Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sánchez Camacho. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sánchez Camacho. Mostrar tots els missatges

dimarts, 21 de febrer del 2017

LA QUARTA VIA

El passat divendres Arturo Mas va dir que hi ha una tercera via entre l’independentisme i la situació actual... La notícia potser no ha tingut la repercussió mediàtica que mereixia una notícia, però si que ha sortit per algun mitjà informatiu com per exemple el Periódico de Catalunya.
I per què ha tingut tan poc ressò? Perquè no interessa a les principals organitzacions independentistes de Catalunya, així com els mitjans que els hi donen suport. Així de clar i així de català.
Sorprenent? Si ha sorprès a algú, no ho entenc... Potser als més joves, aquells que no coneixen a Mas en tota la seva dimensió... Però aquells que ja tenim canes al cap i la barba, notícies com aquesta no ens haurien de sorprendre gens ni mica.
Mas vol ser... Què vol ser? És igual el que sigui: president de la República Catalana, de la Generalitat o de la comunitat de propietaris on viu (tot i que dubto molt que visqui a un pis) L’important per a Mas és ser. Pintar alguna cosa. I a poder ser tenir cotxe oficial, xofer i tota la parafernàlia que implica ostentar un càrrec important.
Vull dir amb això que Mas és un polític camaleònic, que sap adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. La prova més contundent és la que s va viure aquell 11 de setembre de 2012. En un dia, un sol dia, Mas va viure la mutació més gran que sé li recorda a un polític: de pactar amb el PP per a poder tornar a ser President de la Generalitat a convertir-se amb el primer independentista per mirar de conservar el seu status.
Però el millor de tot és que va aconseguir arrastrar a una gran part de militants i simpatitzants de CiU. Sí, sí, de CiU, no només de Convergència, sinó també d’Unió... De sobte, gent que ni coneixien el significat de la paraula independència van abraçar la fe i van començar a defensar la necessària desconnexió d’Espanya. La que ens roba, la que ens priva de llibertats, la insolidària... L’origen de tots els mals de Catalunya! I no dic que no sigui així, només dic que l’evolució va ser massa ràpida per a ser creïble (al menys per a mi)
Mas va néixer políticament dintre de Convergència. De funcionari de la Generalitat va passar a ocupar càrrecs de responsabilitat. Apadrinat per Jordi Pujol, poc a poc va anar escalant posicions fins arribar a Conseller en Cap amb Pujol encara de President.
Finalment Mas va ser ungit per Pujol després de deixar diversos cadàvers polítics pel camí. Però Mas no va poder ser president tot i guanyar les eleccions davant Pasqual Maragall primer i Montilla més tard.
La seva vocació de servir Catalunya era tan gran que el va portar a la Moncloa en temps de Zapatero per a oferir-li el cap de l’Estatut d’Autonomia que havia promogut Maragall a canvi de que aquest li ordenés a Montilla deixar-li via lliure per arribar al Palau de la Generalitat. Però Montilla li va dir a Zapatero que nastis de plastis i va aconseguir reeditar un segon govern Tripartit deixant CiU per segona vegada a l’oposició. Només el desgast generalitzat del socialisme engolit per la bombolla immobiliària i la crisi econòmica que va arribar des de fora, va permetre a Mas pactar amb l’Alícia Sánchez Camacho per a poder ocupar així l’objecte dels seus desitjos: el tron de la Generalitat.
Si has estat observador, amic meu, potser te’n hauràs adonat que he titulat el meu comentari d’avui com la Quarta via i, en canvi, he començat parlant de la tercera via de Mas... No ha estat un error.
A Mas li és ben bé igual una tercera via, una quarta o una cinquena... Mentre pugui tornar al poder, qualsevol tren que surti i que tingui com a destinació la plaça Sant Jaume li va bé. 

dijous, 26 de desembre del 2013

PP, CiU: DIVORCI DEFINITIU?

Sabeu que és al·lucinar en colors? Per a mi veure l’actitud de Mas, CDC, Rajoy, l’Alicia Sánchez Camacho, el PP i tants d’altres.
Històricament, les relacions entre el PP i CDC han estat d’amor/odi, pactant i presentant recursos sempre que els ha interessat.
Recordeu el Pacte del Majèstic? Recordeu quan Mas va anar al notari a escenificar que no pactaria més? Recordeu com va caure el darrer govern de Felipe González?...
Era l’any 1996 quan Felipe González va haver de convocar eleccions anticipades al no poder aprovar els pressupostos per aquell any, ja que CiU es va negar a donar-los-hi suport davant la pressió exercida pel PP.
Aquell mateix any el PP va ser el partit més votat, però sense majoria absoluta, llavors, al hotel Majèstic, es va signar amb CiU un pacte d’estabilitat política que permetia els populars governar en tranquil·litat. Quan l’any 2000 el PP va treure majoria absoluta el pacte es va convertir en paper mullat.
Però Pujol continuava necessitant el PP a Catalunya per a seguir-se perpetuant. La pressió sobre el seu govern s’exercia, sobre tot, des de les Terres de l’Ebre era recolzada pels 3 grups del Parlament que un temps després signarien el pacte de govern del Tinell: PSC-CpC, ERC i ICV-EUA. En aquells moments tan durs per al pujolisme, el PPC li feia de crossa per a mantenir-lo al poder i, de pas, recolzava el transvasament d’aigua de l’Ebre cap a d’altres conques hidràuliques.
Després d’allò, CiU s’havia de desempallegar de l’ombra del PP si volia tenir unes mínimes possibilitats de seguir governant. Llavors al gran estadista Mas, se li va ocórrer la idea d’anar al notari i signar que ell, mai pactaria amb els populars...  
Però l’any 2010 CiU tornava a tenir possibilitats de governar, ja que els partits que van conformar el Tripartit havien perdut l’hipotètica majoria absoluta. Per a ERC el record del govern d’Entesa encara era massa recent per arribar a un acord amb CiU i, per tant, Mas va optar per la solució més fàcil, per aquells que menys condicions: el PPC.
Però la Diada del 2012 va trastocar-ho tot. De fet, feia mesos que les relacions entre CiU i el PPC s’havien refredat i l’avançament de les eleccions i la sintonia amb ERC van acabar espatllant-ho.  
L’Alicia mai li perdonarà a Mas les banyes que li va fer portar. Possiblement el cas del restaurant la Camarga de Barcelona podria anar per aquí, encara que per arribar a Mas es intentar burxar a la família Pujol.
Ara l’Alicia ha portat els pressupostos catalans per al 2014 al Comitè de Garanties Estatutàries, perquè creu que els diners pressupostats per a la consulta del 9 de novembre podrien no ser legals. Això, a la pràctica vol dir que, fins que no hi hagi dictamen, temporalment estaran en vigor els pressupostos del 2013 que, recordeu, són els de 2012, amb els perjudicis que això pot crear.
De moment, la mesura que volia adoptar el govern per a que no tallessin la llum a aquelles famílies que, per problemes econòmics no poden pagar el rebut, ja no es podrà portar a terme.
Però els populars, com va fer al seu dia l’Andrea Fabra al Congrés deu de pensar: Qué se jodan...  
I jo em pregunto: Aquesta vegada, el divorci entre CiU i el PP serà definitiu?
Ara podeu especular el que us doni la gana. Jo ja tinc la meva opinió.