Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges

diumenge, 29 de juliol del 2018

LA CORBATA DE L'ENRIC

Lloc on hi havia el cine Excelsior al carrer la Rosa. 
Era una tarda de cinema a Santa Bàrbara, al conegut com el cine del ‘retó’, ja que pel que sembla va ser el rector de la parròquia de Sant Gregori qui el va promoure amb la idea inicial d’aportar una eina de distracció per a les xiquetes i xiquets del poble de la Plana. Però prompte se va convertir en un cinema per a tothom.
El cinema se va construir al Barranquet i al cap d’uns anys, dintre del mateix local se va fer una altra sala més moderna i amb els seients entapissats. La sala vella però, no va quedar en desús. Allí s’hi solia fer teatre o bé els assajos del grup de teatre Planer.
El cinema del retó s'anomenva oficialment Excélsior
En aquell temps les sessions eren dobles sempre precedides pel No-Do. Normalment la segona pel·lícula era millor que la primera ja que podria considerar-se d’estrena.
Després de quasi dues hores, a la mitja part la gent solia sortit de la sala per anar al lavabo. Als cinemes que hi havia bar, el públic també aprofitava per a beure alguna cosa.
Jo anava amb el meu amic Carles. Només sortir al hall ens vam trobar amb el seu amic Enric. Carles i Enric havien estudiat junts al Joaquim Bau de Tortosa. Com és natural, se van saludar i se van posar a parlar mentre jo estudiava detingudament a l'Enric. Me'l mirava de dal cap a baix i de baix cap a dal, amb lentitud, amb dissimulo. Intentant que cap dels dos se’n adonés.
Lluís era un jove de faccions dures. No diria que fos guapo, sinó que tot el contrari... La roba que portava potser no era la més apropiada ni per a l’edat que teníem ni per a l’ocasió. Vestia una americana a quadres tipus príncep de Gal·les i una corbata a conjunt amb un gran nus. De tot el conjunt, si hagués de destacar una cosa sobre les altres seria precisament el nus de la corbata.
Mentre el continuava repassant, reia en silenci, la qual cosa és molt complicat, quan de sobte Carles me va mirar i me  va dir:

-Joan riu-te’n!  

Aquell riure en silenci se va transformar en una gran riota davant la rialla del meu amic i la cara d’estupefacció de l'Enric.

dijous, 2 de març del 2017

REFLEXIONS SOBRE ELS FETS DE DIUMENGE ALS VOLTANTS DELS MULTICINEMES D’AMPOSTA

Lloc on es van quedar atrapats els cotxes. 
Com que suposo que no tothom està assabentat de que va passar el passat diumenge a la zona dels multicinemes d’Amposta, miraré d’explicar-ho breument:
El pàrquing que hi ha al costat mateix dels multicinemes estava ple. Llavors, alguns cotxes van optar per aparcar a un solar particular que hi ha a la part del davant i que sembla que habitualment sé li dóna aquest ús. Posteriorment van arribar dos cotxes més que van aparcar davant de l’entrada del solar impedint la sortida dels que hi havia dins. En sortir els ocupants dels cotxes estacionats dintre del solar i en veure que no podien sortir, passat uns instants, un d’ells va optar per trucar a la policia local d’Amposta. Quan aquests van arribar van dir que no podien fer res, ja que el solar era particular i, una vegada comprovades les matrícules dels cotxes que els impedien sortir, van veure que no eren d’Amposta i, per tant, no tenien els telèfons dels seus propietaris. No van poder sortir fins al cap d’una mitja hora quan va sortir els ocupants d’un dels cotxes.
Multicinemes Amposta. 

Dit això imagino que tothom s’ha fet una idea sobre el que va passar i, tal vegada teniu una opinió sobre com s’hauria pogut evitar que això passés. Cal dir que, des del meu punt de vista no deixa de ser una anècdota puntual, però que és un clar exemple sobre els comportaments d’alguns conductors.
L’única irregularitat que s’hi va cometre va ser l’ocupació del solar privat per part dels conductors dels cotxes que van quedar atrapats. Són aquelles coses que normalment es fan i no passa res, però sempre t’arrisquis a que pugui passar.
Tal com informa el digital Aguaita, sembla que els conductors van donar voltes pel polígon industrial i no van trobar aparcament... Com que no hi era present vull suposar que va ser així, tot i que el polígon és molt gran i, a priori sembla que d’aparcament més prop o més lluny n’hi hauria d’haver.
Antic camí de Masdenverge amb aparcament. 

Per a tots aquells que no s’ho coneguin bé, els hi he de dir que a la part del darrere dels cinemes hi ha una zona tan gran, però tan gran, que no te l’acabes... Què està fosca i que pot significar un perill aparcar allí per la nit? No ho discutiré, però potser estaria bé que es pogués habilitar aquella zona com aparcament alternatiu en el suposat cas de que s’ompli l’aparcament habilitat.
En el cas d’habilitar aquella zona quedaria resolt el problema? Segur que no. Tothom sap que la majoria dels conductors són còmodes i que solen deixar el cotxe el més prop possible del lloc on van, encara que l’hagin de deixar malament. Insisteixo: El polígon de Tosses és tan gran que segur que aparcament n’hi ha. Però només cal que un cotxe aparqui al solar per a que l’imiten uns quants més.
De fet, dimarts, quan vaig anar a fer les fotos que podeu veure, me vaig trobar a un amic que me va dir el mateix:

Descampat darrere dels multicinemes. 

-Què no diguin que no hi ha aparcament... El que passa és que si poguessin entrar amb el cotxe a la sala, ho farien. 

Es podria habilitar el solar com aparcament? Sempre amb el consentiment del propietari. Recordo que a la zona de l’Hospital de Tortosa, on l’aparcament segueix sent una de les assignatures pendents, hi havia conductors de turismes que l’aparcaven en alguns solar buit. Des de fa temps, alguns propietaris d’aquests solars, han optat per posar-hi una cadena i tancar-lo per a que no s’hi pugui aparcar. A Tosses també podria passar que el propietari del local acabés tancant l’accés al seu solar.
Es podria pintar de groc l’entrada del solar per a evitar que s’hi aparqués? En principi, no.
Aparcament a la part del darrere dels Multicinemes. 

En tot cas hauria de ser amb el consentiment del propietari. Si el propietari s’avingués a deixar-lo utilitzar com aparcament en precari (com el que hi ha al carrer Carles I d’Amposta), llavors sí.
De totes formes, per més que estigués pintat de groc no seria cap garantia de que algú no acabés aparcant a l’entrada. O trobeu que sí?
Per últim vull comentar la no trucada de la policia local als propietaris dels cotxes. Suposem per un moment que els propietaris fossin d’Amposta i que la policia local tenien els seus números de telèfon... Trobeu que el més procedent hauria segut trucar-los? És que dintre dels cinemes no s’han de tenir els telèfons apagats? Per tant, de poc hauria servit haver-los-hi trucat.  
Més aparcament. 

Trobo que la solució més fàcil és aparcar el cotxe a un lloc on no fes nosa a ningú i des d’allí anar caminant al cine. Tot i que el polígon és relativament gran, la distància entre el punt més allunyat i els multicinemes és com a molt d’uns 200 metres. Massa distància per anar-hi a peu?        

diumenge, 18 de gener del 2015

'PATUCHAS' D’ASBEL ESTEVE

Anit es va presentar al centre d’art lo Pati d’Amposta, amb grans assistència de públic, el documental Patuchas, el hombre de los mil limones del director ampostí Asbel Esteve.
Patuchas és el sobre nom de l’artista cordovès Juan Antonio Castillo, més conegut pel seu nom artístic Juan Antonio Canta.
Segons es desprèn dels testimonis que surten al documental, Juan Antonio Canta va ser, sense cap mena de dubte un dels creadors més importants de finals del passat segle.
Cantant, compositor, dramaturg, Patuchas va ser un transgressor que va crear el seu propi estil en cada una de les seves facetes.
El documental, que intercala imatges pròpies, amb opinions d’algunes persones molt properes a l’artista cordovès i imatges extretes de l’hemeroteca, resulta força interessant, sobre tot quan descobreixes el fascinant món del seu protagonista.
Malgrat la seva dilatada i excepcional obra, a Juan Antonio Canta se’l recorda, precisament, per un tema que no representa, ni de bon tros, el seu estil musical: la danza de los cuarenta limones, també coneguda com el rap de los quarenta limones.  
Amb aquest tema va assolir una fama que ell no desitjava, ja que estava en contra de tot allò que sonés a comercial.


El documental Patuchas, de moment, ja ha assolit diversos premis, com el primer premi del Segundo Concurso de Imaginera 2014 que lliura el Centro de Estudios Andaluces de Sevilla. 



divendres, 4 de gener del 2013

LA PEÑÍSCOLA DEL CID

Con la llegada del PP al gobierno de España empezaron a cambiar muchas cosas; entre ellas, los contenidos de la programación de las cadenas estatales de televisión, sobre todo de la Primera de TVE. La desinformación y el adoctrinamiento de la derecha española pretendían así abrirse camino en nuestros hogares.  
La pasada noche del 27 de diciembre, la Primera emitió la película El Cid (1961), sobre las aventuras de D. Rodrigo Díaz de Vivar. Vi sólo el final, pero tuve tiempo más que suficiente para poder leer entre fotogramas.
A principios de los años 60, Hollywood se fijó en la literatura española y más concretamente en el cantar de gesta de Mío Cid para rodar la superporducción cinematográfica, con algunos de los actores y actrices de moda de aquella época
La película fue dirigida por Anthony Mann y tenía como protagonistas principales a Charlton Heston, Sofía Loren y Raf Vallone. Una parte del rodaje de los exteriores (la toma de Valencia a los moros) tuvo como escenario Peñíscola, en la comarca del Baix Maestrat, en el N de la provincia de Castellón. Recuerdo que los hechos tuvieron lugar en el siglo XI.   
 
Quien conozca como yo el pueblo, al ver la película, se dará cuenta perfectamente que en los planos generales de su casco antiguo (situados en la pequeña península de donde deriva su nombre) se puede distinguir el santuario de la Virgen de la Hermitana, patrona del lugar i que fue construida el siglo XVIII, con posterioridad a la iglesia parroquial (siglo XV) situada un poco más abajo. El campanario de la ermita está a la misma altura que las murallas del castillo templario que se alzó sobre una alcazaba musulmana; eso se debe a que Dios no puede situarse por debajo de los hombres. Las murallas actuales las mandó construir Felipe II, tal como refleja su escudo de armas esculpido en relieve y colocado en lugares estratégicos de las mismas.
Pero El Cid no era la primera película que se rodaba en el pequeño pueblo pescador del N de Valencia; en 1956 ya se había rodado la película Calabuch de Luis García Berlanga, cuya trama era la de un sabio atómico europeo (recuerda mucho a Einstein) que se escondía en aquella pequeña población ribereña del mar Mediterráneo.
Durante los primeros años de la transición y con la llegada del llamado destape, se rodaron otras películas: El hijo del cura y El cura ya tiene hijo con Andrés Pajares, Fernando Esteso, Juanito Navarro, etc. 
 
El rodaje del Cid, en el que por cierto, según se dice, los dos protagonistas principales (Charlton Heston en el papel de Rodrigo y la Sofía Loren en el Dña. Jimena) no estuvieron nunca en Peñíscola, significó un antes y un después para la localidad. El film actúo como un imán atrayendo turistas de todas las nacionalidades y el lugar se urbanizó a un ritmo tan vertiginoso, como desmesurado y caótico. Con el afán de construir lo máximo posible cerca del mar, se olvidaron de proyectar calles perpendiculares, lo que dificultó que se pudiera construir en la parte trasera de las edificaciones situadas en la primera línea de mar. También se construyó las lomas adyacentes, desde donde se goza de excelentes vistas sobre el Mediterráneo.
Disparates urbanísticos a parte, hoy en día Peñíscola sigue siendo un referente turístico con innumerables hoteles, cámpings y apartamentos para todos los gustos y precios. Durante el año se celebran varios festivales, como los de Música Antigua y Barroca o el Internacional de Cine de Comedia.


EL EMBLEMA. Sin lugar a dudas el vecino más célebre que ha tenido Peñíscola fue Benedicto XIII más conocido por el Papa Luna (quizás mejor llamarle antipapa, ya que lo fue durante el Cisma de Occidente) Es el emblema de la población.  

EL MONUMENTO. El casco antiguo de Peñíscola es un monumental recinto amurallado con sus puertas, baluartes, garitas, etc., destacando su magnífico castillo morada del Papa Luna durante los últimos años de su vida (principios del siglo XV) y declarado Monumento Histórico Artístico Nacional en 1931.

EL PERSONAJE. A parte del Papa Luna, un asiduo visitante fue el doctor Julio Iglesias Puga, padre del cantante Julio Iglesias. El doctor contaba con muchas amistades entre sus habitantes.

LA ANÉCDOTA. Se cuenta que en los últimos años de vida, el Papa Luna tenía una salud muy delicada y le costaba mucho ingerir alimentos. Se pidió a los pasteleros de la zona que elaboraran un sustento que fuera fácil de tragar y rico en proteínas, vitaminas, etc. Un pastelero de Tortosa ideó un dulce muy ligero a base de yema de huevo, azúcar y harina en forma de gajo (media luna) que se conoce con el nombre de Garrofetes (algarrobitas) del Papa Luna.

EL PARAJE NATURAL. Aunque se trate de una villa marinera, tiene en sus inmediaciones el paraje natural de la Sierra de Irta rica en flora y fauna y muy apropiada para excursiones a pie.

COMO LLEGAR. Normalmente, los turistas llegan en coche particular o autocar, ya sea de línea regular o servicio discrecional. La estación de tren más cercana es la de Benicarló, situada a unos 10 Km. La salida de la autopista AP-7 (Benicarló-Peñiscola) está a unos 3 Km. del casco urbano, junto a la N-340. 

            



























dimarts, 7 de desembre del 2010

GOTAS DE AGUA




Al marc de Fira Amposta, i en un dels actes d’inauguració del nou auditori, situat davant de l’entrada principal del pavelló firal, es va projectar diumenge el curtmetratge “Gotas de Agua” de l’ampostí Jaume Moya de Juan i quatre companys més de la seva promoció. 
El curt és el treball de final de carrera de Jaume Moya, a la vegada que un projecte que, segons paraules del jove realitzador, “feia anys que tenia al cap”.
És la història de dos nois (Joanet i Toni) que veuen truncada la seva joventut per la Guerra Civil Espanyola. Són reclutats i integren, com tants d’altres joves catalans, l’anomenada “Lleva del biberó” (Quinta del biberón) i els toca combatre a la Batalla de l’Ebre, la més sanguinària de la guerra. El film comença per una escena que no és desconeguda per a molts ampostins, sobre tot per aquells que ja tenen una edat més avançada o aquells altres que l’han escoltat de la boca dels seus pares o iaios: la destrucció del pont penjant per l’aviació alemanya que lluitava amb el bàndol feixista i la mort d’una venedora de llet que va voler creuar cal a l’Aldea i fer cas omís de les recomanacions dels milicians.
Els indrets que hi surten no van deixar indiferent ningú: el pont penjant sobre el riu Ebre, Miravet, el riu Canaletes al seu pas pel balneari de la Fontcalda, el celler modernista del Pinell de Brai.
Alguns dels actors que col·laboren a l’obra (no m’atreviria a parlar “òpera prima”) de Jaume Moya són força coneguts: Marc Selva, Yannick Munch, Xavi Lite, etc. En canvi d’altres són persones anònimes per al públic en general, però conegudes per la gent d’Amposta. Moltes d’elles formen part de la seva família, com ara tiets, cosins, amics etc. (la majoria presenta a l’estrena)  
Només felicitar a Jaume Moya i desitjar-li molta sort en aquest món tant dur i competitiu com és el de realitzador cinematogràfic.