Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eleccions autonòmiques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eleccions autonòmiques. Mostrar tots els missatges

dijous, 8 de febrer del 2018

NOMÉS RUMORS??

De Napi a Diari de Tarragona
El nom d’Elsa Artadi no és la primera vegada que surt al meu bloc. Potser no ho recordareu, però el passat 29 de gener (dilluns per a ser més exactes), vaig publicar una entrada que vaig titular Especulacions i entre les coses que deia recollia una notícia publicada Mediterráneo Digital sobre la possibilitat de fos Elsa Artadi la candidata de Puigdemont per a succeir-lo a la presidència de la Generalitat. Segurament recordareu que us explicava que en el precís moment de llegir la notícia tenia asseguda al meu costat a Anabel Marcos (PDeCAT), directora de l’Institut de Seguretat de Catalunya, exdiputada del Parlament i exgenrent de la GURSAM i, en ensenyar-li la notícia se va limitar a dir-me: Especulacions...     
Potser no sabia res... O potser sí, però calia mantenir-ho en secret fins que Puigdemont o qui fos ho fes oficial. Però hi ha una dita castellana que diu així: Cuando el río suena agua lleva...
Unes hores més tard llegia al Periódico que la mateixa Elsa Artadi ho desmentia: El candidat és Puigdemont...

Va Elsa, no té facis de pregar... Està molt bé el que dius, però tu saps que aquesta situació s’ha d’acabar desencallant... I els dies corren i una repetició d’eleccions no agrada ningú i molt menys al teu partit. Ara, amb tu, el PDeCAT té l’oportunitat de tornar al Palau de la Generalitat. Una situació que només fa un més i mig no us podíeu ni arribar a imaginar... A la fi és el que tots al teu partit desitgen... Quan Mas va fer el pas al costat semblava que el món s’havia acabat per els convergents. Va arribar Puigdemont i va fer un paperot que només la seva família s’ho podia creure. I ara Elsa arribaràs tu. Una dona que com he pogut comprovar pel teu currículum (a Internet s’hi pot trobar quasi tot) estàs suficientment preparada i segur que te’n sortiràs bé.

De vegades me miro la política amb ulls incrèduls sense pensar que el que hagi de passar passarà de forma irremeiable. Sense posar-m’ho ha pensar el que ens ofereixen (que és el que volen que vegem) és pur teatre ja que la realitat pel darrere dels bastidors és molt diferent.
Una vegada a festes va vindre una obra de teatre que es deia Pel davant i pel darrere. A la primera part t’ensenyaven que passava a l’escenari i no comprenies res. Tan era així que molta gent dels que aquell dia havien anat fins el recinte de festes al costat del Pavelló 1 d’octubre (he que ho he dit bé?) van decidir marxar. Però n’hi va haver que vam voler saber com acabava allò. A la segona van donar la volta a l’escenari i es va veure la realitat del que estava passant. Això mateix és el que passa en política.

Sigueu desconfiats (o crèduls, per aquells que se miren la política des d’un angle diferent al meu) i penseu que en polític quasi tot és possible i encara més si els que fan política de veritat hi acaben traient algun benefici. Si Elsa Artadi acaba sent el 131è President de la Generalitat (com a Presidenta seria la primera), a part d’acabar el serial (més llarg que Simplemente María que se va emetre per la ràdio la dècada dels anys ’70 i que va tenir 501 episodis -hauria dit que ren més!!-) i tornar a una normalitat relativa, però l’adequada per els temps que estem vivint, se podrà garantir la supervivència de Puigdemont a Bèlgica fins que dintre d’uns anys (no m’atreveixo a dir quantes, però en tot cas molts) se’l pugui indultar i tornar a Catalunya com un heroi. 

dimecres, 7 d’octubre del 2015

LA REALITAT ÉS LA QUE ÉS

Hi ha una dita que diu: res és veritat o mentida; tot és segons el color del cristall amb el que es mira...
Però la realitat només és una, encara que tothom he veurà segons els seus interessos.  Evidentment estic parlant del resultats de les eleccions autonòmiques del passat 27 de setembre.
Quan ja fa 10 dies que es van fer els comicis electorals, si fa o no fa estem igual que en el precís moment que es va acabar l’escrutini.
Junts pel Sí són conscients de que si no arriben a un acord amb les CUP els serà pràcticament impossible investir a Mas, al menys que a la segona volta agafi un mal de panxa a un parell de diputats d’altres formacions i que puguin fer-ho per majoria simple.
Fins l’últim moment JxS intentaran que les CUP votin per Mas, però el partit que va encapçalar l’Antonio Baños sempre ha dit que no votaran per l’actual president. Demà dijous les CUP celebraran una conferència nacional on decidiran assembleàriament quina serà la postura definitiva que adoptaran. Hauran d’escollir entre fer president a Mas per a què es pugui seguir amb el full de ruta o bé no fer-ho i esperar per a una millor ocasió continuar pel sender independentista.  
La defensa aferrissada de la figura de Mas és, comparativament parlant, tan forta o més que la pressió que estan patint els electes de les CUP per a que facilitin la investidura de Mas.
Sense anar més lluny, ahir mateix, la portaveu del govern Neus Munté va qualificar a Mas d’actiu imprescindible per al procés independentista.
Mireu, no políticament, però si laboralment, tinc molt més experiència que Mas i la Munté junts. Encara que la portaveu del govern va treballar durant uns anys com a gerent de la central sindical UGT i, per tant, aquestes coses les hauria de saber. I què és el que hauria de saber? Què imprescindible no hi ha ningú! Con diuen els castellans: a rey muerto, rey puesto. És cert que quan tens una persona de gran vàlua, substituir-lo sempre és més complicat que a qualsevol altre membre de la plantilla, però al final o trobes a algú que t’ho faci o, si cal, en poses dos a fer la mateixa feina. Us podeu imaginar un Barça sense Messi? Ara què està lesionat potser és més fàcil, però arribarà un dia que o penjarà els botes o marxarà traspassat a un altre equip. I la vida continuarà...
Per tan (i em reafirmo), Mas hauria de reconèixer el seu segon fracàs consecutiu, fer un pas enrere i que els membres de la coalició s’encarreguin de buscar-li un substitut que, a més, compti amb el vist i plau de les CUP. En qualsevol altra circumstància no seria difícil, però l’egocentrisme de Mas impedeix (i molt possiblement impedirà) que hi hagi acord. Però també es veritat que CDC sovint es comporta més com una secta que com un partit polític i mantindran a capa i espasa la seva candidatura fins el final.  
Però que passarà si, finalment, no aconsegueixen arribar a cap acord? Imaginem-nos el pitjor dels casos: que el proper any tinguin que tornar-se a fer noves eleccions. També diran que són plebiscitàries? I si ara la candidatura de JxS van tenir com a lema de campanya el Vot de la teva vida, l’any proper serà el Vot de la teva vida (2)?
Em sembla que Mas, Junqueras i companyia (però sobre tot Mas), ja que cremat sinó totes, la majoria de les naus i poc li queda per a oferir políticament parlant.
Qui ho vulgui veure d’una altra manera, ho veurà, però els resultats electoral van ser els que van ser i són inamovibles. I a partir d’aquí tot són especulacions interessades.  

divendres, 2 d’octubre del 2015

L’ABELLA REINA

Tot indica que ahir es va obrir una escletxa a la CUP per on els de Junts pel Sí els hi va semblar que sortia el Sol.
Tal com deia ahir un dels meus periodistes de capçalera Joan Tapia al Periódico, ni té una bola de vidre per endevinar que passarà ni és ell qui dirà als de les CUP què és el que han de fer. Ho subscric totalment.
Com a simple opinador que sóc de l’activitat política, l’única cosa que puc fer és analitzar el dia a dia i donar la meva opinió i, de vegades, aventurar-me a imaginar el que pot passar, allò que alguns anomenen elucubrar. Una altra cosa molt diferent és el que jo voldria que passés i que suposo que, a aquestes alçades, és prou de domini públic.
Ahir a Catalunya Ràdio, van estar obrint l’informatiu amb la notícia de que Quim Arrufat, un dels tres diputats que tenia les CUP aquesta passada legislatura, havia dir que no descartaven investir a Mas. Finalment un raig de llum en el difícil panorama postelectoral català. En canvi, la diputada electa Anna Gabriel segui insistint que la formació que va encapçalar Antonio Baños no votarien a favor de la investidura de Mas.  
No obstant, les CUP van proposar una fórmula per a desencallar les negociacions i que, al menys, té un nom curió, d’aquelles coses que es guarden al fons d’un calaix, però que una vegada es treuen a la llum, tothom se’n fa ressò (com per exemple la disquisició de Rajoy)  
La solució de els CUP passava per fer una mena de presidència de la Generalitat col·legiada que anomenaven coral. Fins ahir només coneixia dues accepcions de coral (corall en català): les colònies que formen unes determinades espècies marines i els grups de cant, normalment religiosos. Però com sol dir Jordi Hurtado a Saber y Ganar, sempre s’aprèn alguna cosa.
Aquest mateix matí, al programa Hoy por Hoy de la Cadena SER que dirigeix i presenta Pepa Bueno, deia José Maria Izquierdo en el seu microespai el Ojo izquierdo, que no seria el primer cop que hauria una experiència similar, ja que a la URSS n’hi va haver una, què pel que ha dit, he intuït que estava parlant de la dècada dels anys 50. També a l’antiga Roma hi van existir un parell de triumvirats que no van acabar gaire bé.
Però aquesta fórmula suggerida per les CUP sembla no tenir encaix dintre de l’ordenament jurídic català i que per tant, seria impossible, al menys d’entrada. Tampoc agrada a CDC  que, ara com ara encara (al menys en públic) segueixen recolzant a Mas per a que continuï sent l’abella reinadel rusc català.        
Tal com apuntaven diversos comentaristes polítics, si Mas, per un costat sumava (alguns pensaven què sense ell el procés no aniria en lloc), per l’altre costat restava i la prova està en que la candidatura de Junts pel Sí, tot i estar integrada per CDC, ERC i diverses associacions, va obtenir 10 escons menys dels que havien aconseguit l’any 2012 CiU i ERC. Per tant, hi ha un sector important de la societat catalana que no creu que Mas ha de continuar sent l’abella reina.  
Crec recordar que va ser al meu comentari de dilluns que deia que tot i que des d’una setmana abans de les eleccions ja no es podien publicar enquestes electorals, les candidatures amb suficient poder econòmic, segurament en continuaven fent per a veure l’evolució del vot dia a dia. Possiblement per això, divendres (el darrer dia de campanya abans de la jornada de reflexió), JxS van demanar que no es votés a les CUP, perquè sabien que per si sols no arribaven als 168 diputats necessaris per tenir majoria absoluta.
La tarda nit electoral la vaig haver de passar a l’Hospital de Tortosa per un problema de salut de ma mare. La meva dona que també ens acompanyava ens tenia al corrent dels darrers esdeveniments. Minuts abans de tancar els col·legis electorals (i, evidentment abans de l’enquesta que havia fet TV3 a peu d’urna), mon nebot Xavier Tomàs va començar a piular donant alguns resultats que després es confirmarien: el zero de UDC, el gran resultat de C’s, etc.
Com podia saber mon nebot unes dades tan precises si no tenia a ma alguna dada al respecte?
Per aquells que no sàpiguen qui és Xavier Tomàs, els hi diré que és un dels col·laboradors més propers de Xavier Trias (alcalde de Barcelona entre 2011 i 2015)  

dijous, 1 d’octubre del 2015

ACTIVA I PASSIVA

La pressió mediàtica que recau sobre les CUP és extremadament gran. Anit a la Sexta ho admetia el propi Antoni Baños a una pregunta del Wyoming:

-Què si noto la pressió? Des del moment que m’alço fins que me’n vaig a dormir. Fins i tot per part de les forces de dreta que abans de les eleccions ens menyspreaven i ara ens demanen que no cedim...

El Whatsapp també va ple de suports a Mas i et sé demana compartir en el cas de que hi estigues d’acord. Entre els que em van arribar ahir, un d’al·lucinant. Es demanava poder investir a Mas per a que així, el dia que vagi a declarar ho pugui fer com a president electe de la Generalitat per emular, si cap, encara més Companys.
Dilluns sembla que els de Junts pel Sí havien de pair els resultats no del tot favorables de diumenge i, pràcticament, no vaig rebre missatges. Però després d’imputar a Mas, tot va canviar i el mòbil pateix tal bombardeig que quasi es pot comparar amb el que està fent Rússia sobre Síria aquests dies. També des de les xarxes socials d’Internet es llancen tot tipus de missatges, la majoria, evidentment, demanant suport a Mas i que se’n faciliti la investidura.
Entre tots els missatges un de Toni Manel Muñoz, el Mascarat, d’aquells que toquen. Es preguntava el periodista d’Ulldecona que de tots els que pressionen a les CUP per a que votin la investidura de Mas els havien votat. Di cap, potser és molt contundent, però en tot cas, molt pocs. I seguia dient: Si les CUP van estat tota la campanya dient que no votarien a Mas, per què tanta insistència?
Com sabeu, la coherència és una de les principals virtuts dels polítics. També he de dir que una gran majoria hi estan mancats. Les CUP, fins ara, han demostrat que en tenen i, per tant, si ja fa temps que ho venien anunciat, per què ara aquells que no els van votar demanen precisament que incompleixin el que van dir? De fer-ho, les CUP perdien tota la credibilitat que s’han guanyat a pols. No ho trobeu?
Sembla ser que ahir pel matí Mas va ser entrevistat per la periodista de capçalera de Convergència: Mònica Tarribas. Durant l’entrevista, Mas va demanar generositat a les CUP i va dir que el procés no era qüestió de noms, però que no obstant, ell era el candidat. Olé tu, olé, tu!  Això sí que és generositat.
Quan anava a l’escola i ens ensenyaven a estructurar frases, recordo que ens feien transformar frases d’activa a passiva... Sinó recordo malament, el que en una era subjecte a l’altra passava a ser complement directe i viceversa.
Alguna cosa així haurien de fer els de Junts pel Sí. En lloc de pressionar tant als de les CUP, si per aquests el que sobre és Mas, que sigui ells el que acceptin que Mas està gastat i que busquin un recanvi per a facilitar que les CUP puguin votar la investidura i poder seguir així amb el full de ruta marcat des de fa mesos.
Però ah! Tampoc aquest camí és fàcil. Mas té un ego massa gran com per acceptar que se’l vol amortitzar. El seu somni se’n aniria en orris i això és molt difícil d’acceptar.
Però aquí no acaba el problema. Entre quins pretendents escolliria Mas el substitut de l’actual president en funcions? L’altre dia llegia al Triangle que citava fonts del Confidencial que, internament, Convergència ja estaria pensant amb diferents recanvis i apuntava dos noms: Germà Gordó i Neus Munté.
Però, quina seria l’actitud de les altres forces de la candidatura. Segurament Esquerra diria que si no és Mas, hauria de ser Junqueras que, molt possiblement tindria els suport de la resta d’entitats (això és una opinió persona, ja que no tinc cap tipus d’indici que hagi de ser així) I no crec que Raül Romeva es quedés de braços creuats. Si el van fer anar de número ú i a contracor va haver d’acceptar que el candidat era Mas, si finalment no fos aquest, suposo que ell també presentaria la seva candidatura, encara que, a priori, tingués menys suports que el líder d’ERC.
El coordinador de l’ANC de l’Ebre ha dit en unes declaracions que a ells no és important qui sigui finalment el candidat...
M’ensumo que tindrem culebrot per a dies...        

dimarts, 29 de setembre del 2015

EN SOBREN 2

La mateixa nit electoral del 27-S, Romeva va haver d’acceptar una vegada més que havia un acord entre totes les formacions que s’aplegaven a Junts pel Sí de que proposarien a Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat. Però si feu un petit exercici de memòria, segur que recordareu que fa unes setmanes, el mateix Romeva no es descartava per a ser-ne el candidat. Però ràpidament va ser rectificat i sé li va dir: candidat només n’hi ha un i aquest és diu Artur Mas!
Des de les dues candidatures independentistes ja s’han llançat els primers avisos. Des de la CUP han dit per activa i per passiva que els seus vots no faran president a Mas, ja que volen trencar amb la Catalunya de les retallades, de la injustícia social... I que diuen des de Junts pel Sí? Què l’important és el full de ruta traçat i que a les CUP no els hauria d’importar qui serà el president.  
Antoni Baños (que entre els 8 cognoms no en té cap de català), més d’una setmana abans del dia de les eleccions ja va avisar de que, si no s’assolia el 51% dels vots favorables a la independència (Junts pels sí + CUP), no es podria proclamar la DUI (Declaració Unilateral d’Independència) I la nit electoral va tornar-ho a dir. També va dir que, ara, el que s’hauria de fer és desobeir aquelles lleis que siguin injustes per a Catalunya, com per exemple la de la reforma educativa de Wert.
I mentre això passa a Catalunya, què es diu per Madrid? Què diu Rajoy? Rajoy, com sempre, immobilisme total. La nit electoral ni se’l va veure i ahir va dir que està obert, com sempre, a escoltar i dialogar... Això sí, dintre del marc de la llei! O sigui, la seva posició no s’ha mogut ni un mil·límetre respecte al que deia fa un més, dos, tres, quatre... Un any, dos, tres... És al·lucinant que després dels resultats de diumenge no cridi ràpidament a aquell que era per ara, representa Catalunya encara que sigui en funcions i que no és altre que Artur Mas.
De totes maneres està clar que (més que res perquè així ho han vingut demostrant des de fa temps) ni un ni l’altre estan disposats a modificar les seves posicions inicials. Gràficament. Imagineu-vos que dos jugadors d’escacs estan a punt d’iniciar una partida. Que un surt amb el seu peó i l’altre s’ho queda mirant saben que el que pretén és convertir-lo en dama i es queda quiet, immòbil... Si no juga és la millor manera de que el contrincant no porti a terme el seu projecte. A part, li fa l’advertiment que si es salta les normes del joc acudirà al Tribunal Constitucional i que, mentrestant, fa una llei per fer-li complir les sentències que dicti aquell!
No recordo amb exactitud que passa si es sobrepassa el temps per a fer una jugada, si es declara perdedor a aquell que no ha mogut fitxa o taules... Però poc importa, ja que si, en aquest cas, es declarés Rajoy com a perdedor, per això té tots els poders de l’Estat al seu favor i, per tant, no pot perdre mai!
Però que passa quan a algú no se’l convida i es presenta a casa sense avisar? Aquest és Aznar. Normalment Felipe González sol pixar fora de test, però mireu que Aznar... Les declaracions que va fer ahir van ser l’enèsim advertiment als seus: Aquest ha estat el cinquè avis electoral...  En un intent de que Rajoy endureixi la seva postura cap a Catalunya i miri de recuperar el terreny que ha anat perdent el PP durant aquest 4 anys que porta de mandat. Però serà difícil que ho aconsegueixi en menys de 3 mesos. C’s va donar dissabte un seriós avís i si el transvasament de vots des del PP a C’s va al ritme que ha anat a Catalunya, encara haurem de veure a l’Abert/Alberto Rivera com a president de les Espanyes.
De els poques coses que hi ha clares en aquests moments és que al tauler actual de la polítics hi sobren dos actors: Mas y Rajoy (o Rajoy i Mas, tan em dóna)  
Mas perquè porta 3 eleccions intentat governar sense necessitat de suports per a fer i desfer al seu gust i no ho ha assolit. I Rajoy perquè durant tot aquest anys s’ha mostrat totalment inútil a l’hora d’intentar calmar els ànims catalans oferint diàleg obert i sense amenaces. Una llei es canvia amb una altra llei i si s’ha de modificar la Constitució, es modifica.
Però molt em temo que el mal ja està fet des de fa molts anys i de els negatives, els desplantes i les intransigències surten els independentistes. I al final ja no hi ha cap solució més que demanar la lluna o viatjar cap a Ítaca si ho preferiu...  

Per cert, la imputació de Mas pel 9-N tot un despropòsit. Crec molt sincerament que hi ha gent que no hi toca

dilluns, 28 de setembre del 2015

TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE

Col·legi electoral del Soriano Montagut (Amposta)  
Davant de titulars com tot segueix igual o la vida segueix igual, a l’hora de fer les primeres valoracions sobre els resultats electorals d’ahir, jo m’he decantat per una de les frases més repetides durant la campanya: Tot està per fer i tot és possible, però no referit a la construcció de Catalunya, sinó a les possibilitats que, políticament, tenim al davant.
No caure en el tòpic de molts de mitjans, sobre tot els d’àmbit estatal en dir que Junts pel Sí ha fracassat. La candidatura encapçalada per Romeva (i en la que Mas s’amagava al quart lloc), ha guanyat, però no ha complert les expectatives.
Us imagineu una majoria absoluta de diputats (68)? Sessió d’investidura: Mas President de la Generalitat de Catalunya a les primeres de canvi... Però ara tot queda en mans de les CUP i, a hores d’ara no està tan clar que estiguin per investir-lo president. I per què no podria ser una altre de la seva pròpia candidatura? Alternatives n’hi ha: el propi Romeva, Junqueras...
Per tant, més que el fracàs de Junts pel Sí, aquestes eleccions ha estat (un cop més i ja en van uns quants), el fracàs de Mas.
Evidentment, amb els resultats a la ma, Mas no podrà fer el que pretenia fer: posar el comptaquilòmetres a zero i començar de nou. Aquest era el missatge que et donaven els seus seguidors durant tota la campanya: ara toca votar independència i una vegada tinguéssim el nou estat, entre els nosaltres ja ens arreglarem... Res a veure amb el missatge de les CUP que parlaven, per exemple, de desobediència civil.
Ja sabeu que als entenederos amb poques paraules n’hi ha prou. Divendres, aquells que ho varem voler veure, ja ens adonarem de que alguna cosa no anava bé per als interessos de Mas i els seus (cuita, quan dic seus em refereixo a CDC, no a ERC i la resta!) Mas per primera vegada (a part dels quinze dies de campanya n’ha estat fent des del dia següent de les darreres eleccions!) va dir que votar la CUP no era votar a favor del procés... Què no es puguin publicar enquestes la darrera setmana, no vol dir que no se’n puguin fer i, segurament, la candidatura de Junts pel Sí en va fer i coneixien que si no canviava la situació, el dia 27 no tindrien majoria absoluta. De no és així, la veritat, no s’entén l’actitud de Mas.
Qui més va treure pit dels resultats d’anit va ser l’Inés Arrimadas i els C’s de Rivera, perquè no oblidem que tot hi no ser-hi, C’s és el partit de Rivera i, sense ell no haurien arribat allà on són. Tan encoratjats estaven que van demana l dimissió de Mas i l’avançament de les eleccions!
A veure, senyors (i senyores) de C’s... Anem a pams. En democràcia el primer que s’ha de fer és acceptar els resultats electorals i tot i que vostès van augmentar considerablement la seva representació, el que haurien hagut de fer és felicitar  els guanyadors i esperar a veure que passarà els propers dies. No crec que sigui aconsellable (més aviat és un disbarat) voler convocar eleccions el mateix dia que s’han produït.
Una vegada fet aquest advertiment, no descarto que, segons li vagin les coses a Mas, pugui fer un enèsim avançament (ja en porta dos de seguits) per a veure (un cop més), si se’n surt amb la seva i aconsegueix la enyorada majoria absoluta que tot ho pot, fins i tot tapar la corrupció. Però sospito que la d'ahir va ser la seva darrera oportunitat i la va deixar escapar. 
Jo també sóc dels qui penso que Mas hauria de dimitir. Això sí. Però aquells que em seguiu ja sabeu que ho penso des de fa temps, no és cap novetat. Amb Mas no anem en lloc; i tan sols els seus van en lloc... La setmana passada m’ho deia un company de treball: Mas resta més que no suma. No era l’únic en pensar així. De fet, el passat 5 de setembre l’escriptor Xavier Bru de Sala, publicava un article al Periódico titulat: Mas suma, Mas resta. Una visió molt objectiva del paper de mas en tot aquest procés.
I més consideracions. L’any 2012 entre CiU i ERC (50+21) van sumar 71 diputats i l’any 2010, 72 (62+10) Certament pel camí s’ha perdut la U (UDC), però sé li han sumat molts independents o vinguts d’altres partits desencantats de les polítiques que es portaven a terme. Però és evident que també molts han marxar. De no se així, ahir, Juts pel Sí haurien d’haver sumat molts més que els 62 diputats que van treure. Aquí, segurament, l’alta participació també hi va tenir un paper important, ja que va permetre a C’s obtenir els millors resultats històrics. Però aquesta només seria un de les explicacions.
I retrocedim encara una mica més. L’any 1984 els de CiU van obtenir solets 72 diputats (els mateixos que ara sumen el sector independentista: JxS -62- i la CUP -10-) També van obtenir majoria absoluta les anys 1988 (69) i 1992 (70)
Per tant, tot indica que Mas no és el millor líder de la dreta liberal independentista i s’hauria d’anar pensant en buscar un altre líder o, al menys, un altre candidat a la presidència de la Generalitat que comptés amb moltes més aptituds que l’actual president.

Per tant, com tot està en mans de les CUP, espero i desitjo que compleixin la promesa de no fer president a Mas. Si no és així, perdran la credibilitat que han aconseguit guanyar-se durant els darrers anys.    

dissabte, 26 de setembre del 2015

LES ELECCIONS DELS ‘ALTRES’

No sé si ho heu reparat, però quasi cap dels cap de llista que es presenten a les eleccions de demà és el líder del seu partit.
Junts pel sí, coalició que agrupa CDC, ERC i d’altres té com a candidat a Raül Romeva, mentre que el líder de CDC és Arturo Mas (4t) i el d’ERC Oriol Junqueras (5è) A Girona es presenta com a cap de llista Lluís Llach, més conegut per la seva música, que no per la seva activitat política. I a Tarragona ho fa Germà Bel, un polític de cap a peus, però que fins no fa gaires anys, militava a un altre partit d’ideologia molt diferent.
Catalunya sí que es pot, coalició que agrupa a Podem, ICV, EUA, Equo i d’altres. En aquest cas han triat com a cap de llista per Barcelona a un líder veïnal (va ser president de la federació d’AAVV de Barcelona) Lluís Rabell.
El Partit Popular de Catalunya, moments abans de començar la carrera electoral, va substituir el cotxe que havien usat a les darreres curses per un de motor més nou. A l’Alicia Sánchez-Camacho per Xavier Garcia Albiol. Però l’Alicia sembla que és la que segueix remenant les cireres.  
Ciutadans per la seva part, presentarà a la jove (i segurament inexperta) Inés Arrimadas, mentre que el seu líder fundador Alberto Rivera va preferir anar a provar fortuna a les Espanyes i es presentarà com a cap de cartell a les generals de desembre.
Tampoc Unió tindrà al seu líder històric Duran i Lleida com a cap de llista. Segurament es reserva per a Madrid, ja que sembla que al Palace s’hi està molt bé. El cap de llista per aquestes autonòmiques serà el seu segon Ramon Espadaler que, segons em va dir fa unes setmanes un exmilitant del partit i regidor, abans d’entrar en política era el seu secretari personal.
A la CUP, per la seva banda, David Fernández ha passat el testimoni a Antonio Baños. Ja sabeu que es tracta d’un partit assembleari i per tant, no té un líder definit.  
L’únic partit que presenta el seu cap de files és el PSC: Miquel Iceta. No obstant, he de dir que és un líder ocasional. Segurament, si els seus dirigents històrics no haguessin fet un pas enrere, Iceta no seria ara mateix el primer secretari del partit. He de reconèixer però (i no és el primer cop que ho faig), la valentia d’Iceta per agafar les regnes del partit en un moment en que el PSC està en caiguda lliure. A principis de setmana, l’exalcalde socialista de Roquetes Mariano Gil em deia: tranquil que ja ho remuntarem... Potser sí, però la travessia pel desert serà llarga... O al menys això sembla.
I parlant del PSC, una darrera qüestió. No crec que ajudi gens al partit treure una bandera espanyola de 12 m2 en presència del líder nacional del PSOE Pedro Sánchez. La van mostrar com a resposta al desafiament del PP i, després, Iceta, ho va justificar dient que era l’únic símbol que ens unia a tots els espanyols, passant tot seguit a explicar els detalls de l’escut que, com sabeu, també forma part de l’ensenya.
Quan veig coses així, comprenc perfectament el motiu de la marxa de reconeguts militants com Ernest Maragall, Geli, Castells, Ventura, Elena i d’altres... Encara que, en alguns casos, també els hagi de criticar per donar suport a Mas. No trobo cap justificació donar suport a un partit /encara que es presenti en coalició) que ha estat el rival del teu i que ha sobre, t’ha intentat fer mal sempre que han pogut. Cap!  

divendres, 25 de setembre del 2015

EL PAPEROT DE ROMEVA

Diumenge per la nit, les televisions (al menys aquells canals que acostumo a mirar) estaven sensiblement polititzats: a la Sexta parlaven de les eleccions gregues i a TV3 hi havia un debat de candidats (7)
Vaig mirar de posar una altra cadena, però cap em va fer el pes. La meva dona em va dir que posés TV3 per veure que deien aquells que aspiren governar-nos. Així va ser com vaig veure part del debat (ja sabeu que quasi mai en miro cap)  
Els debats serveixen als telespectadors per a reafirmar postures o fer decidir indecisos. Per aquells que tenim un vot definit, ens ha de decebre molt el nostre candidat com per a canviar el vot a darrera hora.
Tots els candidats van estar en la seva línia. De sorpreses poques. Potser els que suscitaven més expectació van ser la candidata de C’s (Inés Arrimadas) i el de la CUP (Antonio Baños), més pel desconeguts que són que per una altra cosa.
L’Arrimadas, tot i que als mítings no sol ser la protagonista (està sempre supeditada a la intervenció del seu cap de files Albert Rivera) la vaig veure força desimbolta i traient el geni quan calia. De Baños em limitaré a dir el que avui dia d’ell el Periódico: Còmode. Com si estigués veien el debat recolzat en la barra d’un bar... I és que no hi ha res com ser coherent i no tenirmorts a l’armari.
Precisament d’això no pot presumir el candidat de JxS Raül Romeva. Romeva va ser diumenge l’ase de la majoria dels cops, però ho deu de fer gustós, ja que ell solet s’ho ha buscat.
A diferència de la majoria de debats, no hi va haver blocs, es a dir, tothom va poder parlar del que va voler quan va voler. Així, el debat va ser molt més àgil, encara que els interrupcions eren constants, fins i tot de la moderadora, la Tarribas. Tot i això, en un moment donat, l’Arrimadas va treure el tema de la corrupció i, ràpidament, tothom va voler dir de la seva. Per tant. La Tarribas va haver d’acceptar que es parlés de la corrupció durant una estona.
Va ser llavors quan més és va trobar a faltar a Mas. Alguns candidats es van referir a ell com el número 4 de la seva candidatura... Romeva es va limitar a dir que quan Catalunya serà independent, hi haurà tolerància zero amb la corrupció i que si algun membre de la seva candidatura es veu esquitxat per algun cas de corrupció, serà inflexible i el farà dimitir ràpidament.
No sé si és conscient Romeva de que en aquella candidatura pot arribar a estar més sol que la una. Si tot va bé no passarà res: el Parlament investirà a Mas com a President i... (bé, ja ho veurem a partir de l’endemà de la investidura) Però si hi ha discrepàncies i el Romeva té l’atreviment d’aixecar una mica la veu, es pot trobar amb una bona puntada de peu al cul, al menys que hagi blindat el seu status.    
El que va dir Romeva diumenge els ho he sentit a dir a molts votants de JxC: primer anem per la independència i després ja ens aclarirem entre nosaltres... Reafirmant que a partir d’aquell moment es serà inflexible amb la corrupció.
Aquell que no combreguem amb la candidatura de Mas ens ho mirem de forma diferent. L’objectiu de Mas és ser independents per a posar el comptador de la corrupció a zero i d’aquesta manera esborrar com si mai haguessin existit els casos de corrupció que afecten al seu partit.
Una bona estratègia que, pel que es veu, li pot arribar a donar el resultat esperat.

dimecres, 23 de setembre del 2015

DISQUISICIÓ

Mentre Rajoy semblava que coneixia el significat de la paraula, he de reconèixer que jo mai l’havia escotat i si l’havia sentit alguna vegada (escolta i sentir són dues accions molt diferents), no hi havia parat la més mínima atenció.
Va ser arran del lapsus d’ahir i, a força de sentir-ho per diversos canals, que l’he agut de incorporar al meu diccionari particular.
Però Rajoy és un home lletrat i, a part d’això, ocupa l’esglaó més alt del govern d’Espanya i, per tant, com el valor a la mili, sé li suposa una gran capacitat de raonament i d’enraonament.
Però només sé li suposa, ja que ahir va quedar demostrat que Rajoy és un inepte total indigne d’ocupar el lloc per al que va ser elegit.
Ràpidament els independentistes li van treure punta al llapis. Ahir per la nit, la candidatura de Junts pel Sí, ja havia canviat la seva falca electoral pel tall de l’entrevista on Rajoy es mostrava insegur a part de tenir un total desconeixement sobre el tema.
Qui sembla que encara no s’han assabentat del que està passant o al menys encara no han reaccionat, han estat els de C’s. Com sabeu escolto la SER que, com qualsevol mitjà, ofereix uns espais gratuïts de propaganda electoral. Alber Rivera (que tot i no presentar-se com a candidat deu de tenir més ganxo que la Inés Arrimadas) deia (com tots els altres dies), que el dia 27 ens juguem ser catalans, espanyols i europeus... No, Rivera, no. El dia 27 no ens juguem res de tot això!
Primer, per que catalans ho són i ho serem (més o menys com diu la sardana: som i serem gent catalana tan si es vol com si no es vol) Alguns perquè hem nascut i vivim a Catalunya, altres perquè hi ha nascut i encara que viuen fora s’hi senten i d’altres que tot hi haver nascut a qualsevol punt del planeta, han vingut a viure aquí i, ràpidament s’han contagiat de la nostra manera de ser i s’han unit a la causa independentista (o al menys catalanista)
Espanyols, segons la Constitució ho som pel simple fet de ser espanyols en origen. Ja sé que molts de vosaltres direu que no us hi sentit, però també es molt diferent ser-ho a sentir-s’hi. I sinó, poseu-vos la ma a la butxaca i mireu que hi porteu a la vostra cartera a part de bitllets... I si encara no ho heu pescat, ja em direu a mi com us acreditareu diumenge quan anéssiu a votar per la independència. Ho haureu de fer amb un DNI espanyol, amb un carnet de conduir també espanyol o amb un passaport espanyols i europeu a la vegada.
I europeus, perquè, encara que no tinguéssiu el corresponent passaport, si teniu el veïnatge per raó de pertinença a un estat membre de la Unió Europea, que no són tots els països d’Europa, però si una majoria.
Per la tarda, també a la SER, dintre del programa el Balcó, vaig escoltar un catedràtic de dret internacional (per tant, sé li suposa un ran coneixement del tema) que va dir que, efectivament, pel fet de ser catalans, no es perd la nacionalitat espanyola al menys que s’hi renunciï expressament. És paregut a aquells que volen deixar de ser catòlics i van a apostatar.
Imagino que alguns, els que més indepes són, ràpidament hi renunciaran, però una vegada més estaran actuant més amb el cor que amb el cap.
En canvi, aquells que facin ús de la racionalitat i vulguin conservar la nacionalitat espanyola i tenir així dues nacionalitats, tindran més avantatges que inconvenients.
Mireu, jo mai he apostatat, però passo de l’església... Mireu si passo que mai a ningú li felicito el sant. I si he d’entrar a alguna església per que estic acompanyant a algú, m’alço, m’assento i poca cosa més. Si he de fer el mateix amb la nacionalitat espanyola ho faré i santespasques.
Va dir el catedràtic allò que ja us apuntava l’altre dia: què Catalunya quedaria fora de la UE i, per tant, per a que voldríem ser europeus si cap lle ens empararia ni podríem portar davant de cap tribunal ni estament europeu els nostres casos.
Ara bé, mentre que els de Junts pel Sí no contemplen la possibilitat de quedar-nos fora (hi ha massa interessos econòmics al darrere i molta gent seva que fan pressió), altres, com la CUP no tindrien cap tipus de problema, a l’hora que buscarien nous aliats i nos mercats. D’això Catalunya, històricament, sempre ho ha fet molt bé.
No voldria acabar el meu comentari d’avui sense parlar d’un altre dels temes controvertits: les pensions. Aquells que ens amenacen diuen que si ens independitzem no cobraríem les pensions espanyoles. La pensió és un dret i, per tant, allà on has cotitzat te tenen que pagar. Mon pare, entre 1955 i 1972, aproximadament, va anar a treballar a França. Quan va fer els 65 anys li vaig tramitar la pensió i està cobrat pel que va cotitzar. I, evidentment, no té la nacionalitat francesa ni l’ha tingut mai.

Per cert, ja que el comentari d’avui l’he titulat disquisició, sabeu el que vol dir?
Un comentari que s’aparta del tema principal. O com dirien els castellans: irse por los cerros de Úbeda.

Ni amb la utilització de la paraula va estar encertat, ja que el locutor per a res va sortir-se’n del tema.   

dilluns, 21 de setembre del 2015

MAS FA L’INDI

Quan durant el míting de Tortosa de JxS Mas es va posar a parlar en indi (ja ho sabeu, fent servir infinitius), m’imagino que tothom li va riure la gracieta. Ho va fer parlant de les promeses incomplides pels diferents governs espanyols... Tot hi que, en aquest cas, raó no li faltava, ho hauria pogut dir d’una altra manera... Segurament hauria quedat millor.  
Quan un ve a la nostra reserva i es vol posar a la nostra altura, has de pensar allò de: aquest m’ha fotut o em vol fotre. Perquè com a ebrenc, amic meu, imagino que sabràs que estem vivint a una reservaSom d’allà baix diu algun lema, però n’hi ha un altre que parla directament de lareserva que formem el conjunt dels ciutadans de l’Ebre.
I és que el nostre territori històricament ha estat abandonat de la ma de déu. S’hi fan poques inversions, tant a nivell de l’Estat com de la Generalitat. I quan s’inverteix, sovint es fa tard i malament.
Sembla mentida que la gent del nostre territori no ho recordi cada vegada que venen eleccions. En canvi, els nostres polítics, quan venen, si que saben que han de dir per posar-se’ns a la butxaca.
Suposareu que he estat a molts de mítings (cada cop menys), encara que sempre del mateix color. Al altres no hi vaig ni per curiositat. Encara recordo a la Carme Chacón l’any 2007 al recent inaugurat pavelló firal de Tortosa quan ens va parlar de la batalla guanyada al transvasament de l’Ebre i recordava la derogació del PHN d’Aznar per part de Zapatero. I és veritat, però el transvasament es va aturar molt abans, gràcies a la lluita i la constància de la gent del territori.
De les promeses electorals fetes en campanya (mireu l’acudit del Faro de diumenge) al final queda ben poca cosa o directament res. Els exemples els tenim a l’ordre del dia: el desdoblament de la N-340 és el de més actualitat. Per què no s’acaba la A-7? Per què no és gratuït el tram ebrenc de la AP-7 igual com ho va ser fa uns anys per la zona de Tarragona? Per què la C-12 no es reconverteix en autovia? Durant l’època del Tripartit es parlava de començar pel tram Tortosa-Cementera d’Alcanar... Per què mai s’ha potenciat el port de Sant Carles de la Ràpita com a port comercial?O per què les Rodalies Catalunya només arriben fins Hospitalet de l’Infant, quedant el nostre territori abandonat tal i com ha passat històricament?
I posat a recordar, ressuscitaré un antic projecte que, segurament, per a la gran majoria dels meus lectors serà la primera vegada que en senten a parlar: la fia fèrria entre la Ràpita i l’Ampolla, passant per Amposta i Tortosa... Aquest projecte va ser tan efímer com un llampec a l’aparèixer i desaparèixer en qüestió de mesos (i potser ho he fet molt llarg) I creieu-me, no ho he somiat... El projecte el vaig veure... D’haver funcionat l’haurien pogut anomenar el tren de la reserva.
Fins i tot el cap de llista per Tarragona Germà Bel es va referir a la situació que ha viscut històricament el nostre territori diumenge a Tortosa: passi el que passi, les Terres de l’Ebreseguiran sent el cul de Catalunya! I mentre deia això, aquells que l’acompanyaven a l’acte (entre ells Mas, Junqueras), miraven cap a un altre costat com si sentissin ploure.
Mas va vindre a fer l’indi a la reserva ebrenca, però mai estarà a l’alçada d’un indi criat a la pròpiareserva.  
Per cert, tan que critica Mas a Rajoy perquè només ve de vista a Catalunya durant els campanyes electorals i als actes del seu partit... perquè no s’aplica Mas la mateixa medicina? O és que ell visita molt més el nostre territori?  

dimecres, 16 de setembre del 2015

LES ENTREVISTES LES CARREGA EL DIABLE

Sala de premsa del Palau de la Generalitat de Catalunya
No tinc cap dubte de que la concentració de la Meridiana va ser un gran acte electoral. I TV3 va ser la corretja de transmissió necessària per a portar les imatges i les veus a tots els indrets de Catalunya. Ara bé, si per això s’ha de compensar o no a la resta de formacions polítiques, ja no hi entro.
A part d’això, explicava l’altre dia que la pràctica totalitat de la Meridiana per on hi va haver la gran concentració humana, estava ple de cartells de la candidatura de Junts pel sí. M’imagino que a les 11:59 dels dia 10, els diferents equips per a col·locar les pancartes, ja estaven preparats amb la finalitat de que ningú els pogués prendre aquells espais. Els cartells d’altres formacions comCatalunya sí que es pot o la CUP tenia una presència testimonial, mentre que els altres formacions brillaven per la seva absència. Casualitat? No crec en aquesta mena de casualitats.
Davant la denúncia dels partits contraris a la independència (i fins i tot del dret a decidir) presentada a la Junta Electoral Central, aquesta, va dictaminar que, efectivament, es va tractar d’un acte electoralista i que, per tant, s’havia de compensar a la resta de partits en un programa especial i a la mateixa franja horària.
No cal dir que això va ocasionar un gran enrenou no només al si de Junts pel sí, sinó entre els seus fidels i fins i tot entre els que no ho són, però que es decanten cap el costat del procés. Així, ràpidament, va córrer per Whatsapp un missatge per a que el públic en general no mirés la nostradurant la retransmissió del programa especial.  
Televisió de Catalunya va recórrer la sentència i va oferir fer un programa d’entrevistes als candidats d’altres formacions, la qual cosa ha estat rebutjada per la JEC perquè un programa d’entrevistes no té la consideració d’informatiu.
Dit això he d’explicar-vos que hi ha dos classes d’entrevistes: les pactades i les no pactades (o només en part) Les pactades són aquelles on l’entrevistat suggereix a l’entrevistador les preguntes que li ha de fer per al seu lluïment personal. Són exemples d’entrevistes pactades les que els hi feien a Roig i Ferré a Amposta Ràdio.
Però si l’entrevistador és un professional de prestigi, evidentment, no pacta l’entrevista, encara que la majoria de temes que surten, al ser d’actualitat, l’entrevistat pot intuir perfectament que sortiran al llarg de l’entrevista.
Diumenge per exemple, dintre del Objetivo de la Sexta, Ana Pastor va entrevistar Arturo Mas. Segurament que a Mas li hauria agradat més que l’hagués entrevistat la Mònica Tarribas, però no totes les entrevistes televisades les hi pot fer la mateixa periodista...
Sabeu que Mas té moltes tables, fet que li va permetre sortir-se’n airós de la majoria de les preguntes... Però finalment la Pastor li va fer la següent pregunta:
    -Sr. Mas, diguem tres inconvenients que comportaria la independència...
-Aquí Mas es van encallar. El primer inconvenient que es trobaria Catalunya seria la tramitació de la incorporació a la UE, ja que donava per fet que l’Estat espanyol hi posaria tota mena de traves. Encara que moments abans havia afirmat (i continuava afirmant) que Catalunya no quedaria fora de la UE, perquè estava dintre... I el segon inconvenient seria que Espanya no compraria els productes catalans (així com també, Catalunya deixaria de comprar productes als empresaris espanyols), la qual podria significar un estancament econòmic encara que temporal... No va arribar a enumerar un tercer inconvenient.
Mas, sovint, responia a Pastor amb alguna pregunta, mentre que la periodista era contundent amb el President:
-Aquí les preguntes les faig jo, Sr. Mas...
A Mas no se’l veia còmode, sobre tot quan l’Ana Pastor li va preguntar per la corrupció que hi ha als voltants de Convergència. Aquí Mas va dir que posava la ma al foc per Daniel Osàcar, el tresorer a qui sé li imputa el finançament irregular del partit i va negar que el seu partit es financés irregularment a través de les comissions per les obres realitzades per determinades empreses.
Finalment, Mas també va dir que mai renunciaria a ser candidat a la presidència de la Generalitat si la seva candidatura (o la que va ell) fos la més votada (la qual cosa està assegurada abans de començar la partida)
I és que si TV3 fes finalment les entrevistes als candidats no independentistes, potser en lloc de sortir-se’n bé, podrien sortir-ne malparats i en lloc de ser un programa per al lluïment personal, podria resultar tot el contrari.
I és que ja sé sap: Sovint les entrevistes les carrega el diable.  

dimarts, 28 de juliol del 2015

ELS ENEMICS DELS MEUS ENEMICS SÓN ELS MEUS AMICS

Foto: El Periódico de Catalunya. 
No conec Lluís Rabell ni falta que em fa. Tampoc recordo que hagi vist mai en persona a Artur Mas i de les poques vegades que vaig veure a Jordi Pujol, no en guardo cap bon record, més bé tot el contrari.
De fet, de Lluís Rabell (no confondre amb el del bolero) o n’havia sentit a parlar fins fa tot just una setmana quan es va anunciar que encapçalaria la llista de Catalunya Sí que es pot, integrada per Podem, ICV, EUA i també, suposo per societat civil, Rabell mateix en seria un bon exemple.   
Rabell és un nou vingut a la política, al menys al que es diu la política activa. Ignoro si alguna vegada ha format part d’alguna candidatura o ha estat escollit ni que sigui per a un càrrec menor. En principi hem de dir que bé del món de l’associacionisme i se’l considera un activista social que ha donat la cara pels més dèbils, sobre tot en els moments difícils com han estat aquests darrers anys.
Lluís Rabell ja té 60 anys. Potser sigui una mica gran per entrar en política, però l’experiència acumulada li ha de servir per a fer una bona campanya i mirar de contrarestar els seus màxims adversaris, entre els qui està Artur Mas.
Sabeu a ciència certa que Mas no és ni molt menys sant de la meva devoció. Ni me’n he refiat, ni me’n refio, ni me’n refiaré. D’aquí que pensi que si Rabell té els mateixos sentiments cap a ell, els enemics dels meus enemics són els meus amics...  
Mentre un s’amaga fins el quart lloc encara que aspiri a ser el president del nostre país, l’altre, des del primer dia, ja ha mostrar la seva disposició a governar i oferint-se com una alternativa solvent, com ho ha estat Ada Coloau, companya en moltes d’aquestes lluites socials de les que us parlava abans.
Catalunya Si que es pot, a diferència del PSC, si que inclourà en el seu programa el dret a decidir para que els catalans ens pugem manifestar si volem o no ser independents.
Ahir, el Periódico de Catalunya va publicar una extensa entrevista a Lluís Rabell (quantes més vegades digui el seu nom, més fàcil serà de recordar-me’n, ja que sovint encara em consta) de la que podem destacar les següents frases:

-El 27-S s’haurà d’escollir entre l’amnèsia i fer neteja. En clara al·lusió a les retallades dels governs catalans (i d’aquells que els hi ha donat suport), però també de la corrupció que ha afectat a una part de la classe política catalana i d’una manera especial a Convergència i el seu entorn.     

-Les qualitats de Romeva serveixen per emmascarar que qui dirigeix la llista de Junts pel Sí és el tapat Mas.

-Si Catalunya pogués trobar un encaix i un tracte de igual a igual amb la resta d’Espanya, ¡per què no?

-Som la llista de la gent que ha lluitat contra la reforma laboral que van recolzar alguns tapats de la llista que lidera Romeva.

I ja per acabar. Si Mas vol ser el president de Catalunya peti el que peti, hauria pogut optar per una altra solució que, segurament no va tenir en compte per desconeixement.
El que ara us explicaré és un fet verídic que va passar a la Galera durant els anys de la transició. Després de que en la dictadura, quasi tots el càrrecs els posava o havien de ser a gust de les autoritats del règim, van arribar les primeres eleccions lliures. I no només polítiques, sinó a entitats econòmiques socials, etc.
Així, s’havien de renovar els càrrecs a la junta de govern de la cooperativa agrícola, la principal entitat socioeconòmica del poble. Molts de socis tenien ganes de fer net i sobre tot, poder controlar la entitat per esbrinar si, en el passat havien hagut irregularitats.
Per tant era l’hora de promoure una llista alternativa a l’oficial on encara hi havia alguns dels antics membres.
Finalment van ser dues les llistes, però amb el mateix denominador comú: el cap de llista coincidia. Aquesta persona que encapçalava les dues candidatures se’l coneix al poble amb el nom de Joanàs.
Amb tota seguretat no és legal i fins i tot impugnable, però no em direu que no és una bona solució per algú que vulgui arribar a la presidència d’alguns estament.


De fet, si us pareu a pensar, és força semblant al que ha fet la llista de Mas. Tot i que no és ell qui l’encapçala, si que ha aconseguit aglutinar partits i entitats socials per a que entre tots els facin president.    

dijous, 23 de juliol del 2015

DE BABAUS…

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la definició de babau és aquesta:  Que no té cap malícia, que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri.
Ho dic perquè ahir, davant de les interpel·lacions del portaveus de l’oposició, el President va dir que si es pensaven que la seva llista estava plena de babaus...
Per cert, del poc que vaig veure, trobo que Mas estava molt més neguitós que de costum. Ell que sembla que sempre controla la situació, ahir pareixia que no... Però no em feu cas, igual és una apreciació meva.
Primer que res és que, ara per ara, només sé sap amb certesa 6 dels 85 membres (sense comptar possibles suplents) que aniran per la circumscripció de Barcelona, a saber: Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras (ens els 5 primers llocs) i Pep Guardiola que, simbòlicament, la tancarà. I prou, de moment no ha transcendit de manera certa cap altre nom, encara que n’hagi sonat algun com el de Germà Bel que podria encapçalar la candidatura del president per al 27-S.
Tret de Romeva que va causar certa estranyesa en un primer moments (sembla que Mas era reticent a que hi anés un ex ICV), el altres noms, són del tot lògics. Babau? Cap ni un, tot gent molt implicada en el procés i que ocupen càrrecs capdavanters en la vida política i social de la Catalunya actual. En falten 79...
Evidentment la candidatura no tindrà ni el més mínim problema per a trobar gent que la conformi. Si un gran partit no té problemes, imagineu-vos dos grans partits, més dues associacions cíviques que compten amb milers de persones, algunes d’elles desitjant que els hi preguntin si hi volen formar part (o si els volen acompanyar com li van proposar una vegada a un conegut de Santa Bàrbara...)
No cal ser babaus ni molt menys, només cal estar obsessionats (sí obsessionats -  Apoderament de l’esperit per una idea, una preocupació, persistent-) amb la idea de que Catalunya esdevingui independent com més aviat millor.
Vull aprofitar el moment per a sortir al pas d’alguns comentaris que em van deixar fa un parell de dies al meu Facebook. Igual no em vaig explicar bé, però jo també estic indignat amb el comportament dels governs de Madrid cap a Catalunya. Aquest mateix matí ho recordava Romeva a la SER. Deia que Zapatero va dir que donaria suport a l’Estatut que sortiria del Parlament i que després se’n va desdir. Molt cert, però també hauria d’haver dit que Mas va anar a parlar amb Zapatero i va acceptar una rebaixa a canvi de que els socialistes catalans permetessin que fos president el cap de la llista més votada, o sigui ell. Si dius una cosa has de dir-ho tot. No val ometre allò que no t’interessa. Per cert, Zapatero (a qui li van sobrar 6 mesos de mandat), ja no està, Mas sí i donant guerra. Sobre el que ha dit Romeva aquest matí, subscriuria (mireu que us dic), quasi el 100%. No estic en contra de que Catalunya sigui independent i si es compleixen les condicions, millor a curt que a llarg termini. El que estic en contra (i ho posaré en majúscules com si cridés) es de que SIGUI MAS I DARRERA SEU TOTS ELS CONVERGENTS, EL QUE S’HAGIN APROPIAT DE LA IDEA I, DE TOTES, TOTES, VULGUI SER-NE EL PRESIDENT. Ha quedat clar? Espero que a partir d’ara ja ningú em deixi opinions sobre coses que dono per fet i sabut.
Per cert. Quan he començat a escoltar a Romeva, l’entrevista ja anava. He trigat uns minuts en saber a qui estaven entrevistant. Sembla ser que l’exdiputat ecosocialista ha qüestionat que hagi de ser Mas (que recordem-ho, anirà de 4 a la llista) el president electe i que ell també ho podria ser.
A veure Raül. Resulta que et conviden a jugar a fer política amb majúscules. T’expliquen les regles del joc, tu acceptes i, després les vols canviar? No home, no! O és que no coneixes a Mas?
Per molt amagat que vagi a la candidatura, Mas aspira a ser President. I això ho saben la Muriel, la Carme i l’Oriol. No em direu ara que l’únic que desconeixia aquest detall era el Raül...
Si és així, potser sí, potser a la llista hi va algun babau... (torneu a llegir la definició del començament)