Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rubalcaba. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rubalcaba. Mostrar tots els missatges

dissabte, 24 de març del 2018

ERA UN PARTIT D’ESQUERRES (O AL MENYS O SEMBLAVA)


Atenció al titular: PP, PSOE y Ciudadanos tumban la reforma de la Ley de Amnistía que pretendía juzgar los crímenes franquista (eldiario.es de 20-03-2018)

Després d’anar del bracet del PP i C’s a les manifestacions de Societat Civil Catalana, que el PSOE ara votés per a que no es pugui passar comptes amb el règim franquista me sembla el darrer acte cap a la deriva definitiva d’un partit que semblava d’esquerres i que va representar a milions d’espanyols durant molts anys.
És molt trist que hagin d’haver passat diverses dècades per a que sortissin a la llum alguns dels secrets d’alcova d’aquella època. Ara resulta que l’excusa principal és que no volen anar contra l’esperit de la Transició!
Que se deixen de romanços i que siguin conseqüents. Durant el govern de Zapatero se va aprovar la llei de la Memòria Històrica. Una llei que pretenia repara les injustícies que se van perpetrar contra desenes de milers de famílies republicanes a les que, després d’assassinar els seus familiars (de vegades molt directes: pares, germans), els feixistes els van acabar enterrant en fosses comunes al costat de les cunetes o fora de les parets d’algun cementiri.

La Transició espanyola va tancar la porta en fals a la dictadura. És possible que de no haver estat així molt possiblement les coses no haurien anat tat rodades com van anar, tot i alguns ensurts com el 23-F. Però amb el pas del temps ens hem adonat de que se’ns van amagar moltes coses.
El PSOE, un partit fundacionalment socialista i republicà, ha fet costat sempre a la monarquia espanyola. És normal de que així sigui? El vassallatge només s’entén si en aquella època se van tancar pactes secrets per a salvaguardar persones i entitats amb obscurs passats. A canvi de què? Possiblement mai ho sabrem amb exactitud.
Però després de 40 anys, és normal que encara existeixi aquest vassallatge al Rei i a l’antic règim? És que no hi havia una data de caducitat?
L’actual PSOE se troba emmordassat pel seu passat. Per això la vella guàrdia socialista (els Felipe González, Alfonso Guerra, Alfredo Pérez Rubalcaba i d’altres) segueixen tenint el pes que tenen dintre del partit. Per això mateix el seu actual líder Pedro Sánchez no acaba de collar tot i les il·lusions que alguns socialistes van dipositar amb ell. I també per això mateix, Susana Díaz, des del seu regne de taifes d’Andalusia, té tant de pes, ja que se sap recolzada per l’antiga guàrdia de corps del partit.

Fer les polítiques que ha estat fent el PSOE durant els darrers anys és anar en contra dels seu propi electorat. Un electorat que cada vegada més s’allunya del partit que els ha estat representant durant dècades i només els més adeptes són els únics que se mantenen fidels fent costat als seus dirigents.
D’aquí que els sondejos d’opinió detectin un estancament en la intenció de vot al PSOE. I és que el panorama és mol desolador:  un partit a la deriva, un líder que no s’enlaira i uns militants i simpatitzants cada vegada més desafectes.  
Tal com he dit tantes i tantes vegades, si no sé torna als orígens, a recuperar els valors perduts, difícilment podrà recuperar la S de socialista i la O d’obrer de les seves sigles.


dimarts, 28 de març del 2017

SI SUSANA GUANYA... EL SOCIALISME PERD

Foto: Agencia EFE.
El concepte socialisme és massa ampli com per a que algú el vulgui monopolitzar. Socialisme és la ideologia dels Comuns i socialisme també és l’ideari de les CUP.
M’agradaria pensar que socialisme també és la doctrina del PSOE, tot i que cada vegada el color roig que l’identifica està més descolorit, tirant a socialdemocràcia... I ja sabeu que penso de la socialdemocràcia... Què no és ni chicha ni limoná...
La imatge de la Presidenta d’Andalusia Susana Díaz envoltada per la vella guàrdia del PSOE, impressiona. Però no per a bé, sinó per a mal... Veure allí seguts a Felipe, Guerra i fins i tot a Zapatero no suposen cap bon presagi per al futur d’Espanya. Ja sé que alguns dels meus lectors pensareu: I a mi que m’importa Espanya? Bé, permeteu-me que parli amb clau espanyola, tot respectant els vostres sentiments.
Quantes vegades no hauré criticat a Felipe, Guerra, Zapatero i fins i tot a Rubalcaba, que també hi era present, juntament amb Ximo Puig i d’altres barons territorials. I la representació del PSC estava encapçalada per la Chacón i Balmon, l'alcalde de Corenella... O sigui, la part més espanyolista del partit...
Diuen avui els diaris que Susana Díaz, diumenge va exhibir poder, però també (i aquí li dono la raó a Pedro Sánchez) va exhibir passat. Al PSOE actual li passa com a l’Església Catòlica: Va endarrerida respecte als seus fidels.
De Vergara a eldiario.es.

És veritat que els govern de Felipe González van suposar modernitzar el país i donar un pas ferm cap el seu desenvolupament. Però també va tenir contradiccions i episodis foscos, sobre alguns dels quals ens vam assabentar passats els anys. L’aureola de ser un gran president la anat perdent per demèrits propis al pas dels anys. Felipe, com el PSOE, s’ha anat devaluant poc a poc fins a ser una ombra patètica dels seus inicis. Durant els primers anys de govern me vaig declarar un felipista convençut. En canvi ja fa molt de temps que penso que el millor servei que hauria pogut fer Felipe González hauria segut marxar i deixar-nos tranquils.  
Alfonso Guerra va caminar de la ma de Felipe González des de ben jove. Eren com el Yin i el Yang: Diferents, però a la vegada complementaris.  Durant molts anys vaig dir que si me proposaven passar tot un dia amb un personatge, hauria triat Alfonso. El trobava culte, enginyós, divertit... M’agradava escolar-lo i aprendre. Però com li va passar a Felipe, també li va arribar el seu declivi.
Zapatero, en contra dels que diuen seus detractors (que són molts), va tenir una primera legislatura molt brillant on va complir bona part dels seus compromisos electorals: retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq, equiparació de determinats drets dels homosexuals als de la resta de ciutadans, protecció a les persones dependents, etc. Però a la seva segona legislatura, la va cagar (perdoneu-me l’expressió, però és així mateix): No va voler reconèixer que estàvem entrant a un període de crisi econòmica i, quan des d’Europa li van ordenar, va aplicar les primeres mesures per a mitigar l’efecte. Per a entendre’ns: Les primeres retallades de sous als treballadors públics. Tal com he dit moltes vegades, Zapatero hauria hagut de dimitir abans d’aplicar-les.
Rubalcaba va ser, molt possiblement un pedaç d’emergència. Tenia acumulada una gran experiència fruit dels seus pas per diversos ministeris, tant en Felipe com amb Zapatero. Però l’oposició ho va tenir molt fàcil: I com és què això no ho vàreu fer quan governàveu? Tota l’eloqüència verbal de la que havia fet gala durant anys, de cop es va esvair deixant-lo sovint sense paraules.
Pedro Sánchez va heretat un PSOE molt deteriorat i per tant, remuntar la situació era missió impossible. L’aparició de nous partits tampoc van ajudar a que pogués reflotar una nau que s’enfonsava a eleccions rere eleccions. El gran error del PSOE ha estat no refundar-se i començar de zero. En lloc d’això l’aparell del partit ha optat per jugar-se-la a una carta: Susana Díaz. No és estrany que els darrers dies, les xarxes socials s’hagin mofat tot el que han volgut de l’acte que va entronar a la lideressa andalusa.  
Si el futur d’Espanya passa per pactar amb el PP per a contenir Catalunya, significa que es té molt poca amplitud de mires... Per tant, quan se parla de futur, cal pensar més bé en un futur imperfecte, tal com ho ha estat el seu passat.        

dijous, 12 de juny del 2014

DIJOUS 12 DE JUNY. DESÈ DIA SENSE REI

I el primer sense Pere Navarro. Efectivament, el fins ara Primer Secretari del PSC va anunciar ahir que plegava, que ja n’hi havia prou, que tirava la tovallola...  
Els motius que han portat a Navarro ha presentar la dimissió han estat diversos: mals resultats electorals (en cada elecció es perdien suports), discrepàncies internes, dimissió de Rubalcaba, pèrdua de confiança fins i tot de la gent més propera...
Recordareu que vaig anunciar-vos dimarts que m’havien dit que la presentació d’un nou partit socialista a Catalunya era imminent (entre dues i tres setmanes em van dir) Imagino que aquest fet, que suposava a la pràctica la ruptura del PSC va ser determinant. A ningú li agrada que durant la etapa de direcció al front d’un partit polític (o qualsevol tipus d’associació, entitat, etc.), aquest acabi fracturat en dos.
Navarro va dir que segurament s’havia equivocat en moltes coses, però que també havia fet coses bé. L’etapa de Navarro s’ha caracteritzat per haver tingut més ombres que llums. Durant el seu comiat vaig trobar a faltar l’autocrítica, però en canvi si que va carregar contra aquells que, segons ell, havien aprofitat la democràcia interna del partit per a discrepar obertament fins i tot incomplint els acords presos pels estaments de govern.
Sobre aquest darrer tema es podria obrir un debat intens i interessant, ja que el programa amb el que el PSC va concórrer a les eleccions s’acceptava el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya. No obstant això i després d’un temps de certa indefinició, es va acabar per renunciar-hi i optar per renunciar-hi i treure del barret l’opció federalista que havien estat madurant i intentant vendre al PSOE, sense que aquest li fes massa cas al principi. Al final i veient que era l’única opció que els hi quedava, van decidir fer bandera junts, però es van topar amb una Constitució massa hermètica i que impedeix fer canvis significatius a les estructures de l’estat.
Però Navarro no ha estat només víctima dels seus rivals, també ho ha estat del seu equip. Així ho va assegurar anit Marina Geli al programa de Cuní de 8TV i també l’edició d’avui del Periódico. L’exconsellera de Sanitat dels diferents governs del Tripartit va dir que fins i tot Josep Mayoral, alcalde de Granollers i Secretari de Política Municipal, que va ser qui el va proposar, li hauria perdut la confiança.
Ara ca esperar esdeveniments. Caldrà veure si el sector crític crearà un altre partit socialista o s’espera al congrés extraordinari que, segons algunes veus, s’hauria de fer a molt tardar a principis del mes d’agost, una vegada passat el del PSOE.
No cal dir que aquest congrés hauria de ser el de la refundació del partit i s’haurien de marcar les línies mestres del socialisme català de cara al futur més immediat, però també a llarg termini per a que una situació com l’actual no tornés a passar.
Els PSC té profundes arrels catalanistes i el que no es pot fer mai és renunciar als principis pels que va ser creat.
Em deia l’altre dia un amic, precisament una de les persones que em va avalar per entrar a militar que el PSC va començar a perdre l’essència l’any 1982 quan va tolerar perdre el grup parlamentari del Congrés i integrar-se plenament al PSOE.
Ara, s’apunta que el nou PSC (no el de Pere Navarro, sinó el que surti del congrés extraordinari) podria marcar distàncies amb el PSOE fins al punt de que els socialisme espanyol acabés per desembarcar a Catalunya i constituir la federació catalana del PSOE, on, de en segur, anirien a parar una bona part dels companys de viatge de Pere Navarro, uns polítics sense data de caducitat, però que el temps i els esdeveniments han acabat superant.    

divendres, 30 de maig del 2014

ES BUSCA LÍDER




El PSOE, més que un problema de idees (que també), té un greu problema de lideratge. Amb els dos anys de Rubalcaba al font del partit (des del meu punt de vista, dos anys perduts) va demostrar que no era el líder que el partit necessitava. Durant els debats on es va enfrontar directament amb Rajoy (què té un pèssim nivell d’oratòria) va demostrar que, fins i tot, havia perdut aquell domini de la paraula que va demostrar en altres èpoques. Segurament un dels punts més forts del dimitit Secretari General. Qui no recorda la seva loquacitat d’altres èpoques en enfrontaments parlamentaris amb destacats representants de l’oposició. Sembla que en el pas del temps, Rubalcaba va anar perdent pel camí la improvisació, l’enginy i, sobre tot, la intel·ligència mostrada en les seves èpoques de govern.
Fórem molts els que hauríem preferit a Rubalcaba abans que Almunia i, tal vegada, a Borrell abans que els altres dos, però en política (i això ho coneixem bé els que hem militant en partits polítics), no sempre es fa el que vol la militància, sinó que s’anteposen els interessos de partir (potser hauria de dir de direcció de partit) a qualsevol altre, com per exemple interès general dels ciutadans.
En un temps convuls com el que estem vivint, està clar que la ciutadania tendeix a buscar un referent que no té. Els dos principals partits espanyols han perdut en dos anys i mig bona part de la credibilitat que els hi quedava després de negar (els socialistes) la crisi i d’enfonsar encara més el país (els populars), malgrat presentar-se com els salvadors de la pàtria.  
Els resultats de les passades Eleccions Europees a Espanya han demostrat fefaentment el que estic dient. El bipartidisme, un dels trets més característics de la nostra política, es va superar, entrant en escena partits de nova formació com Podemos, liderat per Pablo Iglesias, nom homòleg amb el fundador de la UGT i el PSOE. Més allà de l’anècdota, la coincidència de noms tindrà un altre significat?  
La irrupció de Podemos (quarta força més votada després de PP, PSOE i la Izquierda Plural) s’ha d’interpretar com un reallotjament del vot de l’esquerra després de comprovar l’ambigüitat d’UPyD (un partit creat per a complaure l’ego de la seva lideressa) i de situacions molt semblants al marc de la dreta com ha estat el naixement de partits com C’s a Catalunya o Vox.
Durant els darrers dies he llegit durs atacs a la nova formació de Pablo Iglesias. En tots dos casos, el seu origen l’hem de buscar en la por que tenen els representants dels dos grans partits i, en el cas de la dreta i de la premsa afí que li riu totes les gràcies a que es parli clar i se’ls hi destapin mil i un afers més sense que puguin utilitzar la tàctica del ventilador o el tu més... En canvi, al PSOE els hi preocupa perdre l’hegemonia de l’esquerra que han mantingut d’ençà del restabliment de la democràcia després de la dictadura franquista.
La veritat és que ho tenen difícil els socialistes a l’hora de canviar noms. Des del meu punt de vista tant la Carmen Chacón com Patxi López tenen més passat que futur i, en tot cas, les idees que defensen, estarien en discordança amb alguna de les corrents sorgides recentment, sobre tot a Catalunya. Susana Diaz, la nova Presidenta andalusa sense passar per les urnes, sembla ser, ara com ara, la dona forta del partit, però caldria veure que passaria si s’enfrontava a un congrés. Personalment tampoc és del meu grat per la poca sensibilitat que ha mostrat en el tema català. De tots, l’Eduardo Madina seria, des del meu punt de vista l’opció més viable, però davant seu tindria el difícil repte d’unir un partit massa disgregat i de renovar-lo, tant en persones com en programa; encara que això, en principi, li passi una certa factura electoral  que, en tot cas, seria no arribar als millors resultats històrics del partit, però si iniciar una remuntada visible respecte als assolits en els darrers comicis.    

dimecres, 13 de novembre del 2013

EL PSOE HA TORNAT!



A la conferencia que va fer el PSOE el passat cap de setmana a Madrid, l’actual Secretari General de la formació Javier Pérez Rubalcaba va afirmar: El PSOE ha tornat!
La primera conclusió que s’extreu de la afirmació és que, en algun moment, el PSOE se’n va anar; perquè per a tornar, primer has de marxar. O no?
Però, quan se’n va anar? La marxa del PSOE ha estat progressiva, poc a poc, ‘sin prisas pero sin pausas’ com diu la dita castellana. Zapatero l’any 2003 va aconseguir una còmoda majoria. Tan còmoda com inesperada. Hauria estat igual si el PP no hagués gestionat tan malament com ho va fer la crisi dels atemptats de Madrid de l’11-M? Segur que no. Malgrat la prepotència i l’autoritarisme que va mostrar Aznar durant el seu segon mandat, el de la majoria absoluta, les enquestes encara eren favorables a Mariano Rajoy davant un José Luis Rodríguez Zapatero encara desconegut per a la gran majoria dels ciutadans.
La primera legislatura de Zapatero va ser, des del meu punt de vista, magnífic, sobre tot en l’aspecte social i, com a ebrenc, li he d’agrair la derogació del Pla Hidrològic Nacional que havia aprovat el govern del PP. Però cap al final de la legislatura, ja es començava a divisar que l’economia espanyola, que havia viscut uns anys esplèndids gràcies a la bombolla immobiliària, s’anava desinflant.
Zapatero va ordenar als seus no reconèixer el veritable estat de l’economia espanyola i, la seva segona legislatura sé li va fer molt llarga, tot i que només va durar 3 anys i mig, es a dir, 6 mesos menys del que hauria durat en condicions normals. Els darrers mesos de govern, sé li van ennuegar davant d’una pressió constant del PP, però sobre tot per part d’uns organismes internacionals que li exigien a Zapatero que apliqués mesures correctores, suposadament, per a estabilitzar l’economia espanyola a llarg termini. Així va ser com Zapatero va haver d’adoptar mesures tan impopulars com retardar l’edat de jubilació, apujar els tipus de l’IVA, rebaixar els sou als funcionaris i, juntament amb el PP, reformar la Constitució per establir el tipus màxim d’endeutament; una mesura sense precedents i, paradoxalment, amb l’acord dels dos grans partits espanyols.
Quan Zapatero va prendre aquestes mesures neoliberals va començar a distanciar-se del ideari socialista i, per tant, va començar la desafectació amb els seus votants tradicionals. Possiblement és aquest el punt de partida del PSOE cap a l’ostracisme per la pèrdua de confiança de, fins i tot, molts dels seus militants. El gran error de Zapatero va ser no haver convocat eleccions anticipades abans de prendre cap mesura i deixar que fos el nou govern qui ho acabés fent.
I el gran error del PSOE va ser escollir un Secretari General (Alfredo Pérez Rubalcaba) que, com a ministre de Felipe González primer i Zapatero més tard, acumulava un considerable desgast a pesar de ser un gran orador i un digne polític.
A diferència de l’electorat conservador, el progressista triga molt més en retornar la confiança a un partit quan els ha decebut considerablement. D’aquí la gran deriva socialista dels darrers anys reflectida en una constant pèrdua de vots en tots i cada un dels comicis convocats.
El PSOE no es trobarà a si mateix fins que no retorni als seus orígens, es a dir, a governar per a les classes treballadores i la gent humil, però sobre tot han d’aprendre a ser coherents , es a dir, dir i fer el mateix quan s’està a l’oposició que quan s’està al govern. Només així, i poc a poc (molt poc a poc), podrà tornar a aspirar a governar Espanya.
El retorn anunciat per Rubalcaba és un bon punt de partida, però auguro un llarg camí ple de dificultats.

dimecres, 13 de març del 2013

EL PÈSIM EXEMPLE DE PONFERRADA

Amb els temps que corren, amb el descrèdit que té avui en dia la classe política, casos com el de Ponferrada no haurien d’haver passat.
Sembla fora de tota lògia que un grup municipal que porta des sigles d’un dels grans partits del país i, amb tota seguretat, el que més història té.
El grup no va tenir escrúpols  a l’hora d’obtenir el suport d’un regidor acusat d’assetjament sexual, com si el detall no tingués la més mínima importància i a sobre, comptar amb el beneplàcit de la direcció nacional.
Segurament, les queixes que van rebre a Ferraz (la seu del PSOE) van haver de ser tan nombroses que Rubalcaba (què espera en dimitir?) va intentar fer marxa enrere.  Però el nou alcalde i la resta de regidors socialistes li van respondre que tal dia farà una any i es van negar a reconduir la situació (personalment penso que una vegada celebrar el ple de la moció de censura ja no es pot retornar a la situació anterior)
Llavors, davant les pressions de la direcció nacional del PSOE, els ponferradins van optar en abandonar el partit per a que així ningú els pogués manar. Una sortida legal a la qual, la ciutadania, li hauria de donar una resposta ferma a les properes eleccions municipals de 2015. Gent així el que es mereix és la total reprovació per part dels seus conciutadans i, en el cas de presentar-se, no els hauria de votar ningú. La situació és intolerable.
Com intolerable ha estat l’actitud de l’executiva nacional del PSOE. Segons sembla va ser el seu secretari d’organització el que va portar el tema i, per tant, el que seria màxim responsable de tot aquest enrenou. Quan passa una cosa així, per ètica i principis, no hauria d’estar ni un minut més ocupant el seu càrrec i, el seu cap superior hauria de dimitir un instant després. Però tal com deia un pancarta el passat diumenge, Dimitir no és un nom rus...  
Si el PSOE ja tenia la seva credibilitat sota mínims, casos com el de Ponferrada no ajuden gens ni mica a incrementar la seva credibilitat, més bé tot el contrari, perjudiquen seriosament la seva maltractada imatge.
Si Pablo Iglesias aixequés el cap i veges que han fet els seus successors davant del partit, segurament del disgust tornaria a amagar-lo després de reprendre’ls per la pèrdua dels valors del socialisme i pels casos de corrupció als dels que s’han vist afectats. 

dijous, 28 de febrer del 2013

SUSPESOS!

A finals de la setmana passada es van publicar dos sondejos d’opinió. La primera, del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre la intenció de vot dels ciutadans de Catalunya i, la segona, del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) sobre l’hipotètic guanyador del debat sobre l’estat de la nació.
La del CEO donava com a resultat que, per primer cop, ERC guanyava a CiU en intenció directa de vot. No obstant això, al resultat final apareixia que CiU aconseguiria més vots i, per tant, un major nombre de diputats. La qual cosa, la veritat, no s’acaba d’entendre. Els mateixos responsables del CEO van admetre que, mirat d’una altra forma, podria donar guanyadora a la formació republicana. Les crítiques a l’estudi no van faltar i més si es té en compte que van errar de molt els resultats de les darreres eleccions autonòmiques.
Dels dos sondejos, però, el que més m’interessa és el que fa fer el CIS. Segons la consultora estatal, el guanyador sense pal·liatius va ser Rajoy. És increïble...
Però no ho diu només el CIS, també ho diuen la majoria dels analistes polítics que van seguir atentament el debat. Segons sembla Rajoy, sense esmentar a Bárcenas (sembla ser que és la paraula prohibida) va saber portar el debat al seu terreny, allà on, sense dir res, Rajoy és el mestre. Malgrat tot, cap dels dos líders hauria superat l’aprovat i això diu molt poc de tots dos líders nacionals.
És difícil d’explicar que Rubalcaba, amb la majoria de triomfs a la ma, no sabés infringir-li una derrota severa. La situació econòmica, laboral i social del país no està per a tirar coets. Encara diria més està passant la pitjor època des de fa moltes dècades.
L’actual líder socialista sempre s’ha caracteritzat per la seva loquacitat verbal.  A part d’això la seva experiència política és enorme. Ministre amb Felipe González i Zapatero ha fet sovint de portaveu parlamentari. Quan Joaquín Almunia va succeir González varem ser molts els que hauríem preferit a Rubalcaba.
Però a tothom arriba el final y Rubalcaba ja fa temps que hauria d’haver plegat. Per a guanyar a Rajoy en el debat de la nació ja no n’hi ha prou amb una verborrea florida, cal una cosa molt més importat i amb la que la majoria d’experts coincideixen: credibilitat. I, en aquests moments, la credibilitat del PSOE està sota mínims.
Durant el debat no n’hi va haver prou en que Rubalcaba digués amb semblant molt trist que, en veure la situació de la gent que perden els seus habitatges pensi que, quan manaven, haurien d’haver fet alguna cosa. El cert és que no ho van fer i ara ho estan pagant.
El descens en picat del PP no implica una millora socialista. Del río revuelto hi estan traient rendiment electoral quasi tots menys els PSOE. I això alguna cosa vol dir.
Quan com Rubalcaba, un té un gran bagatge, no pot evitar portar a la maleta moltes coses bones, però també alguna de dolenta; i ja sé sap, normalment, quan et valoren, solen pesar molt més les dolentes que les bones i més si ets un líder d’esquerres a qui sé li suposa una defensa aferrissada de la classe treballadora d’aquest país, a part d’una honradesa fora de tot dubte.  
Durant la darrera etapa de Zapatero es van cometre massa errors que ara s’està pagant. Tal com diu sovint mon fill, Zapatero hauria d’haver dimitit abans d’aplicar les primeres mesures que sé li van demanar des d’Europa. No va ser així i els socialistes es van guanyar la desconfiança de les classes populars i tribaran molt en fer net.
Es pot remuntar? Sí, però reestructurant el partit de dalt a baix i, per tant, no n’hi ha prou en un canvi de nom tal i com va proposar Rubalcaba. Passar-se a dir Partido de los Socialistas Europeos (PSOE) no arriba a ser ni una tireta per a taponar una ferida oberta i sagnant
Per cert, tampoc vull a la Chacón!!  

dilluns, 25 de febrer del 2013

DIÀLEG DE BESUCS I D’ALTRA FAUNA

Quan després de 2 dies de debat de la nació, pràcticament, de l’única cosa que es parla és de que Rajoy n’ha sortit guanyador i que Rubalcaba na ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies, malament.
Si no hi ha cap tipus d’entesa entre dos persones que discuteixen, es diu diàleg de sords, però jo he preferit qualificar-ho com a diàleg de besucs.  
Per una part Rajoy, es va mostrar com un frontó. Una darrera l’altra anava rebutjant totes les propostes que sé li anaven fent des de l’oposició. Tal com va qualificar algun mitjà de comunicació, es va limitar a fer oposició de l’oposició. Una tàctica que també usa CiU a Catalunya en general i a Amposta en particular.
Per part del PP, sembla ser que encara no s’han adonat de la gravetat de la situació i, per part del PSOE, tot i reconèixer que es van equivocar al passat, precisament, el passat els passa factura de les accions del present.
Són moltes les veus que clamen (i no d’ara, sinó que des de fa molt de temps) que els dos grans partits estatals s’haurien de seure a negociar els grans temes d’estat amb la finalitat de sortir-ne el millor passible de la situació que estem vivint. Però ni el PSOE, ni sobre tot el PP hi estan disposats.
Tornant al passat, hi ha hagut massa mal rotllo entre aquests dos partits per a solucionar-ho prenent un cafè. Quan el PP ha fet oposició, aquesta ha estat tan dura que ha obert grans ferides al PSOE. Per exemple, mai ha acceptat que els atemptats de Madrid de l’11 de març de 2004 fossin obra d’un grup islàmica i, per a ells es va tractar tot d’una conspiració. Igual com passa ara amb el cas Bárcenas que, per a molts del PP es tracta d’una segona conspiració per tal d’enderrocar el govern de Rajoy.
La gran mancança del president del govern va estar no reconèixer els seus propis errors i que són molts. És massa arrogant per mirar de fer net i passar pàgina. Passar pàgina si que ho vol fer, però sense haver d’endreçar casa seva. Dintre del PP hi ha gent suficient que li poden fer molt de mal i Rajoy ho sap. Començant per Bárcenes, però hi ha llops que estan esperant el moment oportú per a devorar Rajoy quan aquest ja sigui un cadàver polític.
En quan a Rubalcaba vull dir que encara que es pugui penedir de moltes coses que va fer (o no va fer) en el passat, la major part de la ciutadania no se’l creu. Faria bé el PSOE de substituir-lo per algú que no estigui marcat per les etapes en les que el PSOE ha governat. Algú que pugui regenerar el partit (personalment el refundaria) i que generi la suficient il·lusió i confiança per a poder tornar al govern en un curt termini de temps.  
Evidentment tampoc hi ha hagut cap mena de gest cap a Catalunya. Diuen els analistes que la tàctica de Rajoy és enderrocar a Mas, simplement no fent res. Una filosofia molt pròpia de Rajoy. No sé si recordeu que l’altre dia va soltar una d’aquelles frases que segur que passaran a la història, això sí, no de gran estadista: De vegades la millor decisió és no prendre cap decisió, que també és una decisió. Més enllà de que a certes persones els pugui constar entendre-la, és un reflex de la forma de ser d’un president del govern espanyol que mai hauria hagut d’arribar a ocupar un càrrec tant important i menys quan el país viu un estat d’excepció encara que no s’hagi promulgat.
Tornant a com afronta la situació de Catalunya, Rajoy pensa que mort el gos s’ha acabat la ràbia, però s’equivoca. Si cau Mas, darrere vindran molts d’altres gossos i al darrere tota una fauna variada.  

Qui va guanyar el debat? Mira-ho AQUÍ  

dimarts, 25 de setembre del 2012

CÓM ES PERDEN UNES ELECCIONS?


Aquest mateix matí, quan ja tenia al cap el tema d’avui, he escoltat per la ràdio una frase que, penso, serveix perfectament per a començar el comentari: L’avançament d’eleccions ha agafat el PSC amb el pas canviat.
Certament, el PSC viu moments d’incertesa absoluta, per dir-ho d’una manera suau. La massiva manifestació independentista de l’11 de setembre a Barcelona va deixar descol·locats a quasi tot els seus dirigents, tret els de l’ala més catalanista i que, juntament amb molts de militants anònims, hi van assistir.
Però si els actuals temps, m’atreveixo a dir, són els pitjors de la seva història com a partit, la velocitat en que s’està movent la societat i la precipitació d’esdeveniments, no ajuda gens ni mica.
D'aquí fins al 25 de novembre, quan es celebraran els comicis autonòmics (Mas ja ho anunciat aquesta tarda durant la seva intervenció al Parlament), el PSC no tindrà temps absolutament per a res, ni tant sols de convocar unes primàries i, en el cas de que ho acabés fent, el candidat tindria molt poc temps per a donar-se a conèixer entre els ciutadans, al menys que ja fos una persona molt coneguda. 
Qui serà el candidat? Com ja descarto que hi puguin haver unes primàries, he de descartar per força que el PSC pugui escollir una candidata si no ho fa dintre del marc del Consell nacional del partit, per tant, el candidat només pot ser un: el seu primer secretari Pere Navarro, alcalde de Terrassa.
És Navarro la persona idònia per a encapçalar la candidatura del PSC? Des del meu punt de vista no, però és que no n’hi ha d’altre. I aquesta sensació que, com jo, la deuen tenir molts militants i simpatitzants, no ajuden res a l’hora de fer uns bons resultats. A Pere Navarro li falta lideratge. En el poc temps que porta al càrrec no ha sabut (vull imaginar que capacitat en té) exercir d’autèntic líder del partit i, com tantes vegades he reclamat, dotar el partit d’un perfil propi i diferenciats de la resta de les formacions polítiques catalanistes (excloc, per tant, partits com el PP I C’s, amb qui no compartit aquest valor)
Per a mi és evident que, la feblesa del PSC ha fet que d’altres partits ens hagin anat menjant part del nostre espai polític. ICV-EUA, ha ocupat la part més esquerrana i no ha traït ningú quan ha acceptat la idea independentista.  
ERC, un partit que durant molts d’anys va estar en un ostracisme quasi que absolut, gracies a Carod Rovira (mai li agrairan prou)va trobar el seu espai polític, bona part a costa de del PSC al qui li va ocupar la part més nacionalista i també social.
A l’actual PSC (el nou PSC) no l’ajuden gens els estrets vincles que manté amb el PSOE. Mentre no es desmarquin dels socialistes espanyols, serà impossible captar nous votants i provable que vagin perdent part de l’electorat tradicional.
Dóna la sensació que recuperar la idea del federalisme transversal, s’ha fet a corre-cuita, de forma improvisada. Fins i tot Rubalcaba (encara no entenc el motiu pel qual se’l va convidar a la festa de la Rosa de Gavà) sembla que fins ahir encara no ho tenia assumit (i dubto que cregui amb aquest concepte) A Gavà no va fer cap gest d’aproximació amb la idea del PSC. L’única cosa que va fer, va se donar-los-hi canya a Rajoy i Mas i així, evidentment no es guanyen unes eleccions.
Finalment, quan ahir va sortir i va parlar del concepte de federalisme transversal, al cap de poc va sortir la seva segona, l’Elena Valenciano a rectificar-lo. Tot un vodevil en dos actes.
Hauria entès que sortís Alfonso Guerra o José Bono parlant de la unitat indissoluble de la nació espanyola (a la qual cosa ens tenen més que habituats) rectificant així al seu Secretari General, però sortir la número 2 ha rectificar-lo, dóna la sensació de manca d’unitat i de divergències internes.
Difícil ho tenen, tant aquí com allí.