Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vinaròs News. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vinaròs News. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 d’octubre del 2022

RUTES PER A DESPERTAR ELS SENTITS PEL TERRITORI DEL SÉNIA

El passat 6 d’octubre la Mancomunitat de la Taula del Sénia va convidar diversos mitjans de comunicació territorials entre ells Vinaròs News al que s’anomena un Fam Trip, o sigui, a una visita promocional per a donar a conèixer les diferents activitats que s’estan portant a terme al voltant de les oliveres mil·lenàries i l’oli que produeixen amb la finalitat de dinamitzar el Territori del Sénia.
La visita va començar a l’envasadora d’olis Aceites Peset de Traiguera (abans hi havia una fàbrica de cadires) on vam ser rebuts pel president de la Mancomunitat i alcalde de Santa Bàrbara Antonio Ollés, la gerent Tere Adell, l’assessor Jaume Antich i el propietari de indústria Amador Peset que ens va oferir un esmorzar. Abans però vam poder fer un tast d’oli guiats per Tere Adell per a descobrir els diferents matisos d’aquella mostra. Posteriorment, Amador Peset ens va donar tota mena d’explicacions sobre les característiques dels olis aromatitzats que comercialitza com per exemple els de tòfona negra, all, alfàbrega, orenga, boletus, taronja, etc.
En acabar la visita, el mateix Amador Peset ens va portar a visitar l’olivera la Sinfo que es troba a molt poca distància de la seva indústria i també una finca recuperada que té al costat mateix i que compta amb bonics exemplars d’oliveres monumentals. La Sinfo amb un perímetre que supera en escreix els 10 metres està considerada l’olivera ‘coneguda’ més gran del món.
Arribat a aquest punt voldria explicar a totes aquelles persones que ho desconeixen que una part important de les oliveres mil·lenàries es concentren al llarg del recorregut per on va passar la Via Augusta romana, la veritable autopista en èpoques pretèrites i que creuava la península Ibèrica des dels Pirineus a Cadis. Aquest és el cas de la Sinfo, com també ho son els museus naturals d’oliveres mil·lenàries de l’Arion a Ulldecona i del Pou del Mas a la Jana entre d’altres.
A continuació ens vam dirigir a la partida de l’Arion per a visitar la zona coneguda con el Fondo de l’Arion on es troba la concentració d’oliveres mil·lenàries més gran del mon. En arribar ja ens estava esperant Paco Lavega el guia de l’oficina de Turisme d’Ulldecona. Després d’explicar-nos la importància del lloc vam poder veure la Farga I que segons la datació feta per la Universitat Politécnica de Madrid tindria una edat estimada de 1.709 anys i que és la més vella de totes les que s’han datat fins ara. La visita al museu natural va acabar a la caseta de la finca adquirida al seu dia per la Fundació Territori i Paisatge de Caixa de Catalunya i que durant quatre dècades va pertànyer a la meva família.
Per acabar la jornada ho vam fer de la de millor manera: amb un dinar al Restaurant les Moles d’Ulldecona que té una estrella Michelin. Allí se’ns va servir un menú degustació elaborat pel seu xef i propietari Jeroni Castell amb el denominador comú de l’oli de les fargues mil·lenàries.
En finalitzar el dinar Jeroni Castell va atendre als diferents mitjans de comunicació allí representats responent a les preguntes formulades pels seus professionals... Si bé no totes, ja que va dir el xef: estem treballant amb el menú del proper estiu però no puc avançar-ne cap novetat.
LES MILLORS EXPERIÈNCIES DEL SISTEMA D’OLIVERES MIL·LENÀRIES DEL TERRITORI DEL SÉNIA: 1. Oliveres mil·lenàries de Cervera del Maestre. 2. La màgia de les oliveres mil·lenàries (Traiguera). 3. Oleoturisme a pedals per Ulldecona. 4. Finca ‘els Carlets’, llar de les oliveres mil·lenàries (la Sénia). 5. Oliveres mil·lenàries i fonts de Canet lo Roig. 6. Esmorzar baix les oliveres mil·lenàries de la Jana. 7. Oliveres i estels: El somni d’una nit d’estiu (la Jana). 8. Olea europea amb els 5 sentits (Ulldecona/la Galera). 9. Oliveres mil·lenàries de Godall i els seus olis. 10. 100 % Oleoturisme (Ulldecona/la Galera). 11. Oliveres mil·lenàries amb estrella (Ulldecona). 12. Sabors de l’oli, el nostre or líquid Santa Bàrbara). I 13. Oliveres mil·lenàries i els antic pobladors (Alcanar/Ulldecona). MÉS INFORMACIÓ: https://www.oliveresmillenaries.com/olivos-milenarios MÉS FOTOS...

dilluns, 9 d’abril del 2018

‘BLAVÈNCIA’

Foto: Josep Emili Fonollosa (Vinaròs News)

El recordat amic vinarossenc Joan Antoni Fabregat Miralles tenia una forma molt peculiar de referir-se a València. L’anomenava Blavència... I perquè Blavència? Senzillament per la franja blava que porta la seva senyera i de la que tan en contra n’estava ell.
Vaig conèixer a l’Antoni a principis dels anys 80. Tot i ser de Vinaròs, era un catalanista convençut, igual que molts altres vinarossencs. Eren els anys de la Transició on amb més o menys encert se van haver de decidir moltes coses. Com per exemple el nom de la comunitat: que si País Valencià, que si Regne de València... Al final ni per a tu ni per a mi... I així va ser com va sorgir el nyap de Comunitat Valenciana. L’elecció de la bandera va viure un procés semblant. Davant la senyera quadribarrada i prou que semblava només identificar a Catalunya, quan en realitat hi havia (i els hi ha) molts de valencians que s’hi identifiquen plenament, al final se va decidir per la que deriva de l’estendard de Jaume I el Conqueridor i que, pel que sembla en aquella època era la bandera de la capital del Túria, ja que el Rei Conqueridor la va lliurar a la ciutat després d’arrabassar-la als musulmans.
Ahir diumenge vaig veure unes fotos a Vinaròs News de la concentració ultranacionalista que hi van haver a la capital del Baix Maestrat per a protestar per la presència del diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya Joan Tardà. Com si una persona no tingués el dret de desplaçar-se allà on vulgui o com si un diputat no pogués explicar el seu pensament polític allà on millor cregui convenient...
De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Tot i que han passat quasi 40 anys, tal com se pot comprovar la situació no ha canviat gaire respecte a la que se vivia en aquella època. Els blaveros segueixen pensant que el Regne els hi pertany en exclusivitat i que l’han de salvaguardar de qualsevol interferència que arribi des del Nord. Des del Nord, perquè si els hi ve de l’Oest no ho veuen com una intrusió, sinó com una prova d’amistat i cooperació: Per ofrenar noves glòries a Espanya...!  
A un sector molt important de la població valenciana no els importen gaire les corrupteles d’alguns dels seus màxims dirigents de les darreres dècades els zaplanes,camps, fabres, rus, blascos, les rites i un llarg etcètera) El realment important va ser que tot aquesta gentola van saber aturar la catalanització tancant els repetidors de TV3, menyspreant premis literaris com el d’Octubre organitzat pel Acció Cultural del País Valencià o el que encara és més greu: voler negar que el català i el valencià són la mateixa llengua (tot i reconèixer el dret d’anomenar-lo com els domi la gana)
L’amic Antoni, que en la seva joventut va ser delegat de facultat a la Universitat de València i membre del Moviment Comunista del País Valencià a aquestes cèdules de l’extrema dreta valenciana les anomenava Bunquer Barraqueta. Òbviament no cal explicar el per que era així.
L’extrema dreta sempre ha estat present dintre de la societat valenciana i ha tingut representació dintre dels poders fàctics valencians. Però potser després de molts anys, davant l’amenaça del trencament d’Espanya pel riu Sènia és quan han tornat a treure el caparró i donar mostres de la seva intolerància, tal com també ha passat a d’altres llocs de l’Estat Espanyol, inclosa la pròpia Catalunya.

dimarts, 27 de març del 2018

ELS CORSARIS ITALIANS


El dia que s’ha sabut que la justícia italiana ha incauta el vaixell de l’oenegé catalana Open Armas per fomentar la immigració il·legal (quins pebrets!!), el Periódico de Catalunya m’ha publicat a la seva edició en paper la carta al director que vaig escriure fa una setmana i que com és normal, ja vaig publicar en aquest blog.
A saber, aquesta carta al director ha esta publicada a la Vanguardia, l’Ara, Diari de Tarragona (edició en paper), el Periódico de Catalunya (edició digital i paper) i Vinaròs News (tot i que és de casa i Emili Fonollosa me publica tot el que vull)




diumenge, 24 de setembre del 2017

INFORMACIÓ O AUTOCENSURA?

Tot i que en un primer moment no ens ho pugui semblar, hi ha temes que es podrien qualificar de políticament incorrectes o de no aptes per a ser publicats.
M’explico. Tinc un company de treball i amic que, com a coordinador d’emergències de la Creu Roja a l’àmbit de la província de Tarragona, va tenir una participació activa després dels atemptats de Barcelona i Cambrils del passat 17-A. Paco Túnez (que així és com se diu l‘amic) estava al xalet d’Alcanar Platja quan se va produir la segona explosió; el dia dels atemptats, quan anava cap a Barcelona, li van dir que s’havia de parar a Cambrils perquè també allí hi havia hagut un atemptat; i una vegada a Barcelona, va ser el coordinador d’emergències de l’aeroport del Prat de Llobregat que tenien com a missió rebre els familiars de les víctimes que, com sabeu, la majoria eren estrangeres i donar-los ajuda psicològica en cas de necessitat.  
Dies més tard, Paco, me va dir que el Parlament de Catalunya havia concedit als cossos de seguretat i serveix d’emergència que havien estat protagonistes d’alguna manera els dies posteriors als atemptats, la medalla d’or i que diumenge dia 10 l’havien d’anar a recollir de mans de la Presidenta Carme Forcadell.
A l’Agència Tributària, què és l’empresa on treballem tots dos, s’edita la Ventana d la Agencia, una revista interna en format digital que, a part de les notícies pròpies que se generen diàriament, també admet col·laboracions de tota mena, així com comentaris dels lectors, no sempre encertats.
Fa uns anys, i després de la segona col·laboració humanitària internacional de Paco durant el tifó de les Filipines de l’any 2012, per pròpia iniciativa li vaig fer una entrevista que vaig publicar, entre d’altres llocs a la Ventana. Aquest fet va permetre que el nom de Paco fos conegut entre els companys de treball d’arreu d’Espanya i també, evidentment, pels redactors de la revista que, com és normal, són o treballen a Madrid.
Ara fa uns mesos, l’ànima màter de la publicació (permeteu-me que mantingui oculta la seva identitat), me va trucar per a que li fes a Paco una segona entrevista. Aquesta vegada perquè se va assabentar que havia assistit a l’homenatge que es va fer al Freginals a les 13 joves que estaven fent un Erasmus a Barcelona i que havien mort feia un any en aquell esfereïdor accident de transit d’autobús en tornar de les Falles de València convidat pel Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya Jordi Jané.

En canvi ara, quan ha rebut un dels reconeixements més importants que es poden concedir a Catalunya arran d’una tasca humanitària sense precedents, només hi ha hagut silenci. I mireu que vaig comunicar el fet al redactor de la revista i fins i tot li vaig enviar unes fotos que m’havia tramès el propi protagonista.
Com ho hem d’interpretar? Digueu-me malpensat però crec que els responsables de la publicació s’han autocensurat. Han pensat que amb el clima de tensió que provoca el procés independentista català, on el Parlament està jugant un paper predominant, millor no publicar-ho per a esquivar els comentaris que, amb tota seguretat es podrien generar en contra de les institucions catalanes ja que a les fotos hi surten el President de la Generalitat Carles Puigdemont i la Presidenta del Parlament Carme Forcadell.
Davant d’un cas com aquest me pregunto:  ¿Què ha de prevaldre, la informació que a la vegada representa un merescut homenatge a un company de feina o el silenci per a evitar comentaris despectius cap a Catalunya i les seves màximes institucions?
Evidentment també es podria publicar i censurar determinats comentaris, però en aquest cas, els autors dels mateixos podrien entendre que se’ls hi vulnerar la llibertat d’expressió.  
Difícil dilema.    

dilluns, 4 de setembre del 2017

EXTRA, EXTRA, EXTRA!!!

Acaba de sortir el nou Vinaròs News!! 

Després de més de 9 mesos (He dit 9 mesos? Si ha estat com un part!!!!) el nou News ha vist la llum. 
El format és més actual i agil i els continguts pràcticament els de sempre. 
Evidentment no hi podia faltar un article meu, tot i que alguns de vosaltres ja l'heu pogut llegir perquè el vaig publicar a la Via Agusta.

El podeu veure clicant el següent enllaç:

http://www.vinarosnews.net



L’ANDREU MARTÍ

Va ser dissabte 23 d’agost de 2008. A l’Ametlla de Mar, el poble d’on era alcalde l’Andreu Martí, celebrava el dia de l’arrossejat, una especialitat culinària típica dels mariners. L’amic Antoni Montagut, que era regidor de Turisme i Festes de l’ajuntament calero me va convidar a formar part del jurat, del qual també forma part l’alcalde. En aquella època jo era regidor de l’Ajuntament d’Amposta. L’Andreu i jo ja havíem coincidit amb algun acte institucional i, per tant, ran abans com després dels concurs ens van saludar protocol•làriament.  
L’Andreu Martí (CiU) va ser elegit alcalde de l’Ametlla de Mar l’any 2003, quan precisament CiU anava de baixa a tot el territori ebrenc degut al seu suport al Pla Hidrològic Nacional del PP, substituint a l’Antoni Espuny (PSC) Va ser reelegit a les eleccions de 2007 i 2011. 
L’any 2010 estàvem passant uns dies de vacances al càmping Nàutic de l’Ametlla de Mar. Passejant pel poble ens vam trobar amb Mari CarmePepita i Peret, el marit d’aquesta. Elles eren (son) ties de l’Andreu. De les seves paraules se desprenia que li professaven una gran devoció. 

-L’any que ve hi tornen a haver eleccions... Esperem que torni a sortit, s’ho mereix... Tu saps el que treballa pel poble? Es desviu per la seva gent... 

Així ens ho deia una de les ties, mentre l’altra assentia amb el cap per a després repetir les mateixes paraules. 
L’any passat l’Andreu Martí va passar uns mesos a la presó del Catllar. Va ser empresonat com a conseqüència de l’Operació Térmyca acusat per blanqueig de capitals, malversació de diners públics, prevaricació, suborn, tràfic d’influències, alteració de preus de concursos i subhastes públiques, frau a les administracions, infidelitat en la custòdia de documents i pertinença a organització criminal. Vaja, el que es diu angelet! Va haver de dipositar 600.000 euros de fiança per a poder sortir en llibertat provisional.  
Aquests dies encara ens hem emportat una nova sorpresa respecte a l’exedil calero. Segons informava el diari el País del passat dia 28, l’Andreu Martí i la seva esposa haurien obert un compte bancari a l’entitat Banca Privada d’Andorra només 40 dies abans de ser elegit alcalde per primera vegada. 
S’atribueix a Eduardo Zaplana, l’expresident valencià la frase següent: Estic en política per a fer-me ric. En el cas de Martí tot indica que va ser així. Per quin motiu sinó va obrir un compte a Andorra abans de ser alcalde? El titular del País és del tot eloqüent: El alcalde que quiso hacerse rico deprisa.  
Per al ciutadà del carrer que no hagi ocupat mai cap càrrec públic potser li causa estranyesa aquest tipus de situacions i segurament es pregunta com se pot acumular 2,3 milions d’euros i diverses propietats immobiliàries en 12 anys d’exercici del càrrec. Amb un exemple i una mica d’imaginació potser n’hi haurà prou per a fer-vos-en una idea de com funcionen certes coses. 
L’edició de Diari de Tarragona del passat dia 25, amb el titular Reclamen a l’Ametlla de Mar un deute de 3,1 M€ pel servei d’aigua, explicava de forma prou detallada, com l’Ajuntament calero i l’empresa Aqualia signaven un contracte l’any 2004 en el que, aquesta empresa, prestaria el servei de subministrament d’aigua a tot el municipi fins l’any 2030 a un preu de 0,70 euros/m3. 
Tot i això, l’any 2009, l’equip de govern, sense passar pel ple i pels que sembla, sense cap motiu que ho justifiqués, va aprovar una modificació a l’alça del contracte on s’establia que el m3 passava a costar entre 1 i 1,6 euros. Digueu-me malpensat...  


diumenge, 11 de desembre del 2016

UN ESTUDI FA EVIDENT EL QUE ÉS DE DOMINI PÚBLIC

De Faro a Diari de Tarragona. 
La meva capacitat de sorpresa és poca i això no sé si és bo o dolent... Però de vegades quan llegeixo el diari veig coses que me donen que pensar i sovint me donen peu per a escriure un comentari, com per exemple una noticia que publicava el Periódico ja fa unes quantes setmanes.
Tot sigui dit una notícia poc rellevant i que segurament a més d’un lector no li va produir ni fred ni calor: La qualitat de l’ocupació a Espanya és dels més baixos de l’OCDE. I es remetia a un estudi fet per CaixaBank Research España.
Igual com no me va sorprendre la victòria de Trump a les eleccions americanes, ja que si fa o no fa aquí tenim el mateix, tampoc ens hauria de sorprendre que a un dels països on la corrupció ha estat més evident durant les darrers lustres, sigui també un dels països on la picaresca i l’engany estiguin més arrelats. Tal i com me van dir ja fa molts i molts anys: Al nostre país qui no roba és perquè no pot... No perquè no vol.
Per tant, no ens ha d’estranyar gens ni mica que els empresaris espanyols (sovint molt més preocupats per mantenir el seu tren de vida que de la qualitat dels llocs de treball), en lloc de procurar que la eficiència sigui la base per a un bon rendiment del seu negoci, mirin d’estalviar en allò que els hi és més fàcil: en els costos dels seus treballadors (salaris, seguretat, formació, etc.)
Suposo que heu vist reportatges de gent que afirma haver tingut contractes d’unes poques hores. Una cosa és que realment l’empresari que els contracta tinguin esporàdicament aquestes necessitats i l’altra que se’n faci ús i abús i norma habitual, com sembla que ho està sent des de que va començar l’estafa allà per l’any 2008.
Però no només es fa mala praxis amb les contractacions temporals (efímeres i mal retribuïdes), sinó que hi ha molts treballadors que són falsos autònoms o de vegades ni tan sols arriben a autònoms, ja que pels seus escassos rendiments (hipotètics), presenten l’alta censal a l’Agència Tributària i la Tresoreria de la Seguretat Social no els hi accepta l’alta precisament pels pocs ingressos que generaran amb la seva activitat.
Tot i els esforços que diuen que fan les administracions per a fomentar l’ocupació més o menys estable i que doni seguretat al treballador, els resultats indiquen que una vegada i una altra i una vegada més se fracassa en l’intent.
Tot i la responsabilitat que tenen les administracions en aquests casos, tant o més responsables són els empresaris que no veuen més enllà de la rendibilitat immediata de la seva empresa.  
Hi ha estudis que diuen que els treballadors que són feliços als seus respectius llocs de treball són molt més productius que aquells que estan mal pagats i/u ocupen un lloc de treball temporal. L’estabilitat laboral i una bona remuneració no són sempre garantia de bona eficàcia, però és evident que ajuda molt.
Fa 30 anys que treballo a l’administració pública, però abans d’entrar-hi n’he vaig treballar 10 a 3 empreses diferents: BRYCSA (una empresa constructora amb seu a Barcelona que feia una obra per a la Diputació de Castelló), Cerámicas Lores (fabricació de rajoles i altres materials de construcció) i Juan Chaler SL (indústria auxiliar del moble), les dues darreres de Vinaròs.  
La primera era massa gran com per a què els seus principals accionistes poguessin arribar a tot arreu i, per tant deixaven el dia a dia de l’empresa en mans del cap de l’obra. L’època (1976-1977), després d’una de les crisis mundials del petroli, tampoc era la millor per a que les empreses funcionessin adequadament. Penseu que la inflació en aquella època era altíssima (el 19,8% l’any 1976 i el 26,4 l’any 1977) A les altres dues empreses, els respectius empresaris s’ajustaven molt a la descripció que feia una mica més amunt. Tan era així que Cerámicas Lores va acabar tancant portes i Juan Chaler (el propietari de l’empresa homònima), va perdre més de la meitat de l’empresa en una fosca jugada que mai he acabat d’entendre, però, sense cap dubte degut a la seva despreocupació. Pocs anys després també va acabar tancant.

Tot i el pas dels anys i la modernització dels sistemes, la sensació que tinc és que les coses no han canviat substancialment massa.        

dilluns, 21 de novembre del 2016

UN TITULAR TENDENCIÓS A LA VANGUARDIA

El passat divendres diferents mitjans de comunicació es feien ressò del grau d’acceptació que ha tingut l’Euromed a les Terres de l’Ebre i donava la xifra de 70 viatgers al dia.
Mentre els mitjans del territori, con el digital l’Aguaita (què parlava de 350 usuaris en una setmana) o el setmanari l’Ebre consideraven que es tractava d’una bona notícia, la Vanguardia feia ús de l’adverbi sols per a minimitzar l’impacte del tren. Tot i que he buscat per Internet el titular exacte de la notícia, no l’he trobat. L’hemeroteca del propi diari dels darrers 30 dies només és accessible als subscriptors.
Aquesta mena de titulars s’anomenen tendenciosos ja que tenen com a finalitat fer decantar l’opinió del lector cap al costat que interessa al propi diari o ves a saber a qui...  
El que és cert, és que no és el mateix mirar-se les coses en clau de Barcelona o en clau de territori. A Barcelona 70 persones no són res. Si a cada tren de rodalies que surt de l’Estació de Sants només hi pugessin 70 persones es podria considerar un fracàs absolut. En canvi m’imagino l’andana de l’estació de l’Aldea el minut anterior a l’arribada de l’Euromed amb 70 persones esperant-lo per a pujar... 70 persones a l’Aldea és molta gent! I això que el bitllet bonificat només serveix per anar a Barcelona (estació de França) Imagineu-vos si també servís per a baixar a Tarragona...
Tot i que ho sembli, aquest no és el primer escrit que dedico a la parada de l’Euromed a Tortosa. El primer el vaig escriure ja fa més d’una setmana, concretament el dia posterior a la primera parada.
I per què no l’he publicat? L’explicació és molt senzilla i complicada a la vegada. Com sabeu col·laboro des de fa anys (concretament 9) amb Vinaròs News. Normalment Emili Fonollosa, el seu director ens recorda que hem d’escriure un nou article una setmana abans de publicar-lo. El dissabte dia 12 ens va enviar un correu on ens deia que, tot i la incertesa, preparéssim alguna cosa. I és que l’edició del dia 6 d’aquest més, la que feia 500 des de que Vinaròs News sortís per primera vegada, va ser l’última de la primera etapa. El problema és que el nou News encara no té data de sortida, ja que no s’ha acabat d’ultimar el nou format. De totes formes és possible que en contra del que acostumo a fer (i si veig que va per a llarg) el publicaré a la Via Augusta abans de que el publiqui VN.
Com suposareu, no us reproduiré aquí el contingut de l’article. Ni tan sols un resum del mateix, però si que us diré que me dóna la sensació que la parada de l’Euromed és una rentada d’ulls al territori i les autoritats ferroviàries estan desitjant que fracassi per a suprimir-lo com abans millor.
El titular (tendenciós) de la Vanguardia aniria per aquesta línia. Després d’anys de reivindicació territorial pels constants retards i la poca freqüència de trens amb parada a l’estació de l’Aldea, finalment han atès part d’aquestes reivindicacions, però que des del meu punt de vista queda molt lluny de la solució ideal que necessita el territori.
Tal com va fer fa uns dies la Plataforma Trens Dignes, vull fer una crida als possibles usuaris per a què us animeu a utilitzar-lo (sempre i quan sigui compatible amb el que hagueu de fer a Barcelona) Tal com us deia abans sembla que algú (no vull donar noms ni de persones ni organismes), vulgui que l’Euromed fracassi. No els hi donem motius!

diumenge, 6 de novembre del 2016

TOT VIATJANT

Alcanar. 
Diuen que viatjant sé curen els nacionalismes... Diuen... Potser és així o potser no... Per a poder sortir de dubtes cal viatjar, veure nous territoris, conèixer més gent...
No fa gaires dies hem tornat de viatge. Arribàrem fins Cadis, l’Escudelleta d’Argent... Però sabeu que la distància que separa el Sud de Catalunya amb Cadis es gran, per això férem una parada tècnica més o menys a mig camí. A l’anada triàrem Villarobledo (Albacete) i a la tornada Tomelloso (Ciudad Real), totes dues de la regió de Castella la Manxa. Els contrastos amb Catalunya són força significatius. No només paisatgístics i culturals, sinó també en la forma de ser i de pensar de la gent.
De vegades hi ha gent que no comprèn els motius pels quals una part important dels ciutadans de Catalunya es vol independitzar de la resta d’Espanya. No ho entenen, però tampoc ho volen entendre. Esforçar-se per a explicar-los-hi és una feina inútil que no porta en lloc. Explicar-ne els motius, si n’estàs convençut, no costa tant. Voler-ho entendre ja és una altra cosa. La majoria dels interlocutors es tanquen en banda amb uns arguments totalment desfasats i partidistes.    
Me va sorprendre molt recórrer carrers i places, tant de Castella la Manxa com d’Andalusia i no veure pràcticament banderes de la seva comunitat, tret les dels edificis oficials. Fixeu-vos bé: estic dient comunitat, en canvi quan parlem de Catalunya tendim a dir nació o nacionalitat o fins i tot el terme històric de principat, què formava part de la Corona d’Aragó.  Només recordo un petit monòlit dedicat a Blas Infante (el pare de la pàtria Andalusa a un carrer poc destacat del Puerto de Santa Maria) I a sobre ple de pintades!  
En canvi, a Catalunya, és difícil no veure quatribarrades (la majoria amb l’estel) penjant d’alguns balcons (jo com que no tinc balcó, la tinc penjada de la persiana de la finestra)  Qui no ha vist grans banderes a les rotondes d’entrada d’algunes poblacions o a les places públiques del centre de les ciutats o ocupant llocs estratègics?
Des del meu punt de vista, aquest gest és molt significatiu. La simbologia de la bandera (de vegades qüestionada) és un tret distintiu i inequívoc de la voluntat de sobirania d’un poble. La bandera espanyola, predominant a una gran part de comunitats i regions d’Espanya no indica una altra cosa que el sotmetiment a la nació única dels espanyols.
Però el més curiós de tot és que a l’hora de la veritat tothom vol tenir el mateix status que Catalunya i el País Basc. De la resta (Andalusia, Galícia, València, Aragó i les Illes Balears) tot i estar reconegudes com a nacionalitats històriques, permeteu-me que mostri la meva incredulitat. És el que, col·loquialment es denomina cafè per a tothom... O el que és el mateix: Jo no vull ser menys que tu... Però a l’hora de la veritat poc ho demostren!

Plaça del Mercat d'Amposta (Berenguer IV)
Un clar exemple està en els respectius estatuts d’autonomia aprovats fa una dècada. El de Catalunya, el promogut pel President Maragall (l’Enyorat), el de València, el d’Andalusia. 
Alguns paràgrafs estaven pràcticament calcats, en altres es deia que si Catalunya aconseguia més, ells també ho volien... Una estranya manera de redactar un compendi normatiu...
Però a l’hora de la veritat que va passar? L’únic que es va portar davant el Tribunal Constitucional va ser el de Catalunya que, recordeu-ho, va ser retallat en aquells apartats més sobiranistes. Un Estatut que després d’haver-li passat el ribot (tal com va dir Alfonso Guerra), si es compara amb el de 1979, resulta que els catalans hi hem sortit perdent.
I des d’aquella resolució del TC el buit... Qualsevol iniciativa que prengui el Parlament queda invalidada automàticament pel TC que, de facto, actua com la ma executora del PP.
Davant d’aquesta situació, no és comprensible que cada vegada hi hagi més sentiment catalanista? És el que es coneix com l’efecte acció-reacció (o rebot)

Però cal acumular molts anys d’història de greuges per a dir: Prou, per aquí no hi torno a passar! I tot viatjant aquesta mena de coses no es veuen. No més te’n adones quan té toca de ben prop i hi ha regions que durant tot aquest temps han estat molt ben tractades... 

dijous, 3 de novembre del 2016

LA LLIBERTAT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I LA NOSTRA

Acudit de Martinmorales dels anys '70.
L’editorial del País d’ahir, a part de carregar contra Pedro Sánchez per les declaracions que va fer diumenge al programa Salvados de Jordi Evole on acusava el rotatiu madrileny de ser un dels causants de la seva caiguda, apel·lava a la llibertat de premsa.
Durant molts anys vaig comprar-me el País els diumenges. Durant la setmana me comprava (com encara segueixo fent) el Periódico, excepte durant un curt període de temps durant el qual es va tornar a edita el Brusi (Diari de Barcelona, el degà de la premsa del país i que a inicis d’aquella nova etapa va dirigir el recordat Josep Pernau)
Durant la dècada dels 90 recordo que el País sortia en una llista dels 20 diaris més rigorosos del món.  Donava una informació veraç i els seus continguts era plural, tot i que sempre se’l va acusar de donar suport el PSOE.
De les múltiples divisions que es poden fer als diaris, una, potser la més simplista, és el sentit de la línia editorial i les opinions versades pels articulistes, el quals, normalment, gaudeixen de total llibertat.
Sabeu que des de fa anys (concretament 9) sóc columnista de Vinaròs News, un diari digital que properament estrenarà una nova etapa amb un format més actual i dinàmic. El seu director, Emili Fonollosa, mai m’ha dit sobre el què he d’opinar i des de quin costat ho he de fer. Ni tan sols m’ha arribat a dir (o insinuar)que tragués un determinat paràgraf o l’enfoqués d’una altra manera. Com tampoc me va passar durant la curta etapa que vaig col·laborar amb un altre diari digital: Pulso Digital.
Normalment, això mateix passa amb la majoria dels diaris. Una cosa és l’opinió dels seus columnistes i l’altra la línia editorial que està en consonància amb el que volen els seus propietaris i, per tant, va lligada als interessos empresarials.
Vaig deixar de comprar el País a principis del moviment anti-transvasista o sigui, allà pels anys 2000 o 2001. Com sabeu hi estava molt involucrat i vaig considerar que el País havia adoptat  una posició molt poc definida amb el tema, la qual cosa me va indignar bastant i com que no tenia massa instruments per a expressar el meu descontentament, vaig optar per escriure’ls una carta on manifestava la meva queixa i, simultàniament, el vaig deixar de comprar.  
Tot i no comprar-lo, me’n he assabentat del canvi editorial del diari en particular i del grup PRISA en general. Quan Pedro Sánchez va començar a sonar per dirigir el PSOE va tenir un recolzament pràcticament incondicional del rotatiu, però més tard, amb el viratge cap a la dreta que va fer (recordeu-ho, degut a interessos empresarials), va passar del suport a la crítica ferotge.
És evident que qualsevol mitjà de comunicació té dret a la llibertat de premsa, però els individus també tenim drets, com per exemple el dret a una informació veraç i rigorosa. I, per suposat, també tenim dret a expressar lliurement les nostres idees per molt que, de vegades, no agradin a tothom.
Les persones, ja sigui de forma individual o col·lectiva, sempre estem d’acord amb allò que ens afalaga i mostrem el nostre rebuig a aquelles coses que ens afecten o poden acabar afectant de forma negativa. I sempre solem reaccionar mes contundentment quan se’n critica que no quan se’n afalaga.  
Si voleu podeu fer un petit exercici i recordar de quan va ser la darrera vegada que algú va parlar bé de vosaltres i com vàreu reaccionar. I després la darrera vegada que heu vist alguna cosa que no us ha agradat i també la vostra reacció.
En aquests dos punts tots som iguals, no ho oblideu. D’autocrítica ne solem fer ben poca.
Què passa a Espanya, què la gent d'esquerres no consumeix premsa? O és millor tenir al govern burros domesticats que inconformistes i rebels? 
De totes maneres gràcies a tots aquells (per pocs que siguin) que mantenen viva la flama de la informació veraç i rigorosa què, en difinitiva, és el nostre dret. 

dijous, 27 d’octubre del 2016

QUÈ JA TENIM UNA EDAT!

Depuradora d'Amposta
Al meu blog la Via Augusta, fa unes setmanes vaig parlar del tema de les tovalloletes de WC i la campanya que s’ha iniciat des de fa poc per a que no es llencin per l’inodor.
Segons es diu a la campanya aquestes tovalloletes no es degraden tan ràpidament com el paper higiènic de tota la vida i causen greus problemes al medi ambient, sobre tot quan arriben a les depuradores. Per tal d’evitar que se’n vagin per les canonades, es recomana que es dipositin a un recipient... Bé, sense comentaris... Cadascú que s’imagini la situació que vulgui...  
Si heu vist la campanya, no sé vosaltres, però jo no penso fer-li el més mínim cas! Ja esta bé, ja n’hi ha prou!  Ja n’estic fins els nassos de que me sé digui allò que està bé i que he de fer i allò que no hi està i, per tant, no ho he de fer...
Mireu, m’he passat quasi tot l’estiu veient el programa de la 2 Saber y Ganar. Un dia, en un dels apartats dels que consta, els concursants havien de descobrir les capsules de cafè i per tal de fer-ho, els hi van anar donant pistes; el màxim és de 10. Una de les pistes era que era un producte altament contaminant i difícil d’eliminar...
Heu vist cap campanya que digui que no s’ha de consumir cafè en càpsules perquè és perjudicial per al medi ambient? No? Jo tampoc. Potser perquè el distribuïdor més gran (i que té pràcticament el monopoli) és la multinacional Nestlé.
Què consti que jo consumeixo cafè en càpsules, ara bé, la cafetera que tenim a casa ens la va regalar un fill sense el meu consentiment. Jo hauria preferit una torradora de pa... Jo comparo aquesta mena de càpsules amb les cartutx de tòner i ja no pel contaminants que puguin ser, sinó perquè la cafetera, com la impressora, té un cost de compra molt barat, però després el cafè té resulta molt més car que el de paquet de tota la vida.
Com que ja tinc una edat he arribat a la conclusió de que ens enganyen com volen. Només cal una campanya de gran difusió signada per alguna autoritat política o sanitària per a convèncer als ciutadans. En voleu un exemple? La de la carn de porc. Ens diuen que la Unió Europea la qualifica la car de porc com a carn blanca (com el pollastre, el titot, etc.) i que és font de vitamines, proteïnes i no sé quantes coses més... Només fa uns anys, la majoria de dietistes prohibien menjar carn de porc en qualsevol de les seves dietes, sobre tot pels greixos.
Un altre exemple? El peix blau... Quants beneficis no té el peix blau? És ric en fòsfor, carbohidrats, vitamines, calci, etc. En canvi quan érem menuts dient que era perjudicial per a la nostra salut...  
Fa anys vaig aprendre una frase que segurament us complaurà: Tot el que m’agrada és il·legal, immoral, està prohibit o engreixa. Quanta veritat!
De menut no recordo beure aigua durant les menjades. A casa només sé bevia vi o vi amb gasosa. Ara el vi perjudicar la salut dels infants. No crec que hagi cap mare o pare que doni vi als seus fills menuts (jo tampoc ho vaig ver) Però també són perjudicials alguns additius i colorants alimentaris i en canvi, segurament per ignorància, si que se’ls hi dona...

Avui m’he volgut rebel·lar contra totes aquestes actituds interessades ja sigui pels governs, ja per les multinacionals del sector. Ha volgut dir prou a tota aquesta hipocresia de les campanyes interessades on és difícil distingir entre si les fan perquè és realment és perjudicial per a la nostra salut o bé si predominen els interessos econòmics d’algú que, senzillament, té prou diners per a pagar-les.     

dimecres, 12 d’octubre del 2016

COLOM AVALL!!

Los hermanos Pinzones eran unos... Navegantes...  qué se juntaron con Colón que era otro... Marinero... Colón, Colón y de nombre Cristobalito... Recordeu la cançó? Jo la recordo sonar al ball de la Galera, allà pels anys 70 quan la censura encara imposava la seva llei i interpretada per algún conjunt musical del territori, sense poder especificar quin...
En aquell temps els llibres d’història ens explicaven com Colón va descobrir Amèrica a bord de la nau Santa María juntament amb les caravel·les Pinta i Niña el dia 12 d’octubre de 1492. I ens deien que era un navegant genovès  i que a part del viatge inicial encara n’he va fer 3 més descobrint moltes illes de la mar del Carib i que va morir a Valladolid (i no al seu llit com va respondre un què jo sé... –què també!-)  
I quan de menuts anàvem a Barcelona havíem de mirar molt amunt, molt amunt per veure la seva estàtua que amb el dit (ens deien) senyalava cap a Amèrica (la qual cosa no és veritat, ja que senyala cap al Est i Amèrica està cap a l’Oest) I ens impressionaven els lleons que hi havia a la base... Ara segueix impressionant-nos, però no tant. Ens hem fet gran i ens hem acostumat veure-la tot just abans d’arribar al port marítim... I li hem fet fotos i fins i tot algú potser ha tingut l’ocasió de pujar-hi per a veure la panoràmica que es divisa des d’allà dalt...
Us imagineu Barcelona sense un dels símbols de la ciutat, Colom?  A mi se’m fa difícil, la veritat.
Tot això, ja ho haureu intuït, ho dic per la polèmica que ha ocasionat la proposta del grup municipal de les CUP que en va demanar la seva retirada i, com es vol fer a Tortosa, reinterpretar el monument amb motius de la massacre patida pels oriünds americans. Sabeu que estic d’acord amb moltes coses amb els cupaires, però aquesta me sembla que se’n ha anat de mare... O dit d’una altra manera: és un autèntic disbarat! Quins motius tinc per a sustentar la meva opinió? Molts! Veiem-ne uns quants:  
Primer i principal, quina culpa va tenir Colom d’haver descobert Amèrica? Recordeu que se’ns explicava que el que realment pretenia fer Colom era arribar a l’Índia sense haver de passar pel cab de Bona Esperança, a la punta més meridional de l’Àfrica, la qual cosa feia que es tingues que donar una bona volta (la ruta de les Espècies) No es pot fer culpable a Colom per les massacres que van cometre posteriorment els conqueridors espanyols avalats per l’Església Catòlica.
Si us heu fixat he començat parlant de Colón, però ràpidament  li he començat a dir Colom. No es tracta de cap errada, simplement he volgut anomenar-lo tal i com se’n va ensenyar a l’escola i com ho fem ara als territoris de parla catalana.
Les investigacions sobre el llinatge Colón/Colom sobre el seu origen genovès, han resultat infructuoses. Ara sé pot dir amb quasi tota seguretat que Colom no era genovès... Ni portuguès... Ni castellà... Són molts els historiadors que opinen que segurament era català o, al menys, d’algun dels territoris que van formar part de l’antiga Corona d’Aragó i més concretament de Mallorca on hi ha molta gent que porta el cognom Colom.
Tampoc hi falten historiadors (o al menys estudioses del tema) com el recordat Manuel Bestratén que creien que Colom bé va poder néixer a Tortosa, concretament a l’Illa de Gènova (d’aquí la confusió) que era una illa fluvial de l’Ebre que va desaparèixer amb el pas del temps i que es trobava, aproximadament, davant d’on està el mercat municipal. A la part de Ferreries hi ha un carrer que porta el nom d’Illa de Gènova.
Fa uns anys vaig llegir que s’estava fent un estudi genètic als seus descendents (com ara els fills de l’empresari Diego Prado y Colón de Carvajal), el resultat del qual s’havia de comparar amb ciutadans de diversos llocs amb el cognom Colom. La finalitat d’aquest estudi era esbrinar per sempre el misteri de la procedència del descobridor. Tot i que semblava que els resultats sé sabrien en qüestió de pocs mesos, han passat els anys i no s’ha dit res més del tema.
També hi ha qui defensa que podria tenir vinculacions amb Barcelona ja que seria fill d’un canonge de la seu barcelonina i una novícia i que al néixer el van donar en custòdia al germà del canonge que era un pescador de Tortosa i que vivia... On vivia? Correcte, a l’Illa de Gènova!   
Evidentment la meva paraula no és un dogma de fe. Podeu tenir la vostra pròpia opinió i rebatre el que us he dit. Però abans m’agradaria que llegiu l’article que Jordi Bilbeny va escriure fa escassos dies a la revista Institut Nova Història al respecte de la petició de les CUP.

Potser us farà canviar d’opinió o potser no. Tal com us he dit, és un personatge tan misteriós que qualsevol cosa potser veritat o mentida... 


De Ferreres al Periódico de Catalunya.