Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rigau. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rigau. Mostrar tots els missatges

dimarts, 14 de març del 2017

L’ALTRA NOTÍCIA DEL DIA

Des de que se va saber la sentència condemnatòria a Mas, Ortega i Rigau, els mitjans de comunicació no parlen d’una altra cosa. Jo també podria fer-ho, però no. Prefereixo parlar d’un altre tema... Possiblement alguns el podran considerar menor, però para mi té molta importància... I no sóc l’únic. El Periódico també la recull... De fet crec que és l’únic diari català que ho du a la portada y el que ahir va avançar la notícia: 81 milions per a guarderies  van acabar a la concertada.
Segons el Periódico, el Govern admet que es van desviar les quantitats de 42.759.435,99 l’any 2012 i 39.000.000 el 2014, quan era consellera Irene Rigau. L’exconsellera admet dels fets, per diu que no els van desviar, sinó que es van administrar d’una altra manera... O sigui, si un empresari, en comptes de pagar-te el sou, li paga al teu company que a sobre és parent de l'empresari, es tractaria simplement d’administrar els diners de forma diferent? Quina barra!!
Sempre he defensat una escola pública, laica i de qualitat. També sé podria afegir democràtica i inclusiva. I no, no estic en contra de l’escola privada. A un món lliure, si algú vol fer negoci amb l’ensenyament, que el faci, però amb els seus propis recursos i no amb ajudes públiques.

Dit això, pregunto: ERC, socis de Govern, coneixien aquesta desviació de fons públics?  
Si no tenien constància, ara, què faran? No es tractaria d’un acte de deslleialtat institucional que hauria de tenir alguna resposta? Seguiran de braços plegats pensant amb el referèndum i la independència?
I les CUP, donaran suport als pressupostos a pesar de tot? Se’n seguiran refiant d’un partit que sempre mira pels seus que, en aquest cas són les escoles concertades? No se’n adonen que no tot s’hi val a canvi d’un referèndum que, a sobre igual no es celebra.
Quan es desvien uns diners que s’havien de destinar a les guarderies públiques i, finalment, van a l’escola concertada, no es tracta de malversació de fons públics? No s’hauria de buscar els responsables i portar-los davant la justícia?  I, si cal, no s’haurien de processar, inhabilitar o el que sigui més adient en aquests casos?  

Col·legi Soriano Montagut. Tanca pintada de groc per a protestar
per la supressió d'una línea educativa a Amposta. 
El 2012, no, però el 2014 (l’any del referèndum) el Govern de Catalunya ja ens portava directes cap a la independència i, mentre ens tenia ocupats amb aquest tema, anava fent de les seves, tal i com ha quedat demostrar (us recordo que el propi Govern ha acceptat que va desviar més de 81 milions) Quantes coses hauran fet i de les que no se’n tenen constància?  
Vull recordar que l’escola pública va ser (i segueix sent) un dels sectors que es va veure més afectat per les retallades del Govern de Mas. Les conseqüències immediates d’això va ser el tancament de línies educatives, la reducció del professorat, l’augment de les hores dels professors,  l’increment del nombre d’alumnes per aula, la congelació de les noves places de professorat, la reducció de la inversió en infraestructures (escoles noves o reparacions necessàries), etc.
I mentre això passava a l’escola pública, la Conselleria encapçalada per Irene Rigau administrant de manera diferent els diners (i s’ha oblidat de dir: i més efectiva), beneficiant a l’escola concertada...
Tal com dirien a l’APM: Olé tú...! Olé tú...!      

dimarts, 7 de febrer del 2017

IMPECABLE POSADA EN ESCENA

Plaça del Fossar de les Moreres. 
Si d’alguna cosa poden presumir el convergents és de les impecables posades en escena que sempre els han caracteritzat. Ahir en varem tenir un bon exemple.
La comitiva amb Mas, Ortega i Rigau camí del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va sortir del Palau de la Generalitat... No tinc la seguretat de que fos el lloc més apropiat per a sortir, tot i que un d’ells hagués estat el 129è President de la Generalitat, en aquest moments té status d’expresident i, per tant, suposo, una oficina pròpia a un altre lloc.
Tot i que mai he fet tot el trajecte complet des de la plaça de Sant Jaume al Passeig Lluís Companys, on està la seu del TSJC, me conec prou bé aquell barri, fruit de les constants visites que he hagut de fer a Barcelona en els darrers 2 anys i mig, per tant, quan vaig escoltar la llista dels llocs emblemàtics per on havien passat, mentalment m’ho vaig anar imaginant.
De tots, potser és el Fossar de les Moreres, a un lateral de la basílica de Santa Maria del Mar, el que té un simbolisme més gran ja que està dedicat als herois de 1714. Encara no fa ni dos mesos de la darrera vegada que vaig passar per allí. És com una petita plaça còncava i sòl de rajola, separada del carrer pròpiament dit per un petit mur. Des del terra s’aixeca un pebeter en forma de falç que, com no podia ser d’una altra manera, té una flama permanent i sempre hi solen haver flors. Però si alguna cosa hi destaca és la frase que hi ha gravada al mur i que es pot llegir des de la part de dintre: Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.
Si Mas, Ortega i Rigau acaben sent condemnats, segurament que l’imaginari popular els acabarà convertint en màrtirs i tot i que no seran enterrats al Fossar de les Moreres, s’hauran guanyat un lloc a aquest indret.
Després van passar per davant del Born on, gràcies a unes obres de remodelació de l’antic mercat efectuades fa uns anys, van aparèixer l’estructura de les cases així com diferents estris, tan domèstics com de guerra. També té un simbolisme extraordinari, ja que va ser un dels darrers llocs de Barcelona que va resistir a les tropes borbòniques aquell 11 de setembre de 1714.
D’allí al parc de la Ciutadella, on ara està la seu del Parlament i que va ser construït a partir de la caiguda de Barcelona. A diferència de les fortificacions militars que es construïen per a protegir l’entorn, la Ciutadella de Barcelona es un símbol de repressió ja que tenia encomanada la missió de controlar a la ciutadania de Barcelona.  
El passeig Lluís Companys comença al mateix costat del Parc de la Ciutadella. Però abans van haver de passar per un altre lloc no tan emblemàtic, però si molt visual: l’Arc de Triomf, porta d’accés de l’Exposició Universal de 1888. En aquest precís punt es volia enlairar una enorme pancarta, però sembla ser que el fort vent que bufava ahir pel dematí a Barcelona va fer desistir les entitats organitzadores de l’acte de suport. Tot i això hi va haver fotos amb un cartell de lletres grans on hi posava: Love Democracy.
Al TSJC van arribar ½ hora tard, degut al temps que van dedicar a atendre a la premsa i els simpatitzants. Un de tants i tants periodistes que seguien l’acte, era francès i Mas, quan el va veure, va voler presumir de parlar el seu idioma i sense que l’altre li formulés cap pregunta, sé li va adreçar per a explicar-li la situació.
Tot i que els tres polítics eren els protagonistes del dia, una vegada dintre de la sala d’audiència, Mas encara va pretendre ser-ho més, fins al punt de que el jutge el va tenir que tallar més d’una vegada pels seus al·legats polítics, recordant-li que allí estava en condició de processat.
No tinc cap dubte que aquest acte va ser del grat d’una bona part dels independentistes catalans, sobre tot dels conversos, els del PDECat. Però no tothom ho va veure igual. Aquest matí, una company que defuig de qualsevol etiqueta, mentre llegia el diari a l’hora d’esmorzar m’ha comentat:

-Massa teatre!

dilluns, 6 de febrer del 2017

NO M’HO PUC CREURE!!!

Avui ha començat el judici a Mas, Ortega i Rigau per posar les urnes el 9-N de 2014. Un judici que portarà cua i del que ja en parlaré, segurament, els proper dies.
Avui, tot i que fa referència al judici, vull parlar-vos de la compareixença dels tres (ja hi ha qui els anomena els Màrtirs de Catalunya) que va tenir lloc ahir pel matí.
Com no podia ser d’una altra manera, Mas va acaparar la major part del protagonisme i es va erigir el portaveu de tots tres. Algunes de les coses que va dir tenien molta càrrega simbòlica i patriòtica, d’altres en canvi van anar dirigides cap a un Estat central i centralista que no escolta ni aporta solucions. Mas va qualificar l’Estat central de antidemocràticpoc dialogant i autoritari, entre d’altres coses... Raó no li va faltar a Mas, no. Tot i que, com ja sabeu, no és ni sant ni màrtir de la meva devoció, de vegades (molt poques, la veritat sigui dita) tenim punts de coincidència.
Però mentre escoltava a Mas pronunciar aquestes paraules m’anaven passant pel cap les imatges d’alguns plens de l’època en que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta. D’aquelles actituds arrogants dels seus alcaldes, d’aquella prepotència innata, d’aquell autoritarisme exagerat...
Mas, Ortega i Rigau tenen la mateixa ideologia política que Roig i Ferré, per la qual cosa m’estranya molt que mentre per algunes coses tinguin un nivell tan elevat, per a d’altres el posen arran de terra.
Els conceptes democràciadiàlegautoritarisme, etc, són exactament idèntics tan si ens referim a les relacions entre Catalunya i Espanya com als membres d’un mateix consistori.
Però aquesta situació no era exclusivament de l’Ajuntament d’Amposta. Tinc constància de que casos similars es patien i sé segueixen patint a aquelles institucions que van ser durant molts anys feus convergents, com per exemple els ajuntaments Tivissa, l’Ampolla, el Perelló, Arnes, etc.
Però de totes, Amposta s’emportava la palma. Sempre vaig pensar que Roig va ser el fill avantatjat de Pujol i que sinó va arribar a ocupar càrrecs de més rellevància va ser, precisament perquè les maneres xulesques el superaven sovint. No per mèrits, perquè si tenim en compte el paper que els hi va fer a les Terres de l’Ebre, en reunia més que suficients.
I què dir de Ferré? Tot i formar-se al costat del seu mestre Roig, va ser una còpia dolenta. El pretenia imitar en molts aspectes, però mai va aconseguir superar-lo en res.
Us explicaré una anècdota. Quan era regidor de Governació teníem una comissió informativa a la saleta de juntes que hi ha al costat de la sala de plens. Com era habitual, Ferré va arribar tard. El secretari de la comissió (funcionari), en broma li va dir:
-A veure si arribem puntuals...
L’esbroncada que li va pegar va ser d’aquelles que fan història:
-I tu què t’has cregut...? A veure si t’obriré un expedient...
Amb els regidors de l’oposició era pitjor, sobre tot amb els portaveus que eren els interlocutors dels grups als Plenaris. Els menyspreu que de vegades ens mostrava sobrepassaven de llarg els límits de la tolerància. Però al púlpit, l’alcalde sempre té la darrera paraula i, per tant, ens deixava amb la paraula a la boca, sense poder expressar-li el que pensàvem en aquell moment.  
Però quan els hi pica a ells, bé que se rasquen... Me ve una expressió: Quina cara que tenen!!