Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rússia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rússia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 2 de juliol del 2018

HO VAIG PRONOSTICAR...


Florentino, Lopetegui, Rubiales... Els jugadors! En major o menor mesura tots són culpables del daltabaix de la selecció espanyola a la Copa del Món de Rússia. Entre todos la mataron y ella sola se murió...  
Més de dues setmanes després dels fets encara me pregunto que va veure Florentino en Lopetegui... Me costa d’entendre que dos dies abans del debut d’Espanya el Madrid anunciés que fitxava el que llavors era el seleccionador espanyol.
De totes maneres segueixo pensant que Rubiales va actuar bé. Havia de tallar de soca-rel el problema sobrevingut sense donar marge a la feblesa.
Després d’aquest preàmbul anem a analitzar la previsió que vaig fer dissabte, tot i que l’havia escrit el dia abans, perquè dissabte vaig passar el dia a 203 quilòmetres de casa en línia recta.
Deia al meu comentari que Espanya se’n aniria cap a casa, ja que perdria contra Rússia, l’amfitriona del torneig. I de tots els arguments que donava me’n vaig deixar un. Per ignorància es clar: la selecció espanyola mai havia vençut a l’amfitriona. Tot i que a la SER deien que les estadístiques estan per a trencar-se (és veritat), aquesta vegada tampoc va ser així. Caldrà esperar una propera per a veure si passa o continua la maledicció.
Tret del partit contra Portugal, la resta de partits la selecció va jugar fatal. Era previsible que davant del futbol de tiquitaca que practica Espanya, els rivals se tanquessin esperant  l’oportunitat que sempre se dona en cada partit. I Espanya mai va saber reaccionar davant d’aquesta situació. L’únic partit que va guanyar (contra l’Iran), el gol de Diego Costa va ser de rebot. Com el d’ahir, que també va ser de rebot i a sobre en pròpia porta d’un jugador rus.
A Espanya li passa com al Barça: no té jugadors que tirin a trencar des de 25 o 30metres i que sol ser la millor arma per a trencar els murs defensius que plantegen els seus rivals. Però a Espanya no xutava ningú i tal com se va poder comprovar, passar-se la pilota de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta com si es tractés d’un partit d’handbol, no era la solució, ja que la llauna continuava ben tancada.   
Al començament del partit d’ahir, Espanya va tenir sort. La dosi de sort a la que me referia dissabte que de vegades fa falta per a guanyar un partit. Tal com he dit més amunt, el gol va ser de rebot i en pròpia porta. I després la desgràcia (o la sort per als russos)
Tot i que a Tele5 van afirmar tots que les mans de Piqué van ser penal, jo no ho tinc tan clar. És cert que té la ma enlaire i talla la trajectòria de la pilota, però està d’esquena i per tant mai pot veure i és molt difícil d’endevinar que anirà precisament per allí. Per tant per a mi són involuntàries. Però tot i que pugui ser així, és cert que se presta a interpretacions i aquí hi juga l’àrbitre i el factor camp. Per tat, per al trencilla (que era una manera força comuna d'anomenar l’àrbitre quan jo era menut) li costa molt poc (de fet res) xiular penal a favor dels de casa.
Per cert, els comentaristes de Tele5 (que veuen molts més partits de futbol que jo) també van dir que era una dels pitjors partits que havia jugar Espanya ens els darrers 2 anys... Aquí queda això!  
Quan el partit ja s’acabava i Espanya més pressionava, hi va haver una doble agafada dintre de l’àrea a Ramos i Piqué. Agafades com tantes d’altres i que de vegades se xiula penal i de vegades no. Aquí també decidia l’àrbitre i, tal com va passar amb la jugada del penal, se va decantar cap a Rússia.
Finalment arribaria la tanda dels penals. Una loteria com se diu a l’argot futbolístic.I aquí se va demostrar que De Gea no va anar al mundial amb la seva millor forma. Tot i tocar el primer xut (que va estar a punt de parar), a la resta se’l van rifar com van voler. En canvi Koke i Aspas els van tirar tan malament que hauria segut un despropòsit del porter no haver-los aturat.
Sense cap mena de dubte el factor sort va ser decisiu. Però només el factor sort? Després del partit (tret d’una estona que el vaig dormir, ahir el vaig veure quasi tot) a la SER van dir que els jugadors no havien fet el que calia. I no crec que sigui per solidaritat amb Lopetegui... L’únic que semblava que tenia ganes de guanyar el partit era el malagueny Isco. De la resta millor no parlar-ne. 
  

PER SI ALGÚ VOL LLEGIR EL MEU COMENTARI DE DISSABTE:   


dissabte, 30 de juny del 2018

ESPANYA AL CARRER


Diumenge Espanya dirà adéu al mundial de Rússia. No soc un pitonís, és simplement intuïció.
Tret del primer partit contra Portugal (durant molts de dies se va considerar el millor partit jugat fins llavors), Espanya ha passat pel mundial amb més pena que glòria. Guanyar a l’Iran per un solitari gol de rebot i empatar posteriorment contra el Marroc no parla gens bé del futbol que està fent la selecció espanyola. Una selecció que, a priori, sortia com una de les favorites per a poder-lo guanyar. Però Florentino va torpedinar el clima que hi havia al si de la concentració amb el desafortunat fitxatge del que era el seu entrenador: Lopetegui.
Fernando Hierro hi posarà tota la voluntat del món, però tal com vaig llegir l’altre dia a un diari esportiu, segons Shuster, el problema és que no és entrenador. De fet crec que mai havia dirigit un equip de futbol.
No és que m’importi gaire que Espanya quedi eliminada a vuitens o a quarts. Fa temps que tot allò que soni espanyol m’ha deixat d’interessar i si a més li sumem que estic molt desencantat amb el futbol en general, comprendreu que, com se diu vulgarment: me la portin fluixa...
Després de la fase inicial, la selecció Espanyola ha quedat inclosa al costat que, en teoria és més fàcil. Al costat d’Espanya (que no grup) hi ha les següents seleccions: Croàcia, Dinamarca, Suècia, Suïssa, Colòmbia, Anglaterra i Rússia. Amb Espanya, només Anglaterra ha estat campiona del món una vegada juntament amb Espanya, però això no vol dir absolutament res. En canvi a l’altre costat trobem: Uruguai, Portugal, França, Argentina, Brasil, Mèxic, Bèlgica i Japó. Uruguai, França Argentina i Brasil han estat campiones del món i en el cas de Brasil, fins a 5 vegades.
Per a guanyar un mundial s’han de reunir tota una sèrie de condicionats. El primer jugar bé. A poder ser millors que les altres seleccions. Segon l’estat d’ànim dels jugadors. Tercer tenir sort. De vegades un gol de rebot o en pròpia porta de l’equip rival poden ser determinants. Quart i no menys important, l’arbitratge. I per acabar, cinquè l’ambient que pot acabar condicionat els jugadors i fins i tot al propi àrbitre. S'ha de reconèixer que gràcies al VAR l'àrbitre ja no és determinant a l'hora de decidir el seu desenllaç, però encara queda una part important de la direcció del joc on pot ser decissiu. 
La selecció espanyola diumenge comença la segona fase jugant contra Rússia, l’amfitriona. No juga bé, l’estat d’ànim no pot ser òptim (per exemple el porter De Gea està molt qüestionat). Per tant, a priori, encara que jugui contra la 70a del rànquing de la FIFA (Espanya és la 10a) no és un factor determinant. Si ho fossa no caldria ni jugar el partit, al començament se designaria victòria d’Espanya i punt.
Però quan comencin a jugar, ja veureu com la classificació no vol dir absolutament res. Rússia juga a casa, davant d’una majoria d’espectadors que l’animaran i uns jugadors que ho donaran tot per mirar de quedar el millor possible.
Sabeu quants equips han guanyat el mundial que s’ha jugat a casa seva? Fins a 6 equips. Uruguai a la primera edició (1930), Itàlia (1934), Anglaterra (1966), Alemanya (1974), Argentina (1978) i França (1998) Per tant, jugar a casa sol donar una bona dosi de moral.
Dilluns ne tornem a parlar, d’acord? I així veurem si ho he endevinat o no.