Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eleccions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eleccions. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de juliol del 2023

UN VOT A L’EXTREMA DRETA

En una conversa recent amb un conegut, aquest em preguntava: -Si Sánchez ha fet tantes coses bones, creus possible que el 23-J guanyi el PP? I la meva resposta va ser: -En política, com a la vida tot és possible... El que passa és que la dreta fa molt soroll. La dreta (i per extensió l’extrema dreta) no paren d’emetre missatges populistes que calen ràpidament entre les persones més receptives a aquests tipus de continguts amb la finalitat de guanyar-se el seu vot. També han anunciat que derogaran les lleis que s’han aprovat durant el govern de Sánchez i que tant han millorar la qualitat de vida dels ciutadans del nostre país en un missatge clarament adreçat als col·lectius més ultres, catòlics i reaccionaris. Va continuar dient-me: -Un amic policia m’ha dit que un company seu és d’origen marroquí... -I què passa? -li vaig contestar jo-. Quin problema hi ha...? Pensa que per a ser policia ha de tenir primer que res nacionalitat espanyola i posteriorment passar per un munt de proves i filtres per avaluar la seva capacitat per exercir la professió i només després de complir tots els requisits podrà ser-ho. Ningú va dient que vol ser policia i pel simple fet de dir-ho ja el fan... -Però és que m’han dit que tenen una reserva del 20% de les places... -va continuar dient-me-. Aquí ja vaig posar-me com una moto... -Mira -li vaig dir-. És impossible que cap col·lectiu tingui una reserva de places, tret de les dones en el cas de accedir a un lloc de policia i els discapacitats. Li dius a la persona que t’ho ha dit que t’ensenyi la publicació oficial de la convocatòria i que et demostri el que t’està dient. Segur que no ho farà perquè no ho posa en lloc. La persona que li ho va dir segur que és de la màxima confiança del meu interlocutor i que un dia li va poder dir això i un altre qualsevol altre disbarat... Poc a poc, a part de la confiança que de ben segur ja fa temps que li té guanyada, li va inculcant les idees ultres sortides d’un discurs populista i xenòfob i que a molta gent els hi agrada escoltar per a poder-lo fer servir d’excusa a l’hora d’anar a votar i així quedar tranquils per l’acte que acaben de fer saben en el fons no ho han fet bé. Vaig tenir una amic ja difunt que tenia l’edat de mon pare que una vegada em va dir: -Jo voto al PP perquè si no en donen els que tenen com podem esperar que ens donen el altres... Com veureu és una idea molt simplista a l’hora de decidir-se per una opció de vot. Però a la fi és una idea que deu tenir molta gent ja que si tots aquells que pertanyem a les classes populars ja siguem assalariats, jubilats, desocupats, etc. votessin pels partits que tenen més cura per la gent humil, seria impossible que la dreta i l’extrema dreta poguessin governar. Però el mal ens el fem nosaltres mateixos ja sigui abstenint-nos de votar o bé votant a la dreta per castigar els governs progressistes amb qualsevol mena d’excusa.

diumenge, 28 de juliol del 2019

PER A SETEMBRE!


De Manel Fontdevila a eldiario.es.
Quan un estudiant no aprova al juny, encara li queda la possibilitat de fer-ho al setembre.
Zapatero no va aprovar ahir (en aquest cas 25 de juliol) i, tal com van quedar les coses, veurem si és capaç d’aprovar al setembre.
Abans d’entrar a valorar la investidura, voldria deixar clar quina era la situació inicial:

1.       El PSOE va guanyar les eleccions generals del passat 26 d’abril amb 123 escons. Ne va guanyar 38 respecte a les darreres eleccions.  
2.       Unidas Podemos va ser la quarta força al Congrés amb 42 escons. Ne va perdre 26 respecte a les darreres eleccions.
3.       Entre totes dues formacions van quedar el PP amb 66 (ne va perdre 71) i C’s amb 57 (ne va guanyar 25)
4.       Tot i guanyar, el PSOE no va treure un resultat òptim per a poder governar sense massa suports externs.
5.       Unidas Podemos, que en algun moment va sembla que podia donar el sorpasso als socialistes, va quedar molt despenjada respecte als socialistes.
6.       Pedro Sánchez necessita el suport d’Unidas Podemos i d’altres grups minoritaris si vols aconseguir ser president del govern d’Espanya.  
7.       També existia la possibilitat que si el PP o C’s s’abstenien, Sánchez podria sortir elegit.
8.       Tot i els desitjos de Sánchez de que s’abstinguessin els grups de la dreta per a no haver de pactar amb Unidas Podemos, tant Casado com Rivera j li van dir que això no passaria.
9.       Les relacions entre Sánchez i Iglesias mai ha estat bona. Se va demostrar fa 3 anys quan llavors Podemos podria haver fet a Sánchez president (en aquell temps comptava amb el suport de C’S) i no el va fer.
10.   Quan dos grups negocien han d’estar predisposats a fer concessions. De no ser així, difícilment s’arribarà a un acord.
11.   El PSOE com a guanyadors, volen controlar el govern des de les àrees més importants.
12.   Unidas Podemos no vol engrunes i vol tenir carteres amb certa rellevància dintre del govern.
13.   La formació d’Iglesias, sinó entra al govern ara, difícilment podrà estar mai en un govern nacional, al menys que guanyi unes eleccions amb majoria qualificada.
14.   Sinó arriben a un acord els dos partits de l’esquerra serà un fracàs per a tots aquells votants que confiàvem i encara confiem en un enteniment. I més encara: un fracàs per a la política.
  
I ja sabeu que passa quan la política fracassa i els que han votat a l’esquerra queden decebuts... No?
Només pensar amb Madrid i el Tamayazo de 2003 me se poso a tremolar de pànic.  

(Continuarà...)

dissabte, 20 de juliol del 2019

I SI LA REALITAT SUPERÉS LA FICCIÓ? (Un cop més)

Revista el Jueves.

Porto unes setmanes que no me’n puc avenir. Per una part estic estupefacte en veure que passaven els dies i les esquerres no concretaven cap acord per a formar govern i per l’altra estava escèptic: no me podia creure que per culpa de l’ego de l’un (Pedro) i l’ego de l’altre (Pablo) pogués acabar en una repetició de les eleccions generals.
I si tot fos un engany? Una estratègia ordida des d’un bon començament per a fer-nos creure el que en realitat no era?  I si el pacte entre PSOE i Unidas Podemos ja portés temps tancat?
Si parlem ‘d’alta política’ s’ha de tenir en compte que, sovint, certes decisions poden afectar negativament a una determinada formació, per tant, com menys s’airegin les seves estratègies, molt millor.
Catalunya és, ara mateix, una patata calenta que el PSOE vol esquivar.Com també ho és Bildu. Però Sánchez sap que els necessita per a poder-se garantir la investidura. Una abstenció els hi aniria bé, un fot favorable, molt millor.
Podemos juga a ser ‘amic’ de Catalunya, però té un límit: el dreta a decidir. I una línia roja: mai acceptarà la independència i menys encara si és de forma unilateral. A part, tot indica que, d’haver una repetició d’eleccions, podria deixar-se pel camí desenes de milers de vots que podrien anar a parar al PSOE (vot útil per a frenar a les dretes extremes).
I què passa amb els partits de casa nostra? Realment voldrien que Sánchez no arribi a la presidència del govern? O també és pura pantomima?
El trio de partits de dreta ho tenen molt clar: 155 des del primer moment. Rivera fins i tot va dir que seria la primera mesura que prendria si arribés a la presidència del govern.
És això el que voldrien ERC, el PDeCAT i JxCat? De veritat? I no, no és que pensi que Sánchez sigui la opció ideal, simplement crec que entre totes és la menys dolenta.
També seria dolent (des del meu punt de vista) un govern monocolor socialista. En canvi, un govern de coalició entre el PSOE i Podemos, a part d’aportar estabilitat, també permetria avançar socialment i prendre les mesures més adients respecte a temes polèmics com per exemple la migració, sobre tot la il·legal, la que ens arriba en pastera per la Mediterrània.      

diumenge, 30 de juny del 2019

QUI SE’N RECORDA DE MODIFICAR LA LLEI ELECTORAL?

De Ferreres a l'Ara. 

Aquest ha estat un any d’eleccions. A part de les generals que van fer-se el  28 d’abril, el 26 de maig van coincidir les municipals, les europees i en algunes comunitats també les autonòmiques.
Tret de les europees on els pactes se fan a nivell comunitari, a tota la resta, si un partit no assoleix la majoria absoluta, els pactes són necessaris. Tot i que no sempre s’acabin portant a terme.
Normalment, els partits que no acaben governant perquè un pacte de perdedors del altres partits els ho impedeix, demanen a crits canviar la llei electoral.
Això és el que feien l’any passat el PP i C’s, en veure com els pactes electorals els deixaven a l’oposició. La principal demanda era que pogués governar la llista més votada. No cal dir que de passar això, algunes institucions serien pràcticament ingovernables, ja que l’oposició podria tirar-los totes les mesures per terra.
Però, a hores d’ara, qui se’n recorda de modificar la llei electoral? Una llei que, igual com té pren governs, te’ls pot donar.
Gràcies a pactes assolits entre el PP i C’s i de vegades amb el suport de Vox (tot i que aquesta setmana sembla que els ha trencat arreu de l’Estat espanyol), han aconseguit el govern de l’ajuntament de Madrid i tot indica que també el de la seva comunitat on Ara Madrid de Manuela Carmena i el PSOE d’Àngel Gabilondo.
L’actual llei electoral no és perfecta. Com tampoc ho són els partits polítics ni la pròpia democràcia. Però de modificar-la, seria perfecta? Segur que no. Els partís polítics que són els que tenen a la ma qualsevol reforma legislativa, sempre miren cap els seus interessos polítics i mai cap els seus ciutadans a qui se suposa que se deuen.
Durant anys el PSC primer i ERC més tard, també van demanar crear una llei electoral catalana (les eleccions d’aquí se regeixen per la llei espanyola), ja que se consideraven perjudicats, perquè per assolir un diputat a Barcelona se necessitaven molts més vots que a les altres circumscripcions menys poblades. E n aquell temps la força hegemònica era CiU que tenia als pobles petits i mitjans el seu principal viver de vots.
Actualment és ERC la força hegemònica aconseguint la victòria tant a les legislatives com a les municipals. Va guanyar, per exemple, a Barcelona on un pacte entre Barcelona en Comú d’Ada Colau i el PSC de Jaume Collboni (amb el suport de Valls) van portar a l’Ernest Maragall a l’oposició.
En canvi a Tarragona va guanyar el PSC de Josep Fèlix Ballesteros, però un pacte entre Pau Ricomà (ERC) amb d’altres forces polítiques va permetre al republicà accedir a l’alcaldia.      

dissabte, 1 de juny del 2019

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL: CAMARLES

Ramon Brull i Sandra Zaragoza en un acte d'inauguració l'any 2007.

Segueixo les nits electorals amb molt d’interès, sobre tot les municipals que són les més properes, però també les més complexes per que els resultats són poble a poble.
Fa 4 anys, en veure els resultats de Camarles (4 regidors per a ERC, 3 per a CiU i 3 per al PSC), no vaig dubtar ni per un moment que el pacte seria entre ERC i CiU, dues forces que, en aquells moments, ja caminaven de la ma. Però me vaig equivocar.
El PSC que venia de governar el municipi amb Joan Curto (uns dels històrics del partit a les nostres terres) va quedar relegada a la tercera posició amb Ramon Brull de cap de llista.
Però com la lògica als pobles sovint no existeix, hi va haver un pacte entre Sandra Zaragoza (CiU) i Ramon Brull, repartint-se l’alcaldia 2 anys cadascú.
Suposo que aquest pacte no va haver d’agradar gents el PSC perquè Brull va abandonar la formació socialista para integrar-se a la Federació d’Independents de Catalunya.  
Amb aquesta excepció, els resultats d’enguany han estat pràcticament calcats als de fa 4 i, per lògica (malgrat el que deia més amunt) s’hauria de repetir un pacte entre Sandra Zaragoza (Junts per Camarles) i Ramon Brull la Veu del Poble-FIC.   

dijous, 23 de maig del 2019

EL PAS DEL TEMPS


Quan escolto els debats entre els candidats a les principals alcaldies de les nostres terres, per un moment sembla que el temps s’hagi aturat. Algunes de les propostes que fan, segurament les més importants, són les mateixes que se feien fa 25 o 30 anys. O potser més! És increïble, però és així. Durant aquest temps, tan l’Estat com la Generalitat han anat invertint en alguna cosa, per a tenir-nos callats (sobre tot als nostres polítics), però d’allò que realment és important per al nostre territori, el que se considerarien propostes estrella (exceptuant lo Passador i alguna cosa més), res de res. Anem a veure un exemples:

-Desdoblament de l’N-420 i connexió amb l’A-68 (zona Terra Alta).
-Prolongació de la C-12 (Eix de l’Ebre) des d’Amposta fins al port de la cimentera d’Alcanar. Quan jo era regidor (fa 8 anys que no ho sóc), ja ho donaven per fet. En aquest cas l’Estat hauria de cedir a la Generalitat el tram corresponent de l’N-340.
-Port comercial de la Ràpita.
-Acabar el tram de l’A-7 al pas pel nostre territori. En aquest cas cal dir que no hi ha hagut un veritable consens territorial i fins i tot té els seus detractors.
-Construcció d’un tercer carril de l’AP-7.
-Construcció d’una sortida de l’AP-7 a la comarca del Montsià. Recordar que dintre de la comarca del Montsià no hi ha cap sortida. La d’Amposta-l’Aldea està dintre del Baix Ebre i la d’Ulldecona-Vinaròs al Baix Maestrat. En canvi dintre del Baix Ebre, en pocs quilòmetres n’hi ha 3: L’Ametlla de Mar, l’Ampolla i l’Aldea.
-Portar indústria als polígons. Cada poble ha fet la guerra pel seu compte i la industria s’ha dispersat considerablement entre tots els polígons que hi ha construïts. Els d’Amposta, sobre tot el de l’Oriola estan infrautilitzats. Sovint la indústria que s’ha instal·lat ha acabat fracassant (Antaix, Laminats de Catalunya...)
-Millores ferroviàries. Tot i que s’ha avançat una mica amb l’aturada a l’Aldea de trens més ràpids i s’ha desdoblat la via al seu pas pel territori, el tram de via única entre Vandellòs i Tarragona segueix produint retards i problemes.   

Ahir mateix, el MH Quim Torra va anunciar un pla de dinamització industrial per a la comarca de la Terra Alta. Benvingut sigui! Només recordar que l’IDECE va aprovar un pla territorial per a dinamitzar les 4 comarques Ebrenques. Quin ha estat el resultat? Ho desconec... Entre d’altres mesures recordo que s’havia de fer una via de tren que unís l’Aldea i la Ràpita passant per Amposta.
També he escoltat candidats que han llançat propostes per mirar d’esgarrapar vots: des de la implantació d’una fàbrica de bateries per a cotxes elèctrics (Francesc Miró, PSC, Amposta) a la implantació d’un magatzem logístic d’Amazon (Santiago Campos, Tots i Totes per Móra, Móra d’Ebre)
Durant els propers 4 anys només arribaran premis menors... Per als més grans caldrà seguir esperant.

dijous, 2 de maig del 2019

NO ESTAVA EQUIVOCAT


Només fa unes setmanes vaig opinar sobre Pablo Casado, cap de files del PP (de moment)
Vaig dir d’ell que era el pitjor president del PP que hi havia hagut després d’Aznar i Rajoy (que també van ser molt dolents, sobre tot per a les classes més populars)
Els resultats electorals del passat diumenge 28 d’abril m’han donat la raó. I no perquè els resultats obtinguts pel PP hagin estat els pitjors de la seva història (només quan era AP havien tret resultats pitjors), sinó de com se van produir, però sobre tot de com les van valorar.
En campanya electoral Casado va flirtejar amb Vox (el gran absent dels debats) a qui li va oferir ministeris. De fet el posicionament del PP estava tan ancorat a la dreta que no se sabia on acabava el PP i on començava Vox.
Tampoc és gens estrany aquesta situació ja que fins no fa gaire tots formaven part del mateix partit. Però el partit de Casado hauria d’haver sabut marcar perfil propi i durant la campanya no ha va demostrar.
Quan les resultats electorals eren pràcticament definitius, les televisions esperaven la sortida de Casado per a valorar-los. Sembla ser que el protocol recomana que els perdedors surtin davant el guanyador de la jornada. Casado (com Rivera) no ho van fer així. Tots dos líders van aprofitar la compareixença de Pedro Sánchez per a sortir a fer valoracions.  
Però si les televisions no ho poden fer en directa, ho fan en diferit. Les tecnologies actuals poden fer aquestes coses i moltes més. Per tant, igualment van poder escoltar-se la valoració de Casado. Va donar tota la culpa a la disgregació de la dreta. Ningú nega que aquest sigui un dels factors, però els analistes estan d’acord que hauria d’haver fet més autocrítica, com ho va fer la candidata catalana Cayetana Álvarez de Toledo que va assumir tota la responsabilitat sobre resultats.
Va haver de fer-se un comitè executiu del PP para que Casado sortís (ara sí) a dir que s’havien equivocat. Segurament no ho va fer per pròpia voluntat, sinó obligat pel propi comitè. I de les seves valoracions se’n pot destacar una: cal caminar cap a posicions més de centre, tal com havia estat tradicionalment.   
I aquí és quan arriba la gran pregunta: Realment el PP ha estat tradicionalment un partit de centre (o centre-dreta si voleu)? Evidentment no! Una cosa és el que diuen els seus líders (queda molt bé de cara l’electorat) i l’altra la valoració de les seves polítiques.
Les seves polítiques, sobre tot les econòmiques i socials no afavoreixen mai les classes populars, es a dir, aquelles que conforma el món obrer, les famílies i persones més desafavorides, el dependents socialment, etc.
Però sembla que virar cap el centre és molt fàcil. Molt més del que pensem. De fet només cal que Pablo Casado surti i digui:
-Hem de situar-nos al centre polític!
I fer alguna valoració despectiva de Vox i mirar de marcar distàncies. Sempre hi ha algú que s’ho creu...
De totes formes el proper 26 de maig hi haurà una mena de segona volta: les eleccions municipals i europees. Sense cap mena de dubte el PP de Casada se la juga i molt. Si el PP perd allà on ara governa potser els dies de Casado estan comptats i el PP buscarà un altre líder (si és que Casado ho ha estat mai, cosa que dubto)



dimecres, 1 de maig del 2019

AZNAR HA TORNAT A PERDRE UNES ELECCIONS


Tot i que només s’ha presentat 4 vegades, Aznar n’ha guanyat dues i n’ha perdut 4. Una mica difícil d’entendre? La solució és molt fàcil, ja veureu.
Aznar se va presentar com a cap de llista del PP a les eleccions de 1989, 1993, 1996 i 2000. Les dues primeres les va perdre davant el PSOE, mentre que va guanyar les de 1996 i el 2000.
Però l’any 2004, tot i que el cap de llista del PP va ser Mariano Rajoy, les eleccions les va perdre Aznar. I com va se això? Tot semblava que el PP revalidaria la victòria, però sortosament se van cometre els atemptats de l’11 de març a Madrid, només 3 dies abans de la data fixada per als comicis.
Només la mala gestió de la crisi i les mentides de Ángel Acebes (Ministre de l’Interior), però també d’Aznar van fer reaccionar als votants espanyols que van participar com poques vegades ho havien fet (77,21% de participació). Aquest fet va fer donar un tomb electoral que va propiciar la victòria del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero. Per tant, no les va perdre Rajoy (que era el cap de files del PP), sinó Aznar.
I el passat diumenge 28 d’abril va ser Aznar qui les va tornar a perdre ja que l’expresident del govern va ser el gran valedor de l’actual president del PP Pablo Casado.
La influència d’Aznar sobre Pablo Casado ha estat molt gran. Primer perquè sense el seu suport mai hauria arribat a la presidència del partit, càrrec que comporta poder-ne ser el cap de llista a unes eleccions generals i segona perquè Casado ha seguit fil per randa les directrius dictades per Aznar des de l’ombra.  


Us recomano llegir l'article del director del Periódico de Catalunya Enric Hernández:

https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20190430/article-enric-hernandez-pp-casado-dreta-canibal-7432236

dimarts, 30 d’abril del 2019

AMB RIVERA NO!

De Napi, a Diari de Tarragona. 

Un dels crits més unànimes que van poder escoltar-se la nit electoral entre els militants i simpatitzants que se van congregar davant de la seu de Ferraz per a celebrar el triomf de Pedro Sánchez va se: ¡Con Rivera no!  
Aquell grup d’uns pocs centenars de persones crec que eren una bona representació de la majoria dels votants del PSOE.
La ciutadania que diumenge va donar suport a Pedro Sánchez ho va fer, principalment, per a evitar un govern de la dreta més extrema d’aquest país que, de complir les seves amenaces, en poc temps haurien tancant canals de televisió públics i privats i, amb tota seguretat, haurien dilapidar l’estat de dret de la nostra democràcia.
Quan miro a Rivera, Casado i Abascal, a penes trobo diferència entre ells.  Rivera, que va irrompre a la política catalana com un polític moderat que defensava la socialdemocràcia, s’ha convertit en un conservador de primer ordre. A l’igual que Casado que pel sol fet de ser el protegit d’Aznar, també ens indica el tarannà que té. Sobre Abascal millor ni parlar-ne: representa d’extrema dreta més rància d’aquest país.
Però ep! No ens enganyem! L’extrema dreta ha existit a Espanya sempre, tot i que semblava que era residual (Blas Piñar va ser l’únic diputat de Fuerza Nueva entre els anys 1979 i 1982), el cert és que estava ben present dintre de l’AP primer (amb una part important d’exministres franquistes) i el PP més tard. Una prova del que dic és que mai han volgut condemnar el règim dictatorial de Franco.
La situació política a hores d’ara relativa als pactes és que, segons sembla, és que el PSOE vol governar en solitari, tot i la voluntat de l’IBEX 35 que ja ha manifestat que desitja un govern del PSEO amb C’s.   
De les declaracions de dirigents de les dues formacions se desprèn que no hi ha voluntat de pacte. Tant Meritxell Batet per una part, com per Inés Arrimadas per l’altre.
Per acabar vull dir que per al PSOE seria ocntraproduent un pacte amb C’S. Primer pel menyspreu que va demostrar el partit de Rivera cap a Pedro Sánchez durant la campanya electoral en general i els debats en particular i segon, perquè una gran part dels votats que han avalat el PSOE ho han fet precisament per a barrar el pas dels partits de la dreta i no entendrien que, finalment, algun d’ells (en aquest cas C’s) arribes al govern de la ma de Pedro Sánchez.
Per no parlar dels votants de les altres formacions polítiques (Unidas Podemos amb les seves confluències, així com els independentistes i d’altres) que de cap manera voldrien un pacte amb la formació de Rivera.
I què passarà amb Catalunya? Aquesta és una de les grans preguntes de després del 28-O. Òbviament no es poden menystenir els resultats a Catalunya. ERC, una de les formacions independentistes per antonomàsia, ha guanyat a Catalunya amb solidesa. I això és una mostra del sentiment d’una bona part de la ciutadania catalana. La suma dels partits independentistes no ha arribat als més de dos milions que van votar l’1-O, però el resultat és massa significatiu per a que Sánchez no faci una reflexió rotunda i busqui una sortida a la situació actual.

dilluns, 29 d’abril del 2019

BANALITZAR


Pocs dies abans de la jornada electoral del 28 d’abril, van aparèixer a Amposta uns pamflets apegats sobre els cartells electorals del PSC. Tot i que n’hi havia amb diferents textos, un me va cridar l’atenció per sobre de la resta. Deia així: No passaran; fora feixistes dels carrers.
Tot i que desconec l’auditoria d’aquests pasquins, és evident que se tracta de simpatitzants del moviment independentista català, tal com se desprèn del text i d’altres textos que també han fet servir amb la mateixa finalitat.   
Ni els d’Òmnium ni els de l’ACN són colpistes pel fet de manifestar-se o col·locar llaços grocs en espais públics, ni els CDR són terroristes per tallar carreteres amb més o menys contundència. Com tampoc el PSC (o el PSOE) són feixistes per donar suport a l’article 155 de la Constitució...  Per tant, no banalitzem els conceptes. Desgraciadament ho fem massa sovint.
El feixisme (o el nazisme) representen el totalitarisme polític: la manca total de llibertats individuals i col·lectives i una bona part dels drets de la ciutadania.
Qui vulgui ser respectat, el primer que ha fer és respectar els altres.

    

dilluns, 11 de juny del 2018

CiudadaNOs a Amposta

Caps de llista municipals 2015: Martínez, Ciscar, Ferré, Tomás i Miró (Foto:
el Punt Avui.

Mentre estàvem dinant a la Tancada, Jordi, que amb la seva parella s’ha seia a la taula del costat, se va girar cap a nosaltres i ens va dir:

-Una pregunta...

Com sabeu jo treballava a l’Agència Tributària i la meva dona encara hi treballa i com és temporada de Renda, ens pensàvem que la pregunta seria sobre algun tema relacionat.

-Diuen que s’està preparant una candidatura de Ciudadanos a Amposta? –Va continuar Jordi-.

Llavors entre la meva dona i jo li vam explicar el poc que sabíem...
Dissabte, tots aquells que vau anar al mercat d’Amposta, segurament veiéreu una carpa de Ciudadanos. No obstant, sembla que no hi havia ningú d’Amposta.
Tot i que és cert que fa 3 anys, per a les darreres municipals, van estar a punt de formalitzar una candidatura.
Bé, tan com a punt, no ho sé... Però a la foto de candidats on sortien Manel Ferré, Adam Tomás, German Ciscar i Francesc Miró (que van ser els caps de llista que finalment sé van presentar), també hi sortia Guillermo Martínez que, anteriorment s’havia presentat amb el PP.
Com que desconec les circumstàncies que van portar que Ciudadanos finalment no presentés llista, millor no fer especulacions, tot i que jo tinc la meva teoria.
El cert és que un partit que a les darreres eleccions al Parlament sé va enfilar fins la primera posició en vots i diputats, seria molt estrany que, al menys, no intentés formar llista a les principals poblacions catalanes, sobre tot aquelles que puguin tenir un simbolisme especial, com per exemple les capitals de comarca o poblacions superiors a 10.000 habitants.
A les Terres de l’Ebre no ho tindran fàcil. Darrerament l’hegemonia d’ERC sembla ser inqüestionable i no oblidem que som de les comarques que més parlem el català i Ciudadanos no és precisament un partit que se caracteritzi per la defensa de la nostra llengua.
Potser no se’n recorda quasi ningú, però durant algunes legislatures, a les nostres terres CiU treia molts pocs vots. La formació (de dos partits, recordem-ho) encara no s’havia implantat al nostre territori i amb prou feines presentaven llista. Per a fer-ho van haver de fitxar diferents alcaldes (ara mateix me venen al cap Josep Gil a Amposta, Aureli Villalbí a Godall, Josep Tomàs a la Galera, Josep Bertomeu a Santa Bàrbara, Primitivo Forastero a Camarles...) El resultat ja els sabeu: solia ser la força hegemònica sobre tot quan se tractava d’unes eleccions autonòmiques i fins i tot a les municipals, copant les alcaldies de la majoria dels pobles més menuts.
Mai he votat CiU (ni me va passar mai pel cap!) i mai votaré Ciudadanos. Per a mi CiU representava a la dreta catalanista i Ciudadanos  representa els enemics de Catalunya per molt que ells diguin que representen una part dels catalans. Caldria veure que pensen i com actuen els seus votants. Coneixeu la dita, no?: Digue’m amb qui vas i té diré que seràs.  

dimarts, 3 d’abril del 2018

EL FINAL DEL PROCÉS

De Juan Carlos Ortega al Periódico d'avui.

La desunió de l’independentisme per un costat i les traves judicials i polítiques per l’altre, fan que, a hores d’ara, no s’acabi de veure quan i com acabarà l’anomenat procés.  
És possible que una vegada passada la Setmana Santa, que per als cristians són dies de meditació i plegaria, hi pugui haver un enteniment entre les dues grans forces de l’independentisme català com són Junts per Catalunya i ERC. No obstant, per a poder investir un nou president encara calda que se puguin donar altres condicionants com per exemple que Puigdemont i Comín renunciïn a les seves respectives actes de diputats per a que, al menys, en segona volta, hi pugui haver una majoria de vots favorables al nou candidat.
Un nou candidat que, a hores d’ara, segons informacions periodístiques d’avui mateix podria ser Ernest Maragall, germà petit de Pasqual que, com sabeu, va abandonar la militància del PSC i va abraçar la fer d’ERC. Si sou seguidors del meu blog, potser recordareu que, personalment, no considero a Ernest Maragall cap prodigi de polític, tot i que va recórrer una gran trajectòria arribant a Conseller d’Educació durant la presidència de Montilla. Per la seva edat (75 anys) el veig més com un president honorífic i mediador que no com un president que pugui intervenir amb el dia a dia de Catalunya (procés a part)
Com sabeu, les darreres eleccions al Parlament convocades anòmalament per Rajoy se van produir el passat 21 de desembre. També recordareu que les dues grans formacions independentistes (els postconvergents de Puigdemont i ERC), s’hi van presentar per separat després d’haver concorregut plegats a les eleccions del 27 de setembre de 2015 a la candidatura de Junts pel Sí. És evident que alguna cosa passava...   
Han passat més de 3 mesos i després de sonar diversos noms per a poder aspirar a la presidència de la Generalitat, el fracàs ha estat el denominador comú. Hi ha estat així perquè alguns no volen baixar del burro.
Desgraciadament la situació és la que tenim. Una Catalunya sotmesa per l’article 155 de la Constitució i un Govern del PP que no s’arronsa ni s’arronsarà a l’hora de posar-nos tota mena d’entrebancs.
Fixeu-vos on arriba la desunió que ni la qüestió de la llengua a les escoles va fer-los reaccionar. Per tant, no he de ser pessimista a l’hora de pensar que la situació que vivim tingui un final feliç en un curt espai de temps. Més ve va per a llarg...
Quan llegeixo a alguns polítics que no volen una repetició electoral, no m’ho acabo de creure. Sobre tot perquè també hi ha que opinen que no seria tan dramàtic que se tornessin a repetir. Si finalment passés, si hi tornessin a haver eleccions a l’estiu, significaria el fracàs de la política catalana i només alguns (precisament aquells que com he dit no volen baixar del burro) se podrien sentir guanyadors... Però el poble de Catalunya, en general, hi perdria.
Necessitem sortir de la situació que estem patint. Cal tornar a la normalitat encara que per a molts sigui la anormalitat. Cal refer-nos com a poble tal com ho hem fet tantes vegades. I cal, sobre tot vèncer l’enemic comú.
Fins que l’enemic comú no sigui derrotat, el final del procés va per a llarg, per a molt llarg...  

dimarts, 6 de març del 2018

GUERRA DE NERVIS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
Les declaracions i posterior carta publicada al Periódico de Joan Tardà on afirmava que s’hauria de començar a dialogar amb el PSC i els Comuns amb la finalitat de desencallar la situació política catalana, és, des del meu punt de vista, una manera de posar neguitosos a Junts per Catalunya. Cal dir també que des del seu partit, ERC, he veuen amb bons ulls...
Com tantes i tantes vegades en el temps que dura aquest procés, he de dir que me vaig equivocar quan vaig pensar que l’atac a la llengua catalana seria el desllorigador que podria canviar la situació. Però no és així. El tema de la immersió lingüística en català i castellà va sortir fa més d’una setmana i el col·lapse polític al Parlament continua igual.
Ahir, el President Roger Torrent va tornar a iniciar una roda de converses amb els diferents líders dels partits que van obtenir representació parlamentaria a les passades eleccions del 21-D d’on va sortir Jordi Sánchez com a candidat a la presidència de la Generalitat, tal com va suggerir la setmana passada Puigdemont des de Bèlgica.
Molt hauria de canviar la situació per a que Jordi Sánchez fos escollit president. Ara com ara els números no surten, ja que qui podria tenir la clau, els 4 diputats de les CUP s’abstindran, tal com se va acordar la seva direcció política.
Si poguessin votar els diputats electes de Junts per Catalunya que són a Bèlgica aquest problema no existiria, però com la Justícia espanyola els considera un pròfugs, no poden exercir el dret a vot com si que ho poden fer els que encara estan empresonats.
Per la seva part, Joaquim Forn va dir que si per a desencallar la situació fos necessari que els diputats exiliats renunciessin a l’acta, ho haurien de fer...
En canvi, Elsa Artadi, la que fa unes setmanes va sonar com a presidenciable, opina que és possible que s’hagin de repetir les eleccions.
Una guerra de nervis entre els diferents partits independentistes i potser també entre aquells que no ho són.
Com veieu cadascú diu la seva, però de moment com Julito Iglesias: la vida sigue igual...   
Jordi Sánchez, pel fet d’estar empresonat a Soto del Real, no sembla que sigui el millor candidat. La força de l’Estat recaurà contra qualsevol intent d’elegir-lo president, encara que s’oficialitzi la seva candidatura. I és que la situació és la que és tot i que molts no ho vulguin veure. Per si no ho recordeu, el 155 encara segueix en vigor i ningú sap quan deixarà d’estar-ho.
Espero i desitjo que s’arribi a una solució, encara que sigui al darrer minut. Tal com vinc opinant des de fa temps no és bo per a Catalunya seguir sense govern quan ja fa dos mesos i mig que se van celebrar les eleccions.

A veure que passa durant els propers dies...  

diumenge, 4 de març del 2018

MÉS RAONS PER A NO VOTAR EL PP

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
Aquest escrit, com la majoria dels que faig serà com predicar al desert. És a dir, ningú me farà cas. La majoria dels que m’aguanteu les tabarres perquè segurament no voteu el PP i aquells que el puguin llegir i votin el PP, perquè no trobaran motius suficients.
Saben el per què Zapatero va guanyar les eleccions del 14 de març de 2004? Perquè la ciutadania espanyola va anar a votar en contra de les mentides del PP després dels atemptats de Madrid del dia 11. La participació va ser superior al 77%, més de 8 punts superiors a les de l’any 2000. Segons el CIS, aproximadament un 13% va canviar el seu vot a causa dels atemptats i un 10% dels enquestats va reconèixer que els atemptats havien influït molt a l’hora de votar.
Tot i que el PP no ha deixat mai de mentir, després de recuperar el govern el 2011 a la ciutadania els hi està costant molt més deixar de confiar amb ells i això que durant aquest temps s’han anat destapant la majoria dels casos de corrupció que el afecta fins al punt de que el propi partit ha estat condemnat per finançament irregular. És estrany no? No tant si tenim en compte que el PSOE no és una alternativa vàlida i que Podemos també s’ha anat desinflant després d’un començament esperançador. El més inversemblant de tot és que l’alternativa al PP sigui ara com ara un altre partit de dretes: Ciudadanos. Un fet insòlit al nostre país.
El PP no dissimula. Per a què ho hauria de fer? Tothom sap que és un partit de dretes hereu del franquisme. M. Rajoy s’ha vanagloriat sovint de no haver destinat ni un sol euro per a recuperar els cossos dels republicans que encara hi ha enterrats al costat de les cunetes. En canvi, durant els darrers dies s’ha sabut que s’han destinat 23.000€ a repatriar 29 cossos de membres de la División Azul que, com sabreu, va lluitar al bàndol de l’Alemanya nazi contra l’exercit rus. És veritat que 23.000€ no són molts de diners, però si tenim en compte que per a desenterrar els republicans no hi ha ni cinc, el fet és una veritable hipocresia.
Però sense cap mena de dubte el tema del que s’està parlant més en aquestes darreres setmanes és el de les pensions. Com sabeu, amb el PP amb poder, les pensions estan augmentant anualment un 0,25% i damunt ens envien una carta a casa informant-nos de l’augment.
El jubilats i pensionistes sembla que han dit prou i han sortit al carrer per a demanar pensions dignes i que l’augment sigui, al menys, equiparable a l’augment del cost de la vida. També amenacen a M. Rajoy en deixar-lo de votar...
-Si els jubilats ens unim i deixem de votar el PP...  

Jo no he votat mai un partit dels considerats de drets, ni tan sols d’aquells que s’autoefineixen com de centre. Però darrerament tinc un problema: No sé a qui votar... Quina alternativa real té el PP? Ciudadanos? De veritat creieu que amb C’s les coses canviarien per a millor?
Crec que només a Itàlia (que voten avui) tenen un pitjor panorama que aquí.


Quina tristesa de cos!! 

diumenge, 18 de febrer del 2018

QUAN LES RATES ABANDONEN EL VAIXELL

Tot s’havia mantingut més o menys normal a la dreta espanyola fins que se van saber els resultats de les passades eleccions catalanes del 21-D: Ciutadans 36 diputats (guanya les eleccions per nombre de diputats i també de vots), PP 4 (i amb prou feines, perquè va esgarrapar l’últim precisament a Ciutadans a la circumscripció de Tarragona després de recomptar el vot exterior)
A partir d’aquí el pànic. Una part de les enquestes polítiques que fan normalment els mitjans de comunicació donen com a hipotètics guanyadors, si hi haguessin eleccions ara mateix, a la força que va fundar Albert Rivera. I les que encara donaven la victòria al PP, mentre aquest partit va en caiguda lliure, C’s no para d’augmentar les seves perspectives de vot.
La ciutadania espanyola ha trigat molts anys en donar aquest pas. Tot i la corrupció que ha esquitxat els populars per gran part de la geografia espanyola (València, Madrid, Castella i Llaó, Múrcia, les illes Balears, etc.), el PP mantenia pràcticament intacta la confiança dels seus. És sabut que els votants de la dreta no acostumen a castigar els seus líders polítics, malgrat els escàndols de corrupció com ho fan els votants de l’esquerra.
Però com he dit només començar, els resultats de Catalunya ho van capgirar tot. Els conservadors van veure en C’s un refugi per al seu vot. Tot i que poden haver comès errors, al menys no venen estigmatitzats per la corrupció. I potser una dada molt important: no se’ls han llençat a la jugular com haurien pogut fer, sinó que fins i tot han donat suport als populars quan ha convingut.
Divendres passat vaig llegir que 5 alcaldes de Jaén i desenes regidors han abandonat el seu antic partit com a pas previ de formalitzar els seu ingrés a Ciudadanos segons publica eldiario.es. No seran els únics, ja ho veureu. Quan el vaixell (pirata) s’enfonsa, les rates són les primeres en abandonar-lo.

Tot i això la fugida de militants del PP cap a Ciutadans ja fa temps que va començar. Sense anar més lluny a Amposta fa dos anys Guillermo Martínez que havia estat cap de cartell del PP va pretendre presentar-se amb Ciutadans, tot i que al final aquella llista no va prosperar. Per què? Ho ignoro, perquè tot i que vaig sentir rumors sobre els motius del perquè finalment no s’havia fet una llista de C’s a Amposta, com no deixen de ser rumors, millor no explicar-ho. Per cert, quantes legislatures fa que no hi ha cap regidor del PP a Amposta? El darrer regidor va ser Ramon Chorda que va abandonar el partit a mitja legislatura 1999-2003.

També a Tortosa el cadell de la dreta Jaume Solé abandona el PP per abraçar la nova fe. Hi ha que dir que Jaume Solé era un pepero de pedigrí. Son iaio és un dels personatges més coneguts de Tortosa pel seu espanyolisme exasperant, però també pel seu madridisme.  

dilluns, 12 de febrer del 2018

VOTAR ALS 16 ANYS

Un col·legi electoral el 9-N.
Podemos i Ciudadanos, morats i taronges estan decidits a reformar la llei electoral espanyola, segurament perquè creuen que podrien guanyar més escons. Una de les reformes seria donar vot a partir dels 16 anys. No me sembla malament. De fet el 9-N (de 2014), la primera consulta independentista que se va fer a Catalunya, tot i no tenir cap valor legal, els joves de 16 anys van poder votar.
És cert que al llarg dels anys, tot i que d’una manera lenta i gradual, l’edat per a poder votar ha anat baixant, sobre tot per a les dones.
Jo mateix no vaig poder votar a les primeres eleccions generals del 15 de juny de 1977 perquè encara no tenia 21 anys que era en aquella època l’edat reglamentària. De fet en tenia 19. En canvi, quan el 6 de desembre de 1978 se va votar la Constitució, l’edat de votar ja s’havia rebaixat als 18, així com la majoria d’edat dels espanyols que també va baixar dels 21 als 18.
Per tant, la primera pregunta que faig és: Si se rebaixa l’edat electoral dels 18 als 16, també s’abaixarà per a tenir la majoria d’edat. Aquest fet és molt important, perquè amb la majoria d’edat, legalment, pot fer de tot sense que ningú t’hagi de donar permís: fer-te empresari, comprar propietats, comprar armes de foc (sempre de que disposis del corresponent permís administratiu), casar-te... Hi ha coses que als 16 anys també se poden fer, però abans t’has d’emancipar i això sempre requereix permís dels pares o tutors legals.

A França hi ha una cosa que se pot fer als 16 anys i que aquí no: conduir cotxes. Si bé és cert que sempre has d’estar acompanyat per un adult i s’ha d’enganxar al cotxe un adhesiu especial que simula un menor tutelat conduint.
És evident que al llarg dels anys els joves tenen una cultura i uns coneixement que no tenien abans. Mos pares no van acabar els estudis primaris, mentre que els meus fills tenen carrera i màsters. Des de sempre han tingut més accés a la informació i per tant, capacitat de valorar les diferents polítiques. A principis de 1977, d’haver pogut votar, no tenia clar encara per qui ho hauria fet. En canvi mons fills des de ben joves ho han tingut molt clar sempre. Per tant crec que als 16 anys un jove pot estar suficientment preparat per a poder votar lliurement l’opció que li sembli més bona.
Què no tothom als 16 anys tindran aquestes mateixes capacitats? Ni als 25, ni als 50, ni als 70... O és que no havia gent que votava a Suárez o Felipe per guapos? Una vegada un amic més gran que mon pare me va dir: Jo voto el PP perquè si no ens donen aquells que tenen, qui ens ho donarà?

Igual no usava correctament la paraula donar i les seves formes verbals... 

dissabte, 6 de gener del 2018

I SI JO NO TINGUÉS RAÓ?

De Napi a Diari de Tarragona. 
Després de les eleccions del 21-D, a priori tot semblava molt fàcil: presidència del Parlament per algú d’ERC i presidència de la Generalitat per algú del PDeCAT. Vaig dir llavors que tots dos partits que només feia dos anys i escaig s’havien presentat plegats a la mateixa candidatura (Junts pel Sí) estaven condemnats a entendre’s. És el més lògic... Les CUP, que han patit una forta davallada els hi donarien suport puntualment a aquelles lleis més socials o més independentistes (si és que les hi ha)
Però tal com passen els dies sembla que tot s’embolica. Fins i tot s’està parlant de tornar a convocar noves eleccions... Si l’actual situació de Catalunya ja és un drama, una nova convocatòria electoral bé podria qualificar-se en tragèdia, tot i que no sé de quants actes estaria composada...
Voler investir president a Puigdemont que se troba a Brussel·les en exili voluntari (si estigués aquí seria encara pitjor) no és que sigui una situació rocambolesca, és senzillament una gran barbaritat. Ahir vaig llegir que hi havia una proposta de que la meitat del govern estigués a Catalunya i l’altra meitat a Bèlgica. Trobo que algú s’ha begut l’enteniment... I no és nou...
Les dues llistes catalanistes que tot i que no van guanyar les eleccions van treure millor resultat (Junts per Catalunya i ERC) haurien de tenir més una mentalitat de país i no tanta de partit. Massa egos... En algun cas, a això no els guanya ningú!
Mal que ens pesi a molts catalans i catalanes, la situació actual és la que és i punt: un President destronat a l’exili, juntament amb alguns dels seus consellers i un vicepresident, un conseller i els dos presidents de les principals associacions independentistes a la presó. A partir d’aquest punt s’hauria de començar a col·locar les fitxes sobre el tauler polític i mirar de solucionar la situació abans de que s’esgotin els terminis que ha marcat l’Estat i que controlarà que es compleixin escrupolosament.
Tan difícil és trobar una persona de consens amb qualitat suficients que pugui exercir de president del país. La meva experiència me diu que ningú és imprescindible. Quan les CUP van vetar a Mas, ningú podia pensar amb Puigdemont. I ara en canvi sembla que si ell no és el president ningú més ho podrà ser. Ni tan sols Junqueras encara que finalment pugui sortir de la presó. És un autèntic joc de disbarats: a veure qui la diu o qui la fa més grossa!

Evidentment que puc equivocar-me amb els meus pronòstics. Ni sóc un pitonís ni estic en possessió de la veritat absoluta, però me sembla de pura lògica que al final hi hagi un enteniment entre Junts per Catalunya, ERC i les CUP. O al menys entre les dues primeres formacions. Això sí, tensaran la corda fins el darrer moment i esperar a veure si algú cedeix en el seu joc. Perquè al final tot és un joc... Polític, sí, però un joc.  

dissabte, 30 de desembre del 2017

HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.
Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.
Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)
Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)
Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.
Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat
És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.
És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.
Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

dimecres, 27 de desembre del 2017

REPARTIMENT D’ESCONS

Cartells de C's enganxats a Amposta. 
Una de les polèmiques que sorgeixen de tant en tant, sobre tot quan algun partit no està d’acord amb els escons que li han atorgat el repartiment de vots després d’unes eleccions, és el mètode que es fa servir per a fer-ho, en aquest cas, tant a Espanya com a Catalunya que no compta amb una llei electoral pròpia, és la llei d’Hondt.
La llei d’Hondt reparteix proporcionalment els escons a partir de certes premisses afavorint les candidatures que més vots han tret i excloent a les que no han obtingut un mínim d’un 3% de vots.
Però el principal handicap no és la forma de repartiment, sinó el valor dels vots a cada circumscripció. Per a obtenir un representant tant al Congrés dels Diputats com al Parlament sé necessiten molts més vots a la circumscripció electoral de Barcelona que coincideix amb la província que no a les altres tres restants. Hi ha partit que creu que aquesta forma de repartir els escons els perjudica, en canvia a d’altres els beneficia. Recordo que la darrera vegada que es va presentar el Molt Poc Honorable Jordi Pujol, Maragall, el seu rival polític va treure molts més vots, però en canvi menys escons. Això va ser així perquè a Maragall que havia estat alcalde de Barcelona, va tenir molt de suport a la capital catalana i al conegut com a cinturó roig. En canvi Pujol va obtenir molt més vot rural. Que les passades eleccions del 21-D l’Arrimadas guanyés en vots i escons davant els hereus de Convergència i ERC té, des del meu punt de vista molt de mèrit.
Tot i no existir a Catalunya una llei electoral, fa anys quan aquest tema va ser molt controvertit, hi van haver diverses propostes. Els resultats utilitzant els altres mètodes variaven ben poc però si que és veritat que el PSC solia sortir-ne una mica beneficiat.
És difícil trobar una forma de repartiment que deixi a tots contents, però si una vegada beneficien a uns, potser una altra beneficiaran els altres, ja que com s’està veient darrerament no hi ha un partit hegemònic a Catalunya tal com va passar durant moltes legislatures en les que CiU guanyava per majoria absoluta.
Aquells que proposen que valgui el mateix un vot a la circumscripció de Barcelona que a la de Tarragona, per exemple, conscient o inconscientment s’equivoquen, perquè de ser així, la circumscripció de Barcelona tindria molts més representants que els que té ara i les altres demarcacions bastants menys.
Actualment la demarcació de Barcelona escull a 85 diputats al Parlament, la de Tarragona 18, la de Lleida 15 i la de Girona 17. Si ho sumeu veureu com sumen els 135 escons que té el Parlament. Si l’escó costes a tot a reu igual, potser a la província de Barcelona arribarien als 100 o més en detriment de les altres que rondarien els 10. Trobeu que seria just?
Una possible solució seria que cada territori (aquí podríem parlar de les vegueries de les que mai hi ha hagut la voluntat necessària de crear-les) tingués d’entrada un mínim de representants i d’aquesta manera se garantiria que totes hi estiguessin representades.
Us heu parat a pensar quants representants hi haurà de les Terres de l’Ebre quan sé constitueixi el nou Parlament? Sinó m’he errat 3... 3 de 18! Tot i que en algun cas he vist a la Carme Forcadell comptar-la com a ebrenca perquè va néixer a Xerta, però se va presentar per Barcelona.
Cap dels 18 va sortir escollit a la llista de C’s, tot i treure’n 6 i guanyar les eleccions també a Tarragona.
I és que els partits polítics, en general, també són centralistes en aquest aspecte i els caps de llista sempre solen ser del Camp de Tarragona, principalment de Tarragona i Reus.

Com heu pogut comprovar amics ebrencs, els del nostre territori ho tenim bastant magre...     

PER A AMPLIAR LA INFORMACIÓ: