Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aliments. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aliments. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 de març del 2018

LA CEBA ENVASADA

Foto: el Periódico de Catalunya. 

De vegades una simple cosa ens pot arribar a fer replantejar-nos-en moltes. Com per exemple una ceba envasada amb una safatade porexpan i recoberta de plàstic d’embolcallar.
La pregunta que se va fer molta gent quan ho van veure, va ser: Cal tant d’envàs per a una sola ceba?
Com sabeu, des de l’any passat, als súpers, però també a qualsevol botiga on venguin productes d’alimentació, higiene, etc.  està prohibit donar de franc les bosses de plàstic tant tradicionals en aquests tipus d’establiments. Ara si les vols les has de pagar. I ja sabeu, pagant Sant Pere canta... O el que és el mateix, el que vulgueu...
Quan se va anunciar la mesura de cobrar les bosses, ja vaig dir que se quedava curta, ja que quotidianament ens arriben a casa molts d’altres envasos i plàstics que potser no caldria.
Quan parlo d’aquest tema no puc deixar de recordar que passava quan jo era menut. Per a començar no hi havia súpers. A la Galera hi havia la botiga de la tia Curra, la del tio Eduardo de Moquilla, la de Pontil i l’estanc on també s’hi venien queviures. També recordo encara que molt de passada les del tio Verge i la de la tia Maria Teresa. Quan compraves aliments de tall (pernil salat, mortadel·la...) o sardines salades, etc. t’ho embolcallaven en paper. En canvi, si compraves cigrons, fesols, fideus, etc. t’ho posaven dintre d’una paperina també de paper, ja que tot se comprava a granel. Per tant, no hi havia bosses de plàstic.
El que si que hi havia de plàstic eren les ampolles de lleixiu. Però, sabeu que passava amb les ampolles de lleixiu buides? Les retornaves a la botiga on les havies comprat i té les bescanviaven per plats i gots de duralex. Allò si que era reciclar.
Però els productes alimentaris no era l’única cosa que se podia comprar a granel. Me’n recordo que una vegada vaig anar a comprar oli de motor a una tenda especialitzada del passeig marítim de Vinaròs. Si portaves la llauna (en aquell temps hi havia molta gent que se canviava a casa l’oli –tot i que després l’acabàvem tirant a qualsevol lloc-), té l’estalviaves i per tant l’oli te sortia bastant més barat.
Ja sé que eliminar els plàstics immediatament no és possible, però tampoc és impossible que puguin acabar desapareixent. Només fa falta voluntat política i empresarial.
Com sabeu el plàstic se fabrica a partir del petroli. Però hi ha matèria primera per a poder fabricar envasos ecològics i biodegradables i, per tant, respectuosos amb la natura. Per exemple de la pellofa de l’arròs se’n fabricaven... Per què no van tenir èxit? No vull pensa que per cars, que potser si que eren una mica més cars. Vull pensar que per comoditat de les grans distribuïdores: és més fàcil trobar plàstic que un producte substitutiu que serveixi per al mateix.
Però mentre això arribi, ja sabeu: R.R.R.R.: Reduir, Reutilitzar, Reciclar i Recuperar.     

dijous, 3 d’agost del 2017

Tot acaba en Aznar

ANTÓN LOSADA


No ho va dir en veu alta però el missatge no podia ressonar més nítid: si volen saber res sobre finançament il·legal o caixes b preguntin a Lapuerta o a l'anterior president del PP


La frase clau de la declaració del testimoni Mariano Rajoy va ser afirmar que entre el 1993 i el 2003 s'ocupava de la política i ni en sabia ni n'havia de saber de qüestions econòmiques. Al Partit Popular són tan fins que, al llarg dels més de 30 anys que acumula com a dirigent, mai ha parlat de diners. No ho va dir en veu alta però el missatge no podia ressonar més nítid a la sala: si volen saber res sobre finançament il·legal o caixes b, preguntin a Álvaro Lapuerta i si no al president del partit llavors: José María Aznar, perquè tot comença i acaba amb aquest senyor que ara es fa fotografies amb Albert Rivera.
El següent moviment en la seva estratègia va consistir a afirmar, també amb rotunditat, com va ser precisament ell, ja com a president del partit, qui va donar l'ordre de deixar de contractar Correa i els seus sequaços. No es va mostrar tan precís a l'hora d'explicar-nos per què. Tot es va deure a unes sospites sobre si estaven fent alguna cosa lletja però no il·legal; és l'acomiadament perquè no m'agrada, una categoria tan innovadora com l'acomiadament en diferit de Luis Bárcenas.
L'home que només es responsabilitza de la política i no atenia el finançament i els contractes del partit va ser, paradoxalment, qui va acomiadar la trama Gürtel perquè alguna cosa hi veia que no li agradava. L'home que només atenia l'estratègia política i no es ficava amb els temes econòmics va ser, de nou paradoxalment, qui va aconsellar a Esperanza Aguirre que esbrinés què estava passant en alguns ajuntaments de Madrid; encara que després ja no s'hi va interessar més perquè ell no es preocupava d'aquests detalls. El principi general tenia les seves excepcions: Mariano Rajoy no s'ocupava dels afers econòmics excepte quan li convenia i es tractava de fer neteja; per a pràctiques sospitoses i empara de corruptes i les seves corrupteles preguntin a uns altres.
El testimoni Rajoy va intentar evitar el temible "no ho sé" i el desprestigiat "no me'n recordo" des del primer minut del seu testimoni. La memòria li va funcionar perfectament mentre va poder transitar per la zona de confort que li van subministrar el lletrat de Bárcenas, exercint del seu advocat defensor, els esbroncs de l'estil Don Pantuflo del president de la sala i la seva coartada sobre la seva responsabilitat política i la seva ignorància econòmica.

RECORDS NÍTIDS

Els records es van anar fent molt menys nítids i més selectius a mesura que l'anaven interrogant sobre els papers i els missatge de Bárcenas, el pagament del seu viatge a Canàries després de la derrota del 2004, o la sorprenent supervivència de les empreses Gürtel a València i Madrid, malgrat les instruccions per deixar de contractar-los. No obstant, ningú va ser capaç de posar-lo en una dificultat que no hagués resolt mitja dotzena de vegades abans. Rajoy va passar la prova amb la seva acreditada habilitat de l'opositor que sap com preparar els temes millor que el mateix tribunal. En seu judicial ha deixat traçada una frontera de responsabilitat política entre el Partit Popular d'Aznar i la Gürtel i el Partit Popular de Rajoy i el marianisme.
La declaració de Rajoy va tenir almenys la virtut de treure del seu embadocament els partits de l'oposició. El PSOE va abandonar per un moment el seu embolic sobre la plurinacionalitat i Podem va deixar de discutir una estona sobre la transcendent qüestió d'entrar o no en el govern de Castella-la Manxa. Pel que fa a Ciutadans, també aquí es va comportar com una marca blanca i ni tan sols va sortir el seu líder a fer una valoració de rutina, perquè l'important és passar com més aviat millor aquestes basques.

diumenge, 16 de juliol del 2017

EL PA NOSTRE DE CADA DIA

Estava treballant a Juan Chaler Chaler SA de Vinaròs. Devia de ser l’any 1983 o potser el 84... Un dia escoltava la ràdio i entrevistaven a un professional de l’alimentació amb motiu de la celebració d’Alimentària, una fira del sector de l’alimentació. El periodista li va preguntar a l’expert per la qualitat de la farina amb la que es fabrica el pa a Espanya. La seva resposta, a part de sobtar-me, és d’aquelles que no s’obliden:

-A qualsevol país d’Europa, la farina que es consumeix aquí seria per a farratge...  
  
Penseu que estic parlant de fa uns 35 anys... Si llavors s’emprava aquesta farina, què estem consumint ara?
Tot això us ho explico perquè aquests dies que hem estat principalment per Galícia, hem pogut comprovar que tenen una qualitat del pa que, a priori (evidentment no he fet cap tipus d’anàlisi) és excel·lent. El pa no acabava de ser blanc, tenia una certa tonalitat grisenca, com si fos pa d’espelta que, com sabeu es tracta d’una farina antiga que avui en dia se sol usar molt poc. Tot i això, de pa d’espelta se’n pot torbar a alguns lloscs, com ara al restaurant Supersà Tast de Tortosa, tot i que no deixa de ser prefabricat.

És una vergonya que el millor pa que es pot consumir a Amposta (al menys que jo sàpiga) al supermercat Lidl.
I és que la majoria de fleques només venen pa prefabircat, d’aquell al que només li falten uns minuts de forn. Però a la vegada és el que la majoria de la gent demanda. Si no hi hagués demanda, evidentment no se’n fabricaria.
Un dels pans més habituals de les fleques i súpers actuals és la barra gallega. Suposo que li diuen així per anomenar-la d’alguna manera, potser perquè el que li va posar el nom coneixia perfectament la qualitat del pa que se ven a Galícia i que res té que veure amb la barra que porta el seu nom.  
Recordo que fa més de 20 anys un empresari tarragoní, del que no he trobat referències a Internet, va rebentar el preu del pa venent baguettes molt barates des de els diferents punts de venta que anava obrint, primer a Tarragona ciutat i més tard a d’altres poblacions de la província com per exemple Tortosa. La cosa no va acabar bé, perquè ja sabeu que ningú dóna duros a quatre pessetes i l’empresari sembla que no pagava els lloguers dels locals que havia arrendat.
Si us hi heu fixat, les fleques ambulants que solen acudir sobre tot a les festes temàtiques que s’organitzen a poblacions com Amposta (Festa del Mercat a la Plaça) o Tortosa (Renaixement), tenen un gran èxit i el pa no és que sigui gran cosa (el de Galícia és molt millor), però si que és més bo que el que es ven als establiments tradicionals.
Ara fa just un any vaig visitar el poble de Cucugnan a la regió francesa de les Corbières. A la part alta del poble hi ha un antic molí i just als seus peus un forn i una botiga on se venien diversos tipus de pa i pastes elaborades amb farines antigues... Tot i que el pa francès també és millor que el que consumim aquí, l’èxit de la tenda era inqüestionable.


divendres, 17 de juny del 2011

ALIMENTS, CRISI, AJUTS, ADMINISTRACIONS...


Un dia d’aquesta setmana, un company de treball, mentre esmorzàvem, ens explicava que en un programa de la televisió (no recordava si es tractava de Comando Actualidad) va sortir com els treballadors d’una empresa agrària havien de tirar les patates no considerades aptes per al consum, segons les normes de les autoritats sanitàries. Algunes d’elles només tenien petits talls que s’havien fet en el moment de la recol·lecció o, simplement, una punta verda o qualsevol altre tipus “d’imperfecció”. També les de petit calibre.
El meu amic opinava que amb els milions de persones que hi ha al món que no tenen que menjar, li semblava que en lloc de tirar-se podria es podria destinar com ajut per a tota aquesta gent. Evidentment això no deu de passar només amb les patates, sinó en la majoria dels altres productes agraris. Per no parlar dels excedents que de vegades hi ha.
Ahir vaig viure un primera persona un cas, infinitivament petit, si el comparem al que us he explicat, però que a mi me’l va recordar i que, segurament, no deu de ser, ni molt menys, aïllat. Al súper on sol anar a comprar en sortir del treball per a fer la compra diària (ja sabeu, pa, aigua, carn, etc.), vaig comprar un pack amb dos brics de gaspatxo de la marca blanca distribuïda per l’establiment. Al passar per caixa, la caixera se’n va adonar que un d’ells perdia una mica de líquid degut a un petit forat que tenia a la base. La meva sorpresa va ser quan em va dir que hauria de tirar els dos brics. “Però si un està bé!” Li vaig dir. “D’acord, però són les normes” em va respondre. Ni tant sols se’l podien quedar pels treballadors... Inaudit!
Desgraciadament, quan parlem de persones que pateixen fam, no em de pensar només amb els “negrets de l’Àfrica”. A casa nostra, degut a la crisi econòmica, també hi ha moltes famílies en greus problemes per arribar a final de mes i, en conseqüència per alimentar-se el suficient o de forma correcta. Però al menys aquí disposem d’un sistema d’ajudes per a pal·liar aquestes deficiències. Aquí, diverses ONG’s hi juguen un paper cabdal: Creu Roja, Càritas, Siloe, etc.
Però són les diverses administracions públics implicats les que han de vetllar pel bon funcionament de la distribució dels aliments.
Darrerament, hi ha sobre tot mares, que acudeixen als serveis socials de la Generalitat de Catalunya per demanar ajuts per als seus fills, sovint desatesos pel pare. El departament de Benestar i Família els hi demana un requisit que, fins ara, no s’havia demanat: “Resolució dereconeixement del dret a percebre la prestació del Fons de garantia delpagament d’aliments de l’Estat”. 
Algunes d’aquestes persones arriben a l’Agència Tributaria per a demanar-ho, ja que així se’ls hi indica. En ser ateses, ben bé no saben el que volen i ens mostren els full amb els requisits que se’ls hi ha lliurat. Davant les nostres primeres actituds de sorpresa, finalment tinguérem que esbrinar de que es tractava i on adreçar-se. Com el seu nom indica, es tracta d’una “resolució”, per tant, primer ha d’haver-hi una sol·licitud. I l’organisme competent és el Ministeri d’Economia i Hisenda (que no s’ha de confondre amb l’Agència Tributària que només és “una part del tot”, la que s’ocupa dels impostos)
Davant d’això és evident que al nostre país o falta coordinació entre les diferents administracions o sobren administracions o, al menys, “una finestreta única”, llargament reivindicada per molts ‘experts on acudir per a resoldre els dubtes.