Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Real Madrid. Barça. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Real Madrid. Barça. Mostrar tots els missatges

diumenge, 24 de desembre del 2017

REAL MADRID-0; FC BARCELONA, 3

Foto: El País. 
Ahir pel matí vaig sortir de casa poc abans de que comencés el partit entre el Real Madrid i el FC Barcelona. Sabia que era un bon moment per a passar per la pastisseria i anar a buscar a mons pares, ja que quan se juga un partit així la gent sol quedar-se a casa o concentrar-se davant d’una tele per a veure el partit.
Com sabeu jo ja fa anys que vaig renunciar a veure els partit dels Barça si no són en obert. No col·laboraré amb les desorbitades xifres dels traspassos, els sous, les primes, etc. que envolten el món del futbol.
Amb mons pares i els dolços al cotxe, hem arribat a casa. El partit ja deuria fer uns 20 minuts que anava. Baix de casa tenim un restaurant i el seu propietari i un client estaven fent una cigarreta. Tot dos són del Madrid i a part de ser del Madrid, són de dretes... Tot i que anava escoltant el partit per la ràdio i coneixia el resultat (0-0) he pensat que no els devia d’agradar com jugava el Madrid, perquè sinó no s’entén que no l’estiguessin mirant.
Ja ha casa he posat la TDP, ja sabeu, el programa de Puyal a Catalunya Ràdio. Entre d’altres coses perquè és el que més els hi agrada els meus pares. Sobre la mitja part ens hem posat a dinar i després ja ha vingut el 0-1 de Suárez. Abans del gol s’ha donat una de les jugades curioses del partit. Abans de començar s’havia anunciat que Zidane trauria a Kovazik per mirar d’aturar a Messi. Tan fil per randa ha seguit les ordres del seu entrenador que quan el Barça atacava se’n anat darrere de Messi i ha deixat un enorme passadís per on ha vingut el gol.
Més tard el 0-2 de Messi després de que l’àrbitre no donés per bo un segon gol a Paulinho perquè Carvajal l’ha va tocar amb la ma l’intentar treure la pilota. Quan jugàvem al pati del col·legi sempre dèiem:  Penal i gol és gol. Per a l’àrbitre d’ahir sembla que no és així ja que ha xiulat penal i ha expulsat el defensa blanc.
Aquesta expulsió va servir d’excusa a Marcelo al final del partit per a dir que des d’aquell moment i com el Barça jugava amb superioritat, ja no van poder fer res.  Si hagués estat una expulsió injusta anant 0-0 seria una excusa, però tal com va anar el partit, no. A part l'àrbitre hauria hagut d'expulsar una vegada més a Sergio Ramos per una clara agressió a Luis Suàrez, tot i que es va afanyar per a dir que ell no l'havia tocat, però les imatges i els comentaris (també els de la premsa de Madrid) diuen el contrari.
I el tercer va ser obra d’Aleix Vidal, un jugador que quasi no juga i com aquell que diu, acabava de sortir. El més curiós d'aquest gol va ser que Messi va centrar després de driblar-se a Marcelo que va quedar al terra després de trepitjar-lo, descalç d'un peu, el que li havien trepitjat. Per a no trencar la tradició de les darreres golejades, el darrer gol el va fer  un jugador que no se prodiga en marcar gols o dit d’una altra manera, no és un golejador nat. La temporada 2010-2011 el Barça li va fer 5 al Madrid de Mourinho i el cinquè va ser de Jeffren. En el 2-6 de la temporada 2008-2009, el sisè el va fer Piqué. La temporada 1993-1994 (5-0) l’últim el va fer Ivan Iglesias.
Al final alegria per a la culerada. D’aquelles que costarà oblidar ja que tot i que el Madrid té un partit menys, ara mateix està a 14 punts del Barça i molt lluny de revalidar el títol de lliga.
No vaig tornar a veure al propietari del bar i al seu client (que també és veí), però de segur que no va ser un gran dia per a ells...
Així com tampoc ho va ser per al capellà de Florentino que va tenir la segona mala notícia en dos dies. El dia anterior el TC havia anul·lar la indemnització del Castor que era de 1.350 MEUR.

I jo que me’n alegro!      

dilluns, 24 d’abril del 2017

UN BARÇA MERMAT GUANYA EL MADRID AMB UN MESSI ESTEL·LAR

Segueixo pensant que el Barça no guanyarà la lliga... No obstant, anit ens va donar una alegria en guanyar al camp del Madrid posant-li una mica de pressió... Però el Madrid, no ho oblidem, segueix depenent d’ell ja que té un partit menys, el que ha de jugar contra el Celta de Vigo.
El millor de quan guanya el Barça és no haver d’aguantar els comentaris de la parròquia blanca. Als meus companys de treball que són del Madrid, aquest matí no se’ls ha sentit per a res... Si haguessin guanyat, tot hi jugar en camp contrari, segur que algun comentari haurien fet...
Però els barcelonistes tampoc estem eufòrics. Quedar eliminats de la Champions contra la Juventus va ser un cop fort difícil de superar: és el segon anys consecutiu que el Barça cau a quarts de final, la qual cosa denota que l’equip està deixant enrere la seva etapa més gloriosa.
Però anem al partit d’anit. Els blancs, tot i ser un equip superior (sobre tot tenen millor banqueta) es van mostrar con un equip mediocre que va fer ús de la violència per a poder aturar el joc del Barça, sobre tot de Messi.
Pepe, perdó, Roberto Carlos, perdó, Fernando Hierro, perdó un altre cop, Casemiro (és que hi ha tants jugadors que han usat la violència per aturar els davanters del Barça que sovint me faig un embolic... Quina diferència hi ha entre el destraler Pepe i el matusser Casemiro? I ahir no va ser l’únic...

El primer en pegar (potser per allò de qui pega primer pega dues vegades) va ser Marcelo (quin altre!) que va donar un cop de colze a la boca de Messi que el va deixar estamordit una bona estona. Primer va estar-se sobre la gespa una bona estona, sagnant... Després va sortir del camp i els membres de l’equip sanitari del Barça li van posar una gassa a la boca per mirar d’aturar-li l’hemorràgia. Els serveis mèdics del Barça li van d’haver de posar punts de sutura al llavi. Però Messi ni es va queixar... Ni un mal gest, ni una mala mirada, ni un comentari fora de lloc... Mentre això passava Marcelo campava tranquil·lament pel camp sense rebre cap sanció... De fet no li van xiular ni falta... Això si, mentre Messi estava al terra va anar a interessar-se pel seu estat de salut i ell mateix va rebre atenció mèdica perquè li feia mal el colze...    
Després de tornar a entrar al camp, Messi va estar-se una estona deambulant... Estava massa pendent de la gassa que portava a la boca i això va fer que el seu joc decaigués considerablement. Fins que es va tornar a endollar i va fer l’1-1.
Casemiro va fer no menys de 3 entrades mereixedores de targeta groga, però incomprensiblement va acabar el partit. Qui no el va acabar va ser Sergio Ramos que va veure una targeta roja directa per una dura entrada a... A qui? A Messi, es clar!
Ramos se’n va anar aplaudint i mirant a Piqué com si fos el culpable de la seva expulsió... Al final del partit es va justificar dient que va arribar tard a la jugada y que no volia fer mal a Messi... Però les cames no les va encongir en cap moment...
Tot i jugar amb un jugador menys, el Madrid va ser capaç d’empatar el partit (2-2) en una badada monumental de la defensa del Barça. Però quan semblava que el partit acabaria amb aquest resultat, una jugada de vertigen de Sergi Roberto que va passar la pilota a André Gomes i, aquests, amb molta sang freda, va saber esperar d’incursió de Jordi Alba que va centrar cap enrere buscant a Messi que la va clavar. Era pràcticament el minut 2 del descompte dels 2 que havia concedit l’àrbitre. Després del gol ni es va treure del mig del camp, ja que es va xiular el final del partit. Mai el Madrid havia perdut a casa en temps de descompte... Sempre hi ha una primera vegada per a tot.
Mentre a Cristiano pràcticament no se’l va veure (i a sobre després del 2-3 reprotxava els seus companys de no haver fet falta a Messi), Messi va tornar a demostrar que és el millor i que quan vol, pot...
Llarga vida al D10S!

dilluns, 23 de març del 2015

CONTINUEN LES MALES NOTÍCIES PER A MANEL FERRÉ

Va perdre el Madrid contra el Barça (2-1) i ara el Barça es situa a 4 punts del Madrid. Una bona diferència però mai definitiva. El Barça ha demostrat que pot perdre contra els equips modests i, per tant, con diu el tòpic, encara hi ha molta lliga.
Per als barcelonistes guanyar al Madrid, sempre ens suposa dues alegries: el Barça guanya i el Madrid perd. Per tant, i per lògica, als aficionats del Madrid, en aquest cas, els deu de passar a l’inversa.
Ferré, com abans Roig, són del Madrid, i els resultat d’ahir els va haver de fer infeliços. Perdoneu que insisteixi, però veure (sobre tot a Roig) tan implicat en el procés independentista i saber que és del Madrid, em grinyola, què voleu que us digui?
Anant al partit d’anit, recordeu que us vaig dir a principis de setmana: que no me’n refiava del Madrid. Fins i tot Ronaldo, força apagat en els darrers partits, va sembla renéixer i Messi, de qui tant s’estava parlant darrerament i dels que es deia que arribava en un estat de forma impressionat (el partit que va fer contra el Manchester City va ser excel·lent), va fer un partit més que discret. Només al final va sembla que treia el cap coincidint amb el millor joc de l’equip.  
No fa gaires dies vaig escoltar una d’aquelles converses típiques de madridistes on es deia que el Barça és només Messi. Fa temps que em vaig proposar no discutir amb ningú i menys de futbol. Per tant, vaig preferir no opinar. Si el Barça és Messi, el Madrid és Cristiano. Tampoc hi cal donar més voltes. Anit, qui va estar a l’alçada va ser Bravo. Va fer aturades de molt de mèrit i amb el xut al pal de Cristiano, em sembla que d’haver anat dintre, l’hauria aturat, ja que la ma la va posar al lloc adequat.  
I això és així perquè són els dos millors jugadors del món (un més que l’altre) y és lògic que els entrenadors dissenyin les tàctiques al voltant de la seva estrella. Si té un dia fluix, ja sigui perquè s’ha elaborat una tàctica per contrarestar-li el joc o bé, senzillament perquè no ha estat bé, l’equip ho nota. Però tampoc cal capficar-se més del compte si de tant en tant no estan al nivell desitjat, ja que per molt astres que siguin, són de carn i ossos.
Em va sobtar que el primer gol del Barça d’ahir el fes Mathieu. No ho sé cert, però igual és el primer gol que marca amb el Barça. El segon va ser obra Luis Suárez, un jugador a qui es va fitxar precisament per això: per a què marqui gols i si son decisius, millor que millor.
Ja fa temps que el futbol no m’atrau com em passava anys enrere. No dic que si algun amic m’hagués convidat a veure’l, no hi hagués anat, però la realitat és que vaig seguir el partit a ladistància. Es a dir, m’assabentava de quan marcava el Barça pels coets que tiraven els seguidors (fa tems que no escolto coets quan marca i guanya el Madrid) De totes formes, abans m’ho havienanunciat els veïns de dalt. De totes formes, per assegurar-me, anava a l’ordinador i mirava el resultat a la pàgina de Yahoo. Em vaig enrabiar quan la meva dona em va dir que havia marcat el Madrid, però al final em vaig quedar satisfet. Després de veure el resum, més pel resultat que pel joc. I és que al Barça, darrerament, li costa fer un partit rodó contra el Madrid. Només cal recordar el desastre de la primera volta.        

dimarts, 17 de març del 2015

DEL ‘SEÑORÍO” NO ME’N REFIO

Demà el Barça ha de jugar un transcendent partit de cara a continuar viu a la Champions League. No obstant, els mitjans de comunicació parlen més del Barça-Madrid de diumenge que no del de demà que l’ha d’enfrontar al Manchester City.
Des del meu punt de vista tots dos partits són importants, però el del cap de setmana sempre té un plus que no té cap d’altre partit, ni per transcendent que sigui. Ahir li deia a un amic: Un Barça-Madrid sempre és un Barça-Madrid, encara que no hi hagi res en joc.
Abans de la reeixida època de Rijkaard i Guardiola, quan el Barça només guanyava alguna lliga de tant en tant, sovint, guanyar al Madrid equivalia a salvar la temporada...  Segur que els que sou culers (i també el que no ho sou), recordareu el Barça de les 6 copes; aquell any on es va guanyar tot el que es va jugar. Bé, per a mi no van ser 6 títols, sinó 7, ja que el plaer que ens va produir a tots plegats guanyar al camp del Madrid per 2-6 és equivalen a un títol de prestigi.
Fet aquest preàmbul, he de dir que per als blancs, guanyar al Barça és també molt important. No sé si més o menys o igual, però és evident que diumenge no aniran a l’estadi a passejar-se.
Diuen les cròniques que el Madrid està malament. Què té un començament d’any dolent i que en poques jornades va dilapidar l’avantatge de 4 punts que portava al Barça i ara son els blaugranes els que van 1 punt per davant del Madrid. Diumenge serà una altra història, ja ho veureu.
A la primera volta, quan el Barça (també líder) va visitar el Madrid, de forma incomprensible, van jugar fatal i van perdre. Al cap de poques jornades, el Madrid es va col·locar líder fins fa només dues jornades.
També es parla de l’estat de forma de Messi i de que aquest any ha marcat ell totsolet més gols que el trident blanc format per Bale, Benzema i Cristiano Ronaldo, també coneguts per la BBC. Però diumenge les tornes poden canviar. Si el Barça va perdre clarament a Madrid, perquè no li pot passar igual diumenge.
Direu que sóc pessimista i que el Barça guanyarà segur. Tan de bo! Personalment no em fa cap gràcia haver d’aguantar a segons quin madridista recordant-te el dia següent que el Madrid torna a ser líder, que si ja tornen a veure al Barça pel retrovisor i coses semblants. No ho vull.
Però és que el Madrid té el suficient potencial per a despertar en qualsevol moment i fer un gran partit. Què sigui després del partit contra el Barça seria el millor dels mals, però això no depèn de l’afició, això només depèn d’estats d’ànims, de forma i de les ganes de guanyar amb les que t’alces aquell dia.  

dissabte, 29 de novembre del 2014

FUTBOL I POLÍTICA


Sóc de l’opinió que no es pot ser aficionat del Reial Madrid i a la vegada independentista. Des del meu punt de vista totes dues coses són incompatibles. Els valors que representa l’equip blanc estan a les antípodes del que significa l’independentisme.
Els pocs que es declaren del Madrid a la vegada que estan per una Catalunya independent, al·leguen en la seva defensa que no s’ha de mesclar el futbol amb la política.
Servidor no va crear el món. Tot el que hi ha m’ho he trobat fet. Tampoc em vaig inventar el futbol, ni tan sols he fundat un club. En canvi els camps de futbol s’omplen de banderes no només dels equips que estan en competició, sinó també d’aquelles que s’identifiquen en un determinat país o, si voleu, comunitat autònoma. Així, si vas al Santiago Bernabeu, a part de banderes blanques en veus unes que tenen tres franges: dues d’elles roges i l’altra groga. Algunes no porten res, altres un escut amb dues columnes, altres porten un altre escut semblant a l’anterior, però amb una àliga , fins i tot n’hi ha que porten un toro.
Si encara no ho heu deduït, totes aquestes bandereres representen simbòlicament l’estat espanyol, encara que algunes siguin representatives d’èpoques passades.
El que us acabo d’explicar no és un exemple evocador de la relació existent entre el futbol i la política. I encara os diré més. Quan juga el Barça al Bernabeu i s’escolten càntics on es diu puto Barça, puta Catalunya, no s’està fent política.
Suposo que no hi ha cap barcelonista que sé senti independentista que pensi diferent a com ho faig jo. Segur que pensa que des de fa al més de 50 anys, política i futbol estan estretament lligats. Arribar a aquest punt, estic completament segur que si ho està llegint algú que forma part del primer grup que he citat, es a dir, del Madrid i independentista, dirà: al Camp Nou passa el mateix. Però algú ha dit el contrari?

Al Camp Nou però la simbologia és de signe contraposat. Les banderes (casualitats de la vida) també són roges i gregues, però en lloc de tenir tres franges en tenen 9, quatre de roges i cinc de grogues. També n’hi ha que tenen un triangle amb un estel al seu interior. De vegades el triangle és blau i l’estel blanc i de vegades, el triangle és groc i l’estel roig. Jo pregunto als del primer grup (als que són del Madrid i independentistes) amb quines s’hi senten més identificats.
Però això no és tot. Durant el partits que el Barça juga a casa, al minut 17 amb 14 segons, la majoria del camp, com si fos una única persona, crida una cosa així: in-inde-independencià... Igual és un càntic d’ànims als jugadors i és que jo sóc un malpensat per imaginar-me coses que no són.
Fa només unes setmanes, TV3 va emetre un reportatge que vinculava al Madrid amb règim de Franco i relacionava el fitxatge de qui ha estat el seu jugador insígnia Alfredo di Stefano amb la intervenció d’algunes càrrecs propers al Generalísimo. Fets com aquest es deuen de considerar, des del punt de vista els aficionats del Madrid com a temes purament esportius...
Per cert, aquest reportatge no va agradar gens al club blanc que en el darrer clàssic, com a represàlia, no van deixar treballar als periodistes i tècnics de TV3.      
Per cert, les banderes amb triangles i estels només es poden mostrar al Camp Nou, si ho fas a un altre camp, t’arrisques a que vingui la policia i que té les prengui i fins i tot que t’acabi posant una multa.
Ara, expliqueu-me a mi com es pot compatibilitzar les dues coses. Com es pot ser del Madrid i mirar cap a un altre costat quan s’insulta Catalunya o s’actua contra els seus símbols.
Ho seguiré mantenint: És incompatible ser del Madrid i independentista i si algú afirma que ho és, li demano que s’ho faci mirar...  

dijous, 27 de març del 2014

OPINIONS I CONSEQÜÈNCIES DEL DARRER MADRID-BARÇA

No vaig veure el partit. Entre que no estic abonat a cap plataforma de televisió, no em funcionava Internet i no el vaig voler anar a veure a cap bar, em vaig quedar sense veure la victòria del Barça. Però us he des ser sincer. Tampoc esperava que el Barça acabés guanyant. A costa de que em retragueu la meva actitud, us he de dir que, encara ara, no tinc cap tipus de confiança amb l’equip. Ja sé que a principis de temporada vaig dir que el Barça del Tata m’agradava, però no em direu que poc a poc ha anat perdent pistonada, sobre tot a la segona volta del campionat de lliga. Els tres partits perduts (València, Reial Societat i Valladolid), però sobre tot, el mal joc que van fer durant bona part d’aquest i d’altres partits, feien que fos pessimista.
Ara, m’hauria segut fàcil dir tot el contrari, però no. De totes formes no em direu que alguns dels jugadors del Barça no van fer aigües per tots costats. Sí, ja sé que he dit que no el vaig veure, però no he dit que no veies els resums del partit o llegís alguns comentaris a la premsa.
Álves i Mascherano van estar fatal. No malament, fatal! Això va permetre que Di Maria es convertís amb el millor jugador del Madrid. I sort varem tenir de que Benzema es plantés només amb 2 gols, perquè bé n’hauria pogut fer 4 o 5. Aquesta és per a mi la principal causa de que el Madrid perdés el partit. Tampoc van estar fins Neymar, ni Cesc. En canvi van brillar els de quasi sempre Messi i Iniesta.
Sobre Neymar he de dir que, tal vegada, seria oportú que Martino el deixés uns quants partits a la banqueta. El seu joc dista molt al que fa ver quan Messi estava a l’Argentina recuperant-se de la lesió. Si un jugador, per molt famós que sigui, passa per una mala ratxa, l’entrenador ha de ser conseqüent i no l’ha de treure de titular. Abans del partit molts s’inclinaven per que jugués Pedro acompanyant a Messi. Al final del partit, imagino, encara van ser molts més els que haurien tret al canari en lloc del brasiler.  
Al Madrid no van estar a l’alçada els laterals Carbajal i Marcelo, però tampoc homes imprescindibles com Xabi Alonso, Cristiano i Bale.
Els dos primers gols del Barça em van sembla superbes. El primer per l’enorme combinació entre Messi i Iniesta i el segon per la forma d’elaborar-lo de Messi. Em podríeu dir quin altre jugador és capaç de fer gols com el primer que va fer-li Messi a Diego López?
En quan als penals que van xiular a favor del Barça, sobre tot el primer que, per a mi va ser clau en el desenllaç del partit, ja que va comportar l’expulsió de Sergio Ramos, he de dir que al primer, efectivament, Ramos contacta amb Neymar. I sinó, expliqueu-me: Cóm un jugador en carrera pot, de sobte, donar la volta sobre si mateix sinó és que intervingui una força aliena al jugador. Aquesta força és l’impacte del peu de Ramos en Neymar. Per tant, penal i expulsió.
El segon encara és molt més clar i, com vaig poder escoltar a algun comentarista, es va tractar d’un penal doble, ja que tan Carbajal com Alonso el van emparedar, aquest darrer, fins i tot desentenent-se de la pilota.
Els dos penals van estar executats de forma excel·lent per Messi, sobre tot el segon. Imparable!      
Algunes opinions i valoracions que he escoltat sobre el partit, em semblen d’impotència. Quan un partit es perd, és més fàcil donar la culpa a l’àrbitre que assumir errors propis.
Sembla ser que la premsa blanca (Marca i As) donaven més la culpa als jugadors i l’entrenador que no a l’àrbitre del partit. I és que, pel que sembla, amb el 3-2 el Madrid va replegar línies amb la intenció de defensar el resultat i aquest fet va propiciar que el Barça cerqués la seva àrea i creés unes oportunitats que, tal vegada, no s’haurien donat.
He de dir que, personalment, no m’agrada que el Barça guanyi al Madrid amb polèmica i justet com ho va fer diumenge. Prefereixo un resultat més contundent com aquell 2-6 de l’era Guardiola o el 0-5 de l’època de Cruyff com a jugador i Marinus Michels a la banqueta.
Però ara com ara, hi ha tant d’equilibri entre els dos equips que resulta molt difícil que un passi per sobre de l’altre, al menys que conflueixin diversos factors i un dels dos jugui fatal.  

dimecres, 26 de març del 2014

LA FRASE DEL DIA 26-03-2014

Abans del gol d’Iniesta, el Barça va fer 25 tocs mentre el Madrid perseguia ombres; Cristiano Ronaldo s’ho mirava caminant i Sergio Ramos corria com un pollastre sense cap. D’això també en té la culpa Undiano Mallenco? 
 
Qui ho ha dit? Un comentarista esportiu.
On? Al programa Hoy por hoy de la Cadena Ser.
Quan? Aquest matí, durant la desconnexió territorial que fan abans de les 8
 
No és el resum del partit, però queda clar que a estones el Barça va ser superior al Madrid. No per això hem de ser condescendents amb el joc del Barça. Està clar que va tenir la seva línia més feble a la part dreta de la defensa ja que ni Alves ni Mascherano van saber aturar les centrades de Di Maria ni les rematades de Benzema.
De totes formes, una Barça irregular, va saber guanyar a un Madrid que es torna poruc quan juga contra un equip considerat dels grans.  
Acabaré amb el comentari que va fer el diari esportiu francès L’Equip que va qualificar el Madrid de mal perdedor.  


divendres, 21 de març del 2014

ELS DUBTES DEL TATA MARTINO

Em preguntava el meu amic canari (a qui no conec) que està destinat a l’ambaixada espanyola de l’Índia i que és del Madrid, si es parlava mol del proper derbi de diumenge entre el Madrid i el Barça. Li vaig dir que aquí a Catalunya s’estava parlant més d’altres notícies relacionades amb el Barça que del propi derbi.
Aquest punt, que podria ser, senzillament, una sensació meva, ha estat confirmat aquest matí per un periodista de la Cadena SER.
La culerada sembla estar més preocupada sobre si Martino continuarà o no la propera temporada, si Neymar està trist i, per tant no apte per jugar diumenge, però sobre tot, qui han de ser els titulars que juguin al davant acompanyant a l’intocable Messi.
El debat sé centra, sobre tot, si ha de jugar Neymar (per alguna cosa se’l va fitxar) o bé si ho faran Pedro o Alexis. Com comprendreu, d’opinions n’hi ha per a tots els gustos i cadascú diu la seva.
No sé que penseu vosaltres, però jo penso que tots els problemes de la vida fossin similars a l’haver de triar un jugador d’entre tres candidats. Això significa que Martino té on escollir i sempre és millor haver de triar d’on n’hi ha que haver d’improvisar col·locant a algú que no estigui acostumat a jugar en aquella posició. Com per exemple quan s’anava mancat de centrals i no sé sabia si fer jugar a Busquets, Mascherano, Song o Bartra, perquè cap d’ells reunia les condicions òptimes.
Mentre uns apunten a Neymar perquè, com deia abans, per alguna cosa se’l va fitxar, d’altres pensen que hauria de ser Pedro, ja que, dels tres, és qui està en millor forma. D’Alexis, tot i reconèixer que està fent la millor temporada amb el Barça, sembla ser que és qui compta menys a l’hora de fer les travesses.
De Neymar s’opina que està passant pel pitjor moment des de que va arribar al Barça (el Periódico d’ahir) i, per tant, molts dels expertes pensen que no hauria de jugar. En canvi a Pedro només sé li troben virtuts: que pressiona als defenses rivals, que està fent gols, que s’entén a la perfecció amb Messi...
També hi ha qui diu que no hauria de jugar Cesc. Què si Martino fa jugar els 3 petits (Xavi, Iniesta i Cesc), s’obté un gran control de la pilota, però s’ataca poc i davant el Madrid cal atemorir-los pressionant-los molt, ja que així s’evita que els seus laterals es puguin sumar a l’atac.
Està clar que el Barça té noms suficients per a fer un digne paper al Bernabeu. Una altra cosa és que els jugadors estiguin al nivell que se’ls hi demana. Si finalment Martino es decanta per Neymar (tal com sembla que ha deixat entreveure), el partit de diumenge pot ser el de la seva confirmació o bé se’l condemnarà a vagar de banqueta en banqueta pels segles dels segles...
Qui ho va dir això?

dilluns, 17 de març del 2014

7 GOLS NOMÉS SÓN 3 PUNTS

Les temporades en les que el Barça no va del tot bé, la moral dels socis i aficionats dibuixa una espècie de gràfica coincidint els pics més alts amb les victòries contundents o de prestigi i els més baixos amb les derrotes i partits menys convincents.
Després d’una primera volta pràcticament immaculada i on es va assolir el títol honorífic de campions d’hivern (un títol que no serveix per a res), la segona volta ha estat, fins ara, un desastre. Què podria haver estat pitjor? Segur, però perdre contra el València a casa, contra la Reial Societat i el Valladolid (un equip en situació de descens) i, tractant-se com és tracta del Barça, no es pot qualificar d’una altra manera.
El partit contra el Manchester City va ser prou acceptable, però està clar que el joc del Barça està lluny d’aquell futbol que ens va enlluernar durant uns anys. Ara bé, recordem el que dèiem llavors: gaudim ara que això no pot durar sempre.
Ahir el Barça va guanyar de forma contundent a l’Osasuna de Pamplona. Un 7-0 és un d’aquells resultats que només es dóna 1 cop o dos durant la temporada (i hi ha anys que ni això) Però no ens enganyem, era l’Osasuna. No era ni el Madrid ni l’Atlético, ni cap dels equips punters del futbol. Per tant, pensar ara que diumenge contra el Madrid s’anirà amb molta moral i que es podrà retallar la diferència que ara és de 4 punts, és com explicar el conte de la lletera.
Les lligues es guanyen o es perden als camps petits, contra rivals que, sovint es juguen els descens. Fixeu-vos sinó en la situació actual. El Madrid, tot i perdre al camp del Barça i a casa contra l’Atlètico a la primera volta, està líder i, sense mostrar un joc convincent, ara mateix, és el màxim favorit per a guanyar la lliga actual, ja que s’ha mostrat l’equip més regular.
Al partit de diumenge s’hi juga molt més el Barça que el Madrid. Si el Barça perd, es situaria a 7 punts molt difícils de remuntar, en canvi, si guanya, el Madrid encara aniria per davant i tal vegada líder en funció del resultat del seu rival de la capital.
A hores d’ara no estic gens convençut de que el Barça pugui guanyar al Santiago Bernabeu. La defensa del Barça s’ha mostrat, fins ara, com una de les línies més febles de l’equip (tot i ser un dels equips menys golejats) Aquí el mèrit sé li hauria d’atorgar a Víctor Valdes, un porter que se’n anirà del club al final de la temporada. La defensa no dóna la tranquil·litat suficient que et faci pensar que Ronaldo, Benzema i companyia topin en un mur infranquejable i molt difícil de superar, perquè fins ara no ha estat així. Les freqüents badades a l’àrea, sobre tot a pilota parada (corners i faltes) no presagien un partit plàcid. Evidentment voldria equivocar-me, però em decanto que tinc moltes més possibilitats d’encertar-ho que d’errar-ho.
Què cal confiar amb Messi? Sí, es clar... Però per unes circumstàncies o per altres, l’argentí tampoc està al nivell dels anys precedents. És cert que ahir va marcar un triple que l’ha convertit en el màxim golejador del Barça de tots els temps superant a Alcántara, un jugador de la dècada dels anys 20. Però això només queda per a l’estadística.
Els 7 gols marcats, el triple de Messi, al final només són 3 punts, els mateixos que va obtenir el Madrid al camp del Màlaga dissabte on va guanyar per un raquític 0-1 o els que va aconseguir l’Atlético guanyant a l’Espanyol per 1-0.

dilluns, 28 d’octubre del 2013

SENSE POLÈMICA NO SERIA ‘EL CLÀSSIC’

Foto diari Sport.


Tal i com tenia previst, dissabte no vaig veure el Barça-Madrid. Segurament d’haver-lo volgut veure, també m’hauria estat impossible. L’hora del partit, inusualment les 6 de la tarda, coincidia amb el trasllat de tot l’equip de rodatge de la Fatarella 1938 cap el mateix poble de la Fatarella. El partit es va acabar mentre s’estaven enregistrant les primeres escenes a les trinxeres. Un dels tècnics de so ens anava posant al corrent de les novetats. El 2 a 1 i el xiulet que senyalava el final el vaig escoltar per la ràdio del meu cotxe.
El Madrid va reclamar dos penals; el primer l’hauria comés Adriano en tocar-li la pilota a la ma quan estava al terra i el segon Mascherano per empènyer a Cristiano Ronaldo. El Barça també en va reclamar un sobre Cesc Fàbregas.
Veure penal a les mans d’Adriano em sembla de fanàtics sense un mínim de sentit comú (per dir-ho d'una manera fina) Una clar exemple va ser el de Kedira, reclamant una infracció on el jugador que, suposadament la comet, no pot fer res pe evitar que la pilota li vaig a la ma que tenia tocant el terra per impedir caure, per la qual cosa, treure-la d’allí li resultava impossible. En canvi el penal de Mascherano sobre Cristiano em va semblar prou clar, perquè hi vaig veure contacte. Insisteixo que no vaig veure el partit en directe i, a dures penes el vaig escoltar, però veient la repetició (una de sola) i llegint els diaris, em vaig fer una idea de com va anar.
En canvi no puc valorar el possible penal sobre Cesc, ja que tot va ser tant ràpid que és impossible jutjar-ho. Però ah! Què va passar amb Sergio Ramos i Neymar? Imagino que els socis i aficionats del Madrid no en parlen ni volen fer-ho. Van ser dues jugades pràcticament consecutives en les que Ramos va donar un cop de colze a Neymar. A la primera l’àrbitre Undiano Mallenco (l’amic de Casillas) no va ensenyar cap targeta i a la segona, sí, groga a Ramos. Per a mi tant a la primera entrada de Ramos a Neymar, com a la segona, hi ha una clara agressió del jugador madridista sobre el barcelonista i, per tant, a la primera ja li hauria d’haver mostrat la targeta Roja i el Madrid s’hauria quedat en 10 jugadors quan només s’havien jugat uns pocs minuts. Evidentment la segona falta ja no s’hauria produït.    
Però segur que dissabte a programes com per exemple Punto Pelota d’Intereconomia, van treure la punta al llapis parlant dels errors arbitrals d’Undiano Mallenco i com van afavorir al Barça. Difícilment el seguidor fanàtic d’un equip veu la situació amb objectivitats i la interpreta de la forma més convenient per als interessos del seu equip.
Al final sembla que a Cristiano li va agafar una rebequeria i li va dir a l’àrbitre que era un caganer...  Es considera insult? Per Nadal el caganer no falta a cap pessebre i ningú s’ho emprèn con insult... Veure’m a Undiano Mallenco de caganer per Nadal? Cristiano Ronaldo ja fa anys que ho és. Això sí, carregat de milions i feliç...  
Però sense polèmica, al futbol li mancaria una part de la salsa (l’a principal són els gols) i no tindria ni els seguidors que té ni se’n parlaria tant als mitjans de comunicació. Fixeu-vos per exemple tota la polèmica que va portar el darrer Madrid-Juventus on ha Itàlia parlaven obertament de robatori...  I és que a tots els llocs couen faves (o com es digui en català)

dimarts, 7 de maig del 2013

LA SER, EL MADRID, EL BARÇA I EL CONTE DE LA LLETERA

Dissabte passat, sobre les 9 de la nit, quan anava des del Càmping dels Eucaliptus (on havíem fet una petita demostració castellera) cap Amposta, vaig posar la SER per a veure com anava el Madrid. En aquell moment estava guanyat per 3-2, encara que als locutors, sembla ser, els interessava més divagar que el partit en si, ja que van haver de passar molts minuts, crec recordar que fins que Ronaldo marqués el 4-2, abans de que diguessin el resultat.
Entre totes les divagacions, n’hi va haver una que va destacar. Entre tots van explicar una mena de conte de la lletera (*) que i, com aquell que diu, ja donaven pràcticament la lliga al Madrid.
Donaven per fet que el Barça, després del 7-0 del Bayern de Munic, havia quedat tocat. Està clar que a la lliga, els blaugranes han anat de més a menys.; en canvi, el Madrid, després d’un començament de lliga un tant irregular on van perdre diversos partits, s’havien refet considerablement i fins i tot haurien agafat moral al partit de tornada contra el Dormunt.
El seu argumentari deia una cosa així: Si el Barça perd demà contra el Betis, el Madrid es situaria a 8 punts. Si dimecres el Madrid guanya al Màlaga (partit avançat per la final de la Copa del Rei), virtualment es col·locaria a 5 punts i si dissabte tornés a guanyar (el Barça juga diumenge), serien 2 (sempre virtuals, ja que el Barça tindria dos partits menys), la qual cosa donaria molta pressió al Barça. I al Barça li queden els partits al camp de l’Atlètic i de l’Espanyol. Algú intentava posar una mica de seny i deia que si el Barça havia d’anar a Sarrià, el Madrid també ho havia de fer. Hi havia qui pensava que no seria el mateix. Arribat a aquest punt, jo també ho penso: l’Espanyol sempre dona més guerra al Barça que al Madrid de qui molts consideren filial.  
Quan la mitja part del partit d’anit entre el Barça i el Betis va acabar amb 1-2 a favor dels visitants, imagino que hi van haver molts que ja donaven per fet que el Barça acabaria perdent i el conte de la lletera podria tenir, per fi, un final feliç (ja que fins ara mai l’ha tingut)
De totes maneres cal dir que el resultat d’1 a 2 era molt enganyós. El Barça, sobre tot en Villa, va tenir moltes oportunitats de marcar, però només Alexis Sánchez (que va fer un dels millors partits que li recorden al Nou Camp) va ser capaç de batre el porter rival. En canvi, el Betis, es pot dir que va marcar en les úniques dues oportunitats que va tenir (per cert, el segon gol va ser un golàs d’aquells que només es veuen de tant en tant)  
Quan finalment Villa va marcar (2 a 2), per la banda ja estava escalfant l’arma de destrucció massiva: un tal Lionel Messi que, fins aquells moments, havia estat un espectador més.
Quan Messi va saltar al terreny de joc, automàticament, va revolucionar el joc del Barça i, en un tres i no res, va fer dos gols (un de falta directa) i va estavellar una pilota a la creueta de la porteria (també de falta directa)
El 4 a 2 final feia més que justícia al partit i, el conte de la lletera se’n va anar en orris. Ara al Barça només li manquen dos punts que por fer en els 5 partits que queden d’aquí al final de temporada. Es a dir, dos punts dels 15 que encara queden en joc que es poden aconseguir guanyant-ne un o empatant-ne dos. Un repte que sembla que estar a l’abast d’un Barça ferit però ni molt menys mort.  
Per cert, aquest matí algú es preguntava el moriu pel que Messi no va jugar contra el Bayern. Segurament mai sabrem els motius reals, però estic per pensar que Tito va donar per perduda l’eliminatòria i va reserva Messi per assegurar-se la lliga, que no està gens malament! 
 
(*) Imagino que tots sabeu de que va el conte de la lletera. Per als més despistats us en faré cinc cèntims. Una vegada, una jove grangera anava cap al poble amb una gran lletera al cap per a vendre la llet que li havia munyit a la vaca. Mentre anava pel camí pensava que dels diners que en trauria podria comprar unes gallines i, així que ponguessin, en vendria els ous. Amb el que guanyaria compraria una cabra i de la llet que en trauria, acabaria comprant una altra vaca... Finalment tindria tantes vaques que es faria rica y podria deixar de treballar de lletera... Mentre caminava pensant en això, va ensopegar, va caure, la lletera se’n va anar pel terra i la llet es va vessar... Així que, en un moment,  tot va acabar en un no res.      

dimarts, 26 de febrer del 2013

SOBRE LES DECLARACIONS DE JORDI ROURA

Aplaudeixo les declaracions que va fer ahir Jordi Roura donant dades objectives sobre els àrbitres en general i sobre Undiano Mallenco en particular.
Ja sé que la majoria dels mitjans afins al Barça ho han reprovat, perquè creuen que és caure amb el mateix error que el Madrid ha comés durant molt de temps, però el meu anàlisi va en un altre sentit.
Sembla ser que la roda de premsa s’hauria pactat prèviament amb Tito Vilanova i, el que es pretendria és crear un clima de tensió tant al vestidor com entre l’afició.
Durant l’etapa de Guardiola, sovint, s’havia criticat que alguns partits entre el Barça i el Madrid havien estat mancats de la tensió necessària i tant habitual històricament en aquests tipus d’encontres.
El que esperen els socis i aficionats és que el partit sigui vibrant i que els jugadors es deixin la pell al camp. Mentre Guardiola i tito són mestres en tàctiques, Mourinho ho es en motivació als seus jugadors. El portuguès sap que amb les mateixes armes no pot guanyar el Barça. Per això té dues formes de jugar: una ultradefensiva i l’altra jugar al límit del reglament. Jugadors com Xavi Alonso han tingut un procés de transformació molt gran. Sembla ser que a la Reial Societat ni el reconeixen. Sobre Pepe, Kedira, Marcelo i companyia, millor ni parlar-ne.
Els jugadors del Barça no saltaran al camp amb la consigna de jugar una mica més fort que de costum, no va amb el seu tarannà. Però potser el Madrid jugarà una mica més condicionat i potser que l’àrbitre, l’Undiano Mallenco notarà la pressió de les grades cada cop que un jugador del Madrid usi la força per aturar el joc del Barça.
Per molt que diguin que Mourinho és el puto amo de la sala de premsa, el cert és que quasi mai aporta res positiu. Això sí, és un embadocador sense gaires miraments. Quan sap que té la premsa en contra fa sortir al seu segon i quan sap que encara la té més, ni Karanca surt a donar la cara. Ahir va sortir. Hi ho va fer per a criticar les declaracions de Roura.  
Mourinho no ens ha de donar lliçons de res: Ni negatives (no hem de caure als seus paranys) ni positives (perquè mai no aporta res de bo)
Aquesta nit espero veure uns jugadors del Barça súper motivats i un públic més entregat que mai al seu equip. Sí és així, com intueixo, el Barça guanyarà segur; sinó, els del Madrid ens posaran contra les cordes

ÀNIMS BARÇA!!!  

diumenge, 7 d’octubre del 2012

L’ANTAGONISME DEL BARÇA I EL MADRID



Els següents paràgrafs estan extrets de la pàgina oficial del Madrid (qui m’havia de dir a mi que la visitaria algun dia):


1900-1910
En la primera década del siglo XX se gestan los inicios del fútbol y de sus clubes en España. En Madrid, Julián Palacios funda, en 1900, el embrión de lo que sería el futuro Real Madrid. En 1902, un grupo de aficionados instituye con carácter oficial el Madrid Foot Ball Club, y crea su primera Junta Directiva, presidida por Juan Padrós.
El 6 de marzo de 1902, un grupo de aficionados al fútbol funda, con carácter oficial, el Madrid Foot Ball Club y crea su primera Junta Directiva, compuesta por Juan Padrós Rubio, presidente; Enrique Varela, vicepresidente; Manuel Mendía, secretario; José de Gorostizaga, tesorero; Antonio S. Neyra, Mario Giralt, Carlos Mertens, Álvaro Spottorno y Arturo Meléndez, vocales. Juan Padrós "legalizaba" así un equipo que, dos años antes, había presidido Julián Palacios. La mencionada Junta acuerda también el uniforme del equipo y que, a imitación del famoso Corinthians de Londres, serán pantalón y camisa blancos, medias y gorra azules, y banda morada bordada en colores en el escudo del Madrid.


Aquests de la Wikipedia:

Historia del club

Fundación y primeros años

En 1897 un grupo de jóvenes de la Institución Libre de Enseñanza fundó el primer club de fútbol de Madrid, el Foot-Ball Sky,45 que comenzó a entrenar en las cercanías del barrio de Vallecas.46 En 1900, tres años después de su fundación, atravesaba por graves apuros para mantener vivo el club, por lo que parte de los integrantes del Sky se marcharon para fundar otro equipo, al que bautizaron como (Sociedad) Madrid Foot-Ball Club 46 que disputaría varios partidos amistosos por la Comunidad de Madrid para promocionar este nuevo deporte. Así se mantuvo durante un par de años, hasta que por impulso de Julián Palacios, y los hermanos Joan y Carles Padrós -presidente e integrantes de la escisión del Sky- legalizaron oficialmente la nueva asociación el 6 de marzo de 1902.47 En su primera Junta General Extraordinaria se eligió a Joan Padrós como primer presidente oficial y se acordó el uniforme del equipo: pantalón y camisa blancos, con medias y gorra negras,47 ,n 6 colores que perdurarían hasta la actualidad.


Aquest de la pàgina oficial del Futbol Club Barcelona:

1899 -1909 Naixement i supervivència

Gamper, el fundador, i la voluntat de catalans i forans per construir un club esportiu a Barcelona
L’aventura de la creació del FC Barcelona l’any 1899 per un grup de joves, estrangers i catalans, que vivien a Barcelona va ser la conseqüència d’un procés d’expansió de la pràctica del futbol i altres esports d'origen britànic a Europa. Això explica la naturalesa intercultural del Club, la seva vocació poliesportiva i la voluntat d’arrelament a una ciutat i a un país. Gamper, fundador del Club, en va ser l’ànima i l’impulsor durant els primers 25 anys. El seu compromís amb el FC Barcelona va més enllà de les seves facetes com a jugador, directiu i president.


I aquest de la Viquipèdia:

Història

L'equip degà de la ciutat de Barcelona (ja desaparegut), el Català FC, va ser creat en el gimnàs Tolosa del Sr. Jaume Vila amb la intenció de promocionar l'esport local. També va rebutjar l'ingrés al club d'un jove suís entusiasta del futbol de nom Hans Gamper, per la seva condició de foraster.[59] Llavors Gamper, com a reacció al menyspreu rebut, juntament amb un grup de joves anglesos, un canadenc i uns quants barcelonins, va fundar el 29 de novembre del 1899 el Futbol Club Barcelona. Des de la seva fundació com a club de futbol, el club ha anat afegint a la seva estructura d'altres seccions esportives, com ara la de (bàsquet, la d'handbol, la d'hoquei patins, la de rugbi, la de beisbol, la de patinatge, la d'hoquei gel, la de voleibol, la de futbol sala o de manera breu també la de ciclisme).

Els primers anys (1899-1920)

L'industrial suís establert a Barcelona Hans Gamper, fou el fundador del club, juntament amb un grapat d'entusiastes esportistes, fonamentalment estrangers, de finals dels segle XIX, que es reuniren al Gimnàs Solé després que es rebutgés la seva integració en el Català FC, recentment creat al Gimnàs Vila. Entre els fundadors figuraven els primers jugadors del club: Walter Wild, Lluis d'Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Kunzle, Otto Maier, Enric Ducal, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet, John Parsons i William Parsons.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Com he pogut llegir, els germans catalans Joan i Carles Padrós van tenir un gran protagonisme a l’hora de fundar el Madrid, tant que en van ser els fundadors. No obstant això, a la pàgina oficial del club, el citen al segon paràgraf i ho dissimulen dient:  En la primera década del siglo XX se gestan los inicios del fútbol y de sus clubes en España. En Madrid, Julián Palacios funda, en 1900, el embrión de lo que sería el futuro Real Madrid. Com si el fundador hagués estat Juan Palacios.  

En canvi, a la web oficial del FC Barcelona no s’amaguen gens a l’hora de dir que va ser el suïs i, fins i tot, es parla de la naturalesa intercultural del Club.

Dit això, us he de fer unes reflexions:
Què representa el FC Barcelona per als catalans? Per a mi un catalanisme militant. No podria concebre el Barça sense que representés a Catalunya. Es diu que l’Espanyol es va crear en contraposició del Barcelona i el seu nom ho expressa prou clar.
Voler buscar els tres peus al gat al partit d’avui per a criticar l’ambient de catalanisme i fins i tot independentisme que es viurà aquesta nit, em sona, simplement, a fal·làcia, sobre tot, d’alguns mitjans de Madrid i dels sectors més centralistes.

I Què representa per a vosaltres el Real Madrid? Per a mi, el Madrid, és representa l’antagonisme (o la contraposició) del que representa el nostre Barça. Representa el centralisme i l’anticatalanisme. És per això que defenso des de sempre que ser del Real Madrid i independentista és impossible. És com voler lligar un allioli quan ja està negat.
Per tant, per tot plegat (pel futbol, però també per la independència de Catalunya) que aquesta nit guanyi el Barça.
VISCA EL BARÇA!!    

dijous, 30 d’agost del 2012

DIARI DE L’AGOST. DIA 30 (dijous)



LA DRETA SEMPRE ÉS LA DRETA
Aquí i als EUA, a l’estat d’Israel o a qualsevol altre lloc. La convenció del partit Republicà dels Estats Units que s’està fent a Tampa així ho demostra. Segurament els grans mitjans de comunicació no ho explicaran però els delegats (imagino que alguns delegats) van llançar cacauets a una periodista de raça negra de la cadena CNN. Potser els va fer gràcia i se’n van d’haver de riure i tot, però a la persona que va patir la vexació segurament que de gràcia no n’hi va fer gens ni mica.  
Recordo sovint a mon tio Leonardo. Ell va ser qui em va explicar la majoria de les anècdotes de la guerra Civil Espanyola que jo vaig escriure en forma de microrelats. Una vegada em va deixar un llibre per a que el llegís. Era un relat esfereïdor d’un excombatent republicà que es va negar a combatre a la II guerra Mundial al costat del russos, motiu pel qual el van confinar a un gúlag a la Sibèria.
Mon tio em va dir una frase que recordaré mentre visqui: “De dictadures n’hi ha de roges (comunistes) i de negres (feixistes), però tot són dictadures)
La dreta també és la dreta a qualsevol país i molts dels republicans, com els del Tea Party, si poguessin, encara formarien part del Ku Klux Klan i anirien encaputxats al llom d’un cavall blanc perseguint als negres lliures (la qual cosa vol dia que encara hi hauria esclaus) per atonyinar-los.  
 
1 TONA DE 300 QUILOS
Llegia ahir que a Calp, comarca de la Marina Alta (Alacant) de sobte, recullen un 1/3 dels residus urbans que es recollien només fa uns anys.
I a què es deu? A la crisi? Rotundament, no. Segurament que la crisi incideix sobre el consum primer i en la generació de residus després, però de quina reducció estaríem parlant? D’un 10 %? Segurament que de menys.
La diferència és degut a la picaresca de les entramats corruptes que s’han caracteritzat al País Valencia durant els diferents mandats del PP.
Si l’entramat de la Gürtel o el d’EMARSA van incidir més a la capital del Túria, a la zona d’Alacant es va arrelar el que es va conèixer com el Brugal. Una de els activitats de la trama era la recollida de residus i, en aquests casos, qui més en pela, més en menja, es a dir, com més residus es recollien, més cobraven als ajuntaments i, aquests, ho repercutien sobre els ciutadans. Incrementar de forma fictícia les tones i així poder-hi sucar tots, era la pràctica habitual. Ara que aquest entramat ja no actua, com per art de màgia, la brossa retirada ha baixat a una tercera part. 
 
UN GRAN VALDÉS
Després de les crítiques del partit d’anada de la Supercopa d’Espanya, el porter del Barça, Victor Valdés es va fer mereixedor anit de tota mena d’elogis. Quants gols hauria pogut fer el Madrid sinó hagués estat per les brillants intervencions del porter barcelonista?  Bastants més dels 2 que va reflectir el marcador final.
Sobre el resultat, res a dir. O potser aquella frase tan típica i tòpica que s’usa al món del futbol: l’àrbitre no va influir en el resultat final.  
A la primera part el Madrid va ser l’equip que acostuma a ser. Va sortir sense complexes (segurament perquè jugava a casa) i el Barça va naufragar en defensa i la resta de línies tampoc funcionaven. Curiosament tenia més possessió de pilota que el Madrid, això si, el partit es jugava més a la part del camp del Barça.
El partit de tornada va ser tot el contrari del d’anada. Al d’anada, recordem-ho, es van fet tots els gols a la segona part (5) Al d’ahir, tots a la primera (3)
Anit el Madrid es va trobar amb un marcador a favor als 20 minuts i escaig de 2-0. Només a partir d’aquí i amb un home menys (es va expulsar justament a Adriano) el Barça es va treure el son de les orelles i es va començar a estirar. Quan un s’estira, l’altre s’arronsa i el Madrid es va tirar enrere, imagino que més fruit del marcador, que ja els hi anava bé, que no pel joc barcelonista. Messi, de falta directa, va posar el 2 a 1. Va ser un gran gol i, a partir d’aquí un quiero y no puedo per part del Barça y el Madrid a veure-les venir i fer contraatacs perillosos que és el que millor fa.
Tal i com va dir Pitxi Alonso al final del partit, ningú por treure’n conclusions encara. Com avui mateix em deia un amic, sembla que alguns jugadors del Barça encara estan en la pretemporada quan ja es porten 4 partits oficials (els dos de la supercopa i dos de lliga)
Que ningú dubte que el Madrid tornarà a ser l’equip temible dels darrers anys i que recuperarà la desavantatge que ara mateix li porta el Barça només que els catalans es relaxin una mica.
Molts parlen de que el futbol espanyol està entre els millors del món, però qui marca aquestes diferències són el Barça i el Madrid. Si donem un cop d’ull a la classificació de la lliga dels darrers anys, ens en adonarem que hi ha una gran diferència de punts entre els dos grans i la resta (València, Sevilla, At. de Madrid, etc.) Si un dels dos perd un partit, normalment és més per demèrits propis que per encert del rival. 
 
EL DÈFICIT CATALÀ
Deia ahir Francesc Homs que una bona part del dèficit de Catalunya es deu a la gestió dels anteriors governs que van gastar més del que tenien (?!)
I qui no? O és què els governs de Pujol (5 en total) no van fer el mateix? És que quan va formar govern Maragall es va trobar el comptador a zero?
Una mica menys de demagògia, per favor...

divendres, 24 d’agost del 2012

DIARI DE L’AGOST. DIA 24 (divendres)



BARÇA-MADRID: TOT PER A DECIDIR
El incert resultat d’ahir (3-2) fa que el Madrid tingui opcions clares de poder capgirar l’eliminatòria al seu camp. El Barça va tenir clares oportunitats per a poder guanyar el partit per 4 a 1 o com a mal menor per 3 a 1, però una errada monumental de Victor Valdés, d’aquelles que fa de tant en tant, van deixar el marcador més curt del que els aficionats del Barça desitjàvem.  
Tot i estar al començament de temporada on els jugadors encara no han arribat al seu màxim nivell, puc dir, sense témer equivocar-me que el partit no va decebre ningú. Tal vegada, l’única llacuna va ser la mala sort de Messi que va tenir fins a 3 clares ocasions de perforar la porteria de Casillas i només va poder marcar gràcies a un penal que Sergio Ramos v cometre sobre Iniesta.
Quan Cristiano Ronaldo (que com el seu entrenador, sembla ser que no va conèixer a ses iaies) va avançar el Madrid ja a la segona part, per un moment vaig pensar que el Madrid podria guanyar un partit sense haver fet pràcticament mèrits. Però només va ser un instant, ja que en menys d’un minut, una gran passada de Mascherano a Pedro (que es trobava un centímetre més avançat que el seu defensor) va propicia que el canari marques un gol d’aquell de marca de la casa.
El 2 a 1 va ser el penal transformat per Messi i el 3 a 1 va ser obra de Xavi (obra mestra diria jo) després d’una gran jugada de Iniesta i una grandíssima definició del de Terrassa.
Que s’estava més prop del 4 a 1 que del 3 a 2, una passada enrere de Mascherano a Valdés, sense cap tipus de dificultat, la pilota es va enredar als peus del porter d’Hospitalet i Di María, atent, li va guanyar la partida i va fer el 3 a 2 definitiu.
 
MÉS FALS QUE UN DURO SEVILLÀ
Aquesta frase s’usa per a definir les còpies falsificades que intenten imitar els originals, normalment de marca. La frase fa segles que s’usa, ja que la picaresca a l’hora de voler fer passar gat per llebre ha existit sempre.
Si vareu veure els instants abans de començar el partit, segurament no sé us va escapar el joc  per a Playstation Pro Evolution Soccer que va mostrar Bernat Soler i que, crec recordar, va dir que l’havia comprat a Líbia. Fixeu-vos si era fals que es podia veure a Cristiano Ronaldo amb la camiseta del Barça. Déu ens deslliure!! (encara què no sigui creient) 
 
MENYS PEL·LÍCULES PORNO
A los Ángeles (USA) sembla ser que han deixar de rodar pel·lícules pornogràfiques perquè alguns dels seus actors i actrius s’haurien contagiat de sífilis.
La sífilis, com sabeu, és una malaltia de transmissió sexual, però més pròpia del passat que de les èpoques actuals. Jaume I, per exemple, va morir d’aquesta malaltia.
El curiós però, és que mentre a Espanya la denominem el mal francès, a França la coneixen com el mal espanyol. O sigui, quan una cosa és dolenta ningú sé la vol atribuir. 
 
LES ERRADES DE GONZÁLEZ PONS
Quina imatge teniu de l’Esteban González Pons, un dels vicesecretaris generals del PP? Segur que us ve la imatge d’un home reposat, que quan parla transmet seguretat (encara que sovint sigui més retòrica que res) Ahir va sortir a fer unes declaracions sobre les eleccions del País Basc del 21 d’octubre. Fins a 6 vegades va confondre el nom de l’actual lehendakari Patxi  López pel d’Ibarretxe, el seu antecessor al càrrec. I el més greu és que no se’n va adonar.
Una prova que qui molt parla, molt s’equivoca
 
MOTORISTES
Ahir, l’edició impresa del Periódico de Catalunya, portava la llista dels 33 pilots espanyols de motos que han guanyat al menys una prova del campionat del món. El primer en guanyar-la va ser Salvador Cañellas i el darrer, el passat diumenge, el mallorquí Luis Salom.  
Entre els membres de la llista figura l’estimat, però a la vegada controvertit Joan Garriga que durant la seva època de pilot va tenir una gran rivalitat amb un altre espanyol Sito Pons.
Garriga tenia vinculacions a les nostres comarques, sobre tot a la Sénia (no sé explicar, però de quina mena) El seu germà tenia (o té) un taller on instal·lava complements per a cotxes a Tortosa, per un dels carrers que hi ha pel darrere del col·legi de les Teresianes.
Recordo que una nit, en l’època que tots dos pilots estaven en actiu i en el punt més  calent de la seva rivalitat, estava sopant amb la meva dona i uns amics a un conegut restaurant de Santa Bàrbara i el meu amic me va presentar al germà. Vaig voler ser graciós i li vaig dir que Sito era millor que l seu germà. Es va posar com una moto (mai més ben dit)
 
L’ABAT DE MONTSERRAT CONTRA EUROVEGAS
L’abat de Montserrat, el pare Josep Maria Soler, es va posicionar ahir en contra del projecte d’instal·lació d’Eurovegas a Catalunya, concretament a la zona del Baix Llobregat. I va fer-ho esgrimit tot tipus de raons: des de que crearà addicció al joc (ludopatia), a urbanístiques, passant, fins i tot, per mediambientals.  
No li falta raó.