Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalanisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalanisme. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 d’abril del 2018

EL BARÇA, EL MADRID I LA POLÍTICA


Se confessaven del Madrid i espanyols i afirmaven que quan el Barça jugava competicions europees contra un equip d’uns altres estat, volien que guanyés perquè era un equip espanyol.
Els que som catalans i del Barça també ho tenim molt clar: que el Madrid no guanyi ni jugant contra ells mateixos en un entrenament.

El primer punt no m’ho he acabat de creure mai. I si vaig errat encara pitjor, ja que, al fons, ens veien com un equip inferior. Mentre ells portàvem 6 copes d’Europa, el Barça no ne portava cap. Quan existeix la rivalitat de debò, a l’enemic ni aigua!
Però ara sembla que els merengues s’han tret definitivament la careta. Dimarts per la nit van donar mostres de molta alegria en veure que l’equip català queia estrepitosament contra la Roma. Per a què han de seguir dissimulant? O és que són hipòcrites.
Aquest matí llegia la columna del crític televisiu Ferran Monegal. Explicava que dimarts per la nit el programa Chiringuito de Jugones que emet Mega i que va assolir una quota d’audiència del 9,4% que per aquest canal televisiu és un autèntic disbarat. Per a que us feu una idea la quota d’audiència de la Primera de TVE en aquell mateix moment era del 9,9.
Segons explica Monegal, tots els convidats de Pedrerol eren del Madrid excepte Quim Domènec que com a bon barcelonista que deu de ser (no tinc ni idea de qui és aquest personatge), se mostrava dessolat per la derrota.

Ara l’excusa que tenen els madridistes quan desitgen la derrota del Barça és que representa l’independentisme català. Mareta meua del meu cor... I els independentistes acusant el Barça precisament per la seva ambigüitat institucional.
Històricament el FC Barcelona ha representat el catalanisme polític i militant (fins i tot té un president afusellat pels franquistes: Josep Sunyol) Durant la dictadura ser catalanista era un fet tant delictiu com ser ara independentista. Si ara al minut 17,14 se crida llibertat, en aquella època al camp hi solien onejar senyeres quan mostrar-les en públic se considerava subversiu. Recordeu que llavors, com ara, no hi havia llibertat d’expressió.
El Barça és el que és i sempre ho ha segut. I el Madrid, també. Tots dos clubs són les dues cares d’una mateixa moneda que representaria el futbol espanyol. Tota la resta, i no vull ofendre a ningú, són insignificants al seu costat. Tots dos equips tenen el seus valors (bé, al menys els Barça els té) i la seva idiosincràsia.

I una part dels aficionats al futbol escullen ser aficionats d’un o de l’altre equip per aquestes característiques i no només per la forma de jugar.
De vegades he escoltat d’aficionats madridistes dir: Sóc del Madrid perquè m’agrada com juguen. Mentida! Són del Madrid per tradició familiar o perquè s’hi veuen més identificats. Si fos per la forma de jugar serien dels Barça, sobre tot durant les èpoques de Cruyff, Rijkaard i Guardiola. Alguns però tenen la dignitat de reconèixer que Messi és millor que Cristiano.
Dimecres un amic de Facebook va escriure el següent:  Em va ser donada una benedicció dels déus haver nascut sent del Barça. I ho acompanyava d’una foto de Cristiano Ronaldo ensenyant múscul després de haver marcat el gol de penal que va donar el passi a semis al Madrid. Comparteixo plenament la seva opinió. Miro a Cristiano hi veig un tipus vanitós que, des del meu punt de vista se identifica molt amb el club que representa.

El que no entendre mai (i ho diré per activa i per passiva) és com se pot ser independentista i del Madrid.




dimecres, 23 d’octubre del 2013

SER FEIXISTA ARA I AQUÍ



El passat dilluns el Periódico de Catalunya va publicar la següent carta signada per Alfonso Martínez de Barcelona:


 
"Sóc feixista i no ho sabia"
 
Vaig néixer a Barcelona fa 35 anys. Últimament visc preocupat per un mal que porto dins: sóc feixista i no ho sabia. Ho he esbrinat després de llegir i escoltar repetidament els mitjans, líders d'opinió i infinitat de gent del carrer que conviuen amb mi. Diuen que els orgullosos de ser espanyols som feixistes (més ben dit, fatxes); si a més ets català, doncs més fatxa encara. Horrible. I jo sense saber-ho. Això ho he de corroborar. Vaig al diccionari català i veig l'accepció: "Feixisme. Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l'exaltació del nacionalisme i l'eliminació violenta de l'oposició política i social". Entenc. Dec ser tan extremadament feixista que no veig la meva condició de violent adorador d'un fosc líder. El que més m'intriga és saber qui deu ser aquest líder. En canvi, això de l'exaltació nacionalista no em sorprèn, al capdavall pensava que era normal ja que és el que he viscut a Catalunya des que tinc ús de raó. Però bé, encara sóc a temps de canviar. No vull ser un marginat social a la meva terra. A grans mals, grans remeis. Crec que em tornaré independentista que és el que fan tots. Si tantes persones pensen així deu ser perquè tenen raó. A més, així no em sentiré estrany quan vegi els debats als mitjans catalans. I a sobre diuen que amb la independència seré més ric que ara. Per descomptat, mira que m'agradava Espanya i la seva gent, però per sobre de tot he de pensar en mi; això de ser fatxa em turmenta. De manera imminent vull ser un nacionalista català. Així podré viure en pau. El més bo és que crec que ho puc aconseguir ràpidament, al capdavall ja sóc del Barça.
 
Seria molt imaginar que la carta va ser escrita en castellà i traduïda per a la versió en català del diari?
Bé, després d’haver-la llegit, només una consideració. Per a mi, l’Alfonso Martínez de Barcelona no és feixista. Ni ho són la majoria dels qui es van concentrar a la plaça de Catalunya de Barcelona el passat 12-O o els que exhibeixen banderes espanyoles a les seves façanes (sempre que portin l’escut constitucional) Per a mi, tots aquests ciutadans que tot i viure a Catalunya anteposen l’espanyol per davant del català i, en fan ostentació, son nacionalistes espanyols i, per tant, de dretes, comparables als qui també s’expressen així del territoris de parla castellana d’arreu de l’estat espanyol.
Tots els nacionalistes espanyols són feixistes (o fatxes, com matisa Alfonso Martínez)? La resposta és no. Ara bé, sí que és cert que tots els fatxes d’aquest país són franquistes i nacionalistes espanyols.  
I quina és la línia que separa els uns dels altres. De vegades és molt difícil de determinar i, a la vegada tan fina que pots traspassar-la amb facilitat.
Però que no s’equivoqui ningú, de independentistes fatxes també n’hi ha. No seran franquistes, però segur que si els hi fessin fer un test per avaluar el grau d’acceptació d’alguns col·lectius d’immigrants, el tracte cap a les classes més desafavorides, la pèrdua de drets socials i laborals, la privatització de serveis essencials com la sanitat, els serveis socials o l’educació, etc.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

L’ANTAGONISME DEL BARÇA I EL MADRID



Els següents paràgrafs estan extrets de la pàgina oficial del Madrid (qui m’havia de dir a mi que la visitaria algun dia):


1900-1910
En la primera década del siglo XX se gestan los inicios del fútbol y de sus clubes en España. En Madrid, Julián Palacios funda, en 1900, el embrión de lo que sería el futuro Real Madrid. En 1902, un grupo de aficionados instituye con carácter oficial el Madrid Foot Ball Club, y crea su primera Junta Directiva, presidida por Juan Padrós.
El 6 de marzo de 1902, un grupo de aficionados al fútbol funda, con carácter oficial, el Madrid Foot Ball Club y crea su primera Junta Directiva, compuesta por Juan Padrós Rubio, presidente; Enrique Varela, vicepresidente; Manuel Mendía, secretario; José de Gorostizaga, tesorero; Antonio S. Neyra, Mario Giralt, Carlos Mertens, Álvaro Spottorno y Arturo Meléndez, vocales. Juan Padrós "legalizaba" así un equipo que, dos años antes, había presidido Julián Palacios. La mencionada Junta acuerda también el uniforme del equipo y que, a imitación del famoso Corinthians de Londres, serán pantalón y camisa blancos, medias y gorra azules, y banda morada bordada en colores en el escudo del Madrid.


Aquests de la Wikipedia:

Historia del club

Fundación y primeros años

En 1897 un grupo de jóvenes de la Institución Libre de Enseñanza fundó el primer club de fútbol de Madrid, el Foot-Ball Sky,45 que comenzó a entrenar en las cercanías del barrio de Vallecas.46 En 1900, tres años después de su fundación, atravesaba por graves apuros para mantener vivo el club, por lo que parte de los integrantes del Sky se marcharon para fundar otro equipo, al que bautizaron como (Sociedad) Madrid Foot-Ball Club 46 que disputaría varios partidos amistosos por la Comunidad de Madrid para promocionar este nuevo deporte. Así se mantuvo durante un par de años, hasta que por impulso de Julián Palacios, y los hermanos Joan y Carles Padrós -presidente e integrantes de la escisión del Sky- legalizaron oficialmente la nueva asociación el 6 de marzo de 1902.47 En su primera Junta General Extraordinaria se eligió a Joan Padrós como primer presidente oficial y se acordó el uniforme del equipo: pantalón y camisa blancos, con medias y gorra negras,47 ,n 6 colores que perdurarían hasta la actualidad.


Aquest de la pàgina oficial del Futbol Club Barcelona:

1899 -1909 Naixement i supervivència

Gamper, el fundador, i la voluntat de catalans i forans per construir un club esportiu a Barcelona
L’aventura de la creació del FC Barcelona l’any 1899 per un grup de joves, estrangers i catalans, que vivien a Barcelona va ser la conseqüència d’un procés d’expansió de la pràctica del futbol i altres esports d'origen britànic a Europa. Això explica la naturalesa intercultural del Club, la seva vocació poliesportiva i la voluntat d’arrelament a una ciutat i a un país. Gamper, fundador del Club, en va ser l’ànima i l’impulsor durant els primers 25 anys. El seu compromís amb el FC Barcelona va més enllà de les seves facetes com a jugador, directiu i president.


I aquest de la Viquipèdia:

Història

L'equip degà de la ciutat de Barcelona (ja desaparegut), el Català FC, va ser creat en el gimnàs Tolosa del Sr. Jaume Vila amb la intenció de promocionar l'esport local. També va rebutjar l'ingrés al club d'un jove suís entusiasta del futbol de nom Hans Gamper, per la seva condició de foraster.[59] Llavors Gamper, com a reacció al menyspreu rebut, juntament amb un grup de joves anglesos, un canadenc i uns quants barcelonins, va fundar el 29 de novembre del 1899 el Futbol Club Barcelona. Des de la seva fundació com a club de futbol, el club ha anat afegint a la seva estructura d'altres seccions esportives, com ara la de (bàsquet, la d'handbol, la d'hoquei patins, la de rugbi, la de beisbol, la de patinatge, la d'hoquei gel, la de voleibol, la de futbol sala o de manera breu també la de ciclisme).

Els primers anys (1899-1920)

L'industrial suís establert a Barcelona Hans Gamper, fou el fundador del club, juntament amb un grapat d'entusiastes esportistes, fonamentalment estrangers, de finals dels segle XIX, que es reuniren al Gimnàs Solé després que es rebutgés la seva integració en el Català FC, recentment creat al Gimnàs Vila. Entre els fundadors figuraven els primers jugadors del club: Walter Wild, Lluis d'Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Kunzle, Otto Maier, Enric Ducal, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet, John Parsons i William Parsons.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Com he pogut llegir, els germans catalans Joan i Carles Padrós van tenir un gran protagonisme a l’hora de fundar el Madrid, tant que en van ser els fundadors. No obstant això, a la pàgina oficial del club, el citen al segon paràgraf i ho dissimulen dient:  En la primera década del siglo XX se gestan los inicios del fútbol y de sus clubes en España. En Madrid, Julián Palacios funda, en 1900, el embrión de lo que sería el futuro Real Madrid. Com si el fundador hagués estat Juan Palacios.  

En canvi, a la web oficial del FC Barcelona no s’amaguen gens a l’hora de dir que va ser el suïs i, fins i tot, es parla de la naturalesa intercultural del Club.

Dit això, us he de fer unes reflexions:
Què representa el FC Barcelona per als catalans? Per a mi un catalanisme militant. No podria concebre el Barça sense que representés a Catalunya. Es diu que l’Espanyol es va crear en contraposició del Barcelona i el seu nom ho expressa prou clar.
Voler buscar els tres peus al gat al partit d’avui per a criticar l’ambient de catalanisme i fins i tot independentisme que es viurà aquesta nit, em sona, simplement, a fal·làcia, sobre tot, d’alguns mitjans de Madrid i dels sectors més centralistes.

I Què representa per a vosaltres el Real Madrid? Per a mi, el Madrid, és representa l’antagonisme (o la contraposició) del que representa el nostre Barça. Representa el centralisme i l’anticatalanisme. És per això que defenso des de sempre que ser del Real Madrid i independentista és impossible. És com voler lligar un allioli quan ja està negat.
Per tant, per tot plegat (pel futbol, però també per la independència de Catalunya) que aquesta nit guanyi el Barça.
VISCA EL BARÇA!!