Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Roger Torrent. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Roger Torrent. Mostrar tots els missatges

dimecres, 21 de març del 2018

NOMÉS US DEMANO

De Roto.

Darrerament, per circumstàncies que no venen al cas he escoltat diverses vegades la cançó de Manolo Escobar Sólo te pido. De la seva lletra he estret algunes frases:
-No voy a pedirte que me des la luna porque se que tu no me la puedes dar.

-No voy a pedirte mi amor imposible cosas que jamas me podrá conceder que pares el tiempo ó el curso del rió ó que salga el sol cuando va anochecer.

Us dic això perquè quan va començar el procés català, els seus artífex ens van prometre que en pocs mesos Catalunya seria independent i que a partir de llavors tots viuríem molt millor.
Inexorablement el temps passa i no és que estiguem igual com estàvem abans de començar el procés, sinó que estem molt pitjor. Que tot és per culpa de l’Estat Espanyol? No serà tant, alguna part de culpa també han de tenir els nostres polítics. L’Espanya ens roba va funcionar bastant bé durant dècades, però al final se’ls hi ha vist el llautó a més de dos i més de quatre. 
És veritat que quan s’arriba a determinat punt no hi ha volta enrere. A  les més de 2 milions de persones que van votar l’1-O no se’ls hi pot dir ara que renuncien, que s’abaixen del tren en un lloc indeterminat entre estacions. És massa perillós i se pot arribar a prendre mal.
Hi ha dies que les notícies que surten als mitjans són, si més no, esperpèntiques. Dilluns se va anunciar que ahir dimarts seria un dia clau per a desencallar el tema de qui ha de ser el president. Pel matí va sortir Meritxell Serret i va deixar entreveure que el candidat seria Jordi Turull, però més tard va rectificar dient que era Jordi Sánchez. I Jordi Sánchez, a la vegada, medita renunciar a l’acta de diputat per a que el jutge el deixi en llibertat (Segons Roger Torrent sembla que ja ho hauria fet o estaria a punt de fer) 
Per tant, ja s’està parlant del pla C: Jordi Turull, un home que ni amb el millor dels seus somnis se podia imaginar que pogués arribar tant alt... O l’independentisme tan baix!  Jo sempre he vist a Turull com l’enllustrador de sabates de qualsevol líder postconvergent i prou. Potser sigui una manera de pagar-li la fidelitat de tants i tants anys...
Dit tota això, tornem a Manolo Escobar. Sabeu que demana a la cançó? Que me hagas la vida agradable... Tant difícil és que els nostres governants ens facin la vida agradable i puguem ser feliços. Trets dels avariciosos, la majoria dels ciutadans ens conformem amb molt poca cosa: feina, un sou digne, una casa, tenir temps per a gaudir de la família i de tant en tant sortir a dinar amb la família i els amics o passar uns dies de vacances sense gaires pretensions.
Si els nostres polítics pensessin una mica més pels ciutadans a qui diuen governar i menys amb ells mateixos i els interessos que representen, tot aniria millor. No ser feliç comporta emprenyament i l’emprenyament pot acabar amb accions i decisions contraries als interessos dels polítics.
Els polítics van per mal camí i ells ho saben. Els que encara no se’n han assabentat són una gran majoria dels ciutadans que, a pesar de tot, els segueixen votant.  
Per cert, és possible que a partir de demà se comenci a buscar un pla D. Seguim!  

dimarts, 13 de març del 2018

PARÀLISI TOTAL

De Napi a Diari de Tarragona. 

Com aficionat a l’anàlisi polític he de dir-vos que la situació catalana me produeix perplexitat. I no crec que sigui l’únic. De totes maners el grau de perplexitat deu de ser inversament proporcional al de la implicació a la causa independentista. O no...
A les darreres eleccions no vaig votar a cap de les tres opcions (Junts per Catalunya, ERC i les CUP) que se posicionaven clarament per declarar la independència (o al menys això deien) En canvi, un parell de milions de ciutadans de Catalunya si que ho van fer creient fermament que la República Catalana estava a tocar. No era tan difícil: només calia una majoria parlamentària, tot i que aquesta fos ajustada.
Però a l’hora de la veritat, entre que alguns dels electes estan empresonats i d’altres exiliats voluntàriament, resulta que la suma aritmètica efectiva dels tres partits no arriba a una majoria suficient ni en la primera volta, ni en la segona, on no faria falta que el candidat proposat pel President del Parlament Roger Torrent obtingués majoria absoluta. Amb una majoria simple n’hi hauria prou.
Tot i el canvi de candidat (primer va ser Puigdemont i actualment ho és Jordi Sánchez) no fa possible obtenir els vots necessaris per a ser investit. Manquen els de la CUP que ja ha anunciat que no vol una Catalunya autonomista com la que hi ha hagut sempre. I així estem... Van passant els dies i l’article 155 s’està allargant més del compte, tot i que això no sembla important als ulls dels polítics independentistes.  
No puc posar-me a la pell d’algú que va votar JxC o ERC, simplement perquè, com he dit, no els vaig votar. Però penso que d’haver-h fet, molt possiblement estaria empipat en veure que uns partís que només fa uns mesos governaven junts o recolzaven el govern en el cas de les CUP no tenen propostes per a sortir-se’n.
I mentre això passa, Espanya (sobre tot Govern i tribunals), tocant el que no sona per a dificultar encara més la situació que jo qualifico (ho heu pogut veure al títol del comentari, com a paràlisi total)
De vegades alguns dels debats que emet TV3 sorprenen. Sobre tot si el que se diu no ho diu el contertulià que t’esperés que ho digui. Dilluns al programa Tot es mou que condueix l’Helena Garcia Melero, l’escriptor i filòsof Bernat Dedéu va sorprendre a propis i estranys al llençar a l’aire unes preguntes (aproximadament minut 45 del vídeo):

-Si després de l’1 d’octubre Rajoy no hagués fet res, Catalunya seria independent?

-I si els jutges espanyols no haguessin fet res, Catalunya seria independent?

En ambdós casos, segons Dedéu la resposta seria no. Així de contundent...
I perquè no? Perquè citant paraules d’Artur Mas i de Santi vila, en 4 o 5 anys no s’havia preparat ni uns sola estructura d’estat...
Quan escolto coses com aquestes vingudes d’una persona que no és sospitosa de ser independentista, no puc deixar de pensar que estem vivint en una gran fal·làcia.
Tinc la sensació de que els polítics (en general) van al que sempre han anat: a mirar de mantenir les seves quotes de poder encara que això comporti enganyar el seu poble.
Sóc dels qui sempre ha pensat que el que va passar l’1-O, els nostres governants sabien que podria passar. L’1-O se va convertir en un símbol de la resistència catalana, com una mena d’11-S (places i pavellons porten ara aquest nom...) Però fa uns dies, l’actual director de la nostra policia va dir que durant lesreunions per a preparar el dispositiu de l’1-O, el Major Trapero li va dir aPuigdemont que suspengués la consulta per problemes de seguretat...   
Ara per ara, tenim una sessió del Parlament ajornada sine die (esperant el dictamen del recurs que s’ha presentat per a que Jordi Sánchez pugui ser investit President, tot i que darrerament sembla que ja s'està buscant un tercer candidat) i Puigdemont intentant reagrupar el seus incondicionals per a formar una corrent interna en contra del seu partit.
Des de fora és molt trist el que estic veient, però trobo que si estigués dintre ja hauria caigut amb el més absolut desànim.  

dimarts, 6 de març del 2018

GUERRA DE NERVIS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
Les declaracions i posterior carta publicada al Periódico de Joan Tardà on afirmava que s’hauria de començar a dialogar amb el PSC i els Comuns amb la finalitat de desencallar la situació política catalana, és, des del meu punt de vista, una manera de posar neguitosos a Junts per Catalunya. Cal dir també que des del seu partit, ERC, he veuen amb bons ulls...
Com tantes i tantes vegades en el temps que dura aquest procés, he de dir que me vaig equivocar quan vaig pensar que l’atac a la llengua catalana seria el desllorigador que podria canviar la situació. Però no és així. El tema de la immersió lingüística en català i castellà va sortir fa més d’una setmana i el col·lapse polític al Parlament continua igual.
Ahir, el President Roger Torrent va tornar a iniciar una roda de converses amb els diferents líders dels partits que van obtenir representació parlamentaria a les passades eleccions del 21-D d’on va sortir Jordi Sánchez com a candidat a la presidència de la Generalitat, tal com va suggerir la setmana passada Puigdemont des de Bèlgica.
Molt hauria de canviar la situació per a que Jordi Sánchez fos escollit president. Ara com ara els números no surten, ja que qui podria tenir la clau, els 4 diputats de les CUP s’abstindran, tal com se va acordar la seva direcció política.
Si poguessin votar els diputats electes de Junts per Catalunya que són a Bèlgica aquest problema no existiria, però com la Justícia espanyola els considera un pròfugs, no poden exercir el dret a vot com si que ho poden fer els que encara estan empresonats.
Per la seva part, Joaquim Forn va dir que si per a desencallar la situació fos necessari que els diputats exiliats renunciessin a l’acta, ho haurien de fer...
En canvi, Elsa Artadi, la que fa unes setmanes va sonar com a presidenciable, opina que és possible que s’hagin de repetir les eleccions.
Una guerra de nervis entre els diferents partits independentistes i potser també entre aquells que no ho són.
Com veieu cadascú diu la seva, però de moment com Julito Iglesias: la vida sigue igual...   
Jordi Sánchez, pel fet d’estar empresonat a Soto del Real, no sembla que sigui el millor candidat. La força de l’Estat recaurà contra qualsevol intent d’elegir-lo president, encara que s’oficialitzi la seva candidatura. I és que la situació és la que és tot i que molts no ho vulguin veure. Per si no ho recordeu, el 155 encara segueix en vigor i ningú sap quan deixarà d’estar-ho.
Espero i desitjo que s’arribi a una solució, encara que sigui al darrer minut. Tal com vinc opinant des de fa temps no és bo per a Catalunya seguir sense govern quan ja fa dos mesos i mig que se van celebrar les eleccions.

A veure que passa durant els propers dies...  

dilluns, 26 de febrer del 2018

QUI SEMBRA VENTS...

Que el Centre d’Investigacions Sociològiques (que és un organisme estatal) faci mesos que no pregunti per la Corona, és una dada a tenir en compte.
El Rei Joan Carles va deixar la Monarquia amb les quotes molt baixes de popularitat i el seu successor tenia el repte de aixecar el que son pare (fent honor a pràcticament tots els reis de la nissaga borbònica) havia enfonsat.
Però els fets demostren que Felip VI no se’n està sortint, tot i que en teoria està molt més preparat per a fer-ho. L’exemple més clar és Catalunya, l’única autonomia que fins ara li ha donat més d’un maldecap.
Però no hem de caure en el parany de pensar que només són els independentistes els que no volen el Borbó. Els republicans són molts més tot i que puguin votar altres opcions diferents. Igual és que portem als nostres gens l’animadversió per la casa reial espanyola.
Tot i que els discursos del rei els hi escriu el govern, és evident que el discurs que va fer Felip VI el 3 d’octubre passat com a rèplica al malestar existent a Catalunya per les càrregues policials del dia 1, no van ajudar gens a calmar els ànims. Segons el paper que li assigna la Constitució espanyola, entenc que aquell dia el Rei (tot i el que he dit anteriorment), hauria d’haver fet el paper de moderador per mirar de baixar tensions entre el sector independentista. Però en lloc d’això va estar fins  i tot amenaçador. Com tampoc ho va fer en el seu habitual discurs de la nit de Nadal, tot i hi emprar un llenguatge més moderat, però en cap moment conciliador.
I la gent no oblida... I si algú ho fa o li resta importància als fets anteriors, sempre hi ha qui li recorda i mira d’escalfar encara més els ànims i demostrar així que segons qui no és benvingut a la terra catalana.
Tot el que està passat darrerament a Catalunya no és normal. Sempre s’ha considerat el poble de Catalunya com un poble pacífic que defuig de qualsevol conflicte. Però des de fa mesos són els conflictes la nostra senya d’identitat nacional.
I com que certes actituds que ens transmeten alguns ciutadans de més enllà dels límits de Catalunya tampoc ajuden a refredar els ànims, no és estrany que quan el Rei ve a Catalunya per a inaugurar el Mobile World Congress, personalitats com l’Alcaldessa de Barcelona Ada Colau o el President del Parlament de Catalunya Roger Torrens, el plantin (tot i l’Ada Colau no l’ha plantat del tot...)
I novament una amenaça: El Mobil World Congress només serà possible amb la col·laboració entre les institucions (Borbó dixit)
Què aquests fets tampoc no ajuden? Arribat a aquest punt caldria preguntar-se qui va començar... El Rei no va voler rebre a la Presidenta del Parlament Carme Forcadell per a comunicar-li l’elecció de Puigdemont com a President de la Generalitat i li va haver de comunicar per correu.
I només fa unes setmanes va fer el mateix amb Roger Torrent quan aquest va ser escollit com a president del Parlament.
Ja sé sap que diu la dita: Qui sembra vents, recull tempestats.

Tot i que alguns poden arribar a plantejar-se què va ser primer, l’ou o la gallina...        

dimarts, 30 de gener del 2018

TEMPS MORT

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
Tinc dos veïns que a part del Madrid, són fatxes. Un és d’aquí i l’altre nouvingut... De vegades quan passo pel davant seu i capto alguna de les coses que diuen, m’entren ganes de plorar per la ignorància que demostren.
Aquest matí he sentit que un li deia a l’altre: No saben el que volen... Ja n’he tingut prou. Com que sé de quin peu calcen, sé perfectament de que estaven parlant.
Com sabeu, avui el President del Parlament Roger Torrent ha decidit ajornar el ple que s’havia de fer aquesta tarda per a elegir l’altre President, el de la Generalitat. El moriu oficial és que esperarà el veredicte del TC a les al·legacions que va presentar la institució que presideix.
La suspensió no és perquè no saben el que volen, és perquè des del Govern de l’Estat no estan posant les coses fàcils. Quan hi ha dictàmens del TC en contra de lleis, actes i resolucions preses per les institucions catalanes, els meus veïns sé posen quasi tan contents com quan guanya el seu Madrid.
Però la decisió de Roger Torrent no ha agradat a tothom. Mentre que els seus (ERC) i el PSC l’han aplaudit, Junts per Catalunya i les CUP l’han criticada obertament fins el punt que han anunciat que aquesta tarda, a l’hora prevista de començament (les 15:00) ocuparan els seus escons.   
El malestar d’una part del sector independentista s’ha fet palès quan Torrent a trucat a Puigdemont fins a 5 vegades i aquest no li ha agafat el telèfon. Personalment me sembla un lleig que algú no agafi el telèfon d’un amic o conegut. Evidentment Torrent no és cap desconegut per a Puigdemont i de ben segur que el seu telèfon el té ben codificat. El que passa és que a Puigdemont no li ha agradat gens ni mica que Torrent hagi pres aquesta decisió sense consultar-lo prèviament. De totes maneres vull recordar que des de fa dies Puigdemont té anotat a la seva agenda que aquesta tarda havia d’acudir a donar suport al partit nacionalista flamenc N-VA a Lovaina, tot i que a les darreres hores, aquest partit, no garanteix la seva presència.

Si vau veure anit la sèrie NCIS los Ángeles, el dolent va preguntar a un dels bons si jugava a l’escac i li va proposar una partida virtual per a resoldre els cas. Això és ni més ni menys que el que s’està fent entre Madrid i Catalunya. Van alternant moviments a veure si agafen l’altre descol·locat. Però com dic des de fa temps Madrid porta les de guanyar, tot i que juga amb les negres i per tant va sol anar una jugada endarrerit. Però també és veritat que sovint fa trampes amb la complicitat dels jutges i tribunals espanyols que demostren una total parcialitat.  

dijous, 18 de gener del 2018

INCERTESA FINS EL FINAL

De Napi a Diari de Tarragona.
Ahir sé va constituir el Parlament i tot que el flamant President Roger Torrent va fer un discurs conciliador cap a la resta dels partits i no va citar en cap moment les paraules independència i república, la incertesa de qui serà finalment el candidat m’ensumo (i no sóc cap endeví) que sé mantindrà fins el darrer moment.
Ahir els electes que s’estan a Brussel·les van preferir no delegar el vot. A priori sembla una proba de que abandonaran (tot i que sigui de moment) la idea de seguir confrontats amb l’Estat i tornaran a la disciplina autonòmica (molt que els hi pesi als de les CUP)
La situació política a Catalunya segueix sent motiu de conversa allà on vagis. Sense anar més lluny avui he anat a Tortosa i dues persones m’han demanat la meva opinió sobre el tema. El primer el metge que m’ha visitat i el segon un amic que regenta un bar a la capital del Baix Ebre. Tot i que s’han mostrat visiblement preocupats, segurament no ho estant tant com mesos enrere. El metge m’ha apuntat una cosa que fins ara no l’havia escoltat en lloc:

-El destí de Puigdemont és el Parlament Europeu. Quan se’n adoni que no pot retornar sense que sigui empresonat, ni tampoc fer de President des de la distància, haurà d’acceptar la realitat. Si és parlamentari no li caldrà trepitjar sòl espanyol i per tant no corre el risc de ser empresonat. Suposo que al final hi haurà una solució...   

Potser sigui política ficció, no diré que no, però seria una sortida prou honrosa per al President. De totes formes avui ja li ha comunicat al President del Parlament que per a la investidura pensa delegar el vot. Caldrà veure si la Mesa del Parlament ho accepta, tot i que com hi ha majoria independentista és fàcil que sé pugui acceptar que així sigui. Però el que encara no està clar és si finalment sé postularà com a candidat a ser reelegit o no.
A hores d’ara els republicans sembla que juguin una mica al gat i la rata. Tot i els acords assolits amb Junts per Catalunya, se mantenen en l’ambigüitat, tot i que està clar que si el president del Parlament ha estat per a ERC, la presidència de la Generalitat ha de recaure forçosament amb algú de Juts per Catalunya o del PDeCAT (acceptant que siguin dues formacions diverses)
Parlant d’ambigüitats, l’altre dia quan Arturo Mas va dir que feia un segon pas al costat, no va descartar tornar a la primera línia política, fins el punt que alguns analistes polítics ho consideren factible.
Tornant a fer una mica de política ficció, ara que les CUP (que el van vetar fa dos anys), ja no són imprescindibles, seria possible que Mas pogués ser investit president? Vull pensar que no, perquè si les CUP ja no tenen el poder de veto que li atorgaven les 10 diputats (ara només ne tenen 4), ara aquest poder de veto el tenen les diputades i diputats de En Comú Podem i no crec que estigui per la labor de tornar a investir a Mas.
Està clar que cada dia estem més prop del desenllaç final. Caldrà buscar un candidat que reuneixi totes les condicions per a poder presidir la Generalitat des de Catalunya i que no pugui tenir l’oposició del Govern de Madrid.

Heu de Pensar que un Parlament autonòmic forma part de l’estructura orgànica de l’Estat Espanyol i, per tant, mal que pesi al sector més independentista, de moment caldrà aparcar els ideals que han marcat la política catalana dels darrers anys fins que vinguin temps millors per a tornar-les a plantejar.  

divendres, 8 de desembre del 2017

¿I SI NÓ ÉS PUIGDEMONT?

Aquesta pregunta gens innocent apareix el Periódico de dijous  en un article signat per Fidel Masreal des de Barcelona i Sílvia Martínez des de Brussel·les.
Segons els periodistes l’excarceració de Turull i Rull obre noves vies alternatives sobre el presidenciable.  
Al menys ERC juga net: Si Junqueras segueix a la presó, la presidenciable serà Marta Rovira. Però si Puidemont segueix a Brussel·les (o allà on s’hi pugui estar) i no té clara la situació que es pot trobar si retorna a Catalunya, què farà el Parlament: Investir un candidat que no podrà ni presentar el seu programa de govern? A hores d’ara és difícil imaginar que pugi ser així. De fet s’ha comentat que farà campanya des d’algun lloc dels Pirineus prop de la frontera...
Al primer debat electoral fet ahir mateix, va ser Jordi Turull qui va anar en representació de la llista del President. En canvi d’ERC hi va anar Roger Torrent, el número dos per Girona.
Si tenim en compte que el debat va ser de les primeres espases (Jordi Turull per JxC, Arrimadas per C’s, Iceta pel PSC, Garcia Albiol pel PP, Xavier Domènech per En Comú Podem i Carles Riera per les CUP), hi trobo a faltar a Marta Rovira que va anar a manifestar-se a Brussel·les. Després del paperot de diumenge al cara a cara amb l’Arrimadas, potser va ser la millor opció per a no assistir-hi.
Tornant al presidenciable de JxC, és evident que si la situació de Puigdemont no sé soluciona ràpidament, el candida per força serà algú de la seva llista. També sobre això tenen experiència els postconvergents ja que si recordeu, a les darreres eleccions Mas anava de número 4 per Barcelona a la llista de Junts pel Sí, mentre que era Raül Romeva qui anava de número 1.
De totes formes JxC no descartaran Puigdemont fins el darrer instant. Saben que és el millor actiu que tenen ara per ara. Només cal veure les darreres enquestes que, després d’aventurar-los uns paupèrrims resultats, ara per ara estarien en un empat tècnic amb ERC.
Però què passarà si finalment Puigdemont no por arribar a ser investit? Presentarà JxC un candidat alternatiu? Votaran per Marta Rovira (si no és que abans surti Junqueras de la presó)? Difícil dilema.

Fa dies que penso que aquestes eleccions poden ser també les eleccions de les sorpreses. Si finalment la participació és del 80% segons se pronostica a les enquestes, els resultats poden ser incerts. Cap a quin sentit? Ja m’ho agradaria saber a mi. Tot i que sé pugui mobilitzar el sector més espanyolista, suposo que també hi haurà que puguin canviar de bàndol els darrers dies.