Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sáenz de Santamaria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sáenz de Santamaria. Mostrar tots els missatges

dijous, 24 de febrer del 2022

PABLO CASADO, L’HOME QUE NOMÉS SABIA BRAMAR

Pablo Casado va arribar a la presidència del PP de rebot... En principi no era la millor opció (Soraya Sáenz de Santa María), ni la segona (Maria Dolores de Cospedal), sinó la tercera... Però com que la final només la podien jugar dos, Casado va recollir els vots de la primera volta de la Maridolo, enemiga irreconciliable de la Soraya després del que va anomenar-se pacte de perdedors i així guanyar el partit i el partit: el PP. Quins punts forts té Casado? Cap ni un! Si el seu antecessor al càrrec (Rajoy) tenia nul•la capacitat de gestió, a Casado se’n hi presumia encara menys. I no és que faci una valoració sense arguments, només cal veure el paper que ha jugat en l’actual crisi del PP que en cap moment ha sabut estar a l’alçada que les circumstàncies l’exigien. Les úniques qualitats que li veig a Casado son les de bramar i la d’atacar per l’espatlla amb les més perverses intencions. Això sí que ho sabia fer bé! Durant els debats al Congrés les sortides de to que llançava sobre el Govern eren freqüents dignes d’una persona malèvola... I ja no diguem quan anava per Europa mentint sobre les gestions dutes a terme pel Govern per a intentar paralitzar els fons europeus per a després culpar-ne a Sánchez. I si estic parlant en passat és perquè Casado és ja, a hores d’ara un cadàver polític. I tampoc és que ho digui jo. Només cal llegir l’article que Joan Tàpia publicava el passat dia 22 al Periódico de Catalunya on escrivia: ¿Algú pot imaginar-se, després del que ha passat en els últims dies, una sessió de control del Congrés a Pablo Casado com airós líder de l’oposició? No diguem ja d’un debat de l’estat de la nació si Pedro Sánchez el convoqués abans del juliol, data prevista per al congrés ordinari del PP. A la pregunta retòrica no cal posar-hi imaginació, ja que dimecres, Pablo Casado, després d’una breu assistència a l’hemicicle del Congrés, es va tancar durant una hora al seu despatx per acabar abandonant la cambra baixa tal vegada per a sempre ja que el seu curt discurs va sonar a comiat, mentre els fariseus dels seus companyes, la majoria dels quals l’havien traït durant els darrers dies, l’aplaudien posats en peus. Quan cau un líder, i Casado ha caigut d’una de les pitjors maneres possibles, enderrocat pels barons del seu propi partit, inclosos una bona part de les persones de la seva més absoluta confiança, sol passar que, ràpidament, la majoria d’aquells que li havien fet costat de forma incondicional, canviïn ràpidament de bàndol. Com va dir el meu bon amic Miquel Castelló: quan el vaixell s’enfonsa les rates son les primeres en abandonar-lo... Però el més trist de tot, és que tot aquest enrenou va sorgir quan Casado i la seva ma dreta Teodoro García Egea van destapar un presumpte cas de corrupció a la comunitat de Madrid presidida per la també popular Isabel Díaz Ayuso. La conclusió de tot plegat és que aquell (Casado) que va arribar dient que volia passar pàgina a la corrupció enquistada durant anys al si del PP, el seu propi partit li hagi senyalat la porta de sortida per així desviar l’atenció i evitar que se’n parlés. Patètic!

divendres, 6 de juliol del 2018

GÈNOVA 13 (O 13 RUE DEL PERCEBE)

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Després de que hagi acabat el procés de primàries del PP amb la victòria parcial de Soraya Sáenz de Santa maria per davant de Pablo Casado, és un bon moment per a fer un anàlisi sobre tot el que s’ha viscut al llarg d’aquest procés.
Tal com diu avui el periodista i primer director del Periódico de Catalunya Antonio Franco, l’electorat s’ha decantat pel que més li agradava... Una forma molt poc elegant i convincent per a triar el líder del partit més votat d’Espanya.  
El primer contratemps (per dir-ho d’alguna manera) va ser fixar el nombre de militants que tenien dret a vot. El PP presumia de tenir més de 800.000 afiliats, però a l’hora de comptabilitzar-los sembla ser que tots els que alguna vegada havien estat afiliats ho eren, encara que s’haguessin mort a donat de baixa. Al cens igual estaven Fraga i Franco...  
Total que a l’hora de la veritat només tenien dret a vot 66 mil i escaig. Ni el 10%! (de fet un 7,6%)
Després per a inflar el cens volien fer una mena d’amnistia i fins i tot van proposar de pagar 1€ a l’hora d’inscriure’s per a votar i punt i final. Com se nota que el PP n’entén d’amnisties...   Fiscals, es clar!!
A partir d’aquí ni debats ni romanços... Les candidates i candidats van recórrer la geografia espanyola  i bàsicament els hi van dir als electors:

-Voteu-me perquè represento la regeneració del partit. Amb mi de president s’acabaran les caixes B, els sobres sorpresa (sorpresa perquè mai sabien quin quantitat se trobarien dintre)


I els afiliats no se morien de riure perquè després de la moció de censura no els hi ha quedat ganes de fer-ho, però n’hi havia per això, creieu-me!
Margallo va proposar un debat a 6 (sembla ser que un dels candidats se va retirar només sortir) a la seu de Gènova 13, però la direcció nacional li va dir: nasti de plasti...  
Per a què haver de confrontar idees si idees ne tenen poques? Millor 4 frases ocurrents: Espanya va bien! O Váyase Sr. Gonzalez, versió 4.0: Váyase Sr. Sr. Sánchez (González, Sánchez, Martínez, López... Igual dona... Tot sona a populatxo... I és que a Espanya encara hi ha classes!
L’organització de la jornada electoral sembla que va ser un autèntic caos i la improvisació va ser la nota determinan. I aquesta gent ens governaven! Sinó saben organitzar unes eleccions, com nassos havien de dirigir un país... Igual és que com era la primera vegada que feien unes eleccions: A Rajoy el va nomenar Aznar; a Aznar Fraga i a Fraga... A Fraga Franco des del més enllà...  
I finalment les votacions. La participació final va ser del 86,6% dels inscrits o sigui que si prenguéssim per al càlcul els 800 mil i pico d’afiliats que diuen que tenen, la participació hauria estat un autèntic desastre.
Però ara és quan arriba el bo. Dels sis només podien passar dos i aquests, per la G. del PP van ser: Sáenz de Santa Maria (bien!) i Casado (bien!)  
Ara entre aquests dos espàrrings s’hauran de jugar el ser o no ser del partit (amb l’atenta mirada de Núñez Feijoo des de Galicia)
I es clar, tot i que la Soraya surti amb un lleuger avantatge, Casado pot aconseguir el suport de la Maridolo, enemiga acèrrima de la Soraya.
La guerra de bandes està servida!

dilluns, 25 de juny del 2018

AL PP NO HAN APRÉS RES


No estic del tot segur del títol. No han aprés res o potser sí... Me refereixo a la seva relació amb Catalunya.
Com sabeu ara mateix hi ha 7 candidats que aspiren succeir Mariano Rajoy que fent mostra una vegada més de la seva falta de personalitat, va marxar sense haver designat el seu successor, tal i com ho van fer al seu dia Fraga i Aznar. Segurament és millor així, però com us deia demostra clarament la seva forma de ser.
Dels 7, al final només ne poden quedar dos. O sigui, se faran dues voltes. A la primera ne quedaran 5 d’eliminats i els dos (o les dues) que passaran a la gran final, se jugaran el ser o no ser al seu partit. Segurament abans d’arribar a la primera volta hi haurà pactes i se reduiran notablement les candidatures. A priori Cospedal, Santamaria i Margallo semblen els favorits, però com sempre passa, hi poden haver sorpreses.
De totes les candidatures és la de Cospedal qui més rèdit espera treure’n de la situació catalana endurint el seu discurs antiindependentista.
Precisament si Catalunya està on està en aquests moments és per la intransigència i menyspreu del PP i de tots els que pensen si fa on no fa com ells. Però també és cert que és allí on hi ha un gran viver de vots. Segurament els més radicals, però també els més nombrosos. Però com bé sabeu, en política, quan se tracta de guanyar, quasi bé s’hi val tot.
A la majoria dels que no som del PP, mirarem de lluny tot aquest procés electoral, sense importar-nos massa el resultat. Tot i que el tarannà dels candidats sigui molt diferent.
El meu favorit és García Margallo. És dels candidats coneguts el que me sembla més preparat i, sobre tot més dialogant. No tinc clar que la seva edat jugui al seu favor, ja que és el més gran (73 anys). Tot i que penso que la gran favorita és la Soraya Sáenz de Santamaria que era qui devia gestionar l’agenda del govern de Rajoy davant la incapacitat manifesta d’aquest.
A la Cospedal no li veig talla política, tot i haver passat pel govern de Castella la Manxa i a Casado, els seus problemes amb el màster li acabaran per passar factura.
També és cert que tan Cospedal (secretaria general), com Santamaria no estan del tot netes quan parlem de corrupció. No es possible que dues persones que han ostentat el s càrrecs immediatament inferiors al partit i al govern no sàpiguen res d’alguns dels afers que han esquitxat el PP durant les darreres èpoques, però que ha estat en els darrers mesos quan han donat més problemes al partit, tal i com se va fer palesa a la moció de censura que el PSOE va presentar contra Mariano Rajoy i el seu govern.
De tot aquest procés una cosa sorprenent és que només votarà un 10% de la militància. I això no vol dir que la resta, a priori no pugui votar, el que passa és que no estan al corrent de pagament de les seves quotes.
O sigui que el futur del PP està en mans d’uns 80 mil militants que serien aquest 10% que estan al corrent del pagament de les seves quotes.

dimarts, 6 de juny del 2017

SETMANA DECISIVA PER AL REFERÈNDUM

Sembla (només ho sembla) que aquesta setmana pot ser decisiva per al referèndum: Per a saber la data i conèixer la pregunta que, segons diuen serà clara.
Des del meu punt de vista tot indica que serà un altre 9-N i que, per tant, només tindrà un valor simbòlic sense cap efecte jurídic.
Ahir es va reunir el Pacte Nacional pel Referèndum on, segons diuen, hi ha clares i insalvables discrepàncies entre els seus membres. No obstant, la voluntat és la de seguir negociant amb l’Estat per mirar d’aconseguir un acord que permeti fer un referèndum acordat: Encara que sigui al darrer minut de la pròrroga –va dir no me’n recordo quin càrrec.-  
Però a Madrid estan al mateix lloc on estaven fa mesos. No s’han mogut ni un mil·límetre... Això sí, totes dues parts demanen diàleg, però cadascuna d’elles reclama que es faci amb les seves condicions i totes dues demostren nul·la intenció de voler negociar. Com sé sol dir: estan massa enrocats. Per tant, sembla inevitable el xoc de trens del que tan se parla darrerament. Mireu si se’n parla que fins i tot Xavi Castillo ha fet un esquetx sobre el tema (no ús el podeu perdre)


El problema, sempre des del meu punt de vista) es que un dels dos trens és molt més gran i, per tant, té molta més força que l’altre. Si s’acaba produint, tots dos sortiran malparats, però Catalunya pitjor que Espanya.
La setmana passada, el Govern de la Generalitat, estava esperant la resolució de la Comissió de Venècia, un organisme depenent del Consell d’Europa i que semblava (al menys per l’ímpetu que hi posaven els membres del bloc independentista), que podia ser favorable als seus interessos. Es a dir, esperaven que els hi diguessin que el referèndum podia ser unilateral. Però la Comissió de Venècia els hi va dir que no i que un referèndum, per a ser legal i tingui validesa jurídica ha de ser pactat amb l’Estat.
Mentre esmorzava diumenge vaig rebre un missatge de text del director de Vinaròs News. Me deia que acabava de llegir l’editorial de la Vanguardia i que li havia semblat molt coherent. El títol és prou eloqüent: Encara estem a temps. Li vaig respondre que tan prompte com el llegís, li donaria la meva opinió. En aquell moment jo estava llegit el Periódico i me vaig trobar amb un article de l’Enric Hernández, el seu director. En aquest cas se titulava: Referèndum, ràpid o lluny?


Tot i les diferències que hi ha (és evident que així sigui), el fons del tema és el mateix: els dos reclamen posar una mica de seny per a la situació que estem vivint (o potser caldria dir millor patint?) Us els he enllaçat per a que pugueu opinar vosaltres mateixos.  
Tornant al tema del referèndum, li vaig dir a la meva dona que si havia de ser un altre 9-N, que aquest cop no aniria a votar. L’altra vegada vaig votar nul. En canvi, la meva dona diu que hem d’anar-hi per a que Espanya sàpiga que els catalans volem ser escoltats. Segurament té raó, però, reitero, anar a votar per a que tot sigui com està ara i continuar amb la mateixa cançó indefinidament, la veritat no li trobo cap mena de sentit. En canvi, un referèndum pactat i amb totes les garanties jurídiques i que, a sobre, fos vinculant, seria diferent.
No ho recordo, però crec que va ser a l’Intermedio de la Sexta, van referir-se al lapsus que va tenir la vicepresidenta Sáenz de Santamaria en referir-se a la situació catalana: Puigdemont prefereix fer un referèndum abans que escoltar els catalans! Tal com sempre passa amb tots els casos polèmics i que comporten un cert rebombori a les xarxes socials, des de l’entorn de la vicepresidenta van dir que les paraules estaven tretes de context i que no va dir exactament això. Per això estan les hemeroteques...        

divendres, 24 de febrer del 2017

JUSTIFICACIONS I DESMENTITS

Hi ha una dita popular que diu així: Qui es justifica s’acusa.
Quan a algú l’enxampen fent alguna cosa malament i en lloc d’acceptar que l’han enxampat posa tota mena d’excuses per a justificar el que, segurament, és injustificable, està reconeixent, implícitament, que és culpable.
La vida està plena d’exemples que ens servirien perfectament per a il·lustrar el que estic dient. El primer exemple que posaré fa referència al Govern de la Generalitat de Catalunya.  
Des de fa temps, sé sospitava que el Govern de l’Estat i el de la Generalitat estaven mantenint reunions secretes. No sé sabia amb exactitud si a alt nivell o una mica més avall (per a què m’entengueu: Sáenz de Santamaría-Junqueras o bé Rajoy-Puigdemont.
Només fa uns dies que Neus Munté, la portaveu del Govern català, va desmentir categòricament que hi hagués alguna mena de contacte entre tots dos governs. En canvi, dimecres, la Vanguardia informava que el passat 11 de gener van dinar plegats a la Moncloa tots dos presidents, tot i que no van arribar a cap acord... Això és un altre tema... Què treuen d’amagar-ho? Si al final tot s’acaba sabent...
Un altre exemple. José Manuel Soria, que la legislatura passada va ser ministre d’Indústria, Energia i Turisme, va ser enxampar quan van sortir a la llum els anomenats papers de Panamà. Estava relacionat amb diverses empreses. També li va costar acceptar l’evidència i com més es volia justificar, més s’embolicava. Al final va haver de dimitir.
Però qui és un mentider patològic ho és tota la vida. Soria tenia un altre cas al jutjat per haver passat uns dies de vacances a Punta Cana pagades, suposadament per un empresari. Aquesta setmana es va fer el judici oral i va haver de comparèixer. Lluny d’acceptar de que, efectivament, també havia estat enxampat, va fer servir una sèrie d’argúcies per mirar de demostrar el que no era demostrable. Tan va ser així que durant el judici es va treure de la butxaca una suposada factura del complex hoteler de Mèxic. A l’hora de la veritat es va poder comprovar de que es tractava d’una factura falsa ja que tenia clares diferències amb les que tenia el jutge.
Però el pitjor de tot és que aquesta mena de gent, molts seguiran treballant per al partit, alguna empresa vinculada o recol·locats al sector energètic.
Als darrers anys a Amposta també hem viscut un cas així. L’exalcalde Manolito va estar passant dietes a l’Ajuntament per viatges a Barcelona per motius que no tenien res a veure amb el càrrec públic que ostentava. Damunt, es va saber que a l’hora de menjar no es limitava a fer un menú barat, sinó que demanava plats molt més suculents que, finalment, pagàvem tots i cada un dels ampostins i ampostines. També en aquest cas, l’exalcalde va dir que tot era mentida i que podia demostrar que sempre havia obrat correctament. Però el jutge té proves fefaents de que Manolito mentia i que efectivament passava improcedentment despeses de desplaçament i manutenció a l’Ajuntament quan ja les cobrava com a president del Consorci de Salut i Social de Catalunya, una patronal del sector socio-sanitari català controlada pels convergents.
Tot i això, Manolito segueix ostentant el càrrec de president, tot i que sembla que abans no es podia fer si no ocupaves un càrrec electe i, actualment, l’exalcalde ampostí, al renunciar a l’acta de regidor, no n’ocupa cap.
Tot i que ja fa anys, us vull explicar una anècdota que vaig viure més d’una vegada i que és un clar exemple del que tema del que us parlo avui.
Els més vells segur que recordareu el berenar del bou al costat del canal. Era multitudinari... Aquella tarda, les màximes autoritats municipals repartien l’estofat fet amb la car dels bous capllaçats. Aprofitant l’avinentesa de les vaques boges, van trobar l’excusa perfecta per deixar de celebrar aquella festa que, des de feia anys els hi sobrava.
Més d’una vegada i més de dues (d’aquí que digui que l’anècdota la vaig viure més d’una vegada), una vegada va passar l’amenaça de les vaques boges, el nostre grup municipal, va demanar al Ple que és tornés a fer. Eren tantes les excuses que ens donaven que sospitaves (i no sense raó) que les tenien més que preparades. Semblant al que fan els càrrecs del PP quan han de donar explicacions per algun fet recent: tots sé posen d’acord per a dir el mateix amb les mateixes paraules.   

CALENDARI DE LA NO REUNIÓ ENTRE RAJOY I PUIGDEMONT.           

dijous, 2 de febrer del 2017

L’INEVITABLE XOC DE TRENS

De Faro a Diari de Tarragona. 
Problema: Un tren surt de l’estació de Sants de Barcelona en direcció a Madrid a les 8:00 i una velocitat mitjana de 150 Km/h. A la mateixa hora surt de l’estació d’Atocha de Madrid un altre tren en direcció a Barcelona a una velocitat mitjana de 145 Km/h... A quin punt del recorregut xocaran? Com veieu l’enunciat sé tracta d’una versió moderna i adaptada per a l’ocasió d’un exercici que ens havien posat sovint quan fèiem el batxillerat. No sé el destres que éreu vosaltres a l’hora de resoldre’l, però jo no recordo haver donat mai la resposta correcta.
És si fa o no fa el mateix que me passa ara... Que en algun punt entre Madrid i Barcelona hi haurà un xoc de trens, sembla cada cop més previsible. Ara bé, esbrinar el precís moment que es produirà el xoc és molt complicat, perquè en aquest cas depèn de diversos factors i tots ells imprevisibles.
Evidentment el xoc de trens és una metàfora (com ho és la bufetada d’una infermera a Toni Comín al cartell que convida a mobilitzar-se contra la Sanitat), per tant, no s’ha d’agafar al peu de la lletra. Però en tot cas, sembla que el resultat serà catastròfic.
Ho diré totes les vegades que calgui i, si és necessari, alguna més: Mai s’hauria hagut d’arribar a aquesta situació. És com un diàleg de sords i, possiblement , alguna cosa més... Què vull dir? Què hi ha massa interessos per part dels polítics de tots dos costats i saben que el dia que mostrin feblesa cedint ni que sigui un mil·límetre, ja poden dedicar-se a criar canaris o a cultivar orquídies...  
Ja sabeu que el tema dóna per a molt... Podríem estar-ne parlant hores i hores i no acabaríem mai. Per tant, m’he de centrar única i exclusivament amb els darrers passos que s’estan donant, alguns d’ells molts estrambòtics.
Quan Rajoy va poder formar govern gràcies a que el PSOE facilités la seva investidura, una de les primeres coses que va dir és que obriria camins de diàleg amb el govern de la Generalitat. La primera mesura al respecte va ser obrir un despatx a Barcelona per a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santa María que més d’una vegada me recorda a una nina diabòlica més que a una política amb responsabilitats de govern.
Sé suposa que des d’aquesta oficina esmentada la vicepresidenta espanyola hauria de dialogar, prioritàriament, amb el govern català per mirar de rebaixar les tensions existents. Però no és així...
Dña. Soraya, des del seu despatx barceloní (per cert, algú sap on està?) s’ha reunit amb Miquel Iceta, Inés Arrimadas, Enric Millo i sembla que amb alguns empresaris... Però que hagi transcendit, en cap membre de l’executiu català. Creieu que això és normal?
Si només es reuneix amb aquells que no li han d’ocasionar cap conflicte, després que no vagin presumint de diàleg, perquè dialogar en el moment històric que estem vivint, no és precisament això.
Sembla ser que algú va dir que la Soraya Sáenz de Santa María només venia a Barcelona a carregar el seu mòbil. És una altra metàfora, però que s’aproxima molt a la realitat.
Per a venir a Catalunya i fer el paripé, millor que es quedi per Madrid i que se’n vagi de compres... Estalviaria un bon grapat d’euros a l’erari públic que segurament se podrien destinar a d’altres finalitats més profitoses, com per exemple tapar la boca a les examants del Rei emèrit.  
Aquesta manca de diàleg es va tornar a manifestar ahir. Mentre els del Pacte Nacional pel Referèndum es van reunir no sé sap ben bé per a què (sembla ser que es vol avançar la data del referèndum, però de moment no es vol fer pública), el govern de la Cort ja va avisar que si cal traurà les competències a Ensenyament per a que el dia del referèndum no es puguin obrir el col·legis electorals. És el joc del gat i la rata, el dels disbarats o ves a saber què?
Des de fora, la percepció d’un que s’ho mira a certa distància, és com una immensa partida d’escacs on les dues parts s’han enrocat mirant de defensar les seves posicions més que d’atacar. Però en algun moment s’haurà d’acabar i quan això passi, de ben segur que no agradarà a una de les parts.  

dimecres, 14 de desembre del 2016

PROPÒSIT D’ESMENA?

De Ferreres, al Periódico c'avui. 
Hi ha que veure com s’han tornat aquests del PP després de perdre la majoria absoluta...! De vegades fins i tot semblen uns altres... Però només de vegades... Però després, quan ho penses, arribes a la conclusió que no, que al fons són els mateixos i que si han sortit a dir alguna cosa diferent o contrària a les que estaven acostumats a dir és perquè ens volen enganyar... No els cregueu!
Com per exemple el que va dir ahir la vicepresidenta del govern Soraya Sáenz (que tal com vaig llegir l’altre dia, no vull dir l’altre cognom perquè sóc ateu): L’any 2006 el PP es va equivocar al recollir signatures per a demanar que l’Estatut de Catalunya es pogués votar a tota Espanya. Propòsit d’esmena? Des del meu punt de vista simple maquillatge polític...
Me costa molt creure que el PP vulgui ara dialogar amb els interlocutors de Catalunya quan han estat durant molts anys trencant ponts i parlant només amb els membres del seu partit quan visitaven el nostre país.
El que van fer l’any 2006 ho tornarien a fer si es donessin les mateixes circumstàncies. I el que van estat fent durant els anys de govern, també ho tornarien a fer si tinguessin la majoria absoluta que els ciutadans els hi ha negat.
Els records, però sobre tot les hemeroteques solen jugar molt males passades als mentiders i incoherents. Durant l’època d’Aznar la situació va ser a l’inrevés: durant la primera legislatura no va tenir majoria absoluta i va haver de pactar amb CiU (que venia de no aprovar els pressupostos al PSOE) i a la segona, quan la va tenir, va mostrar la seva cara més dura (podeu interpretar-ho de la manera que més us plagui) i, per exemple, ens van involucrar en una guerra il·legal: la d’Iraq.
L’anticatalanisme visceral i militant els hi sol donar vots a l’Espanya profunda, però no només al PP (a Extremadura per exemple al PSOE sempre els hi ha funcionat) Un clar exemple el vam tenir al País Valencià (i perdoneu-me els amics valencians per posar-vos al mateix sac) on la fòbia a Catalunya (i al català) va arribar a quotes desmesurades. Una situació molt difícil d’entendre entre dues comunitats que han compartit una gran part de la seva història.
Malgrat tota aquesta situació de maquillatge polític (que ha portat a la vicepresidenta fins i tot a obrir una oficina a Barcelona), el PP té el seu contrapès per la seva ala més dreta en el cavaller de les tenebres que no és un altre que Josemaría Aznar.
En unes declaracions també d’ahir, el funest expresident va dir que el seu partit estava acomplexat i actuava tèbiament amb Catalunya. Què faria Aznar, ens envairia amb tancs? O ens bombardejaria amb la Condor fins exterminar-nos?
Evidentment també es pot fer de forma molt més subtil, tal com ho volia fer l’exministre Wert amb la controvertida LOMCE: Tenemos que españolizar a los niños catalanes... (va soltar al Congrés)
Però si es deroga alguna llei és perquè el PP perd la votació i encara així, utilitza tots els mecanismes legals que té el govern per a no complir el mandat parlamentari.
Menos lobos, Caperucita...

divendres, 16 de setembre del 2016

EL PP BUSCA CANDIDAT

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
Me van dir ahir que el PP s’està plantejant substituir a Mariano Rajoy i que sona com a substituta Maria Dolores de Cospedal...
Sempre he dit que Mariano Rajoy ha estat el pitjor president del Govern d’Espanya, però Maridolo tampoc seria, des del meu punt de vista, una bona candidata, tal com ha demostrat sobradament tan quan va exercir el càrrec de presidenta de Castella-La Manxa o en les seves intervencions com a Secretaria General del PP. Però si amb tot això no n’hi ha prou, ha estat dels pocs càrrecs del seu partit que ha donat suport explícit a Rita Barberà, potser perquè sap que per aquí pot obtenir molts de suports dels que encara deuen de ser incondicionals de l’exalcaldessa de València. 

-De totes maneres, cap candidat del PP ens semblaria bé... Ni Cospedal, ni Sáenz de Santamaría, ni Casado, ni Levy, ni ningú... –Li vaig dir a la meva interlocutora-. Fa 10 anys hauríem pensat que Ruiz-Gallardón hauria pogut ser un bon candidat, però al final va sortir rana... –Li vaig continuar dient-. 

Trobar un candidat del PP que no estigui esquitxat per cap cas de corrupció és difícil, ja que com dic sovint, se pot pecar per acció o per omissió, o el que és el mateix, tan culpable és qui comet el delicte com el que l’encobreix. Durant anys al PP han estat molts els que han comés delictes (segons la fiscalia a València hi havia fins a 5 caixes B) i els que no ho van fer, van callar i encara avui segueixen dient que no sabien res. Un d’ells Mariano Rajoy, el màxim responsable del partit durant molts anys.
Entre els joves també es fa molt difícil trobar a algú que reuneixi les condicions necessàries. A la llista anterior he esmentat a Casado y a Levy, però tots dos han seguit sempre el guió establert pel partit. No fa gaires dies, la catalana Levy va dir que durant el mandat de Rajoy no hi havia cap ombra de corrupció... Potser si que tots els casos de corrupció coneguts que envolten el PP són anteriors a la pres de possessió de Rajoy com a President del Govern, però no es pot ignorar que tots estaven ben vius quan Rajoy ja exercia de president nacional del seu partit. Per tant, el des de té molt poca importància si l’abans  està empastifat del tot.
Després de les eleccions del passat desembre, Rajoy no es va voler sotmetre a una sessió d’investidura (tot i que el Borbó li va proposar) perquè sabia que no comptava amb els suports necessaris i, per tant, no l’anava guanyar. Després de les de juny, el panorama va canviar una mica, ja que el PP, contra pronòstic va aconseguir millorar els resultats i amb la suma dels vots de C’s, fregava la majoria absoluta. A partir d’aquí només calia aconseguir l’abstenció del PSOE.
De totes formes, primer es va intentar captar als diputats de l’antiga Convergència oferint-los un lloc a la mesa del Congrés, però alguna cosa es va haver de tòrcer quan al final no va ser així i, per tant, Rajoy no va obtenir el suport de Homs i de la resta del grup.
La setmana passada, Felipe González, aquell que parla quan callat estaria més guapo, va dir que si s’anava a unes terceres eleccions s’haurien de canviar els candidats. Dient-ho així, suposo que volia dir tots els candidats: Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera, Homs...
La idea tampoc és que sigui molt original ja que, jo mateix, fa uns mesos ja vaig dir una cosa semblant, encara que no és el mateix el cap de llista del partit guanyador i que no aconsegueix els suports necessaris que el cap de llista d’un altre partit que poca cosa pot fer per a canviar l’actual panorama de bloqueig.
Què aconseguiria el PSOE canviant de candidat? L’única cosa que s’aconseguiria és el desig de molts dels càrrecs i excàrrecs del partit de fer fora a Sánchez, però res més. O potser sí: donar suport al nou candidat del PP amb l’abstenció del grup parlamentari i fer retrocedir encara més a un PSOE que ja fa massa temps està navegant sense GPS (versió actual i millorada de la brúixola)   

divendres, 11 de març del 2016

POSEU-VOS LES PILES!

De Faro a Diari de Tarragona. 
L’opinió pública comença a dictar sentència; no definitiva, però si al menys per a tenir-se en compte i mirar de donar-li la volta ara que encara estem a temps.
He intentat ser contundent, ja que la situació em preocupa. Avui el Periódico publica una enquesta electoral (anit ja estava disponible a la seva web i la vaig publicar al Facebook) on el partit C’s aconsegueix un notable augment de vot (uns 20 escons) que sumat al del PP (què patiria un lleuger descens) fregarien la majoria absoluta i, en tot cas, si entre els dos partits sumen uns resultats incontestables, ningú posaria en dubte la seva legitimitat per a formar govern. Com a votant d’esquerres que sóc (sempre m’he mogut pel mateix segment de vot) no perdonaré (políticament parlant, es clar), a aquell o aquells partits que no facilitin un relleu al govern.    
Ja fa dies que ho dic i ho tornaré a repetir. El primer objectiu després de les eleccions del 20D hauria de ser fer fora a Rajoy i els seus, un partit marcat per les retallades i per la corrupció. Crec que més malament no s’hauria pogut fer ni volent! Per tant, una versió 2.0 del mateix govern, per molt que pugui integrar càrrecs del partit d’Albert Ribera, significarà una continuació de les polítiques que, desgraciadament, ens hem acostumat a viure.
Suposo que el pacte subscrit entre el PSOE i C’s té una data de caducitat: una hipotètica convocatòria d’eleccions. A partir de llavors, tots dos partits es veuran deslliurats del compromís i per tant, seran lliures de tornar a negociar els acords que creguin més convenients.
Si les eleccions es repeteixen, molt probablement Mariano Rajoy no repetirà com a cap de llista. El PP voldrà maquillar (una altra cosa no pot fer) la corrupció interna buscant un candidat sobre el qual no planegi la mínima ombra de sospita. Qui serà? Pot ser l’actual presidenta Soraya Sáenz de Santamaria o Núñez Feijoo, ves a saber. Tampoc és que sigui el meu problema.
Si el PP renova les cares i subscriu una declaració de lluita contra la corrupció que sigui mitjanament creïble, no ho dubteu, hi haurà un pacte entre PP i C’s.
Diuen que la cabra tira al monte... A ningú sé li escapa que el partit de Rivera és un partit de dretes i tot i que va pactar amb el PSOE, va intentar apropar al PP a aquest pacte per a que al menys, no obstaculitzés la investidura de Sánchez. Tard o d’hora acabaran mostrat la seva veritable cara , però potser quan la gent se’n adoni de la situació ja serà massa tard.
Fa mesos que llegeixo en alguns mitjans proper als socialistes com per exemple el Plural, que l’objectiu de Iglesias i Podemos és enfonsar el PSOE. Fins ara no m’ho havia cregut o potser no m’ho volia acabar de creure, però si en aquesta segona ronda no veig un canvi d’actitud per part de Iglesias, Errejón i companyia, possiblement canviï d’opinió.
S’ha criticat molt que el PSOE hagi renunciat a alguns punts programàtics que a priori es podrien considerar com a línies roges o quasi bé. Però  es tracta d’això. Quan dos parts negociïn han de poder arribar a acords i per això sempre és necessari que cedeixin en determinades qüestions per a intentar trobar l’equilibri necessari on ningú guanyi o perdi més que l’altre.
Vist des de fora veig a Pablo Iglesias molt intransigent. Potser perquè el seu grup parlamentari està format per una amalgama de partits i formacions i és difícil acontentar tothom. Però en tot cas és un problema interna de la formació que haurien de saber solucionar sense perjudicar a la ciutadania.
Durant els darrers dies sembla que Podemos s’està començat a descompondre, al menys a Madrid on han renunciat diversos càrrecs. D’aquesta situació, el que me sembla surrealista és que es busquin fantasmes on no el hi ha. Resulta que culpen al PSOE, al diari el País i al grup PRISA de crear dos bàndols: els partidaris de Iglesias i els d’Errejón.
Fa temps que no llegeixo el País, al menys amb certa assiduïtat, però crec recordar que fa anys va abandonar la seva tradicional posició propera al PSOE per a decantar-se més al centre dreta buscant connectar amb la majoria de la ciutadania espanyola que l’any 2011 va donar la majoria absoluta al PP.
Si finalment el PSOE i Podemos no es posen les piles i arriben a un acord de govern, pensaré que realment el que volen Iglesias i els seus és ocupar l’espai que avui ocupa el partit de Sánchez i que no l’importa esperar... I mentre que governi la dreta!

dimecres, 9 de desembre del 2015

EN BUSCA DEL VOT ÚTIL

Després del primer debat entra Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera i Soraya Sáenz de Santamaria, diferents mitjans de comunicació van fer enquestes per veure qui havia guanyat. L’àmplia majoria d’aquestes enquestes van donar guanyador a Pablo Iglesias i perdedor (entre els presents) a Pedro Sánchez. Dic entre els presents, perquè van ser moltes les crítiques que va rebre Mariano Rajoy, sense cap mena de dubte el gran absent.
Rajoy es va disculpar dient que té una agenda molt carregada i que ha d’exercir de president del govern, en canvi, als altres no els hi passa. Però això no és així. Quan un candidat està en campanya es passa el dia d’aquí per allà acudint a tots aquells actes que ha pactat amb el beneplàcit del seu cap de campanya que és qui la dissenya tenint en compte les virtuts i els defectes del candidat.
El cap de campanya de Rajoy sap que aquest té les de perdre en un debat on intervinguin diversos candidats (per cert, es va trobar a faltar a Alberto Garzón) i per això l’aparta tot el que pot d’aquesta mena d’actes. En canvi si que el fa ben visible a d’altres on sap que la seva imatge sortirà millor parada. Per cert, segon Rajoy la guanyadora absoluta del debat va ser la seva vicepresidenta. Alguns dubten de que veiés el debat...
Absent Rajoy i sabedors que la Soraya no és Mariano, Pablo Iglesias y Albert Rivera van atacar més a Pedro Sánchez que a la pròpia Soraya. Sembla ser que Sánchez no se’n va saber sortir.

Aquest fet em recorda el debat que van mantenir Rajoy i Pérez Rubalcaba fa 4 anys. Llavors l’actual president del govern li va donar una bona repassada, tot i que a priori el candidat socialista era molt millor orador que el popular.
I és què, insisteixo, és molt difícil defensar que ara faran el que no van fer durant el darrer govern. El PSOE va tenir 4 anys per a fer els deures i no els ha fet. Només canviant cares difícilment s’assoleixen els objectius marcats. I de vegades ni això, com per exemple a Catalunya on la Chacón serà la cap de cartell per tercera vegada.
El PSOE ha perdut el temps i no s’ha renovat com ho havia de fer. Fa molt de temps que vaig clamar per una refundació, però esta clar que els interessos dels seus líders van en una altra direcció. Potser ho faran després de la possible patacada que es pegaran el dia 20.
I com que Pedro Sánchez sé la veu vindre (a pesar de tot no crec que sigui babau), clama pel vot útil i proclama que el partit que representa és l’única alternativa d’esquerres...
L’estratègia del vot útil és, des del meu punt de vista, la tàctica dels que sé saben perdedors. D’aquells que no tenen arguments per atraure el vot majoritari de la ciutadania i recorren sovint a la por per mirar de capgirar les enquestes. Ho he vist moltes vegades i no només davant d’unes eleccions generals, també a les eleccions municipals.
Tampoc crec que ajudi gens a Pedro Sánchez criticar els altres partits de l’esquerra en un intent desesperat d’esgarrapar vots d’on sigui. No són l’enemic a batre. L’enemic són Rajoy, els seus i el que representen. Sinó saben veure això, anem malament. I si en són conscients del que estan fent, és que busquen el seu propi benefici com a partit en detriment del de la col·lectivitat.  
El PSOE vol derogar tot allò que el PP ha legislat durant aquest 4 anys i que atempten contra els drets dels ciutadans. Però cal recordar que va ser Zapatero qui va començar amb les retallades.
Com a treballador públic, en 4 anys i mig he perdut molts diners. Els sindicats del sector calculen que sobre un 30% sobre el que podria haver guanyat. Per a mi han estat temps difícils, ja que un dels meus fills encara estava estudiant a la universitat i per tant, això comportava una despesa extra en matrícules, allotjament i desplaçaments.
Per tant, el meu vot no pot anar per als qui van iniciar a soscavar els fonaments de l’estat del benestar. Per molt bonic que m’ho puguin pintar ara, se’m fa molt difícil creure que faran tot el contrari del que van fer durant la darrera legislatura.
Com a català també vull el millor per al meu país i se’m fa costa amunt pensar que els partits tradicionals modificaran les seves conviccions i acabaran acceptant un nou estatus per a Catalunya.     

dijous, 23 d’abril del 2015

DE LAPSUS I DE CORRUPCIONS

Ahir, els mitjans de comunicació es van esplaiar amb els dos lapsus que van tenir les dues dirigents més importants del PP.
Mentre la Maridolo de Cospedal, va dir que al PP li ha costat molt saquejar a Espanya de lacorrupció (en què estaria pensant aquesta bona xica?) I pel que sembla no és la primera vegada que li passa... Serà per alguna cosa concreta?
Mentre, la vicepresidenta del govern, la Sáenz de Santamaria, va dir, fins a 3 vegades, que l’any 2012 el PP havia fet una amnistia fiscal (sí, sí, com ho llegiu, UNA AMNISTIA FISCAL)
El concepte, què és de domini públic, havia estat sempre negat, tau per Rajoy com per Montoro i, per a referir-se a la regularització que van fer milers de defraudadors, usaven tota mena d’eufemismes.
Realment no sé sap si ahir va caure en el parany que li va posar el portaveu socialista Antonio Hernando que va ser qui primer es va referir a l’amnistia fiscal, o simplement perquè la va trair el subconscient (com li va passar a la Maridolo), però el cert és que ho va dir i ho va repetir dues vegades més.
Malgrat tot, el grup parlamentari del PP, tornant a usar el corró de la majoria absoluta, va denegar la petició dels PSOE de que es fes pública la llista de defraudadors que es van acollir a l’amnistia fiscal de fa 3 anys. A la petició s’hi van sumar tots els grups de la cambra baixa... Tots? Bé, tots, tots, tampoc, el grup de CiU s’hi va abstenir. Per què serà? Potser per que tem que es puguin conèixer noms de patriotes catalans que també tenien capitals a l’estranger?  
Tot i ser important el que us he explicat fins ara, possiblement la notícia més destacada d’ahir i que avui porten a la portada diaris com el País, va ser el descobriment de dos possibles casos més de corrupció a les files populars que afectarien a un exministre com el controvertit Federico Trillo (recordeu el cas del Iak-42) i el portaveu parlamentari Vicente Martínez Pujalte (conegut popularment com Martínez el fatxa)
Recordo la verborrea de M-Pujalte a l’hora d’atacar els socialistes, sobre tot durant els governs de Zapatero. Bé, a veure ara com es defensarà.
De moment, com passa sempre, el primer que fan quan se’ls enxampa en algun cas de corrupció, és negar-ho tot o dir que el que van fer era legal.
Si retornem a la informació que han donat els mitjans de comunicació, tant Trillo com M-Pujalte haurien cobrat d’una empresa constructora de Guadalajara especialitzada en obra pública. Primer es va dir que era per haver assessorat a l’empresa en qüestió, però com no hi consten documents que així ho acreditin, llavors van dir havia estat un assessorament verbal. Com va dir el mateix Trillo quan va ser president del Congrés: Manda huevos!    
Aquestes situacions, tan les del PP, com la del grup de CiU abstenint-se a l’hora de demanar la llista de defraudadors, qüestionen el que diuen, tan els populars com els convergents quan es parla de corrupció. Mentre prediquen la regeneració política o miren de desvincular-se de casos com els de Pujol o el Palau de la Música, en realitat ho diuen amb la boca petita i actuen molt diferent.
Qualsevol persona estaria feta un embolic, però espero que tu, amic lector, et passi com a mi i tinguis molt clar quina és la situació, per molt que els qui ens governen la vulguin camuflar entre paraules que ens sonin bé a les nostres oïdes.