Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rodrigo Rato. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rodrigo Rato. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 d’octubre del 2016

NO ESTAN TOTS ELS QUE SÓN (Judicis de les targetes ‘black’ i la Gürtel)

Aquesta setmana han començat dos judicis que afecten d’alguna manera el PP: el de les targetes black de Caja Madrid/Bankia i el del primer temps de la Gürtel.
A les fotos que han anat sortint als diferents mitjans de comunicació s’han vist cares conegudes, com per exemple Miguel Blesa i Rodrigo Rato al de les targetes i Jesús Sepúlveda, Luis Bárcenas, Francisco Correa i Álvaro Pérez, més conegut con el Bigotes , al segon. Però no hi són tots... Hi falta molta, molta gent... I tots cares conegudes i populars (la paraula té un doble sentit)
Sobre el primer cas m’ha cridat poderosament l’atenció algunes línies de defensa, com per exemple que Rodrigo Rato digui que les targetes eren un complement del sou... De ser així, l’import que es va gastar ell i tota la resta l’haurien d’haver posat a la declaració de la Renda de l’exercici corresponent. Si no ho van fer així, evidentment es tractava de diner negre... Més negre que el color de les targetes. Ja sabeu el que es diu: s’agafa més prompte un mentider que a un coix!  
Dit això, a qui li amarga un dolç! Si té posen la mel a la boca, què faries? Sí, sí, ho dic per tots, fins i tot per mi... Quan passa una cos així (tranquils que d’aquesta magnitud no ens passarà), segurament que ni ho penses... Qualsevol agafaria de targeta, sé la posaria al bitlleter i a la primera oportunitat n’he faria ús. Per a què ser hipòcrites? És el que és i punt...
No me direu que no us agradaria que a la vostra empresa us donessin un complement retributiu en forma de targeta de crèdit... A tots ens agradaria! Però és evident que no estem a l’altura dels consellers de Caja Madrid/Bankia, inclosos els representants sindicals.
Les línies de defensa de la Gürtel ja són una altra cosa. Aquí sí que sé nota que els advocats tenen categoria! Van directament al gra: l’anulació del judici per obtenció il·legal de proves en el cas de les escoltes telefòniques. Pasmado, m ‘he quedat!
Tal i com van dir anit a la Sexta, els bancs dels acusats de la sala d’audiències del jutjat no és el primer lloc que reuneix al bo i millor de la picaresca d’aquest país (la segona part de la frase és de collita pròpia) Ja es van trobar al casament de la filla d’Aznar... De quin Aznar? De quin Aznar ha de ser? De D. José María Aznar, aquell que no tenia segon cognom i que va arribar a ser President de les Espanyes... I llavors un medita: què hi anés Fraga tentinejant-se, d’acord, hi havia de ser com a pare espiritual que era d’Aznar, què hi anés el mafiós de Berlusconi, bé, d’acord, tanto monta... Però algú me pot dir qui nassos eren Francisco Correa i Álvaro Pérez? Caps d’estat? No! Primers ministres? No! Ministres a seques? Tampoc! Familiars de José María o la Carme? Sembla ser que tampoc... Llavors, quina relació tenien per estar presentes a la boda reial de la filla d’Anar? La resposta a aquesta pregunta és la clau, el quid de la qüestió... Si el motiu pel qual van anar a la boda d’Ana Aznar y Botella és perquè hi havia certa relació comercial (volia posar contractual, però d’haver contracte seria verbal), això voldria dir que D. José María estaba metido en el ajo... Què era un més de la trama Gürtel!!! Veieu com no estan tots els que són...
I si la Justícia remenés una mica més, n’he trobaria molts d’altres... Tots ells il·lustres, que tenen ho han tingut càrrecs importants dintre del PP i de responsabilitat en diferents governs.
Per favor, algú me pot explicar el perquè no han fet seure a tota aquesta escòria als bancs? Ah! Què no hi havia prou lloc? Gràcies amic, gràcies per la teva resposta, segurament que és per això...
Els màxims capitosts no cauran, en canvi va caure un jutge com Baltasar Garzón... Serà veritat que allà on vagis dels teus n’he trobis?
Jo vull amics d’aquests... I de passada una targeta black. Tu també?
Pos posats a demanar, una per a mi, una altra per a tu, però que no se’n demanin moltes a veure si no n’hi ha prou...         

dijous, 16 d’abril del 2015

‘RATOS’ DE CLAVEGUERA

Diu un refrany castellà que de raza de viene al galgo tener el rabo largo.  
S’hauria de remenar per la història dels familiars més propers a Rodrigo Rato per a conèixer tota la veritat.
Sobre Rodrigo sabem que va ser Ministre durant l’etapa del funest Aznar. També que va ser president del Fons Monetari Internacional, una institució de nom altisonant, però que, en realitat, sembla que serveix per a ben poca cosa, a part d’omplir les butxaques dels seus dirigents. I, finalment, se’l recorda per tocar la campaneta el dia que l’entitat bancària que presidia (Bankia) va entrar a cotitzar a la borsa espanyola.
A partir del rescat de Bankia pel govern Rajoy (amb qui sembla que va competir per a dirigir els destins del PP), cau en desgràcia. Com diu una altra dita: si muntés un circ li creixerien els nans.  
No obstant, res feia sospitar que estava investigat per l’Agència Tributària per blanqueig de capitals, tal com va destapar dimarts el diari digital Voz Populi.
Segons les informacions periodístiques, Rodrigo Rato s’hauria acollit a l’amnistia fiscal decretada per Cristobal Montoro, tal com van fer altres milers d’espanyols que tenien diners dipositats en bancs estrangers o, perquè no, baix de la rajola de casa.  
Entre la meva molt desordenada documentació, conservo des de fa anys una pàgina del diari el Punt on hi ha una carta al director explicant els afers del pare i els germans de Rodrigo Rato. Aquesta mateixa informació apareix també a la pàgina los Genoveses, crítica amb el PP.
La casualitat va voler que el Punt publiqués aquesta carta pocs dies després dels atemptats de Nova York de l’11 de setembre de 2001, concretament diumenge 16. La punxa del Jap, il·lustrava l’apartat del lector escriu amb un dibuix de la Terra traspassada per un avió.
El títol de la carta no feia cap referència ni a Rodrigo Rato ni als membres de la seva família. Pel seu títol podia passar perfectament desapercebuda: Hemeroteca 1967. Però el seu contingut parlava (citant el Diario Español de Tarragona –ara Diari de Tarragona) de la multa que el règim de Franco va imposar al pare i a un germà de l’exministre, així com a d’altres socis per evasió de capitals usant com a intermediari el Banc de Siero que ells mateixos havien comprat amb anterioritat. La multa ascendia a 232.630.000 pessetes, una fortuna per a l’època!  
Crec que en aquest país li cal molt més  periodisme d’investigació. Donar notícies o crear opinió ho sé fer fins jo que mai he cursat cap estudi de periodisme.
Davant d’indicis, de qualsevol informació relativa a fets concrets però desconeguts, els periodistes haurien de cercar la veritat per a transmetre-la als ciutadans.
Desgraciadament, periodistes com per exemple Xavier Vinader, traspassat la passada setmana, n’hi ha pocs i els que hi ha, normalment són perseguits pels poders fàctics que controlen (o això pretenen) les societats.