Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actualitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actualitat. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 de desembre del 2017

La distribución del voto de los independentistas

Es razonable pensar que los independentistas más posibilistas mayoritariamente apoyarán a Esquerra; los más emocionales y radicales le darán el voto a Puigdemont; los frontalmente rupturistas seguirán dando su papeleta a la CUP

ANTONIO FRANCO 


Es muy probable que desde el resto de España no se perciba con suficiente nitidez que en Catalunya a la estricta división entre el voto separatista y el constitucionalista hay que sumarle un profundo matiz de enfrentamiento dentro de ambos lados. Y centrándonos en el soberanismo, aunque el deseo de independencia sea el gran cemento unificador común de Esquerra Republicana, los exconvergentes y la CUP, entre estas tres fuerzas existen distancias políticas y de rivalidades personales -que se llevan a las urnas por imposibilidad de decantarlas hacia un lado u otro por ninguna otra vía- tan enconadas como las que les separan de las formaciones que desean seguir dentro de España.
¿A quiénes votarán el 21D los que podríamos llamar "separatistas de siempre"? Quizás habría cierto consenso en definirlos como los catalanes -ya de cierta edad- que se sienten por principio esencialmente diferentes a los españoles. Distintos per se (por razones culturales e históricas), invadidos y sometidos bélicamente, y colonizados administrativamente; por lo tanto, con conciencia activa de ser unos resistentes para el largo plazo. Hay una variante de ellos: los catalanes que desde actitudes más pasivas, menos conscientemente resistenciales y desde posturas más emocionales que racionales, nunca han dejado de soñar que ojalá Catalunya deje un día de formar parte de España. Estos segundos separatistas siempre habían pensado que la secesión podría llegar por vías imprecisas, caídas del cielo, paralelas en cierto sentido a las que muchos españoles esperan que les lleve algún día a la recuperación sin prisas ni guerras de Gibraltar.
Estos "separatistas de siempre" son los que hasta hace pocos años encuadrábamos en la proximidad de un 20% de la población. Ahora hay, sin embargo, unos "nuevos separatistas probablemente para siempre". Se trata fundamentalmente de los jóvenes que van llegando o han llegado ya a la edad de votar entendiendo como natural que no hay razones para continuar supeditados a lo que estiman que es España: un estado bastante mediocre democráticamente hablando que además les aprecia poco. Lo encuentran gastado por no haber completado de forma moderna lo que fue inicialmente una exitosa transición. Lo saben poco flexible y popularmente malcarado en el reconocimientos de las realidades plurinacionales internas. Lo detectan agresivo respecto a su lengua propia. Lo constatan injusto a la hora de atender las necesidades económicas cualificadas que requiere su tipo específico de desarrollo... Y en un momento en que España vive gobernada por una derecha manifiestamente corrupta -más que la propia Catalunya- pero muy difícil de ser desplazada por la fragmentación de quienes se le oponen, encima no tiene un proyecto ilusionador. Y en Catalunya sí que se lo han sabido crear. Y es atractivo: desenvolverse dentro de la UE desde unos poderes propios más próximos (mejor conocedores de sus problemáticas) y menos enquistados en esa cierta rigidez del siglo pasado que tienen los de Madrid, que a partir de parámetros culturales y sociales distintos giran en torno a una monarquía aquí poco apreciada cuando se compara con el modelo republicano, y que se apoya en unos altos cuerpos del Estado poco convincentes respecto al principio de la separación de poderes (la Justicia, sin ir más lejos, sigue inercias derivadas de la etapa franquista).
Ninguno de esos tres bloques independentistas descritos tiene la menor posibilidad de dar marcha atrás en su determinación absoluta de cara al 21D. Desprecian la convocatoria. Pero se aprestan a aprovecharla, aunque sólo sea para efectuar a partir de ella un repliegue que luego, en caso de victoria, les permita avanzar aunque sólo sea un milímetro más aunque tenga que ser conviviendo con la Constitución y el Estatut autonomista. Pero su secesionismo ya es estructural.
Existe sin embargo otro conglomerado actualmente separatista cuya conducta electoral sí tiene posibles resquicios y caminos de vuelta. Lo forman unos ciudadanos de edades medias que estos últimos años se han ido animando a irse a través del entusiasmo contagioso de las Diadas, frente a errores españoles como el frenazo al Estatut tras haber sido refrendado ya por las urnas y por las Cortes, y que han sido activados con propagandas activas y persistentes. Me refiero a que han sido eficaces las campañas " España nos roba" , " Viviríamos mejor sin ellos, sin que se recuesten tanto en nosotros ", "Nos saldría gratis: no nos costará nada lograr la independencia" , " España no podrá impedirla porque tenemos la razón" ,"Lo hemos preparado muy bien; lo tenemos todo previsto", " Europa nos respaldará; por debajo de la mesa ya nos lo promete ", "L a abulia de Rajoy le hará dar pasos violentos en falso que crearán una situación sin retorno "...
Después de vivir inmersos durante años en un ambiente dominado por estos eslóganes ahora hay gente de este otro sector que se siente engañada; personas decepcionadas por la tocata y fuga del mes de octubre (y que lo estarían más si no se hubiesen producido las violencias desaforadas y ya emblemáticas del 1-O, o no se celebrasen las elecciones bajo el peso psicológico de los políticos presos o huidos); hombres y mujeres que han detectado las mentiras, la trampa de las ambigüedades y de los mensajes solemnes que no se sabía si eran un sí o un no; sectores que hacen balance no solamente del coste real de la huida masiva de bancos y empresas, y de los efectos de la desestabilización general del país y de los enfrentamientos que han provocado los líderes que apoyaban, sino que se enfrentan cada día a nuevos datos a la baja que ensombrecen su futuro y el de sus hijos, y que se asombran cuando les insinúan posibles ventajas de salir de una UE a la que el independentismo oficial tacha cada vez más de antidemocrática por su respaldo a España.
Puestas las cosas así, ¿cómo dividirá su voto el conglomerado independentista el próximo 21D, teniendo en cuenta además que la ley D'Hondt castiga la desunión respecto a su planteamiento anterior. ERC parece intentar atraer a los secesionistas dispuestos a soportar una nueva legislatura autonómica en la que se trabaje para volver a intentar conseguir la independencia por vías estrictamente legales. Oriol Junqueras -o en su defecto Marta Rovira - parecía tener asegurada la presidencia de la Generalitat hasta que le han salido desde enfrente el ascenso del españolismo de Ciudadanos y las nuevas coherencias que intenta tejer Iceta desde el PSC.
Pero el gran lastre de Esquerra es el emborronamiento de la situación que le está creando ese emborronador sistemático de situaciones que es Carles Puigdemont . Éste sacrifica la continuidad de la vieja Convergencia (que apenas presenta miembros del partido en puestos con posibilidades de escaño) para intentar forzar su propia continuidad personal al frente del Palau de la Generalitat como desafío a una destitución que no acepta. Puigdemont no sólo apela a la emotividad de quienes se sienten heridos por lo que ha comportado el 155, sino que deja entrever la posibilidad de que si otra persona - Junqueras incluido- le ganase en la investidura Catalunya tendría dos presidentes supuestamente legítimos a la vez. Se trata de un chantaje descomunal.
Por todo ello, es razonable pensar que los independentistas más posibilistas -ahora temporalmente "de orden"- mayoritariamente apoyarán a Esquerra. Los más emocionales y radicales, partidarios de una etapa de confrontación más fuerte y de una vida cotidiana más encrespada contra Madrid y Bruselas, le darán el voto aPuigdemont , que también podría tener simpatías en los veteranos testimoniales de la tercera edad . Por su parte los frontalmente rupturistas que harán la ficción de intentar vivir como si ya existiese la República Catalana seguirán dando su papeleta a la CUP. Y numéricamente irán probablemente en ese orden.
Pero todo el independentismo comparte un sudor frío. Es el temor a que una franja del sector del secesionismo no consolidado y ahora decepcionado decida quedarse en casa el 21D. O salte coyunturalmente hacia formaciones como En Comú-Podem , de los sólidos Xavier Domènech y Ada Colau , o a la estabilidad reconciliadora que propugna Miquel Iceta . O porque el anunciado ascenso importante de Ciudadanos pueda pasar por primera vez desde el plano de los sondeos al de los resultados reales. Con cualquiera de esas posibilidades el independentismo puede perder las riendas de la Generalitat. Y eso no sólo supondría un mazazo histórico de largo efecto contra el Procés sino que de momento abriría las puertas a una Catalunya diferente a la que hemos vivido desde el día que Artur Mas decidió empezar a hacer sus juegos de manos.

dissabte, 4 de novembre del 2017

I MENTRESTANT, CONTINUARÀ L’ENFRONTAMENT A CATALUNYA

De Vergara a Eldiario.es.
L’independentisme segueix dividint la societat catalana en bons i dolents. Els bons, evidentment són ells i els dolents, el altres.
Qui són els altres? Aquí ho hem de deixar clar. Me’n recordo que quan els membres de la Guardia Civil i de la Policia Nacional van abandonar les seves respectives destinacions per a vindre a Catalunya a reforçar els seus companys d’aquí, els fanàtics, usant el símil futbolístic, els cridaven: A por ellos, oè, a por ellos, oè... No recordo qui va ser però un columnista del Periódico va dir que si hi havia uns ellos, per força hi havia d’haver un nosotros. Per tant, no tos formàvem part del mateix col·lectiu.
Un amic virtual del PP i del Madrid (el Real Madrid) m’ho va voler justificar dient que no tots eren iguals i que la majoria de nacionalistes espanyols no estaven d’acord amb aquestes actituds. Segurament la part contraria (o sigui, els independentistes) pensen totalment diferent i que el comportament d’uns quans l’extrapolen a la majoria dels espanyols.
Evidentment és un error deduir que tots els que pertanyen a un grup determinat pensen igual. Ni tots els independentistes pensen igual, ni tots els nacionalistes espanyols pensen igual, ni tots els socialistes, ni tots els de PDeCAT, etc. Està clar que com més acotéssim el grup més coincidències hi trobaríem, però sempre hi trobarem díscols. Segur!        
No fa gaires dies vaig llegir comentaris per les xarxes socials de que hi ha gent que s’alegra de que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart estiguin empresonats. De moment són els únics que hi estan i sí, jo també penso (i així h vaig dir) que són presos polítics. Per tant, si un dia no molt llunyà la Justícia espanyola envia a la presó els polítics que han estat davant del procés, també pensaré que tornem a parlar de presos polítics. I igual com no me’n alegro de que els expresidents d’Òmnium i de l’ANC estiguin a la presó, tampoc me’n alegraré que hi fiquin als altres. És una simple qüestió de sentit comú, d’interpretar les coses tal com són i no tal com ens diuen que són.
Afortunadament no tothom pensa com jo. Dintre del ramat jo sóc un dels díscols dels que us parlava abans. No estic còmode dintre del PSC i de vegades penso quan el meu nivell de tolerància dirà prou i abandonaré definitivament el partir. Però d’aquest tema, si us sembla, ja ne parlaré un altre dia. Tampoc estic còmode davant d’una concentració on es respiri independentisme pels quatre costats. I si ho dic així és perquè ho he viscut.
Sempre he pensat que tots els extrems són dolents perquè precisament aquí és on hi ha més fanatisme. El fanatisme és un comportament on prevalen les emocions per sobre de la raó. S’arracona el comportament racional i aflora la part més emotiva de cadascú de nosaltres.
Sovint les xarxes socials reflecteixen aquest fanatisme i sovint també, aquest comportament que separa amics i familiars.
Des de fa uns anys, la societat catalana tendeix a la polarització i al bell mig de tot aquest fregao s’hi solen trobar persones que com jo hem renunciat a formar part d’alguns dels dos bàndols. L’expressió de segons amb qui no pots parlar d’aquest tema no sol ser gaire habitual, però sempre hi ha qui s’atreveix a confessar-ho. Sobre tot a mi, perquè la meva opinió l’expresso cada dia i tothom sap com penso... Des del principi.

dijous, 3 d’agost del 2017

LES FOTOS DEL DIA 3-08-2017

El meu cotxe abans de sortir de Tortosa, aparcat a la part de l'ombra del carrer Pina. 
Evidentment la temperatura que marcava no era real, ja que quan està aturat un dia d'intensa calor com avui sempre marca uns quants graus més.


I en arribar a Amposta. En alguns trams de la carretera ha marcat 36º. 

Les previsions meteorológiques anunciaven que les hores de més calor d'avui encara estaven per arribar.



dimarts, 6 de desembre del 2016

MERCADONA: SALVADOS SÉ VA QUEDAR CURT!

Mercadona Ferreries. Entrada del carrer la Ràpita. 
Vaig seguir amb interès el programa Salvados dedicat a Mercadona que la Sexta va emetre el passat diumenge 27 de novembre. Com tots sabeu Jordi Évole és un dels pocs periodistes que s’atreveix a explica la veritat per polèmica que sigui aquesta.
El Salvados dedicat a Mercadona va aixecar un gran interès dels telespectados, tal i com vaig poder comprovar personalment parlant amb la gent del meu entorn. I és que qui més qui menys coneix Mercadona i, segurament, hi ha comprat més d’una vegada.
Tot i conèixer alguns dels aspectes més íntims de la cadena de supermercats, hi havia coses que desconeixia, però l’opinió que tenim a casa (tan la meva dona com jo) és que si no és una secta, s’hi assembla bastant.
Sabia de les amenaces que havien rebut alguns treballadors si no acataven les ordres de l’empresa i de les dificultats que hi ha a l’hora de poder exercir la llibertat sindical.
Dos exemples que he viscut en primer  persona o quasi. Fa anys va haver una vaga al sector del comerç. Vaig formar part d’un piquet informatiu i com ta tal vaig estar en diferents comerços. Un d’ells el de Mercadona a Ferreries (el de la carretera de l’Aldea encara trigaria anys en construir-se) Se’ns va negar la possibilitat de parlar amb els treballadors. Finalment una dependenta (després ens assabentarem de que era una de les que més acatava les ordres dels directius va ser l’única que ens va atendre i ens va dir que faria arribar a la resta de treballadors les explicacions que li estàvem donant a ella, però que cap volia fer vaga. Mercadona va mantenir les portes obertes durant tot el dia, a diferència de la resta de grans superfícies de Tortosa (tot i que cal dir que algunes tancaven les portes mentre els sindicalistes estàvem allí i les tornaven a obrir només marxar.
L’altre cas encara me sembla més fort. Mercadona va acomiadar un treballador i el va amenaçar de que no prengués cap tipus de mesura (presentar denúncia per acomiadament improcedent) recordant-li que la seva parella (amb qui tenien un fill) treballava també allí i que podria seguir el seu camí (o sigui que també fos acomiadada)  
Dimecres dia 30, la infermera del uròleg que me visita a Barcelona ens va dir que la seva cunyada hi treballa i que algunes de les coses que es van dir ja li havia explicat alguna vegada.
Però la millor versió l’he tingut avui. Casualment m’he trobat a una extreballadora (no sabia si encara hi treballava o no) a qui conec des de fa molts anys (més de 20) M’ha dit que ja no hi treballava i ens hem posat a parlar del programa:

-Què té va semblar? –m’ha preguntat-

-Algunes de les coses que es van explicar ja ho sabia o m’ho pensava, però temes com l’autoassegurança o la pressió que hi ha per a que no s’agafin baixes ho desconeixia.

-Es van quedar curts –m’ha dit-

-Jo vaig treballar més de 12 anys sense haver agafat mai una baixa. Una vegada que me vaig haver d’operar ho vaig fer en període de vacances... Però més tard m’havia de tornar a operar i quan me van cridar per a fer-ho, no vaig voler agafar vacances així que li vaig dir al metge que me donés la baixa. La baixa inicialment era per a tres setmanes, però quan en portava dos me van dir que havia de tornar a treballar. Com que els hi vaig dir que no, me van fer  anar a Alacant per a passar una revisió mèdica i el metge me va donar la raó. Com que no van poder sortir amb la seva me van estar fent mobbing per a que marxes sense haver de pagar-me cap tipus d’indemnització. Al principi m’ho vaig passar molt malament i me vaig aprimar molt... Però sóc valenta i els hi vaig plantar cara fins que finalment me’n vaig anar de forma voluntària pagant-me la corresponent liquidació.
Els representants sindicals els escull l’empresa entre els treballadors més fidels.

I el fotut d’això és que alguns sindicats s’avenen a fer-los el joc.


Com diuen els castellans: No es oro todo lo que reluce... 

dilluns, 26 d’octubre del 2015

SOBRE LA PROGRAMACIÓ DE TV3

No sé si serà sensació meva, però des d’un tems cap aquí (de fet ja fa uns anys), a TV3 cada vegada hi ha més producció pròpia que, a part de cobrir bona part de la programació, els hi surt molt bé de preu.
Estic parlant de programes com el Foraster, el Convidat, Oh Happy Day, Caçadors de bolets, .Cat, Sense ficció i, darrerament l’Economia en Colors. A tots aquest programes se’ls hi ha de sumar els espais tradicionals com els Matins, Cuines, 30 Minuts, Polònia, Crakcòvia, el Gran dictat o les novel·les de la tarda. La majoria d’aquests programes són d’entreteniment i pel que sembla tenen un grau d’acceptació prou elevat entre els espectadors catalans.  
El darrer d’aquests programes a unir-se a la graella de la televisió autonòmica ha estat Economia en colors amb l’economista Xavier Sala i Martín i el periodista Tian Riba que, pel que sembla, després de deixar el magazine Divendres el fan anar cap aquí i cap allà, com per exemple al .Cat.
Sala i Martín també era un col·laborador habitual de Divendres. Amb les seves americanes acolorides (d’aquí el nom del nou programa), sovint explicava de forma molt amena l’actualitat econòmica. No obstant, evidentment, no puc estar d’acord amb la majoria de les apreciacions que feia. Encara recordo un dia que va dir que una de les solucions a la crisi era fabricar més bitllets...
El tema de l’economia és molt complex. Una vegada em v dir un economista ampostí que hi ha tantes teories econòmiques com economistes. No cal ser tant taxatiu, però segurament cada economista pot tenir una visió diferent d’una mateixa doctrina, per molt que hi estigui d’acord.
Les teories de Sala i Martín les hauríem d’englobar dintre de l’economia neoliberal, molt propera (per no dir idèntica) a la que sé segueix des de la Generalitat. Per tant (i primera conclusió) han posat a un teòric de l’economia oficial del país davant d’un programa de la televisió pública. Segurament el que es pretén és adoctrinar-nos sobre les bondats de les mesures que s’apliquen des del nostre govern, incloses les grans pífies com és la venda de patrimoni públic per mirar de fer caixa i que ha estat tot un fracàs.
I què dir de Tian Riba? Per la seva opinió i per la forma de preguntar, s’aprecia ràpidament que Tian Riba és un periodista molt proper a les tesis oficials del govern de Mas. Per tant (i segona conclusió) TV3 mata dos pardals d’un sol tret: ens parla de les bondats del seu programa econòmic i ocupa a gent molt propera. Davant d’aquests antecedents, no em va resultar estrany de que una central sindical com CC.OO. sortís ràpidament a criticar els continguts del programa.  
Un altre programa que va molt en la línia del pensament oficial és .Cat. Bona part dels programes que s’han emès, han estat per al lluïment personal dels principals líders de Junts pel Sí. A part, s’emet a una franja horària d’aquelles que es coneixen com de gran audiència. Per tant, o te’l empasses o canvies de cadena. Personalment penso que és un despropòsit, ja no pel contingut sinó per l’hora d’emissió. Però el cert és que no és pot esperar gaire cosa més de la nostra televisió pública, supeditada al partit del govern.
Això sí, al seu favor he de dir que no és la pitjor ni de bon tros. Cadenes com TeleMadrid (o el desaparegut Canal 9) no és que s’identifiqui amb el govern regional (PP), sinó que, directament són la seu veu oficial.  

dilluns, 12 d’octubre del 2015

L'ESPERPÈNTICA FIGURA (Segona part)

(... Continua d'ahir) 

Poc abans de les eleccions municipals unes persones vestides de verd, membres d’una força d’ocupació estrangera, entraven als que eren els seus grans dominis. No, no m’estic referint al seu domicili i el xaletet, em refereixo a la Casa Consistorial i a l’Hospital Comarcal, unes institucions que també considerava de la seva propietat.
Però tal com va tocar el cel 8 anys abans, el 25 de maig d’aquest va tocar l’infern. Tan cruels van ser amb ell les urnes que el van obligar a abandonar tot tipus de representació institucional. Hi ha gent que fins i tot diuen que els hi va dir que, de fet ell no es presentava. Per tant, qui no es presenta, no pot perdre... Bona estratègia, però no funciona...
Malgrat tot volia continuar aferrat a la seva gran mamella: la presidència del Consorci de Salut i Social de Catalunya o el que és el mateix, l’associació que agrupa les empreses socio-sanitàries de Catalunya. No sé com està ara mateix aquest punt, ja que encara se’l veu amb el Range Rover de color roig que, segons ell, li va posar el Consorci després d’adquirir-lo mitjançant un renting.  
Però de vegades la vida pot arribar a ser encara molt més injusta i quan sembla que un ja no pot enfonsar-se més, sempre pot arribar algú i posar-te el peu a sobre.
I així va passar. Més homes de verd i membres d’una força d’ocupació estrangera, després de 10 anys li van haver de remoure el tema del magatzem agrícola que tan honradament s’havia construït. I van i li diuen que és il·legal i l’imputen per això. On s’ha vist! Evidentment no reconeix res i segueix erra que erra de que tot és legal. Coneixent-lo com el conec, jo no ho dubto que així sigui!
Ja sabeu el que diuen... Què quan algú té mala sort, munta un circ i li creixen els nans! No fa gaires dies més uniformats van presentar-se a les dependències de l’ajuntament per a recalar informació sobre les dietes pels desplaçaments que feia representant qualsevol cosa menys el consistori ampostí. Les males llengües parlen de dinars amb llamàntol (bogavante) conjuntament amb una estreta col·laboradora... D’aquí que durant la campanya de les municipals l’anomenàvem Manel Bogavante.  
A casa seva (la seva, eh!) tampoc pot estar tranquil. Un veí, empipat, molt empipat, encara més empipat, també l’ha denunciat per fer-hi una construcció il·legal...  
Després de tot aquest anàlisi, un es pregunta: és que hi ha un pam de net?
I sort en tindrà si no li surten nous casos que, tal i com està el pati tampoc seria tan estrany.

Ai Manolo, Manolito!!!

diumenge, 11 d’octubre del 2015

L’ESPERPÈNTICA FIGURA (Primer part)

Fa deu anys estava vivint un dels seus millors moments. Després de passar-se mitja vida a l’ombra del totpoderós Roig, li arribava a quest l’hora del relleu i l’havia tocat amb la seva vareta màgica escollint-lo com el seu successor. I aquest fet era molt important. Del millor que li podia passar en la seva dilatada vida política.
Després de que es trenqués el seu matrimoni, havia trobat un nou amor que li cobria les seves necessitats més primaris. I ja sé sap, davant d’aquets casos el millor és construir un nou niu d’amor per a deixar enrere els anteriors per a evitar, qui sap!, records desagradables...
Va fer el mateix que havien fet abans desenes d’ampostins, potser centenars: demanar permís per a fer un magatzem agrícola i acabar fent un xalet amb totes les comoditats i fins i tot amb aire condicionat (suposadament per a refredar el motor del motocultor) Tampoc calia patir més del compte... Només una petita diferència (suposo que, des del seu punt de vista insignificant: el seu xaletet estava en una zona qualificada com a PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) Un detall sense importància!
Ningú li demanaria explicacions i, el totpoderós Roig, fins i tot li beneiria la seva iniciativa concedint-li el pertinent permís d’obres. Quin problema hi havia? Cap, per suposat! Tot estava en ordre i sinó hi estava, era igual, manaven els seus (què dic si ell mateix hi formava part) i ho continuarien fent durant generacions (o al menys d’això estaven convençuts)
Quan algú es va atrevir a denunciar la irregularitat que havia comés, ràpidament van posar en marxa els mecanismes d’autodefensa per a que paregués que els culpables eren els denunciants que anaven, no contra ells, sinó contra Amposta, cap i casal de l’eficàcia en la gestió i la defensa dels seus conciutadans. Deia Roig en aquella època: Jo em partiria el pit per Amposta!
El moment culminant li va arribar el 2007 de la ma de la seva primera majoria absoluta: el poble l’estimava i fins i tot més que al seu gran mentor, ja que va aconseguir recuperar una part dels vots perduts per no haver defensat el riu. Segurament la ciutadania no va entendre mai el sacrifici que això les hi havia representat: s’havien de seguir les directrius de Pujol, encara que això els hi comportés un cert descrèdit.
Va tocar el cel el 2011 amb la seva segona majoria absoluta. Havia superat escàndols amorosos i d’altres entrebancs. Si algú gosava criticar-lo era un mal ampostí (a Amposta sempre ha estat així), què és pitjor que dir una mala persona. Tot el que feia ho va aprendre de Roig i no s’havia de qüestionar si estava bé o no. Estava bé, segur!!
Però alguna cosa va haver de fer malament per a que la vida, de sobte sé li compliqués en desmesura. Primer van ser les dues denúncies d’un intrèpid foraster que, en lloc de fer els que sempre s’havia fet, va optar per tirar pel recte i acudir als tribunals. Primer va ser per bufandes pagades al personal de la seva més estricta confiança, després per perdonar diverses multes de transit a amics, companys de partit i altres persones relacionades amb ell i, finalment, per carregar dietes a l’Ajuntament quan els desplaçaments es feien per motius que res tenien que veure amb la seva tasca de primer edil. No era el primer cop que aquell foraster li causava problemes.  

(Continuarà demà...) 

dimarts, 22 de setembre del 2015

ANA PASTOR: M’HI SENTO IDENTIFICAT

Diumenge passat, a la contraportada del Periódico anava una columna de la periodista Ana Pastor. La presentadora de l’Objetivo de la Sexta parlava dels insults que havia rebut arran de l’entrevista que va fer a Mas a través de les xarxes socials: Afortunadament pocs –assegurava-.  
Com a generador d’opinió m’hi sento plenament identificat. Vaig d’haver de desactivar els comentaris al meu blog perquè n’hi havia alguns de grollers i fins i tot insultants. Això sí, sempre amagats darrere d’algun pseudònim pe a que no pogués esbrinar-ne l’identitat.
Fixeu-vos, per a fer això primer s’havien de registrar com a bloguers... Quines ganes de perdre el temps només per a poder escriure bajanades! Fins i tot hi va haver un (o una, això mai sé sap) que va obrir un blog anomenat Juan Hervir, amb la clara intenció de castellanitzar el meu nom. Ja sabeu que durant molts d’anys, per a ser català s’havia de tenir el carnet de Convergència i els socialistes érem espanyolistes... Em vaig catalanitzar el nom a principis de 1985, al cap de pocs mesos que va sortir la llei que ho permetia... Alguns convergents, al seu carnet d’identitat espanyol encara porten el nom castellà tal com els hi van posar quan van ser registrats. Per a mi aquests detalls són molt importants a l’hora de formar-me una opinió sobre una determinada persona.  
Superada aquesta etapa (muerto el perro se acabó la rabia), a Facebook també he tingut els meus tira i arronsa en alguns amics. A la majoria d’aquests amics els anomeno cucuts (ja sabeu, el moixó que pont els ous als nius d’altres espècies) Si no acabes d’entendre el concepte, t’ho explicaré, no hi ha problema. 
Cal diferencia entre els amics cucuts i la resta, aquells que posen m'agrada o comenten sovint els meus posts. Els cucuts, afortunadament, només apareixen de tant en tant. 
Ja sabeu que tinc la mala costum d’opinar, normalment de política. De vegades les meves opinions (encertades o no –no em considero que estigui en possessió de la veritat absoluta) no agraden a determinada gent que possiblement si creuen que són guardians de la veritat. I ho són, segur que ho són, però de la seva veritat...  
Quan al Facebook casualment (no sóc d'aquells que remeno per la xarxa, ja que prefereixo publicar posts i no a tafanejar) em trobo amb alguns post que no m’agrada o que, simplement, no opino igual, ni poso m’agrada, ni hi faig cap comentari.
Però els cucuts (que rarament posen res de collita pròpia, sinó que es dediquen a compartir enllaços), després, al teu, si que hi fiquen cullerada i normalment sempre volen tenir la darrera paraula. O dit d’una altra manera, si els repliques, ells sempre et tornaran a replicar.
Algunes vegades el to pot arribar a ser tan pujat que m’he vist obligat a donar-los de baixa d’amics i, fins i tot bloquejar-los. Afortunadament no han estat molts, però algun cas s’ha donat...
I jo pregunto: I si tant, tant tenen que explicar, perquè, cada dia, quan s’aixequin de dormir, no utilitzin els primers minuts del dia a escriure una mena d’editorial sobre el que opinen dels darrers esdeveniments? El que he dit abans: amics cucut.  
Tan fàcil que ho tenen... Si no els agrada el que dic, simplement que no ho llegeixin. Llegir-me només els crearà mala sang i, sovint, això perjudica seriosament la salut.

divendres, 18 de setembre del 2015

AIGUA PER A LES SEVES PATATES

Dilluns, el Gran Wyoming i Sandra Sabatés entrevistaven a qui va ser Ministre d’Economia i Hisenda d’uns del governs de Felipe González i també president del Parlament Europeu.
L’excusa per a fer-ho va ser l’ajornament per part de TV3 de la presentació del llibre, escrit conjuntament amb l’economista Joan Llorac: las cuentas y los cuentos de la independencia.  
L’excusa que va donar la televisió pública catalana per ajornar l’acte, va ser per considerar el llibre massa polític (!?) Caldria esbrinar que volen dir amb l’adjectiu massaMassa contrari als interessos de Junts pel sí?
Vaig escolar atentament a l’exministre i ja sé sap, sempre que s’escolten els raonaments d’un gran comunicador (i Borrell ho és), sembla que tinguin raó. L’argumentació i les dades que va donar si no es poden contrastar de forma immediata, sonen a verídiques i només del grau d’empatia que puguis tenir amb la persona que ho explica (en aquest cas Borrell) farà que t’acabis creient o no els seus arguments.
Cal dir també que Borrell va emprar les dosis de teatralitat necessàries per a reforçar les seves tesis i, de passada, tirar per terra els motius que donen tots aquells que defensen l’opció independentista.
En finalitzar l’entrevista vaig treure a la meva gosseta en la que va ser la darrera sortida del dia. Els veïns de casa encara surten a la fresca, un costum que s’ha anat perdent, però que encara hi ha qui el conserva. Ràpidament un dels veïns em va dir:
-Has escoltat el teu col·lega...?
Vaig comprendre que parlava de Borrell i li vaig dir que sí.
A ell no li havia agradat. Abans era de CDC i darrerament s’ha apropat a ERC i el dia 27, amb tota seguretat votarà a Junts pel sí.
-Els altres tampoc ens diuen tota la veritat –li vaig respondre-.
-Això està clar, però a Borrell l’he vist massa arrogant.
També en aquest sentit s’hauria d’analitzar les actituds d’una bona part dels candidats que es presenten aquesta vegada. L’entrada en escena de nous partits i la possibilitat que ha donat la candidatura de Mas d’integrar persones de la societat civil i polítics més o menys apartats de la primera línia, ha fet protagonistes a persones que, segurament, no ho haurien estat en altres circumstàncies. I a alguns d’aquests candidats els hi agrada ser protagonistes de tot allò que passa pels seu voltant.
Aquesta situació es va poder constatar en el debat de candidats de Tarragona que va emetre TV3 dimarts a la nit, en el qual hi havia moltes cares desconegudes per a la majoria dels telespectadors. Però a l’hora de la veritat semblava que quasi tothom volia tenir el seu minut de glòria. Així no és d’estranyar que una gran part del públic que va seguir el debat, hagi quedat decebut i així ho hagi piulat a Twitter.
I és què sense ànim d’ofendre a ningú, a part de ser o no un estat independent, en aquestes eleccions ens hi juguem alguna cosa més?
Des del meu punt de vista sí i molt! Primer que res fer fora a Mas i a la seva política de retallades. Llegia diumenge al Periódico que Mas supeditava l’estat del benestar a la independència de Catalunya. Clarament d’això se’n diu xantatge.
Em reafirmo amb el que dia més amunt: ni uns ni els altres no ens diuen tota la veritat, simplement perquè no els interessa...
Bé, potser no tots... Tampoc cal ser tan contundent.

dimecres, 16 de setembre del 2015

LES ENTREVISTES LES CARREGA EL DIABLE

Sala de premsa del Palau de la Generalitat de Catalunya
No tinc cap dubte de que la concentració de la Meridiana va ser un gran acte electoral. I TV3 va ser la corretja de transmissió necessària per a portar les imatges i les veus a tots els indrets de Catalunya. Ara bé, si per això s’ha de compensar o no a la resta de formacions polítiques, ja no hi entro.
A part d’això, explicava l’altre dia que la pràctica totalitat de la Meridiana per on hi va haver la gran concentració humana, estava ple de cartells de la candidatura de Junts pel sí. M’imagino que a les 11:59 dels dia 10, els diferents equips per a col·locar les pancartes, ja estaven preparats amb la finalitat de que ningú els pogués prendre aquells espais. Els cartells d’altres formacions comCatalunya sí que es pot o la CUP tenia una presència testimonial, mentre que els altres formacions brillaven per la seva absència. Casualitat? No crec en aquesta mena de casualitats.
Davant la denúncia dels partits contraris a la independència (i fins i tot del dret a decidir) presentada a la Junta Electoral Central, aquesta, va dictaminar que, efectivament, es va tractar d’un acte electoralista i que, per tant, s’havia de compensar a la resta de partits en un programa especial i a la mateixa franja horària.
No cal dir que això va ocasionar un gran enrenou no només al si de Junts pel sí, sinó entre els seus fidels i fins i tot entre els que no ho són, però que es decanten cap el costat del procés. Així, ràpidament, va córrer per Whatsapp un missatge per a que el públic en general no mirés la nostradurant la retransmissió del programa especial.  
Televisió de Catalunya va recórrer la sentència i va oferir fer un programa d’entrevistes als candidats d’altres formacions, la qual cosa ha estat rebutjada per la JEC perquè un programa d’entrevistes no té la consideració d’informatiu.
Dit això he d’explicar-vos que hi ha dos classes d’entrevistes: les pactades i les no pactades (o només en part) Les pactades són aquelles on l’entrevistat suggereix a l’entrevistador les preguntes que li ha de fer per al seu lluïment personal. Són exemples d’entrevistes pactades les que els hi feien a Roig i Ferré a Amposta Ràdio.
Però si l’entrevistador és un professional de prestigi, evidentment, no pacta l’entrevista, encara que la majoria de temes que surten, al ser d’actualitat, l’entrevistat pot intuir perfectament que sortiran al llarg de l’entrevista.
Diumenge per exemple, dintre del Objetivo de la Sexta, Ana Pastor va entrevistar Arturo Mas. Segurament que a Mas li hauria agradat més que l’hagués entrevistat la Mònica Tarribas, però no totes les entrevistes televisades les hi pot fer la mateixa periodista...
Sabeu que Mas té moltes tables, fet que li va permetre sortir-se’n airós de la majoria de les preguntes... Però finalment la Pastor li va fer la següent pregunta:
    -Sr. Mas, diguem tres inconvenients que comportaria la independència...
-Aquí Mas es van encallar. El primer inconvenient que es trobaria Catalunya seria la tramitació de la incorporació a la UE, ja que donava per fet que l’Estat espanyol hi posaria tota mena de traves. Encara que moments abans havia afirmat (i continuava afirmant) que Catalunya no quedaria fora de la UE, perquè estava dintre... I el segon inconvenient seria que Espanya no compraria els productes catalans (així com també, Catalunya deixaria de comprar productes als empresaris espanyols), la qual podria significar un estancament econòmic encara que temporal... No va arribar a enumerar un tercer inconvenient.
Mas, sovint, responia a Pastor amb alguna pregunta, mentre que la periodista era contundent amb el President:
-Aquí les preguntes les faig jo, Sr. Mas...
A Mas no se’l veia còmode, sobre tot quan l’Ana Pastor li va preguntar per la corrupció que hi ha als voltants de Convergència. Aquí Mas va dir que posava la ma al foc per Daniel Osàcar, el tresorer a qui sé li imputa el finançament irregular del partit i va negar que el seu partit es financés irregularment a través de les comissions per les obres realitzades per determinades empreses.
Finalment, Mas també va dir que mai renunciaria a ser candidat a la presidència de la Generalitat si la seva candidatura (o la que va ell) fos la més votada (la qual cosa està assegurada abans de començar la partida)
I és que si TV3 fes finalment les entrevistes als candidats no independentistes, potser en lloc de sortir-se’n bé, podrien sortir-ne malparats i en lloc de ser un programa per al lluïment personal, podria resultar tot el contrari.
I és que ja sé sap: Sovint les entrevistes les carrega el diable.  

dijous, 10 de setembre del 2015

LA CLAU I EL PASSAPORT

Pedra amb el símbol jueu. 
El passat diumenge el suplement Més Periódico del Periódico de Catalunya portava un reportatge sobre el restabliment de la nacionalitat espanyola dels jueus sefardites, aquells que van se expulsats d’Espanya pels Reis Catòlics el mateix any del descobriment d’Amèrica i del final de la Reconquesta espanyola que va representar la rendició de Granada.
Als jueus espanyols se’ls va convidar a convertir-se al cristianisme o, en el cas de no fer-ho, serien expulsat, tal i com succeir amb la immensa majoria.
Molts d’aquests jueus van ser acceptats a Turquia amb el beneplàcit del sultà de l’època. Allí van formar diverses colònies que, com no es van arribar a mesclar mai amb la població autòctona. Aquest fet els hi va permetre conservar la parla (castellà antic) que tot i que, vulguis o no, ha patit la influència de l’idioma que es parla a cada lloc, encara té un alt grau de comprensió i, per tant, no resulta difícil entendre’l.
Es miri com es miri, l’expulsió dels jueus primer i dels anomenats moriscos anys més tard, va significar un greuge monumental per aquelles comunitats. Una de els pitjors atrocitats que pot partir el ser humà és haver d’abandonar la seva casa, ja sigui per pròpia voluntat o bé forçat per les circumstàncies. Aquest drama el tenim ara ben present amb la crisi del poble sirià i la impròpia conducta d’Europa en general i de la majoria (per no dir tots) els països en particular.
Després de més de 500 anys, l’Estat espanyol ha volgut reparar el greuge comès i els hi ha donat la possibilitat de recuperar-la. Però el que hauria de fer-se de forma automàtica, s’ha convertit en un procés llarg i feixuc. Primer hauran d’aprendre per mig de cursets el castellà actual i després s’hauran d’examinar a l’Institut Cervantes que tinguin més prop del seu domicili. I els cursets no són barats... Per aquells que tinguin més dificultats, el curs els podria costat més de 1.000€. Per tant, seran molt pocs els sefardites que finalment optin en recuperar la nacionalitat espanyola que els hi va ser sostreta per la força de la desraó.
Davant d’aquest cas, cap fer-se una pregunta: ¿Quina necessitat tenen els jueus sefardites en recuperar la nacionalitat que van perdre els seus avantpassats fa més de 500 anys?
Podria ser per sentimentalisme, però n’hi ha una de molt més pràctica: l’obtenció de la nacionalitat espanyola comporta poder tenir passaport espanyol i, per tant, poder viatjar sense visat per tota Europa.
Acabaré explicant-vos una vivència personal que bé l’hauria pogut incloure dintre del Túnel del Temps que, com sabeu, publico de tant en tant.
Deu de fer aproximadament 20 anys vaig conèixer a Eli (Elias), un jueu sefardita (evidentment) que havia nascut i s’havia criat a Turquia. Eli sabia que la seva família era originària de Toledo i quan van marxar es van emportar la clau de casa, pensant que algun dia hi podien tornar. La família encara conservava aquesta clau, tot i el pas del temps.
Es guanyava la vida com a guia turístic, ja que, com he dit més amunt, el grau de comprensió delseu castellà és molt alt i, la qual cosa, permetia explicar sense gaires dificultats tot allò que podia interessar als turistes sobre Istambul.  
Eli disposava de doble nacionalitat. Una la que va obtenir per naixement: la turca. L’altra no era l’espanyola, com potser que, erròniament has pogut pensar. L’altra era la israeliana.
Com a jueu va poder fer el servei militar a l’estat d’Israel i després d’una anys de servir al país hebreu (4 o 5), els hi donaven la nacionalitat. Com dia Eli, no era el mateix anar pel món amb passaport un passaport turc que amb un d’israelià, sobre tot a països com els Estats Units.     

dimarts, 8 de setembre del 2015

LA CONTROVÈRSIA DE LA N-340

l'AP-7 prop de l'Aldea. 
El passat dilluns va haver un greu i espectacular accident a la N-340 en les immediacions del Perelló. Segons sembla, el conductor d’un trisme veí de la població del Baix Ebre de 85 anys va envair el carril contrari topant contra un camió que circulava en sentit contrari provocant d’immediat un incendi. Un segon camió que circulava darrere del primer també va topar amb el  primer i de retruc també es va incendiar. El balanç va ser de 3 morts (els conductors dels 3 vehicles), mentre que l’acompanyant del veí del Perelló (venien de replegar garrofes), va resultar ferit, però segons informacions dignes de crèdit, sembla que evoluciona favorablement. Aquest accident ha reobert el debat sobre la seguretat a la N-340, ja que aquest 2015 s’ha incrementat la sinistralitat a dita carretera.
De solucions n’hi ha més d’una. La primera seria l’acabament de la A-7 (autovia) que porta anys encallada a Cabanes (pel Sud) i a l’Hospitalet pel Nord. I la segona la gratuïtat de la AP-7 en tot aquest tram. Però de moment sembla que ni una ni l’altra solució estan contemplades pel govern de l’Estat que és el responsable directe de totes dues infraestructures.
Per una part, l’A-7, un any més (i en portem uns quantes), no té ni un euro d’assignació als Pressupostos Generals de l’Estat per al 2016 i que el govern del PP s’ha afanyat en redactar el mes passat i que té intenció d’aprovar dintre d’aquesta legislatura. Un fet insòlit i sense precedents en la història del nostre país i que pot hipotecar les polítiques econòmiques del nou govern que surti de les urnes el mes de desembre (les eleccions segurament seran el dia 20) La gratuïtat de la AP-7 comportaria indemnitzacions a l’empresa concessionària (ACESA), la qual cosa, sembla que també està fora dels plans del govern.
Recordo que fa anys a Riba-roja d’Ebre hi havia un pot (construït dintre del programa PENTA d’evacuació nuclear) que acabava amb un camí de terra. Difícilment un camí pot ser utilitzat com a mitjà d’evacuació en cas de catàstrofe nuclear. Coses del nostre país que per molt modern que sigui, en molts de casos segueix sent un país de pandereta.  
L’A-7 és un cas similar. Tot i ser una alternativa a la N-340 (la nacional més transitada de la península) i l’AP-7 (possiblement l’autopista més cara), el diferents governs no la contemplen com una obra prioritària i per tant, continuarà per acabar, si és que algú no hi posa remei, durant molts i molts d’anys.
Sovint s’acusa als polítics de la zona (diputats al Congrés i Senadors) de no fer prou pressió per a que arribin les solucions que demanda el territori. Potser qui els acusa té raó, però la culpa no és només d’ells, sinó de la pròpia ciutadania de les nostres comarques.
Ho he dit moltes vegades que la gran dificultat que té l’A7 és creuar l’Ebre. Però és una dificultat del tot superable (només cal veure la quantitat de ponts que creuen el riu) El pont també és, evidentment, el tram més car. Però si a aquesta dificultat, des del territori encara sé li posen pals a les rodes, llavors ja hem begut oli.
La ciutat de Tortosa voldria que el pot passes una mica més amunt d’on està previst fer-se. En canvi a la ciutat d’Amposta ja els hi va bé i no estan disposats a que es mogui un metre. Però si es fa allà on està previst topa amb els ciutadans de Campredó que al·leguen que parteix en dos la seva població i que la raval del Pom quedaria separada del nucli principal. A l’Hospitalet de Llobregat (amb una població molt superior), la via del tren fa anys que divideix en dos el seu nucli... I és que com diu la dita, mai plou a gust de tothom.  
I parlant de polítics, vull recordar que hi ha eleccions cada 4 anys (bé, menys les autonòmiques que són cada dos...) i per tant, la ciutadania hauria de premiar o castigar els nostres representants en funció del paper que fan als respectius parlaments. No es pot prometre en campanya electoral el oro y el moro y després no moure un dit per aconseguir-ho.
El territori demanda solucions. I no només en infraestructures, sinó en desenvolupament en general. Tot això es solucionaria amb una Catalunya independent? Segurament els que són partidaris de la independència ens diran que sí, però permeteu-me que un cop més sigui escèptic. Tot va en relació de la demografia d’un territori: més habitants, més vots; més vots, més força. I a les Terres de l’Ebre, demogràficament parlant, som no res comparat amb les concentracions de les grans àrees metropolitanes.
Potser ens haurem de resignar... O reaccionar contundentment!! 

diumenge, 6 de setembre del 2015

ACABARÉ PERDENT L'AFICIÓ AL FUTBOL

Abans que res fem una mica d’història. L’any 1965 TVE (l’única televisió que hi havia en aquella època) va crear el programa esportiu Ayer Domingo que, evidentment s’emetia el dilluns. Aquest programa era el resum de la jornada futbolística i si es feia el dia següent és perquè la tecnologia de l’època no permetia oferir-lo a les poques hores d’haver acabat els partits. Llavors les imatges havien de volar (literalment) des de la ciutat on es jugaven els partits fins als estudis de Prado del Rey a Madrid.  
Buscant per Internet he trobat que aquest programa es va emetre fins 1972 i a partir de 1973 van començar les emissions d’un nou programa: Estudio Estadio, que encara perdura. Per cert, l’arribada d’aquest nou programa va portar tot una sèrie d’innovacions tecnològiques, com ara laarxiconeguda moviola.  
Permeteu-me que posi en qüestió aquestes dades i que, encara que només sigui per una vegada, contradigui al Sr. Internet.    
Mireu, el mes d’octubre de 1976 vaig començar a treballar a Castelló. Per aquella època, la capital de la Plana tenia un gran nombre d’aficionats al Barça, molts més que al Madrid o fins i tot al València. Tenia 18 anys i com haurien fet la majoria de joves, una vegada acabàvem de treballar sortíem per Castelló a fer unes cerveses. Un dia el propietari d’una de les tasques on solíem anar ens va dir:
-Com continuï guanyant el Barça, els dilluns hauré de tancar el Bar, ja que la gent es queda a casa per veure el resum del partit.
Per tant, hem de deduir que la temporada 1976-77 (que al final no va guanyar el Barça tot i proclamar-se campió d’hivern) encara s’emetia el programa Ayer Domingo.    
Ara donem un salt en el tems. A la dècada dels anys 80 es van començar a crear les televisions autonòmiques (TV3 va començar a emetre l’any 1983) i a partir de 1990 les privades Antena 3, Tele5 i Sogecable (Canal +) I poc a poc, els nostres receptors es van anar omplint de canals al mateix ritme en que les televisions en obert anaven perdent qualitat.  
Un dels programes estrella de les televisions ha estat des de fa molts d’anys el futbol. Normalment, les màximes quotes d’audiència televisiva sempre coincideixen amb la transmissió d’un gran partit de futbol (al menys sobre el paper) Per això, tant els estaments futboleros  com les televisions, se’n han adonat que es necessiten mútuament i, a la vegada han buscat allò que és millor per als seus interessos. Evidentment amb el suport dels governs respectius.
Va ser en època d’Aznar quan un dels dos partits de lliga entre el Barça i el Madrid va passar a oferir-se en tancat. Es a dir, pels canals de pagament. La Lliga de futbol és garantia així un ingressos suplementaris i les televisions privades veien com augmentaven el nombre d’abonats davant de qualsevol retransmissió de futbol. Un negoci rodó!
I com que tot anava vent en popa, es va passar d’un partit en obert i un de tancat a dos de tancats. Així, si vols veure un Barça-Madrid, d’una manera o d’una altra t’hauràs de rascar la butxaca.
No obstant, però, el desengany més gran el vaig tenir en veure que les grans estrelles del futbol sempre demanaven més diners a l’hora de negociar els nous contractes, indiferents a la realitat d’una bona part de la societat que, mentre, veien com se’ls hi rebaixava el sou o directament, es quedaven sense feina. Davant d’això vaig decidir no gastar-me un duro més en futbol, al menys de forma conscient. Les fundacions que tenen alguns jugadors o els partits benèfics que juguen de tant en tant només serveixen per a rentar una mica la seva imatge. Personalment no em convenç.
La darrera polèmica ha arribat amb el començament de la lliga 2015-16. Si pràcticament abans no podíem veure partits en obert, a hores d’ara ni tant sols podem veure resums decents dels partits. I és que aquest any, la Lliga de Futbol Professional amb Javier Tevas al capdavant, ha decidit vendre els drets d’aquestes imatges a TVE. Llavors, el canal públic, pel dret a la informació que tenen la resta de cadenes, els hi passa un petit resum tancat, sense la possibilitat de poder triar les imatges o fer-ne altres usos, com per exemple repetir les imatges més conflictives (la moviola de la que parlava més amunt) Aquestes imatges només es podran oferir durant les notícies i, per tant, no es podran emetre en cap d’altre cas.
El tema va així. La Lliga, propietària dels drets del futbol professional, ven a TVE un resum de 5 minuts. Aquests 5 minuts recullen els gols (si és que els hi ha), les millors jugades així com les més polèmiques (penals, fores de joc...) Després TV3 vent a la resta de cadenes amb les que s’ha firmat un contracte sobre 1,5 minuts. Normalment, a part dels gols (si els hi ha) poca cosa més es pot veure i, per suposat, mai les jugades conflictives.
L’únic grup que no ha signat el contracte ha estat Mediaset, propietari de Tele5 i la Cuatro entre d’altres. I ho han fet perquè ho consideren injust i, per suposat, apel·lant al dret de la informació. Encara que no miro quasi mai cap d’aquests canals, en aquest cas estic plenament d’acord amb la seva postura.
Al final passaré de desenganyat a perdre per complet l’afició al futbol. Què trist!