Diputats.
El que allí va dir no va agradar ni als del PP (que ja és dir!) Tot i que de vegades només es tracta de globus sonda per a que l’opinió pública vagi acostumant-se a sentir tot tipus de disbarats.
Segur que fa temps que has escoltat coses com aquestes:

-El futur de les pensions està en perill.

-El Govern ha tornat a fer ús de la guardiola de les pensions.

-Etc.

Segur que sí. Bé de solucions n’hi ha moltes, però cap de les que a tu o a mi ens agradarien les va apuntar dimecres el Governador.
I què va proposar Linde?
-Allargar l’edat de jubilació i recórrer als plans de pensions privats.
Respecte al primer cas (que és el que no agrada ni al PP) cal recordar que quan acabi el període transitori, l’edat legal de jubilació serà als 67 anys. Però de moment encara no és obligatori jubilar-te a aquesta edat. Aquesta mesura és evident que no agrada a la majoria de treballadors, però és que l’altra resulta pràcticament impossible poder-la fer.  
Qui pot disposar d’una part important del seu sou per a contractar un pla de pensions? Jo no!
Ho recordaven dijous, el dia següent de la compareixença que, normalment, és quan els mitjans de comunicació se’n fan ressò. Mentre la inflació va pujar l’any passat al voltant d’un 3%, els sous dels treballadors es va incrementar de mitjana entorn de l’1%. Fa molts anys (la crisi va ser perfecta per això) que els treballadors (en general) han perdut poder adquisitiu; es a dir, el nivell de vida ha pujat més que els jornals (percentualment parlant) Els únics que no han perdut poder adquisitiu perquè han vis com els seus sous han anat pujant i pujant, han estat els que més cobraven i, per suposat, els que més segueixen cobrant,  aquells que treballen poc físicament, però que s’ocupen de que treballéssim la resta.
Les paraules de Linde no són realistes. Per molt economista que sigui (suposo que ho és), les teories econòmiques que va estudiar a la universitat i que va poder posar en pràctica, a hores d’ara ja estan obsoletes. Només cal mirar la tele aquests dies. Jo que no sóc molt de mirar-la, ja he vist no se quantes vegades i per diversos canals, reportatges sobre la robòtica. Ahir sense anar més lluny a TV3 van dir que els primers robots es van construir fa 500 anys! Evidentment res a veure amb els d’ara, es clar...
La implantació de robots a tots els camps de la nostra vida anirà en augment, tal com ja diuen les previsions. Aquest fet suposarà un canvi radical a l’existència del ser humà. Hauran de passar dècades, tal vegada segles, però arribarà un dia en que els robots ocuparan quasi tots els llocs de treball del mercat laboral. Per tant, no és descabellat pensar que s’haurà d’establir una renda bàsica universal per a que els humans puguin sobreviure. De fet ja hi ha qui la proposa, com per exemple Hamon, el candida socialista a la presidència francesa.  
Durant la compareixença, Pablo Iglesias II va voler preguntar a Linde sobre el cas Bankia que, com sabeu ha esquitxat de ple al seu antecessor Miguel Ángel Fernández Ordóñez, però la presidenta de la comissió Celia Villalobos no el va deixar.
Mentre per un costat ens demanen contenció als salaris, per l’altra, els nostres governs consenten que es rescati amb mils de milions d’euros la banca que, si va arribar al lloc on va arribar (va tocar fons), va ser per culpa d’uns dirigents (molts d’ells polítics, expolítics o amics de polítics) que van voler estirar més el braç que la mànega i no van tenir miraments a l’hora de facilitar préstecs als seus amics i camarades i arreglar-se el seu sou i pensió.
Amb tot aquest panorama, va Linde i ens ve a donar lliçons d’economia... Definitivament el Governador del Banc d’Espanya és rematadament tonto o se'l fa...  

divendres, 10 de febrer del 2017

DE LA DRETA I DE L’ESQUERRA

Tot i que els termes dreta i esquerra referits a la política puguin semblar arcaics, per a mi segueixen estan plenament en vigor. Serà perquè me considero d’esquerres i tinc molt clar que és el que això significa, tot i que, com sabeu, en algunes coses sóc pragmàtic.
Bé, dit això, vull referir-me als congressos que tindran lloc aquest cap de setmana, el del PP i el de Podemos. No cal ser un expert per adonar-se’n ràpidament la gran diferència que hi ha entre el comportament d’uns i dels altres.
El congrés del PP es preveu plàcid. Com deia aquest matí a la SER Pepa Bueno, no hi ha res millor per a mantenir la cohesió d’un partit que estar al poder. Segurament totes les resolucions que s’aprovin seran a la búlgara, es a dir, pràcticament per unanimitat. A part d’això serà d’exaltació de la figura del seu màxim líder: Mariano Rajoy.
L’autocrítica pels casos de corrupció que han envoltat el PP durant lustres, ni està, ni sé l’espera... Com també ha dit Pepa Bueno,salvo sorpresa de última hora...
La majoria de càrrecs del PP i, per extensió una gran part dels seus militants i votants, no veuen que la corrupció sigui un obstacle per a governar el país.
Suposo que si el PP estigués a l’oposició el congrés seria molt diferent. Fins i tot se posaria en qüestió el lideratge de Rajoy... Què ja me diràs tu!!! Llavors si que no els quedaria més remei que fer propòsit d’esmena i mirar de fer net, al menys de cara la galeria tal com ho ha fet algun altre partit...
En canvi, el congrés de Podemos (ells l’anomenen Assemblea Ciutadana de Vistalegre II) es preveu que sigui tot el contrari. Si el del PP serà una bassa d’oli, el de Podemos serà el més paregut a una batalla campal entre les diferents faccions que, a saber, n’hi ha 3: els partidaris del seu actual líder Pablo Iglesias II, els que ho són Íñigo Errejon i el sector anticapitalista. Tot i que la lluita pel poder se centrarà, única i exclusivament entre pablistes i errejonistes.
A les darreres hores s’ha sabut que Pablo Echenique, l’actual secretari d’organització i que és del sector dels pablistes, fa aproximadament un mes que va maniobrar per a que les votacions afavorissin al secretari general. Si abans ja hi havia tensió, en conèixer-se aquest fet, el recels entre tots dos sectors no van fer més que augmentar.
La disputa entre Iglesias i Errejón és una baralla de mascles alfa. De dues persones de forta personalitat que lluiten per a fer-se amb el poder del partit, tot i que Errejón no és candidat a la Secretaria General. Sembla ser que tot està obert i que fins i tot podia haver-hi allò que es diu un empat tècnic.
Ahir mateix, Pablo Iglesias II ja va avisar de que sinó guanya el seu sector se’n anirà cap a casa. Aquesta forma d’actuar és una fórmula molt vella per pressionar als indecisos, tot i que de vegades surt malament.
Tots aquells que ens identifiquem amb l’esquerra o millor dit, amb els valors que representa l’esquerra, quan algun polític amb qui hem dipositat la nostra confiança en fa una, difícilment li perdonem i, fins i tot l’estigma el fem extensiu a tots els àmbits del partit i ens costa molt passar pàgina.
Per tant, no és pot descartar que la guerra interna de Podemos acabi passant factura als seus màxims líders, així com al propi partit. Haurem d’esperar el proper baròmetre del CIS a veure si ens deporta alguna novetat important.        

dimecres, 31 d’agost del 2016

DIARI DE L'AGOST. DIA 31

De Vergara a eldiario.es
UN DISCURS QUE NO VA AGRADAR NI AL SEUS (I VA AVORRIR A TOTS!) 
Rajoy en la seva línia. S’ha vist mai un polític tan inepte? Permeteu-me que ho dubti. Fixeu-vos si va estar malament que no va agradar ni als únics que li donen suport. En tota la intervenció ni una paraula d’agraïment, ni un gest de complicitat de cara Rivera i els seus... Suposo que perquè ja està el pacte signat, perquè sinó igual se’n desdient...
Quan sé li va preguntar a Pedro Sánchez sobre el discurs de Rajoy, aquest va parafrasejar a la revista Hermano Lobo, una publicació dels anys 70 quan encara hi havia dictadura. Un dirigent (no recordo si un alcalde o un altre càrrec) sé dirigia a la multitud i els hi deia:

-O jo o el caos!

I la multitud li responia:

-El caos, el caos...!

De totes maneres la millor definició de l’ha fer l’Iñaqui Gabilondo al seu vídeo blog de la Cadena SER: Rajoy va parèixer ahir un cadàver mal enterrat, un fantasma del passat, buit i altiu.  

Vaig a fer-vos una pregunta: Realment Rajoy vol ser president del govern? Veient el panorama ho poso en dubte.

LA CONSULTA DE ‘ELDIARIO.ES’ 
Ahir dimarts, eldiario.es publicava una consulta que revelava que de fer-se eleccions ara mateix, el panorama polític espanyol no canviaria substancialment. Cap novetat. De fet la majoria de les enquestes d’aquest tipus que es fan reflecteixen si fa o no fa el mateix panorama. Després, a l’hora de la veritat, tal i com es va poder veure el mes de juny, el veredicte dels votants potser diferent: més diferència a favor del PP i el PSOE pel davant de Podemos quan tot semblava que no seria així.
I si resulta que el problema radica en els líders de les diferents formacions? No han pensat els partits en substituir-los? Guanyar les eleccions o quedar segon no té perquè avalar la seva candidatura de cara una nova repetició dels comicis. Si finalment anem a unes terceres eleccions i els resultats són similars, per què no hem de pensar que tornarem a reviure les mateixes situacions?

LA PLAÇA DE BOUS D’AMPOSA
Dilluns, la plaça de bous d’Amposta va prendre protagonisme a la pàgina Digues la teua (DLT) de Facebook. Es va publicar una foto on sé podia veure l’enorme quantitat de brossa que s’acumula després d’una setmana de bous. Però les queixes no només anaven per aquí, sinó per mantenir-se els carrers tallats durant molts més dies dels que duren els actes taurins.
Des de fa molts anys, les penyes taurines d’Amposta han gaudit del beneplàcit de les nostres autoritats, la qual cosa demostra, com fa temps que dic, el poder fàctic que representen al nostre territori.
Segons m’han explicat sovint, la comissió de bous facilita bosses d’escombreries per a que es dipositin allí les deixalles que generen, però cada anys, quan acaben les festes s’hi pot veure el mateix panorama.  
Fa anys, quan ja s’havien retirat els andamis, carretes, carros i cadafals, vaig fer una foto i la vaig enviar al Periódico que me la va publicar. A la foto es podia veure perfectament la delimitació de la plaça gràcies a les deixalles que havien quedat. Una situació que, a part de lamentable, me sembla intolerable.
La regidoria responsable hauria d’exigir al públic assistent a la plaça la màxima pulcritud, si cal amb l’amenaça de sancions; així com també la retirada dels cadafals, carretes, etc. posant-los com a límit el cap de setmana posterior al darrer dia de bous.
Seran tot el defensors de la nostra cultura i tradicions com vulguin, però també són una colla de bruts i crec que en aquest cas no hi ha excepcions, ja que a la plaça no s’hi veu cap rogle net.