Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris capitalisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris capitalisme. Mostrar tots els missatges

dissabte, 17 de març del 2018

VERITATS COM A PUNYS


Avui 17 de març s’han celebrat diferents concentracions en pro d’unes pensions dignes. Una d’aquestes concentracions ha tingut lloc a la plaça de l’Ajuntament d’Amposta.
Durant la mateixa s’han llegit dos manifestos. El primer de la Marea Pensionista de les Terres de l’Ebre i el segon, més general, el que s’havia consensuat arreu de Catalunya.  
Tot i que de vegades no ho sembli, ja que vaig amunt i avall fent fotos, estic atent a allò que s’està llegint. Aquest matí els dos manifestos m’han agradat. No sé si tindran l’eficàcia que haurien de tenir, però m’han agradat. En tots dos s’han dit veritats com a punts.
Segurament molts dels assistents heu pensat que eren massa radicals, ja que se deixava en mala situació a la majoria de la classe política d’aquest país: PP, C’s, PSOE. És natural que així sigui, ja que, sobre tot al primer, se notava la ma executora d’un vell militant comunista...
Però si el comunisme és radical, no ho és també el capitalisme? Entre dimecres i dijous va circular pel whatsapp un vídeo d’Albano Dante Fachín recomanant un documental que va emetre el Canal 33 el mateix dijous. El documental titulat 12 d’Octubre, cultura de l’odi i legítima autodefensa, anava sobre la diferent vara de mesurar de la justícia espanyola respecte a les accions comeses pels grups feixistes i les que fan els col·lectius que se’ls hi enfronten.  
Si vau veure el documental (i sinó al final d’aquest cometari us poso l’enllaç) una de les coses que se va dir és que el feixisme és fill del capitalisme. Per tant, si els volem tombar, l’única manera de fer-ho és organitzar-se i lluitar pacíficament contra aquestes ideologies.
És evident que des de fa dècades, en el tema de pensions, passa allò de que a cada bugada s’hi perd un llençol. En el decurs d’aquestes darreres dècades, d’ençà del Pacte de Toledo, per aconseguir una pensió, cada vegada s’han d’haver treballat més anys i a part d’això també s’ha allargat la edat mínima de jubilació. És cert que cada vegada l’esperança de vida és més gran, però no sé si això és suficient argument per a legislar sempre en contra dels ciutadans. Me resisteixo a creure de que és així.
També va en contra dels futurs pensionistes que s’agafin cada vegada més anys per a calcular la base reguladora. Normalment, com més endarrere vas, té trobes en sous més baixos, ja que quan un comença a treballar guanya molt menys que els darrers anys d’activitat. Per tant, a base reguladora més baixa, pensions més baixes. I si a tot això li sumem que quan ja se és pensionista t’apugen les pensions una misèria, a quina conclusió arribeu?
Els jubilats i pensionistes agrupats poden tenir molta força. Segurament molta més de la que molts se pensen, ja que poden fer caure governs.
Jo no sóc partidari de formar un grup polític que ens representi de forma exclusiva. El que fa falta és que hi hagi un partit polític que anteposi els drets socials de tots els ciutadans a les polítiques neoliberals i capitalistes que apliquen TOTS els partits quan arriben al govern.
La societat en general s’ha de mentalitzar el tema pensions ens afecta a tots (o a quasi tots, ja que aquells que als 80 anys encara segueixen actius als consells d’administració de les grans multinacionals, segur que no el afecta) Als que ja estan jubilats i a aquells que encara comencen ara a treballar, però que també els arribarà el dia de jubilar-se per molt lluny que ho vegin.
Fins que la societat no se’n adoni del greu problema que poden tenir en un futur ja no molt llunyà, el capitalisme ens seguirà devorant com ho ha fet sempre. 

Cliqueu AQUÍ si voleu veure el vídeo.        

diumenge, 14 de maig del 2017

RETORN ALS ORÍGENS

Diuen que sap més el dimoni per vell que per dimoni... Això ens passa als que ja fa anys que pentinem canes, que sabem més pels coneixements i experiències acumulades al llarg de la vida més que no pel que vam aprendre a l’escola.  
Divendres llegia al diari que el líder laborista anglès Jeremy Corbyn planteja nacionalitzar l’energia i els trens, una proposta que, segurament donarà molt que parlar, però encarà se’n parlarà molt més si finalment governen els laboristes i executen aquestes propostes.
Any 1982. La UCD que havia portat a Adolfo Suárez a la Moncloa, estava en franca descomposició. Fins i tot el propi Suárez havia creat un nou partit, el CDS. El triomf del PSOE encapçalat per Felipe González es veia venir. Tothom ho donava per fet.
Fins i tot hi havia qui pensava que amb l’arribada dels socialistes hi hauria canvis radicals. Sé parlava per exemple de nacionalitzar la banca o, al menys, les caixes d’estalvis que, com sabeu, la majoria d’elles depenien de les diputacions provincials i per tant, d’alguna manera ja formaven part de l’estructura administrativa de l’Estat.
El començament va ser prometedor i inesperat. De la ma executora a Miguel Boyer, el superministre d’economia, es va nacionalitzar el grup RUMASA de José María Ruiz Mateos. Però va ser un miratge.
Poc a poc l’Estat es va anar desfent de les companyies industrials, mineres i de serveis que formaven part de l’Institut Nacional d’Indústria (l’INE) De fet, la seva privatització era directament proporcional als excàrrecs del govern que trobaven als seus consells d’administració una jubilació daurada.
Felipe González va ser el primer de soltar llast, ja que segons sembla (ja sabeu que no sóc un expert en res) es va començar per les que pitjor situació econòmica tenien. Però poc a poc hi van anar trobant el gust i es van començar a vendre les joies de la corona: ENHER, ENDESA, Telefónica (no pertanyia a l’INE), etc. Era una manera de fer caixa durant els períodes de crisi econòmica. Després ens venien la moto del miracle econòmic espanyol, però en realitat estaven fent una estratègia econòmica de llibre. Tampoc n’hi havia per a tirar coets com va fer els governs d’Aznar.
La idea de Corbyn no me desagrada, es a dir (tal com diria Rajoy), m’agrada. Però dintre d’un món globalitzat on la gran capital imposa la seva llei, és molt difícil que el pugui portar a terme. És una manera de retornar als orígens del socialisme, però molt me temo que es quedaran a mig camí, si és que arriben tan lluny...
La gran errada del socialisme (en general) va ser deixar-se influir fins abraçar les tesis del Capitalisme o del Neoliberalisme, es a dir, el que estic repetint sovint en aquests darrers mesos: Perdre els seus orígens. Sempre s’ha dit que els partits (com qualsevol col·lectivitat) està per sobre dels individus, però són alguns d’aquests els que acaben controlant tot el col·lectiu per a fer-lo anar cap els seus interessos personals. Buscar complicitats i convèncer a la resta no és una tasca difícil per aquells líders als qui la gran majoria els hi ha dipositat la seva confiança col·locant-los a la part més alta del partit primer i, posteriorment del govern.
Quan al capital sé li dóna un dit t’acaba prenent el braç. Recuperar el que s’ha perdut necessita d’una altra revolució, però la societat (en general) està massa acomodada per aixecar-se del sofà.      

dissabte, 18 de febrer del 2017

SOCIALDEMOCRÀCIA

La socialdemocràcia no deixa de ser un socialisme ligth, un concepte polític que suavitza les formes tradicionals del socialisme. La socialdemocràcia ha acabat acceptant conceptes tan antagònics amb el socialisme com capitalisme, neoliberalisme, lliure mercat, globalització (no confondre amb internacionalització), etc.  
Dit això, afirmo rotundament que la socialdemocràcia va de baixa. Quan vols navegar entre dues aigües, corres el risc d’acabar ofegant-te.
Voleu saber per què ho dic? Senzillament a la vista de la passada Assemblea Ciutadana de Podemos que va enterrar la línia més moderada, més socialdemòcrata, que representava Íñigo Errejón.  
Pel que sé sap, Íñigo Errejón representava la línia més moderada del partit, la que podria arribar a entendre’s amb el PSOE per apartar el PP del govern d’Espanya. Però el 60% (aproximadament) dels afiliats al partit van optar per Pablo Iglesias II que representa un sector més radical (tot i que no el més, ja que el tercer nom en discòrdia és Miguel Urbán, que representa el sector anticapitalista) Per tant, es podria dir que el sector anticapitalista de Podemos seria l’equivalent a les CUP, tot i que, aquesta formació és també independentista.  

Com s’ha arribat a la radicalització d’idees? (Radicalització amb matisos, ja que l’etiqueta de radical la solen col·locar els que, precisament, ostenten posicions contraposades) Molt fàcil: per la degeneració dels sistema socialdemòcrata. Per haver-se apartat considerablement de les idees originàries, dels valors tradicionals del socialisme democràtic.
Sóc dels que li reconec coses bones a Zapatero, sobre tot a la seva primera legislatura (derogació del PHN, llei de igualtat que va permetre casar-se a les persones del mateix gènere, llei de la dependència, etc.) Però va cometre l’enorme error de no voler acceptar (al menys públicament) que s’estava entrant en un període de crisi i, per tant, no va prendre les mesures necessàries per a mirar de moderar el seu impacte.
És cert que al final es va fer alguna cosa com el famós Pla E que va permetre als ajuntaments fer un grapat d’obres, de vegades innecessàries, per a fomentar l’ocupació a mesura de que l’atur anava augmentat per la pèrdua de llocs de treball, sobre tot a la construcció.
Però el pitjor va arribar els darrers mesos del seu govern (de fet no va acabar la legislatura) quan per manament d’Europa va haver de començar a aplicar les primeres retallades econòmiques, sobre tot als sous dels treballadors públics)
El Moviment del 15-M (de 2011) va ser, precisament, un moviment de protesta contra aquelles primeres mesures que va aplicar el govern de ZP, però sobre tot per a reclamar una democràcia molt més participativa, més real... D’aquest moviment va sortir, precisament Podemos.  

Si el passat cap de setmana hagués guanyat Errejón i el seu sector, molt possiblement podria facilitar en un futur un pacte entre Podemos i els partits considerats d’esquerra, com per exemple el PSOE... Però també és possible que la democràcia hagués perdut part del seu significat.

Per cert: Per què el feixisme, el capitalisme, l'autoritarisme i totes les doctrines de la dreta no estan en crisi? 

dissabte, 5 de desembre del 2015

QUÈ SÓN LES CUP?

Els mitjans de comunicació les qualifiquen de diverses formes: antisistema, radicals, d’extrema esquerra, anticapitalistes, etc.
En alguns d’aquests qualificatius hi estic d’acord, però en altres no. Penseu que els qualificatius els hi posen els altres, per tant, m’agradaria que ells mateixos es definissin.
Fa unes setmanes, arran d’una de les concentracions per tallar la Nacional 340, li vaig dir al regidor de els CUP de Tortosa Xavier Rodríguez que no m’agradava la definició d’extrema esquerra que havia emprar algú del PP per a referir-se a la seva formació. La resposta de Xavier va ser taxativa: Té més el PP d’extrema dreta que nosaltres d’extrema esquerra. Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació.
Tampoc comparteixo el qualificatiu de radicals. Per què són radicals? Per què no baixen del burro? Per què no es venen a ningú?

En quan a ser antisistema, si que ho són si partim de la premissa que els sistema és la forma de govern que coneixem. Ja sé que alguns diuen que és democràcia i parlen d’estat de dret, però quan legislen ho fan per a taponar totes aquelles escletxes per on podrien entrar hipotètics contaminats. Un dels exemples el tenim amb la llei mordassa aprovada aquest mateix any que limita les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans.  
Entre tots els qualificatius el que més m’agrada és el de anticapitalistes és a dir: què s’oposen al capital. La veritat és que hi ha molt poca diferència entre antisitema i anticapitalista, però que hi farem, és qüestió de gustos.
A un món que predomina el consumisme i el lliure mercat és lògic que la nova aristocràcia són aquells que s’han fet rics a costa del altres i no sempre ha estat legalment. És tan el poder d’aquests aristòcrates que, sovint, agrupats en lobbies tenen una incidència determinant en les polítiques que segueixen els governs, sobre tot les econòmiques. Tot això comporta que, per exemple amb períodes de crisi, són aquests capitalistes qui s’emporten la millor part. I a part ho fan sense cap tipus d’escrúpol. No els importa gens ni mica que per a enriquir-se més ells la població de pobres creixi any rere any.  
Fa anys Joaquín Sebastián, un company de treball ja desaparegut em va dir la què és una de les asseveracions econòmiques: l’economia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, quan algú perd, quan algú es descapitalitza, els diners perduts passen inexorablement a d’altres mans.
En resum això és el capitalisme. Per tant, és lògic de que hi hagi gent que es reveli contra aquetes polítiques i segueixi els dictats del verdader socialisme: el repartiment de la riquesa.
A part d’això també són irònics. I com per a mostra un botó, us explicaré l’anècdota que dimarts va protagonitzar Sergi Saladié, diputat de les CUP per la demarcació de Tarragona  i professor de la Universitat Rovira i Virgili i que va tenir molta repercussió en gran part dels mitjans de comunicació.

Preguntat sobre l’estat de les negociacions entre Junts pel Sí i les CUP, va respondre:

-Actualment es pot comparar amb un refredat que amb una mica de ‘Frenadol’ es cura... Perdó, no es poden dir marques... Bé, es cura amb unes herbes... Ja sabeu que nosaltres som més d’herbes...

Es van sentir rialles de fons.






diumenge, 23 de febrer del 2014

+ BENEFICIS DE LES EMPRESES = + POBRESA DE LES FAMÍLIES

Sovint llegeixo al diari que les principals empreses espanyoles han tingut més beneficis que l’any precedent. Aquests beneficis es mesures en percentatges. Així, la darrera en anunciar-ho ha estat Gas Natural amb un 0,3%. Un percentatge pírric, sí, però que només fa que sumar-se als beneficis que ha anat obtenint en exercicis anteriors.
És evident que els accionistes de les empreses (la majoria bancs, elèctriques i d’altres grans empreses que solen cotitzar al Ibex 35 de la Borsa Espanyola) exigeixen als consells d’administració de cadascuna d’elles l’obtenció de més i més beneficis per tal d’incrementar la seva revalorització que és, en aquest cas, sinònim de riquesa.
Però en aquests temps, és necessari que les empreses hagin de tenir cada vegada més beneficis? Evidentment que no, però l’enorme voràgine dels seus dirigents incrementada per l’obligació que tenen de presentar millors resultats davant les assemblees generals d’accionistes, fa que millorar resultats respecte als exercicis precedents s’acabi convertit en una necessitat imperiosa, quasi en una obligació.  
Hi ha una màxima en economia que diu: l’economia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, si les grans empreses tenen beneficis, per lògica hi haurà qui tindrà pèrdues. I normalment la corda sempre es trenca pel costat del més feble, es a dir, pel d’aquell individu al que li abaixen el sou i veu com s’incrementen els preus dels bens i serveis que adquireix: llum, aigua, transport, seguretat social, cistella de la compra...
Aquest fet fa que la capacitat d’estalvi de les famílies sigui cada cop menor i, per tant, de mica en mica s’aproximi al llindar de la pobresa: A més beneficis, més riquesa per alguns i més pobresa per a la majoria.
La vida està plena d’exemples que demostren en fets el que estic dient. Imagineu-vos un matrimoni de jubilats que estiguin de lloguer i que només un dels dos cobri la prestació per jubilació, un fet molt freqüent, ja que fins només fa unes dècades la dona no treballava i solia estar-se a casa per a cuidar els seus fills i a les persones grans que hi vivien.
La pensió mínima de jubilació amb cònjuge a càrrec està pels 780 euros al mes. Amb els darrers increments de la tarifa de la llum, només per aquest concepte pagaran uns 300 euros cada dos mesos, a part de les altres despeses fixes: lloguer, aigua, gas, telèfon... I evidentment menjar, vestir i cobrir altres despeses extraordinàries que puguin arribar.
Els hi queda alguna cosa per a donar als seus nets en dates especials com aniversaris, Reis, festes majors, etcètera? Segur que sí, però cada cop menys.  
I podria continuar posant exemples, però segur que no t’explicaria res que tu no sàpigues.

dimecres, 3 de juliol del 2013

L’ESTACA I LA GRAN ESTAFA



L’avi Siset em parlava de bon matí al portal… 
 
Mentre m’estava acabant d’ endreçar, escoltava a mon fill cantant l’Estaca de Lluís Llach. Em va sorprendre. Als anys 60 i 70 era un himne a la llibertat i no em pensava que 40 anys després encara pogués estar d’actualitat. 
 
...Mentre el sol esperàvem i els carros veiem passar... 
 
Quan el cantautor de Verges va composar el tema, a Espanya hi havia una dictadura decadent.
 
...Siset que no veus l’estaca on estem tots lligats? Sinó podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!... 
 
Va arribar la democràcia i amb ella les llibertats: de vot, d’associació, de vaga, de manifestació... Les eleccions s’anaven alternant: generals, municipals, autonòmiques i més tard europees.
Fins i tot hi va haver una alternança en els partits polítics. A la UCD, els hereus moderats del règim anterior la va succeir el PSOE, mentre a Catalunya un parell d’anys abans, va ser CiU qui va guanyar les primeres eleccions autonòmiques.
Nacionalistes, socialistes... Semblava que s’havia vençut el centralisme, el capitalisme... Varem entrar a Europa, per a molts un somni fet realitat. Al cap d’uns anys ja ni falta feia el passaport per a desplaçar-nos a França, a Itàlia a Alemanya...
Però quan tot semblava que anava vent en popa, la decadència del felipisme, va donar el poder als hereus durs del franquisme. La segona legislatura d’Aznar va ser, fins aquell moment, l’etapa més negra d’ençà del restabliment de la democràcia a Espanya. Les Terres de l’Ebre van patir com ningú l’aznarisme. El Pla Hidrològic Nacional va penjar com si es tractés d’una espasa de Dàmocles sobre el riu Ebre i el futur dels seus habitants.
El retorn de Zapatero va suposar una mica d’aire fresc després d’aquells anys tan casposos. Semblava que el retorn del PP era pràcticament impossible. Però algú es va inventar una crisi que va significar per a tota la pobra gent una gran estafa.  
La gran estafa va fer que molts ciutadans creguessin que la dreta podia ser el gran refugi dels seus vots i en aquest sentit van votar. Però es van equivocar de mig a mig, en un d’aquells errors difícilment esmenables. La gran estafa en ha portat a una situació on el capitalisme s’ha engreixat, la classe mitjana pràcticament ha desaparegut, les distàncies entre rics i pobres s’han eixamplat, el gran culpables de la crisi són els que millor parats han sortit... I podríem continuar.
Aquesta gran estafa ens portarà, en molts de casos a situacions com les que teníem abans de l’arribada a la desitjada democràcia, dels temps en que el joves cantàvem l’Estaca i la Gallineta i Al vent...
Com la moda, sembla que els anys foscos han tornat. Al costat dels temps que ens toca viure, la segona legislatura de l’aznarisme, no deixa de ser una anècdota dolenta. Segurament per això els joves tornen a cantar els vells himnes, perquè veuen com es degrada l’estat del benestar on s’havien criat. 
 
... Ben cert sé que està podrida, però és que, Siset pesa tant, que a cops la força m’oblida...  

 

divendres, 7 de desembre del 2012

EL QUE HAURÍEM D’APRENDRE DE LA CRISI



I em dirigeixo a la gent d’esquerres, principalment al PSOE, ja que, avui per avui encara és l’única alternativa possible a la dreta rància i cavernícola que ens governa.
Si es pretén mantenir la lletra O (d’obrer) cal estar al costat de la gent humil, del poble planer i deixar de festejar amb el capital com s’ha fet sovint. S’ha d’aconseguir recuperar el vot del treballador, d’aquell que per a guanyar-se el jornal ha de matinar cada dia (i incloc als petits autònoms que han de pujar la persiana cada dia de l’any)
S’ha de deixar enrere el doble discurs. No es pot dir blanc quan estàs governant i negre quan ets a l’oposició. Així ens estalviaríem que quan s’està a l’oposició se’ns retreguin les polítiques que s’han dut a terme estant al govern i que no sempre han afavorit els interessos dels qui el han votat.
Hem de donar gràcies que la dreta del nostre país estigui més prop de l’extrema dreta que del centre polític. Un exemple ben clar són les polítiques sobre ensenyament que vol portar a terme el Ministre del ram José Iganacio Wert.
Sempre s’ha dit que si el PP treu majoria absoluta és gràcies a Catalunya i Andalusia, les comunitats que, a priori sempre s’han decantat més cap a l’esquerra.
Però sobre tot a Catalunya, el PSC, darrerament ha perdut molt embranzida. En les darreres eleccions generals van ser, per primera vegada, la segona força política després de CiU i a les passades autonòmiques, també per primera vegada, la tercera darrere de CiU i ERC.
Cal retornar la confiança al electorat tradicional i això només es fa amb coherència, honradesa i treball. S’han d’acabar els casos de corrupció. Els corruptes (o presumptes corruptes) no haurien de tenir lloc a un partit d’esquerres) S’hauria d’establir un codi deontològic d’obligat compliment per a tots els militants, però sobre tot per als càrrecs públics.
Els actuals governs neocapitalistes (de Catalunya, Espanya i bona part dels països europeus) han aconseguit retallar-nos drets i llibertats. Quan es retorni al govern (que algun dia passarà) aquests drets i llibertats perduts, s’han de retornar al poble el més aviat possible.
De ben segur que els sindicats de classe pressionaran per a que així sigui. Aquest sindicats no són els enemics dels governs d’esquerres sinó que fan de veu de la consciència.
S’haurà de governar de cara els sindicats i la classe treballadora i de cul al gran capital que ha estat qui ens ha ficat a aquesta crisi.
Els impostos hauran de ser molt més justos i que realment pagui qui més té i no que la càrrega impositiva caigui sobre les nòmines com passa ara.
Les classes mitjanes haurien de tornar a tenir el protagonisme que han tingut al llarg de moltes dècades i tornar a ser el pilar fonamental de la societat.
Per tant, els canvis hauran de ser profunds, però ja que ser valents perquè si s’actua pensant amb el poble, de ben segur que el poble donarà suport al govern en totes les mesures que calgui prendre.
O es transforma la societat de dalt a baix o les diferències socials seran tan grans que mai més hi haurà futur per als nostres fills i nets.