Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Podemos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Podemos. Mostrar tots els missatges

dimarts, 12 de novembre del 2019

PERMETEU-ME QUE US PARLI DEL PSOE

De Faro a Diari de Tarragona.

Tot i que després de les eleccions del passat dia 10 segurament s’ha pogut parlar més d’altres formacions polítiques i fins i tot d’algun dels seus líders, jo no hi perdré ni un segon en fer-ho...
A mi me ve de gust parlar-vos del PSOE i dels seu líder Pedro Sánchez, el partit i el líder que després de les eleccions del 28 d’abril tenien la responsabilitat de formar govern i que actualment la segueixen tenint.
Ja sé que parlar a misses dites és molt fàcil, però és evident que Pedro Sánchez i els seus van equivocar l’estratègia. Les eleccions de diumenge, en lloc de ser-los favorables, van propiciar un gran avenç dels partits de la dreta i la ultra dreta.
En arribar a aquest punt voldria obrir parèntesi i formular una pregunta: És el PSOE un partit d’esquerres? Segons Mireia Boia (CUP), no. I segons el meu humil punt de vista tampoc. Hi ha una dita que diu: per les seves obres els coneixereu. I és evident que les polítiques del PSOE, sobre tot les econòmiques, no són polítiques pròpies de l’esquerra, com tampoc no ho l’actitud que demostren cap a Catalunya. Fins i tot per un moment semblava que s’havien oblidat de la reivindicació federalista que promou el PSC...   
No van ser pocs els qui la nit electoral, després de conèixer els resultats definitius, van girar la seva mirada cap a Iván Redondo.
Que qui és Iván Redondo? A part de ser el cap de gabinet de Pedro Sánchez, darrerament és l’estratega de les polítiques del PSOE, sobre tot, qui va idear la moció de censura a Mariano Rajoy i també qui va preferir anar a una repetició d’eleccions abans d’arribar a un pacte amb Podemos.
Si doneu un cop d’ull a la seva biografia no us passarà desapercebut que, a part de ser llicenciat en Humanitats i Comunicació per la universitat de Deusto i tenir altres estudis universitaris fets a diferents universitats, abans d’assessorar a Pedro Sánchez, va fer el mateix amb Xavier Garcia Albiol (el godallenc) i de José Antonio Monago, qui va ser president de la Junta d’Extremadura entre 2011 i 2015. O sigui, és d’aquelles persones que s’ofereix al millor postor o dit en altres paraules, un mercenari de la política. Però tant el mercenaris com els assessors polítics no són infal·libles i és evident que Redondo, de tant en tant també s’equivoca.

De Napi a Diari de Tarragona. 
No cal ser un expert en política per a endevinar que el tema més important que s’ha de resoldre en els propers 4 anys és el de Catalunya. El PSOE, no pot seguir fent com si el problema no existís i passar-hi de puntetes. Els catalans no podem estar-nos 4 anys més vivint en la situació que ho estem fent els darrers anys. S’ha de desencallar el conflicte i com abans se faci molt millor (el desllorigador que ho desllorigui bon desllorigador serà...).
Però primer Sánchez haurà de seure’s a negociar amb el món independentista. Fins i tot abans de la sessió de la seva investidura. És evident que no serà investit president sinó obté el suport d’almenys una part de l’independentisme., ja que només amb el suport de Podemos i d’altres partits del centre-esquerra no n’he tindrà prou.  
Sánchez haurà de mostrar generositat no només amb els independentistes catalans, sinó també amb el PNB, Més País, Més Compromís i d’altres partits menuts.
Si finalment el PSOE aconsegueix governar a ningú amb quatre dits de front sé li escapa que haurà de fer un gir a l’esquerra per mirar d’atraure els ex votants socialistes desenganyats amb les seves polítiques, així com també votants d’altres formacions complaguts per les mesures socials, econòmiques i fiscals que s’haurien d’aplicar per aconseguir el que sempre se diu però que mai s’acaba fent: modernitzar Espanya.
De no fer-se alguna cosa similar al que he exposat anteriorment, tot i que no me considero un endeví per a predir el futur, crec que amb una sola paraula puc expressar perfectament el que penso: fracàs!
Fracàs i més desafecció (tal com va anunciar el President Montilla ja fa molts anys) del conjunt del poble de Catalunya d’una Espanya que ni escolta ni vol escoltar.  

dissabte, 20 de juliol del 2019

I SI LA REALITAT SUPERÉS LA FICCIÓ? (Un cop més)

Revista el Jueves.

Porto unes setmanes que no me’n puc avenir. Per una part estic estupefacte en veure que passaven els dies i les esquerres no concretaven cap acord per a formar govern i per l’altra estava escèptic: no me podia creure que per culpa de l’ego de l’un (Pedro) i l’ego de l’altre (Pablo) pogués acabar en una repetició de les eleccions generals.
I si tot fos un engany? Una estratègia ordida des d’un bon començament per a fer-nos creure el que en realitat no era?  I si el pacte entre PSOE i Unidas Podemos ja portés temps tancat?
Si parlem ‘d’alta política’ s’ha de tenir en compte que, sovint, certes decisions poden afectar negativament a una determinada formació, per tant, com menys s’airegin les seves estratègies, molt millor.
Catalunya és, ara mateix, una patata calenta que el PSOE vol esquivar.Com també ho és Bildu. Però Sánchez sap que els necessita per a poder-se garantir la investidura. Una abstenció els hi aniria bé, un fot favorable, molt millor.
Podemos juga a ser ‘amic’ de Catalunya, però té un límit: el dreta a decidir. I una línia roja: mai acceptarà la independència i menys encara si és de forma unilateral. A part, tot indica que, d’haver una repetició d’eleccions, podria deixar-se pel camí desenes de milers de vots que podrien anar a parar al PSOE (vot útil per a frenar a les dretes extremes).
I què passa amb els partits de casa nostra? Realment voldrien que Sánchez no arribi a la presidència del govern? O també és pura pantomima?
El trio de partits de dreta ho tenen molt clar: 155 des del primer moment. Rivera fins i tot va dir que seria la primera mesura que prendria si arribés a la presidència del govern.
És això el que voldrien ERC, el PDeCAT i JxCat? De veritat? I no, no és que pensi que Sánchez sigui la opció ideal, simplement crec que entre totes és la menys dolenta.
També seria dolent (des del meu punt de vista) un govern monocolor socialista. En canvi, un govern de coalició entre el PSOE i Podemos, a part d’aportar estabilitat, també permetria avançar socialment i prendre les mesures més adients respecte a temes polèmics com per exemple la migració, sobre tot la il·legal, la que ens arriba en pastera per la Mediterrània.      

dijous, 5 de juliol del 2018

AMPOSTA ARA: 10 LLISTES PER A LES MUNICIPALS DE 2019

Fa unes setmanes me van filtrar que a hores d’ara (o d’aquell dia) hi havia en marxa 10 llistes de cara les properes municipals de maig del 2019. Poden ser moltes (són moltes!), però ja sé sap que tothom porta dintre seu un egocèntric que aspira sortir a la llum en qualsevol moment.

Aquestes candidatures serien:



1. ERC-EA-AM: Adam Tomàs.

2. PDeCAT: Manel Masià. (1)

3. PSC-PM: Francesc Miró.

4. PxC (o amb el nom que finalment se presenti): Germán Císcar.

5. Demòcrates de Catalunya: Rosita Pertegaz. (2)

6. PPC: Antonio Baz.


I a partir d’aquí les novetats:


7. ICV: Rosabel Recio. (3)


8. C’s: Cecília Castelló. (4)


9. Nova Convergència (partit creat per Germà Gordó: Pere Vidal. (5)


10. CUP?: ? (6)


És evident que els 4 partits que tenen representació al Pla de l’Ajuntament d’Amposta presentaran llista: ERC-EA-AM, PDeCAT, PSC-PM iGermán Císcar que, segurament no serà amb les sigles de PxC i caldrà esperar a veure com se dirà l seva candidatura.

(1) Tradicionalment Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya s’havien presentat conjuntament com a Convergència i Unió arreu de Catalunya (també a Amposta)

(2) Durant aquesta legislatura Rosita Pertegaz (l’única representant d’Unió) va deixar el grup i va passar a ser regidora no adscrita. De totes formes caldrà veure si se presenten amb el nom de Demòcrates de Catalunya o un altre.

(3) Rosabel Recio se va presentar les passades eleccions dintre de la candidatura que va encapçalava Adam Tomàs gràcies a un gran pacte que se va formalitzar per a poder derrotar CiU. Als pocs mesos va abandonar l’acta de regidora al·legant motius de salut. Ara sembla que ICV concorreran en solitari.

(4) Fa 3 anys Guillermo Martínez va voler ser el cap de cartell de Ciudadanos i, tot i que se va fer la foto amb els altres caps de llista, al final el partit d’Albert Rivera no se va presentar a Amposta. Ara sembla que ho podria fer Cecilia Castelló, filla d’Alberto Castelló (ASAJA)

(5) Si finalment Pere Vidal (va ser primer tinent d’alcalde durant la primera legislatura de Manel Ferré) encapçala una llista seria una de les sorpreses (si s’ha desvetllat potser no tant) del panorama polític ampostí.

(6) I el gran misteri segueixen sent les CUP. Seran capaços de configurar una candidatura. A les passades eleccions un membre destacat de l’assemblea local com era Oriol Fuster (son iaio patern i Calaix eren germans) va formar part de la candidatura de l’actual alcalde. Però no fa gaires dies, un altre membre de les CUP, Pep Simó (fill de Josep Maria Simó, que va ser alcalde pel PSC), va qualificar d’anomalia política que una ciutat com Amposta que és la capital de la comarca del Montsià i la segona més gran del territori, no pogués presentar llista a les properes municipals.

Després de dir això a mi encara me queda un dubte:

-Què faran els comuns? Àngel Porres no tractarà de configurar una candidatura?

Suposo que d’aquí a quan sobri el termini de presentació de candidatures encara hi haurà alguna sorpresa. No pot ser possible que quan encara queden més de 10 mesos per a les eleccions sé sàpiga tot.

dissabte, 26 de maig del 2018

MOCIÓ DE CENSURA CONTRA RAJOY: ÚNICA OPCIÓ POSSIBLE

De Fer al Punt Avui. 
El PP és sinònim de corrupció. Per si algú encara no se’n havia assabentat o tenia dubtes, la sentència judicial de dijous passat del cas Gürtel  va esvair les que encara quedaven. Tot i que sempre hi haurà que ho veurà amb el cristall equivocat.
El PP fa massa temps que està sota sospita. Han estat massa els cassos de corrupció que l’han esquitxat al llarg d’aquests anys. I tot i que els focus d’atenció s’han centrat principalment en dues comunitats (Madrid i València), és difícil trobar-ne una on algun càrrec del partit no hagi tingut problemes amb la Justícia per algun assumpte relacionat amb la corrupció.
Rajoy (quantes vegades ho hauré dit) ha estat el pitjor president del Govern que ha tingut Espanya. Però a molta distància de la resta, fins i tot de l’efímer Leopoldo Calvo Sotelo que no va tenir temps de demostrar res.
Rajoy és un personatge sense personalitat que navega sempre segons bufa el vent. Incapaç de prendre iniciatives i fins i tot d’opinar en calen sobre qualsevol tema d’actualitat.  
És un personatge que mai no hauria d’haver arribat a ocupar un càrrec de responsabilitat i més la presidència d’Espanya.
De Ricardo a el Mundo. 
Se diu que ho va ser una mica de rebot, ja que Aznar, abans de decantar-se per ell, va oferir el càrrec que ell ostentava dintre del PP a Rodrigo Rato i Zaplana. Tots dos ho van rebutjar potser perquè eren conscients de tota la corrupció que portaven al darrere.
Rajoy ni té les mans netes ni pot excusar-se en que la corrupció és cosa del passat. En política s’han d’assumir responsabilitats quan cal i Rajoy mai ho ha fet.
Sempre he dit que se pot pecar de dues maneres: per acció i per omissió. Uns són els que roben i els altres aquells que tolen que es faci. On està exactament Rajoy? No m’atreveixo a respondre. Sembla que a la segona opció, però si acceptava sobres del tresorer del PP i no ho declarava al fisc, podria estar ben bé a la primera. O a totes dues.   
Rajoy és un covard més gran que la copa d’un pi. Si fos valent faria el que fa tant de temps hauria d’haver fet: dimitir.
Si dimitís no caldria moció de censura. A part seria un gest que l’honraria. A deshora, però sé li valoraria el gest. Però potser té temor que el dia que deixi el càrrec la Justícia vagi per ell.
A hores d’ara és difícil vaticinar si la moció de censura que vol presentar el PSOE tindrà èxit o no. Si Ciudadanos no li dona suport, caldrà comptar amb la gran majoria dels grups menuts que conformen l’hemicicle parlamentari (el suport de Podemos sembla inqüestionable)
Però el que sí que pot passar és que més d’un surti retratat. Si fa uns dies va sortir retratat el PNB en donar suport als Pressupostos Generals de l’Estat, quan se voti la moció pot sortir retratat Ciudadanos que demostraria que si, però no: una cosa és el que dic i l’altra el que faig...  
Però també poden sortir retratats els grups independentistes catalans. Tot i que s’excusaran en que el PSOE no es millor que el PP, el gran enemic de l’independentisme  fins ara ha estat el PP. Però també potser que anar de víctimes ja els hi va bé.
Caldrà prestar a tenció per a veure que passa els propers dies.

dilluns, 19 de març del 2018

CAP A L’ABISME


Les darreres enquestes publicades vaticinen un triple empat tècnic entre PP, PSOE i C’s. Això vol dir que mentre el PP baixa i el PSOE s’estanca, C’s puja. I Podemos? Podemos també va de baixa...
Aquests sondejos (al menys el que va publicar la Vanguardia el passat dissabte se van fer després de la vaga feminista del 8-M, però quan les mobilitzacions dels pensionistes ja havien començat.
A pocs països del món deu de passar el que passa en aquest: que l’alternativa a un partit de dretes al govern sigui un altre partit de dretes. Abans teníem l’excusa de que mentre l’esquerra se presentava fragmentada a les eleccions (sobre tot aquells partits que estan més enllà del PSOE), la dreta en canvi se presentava unida sota les sigles del PP. Fins i tot una part dels votants d’extrema dreta votaven per Mariano Rajoy.
Però darrerament això ja no passa. Per molt que ho vulguin dissimular, el partit d’Albert Ribera és un partit de dretes al mateix nivell que el PP. Llavors, què els diferencia? La imatge! Mentre el PP és el partit de la corrupció, C’s se presenta com un partit impol·lut... Bé, de vegades només és perquè no s’ha arribat al poder.
És evident que mentre Espanya estigui governada per partits de la dreta, ja sigui el PP, ja C’s, ja tots dos mitjançant un pacte de govern, el tema de les pensions no se solucionarà. Quan un partit guanya se creo legitimat a aplicar les seves polítiques, per dolentes que aquestes siguin per al conjunt dels ciutadans d’un país. Què pensaríeu vosaltres si tot i apujar un 0,25 les pensions, seguíssiu guanyant? Què és el que el poble vol, no?
L’altre dia me deia una veïna que a Espanya li falta molta cultura democràtica. Jo trobo que el que els hi falta a molts de ciutadans és, senzillament, intel·ligència. I no m’agradaria que ningú se sentís ofès, però si a un li donen cops per tots els costats i a sobre encara vota a aquells que li està pegant els cops, ja me direu vosaltres que he de pensar...
Fa uns anys vaig llegir una metàfora que va molt bé amb el que us estic explicant: Si Espanya fos un país de dinosaures, votaríem al meteorit que els va aniquilar!
Aquest matí he llegit un article de CristinaPardo publicar al Periódico que, sobre el PSOE deia això:

És veritat que no podem estar tota la vida reprotxant-los als socialistes la seva esgarrifosa gestió econòmica. No obstant, és xocant que Pedro Sánchez, que en teoria lidera un partit de Govern, aparegui del no res als carrers de Madrid mobilitzant-se al costat dels jubilats, acusant Mariano Rajoy de no fer absolutament res per garantir les pensions i parlant de «la dictadura del 0,25%». Ell, que compartia bancada amb els de la dictadura de la congelació... No entenc què hem fet per haver d’aguantar tantes xorrades.

I té tota la raó. Per a molts antics votants socialistes, entre els que m’incloc, encara tenim molt recent les congelacions que vam patir bé com a treballadors públics, bé com a pensionistes.
A part d’això, Pedro Sánchez no és el líder que necessita l’esquerra. Només fa uns mesos, el defenestrat Pedro Sánchez va recuperar la secretaria general del PSOE davant d’una Susana Díaz que, aparentment representava l’ala més espanyolista del partit. Durant la campanya Pedro Sánchez semblava fer un gir cap a l’esquerra. Però una vegada al poder, les seves propostes se van anar diluint com un terròs de sucre en un got d’aigua. Per tant a ningú pot estranyar que José Antonio Pérez Tapias, un els seus rivals dintre del partit i que en teoria representava la corrent més esquerrana del partit, hagi acabat per abandonar-lo, tal com també ho hem fet altres militants desencantats amb el PSOE, els seus líders i les seves figures històriques.
Si a tot això li afegim que el partit que va sorgir del 15-M (Podemos) tampoc acaba de ser una alternativa real a la dreta, arribo a la conclusió de que a les classes populars ens porten cap a l’abisme.
Què això no passi només depèn dels nostres vots.  

diumenge, 4 de març del 2018

MÉS RAONS PER A NO VOTAR EL PP

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
Aquest escrit, com la majoria dels que faig serà com predicar al desert. És a dir, ningú me farà cas. La majoria dels que m’aguanteu les tabarres perquè segurament no voteu el PP i aquells que el puguin llegir i votin el PP, perquè no trobaran motius suficients.
Saben el per què Zapatero va guanyar les eleccions del 14 de març de 2004? Perquè la ciutadania espanyola va anar a votar en contra de les mentides del PP després dels atemptats de Madrid del dia 11. La participació va ser superior al 77%, més de 8 punts superiors a les de l’any 2000. Segons el CIS, aproximadament un 13% va canviar el seu vot a causa dels atemptats i un 10% dels enquestats va reconèixer que els atemptats havien influït molt a l’hora de votar.
Tot i que el PP no ha deixat mai de mentir, després de recuperar el govern el 2011 a la ciutadania els hi està costant molt més deixar de confiar amb ells i això que durant aquest temps s’han anat destapant la majoria dels casos de corrupció que el afecta fins al punt de que el propi partit ha estat condemnat per finançament irregular. És estrany no? No tant si tenim en compte que el PSOE no és una alternativa vàlida i que Podemos també s’ha anat desinflant després d’un començament esperançador. El més inversemblant de tot és que l’alternativa al PP sigui ara com ara un altre partit de dretes: Ciudadanos. Un fet insòlit al nostre país.
El PP no dissimula. Per a què ho hauria de fer? Tothom sap que és un partit de dretes hereu del franquisme. M. Rajoy s’ha vanagloriat sovint de no haver destinat ni un sol euro per a recuperar els cossos dels republicans que encara hi ha enterrats al costat de les cunetes. En canvi, durant els darrers dies s’ha sabut que s’han destinat 23.000€ a repatriar 29 cossos de membres de la División Azul que, com sabreu, va lluitar al bàndol de l’Alemanya nazi contra l’exercit rus. És veritat que 23.000€ no són molts de diners, però si tenim en compte que per a desenterrar els republicans no hi ha ni cinc, el fet és una veritable hipocresia.
Però sense cap mena de dubte el tema del que s’està parlant més en aquestes darreres setmanes és el de les pensions. Com sabeu, amb el PP amb poder, les pensions estan augmentant anualment un 0,25% i damunt ens envien una carta a casa informant-nos de l’augment.
El jubilats i pensionistes sembla que han dit prou i han sortit al carrer per a demanar pensions dignes i que l’augment sigui, al menys, equiparable a l’augment del cost de la vida. També amenacen a M. Rajoy en deixar-lo de votar...
-Si els jubilats ens unim i deixem de votar el PP...  

Jo no he votat mai un partit dels considerats de drets, ni tan sols d’aquells que s’autoefineixen com de centre. Però darrerament tinc un problema: No sé a qui votar... Quina alternativa real té el PP? Ciudadanos? De veritat creieu que amb C’s les coses canviarien per a millor?
Crec que només a Itàlia (que voten avui) tenen un pitjor panorama que aquí.


Quina tristesa de cos!! 

dilluns, 12 de febrer del 2018

VOTAR ALS 16 ANYS

Un col·legi electoral el 9-N.
Podemos i Ciudadanos, morats i taronges estan decidits a reformar la llei electoral espanyola, segurament perquè creuen que podrien guanyar més escons. Una de les reformes seria donar vot a partir dels 16 anys. No me sembla malament. De fet el 9-N (de 2014), la primera consulta independentista que se va fer a Catalunya, tot i no tenir cap valor legal, els joves de 16 anys van poder votar.
És cert que al llarg dels anys, tot i que d’una manera lenta i gradual, l’edat per a poder votar ha anat baixant, sobre tot per a les dones.
Jo mateix no vaig poder votar a les primeres eleccions generals del 15 de juny de 1977 perquè encara no tenia 21 anys que era en aquella època l’edat reglamentària. De fet en tenia 19. En canvi, quan el 6 de desembre de 1978 se va votar la Constitució, l’edat de votar ja s’havia rebaixat als 18, així com la majoria d’edat dels espanyols que també va baixar dels 21 als 18.
Per tant, la primera pregunta que faig és: Si se rebaixa l’edat electoral dels 18 als 16, també s’abaixarà per a tenir la majoria d’edat. Aquest fet és molt important, perquè amb la majoria d’edat, legalment, pot fer de tot sense que ningú t’hagi de donar permís: fer-te empresari, comprar propietats, comprar armes de foc (sempre de que disposis del corresponent permís administratiu), casar-te... Hi ha coses que als 16 anys també se poden fer, però abans t’has d’emancipar i això sempre requereix permís dels pares o tutors legals.

A França hi ha una cosa que se pot fer als 16 anys i que aquí no: conduir cotxes. Si bé és cert que sempre has d’estar acompanyat per un adult i s’ha d’enganxar al cotxe un adhesiu especial que simula un menor tutelat conduint.
És evident que al llarg dels anys els joves tenen una cultura i uns coneixement que no tenien abans. Mos pares no van acabar els estudis primaris, mentre que els meus fills tenen carrera i màsters. Des de sempre han tingut més accés a la informació i per tant, capacitat de valorar les diferents polítiques. A principis de 1977, d’haver pogut votar, no tenia clar encara per qui ho hauria fet. En canvi mons fills des de ben joves ho han tingut molt clar sempre. Per tant crec que als 16 anys un jove pot estar suficientment preparat per a poder votar lliurement l’opció que li sembli més bona.
Què no tothom als 16 anys tindran aquestes mateixes capacitats? Ni als 25, ni als 50, ni als 70... O és que no havia gent que votava a Suárez o Felipe per guapos? Una vegada un amic més gran que mon pare me va dir: Jo voto el PP perquè si no ens donen aquells que tenen, qui ens ho donarà?

Igual no usava correctament la paraula donar i les seves formes verbals... 

dilluns, 8 de gener del 2018

L’ESQUERRA S’ESTANCA

Després del moviment del 15-M (de 2011) una pregunta estava a l’aire: Beneficiarà o perjudicarà al PSOE? De respostes n’hi van haver per a tots els gustos, però me quedo amb una: a la curta el perjudicarà, però a la llarga el PSOE sé reforçarà.
Aquest any se compliran 7 anys des d’aquell 15-M. 7 anys poden semblen pocs, però en política són molts. Són quasi dues legislatures (sempre que s’esgotin) i el PSOE  a Espanya i el PSC a Catalunya sembla que no acaben d’aixecar el cap.
Durant aquests anys dintre del panorama polític espanyol la veritat és que han canviat moltes coses. El PSOE va ser per pèls el partit més votat de l’esquerra quan abans era l’hegemònic sense cap tipus de discussió possible. Una nova força política sorgida precisament del moviment del 15-M va tenir una forta embranzida que fins i tot va estar a punt de quedar segona a les darreres eleccions generals pel darrere del PP. Durant la campanya alguns sondejos d’opinió li atorgaven aquest segon lloc. Però darrerament s’està desinflant tant que el seu fundador Pablo Iglesias està pensant en canviar-li el nom. Li suggereixo un: Casi Podemos!    
En canvi el PSOE sembla molt més preocupat per aguantar aquest segon lloc que ser una alternativa real al PP de Mariano Rajoy. Des del meu punt de vista me sembla del tot inaudit, però és el que aparenta. Mireu que us dic: si algú no li poso remei, no m’estranyaria que quan se tornin a convocar eleccions el PSOE quedés tercer per darrere del PP i C’s (és igual l’ordre)
Han tingut anys per a refundar-se i el que és més important, retornar als seus principis i valors per atreure nous votants i recuperar els que ha perdut al llarg d’aquest 7 anys que han estat molts.
La pèrdua de militants (tot i que no h diran) ha estat constant. El darrer conegut és Pérez Tapias que fins i tot li va arribar a disputar la secretaria general a l’actual líder Pedro Sánchez.
Parlant de Pedro Sánchez la veritat és que m’ha decebut molt. No és el líder que necessita l’esquerra espanyola. Així com tampoc és el líder que aparentava ser quan feia campanya competint amb la inqualificable Susana Díaz. Fa uns mesos, quan estaven enfrontats en plena campanya, ja vaig dir que Pedro Sánchez no era un gran líder, però era el millor que tenia el PSOE. Aparentment no me vaig equivocar.  
Avui mateix el PSOE ha exigit la dimissiódel directori general de la DGT, que depèn del Ministeri de l’Interior,  per la seva pèssima gestió durant les darreres nevades. Darrerament sembla que només estan per demanar dimissions i reprovacions. Igual se pensen que fer oposició al govern corrupte del PP se tracta només de donar algun titular de tant en tant.
Mentre estava escrivint l’article d’avui encara m’he assabentat d’una altra notícia. Eldiario.es publica el següent titular: El PSOE fitxa per a les eleccions de 2019 a l’exlider regional d’IUexpulsat pel seu paper a Caja Madrid. Aquest senyor evidentment té nom i cognoms: Gregorio Gordo Pradel.
L’altre dia li explicava a un amic que la piràmide del PSOE sé sembla cada vegada més a la d’una població envellida amb molt poca base.

Si continuen així sense posar-li remei, me sembla que dintre de poc sé quedaran els quatre càrrecs que queden i els seus fidels, aquells que passi el que passi els voten. Quina pena! 

diumenge, 15 d’octubre del 2017

NI SÍ, NI NO, SINÓ TOT EL CONTRARI (O EL CONTE DELS GATS I LES RATES)

De Napi a Diari de Tarragona. 
El termini que li va donar Rajoy a Puigdemont per a què digui si el passat dia 10 va declarar la independència de Catalunya o no, s’esgota demà. Puigdemont no li respondrà ni sí ni no... Segons s’ha sabut, el President Català prepara tota una dissertació més filosòfica que política per mirar d’eludir el tema. Sé conformarà Rajoy amb la resposta? No, segur que no...
I és que Puigdemont no ho té gens fàcil. Una cosa és el que li demana el seu cos (independència) i l’altra és la que li aconsellen des del seu propi partit, el PDeCAT, sobre tot d’aquell que va fer un pas al costat, però que mai se’n va anar.
Mas va ser qui va posar Catalunya en tot aquest fregao, però sembla que a darrera hora s’ha arronsat i va ser el principal artífex de que Puigdemont actués com va actuar al Parlament: proclamant la república i deixant-la en alt tot seguit. No obstant, de les seves paraules, se desprèn de que és el Parlament qui té la darrera paraula i el Parlament, que jo sàpiga, no s’ha pronunciat sobre aquest tema.
De Ferreres, al Periódico. 
Vist des d’on jo m’ho miro, sembla que els governs d’Espanya i de Catalunya estan jugant al gat i a la rata. El d’espanya seria el gat, una animal més poderós contra la rata, més intel·ligent (segons estudis, les rates són dels animals més intel·ligents del planeta)
Mentre això passa per Catalunya, a Espanya sembla que hi ha senyals inequívoques de que es vol reformar la Constitució. Però me sembla que en aquest cas també es pot dir que tot plegat, serà un ni si, ni no, sinó tot el contrari.   
Què vull dir amb això? Què no hi haurà un acord que satisfaci tothom. Per una part sembla que aniran plegats el PP i el PSOE. El PSOE té (sembla) una oferta d’estat federal per mirar de calmar les aigües braves de Catalunya. Mentre, el PP, sinó li queda més remei, hi votaria a favor tapant-se els nas amb els dits com si fos una pinça. I mirar, això sí, de no cedir massa per no molestar a la seva parròquia. Aquesta solució no és la que voldria Podemos, que sembla que és l’únic partir que està disposat a donar-li a Catalunya un estatus diferenciat, amb l’atenta mirada dels altres nacionalismes perifèrics (bascos, gallecs i fins i tot andalusos)
De Manel Fontdevila a Eldiario.es.
L’altre gran partit, Ciudadanos,  s’ho està mirant a certa distància i, si fos per ells, a part de que ja hauria aplicat l’article 155, no reformaria la Constitució ni hartos de vino...  Potser sembla impossible, però el partit del català Rivera, en aquest cas, ha avançat per la dreta el PP i ha mostrat la seva veritable cara: la d’una dreta rància nacional espanyola.   
Per a reformar la Constitució, ho recordo, se necessiten 2/3 parts del Congrés dels Diputats, per tant, qualsevol suma seria insuficient. Només un bloc on estiguessin els dos principals partits (PP i PSOE) la podria reformar. Per tant, ens podem anar oblidant de cap solució que pogués acontentar mínimament la ciutadania catalana.
Però tornem a Catalunya. El panorama, a hores d’ara segueix sent molt negre. Si finalment Puigdemont fa cas d’aquells que li demanin que tiri endavant la DUI (ERC, CUP, ANC i Òmnium), no trigarem a veure per tota Catalunya gats intentant caçar rates. I si Puigdemont cedeix a les exigències d’aquells que tenen accés directe amb ell i que el visiten freqüentment, la situació canviarà molt poc. Llavors veurem rates intentant escapolir-se dels gats.

Els gats no seran tant intel·ligents com les rates, però tenen més força. Una força que sovint s’infravalora per part de les rates...    

dijous, 28 de setembre del 2017

NO M’HA FET CAP GRÀCIA

Acostumo a llegir el Periódico durant l’esmorzar. De vegades, amb el meu company de taula, comentem alguna de les notícies que hi surten publicades (ell llegeix l’edició en castellà que compra el bar) Un dels apartats més comentats és l’acudit de Ferreres, quasi sempre brillant. De fet, quan a finals de juliol Ferreres va deixar de publicar perquè suposadament va agafar uns dies de vacances, el vam trobar a faltar, sobre tot el meu company...
L’acudit de dilluns era genial. Era una metàfora sobre la voluntat d’independència de Catalunya. En canvi, el del dimarts no me va fer cap gràcia. Representava gràficament els resultats electorals d’Alemanya. S’hi podia veure un podi que, a la part més alta, hi havia el l’Angela Merkel, al segon lloc el líder dels socialdemòcrates Martin Schulz, mentre que al tercer hi havia un nazi fent la tradicional salutació... Repeteixo: No me va fer cap gràcia. I no li dono la culpa a Ferreres, ja que ell, senzillament, va representar una notícia real y actual, tal com fa cada dia.
A Alemanya, el nazisme i tot allò relacionat amb Hitler està prohibit. Però és evident que la ideologia del partit ultradretà és de clara inspiraciónacionalsindicalista.
Tampoc m’ha fet gràcia que a diverses ciutats espanyoles (Huelva, Còrdova, Cadis...) s’acomiadi al les forces de l’ordre que venen destinades temporalment a Catalunya amb el crit de: A por ellos, oé...! Pepa Buenos, a la SER es preguntava qui eren ellos. I ella mateixa es responia: Ellos som tots els ciutadans d’aquest país.
Tampoc m’ha fet gràcia que Diego Pérez de los Cobos, coronel de la Guardia Civil, hagi de comandar els Mossos d’Esquadra. I encara més si tenim en compte que el pare d’aquest coronel va ser candidat de Fuerza Nueva.  
Tampoc m’ha fet gràcia que grups ultradretans segrestessin durant unes hores càrrecs electes i orgànics de Podemos a Saragossa i que damunt, la delegació del Govern s’excusés dient que no tenien efectius perquè una bona part dels policies estaven a Catalunya. Si quan un grup d’indepes no deixa sortir als Guàrdies Civils que havien fet un registre i es diu que s’acusarà els responsables de la concentració de sedició, de què s’acusarà als feixistes? Me temo que de res...  
Tampoc m’ha fet gràcia que es tracti als polítics com si fossin delinqüents comuns. Me pensava que després de més de 40 anys des de la mort del dictador Franco, a la ciutadania ja no sé la detenia per les seves idees polítiques, però me’n estic adonant del meu error. Rajoy està utilitzant tota la força de la Justícia per actuar contra les institucions catalanes i els seus càrrecs, un fet insòlit, tot i que pugui ser legal.
Tampoc m’ha fet gràcia que es clausuren webs independentistes limitant la llibertat d’expressió i d’informació de la ciutadania.
Tampoc m’ha fet gràcia que una associació de la Guardia Civil hagi denunciat a la Terribas per posar, segons ells, en perill un dispositiu policial. Terribas, al programa el matí que dirigeix i presenta a Catalunya Ràdio, va demanar els oients que informessin sobre els moviments policials dels que tinguessin constància.
Però tampoc m’ha fet gràcia que des del sector indepe es criminalitzi a ciutadans que no ho són pel fet d’expressar les seves idees contràries al procés o per acatar la legalitat espanyola que, mal que ens pesi és la que està en vigor, tot i que alguns parlin de dret internacional...  

I d'altres tantes i tantes coses... 

dimarts, 19 de setembre del 2017

PEDRO SÁNCHEZ ÉS EL LIDER DEL PSOE, PERÒ NO UN ESTADISTA

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 
Un estadista és, per definició, un home –o una dona- d’estat, es a dir, que es distingeix entre tots els responsables polítics d'un país (Viquipèdia)
Amb l’acord que ahir va proposar Pablo Iglesias per mirar de desencallar l’actual clima de tensió entre l’estat espanyol i Catalunya, el va deixar en evidència a l’agafar-lo amb el pas canviat.
La primera relliscada que va cometre el PSOE durant el dia d’ahir va ser l’ambigüitat del seu portaveu Óscar Puente en donar a entendre que no es descarta l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que parla, com sabeu, de suspendre l’autonomia catalana. Més tard va haver de ser el propi Sánchez qui matisés el seu portaveu. Pel que sembla no és la primera relliscada que comet el portaveu.
És del tot incomprensible que un candidat a la presidència del govern d’Espanya que va buscar suports entre les altres formacions per aconseguir-ho i fins i tot va recuperar la secretaria general del partit dient que faria una oposició frontal a Rajoy, ara, implícitament, sembla que li faci costat. I sinó és així, ho estan expressant molt malament.  
El que ahir va proposar Pablo Iglesias ho hauria d’haver proposat fa temps el líder del PSOE, sobre tot quan l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau es va unir a Puigdemont i Junqueras reclamant dialogar amb l’Estat. Què s’ha de fer un referèndum pactat a Catalunya? Sé fa i punt! Què passa, quina por hi ha de fer-lo? Si no es fa serà com una història inacabable que es perllongarà en el temps.
Els socialistes catalans, amb Iceta al capdavant no ajuden gens a Sánchez i així és quasi impossible redreçar la situació. Fa uns dies vaig llegir que els dirigents actuals d’ERC són els menys d’esquerres de les darreres dècades. Potser sí, però l’actual PSC també és el menys catalanista de la seva història.
Per la seva part, Sánchez ha proposat un gran pacte per a reformar la Constitució una vegada passat l’1-O que compta amb el beneplàcit del PP, tot i que aquest partit no sigui favorable a fer una reforma de la Constitució que contempli una estructura federal de l’Estat. Com sabeu, reformar la Constitució necessita 2/3 afirmatius del Congrés dels Diputats i, per tant, sí o sí, hauria de comptar amb els vots dels populars.
Entenc que la resolució que pugui sortir de l’acord proposat per Pablo Iglesias no necessita de cap majora qualificada. Simplement amb una majoria simple del Congrés es podria aprovar. Tot i que segons el que se pogués acordar, d’acabar en llei, evidentment, caldria aprovar-se per la majoria requerida en cada cas.
També és possible que de la reunió a la que ja han confirmat que assistiran ERC i PDeCAT  (sembla que a darrera hora també s’hi va apuntar el PSOE) surti una moció de censura contra Rajoy. Per què no?
El PP és l’origen i final de tots els mals d’aquest país i, a sobre, és un partit corrupte en els seus orígens, s’hauria de fer tot el possible per mirar d’apartar-lo del govern. I aquest seria un bon moment per, al menys, intentar-ho.
Sóc del parer que Pedro Sánchez ha perdut una gran oportunitat d’alçar-se com el gran estadista que necessita Espanya.      consti

divendres, 23 de juny del 2017

PARLA DE MI, PERÒ BÉ

Portada del Periódico d'avui.
Tot i la dita L’important és que parlin d’un encara que sigui malament, el cert és que no és així: O parles bé de mi o no juguem...
Em sembla increïble que un partit que es declara demòcrata i defensors de les llibertats com és Podemos veti a determinats mitjans de comunicació a l’esmorzar on es va presentar el nou equip de comunicació del partit.
Els mitjans vetats el passat dilluns van ser la Cadena SER, els diaris el País i el Periódico de Catalunya i els digitals el Imparcial i OK Diario. El motiu és la manca de confiança de la direcció de Podem cap aquests mitjans informatius. Els mitjans que si que van poder entrar es van queixar per l’actitud de Podemos, però no la van variar.
Casualment dos d’aquests mitjans són dos dels meus referents a l’hora d’informar-me: la Cadena SER i el Periódico de Catalunya. Tot i que també m’informo a Eldiario.es, Público, el Triangle, la Sexta, TV3 , Catalunya Informació i d’altres.
I per què llegeixo aquests i no d’altres? Perquè la majoria d’aquests, en general, diuen el que jo vull llegir o escoltar. A part d’això, penso que són mitjans prou rigorosos, tot i que, evidentment estic obert a escoltar opinions contràries, ja que en tema de comunicació és difícil trobar mitjans imparcials i que tractin tota la informació d’igual manera. Fixeu-vos amb el que he dit una mica més amunt: Diuen el que jo vull llegir o escoltar.  
La influència que tenen els mitjans de comunicació és directament proporcional als oients o lectors que tinguin. Si un mitjà de comunicació vol perjudicar a un determinat partit o persona, pot fer-ho. Segurament de forma subtil, per a no crear massa perspicàcies...
Tant el País com la Cadena SER pertanyen al grup PRISA, un grup de comunicació que un dia es considerava afí al PSOE, però que darrerament, sobre tot el País, ha donat un tomb espectacular abraçant postulats de la dreta. La Cadena SER va arribar a prescindir d’un subespai com Carne Cruda, molt crític amb el govern de Rajoy i que ara se pot escoltar a través de Eldiario.es.
El Periódico (que no només llegeixo, sinó que des de fa uns anys hi estic subscrit), tampoc està ben vist pels sectors independentistes. A Diferència del País o el Mundo, és un diari que té poc repercussió fora de Catalunya. Evidentment els sectors independentistes el tracten de prosocialista i d’altres coses com per exemple pamflet.
Tal com cantava Joan Manuel Serrat, contra gustos no hay disputas... Per tant entenc que pugues tenir gustos molt diferents als meus i prefereixis escoltar i llegir les notícies a d’altres mitjans.
El que no puc entendre, insisteixo, és que un partit polític limiti el dret d’informar a un mitjà i, conseqüentment, als seus lectors. Tan la Cadena SER com el Periódico donaven la notícia del seu veto i això, des del meu punt de vista és contraproduent per a qualsevol. 

dijous, 15 de juny del 2017

LA MOCIÓ DE CENSURA DE PODEMOS A RAJOY 1

Estar esmorzant i veure per televisió a Rajoy replicant a Irene Montero, n’hi ha prou per a que té produeixi una indigestió... Afortunadament sóc un tot-terreny i no vaig patir cap gastroenteritis...
Mentre esmorzava va entrar un company de feina i va mirar cap a la tele... Mentre sé seia al meu costat me va comentar:

-Acabo de llegir una piulada que ha enviat un teleespectador que deia així: ‘Rajoy porta la rèplica escrita, la qual cosa vol dir que li era igual el que li havien dit’...

Després vaig saber que la primera intervenció (a la que, suposadament li donava rèplica Rajoy) havia estat de Irene Montero, la portaveu dePodemos.
Ja per la tarda, a través de la Sexta, vaig poder seguir una mica millor, però sobre tot eren d’agrair els comentaris dels tertulians habituals de Más vale tarde que analitzaven al detall totes les intervencions.
A la primera jornada, la intervenció més brillant va ser la d’Irene Montero que va ser l’encarregada d’obrir el debat. Montero va acusar de corruptes els diputats del PP i els hi va llegir la llista de tots els casos de corrupció que afecten el PP (la reprodueixo)
Tot i que en un principi sé va dir que Rajoy igual no hi intervindria, al final ho va fer... Segons sembla per que a la moció presentada també perPodemos a l’Assemblea de Madrid contra la Cifuentes, aquesta va declinar intervenir i va ser contraproduent per al seu partit.
Tal com he dit més amunt, Rajoy no va respondre directament a la Montero. Pel que sembla esperaven que intervingués Pablo Iglesias com a candidat que era a president del govern. La seva intervenció va estar plena de retrets cap a la formació morada. Va ser quan va soltar una d’aquelles que de tant en tant solta Rajoy i que ha segut motiu de comentaris arreu (mitjans de comunicació, xarxes socials, etc.) Apunteu-vos-la bé perquè segur que quedarà per a la història: Quan pitjor, millor per a tots. I quan pitjor per a tots, millor. Millor per  a mi el seu. Benefici polític. Rajoy també va preguntar als de Podemos si pensaven abans d’actuar o actuaven després d’haver pensat... Però si és el mateix!!!!
Davant d’aquesta loquacitat, un (jo) no compren com una de les contertulianes de la Sexta s’atrevís a dir que Rajoy és un gran orador... En tot cas Rajoy serà un gran lector, o un gran intèrpret, ja que normalment es limita a llegir el que porta escrit. Els grans oradors són aquells que poden estar parlant hores i tenen un discurs coherent, ben estructurat, sense contradiccions, són ocurrents i divertits i mantenen expectant el públic per l’interès que té. Com heu pogut veure no acabo de retratar precisament a Rajoy.
No obstant, els analistes coincideixen en que la segona intervenció de Rajoy, la de la rèplica de veritat a Pablo Iglesias va estar molt millor, fins i tot brillant... Li va dir al candidat que no era de fiar, que la gent, com més el coneixen, menys se’n fien d’ell.
La resposta de Pablo Iglesias també va ser brillant... De fet li va posar en safata: No sé si vostè és molt de fiar, pels amics que té a la presó...  

dissabte, 8 d’abril del 2017

ESCÒRIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
Afirmació: No hi ha ningú més indesitjable que aquella persona que abans d’acceptar la seva responsabilitat pel que ha fet, carrega contra els seus rivals utilitzant tot tipus d’arguments difamatoris.

Així ho va fer el ja expresident de Murcia Pedro Antonio Sánchez (imvestigat per frau i suborn) quan es va veure acorralat pels seus rivals polítics i fins i tot per la Justícia. Primer, amb el suport incondicional dels seus (m’imagino l’SMS de Rajoy: ¡Pedro Antonio, se fuerte!) es va aferrar com si fos un clau roent al seu càrrec.
Quan es va destapar el cas Auditori on ara s’ha sabut que va permutar uns terrenys per la cara, sense consultar-ho amb ningú i sense que hi hagués cap document pel mig, va dir que potser havia comès alguna irregularitat, però que no s’havia embutxacat res. Els seus companys de partit repetien com a lloros la mateixa frase: Potser ha ficat la pota, però no ha ficat la ma... Així ho va dir la Maria Dolores de Cospedal, Rafael Hernándo o Martínez Maillo que va ser l’encarregat de donar-li suport quan va presentar la dimissió.
Mentre l’oposició estava coent una moció de censura (PSOE, Podemos i Ciudadanos –aquests darrers jugant a la puta i la Ramoneta) a  Pedro Antonio Sánchez es va veure implicat en un altre cas: El Púnica (el que va afectar a un bon grapat de dirigents del PP de Madrid entre els quals Francisco Granados i Ignacio González)
Tinc la sensació (que que ja la he reviscut altres vegades) que e l’expresident murcià per molts de casos que li sortissin i per molt emmerdat  que estigués seguiria dient allò de: pio, pio, yo no he sido...
El discurs (per dir-ho d’alguna manera) on va anunciar la seva dimissió va ser patètic: Me’n vaig pel bé de Múrcia, per a evitar que caigui en mans del tripartit...
A veure si me’n assabento, Sr. Sánchez? A quin govern tripartit es refereix? Al que fan formar PSC, ERC i ICV en temps de Maragall i Montilla? Perquè que jo sàpiga, un tripartit o un govern de coalició, no es configura fins que sé signa el document pertinent i a Murcia no hi ha res signat. Ni crec que l’hauria hagut mai, ja que Ciudadanos està més per la labor de no fer massa mal al PP que no la de confrontament. Tot i que ens alguns casos C’s ha pactat amb el PSOE, és evident que el seu aliat natural és el PP.
Tornant a l’expresident murcià, quan vaig escoltar les seves paraules el dia que va dimitir, no vaig poder de deixar de pensar allò de: Què venen els rojos, què venen els rojos! Com si la gent d’esquerres fóssim l’orogen i final de tots els mals haguts i per haver.
Quantes vegades hauré escoltat dels partits de la dreta (PP, CDC –ara PDECat-) que el pitjor que pot passar als ciutadans és que governin les esquerres... Tot i reconèixer que quan hi ha hagut un govern d’esquerres s’han comés errors (i de vegades molt grossos), sóc de l’opinió que el pitjor que pot passar a un país, regió o municipi, és que governi la dreta, refugi de nostàlgics i decebuts. Però a l’hora de la veritat sempre afavoreixen a la seva gent en detriment de les classes populars.
No serà que volen governar per a poder fer tots els tripijocs que vulguin? M’ensumo que és així.