Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Susana Díaz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Susana Díaz. Mostrar tots els missatges

dimarts, 23 de maig del 2017

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (2a part)

Al final del meu escrit d’ahir vaig esmentar-vos la paraula refundació, una concepte que els contertulians de la Sexta van emprar diverses vegades durant la nit electoral de les primàries del PSOE. Quants anys fa que estic dient que el PSOE s’ha de refundar? I quantes vegades n’he parlat des de llavors?
Si Perdo Sánchez fa el que va dir que faria, està clar que sé li ha de donar la volta al partit com si d’un mitjó es tractés. El PSOE històric, el dels líders sortits del congrés de Suresnes (Felipe Gónzalez i Alfonso Guerra entre d’altres), el darrer que es va celebrar fora d’Espanya, va jugar un paper transcendental durant la transició i va ajudar a consolidar la democràcia a Espanya.
Però en aquella època no tot van ser flors i violes... Com passa quasi sempre també va tenir els seus moments foscos. Alguns d’elles per tots coneguts, tot i que no us en parlaré, avui no toca... Però hi van haver moltes més coses de les que no se’n ha dit res o molt poc.
Quan va guanyar Aznar vaig dir que els socialistes ho havien d’haver fet molt malament per a que tornessin a guanyar els hereus del franquisme. Però era la realitat: Ho havien fet molt malament...
Cal recordar també que quan el PSOE va tronar al Govern d’Espanya va ser per una carambola. L’any 2004 Zapatero no era ni de lluny favorit per a guanyar les eleccions, però els atemptats de Madrid 2 dies abans de celebrar-se els comicis i la mala gestió que va fer el PP d’aquella tragèdia, el va catapultar al càrrec. No obstant sé li ha de reconèixer a ZP la seva bona gestió durant la primera legislatura. Però la segona ja va ser una altra cosa... I el seu final va ser el principi del declivi socialista que va culminar diumenge amb la nova elecció de Pedro Sánchez.
Després de que Rubalcaba desafies les urnes l’any 2011 amb una sonora patacada, el 2012 el PSOE celebra primàries per primera vegada en la seva història. S’enfronten Pedro Sánchez, Eduardo Madina i José Antonio Pérez-Tapias, sortint-ne guanyador Sánchez amb una diferència més que considerable (més de 16.000 vots)
Tot i això Sánchez sortiria derrotat per dues vegades davant Rajoy i encara sort de que el PSOE no va quedar com a tercera força política per darrere de Podemos que, juntament amb Ciudadanos van ser les grans novetats per les legislatives de 2015 i 2016. Per tant, el nou descens electoral del PSOE no es deu només a un hipotètic manca de lideratge de Sánchez (tal com li atribuïen Susana Díaz i la majoria dels barons i dirigents històrics), sinó a un desgast continuat del partit (què s’arrossegava des del primer govern de Felipe, amb el parèntesi dels 4 primers anys de Zapatero), però sobre tot per l’entrada en escena de Podemos i, en menor mesura de Ciudadanos. És d’una demagògia total culpar només a Sánchez: Ha perdut dues vegades (li agradava recordar a la Susana Díaz)
felip
Diumenge qui va perdre de forma contundent va ser Susana Díaz. De fet ho va fer per més de 15.000 vots de diferència. Però no només va perdre presidenta andalusa, també van perdre la gran majoria dels barons territorials i sobre tot els històrics que representen la veritable rèmora del partit.
Si Pedro Sánchez vol defraudar els seus electors ha de fer neteja. Però una neteja a fons... De moment ja ha advertit que les barons territorials no tenen perquè continuar... Però més que els barons els que han de desaparèixer de qualsevol escena política són els FelipesAlfonsos i companyia, ja que no aporten res de bo per al partit, sinó tot el contrari, només creen controvèrsia i divisió interna.
Si ho recordeu, la setmana passada vaig dir que en el cas de perdre Pedro Sánchez potser no seria tant dolent... I ho vaig dir perquè considerava possible que Sánchez acabés formant un nou partit socialista. Aquesta hipòtesi (que només era meva, ja que no ho vaig escoltar en lloc) ara ja serà impossible que es doni.
Tornant a la tertúlia de la nit electoral, un d’ells va dir que Sánchez era, dels tres candidats, qui millor pot atreure el vot dels menors de 40 anys, un vot que a les dues darreres eleccions ha anat a parar a Podemos.  
I què han dit els membres del Govern? Per un costat estan les felicitacions formals, però evidentment pensen que la victòria de Sánchez és el pitjor que els hi podia passar, tal com ho va fer constar el cap del PP al Parlament de Catalunya Garcia Albiol en una piulada: Que vuelva @sanchezcastejon es una desgracia para España. Escora al @PSOE en la extrema izquierda y una oportunidad d ampliar base al @PPopular.  
Si per al PP no és bo, molt possiblement els militants socialistes que diumenge vàrem triar l’opció de Sánchez l’hem encertat.        

dilluns, 22 de maig del 2017

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (1a part)

Tot i jugar a camp contrari, però amb el suport unànime de l’afició, des d’anit Pedro Sánchez és el nou Secretari General del PSOE. Tal com va dir el mateix Sánchez durant la campanya de les primàries, els avals aconseguits per la Susana Díaz eren el seu sostre, mentre que els d’ell eren el punt de partida. I, efectivament va ser així. A Susana Díaz la van votar menys militants que avals va obtenir, mentre que a Pedro Sánchez li va passar tot el contrari, que va tenir molts més vots que avals.
Vaig seguir la nit electoral a la Sexta quasi amb tant d’interès com quan s’han celebrat unes eleccions legislatives, autonòmiques o municipals... Però a diferència d’una nit electoral normal, els contertulians eren tots experts en el PSOE i, per tant, totes les seves valoracions es referien a aquest partit o, millor dit, als tres candidats que s’havien presentat a les primàries a la Secretaria General, però sobre tot, sobre tot, a Pedro Sánchez i la Susana Díaz, quedant Patxi López a un tercer pla pràcticament imperceptible. Per cert, Patxi López, tal com li va dir a Thais Villas a l’Intermedio, va aguantar fins el final, tot i que els seus resultats (no va arribar al 10%) va estar molt lluny al dels altres dos candidats.
Una de les valoracions dels tertulians va ser precisament el tema dels avals i la comparativa amb els resultats obtinguts. Van opinar que, segurament, alguns dels qui van donar el seu suport a Díaz ho van fer per pressions de l’establishment del partit, però que a l’hora de la veritat, quan el vot era secret, es van decantar per qui, al final, va sortir guanyador.
Segurament, Susana Díaz no s’esperava uns resultats tant favorables a Sánchez, de fet no es devia d’esperar perdre. D’aquí que no encaixés gens deportivament la derrota: Va felicitar a Sánchez per telèfon, quan el tenia a molt poca distància ja que tots tres candidats es trobaven a la seu de Ferraz reunits amb els propis comitès de campanya; quan va sortir a valorar els resultats, va dir que estava a disposició del PSOE, però no va esmentar ni usa sola vegada a Pedro Sánchez; i, finalment, la seva cara era tot un poema i el contacte físic de l’encaixa de mans va ser efímer. Acte seguit va desaparèixer de Ferraz segurament cap a la seva Andalusia on la devien d’esperar els dirigents històrics per mirar de consolar-se mútuament. Perquè la derrota d’anit de Susana Díaz va ser la derrota de González, Guerra, Zapatero, Rubalcava i companyia... I també, molt possiblement el d’Iceta a Catalunya que tot i que va saber (o el van obligar) a nedar i guardar la roba, tal com diria Josep Pedrerol: Va quedar retratat!  
Però no va ser l’únic. Tret de la presidenta de ses Illes Francina Armengol, que va virar al darrer moment, la resta de barons territorials havien donat suport a la Díaz. Tampoc m’estranyaria que molts ho fessin condicionats o, simplement, perquè degut a un greu error estratègic van enterrar a Pedro Sánchez abans d’hora. Què passarà ara amb tots aquests barons i càrrecs que s’havien decantat per la Susana Díaz? Tornaran a fer el camaleó per a poder seguir aferrats a les seves cadires?
Però la nit electoral ja es va cobrar les dues primeres víctimes. La primera va ser Antonio
Hernando, el portaveu socialista que va ser estret col·laborador de Sánchez, però que a la vegada va ser un dels primers de trair-lo. Durant la campanya de les primàries el mateix Sánchez ja havia anunciat la seva destitució. És allò de marxar abans de que té peguin una puntada de peu al cul... Tot i que des del meu punt de vista s’ha quedat curt, ja que hauria d’haver dimitit també de diputat. L’altra renuncia va ser la del gerent de la gestora Goyo Martínez.  
Durant la campanya els posicionaments de Pedro Sánchez es van radicalitzar. Possiblement perquè per dos motius: Per marcar distàncies amb els altres candidats i perquè no tenia la pressió del aparell del partit, com li va passar durant la seva primera etapa de Secretari General.
Ahir més de 74 mil militants van donar el seu suport a Pedro Sánchez. Va ser una mena de xec en blanc esperant que doni un gir cap a l’esquerra al PSOE (els comentaristes van esmentar diverses vegades el concepte de refundació)
Des d’anit Pedro Sánchez s’ha convertit en una mena d’esperança blanca del socialisme espanyol. Potser l’última després de tants i tants fiascos.
No ens fallis Pedro!!

dijous, 18 de maig del 2017

DIUMENGE VOTARÉ PER PEDRO SÁNCHEZ

De Vergara a eldiario.es.
Potser els companys quan me vegin entrar a la seu del PSC d’Amposta me faran la ola... Fa anys que pràcticament estic desvinculat del partit tot i que com he dit moltes vegades encara conservo el carnet i, evidentment pago la quota d’afiliat.
A Amposta és un mal dia per anar a votar, ja que la gent, inclosos els militants del PSC tindran el cap en la festa del Mercat a la Plaça que se celebrarà coincidint amb aquest cap de setmana. Malgrat tot, segur que trobaré un moment per anar-hi. I ho faré per Pedro Sánchez.
La primera vegada que me van parlar de Pedro Sánchez va ser fa poc més de 2 anys durant el dinar de presentació de la candidatura de Francesc Miró a l’alcaldia d’Amposta. Era a la barraca del restaurant l’Estany i estava assegut amb companys de Godall. Me van explicar que era un valor en alça i un ferm candidat per acabar ocupant la secretaria general del partit. Finalment les bases del partit el van escollir per a ocupar el càrrec, tot i que jo no vaig anar a votar... Com tampoc ho vaig ver l’altre dia, a la primera volta de les primàries... Però diumenge penso anar-hi. I no és que me sembli el candidat ideal per a dirigir el partit, però és dels pocs que hi ha en aquests moments amb una mica de cara i ulls o dit d’una altra manera: el candidat menys dolent.
Però el veritable motiu pel qual aniré a votar és per intentar barrar-li el pas a Susana Díaz. Ja sé que un vot és insignificant, però hi ha una dita castellana que diu que muchos pocos hacen un mucho i si, finalment, hi ha molta gent que pensa com jo, potser aconseguirem l’objectiu. Hi ho dic així perquè sé que som molts els que no volem a Susana Díaz. De fet, els companys del PSC, a la primera volta, de forma majoritària es van decantar per Pedro Sánchez. El motiu és que Susana Díaz no té bona imatge a Catalunya. I els comentaris de gent del seu entorn, com per exemple els de Zapatero, en lloc de millorar-la, encara l’han empitjorat més.  
Per quin motiu Susana no cau bé? Us respondré amb una altra pregunta: Cal algun motiu per a que una persona no té caigui bé? Segurament és la seva manera de ser, d’expressar-se, les seves gesticulacions, de la forma que diu España... Com si Espanya fos el principi i el final de tot i més enllà no hi hagués res més...
Però si que hi ha un motiu (al menys per a mi): La maniobra que va orquestrar el passat setembre per apartar a Pedro Sánchez de la Secretaria General. La seva conspiració de palau, té més a veure amb les intrigues que es vivien fa segles per a derrocar reis que no en un acte democràtic propi dels temps actuals.
Abans de la investidura de Rajoy, el periodista Jordi Evole va dir això d’ella al programa el Hormiguero de Pablo Motos:

-Susana Díaz gobierna en Andalucía gracias a Ciudadanos, quiere abstenerse para que gobierne Rajoy y hasta Esperanza Aguirre habla bien de ella. ¡Qué currículum para ser un líder de la izquierda española, eh! Es fabuloso.

I només fa uns dies la meva dona me va dir:

-Sempre he volgut que una dona pogués arribar a ocupar els càrrecs més importants, però per una vegada que una té possibilitats d’arribar-hi, resulta que és una impresentable. I com a dona sento haver d’opinar així...

dimarts, 16 de maig del 2017

O NOSALTRES O EL CAOS!

Durant la dictadura franquista hi havia una revista satírica anomenada Hermano Lobo. Evidentment complia tots els requisits establers per la censura, igual com d’altres revistes humorístiques o satíriques de l’època (La Codorniz, el Papus...)
Una de les portades que va publicar Hermano Lobo era molt eloqüent. Hi sortia un governant adreçant-se al poble i els hi deia el següent:

-O nosaltres o el caos!

Tan dolen havia de ser aquell govern que la multitud li responia:

-El caos, el caos...!

I el governant remarcava:

-És igual, el caos també som nosaltres.

Els tres candidats a liderar el PSOE (Díaz, López i Sánchez) també ho diuen: O nosaltres o el caos! La qual cosa fa pensar que potser cap dels tres tingui arguments suficients per a imposar-se sobre els altres sense tenir que recórrer a l’enfrontament personals.
Com sabeu, ahir es va fer un debat a la seu del PSOE del carrer Ferraz de Madrid. El que a priori havia de ser una confrontació d’idees (un debat de guant blanc, s’havia dit), es va convertir en tot el contrari: un debat a cops de guant (a guantazos), sobre tot entre Susana Díaz i Pedro Sánchez. Patxi López no va ser un convidat de pedra, però davant la rellevància dels altres dos candidats que, a priori, semblen els millors col·locats per a dirigir el partit.
Les conclusions que n’he tret sobre tot dels articles que he llegit per Internet és que les postures de Susana Díaz i Pedro Sánchez son irreconciliables. Que la Presidenta d’Andalusia va anava de sobrada, la qual cosa queda demostrada en el fet de que va ser l’única dels 3 que no va presentar un programa. A part de dir-li estimat (cariño) a Pedro, li va etzibar que el problema que té no és ella, sinó ell mateix i el va presentar com un perdedor.
Per la seva part Pedro va entrar al drap (tal com es diu a l’argot taurí) i, per tant, el picabaralla entre tots dos va ser constant. Com ja he dit més amunt, no va ser una confrontació d’idees, tal com hauria d’haver segut, sinó un debat de retrets mutus que només porten més divisió entre els afiliats, simpatitzants i votants.
A Susana li va quedar molt clar que pot perdre. De fet és la que més a perdre té. Si diumenge Pedro aconsegueix guanyar, Susana ja no  tornarà a tenir marge de maniobra, tal com va passar el passat setembre quan amb el suport de destacats membres del partit, va maniobrar per fer fora a qui va ser el primer Secretari General del PSOE escollit per les bases.
Mentre, Patxi López, que possiblement va ser el guanyador del debat, va quedar relegat a un segon pla i, a priori sembla impossible que diumenge pugui donar la sorpresa. Quan va anunciar la seva candidatura a les primàries, ja es va dir que era per a dividir el vot d’aquells que no volen veure a la Susana ni en pintura. El que no queda clar és el que faran les 10.000 persones que van recolzar a l’exlehendakari a la primera volta: es mantindran fidels o es decantaran cap a un dels altres dos candidats.
Diumenge el següent capítol que, tot fa preveure que no serà l’últim. Ja us ho anuncio, segons sigui el resultat sóc dels que penso que hi pot haver una fractura interna al PSOE, la qual cosa, des del meu punt de vista, dintre de la gravetat, no seria dolent del tot.

Però d’aquest tema ja tindrem temps de parlar-ne.  

divendres, 5 de maig del 2017

SOBRE ELS AVALS DELS CANDIDATS SOCIALISTES

Tal com semblava, Susana Díaz ha guanyat, però seguida de prop per Pedro Sánchez i molt més endarrerit Patxi López. Com deia la Núria Parlon, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, els avals han estat una mena de primera volta, ara caldrà fer la segona per a veure qui guanya si la Díaz o el Sánchez.
Me venen al cap unes imatges de fa un parell de mesos on la intermedia Thais Villas va abordar Paxi López i li va recordar un deute econòmic que tenia amb el seu company de programa Gonzo. Havien fet una aposta. Mentre Gonzo deia que, finalment el PSOE s’abstindria per a facilitar la investidura de Rajoy, López ho negava. Tots coneixeu el final: El PSOE se va abstenir i Rajoy va ser investit per segona vegada. Allí mateix Thais Villas va tornar a fer una aposta amb López: Què López es retiraria de la carrera per a liderar el partit. López ho va negar i, a més, li va dir que aquella aposta la guanyaria segur, ja que només depenia d’ell... Bé, d’ell i del seu entorn que, de vegades poden fer-te veure les coses d’una manera ben diferent a com tu creus veure-les.
Patxi López faria bé en retirar-se. Les possibilitats que té d’accedir a la secretaria general del partit són escasses per no dir nul·les. Si finalment ho fa, hauria d’anar acompanyat d’una reflexió? Que necessita el PSOE avui? I una vegada s’hagi autorespost, se’n hauria de fer una altra: Qui pot resoldre millor aquestes necessitats, Susana Díaz o Pedro Sánchez? I, després obrar en conseqüència, es a dir, recolzar a un dels dos candidats. Al seu lloc, jo ho tindria clar.
Del resultat de les primàries es poden fer molts d’anàlisis. El primer, en clau catalana, que, majoritàriament, els  militants socialistes que van considerar avalar a un dels candidats, es van decantar per Pedro Sánchez. Per guapo? No, això era en una altra època, quan la gent votava a González o Suárez pel seu físic. Jo crec (només és una opinió personal), que el suport a Sánchez representa el no suport a la Díaz. Dit d’una manera més clara i entenedora: Els socialistes catalans no volen a la Susana Díaz.
Tot i que només es tracta d’avals, hauria de fer reflexionar a Iceta i la seva executiva que, amb la seva neutralitat condicionada, implícitament han recolzat les tesis oficials del partit i, per tant, a la Susana Díaz. Segurament, si ara mateix tingués al meu davant al mateix Iceta o a algun membre de l’executiva me diria que no, que la neutralitat significa no decantar-se per ningú... Bé, m’agradaria llegir la lletra menuda (si és que n’hi ha) dels darrers acords signats entre el PSOE i el PSC i poder veure fins on va arribar l’abaixada de pantalons per part de l’executiva del PSC: Si fins els genolls o fins els garrons.
Un altre anàlisi es pot fer a partir dels suports que han tingut la Díaz i el Sánchez a Andalusia. És conegut que entre la militància andalusa hi ha molts contraris a la Susana. De fet ella mateix havia expressat la seva preocupació davant d’uns hipotètics bons resultats de Sánchez. Els resultats finals (uns 26.500 vots a favor de la Díaz i uns 8.800 a favor de Sánchez) segurament deuen d’acontentar a tots dos. Si us hi fixeu la proporció és de 3 a 1.
Només fer-se públics els resultats (quan he consultat Internet, a la pàgina del PSOE encara figuraven els de l’any 2014) ja s’han escoltat veus (tal com informa El Economista) que li reclamen a Patxi López que doni el seu suport a Sánchez. De totes maneres sigui qui sigui el nou (o la nova) líder del PSOE no ho tindrà gens fàcil. I si pensa que sí, s’està equivocant de mig a mig.
Ahir per la tarda vaig escoltar a Xavier Vidal-Folch al programa el Balcó de la Cadena SER parlant, precisament de la dificultat del PSOE per a poder tornar a la situació de fa uns anys, ja que llavors no existia Podemos. Va dir una cosa així:

-El PSOE té dues formes d’enfrontar-se a Podemos: Fent política a les institucions u ocupant el carrer. Si opta pel segon, ho té perdut, perquè entrarà al terreny on el seu adversari n’és expert.

I quina és la solució? Ja sabeu el que penso. Ho he dit moltes vegades i ho tornaré a dir per aquells que encara no ho sàpiguen: Refundar el partit i retornar als valors de l’esquerra. Uns valors que van començar a abandonar Felipe, Alfonso i companyia... O no on recordeu de quan van treure tota referència al marxisme dels estatus?

dimarts, 28 de març del 2017

SI SUSANA GUANYA... EL SOCIALISME PERD

Foto: Agencia EFE.
El concepte socialisme és massa ampli com per a que algú el vulgui monopolitzar. Socialisme és la ideologia dels Comuns i socialisme també és l’ideari de les CUP.
M’agradaria pensar que socialisme també és la doctrina del PSOE, tot i que cada vegada el color roig que l’identifica està més descolorit, tirant a socialdemocràcia... I ja sabeu que penso de la socialdemocràcia... Què no és ni chicha ni limoná...
La imatge de la Presidenta d’Andalusia Susana Díaz envoltada per la vella guàrdia del PSOE, impressiona. Però no per a bé, sinó per a mal... Veure allí seguts a Felipe, Guerra i fins i tot a Zapatero no suposen cap bon presagi per al futur d’Espanya. Ja sé que alguns dels meus lectors pensareu: I a mi que m’importa Espanya? Bé, permeteu-me que parli amb clau espanyola, tot respectant els vostres sentiments.
Quantes vegades no hauré criticat a Felipe, Guerra, Zapatero i fins i tot a Rubalcaba, que també hi era present, juntament amb Ximo Puig i d’altres barons territorials. I la representació del PSC estava encapçalada per la Chacón i Balmon, l'alcalde de Corenella... O sigui, la part més espanyolista del partit...
Diuen avui els diaris que Susana Díaz, diumenge va exhibir poder, però també (i aquí li dono la raó a Pedro Sánchez) va exhibir passat. Al PSOE actual li passa com a l’Església Catòlica: Va endarrerida respecte als seus fidels.
De Vergara a eldiario.es.

És veritat que els govern de Felipe González van suposar modernitzar el país i donar un pas ferm cap el seu desenvolupament. Però també va tenir contradiccions i episodis foscos, sobre alguns dels quals ens vam assabentar passats els anys. L’aureola de ser un gran president la anat perdent per demèrits propis al pas dels anys. Felipe, com el PSOE, s’ha anat devaluant poc a poc fins a ser una ombra patètica dels seus inicis. Durant els primers anys de govern me vaig declarar un felipista convençut. En canvi ja fa molt de temps que penso que el millor servei que hauria pogut fer Felipe González hauria segut marxar i deixar-nos tranquils.  
Alfonso Guerra va caminar de la ma de Felipe González des de ben jove. Eren com el Yin i el Yang: Diferents, però a la vegada complementaris.  Durant molts anys vaig dir que si me proposaven passar tot un dia amb un personatge, hauria triat Alfonso. El trobava culte, enginyós, divertit... M’agradava escolar-lo i aprendre. Però com li va passar a Felipe, també li va arribar el seu declivi.
Zapatero, en contra dels que diuen seus detractors (que són molts), va tenir una primera legislatura molt brillant on va complir bona part dels seus compromisos electorals: retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq, equiparació de determinats drets dels homosexuals als de la resta de ciutadans, protecció a les persones dependents, etc. Però a la seva segona legislatura, la va cagar (perdoneu-me l’expressió, però és així mateix): No va voler reconèixer que estàvem entrant a un període de crisi econòmica i, quan des d’Europa li van ordenar, va aplicar les primeres mesures per a mitigar l’efecte. Per a entendre’ns: Les primeres retallades de sous als treballadors públics. Tal com he dit moltes vegades, Zapatero hauria hagut de dimitir abans d’aplicar-les.
Rubalcaba va ser, molt possiblement un pedaç d’emergència. Tenia acumulada una gran experiència fruit dels seus pas per diversos ministeris, tant en Felipe com amb Zapatero. Però l’oposició ho va tenir molt fàcil: I com és què això no ho vàreu fer quan governàveu? Tota l’eloqüència verbal de la que havia fet gala durant anys, de cop es va esvair deixant-lo sovint sense paraules.
Pedro Sánchez va heretat un PSOE molt deteriorat i per tant, remuntar la situació era missió impossible. L’aparició de nous partits tampoc van ajudar a que pogués reflotar una nau que s’enfonsava a eleccions rere eleccions. El gran error del PSOE ha estat no refundar-se i començar de zero. En lloc d’això l’aparell del partit ha optat per jugar-se-la a una carta: Susana Díaz. No és estrany que els darrers dies, les xarxes socials s’hagin mofat tot el que han volgut de l’acte que va entronar a la lideressa andalusa.  
Si el futur d’Espanya passa per pactar amb el PP per a contenir Catalunya, significa que es té molt poca amplitud de mires... Per tant, quan se parla de futur, cal pensar més bé en un futur imperfecte, tal com ho ha estat el seu passat.        

dilluns, 6 de març del 2017

NOMÉS EN POT QUEDAR UN (O UNA)

Tot i que Susana Díaz encara no ha fet oficial la seva candidatura a la secretaria general del partit, tot indica que ho pot fer aviat, ja que segons alguns, apuntaven que podia ser després de la celebració del dia d’Andalusia (28 de febrer) i aquest dia ja ha passat...
Per tant, sembla ser que finalment seran 3 els pistolers que, com el vell Oest, es dirimiran ser el/la líder del PSOE, un lloc que tot i que segur que és el millor moment per ocupar-lo, porta implícites unes contraprestacions (i no només econòmiques) que molts voldrien: la pròpia Susana Díaz, l’exsecretari general Pedro Sánchez i el tercer en discòrdia, tot i que va ser el primer que es va postular, Patxi López.
Sabeu que me crida l’atenció? És que tots tenen un cognom molt castellà, acabat en z... Tot i que Patxi sigui basc, però sense cap mena de dubte descendent d’aquells castellans que els anys 50 i 60 van arribar al País Basc buscant feina, tal com també va passar a d’altres zones d’Espanya, com Catalunya i València.
 Dels tres, sembla ser que el favorit de militants i simpatitzants és Pedro Sánchez, el defenestrat Secretari General. Tot i que finalment va dimitir del càrrec, ho va fer forçat per les circumstàncies: per la pressió que el va sotmetre el sector susanista.    
Molts (entre els que m’incloc) considerem que a Sánchez sé li va fer una mala jugada, impròpia d’uns companys que no dubtaran en aixecar la bandera de la democràcia quan resulta que l’estratègia que van cometre amb el qui era Secretari General és més pròpia d’algú que té tics autoritaris. Per tant no ens hem d’estranyar si a Susana sé l’anomeni Gusanita i d’altres apel·latius com laCaudilla.  
Susana Díaz és la favorita de l’aparell del partit. Té a la junta gestora de cara. De fet no crec que Javier Fernández y companyia moguin un dit sense informar prèviament a la lideressa andalusa.
No fa gaire, el Periódico va publicar un sondeig amb un curiós resultat: Tot i que Sánchez era el que més simpaties reunia dels tres, a l’hora de dir qui creien que seria la propera Secretaria General, majoritàriament es decantaven per la Díaz. Què se’n desprèn d’aquest resultats, què hi haurà joc brut? A mi no m’estranyaria. Un precedent ja el tenim... De moment, aquells afiliats del PSC que vulguin votar a l’elecció del Secretari General del PSOE s’hauran d’inscriure prèviament a un cens habilitat expressament. Una manera de dificultar que els militants del PSC puguin votar per a evitar que es produeixi un vot massiu a favor de Sánchez, ja que  bona part de la direcció i la militància del PSC han mostrat públicament les seves simpaties per l’exlider del PSOE. Potser perquè dels 3 és el candidat menys dolent.
I el tercer en discòrdia és Patxi López que acumula una gran experiència política, ja que, entre d’altres càrrecs ha estat lehendakari i president del Congrés. En principi penso que no és una mala opció, però sembla que dels tres és el que menys possibilitats té. Recordo que quan va fer pública la seva candidatura vaig opinar que el temps potser ens aclariria si li feia el joc a la Susana restant vots a Sánchez. La veritat és que encara no està clar. De fet quasi ningú parla d’aquest tema. Una altra possibilitat és que hagués renunciat per acabar donant suport a un dels altres dos candidats. Cosa que tampoc ha passat. I potser no ha passat, perquè, tal com deia al principi, Susana Díaz encara no ha fet oficial la seva candidatura.
Reitero un cop més que cap dels tres m’acaba de fer el pes. Patxi, que a priori semblava el més moderat, en unes declaracions que va fer ahir mateix, va tancar qualsevol porta als independentistes. No tinc clar si entre aquests també estan els favorables al referèndum d’autodeterminació... Penso que no és el moment de tancar portes, sinó de mantenir-les obertes i, si sé dóna el cas, dialogar per a buscar acords. De no fer-ho així, potser és que ens semblem més al PP del que molts militants i simpatitzants socialistes creuen.
El mes de maig cada vegada està més prop i el socialisme espanyol no en té prou amb un canvi de cara. Necessita un intens debat sobre les idees. Aquelles idees que han caracteritzat històricament el PSOE, sobre tot quan no ha governat.


QUÈ SAPS DE SUSANA DÍAZ?

dimarts, 17 de gener del 2017

ÉS PATXI LÓPEZ LA TERCERA VIA?

Davant la sorpresa de molts, Patxi López va anunciar el passat cap de setmana que presentava candidatura per a ser el secretari general del PSOE.
Si m’ho haguessin preguntat només fa unes setmanes, m’hauria mostrat convençut de que a les primàries socialistes només es presentarien Pedro Sánchez i Susana Díaz. Ara mateix ja no estic segur de res. Tot està obert, tot és possible i tot pot passar... A pesar de que Susana Díaz juga com a local, es a dir, té l’aparell del partit a la seva disposició. Quan parlo d’aparell del partit estic parlant, evidentment, de la junta gestora que es va crear després de la dimissió de Pedro Sánchez. La mateixa junta gestora que qualifica de deslleials als partidaris de l’anterior secretari general, obviant que el que van fer amb Pedro Sánchez va ser un cop de ma en tota regla.
La primera cosa que me va vindre al cap quan me’n vaig assabentar va ser:

-No serà una jugada de Susana Díaz per a dividir el vot dels que no li són favorables?

Ràpidament, Patxi López va afirmar que no, que ell presentava la seva candidatura perquè considerava que tenia els suficients avals per a fer-ho...
A una entrevista al diari el País d’avui, el fins ara únic candidat, afirma que vol ser-ne el secretari general i que no acceptarà cap arreglo. També afirma que els dos darrers congressos per a elegir el secretari general es van tancar en fals i ara no ha de passar.
Ja coneixeu la dita: Qui pega primer, pega dues vegades...  Si la candidatura de López no és cap estratègia orquestrada pels partidaris de la Presidenta d’Andalusia, pot ser fins i tot bona. Potser no excel·lent, però si més que acceptable. Patxi López té el suficient bagatge (i per tant experiència) per a liderar un partit en hores baixes.
Està clar que una part important de la militància no és favorable a Pedro Sánchez. I des de que Sánchez ja no ostenta el càrrec, cal pensar que el número de militants que simpatitzaven amb ell ha disminuït. Però també està clar que una gran majoria dels que recolzaven a Sánchez veuen en Susana Díaz una ambició extrema i una prepotència desmesurada i, aquests fets li ha creat unes enemistats que, evidentment no té López.
Potser la gran pregunta al respecte d’aquest tema és: ¿Desactivarà la candidatura de López altres possibles candidatures? Per higiene democràtica és bo i fins i tot recomanable que hi hagin diversos candidats i que els militants (o els militants + els simpatitzants) puguin escollir.
Però com tot a la vida té els seus pros i els seus contres i, de vegades (por arribar a passar) podria derivar-se en una fragmentació del partit. Un partit que, ara com ara, sembla que ja està molt dividit.
Podria una única candidatura cohesionar el partit? De poder, podria, però molt me temo que l’ambició extrema de la que us parlava abans de la Susana Díaz, faria que la Presidenta d’Andalusia aprofités qualsevol moment de feblesa de López per a tornar a orquestra una maniobra similar a la que ja va fer contra Sánchez. Una operació arriscada però possible.
No vull acabar el comentari d’avui sense fer menció a les relacions del PSC amb la gestora. Com sabeu, el PSOE i el PSC són dos partits diferents (per a que m’entengueu, el PSC no és una federació del PSOE, tal com passa a les altres comunitats), i, per tant, l’actual gestora socialista no hauria d’incidir en temes interns exclusius del PSC, com per exemple com hauran de votar a les primàries. Mentre que l’executiva del PSC voldria que hi hagués unitat de vot, es a dir, que tots els seus delegats votessin pel mateix candidat, la gestora és favorable a que, aquests, votin segons el seu criteri.
No vull dir amb això que me sembli bé el que vol fer el PSC, però tampoc el que es pretén des del PSOE. M’explico. Un delegat hauria de ser votar lliurement, però amb responsabilitat i pensar que a un congrés no va representant-se a ell mateix, sinó que ho fa representant a una federació territorial. Per tant, el seu compromís el té amb els militants i simpatitzants en el seu cas, que l’han escollit per a que els representi. Possiblement per això, i recollint la veu majoritària dels socialistes catalans, l’executiva nacional vol que tots els delegats votin pel mateix candidat. On està el problema? Que aquest candidat (en aquest cas candidata) no es diu Susana Díaz.
(El títol del comentari d'avui també hauria pogut ser: ÉS PATXI LÓPEZ LA SOLUCIÓ?)  


Entrevista del País a Patxi López: 

dimecres, 4 de gener del 2017

UNA GESTORA (LA DEL PSOE) QUE COMENÇA A CANSAR

Eneko.
Tal com diuen els crítics (fins l’octubre ho eren els seguidors de la Susana Díaz i haurà ho són els demés) la gestora hauria d’estar el temps estrictament necessari per a poder convocar un congrés. No és així. M’ensumo que el que vol la gestora i aquells que li donen suport és que vagi passant el temps per a veure si la figura de Pedro Sánchez (a qui, recordeu, no vaig votar) es vagi diluint paulatinament fins a l’ostracisme polític.
A part d’això, els membres de la gestora sembla que actuïn com a veritables dirigents del partit donant opinions d’aquelles que quan les escoltes penses: millor calladet!
Durant els darrers dies n’han donat dues que mereixen la meva atenció com a opinador polític que sóc.
La primera es refereix al suggeriment de concórrer al proper congrés amb una sola llista. Segons el portaveu de la gestora el partit ja està molt dividit i dues o més candidatures encara el dividirien més. Visca la democràcia! Chapeau!!  Quina idea més brillant!! Suposo que per a tenir idees així has de pertànyer a la gestora del PSOE. La resta dels humans (siguin o no socialistes) no poden arribar a tenir idees tan brillants...
Mireu, l’any 2000, quan ZP va ser elegit secretari general del partit, els delegats del congrés van estar tan, tan dividits que només uns pocs vots van relegar a José Bono de la secretaria general. Er cert, el PSC va donar suport a Zapatero. Tot i això el PSOE va ser capaç de vèncer a les generals que es van fer l’any 2004 i van revalidar amb molts més suports l’any 2008.
Penso que en democràcia és molt sa que els membres d’un col·lectiu puguin decidir entre dos o més candidats. Després, el perdedor, ha d’assumir ràpidament la derrota i s’ha de posar baix a les ordres del guanyador. I mai està de més que el guanyador compti amb el perdedor i aquells que li han donat suport, precisament per a cohesionar el col·lectiu, ja sigui un partit polític o un club de bàsquet local.  
La segona és la que es va fer en referència al PSC, del que es va arribar a dir que era la marca del PSOE a Catalunya. També van dir que qualsevol pacte que faci el PSC hauria de comptar amb el beneplàcit del PSOE. Cal recordar que si això, en el passat hagués estat així, José Montilla no hauria estat president de la Generalitat i si Arturo Mas que va rebaixar davant Zapatero el sostre de l’Estatut per tal d’aconseguir la benedicció del llavors President del Govern.
El PSC, com sé sap (i com tantes vegades he comentat) és un partit diferenciat del PSOE. Es a dir, té els seus propis estatuts que es van retocant a cada congrés i, a part tenen un NIF diferent (que és una mena de DNI de les entitats) Per tant hauria de gaudir de l’autonomia suficient per a decidir en cada moment quines polítiques li són més convenients sempre pensant amb els seus afiliats, simpatitzants i electorat en general. S’ha de dir no a les intromissions externes encara que vinguin d’un partit germà.
Una altra cosa és que una majoria de militants (que donaran la representació als delegats del congrés), opini que no, que el PSC s’ha de supeditar al PSOE i, per tant, les decisions seran les que arribin de Madrid. Llavors, aquells que pensen com jo (o de una forma pareguda), només tenint dues alternatives: acatar el que ha dit la majoria o plegar veles.

De totes formes sembla que l’actitud que ha adoptat la gestora no agrada a molts i que a Astúries ja està a punt de passar-li factura a Javier Fernández, que a part de president de la gestora també ho és el Principat.  

dijous, 17 de novembre del 2016

PIRÒMANS I EL QUE VA DESPRÉS

De Ferreres, al Periódico d'avui. 
De piròmans n’hi deuen d’haver de moltes classes, però tots es caracteritzen per la mania que tenen de calar foc. I després estan els que intenten apagar el foc amb gasolina. No sé quins dels dos són pitjors. I, finalment, estan els que ara condueixen el PSOE (Susana Díaz + gestora controlada per Susana Díaz), que deuen de ser una mescla de totes dues espècies: primer van encendre el foc fent que Pedro Sánchez dimitís i després diuen que el volen apagar, però ho fan amb gasolina, tal com s’està demostrant aquestes darreres hores per Madrid.
Fa només uns dies es van reunir l’actual president de la gestora socialista l’asturià Javier Fernández i el primer secretari del PSC Miquel Iceta. Segons va transcendir després de la reunió, tots dos partits es donaven un marge de 2 mesos per a renegociar les relacions que han estat en vigor des de fa quasi  4 dècades.
Però després de veure la purga que s’està fent a Madrid a tots aquells que van votar no a la investidura de Rajoy (quin fet més greu!!) tot indica que de voler estendre ponts entre totes dues formacions, res de res.
El primer en ser apartat va ser José Zaragoza, secretari d’organització del PSC durant molts anys i avui li ha passat el mateix a qui va ser el cap de cartell a les passades generals Meritxell Batet (què ostentava la direcció del grup parlamentari), ma dreta de Pedro Sánchez quan aquest era el president del grup parlamentari.
No és això companys, no és això... Volen justificar els seus actes apel·lant a la democràcia, però me sembla que tenen el concepte equivocat, ja que la seva actitud pot qualificar-se de moltes maneres, però a mi mai se’m acudiria fer-ho com a democràtica.
Carregar-se al secretari general de la manera que ho va fer (perquè se’l van carregar, tot i que Pedro Sánchez va acabar dimitint) es pot qualificar de cop de ma, de lluita pel poder, d’ambició per part d’alguns... Però mai de democràtic.
Voler allargar en el temps el congrés extraordinari del PSOE que tindrà com a finalitat escollir el nou secretari general (espero pel bé de tots que no sigui Susana Díaz –si ella ve jo me’n vaig-) es pot qualificar com voler guanyar temps per a que els militants s’oblidin de Pedro Sánchez, però tampoc me sembla democràtic que una gestora estigui en funcions molt més temps que el que seria necessari i recomanable.
No sé que pot passar dintre de dos mesos (mai he estat massa encertat en les meves previsions), però l’experiència me diu que hi ha mals que poden ser irreversibles i allò de que el temps ho cura tot, no sempre és veritat.