Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris entrevista. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris entrevista. Mostrar tots els missatges

diumenge, 29 de desembre del 2019

A PROPÒSIT D’UNA ENTREVISTA A ARTUR MAS

De Pedro A. Alberto. 

Segurament és agosarat afirmar que l’anomenat procés té el punt de partida en la transfiguració de Mas després de l’11 de setembre de 2012. Tard o d’hora l’independentisme s’hauria obert pas dintre de la política catalana aprofitant qualsevol situació favorable. Però és evident que l’actitud de Mas és important per a comprendre com s’ha arribat al punt que ens trobem actualment. El seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, no havia segut mai un partit independentista, com tampoc ho era el propi Mas.
Després de no poder evitar dos governs de l’anomenat Tripartit, Mas tenia la lliçó ben apresa: si volia governar havia de deixar enrere qualsevol prejudici i aconseguir la seva gran ambició que no era altra que la presidència de la Generalitat de Catalunya.
Cal recordar que l’any 2006, Mas va signar un document davant d’un notari on entre d’altres coses se comprometia a no arribar a pactes permanents i estables amb el PP. No obstant, l’any 2010, després de tornar a guanyar unes eleccions i de que, en aquest cas, el Tripartit no sumés, res li va impedir pactar amb el PP d’Alicia Sánchez-Camacho per a ser investit President.
Però el pacte amb el PP significava una rèmora per a Mas. D’aquí que, després de l’èxit de convocatòria assolit a la Diada de 2012, Mas pensés que si virava la seva ideologia cap a l’independentisme i convocava eleccions de forma immediata (se van celebrar el 25 de novembre) guanyaria (tal com hauria dit Helenio Herrera), sense abaixar-se de l’autocar. Però a Mas li van fallar les previsions i va perdre 12 diputats. Quasi els mateixos que va guanyar ERC que en guanyava 11 i avançava així per primer cop al PSC. Mas no podia fer una altra cosa que continuar el seu particular viatge cap a Ítaca i governar, mal que li pesés, amb el suport dels republicans.
Però l’actitud de Mas va tenir un efecte sense precedents: la majoria dels militants i simpatitzants dels seu partit se convertirien, de la nit al dia a l’independentisme.  
A l’entrevista publicada pel digital eldiario.es, Mas afirma que és una bajanada absoluta dir que va canviar les tisores per l’estelada. I justifica la seva actitud dient que tots els governs d’Europa (ant els de dretes com els d’esquerres) ho van haver de fer.
No entraré a analitzar com se va arribar a aquella situació de retallades ferotges, però és veritat que el capitalisme, de la ma dels diferents governs, va aprofitar l’ocasió per a estrènyer el conjunt de la societat, però sobre tot a les classes més populars i desafavorides i que Mas, en aquell moment, va ser un dels seus màxims representants. Cal pensar que alguna de les retallades imposades sota el seu govern encara perduren en l’actualitat. La normalitat, si arriba, encara trigarà anys.    
Tal com diu Mas, no és cert que canviés les tisores per l’estelada ja que les retallades van continuar durant tot els seu mandat. I la seva conversió política cap a l’independentisme no se deu tant a motius purament ideològics sinó a la seva gran ambició política.
Sense cap mena de dubte, Artur Mas és un dels polítics més ambiciosos de poder que he conegut mai. Potser el que més!    

L’ENTREVISTA A ELDIARIO.ES: 


dimecres, 13 de desembre del 2017

FIRTS DATES A TV3

De Faro a Diari de Tarragona. 
Us he de fer una confessió: sóc fan de Firts Dates, el programa de cites que fan a Cuatro a partir de les 9:30 de la nit i de dilluns a dissabtes (crec) 
Però no el veig tots els dies, només aquells que la meva dona, a les 9:30 no està a casa i que només són 2 o 3, segons l’època de l’any. Quan ve, tot i que me faig una mica el ronso, acabo per canviar de canal. Abans quan mirava el futbol me passava el mateix. Només me respectava els partits oficials del Barça i encara gràcies.
Anit era una nit d’aquestes que ella no estava a casa i l’estava mirant. Com sempre passa hi ha parelles que tenen feeling des del primer moment i d’altres que aquest no apareix el més mínim.
Eren les 10 tocades quan va arribar ella i al cap d’una estona me va dir:

-Va, canvia de cadena i posar Merlí... No és que m’agradi molt, però és millor que això que estàs mirant...

Complaent, tal com ho seria la majoria dels homes, vaig canviar. Però per a la sorpresa de tots dos el director de TV3 Vicenç Sanchis estava entrevistant el candidat del PPC Xavier Garcia Albiol.
Després d’escoltar-los durant uns instants, vaig arribar a la conclusió que si entre tots dos hi haguera hagut una taula amb plats amb menjar i copes amb beguda, bé podria haver estat una cita de Firts Dates d’aquelles que no hi ha feeling per cap lloc.  
Se va n enredar en el tema de TV3 sobre els motius que porten a Garcia Albiol per a dir que és una televisió parcial quan la televisió pública catalana rep premis i recolzaments pel seu rigor, segons paraules del seu director.
Al final no tinc clar si se va tractar d’una entrevista o va ser un debat entre l’independentisme i el constitucionalisme més ranci i espanyol. Per un moment me’n vaig recordar de les entrevistes que li va fer la Mònica Terribas a José Montilla, tan diferents als que li feia a Mas... Parcialitat de TV3? I ara, on l’heu vist? Jo per més que m’hi miri, a l’indret o a l’inrevés, cap per a munt o cap per a vall, no la veig en lloc.

Bé, tal i com us podeu imaginar, Vicenç Sanchis i Xavier Garcia Albiol no van sortir del plató de TV3 com a parella. El moixonet no va entrar al niu... Però mentre Sanchis tindrà encara moltes més possibilitats d’aconseguir-ne una, molt me temo que Garcia Albiol de moment se quedarà solter... Políticament parlant es clar... I espero que per molt de temps!      

dimecres, 27 de setembre del 2017

L’ENTREVISTA IMPOSSIBLE

El passat diumenge el President Puigdemont va ser entrevistat a la Sexta pel periodista Jordi Évole.
Com va anar l’entrevista? Com tot a la vida, depèn dels ulls amb que t’ho miris. Es a dir, els independentistes i partidaris de Puigdemont pensen que el President se’n va sortir bé i els contraris pensaran tot el contrari. I es que ser objectiu en aquest tema costa molt. No diré que és impossible, però ben a prop.
També he sentit a dir que Évole tampoc va ser objectiu... Què sé li va veure el llautó. Tots coneixem el tarannà del periodista català i que no és independentista. Però jo pregunto: I és que el director de TV3 Vicenç Sanchís va ser objectiu quan només fa uns dies també va entrevistar a Puigdemont? Vaig llegir que només va faltar que es donessin una abraçada... I quan la Terribas entrevistava a Mas? Més del mateix...
No entraré a analitzar a fons l’entrevista, tot i que, tal com ja ho havia anunciat Évole, al President se’l va veure molt enrocat. Intentant no sortir-se’n del guió establert. A la defensiva, diria a jo, ja que sabia que no seria una entrevista de lluïment personal. Més bé tot el contrari.
De l’entrevista (que va acabar avorrint a una ran majoria de telespectadors) me quedo amb la següent afirmació de Puigdemont:

-Rajoy ja no és un interlocutor vàlid!

Té raó. Rajoy ja no és un interlocutor vàlid. Si Rajoy hagués acceptat les 23 propostes (o al menys una gran part de les mateixes) que Mas li va plantejar per primera vegada el mes de juliol de 2014, segurament no hauríem arribat a la situació que estem vivint actualment.  
Ara bé, què hagués passat si diumenge Évole hagués entrevistat a Rajoy i el fil conductor de l’entrevista hagués estat el referèndum i l’aspiració independentista de Catalunya? La resposta no la sabrem mai, però m’aventuro a dir que hagués estat una entrevista similar, tren que de sentit contrari. Allí on Puigdemont va dir blanc, Rajoy hauria dit negre. Si Puigdemont se va enrocar, Rajoy, amb tota probabilitat, també hauria adoptat la mateixa posició. I a ben segur que, d’haver tingut l’ocasió d’expressar-ho, també hauria dit:

-Puigdemont ja no és un interlocutor vàlid!

No m’atreveixo a dir si alguna vegada ha estat a punt de produir-se el diàleg entre tots dels presidents. Hi ha coses que se porten amb el més absolut secret. De totes formes, quan les posicions estan molt enfrontades i hi ha punts irrenunciables, l’acord és impossible.
Però a mi m’agradaria una altra cosa. Una entrevista entre tots dos. Que Rajoy entrevistés a Puigdemont i a l’inversa. És el que anomeno entrevista impossible. No perquè no es pogués donar un format d’entrevista així (trobo que alguna vegada he vist o he escoltat una entrevista d’aquestes característiques), sinó perquè vist el tarannà de tots dos trobo que veuríem una escena surrealista. Molt possiblement tots dos es mantindrien callats potser esperant (i seguint en termes escaquistes) l’obertura del contrari per mirar de contrarestar el seu joc.

---

Després de l’entrevista esmentada, la Sexta ne va emetre una altra. En aquest cas va ser Ana Pastor qui va entrevistar a la Ministra de Sanitat Dolors Montserrat. Ja no ho vaig veure, però me van dir que semblava un robot. És igual. D’ella vull dir que a qualsevol país demòcrata no hauria arribat a ministra una persona com ella: Les empreses familiars de la Ministra són moroses amb l’erari públic. Però com ja vaig dir quan la van nomenar, és la quota catalana.

diumenge, 16 d’abril del 2017

ENTREVISTA PACO TÚNEZ, RESPONSABLE PROVINCIAL DE EMERGENCIAS DE LA CRUZ ROJA

Foto: Asociación Española de la Carretera.
Paco lleva casi 30 años de voluntariado en la Cruz Roja. Durante todo este tiempo ha asistido a decenas de accidentes y, en algunos casos ha tenido que dar ayuda psicológica a los familiares de las víctimas. De su dilatada trayectoria destacaría dos hechos importantes: En el 2010 solicitó desplazarse a Haití para colaborar en las tareas humanitarias de control de la epidemia de cólera que ocurrió después del terremoto del mes de enero del mismo año y, en 2013, estuvo en Filipinas para la gestión de la emergencia tras del tifón Haiyán, tal como quedó reflejado en el programa Comando actualidad de Televisión Española.
En 2014 tuvo el reconocimiento por parte de la ciudadanía de las comarcas del Ebro otorgándole el título de Ebrenc de l’Any 2013 y, finalmente, en el mes de junio del año pasado la Asociación Española de la Carretera le concedió la Medalla de Honor de la Carretera como reconocimiento a su labor en la asistencia a muchísimos accidentes de tráfico, ya sea atención sanitaria, psicosocial o de coordinación en accidentes de múltiples víctimas.
El pasado 24 de marzo fue invitado por el Consejero de Interior del Gobierno catalán Jordi Jané al acto en recuerdo de las 13 chicas que estaban de Erasmus en Barcelona y que perdieron la vida un año antes en un accidente de circulación dentro del término municipal de Freginals cuando volvían de las Fallas de Valencia.


Pregunta. Paco: ¿Qué te supone un reconocimiento como el que te concedió la Asociación Española de la Carretera?

Es un reconocimiento al trabajo en equipo de muchas personas que no "salen en la foto" y con las cuales compartí. Pero la realidad es que éste, como otros reconocimientos, te animan a seguir trabajando en beneficio de las personas más vulnerables, que ese trabajo es visible y que de una forma u otra, se reconoce el trabajo de tantas personas voluntarias que se esfuerzan en hacer lo mejor por los demás.

P. ¿Crees que se conoce (y reconoce) suficientemente la labor que hace la Cruz Roja en los diversos puntos del planeta donde actúa?

Como a veces digo, “esto va por barrios”, es decir, depende del lugar y las necesidades de la población. En algunos países es Cruz Roja quien se encarga de la red hospitalaria, la búsqueda de personas desaparecidas, etc. en otros Cruz Roja, realiza otras funciones, pero siempre como auxiliar de los poderes públicos, que son quienes tienen la responsabilidad de cubrir las necesidades básicas de la población.
A veces no se entienden acciones como cuando, ante una catástrofe, se solicita dinero y no mantas, etc., aunque también es posible que desde Cruz Roja no nos expliquemos suficiente. También está el hecho de que somos una ONG muy grande, con muchas actividades y eso, en algunos casos, intimida.
Pero hemos de olvidar a Cruz Roja como un “ente” y centrarnos en que son personas las que la forman, tus amigos y amigas, vecinos, aquellas personas que ni conoces pero te ayudan…

P. En estos momentos, ¿dónde se están concentrando más esfuerzos?

En apariencia se puede pensar que está en el Mediterráneo y, en parte así es. Pero en Cruz Roja no olvidamos las denominadas “emergencias olvidadas” que son aquellas emergencias que no están en los medios de comunicación y en las emergencias crónicas.
Por la experiencia en determinados contextos de catástrofes humanitarias he podido observar situaciones de grandes sufrimientos humanos que después no han salido en los medios.
En Cruz Roja no olvidamos que dentro de nuestras fronteras hay muchas personas que sufren y por ello también trabajamos a diario para aliviar o eliminar ese sufrimiento, siempre con voluntariado bien formado y con recursos materiales, pero todo es limitado.
Por lo que respecta al ámbito internacional, sólo por citar algo, no olvidamos a Sudán del Sur, Haití, Uganda, Siria, Myanmar, hambruna en Etiopía, grave sequía generalizada en el este de África donde más de 5 millones de personas necesitan urgentemente comida y asistencia sanitaria, en Somalia donde 1 millón de niños están malnutridos y necesitan comida urgente……, son tantas y tantas las emergencias olvidadas.
Por último, quiero recordar que cada 30 segundos muere un niño a causa de la malaria. Algo tan sencillo de controlar como una tela mosquitera impregnada en insecticida adecuado pero que estas personas no pueden acceder a pagar eso.
Cuando lo anterior te lo cuentan puedes cambiar, pero cuando lo vives, cambias.

P. ¿Qué opinas de esta situación en el Mediterráneo?

La situación de las personas refugiadas, creo que es un fracaso de la comunidad internacional, ya sea por la indiferencia o por la complicidad. En este caso, la situación es más “visible” porque está en nuestra frontera y, sin embargo, no son noticia otros refugiados.
Cualquier persona que huye de una guerra no tiene vallas que la pare y la realidad es que nadie quiere abandonar su casa. La solución no pasa por reuniones políticas a altas instancias ni las ayudas, ni la gran labor que hacen las ONGs, la solución pasa por parar el negocio de la guerra.
La Cruz Roja y la Media Luna Roja están trabajando dentro de Siria, en pleno conflicto armado donde ya han sido asesinados muchos voluntarios.
Y también trabajan en países receptores o de tránsito de personas refugiadas. En concreto, se han movilizado más de 84.000 voluntarios y voluntarias procedentes de 28 países, distribuidos más de 8 millones de paquetes alimentarios, más de 2 millones de mantas, agua, kits de higiene, asistencia de salud, primeros auxilios, apoyo psicológico, etc. Pero insisto, esa no es la solución.


P. El día 20 de marzo de 2016, volviendo de las Fallas de Valencia, nada más entrar en territorio catalán, a la altura del pequeño pueblo de Freginals, un autocar que circulaba por la AP-7 tuvo un grave accidente en el cual murieron 13 chicas. ¿Qué recuerdos tienes de aquel día?

Fue una experiencia dura, pero nuestra función es siempre la misma, con personal capacitado, dimos respuesta a las personas que sufren.
Como responsable provincial de emergencias, tuve que coordinar el operativo de respuesta de Cruz Roja, con la intervención directa de 97 voluntarios y voluntarias organizados por especialidades. En concreto, se actuó con equipos de intervención psicológica, social, sanitaria, logística, coordinación, comunicación con medios….
Uno de los mayores retos a los que se enfrenta una organización de voluntariado es mantener la actividad durante un tiempo, ya que cada persona voluntaria dispone de un tiempo reducido destinado a su labor voluntaria; pero eso no fue obstáculo, de hecho, teníamos relevos preparados para mucho más tiempo del que estuvimos. Es diferente al personal que trabaja en emergencias con un horario definido. En nuestro caso, los cuadrantes de horarios son verdaderos puzles, lo que supone un gran esfuerzo de logística.


P. El pasado 24 de marzo conmemorando el primer aniversario se organizó un entrañable acto que contó con la presencia de Jordi Jané, Consejero de Interior del Gobierno Catalán, así como otras autoridades territoriales y el alcalde de la localidad. ¿Algún reencuentro especial de aquel fatídico día?

Con la mayoría de personas ya había vuelto a coincidir en otras emergencias, pero sí, había personas con las que no coincidía desde el accidente. A pesar del motivo por el que estábamos allí, siempre es grato poder volver a saludar a las personas con las que compartí aquellos días.

P. ¿Cómo viste a los familiares de las víctimas (Las 13 Rosas de Freginals)?

La situación por la que pasaron no desaparece en este tiempo.
El fallecimiento de un ser querido, y más cuándo es "contra natura", es decir, que los padres sobrevivan a los hijos, es un trauma difícil de asumir, de hecho, no se suele asumir, pero se ha de aprender a convivir con ello y esa es una labor de nuestro personal de intervención psicológica.
Pero a lo anterior se suma el hecho de la causa del accidente; cuando el causante es el ser humano se añade la sensación de que es un suceso "que se podría haber evitado", lo cual es diferente a accidentes naturales que son inevitables y se asimilan relativamente mejor.
P. ¿Qué fue lo que más te conmovió del acto?  
El motivo del porqué estábamos allí. Fue todo muy emotivo, en especial cuando habló Constanza Scarascia, hermana de una de las víctimas y portavoz de las familias.
Pero, en general, todo fue emotivo.
Hubo un agradecimiento general al personal interviniente en la emergencia entre los que se encuentra el voluntariado de Cruz Roja; incluso algún familiar de las víctimas se acordaba de los nombres de nuestro personal que los atendió, queriendo hablar con los mismos para dar las gracias.

P. Para esta campaña de la Renta de 2016 que justo acabamos de comenzar, como motivarías a los declarantes para que marquen la casilla de “Otros fines de interés social”.  

Una pregunta fácil y dar una única respuesta es difícil. Sin entrar en las creencias religiosas, yo creo que las ONGs realizan/mos una gran labor social.
Para mí lo importante es que el destino de ese 0,7% se gestione de manera que vaya a cubrir necesidades de las personas más vulnerables de forma objetiva e imparcial, sin tener en cuenta ninguna otra circunstancia distinta a esa vulnerabilidad y eso lo hace Cruz Roja; seguro que otras ONG también, pero yo prefiero hablar de lo que conozco.
Pero, ¿no sería mejor que cada cual pueda destinar ese porcentaje a la acción social que desee?, ¿ONG, becas, investigación, etc.?¿No sería mejor que el Estado destinase directamente el 0,7% de presupuestos generales a fines sociales?


P. ¿Quieres añadir alguna cosa más?
Una vez más, gracias Joan, por darme la oportunidad de poder explicar qué hacemos en Cruz Roja y animo a las personas a colaborar con las ONGs sociales, que se puede hacer de muchas formas, desde una ayuda esporádica, una cuota de socio, una participación voluntaria, etc.
No podemos cambiar el mundo, pero sí podemos cambiar nuestro entorno; hay que cambiar la queja por la acción.


Gracias a ti Paco sobre todo por la labor que estáis haciendo desde la Cruz Roja y por habernos aportado un poco de humanidad en estos tiempos donde, a menudo, gobiernos y ciudadanos desoyen los gritos de angustia de los colectivos más desfavorecidos.  

divendres, 1 de juliol del 2016

ENTREVISTA A JOAQUÍN URQUIZÚ: LA MÚSICA LA SEVA PASSIÓ

Joaquín Urquizú Castellà és un apassionat de la música. No exagero si dic que li ha dedicat tota la vida. Primer com a músic i després com a directiu. En total 71 anys dels 87 que té actualment, tot i que ell era pagès.
Recordo a Joaquim assegut a la llotja de la Lira Ampostina escoltat el concert que ens oferia aquell dia una banda de música... Potser vinguda del País Valencià.

P. Suposo que encara hi vas, no?

R. Sí, per suposat. Al cicle de la Lira Amposta de Banda a Banda hi vaig a quasi tots els concerts i també als concerts de la Filha i d’altres com per exemple quintets de corda, etc.

P. Anem a fer una mica d’exercici de memòria. El teu primer contacte amb la música el vas tenir a la Unió Filharmònica. Per què a la Filha i no a la Lira?

R. Perquè ma germana ja rebia classes de llenguatge musical amb el Sr. Biosca, que era de la Filha. Vaig començar amb 16 anys.

P. Creus que néixer a un determinat carrer d’Amposta te pot marcar l’hora de decantar-te per una o l’altra entitat?

R. No. Penso que és més per amistat. Ara bé, si vius al costat de la seu d’una entitat també pot arribar a condicionar-te, es clar.

P. A la Filha hi vas tocar durant 50 anys (déu ni do!) Quin instrument tocaves?

R. El clarinet... El baix i el tenor... I també el saxo amb mi bemoll.

P. Què recordes d’aquells primers anys?

R. Vaig ser un dels fundadors de l’orquestra Júniors per la Pasqua del 48. Hi vaig tocar fins que vaig marxar a la mili l’any 1958. Els altres fundadors van ser Rogelio Valmaña, Tofol, Juanín, Forcada i Carlos Valldepérez. Tocava els mateixos instruments de la banda.

P. 50 anys donen per a molt i segur que vas veure passar uns quants directors... Algun record especial d’algun d’ells?

R. Els 6 anys que vaig tocar amb Emilio Navarro i Carlos Aguado. Me van educar musicalment i com a persona. Els hi dec molt a tots dos.
També a Josep Maria Arasa Gargallo, un home de fort caràcter que va estar 35 anys de director a la Filha. L’educació musical i general la d'aquest mestre, va ser fonamental per a la meua vida musical. Musicalment parlant un segon pare per mi.

P. Com a músic, a quins llocs més emblemàtics vas tocar?

R. Llavors no era coma ara... Pensa que estem parlant de la post-guerra... De vegades vàrem d’haver de tocar en un camió amb tendal.
Com a president de la Filha sí. Vaig acompanyar a la banda al Palau de la Música Catalana i a l’Auditori de Barcelona.
Però quan tocava, era molt difícil trobar llocs on tocar. Pensa que parlem de la dècada del anys 50-60 del segle passat.


P. Un dia vas decidir penjar l’instrument per a dedicar-te a tasques, com tu dius, administratives (jo diria millor de govern) Alguna vegada vas trobar a faltar l’escenari?

R. Molt natural. Vaig deixar de ser músic per un problema personal. Però quan un és músic, ho és tota la vida i troba a faltar sovint els escenaris.  

P. Com a persona que viu intensament la música, arribar a presidir l’entitat que t’ha vist créixer i formar-te deu de ser tot un honor...  

R. És així mateix. Després de 14 anys de delegat de banda, arribar a ser president de l’entitat és tot un honor. En total van ser 5 anys com a president. Havien de ser 6, però el darrer ja no el vaig fer...

P. Què recordes amb més estima de la teva època com a president de la Filha?

R. La primera sortida que va fer la banda a Europa. Era l’any 83. Hi vàrem anar durant 3 anys consecutius. Sempre a la ciutat alemanya de Karlsruhe, al Sud d'Alemanya.
També aquí vaig conèixer al president de les bandes italianes durant un concert de bandes de Karlsruhe, que després els vaig invitar a Alcanar, a la comarca del Montsià.
En aquella època fèiem un concert cada quinze dies per a poder pagar el nou local i d’aquesta manera no va caler que els musics fessin cap aportació. Aquesta reforma va costar tres milions de les antigues pessetes, que va sortit de la venda de tres cistelles de Nadal que vam passejar per les comarques de l’Ebre amb la Banda de Música de la Societat. Vull donar les gràcies a tots els músics que ho van fer possible.

P. De president de la Filha passes a ser president de la Federació Catalana d’Entitats Musicals. Com va ser això?

R. Per la voluntat de fer arribar la veu del territori a la resta de Catalunya. Les comarques del Sud estaven abandonades musicalment parlant. Volíem crear una entitat territorial, però com que no n’existia cap a nivell de Catalunya, des de la Generalitat ens van aconsellar que constituíssim una federació que avarques tot el territori català.
La primera directiva la varen formar 6 ampostins (3 de la Lira i 3 de la Filha), més dos representants de les dues bandes d’Alcanar, la Municipal i la de l’Agrupació. Els altres membres eren de Sant Jaume, la Sénia, Deltebre, Ulldecona i la Ràpita.
Era gener de 1982 i el dia 17 d’abril d’aquells mateix any ja es va fer la primera trobada de bandes. En total van ser 12 les participants al certament, 10 d’elles de la comarca del Montsià.

P. Sempre s’ha dit que a Catalunya, on hi ha més tradició de bandes de música és a les comarques del Sud. És degut a la influència que s’ha exercit des del País Valencià?

R. Amb tota seguretat. La Lira la van formar uns músics de la Vall d’Uixó que venien a conrear l’arròs l’any 1916 (aquest any es commemora el centenari) Van parlar a un senyor que treballava a la Telefònica per a que els dirigís. Els mateixos músics van fundar la Unió Filharmònica dos anys més tard.

P. Finalment recales a la Confederació Espanyola de Bandes de Música, primer com a tresorer i més tard com a president. Suposo que aquest fet et va permetre escoltar i veure, sinó a totes, al menys a les millors bandes d’Espanya... Què fa que les bandes de música valencianes siguin tan bones?

R. La base són els certàmens de música. Per a ells és un al·licient. Els més importants són el de València i Altea i també hi ha el que es coneix com el Mano a Mano de Bunyol, sense oblidar les de Llíria.  

P. Una vegada vas plegar com a directiu, te’n vas anar amb la sensació d’haver volgut fer alguna cosa i que no la vas poder fer?

R. Sempre te’n vas amb la sensació d’haver pogut fer alguna cosa més. De les 8 bandes que van iniciar la federació es va passar a 45. Vaig visitar entre 30 i 35 pobles per a fomentar la creació de bandes. Recordo per exemple Miravet i Falset. 

P. Què va suposar el reconeixement de president honorífic per part de la Federació Catalana?

R. Va ser l’any 1996 a Montblanc després d’haver estat president durant 6 legislatures. Imagina’t l’alegria que va significar per a mi!

P. Segur que has hagut d’escoltar concerts memorables. Te’n recordes d’algun en especial?

R. Les bandes de Llíria i Bunyol són les més grans i les de millor qualitat tècnica que he escoltat mai. Recordo molt especialment la banda de Vinalesa que només tenia uns 50 músics. Vaig quedar meravellat! Els vaig convèncer per a que vinguessin a tocar a Santa Bàrbara i també a Madrid amb la Unió Filharmònica.  

P. Esmenta’m quins són, des del teu punt de vista els millors compositors per a banda de música.

R. Sense cap dubte Ferrer Ferran és el més prolífic. Per a commemorar els 25 anys de la Federació va composar el Gaudir del geni, simfonia número 3.
També són grans compositors Andrés Valero Castells, de la banda municipal de A Coruña i José Rafael Pascual Vilaplana de la municipal de Bilbao.
 
P. Té poso en un compromís si et demano que em diguis quines són, per a tu, les millors bandes de música d’Espanya? (No cal que me les diguis per ordre)
R. Les dues de Llíria (la Unió y la Primitiva), les dues de Bunyol (Artística o la de los Feos -dita així per Paco el Feo, un dels seus màxims impulsors- i la Armónica o los Litros) i la Filharmònica d’Altea. 

P. Què els hi falta a les bandes d’Amposta per estar a l’alçada de les millors?

R. Aquí es fan festivals i no certàmens com a València que fa que hi hagi més competició. La Lira està quasi bé a l’alçada de les valencianes. Les altres bandes del Montsià estan estancades per falta de mitjans econòmics. Dintre de la Federació també estan bé les de la Sénia i Tarragona.  

P. Quin ha estat el millor record que guardes de tota la teva trajectòria?

R. Tot el que he fet ho he fet amb molt de gust i, per tant, tot té la seva importància. He de donar gràcies a la meva família pel seu suport.
Tot i que ja fa anys que no exerceixo cap càrrec, encara tinc contacte amb la majoria de bandes gràcies a Internet, la meva distracció des de que em vaig jubilar.
Però de tots els bons records, el millor, sense dubte, és el del primer dia que surts amb la banda. 

P. Com creus que ha influït en la teva trajectòria el fet d’haver nascut a Amposta?

R. Molt. Va ser gràcies a mon pare que es va preocupar per donar-nos ensenyament musical als tres germans. Segurament de no haver nascut a Amposta no ho hauríem pogut fer.
Gràcies a les Societats Musicals, s’han format centenars per no dir milers de persones com a músics; només amb la condició de soci se’ls ha ensenyat música. Els nostres pares a començament del segle passat, no disposaven de mitjans econòmics.


P. I ja, per acabar, vols afegir alguna cosa més?  

R. Va ser un moment molt especial quan es va poder construir l’actual local de la Filha. Era un magatzem d’arròs i l’any 1981 es va fer realitat el projecte de la nova seu amb totes les condicions sense que s’hagués de fer cap préstec i sense el mínim suport per part de l’ajuntament.
Es van aconseguir 3 milions de pessetes venent butlletes de 3 cistelles i anant pels pobles de la comarca a vendre-les.
Tinc un gran record de l’any 2005 quan es va fer a Amposta la 22èna assemblea de la Confederació Espanyola de Bandes. S’hi va estar tota la junta durant 3 dies i van actuar les bandes federals de València, Catalunya i les Illes Balears. Vàrem comptar amb tot el suport per part de la Generalitat, l’ajuntament i de la Filha.


Crec que soc un cas únic. Segurament he estat el músic català que més concerts ha escoltat arreu l'Estat Espanyol, sobre tot al País Valencià; mes de 500 viatges, sense oblidar els que vaig haver de fer per les assemblees de la FSMCV, on he aprés molt. Els viatges més propers els vaig fer a Vinaròs i Benicarló.

diumenge, 10 d’abril del 2016

ENTREVISTA AL ESCRITOR ESTEBAN MARTÍN (Segona part)

P. El pasado octubre tuve el privilegio de que me explicaras en primicia la teatralización de tu obra infantil Ricardo y su robot (la primera de este género que escribiste), a la que se le cambió el nombre por La Berta i el seu robot, aparte de ser representada en catalán. Te vi muy ilusionado ante tal acontecimiento…

R. Sí, porque realmente era algo que no esperaba. Ricardo y su robot fue el primer cuento que me publicaron y ¿quién podía pensar que veinte años después me llamaría una directora teatral interesada en adaptarla para el público infantil? Ya digo fue una sorpresa de la que me siento muy agradecido porque, además, es un buen montaje en manos de una buena compañía, Lazzigags,  que lleva años adaptando grandes historias para el teatro, como Pippi Langstrump o Tom Sawyer entre otros montajes.
La obra, esta semana, se presenta en la Fira del Teatre Infantil i Juvenil d’Igualada.

P. En 1999 fundaste la editorial Littera Books que cerraste en 2006. ¿Su cierre coincidió con el inicio de una etapa de mayor actividad creativa?

R. La etapa de Littera fue muy gratificante. En la editorial publiqué obras de los premios nobel Heinrich Böll y Pablo Neruda. También edité a autores del este completamente desconocidos y autores españoles que, después de publicar en Littera, han ganado premios y han afianzado una interesante carrera literaria, como Luisa Cuerda y Eduardo Halfon. Hice muchos amigos y conocí a personas muy interesantes. Littera representó una de etapa muy enriquecedora en mi vida.
Sobre la segunda parte de tu pregunta: sí,  yo tenía en marcha La clave Gaudí , una idea que me rondaba por la cabeza desde hacía años y de la que guardaba muchas notas e  ideas argumentales. También tenía el germen de otras obras que se han ido publicando y alguna novela en un cajón – como El olvido, novela que veinte años después de escribirla, ganó el premio de novela corta Ciudad de Córdoba -. Pero sin duda fue el éxito de la Clave Gaudí, junto con otros factores,  lo que me obligó a replantearme toda la situación.

P. Escoger escribir una obra para adultos o para jóvenes, ¿se debe a una cuestión de inspiración o a un encargo editorial?  

R. Ni una cosa ni la otra. En cuanto a la primera, yo no creo en la inspiración, creo en el trabajo. Es lo que a mí me funciona: en cuanto me pongo a trabajar, las ideas acuden. Las ideas llevan historias de la mano y son ellas las que determinan si son para jóvenes, niños o adultos.

P. Últimamente te decantas más por la novela juvenil. ¿Qué tal son los jóvenes como lectores?  

R. Bueno, recientemente he terminado una saga juvenil: Sanada. Una saga de aventuras que transcurre en el siglo XVI; cinco libros  que me han permitido conectar con los jóvenes cuando me han invitado a colegios e institutos. Es verdad que los libros para jóvenes tienen que competir con las nuevas tecnologías pero, sin embargo nunca los jóvenes habían leído tanto y nunca los jóvenes habían tenido una oferta tan variada de autores que escriben para ellos obras realmente notables. Yo creo que la literatura juvenil, pese a la crisis, se ha mantenido y se mantiene.  El problema es después, a medida que crecen, cuando muchos dejan de leer. Yo creo que es un problema grave que debería preocupar seriamente a los gobiernos… O tal vez no; quiero decir que tal vez les va bien el hecho de que mucha gente no lea pasada la adolescencia pues, si aletargan el espíritu crítico de las personas, su capacidad de dudar y preguntarse quién es el que gana realmente y se lleva el gato al agua cuando nos bombardean con su propaganda, es mucho más fácil dominarnos. Yo creo que hay que leer por muchos motivos, principalmente para ser permeables a la belleza de las palabras y ensanchar nuestro interior, por participar de un entretenimiento capaz de colmarnos, por saber lo que otros pensaron e imaginaron, para dudar, para fortalecer nuestro espíritu crítico, para darnos cuenta de que el mundo está mal hecho y se puede mejorar constantemente… cosas todas ellas muy peligrosas para el poder. Aunque, después de todo y como decía Umberto Eco: “Leer no te hace necesariamente mejor persona. Pero te hace libre”. 

P. Hasta ahora siempre has escrito en castellano… ¿Alguna vez te has planteado escribir en catalán?


R. Recientemente he acabado una primera versión de una obra en catalán pero creo que está muy mal y posiblemente no vea la luz. Dicho esto, nunca me he planteado cambiar de lengua pues, aunque leo en ambos idiomas,  mi lengua materna es el castellano y mis maestros también.

dissabte, 9 d’abril del 2016

ENTREVISTA AL ESCRITOR ESTEBAN MARTÍN (Primera part)

Esteban Martín es un polifacético escritor afincado en Tortosa. A parte de novelas para adultos, también ha publicado otras narraciones dirigidas al público infantil y juvenil. Su primera obra infantil, Ricardo y su robot, fue adaptada para el teatro a finales del año pasado.

P. La primera pregunta creo que es obligada: tu primer gran éxito fue la Clave Gaudí (de la que es coautor Andreu Carranza), ¿hasta qué punto condicionó tu carrera literaria?

R. Al contrario, la impulsó. La clave Gaudí fue un éxito meteórico y, a la vez, muy inesperado.

P. ¿Cómo se te ocurrió relacionar a Picasso, Jack el Destripador y Barcelona? (El Pintor de sombras)

R. La propia longevidad de Picasso; date cuenta de que nació en 1881, en esa época, por ejemplo, Van Gogh empezaba a pintar, Víctor Hugo aún vivía, María Cristina era regente en España por la minoría de edad de su hijo el futuro rey Alfonso XII y aún debían pasar ocho años para que Jack el Destripador comenzase a matar. Podría decirse que Picasso nació en una España muy atrasada y casi casi medieval. Cuando murió hacía apenas cinco años que la humanidad había puesto un hombre en la Luna. Para una persona que, en 1973, tuviese cuarenta o cincuenta años, Picasso había existido siempre y era el artista más conocido y famoso del mundo; nunca en la historia había pasado nada igual con cualquier otro artista… a excepción de los Beatles.
Bien, volviendo al principio, cuando Picasso llega a Barcelona con catorce años, existía una importante colonia de extranjeros en la ciudad pertenecientes a la alta burguesía. Por otro lado la policía, para luchar contra el anarquismo, solicitó los servicios de un inspector de Scotland Yard: Steven Arrow. Bien, yo ligué todo eso: la colonia inglesa me permitió traer a Barcelona a Jack el Destripador, que empieza a matar de forma sangrienta. Picasso parece ser el culpable de tan horribles crímenes y Arrow, que lleva años persiguiendo al Destripador, está dispuesto a demostrar la inocencia del chico y averiguar quién se oculta detrás de la horrible figura de Jack y de las muertes de la calle Aviñó. Y todo esto en el último año del siglo XIX, en Barcelona; ciudad que actúa como un personaje más.
Lo que pretendía, además de otras cosas que creo que los lectores pueden encontrar en el libro, era ser capaz de armar un buen libro de intriga y misterio al modo de Conan Doyle; como una aventura más de Sherlock Holmes.
Estoy muy contento con ese libro pues, además, se publicó en diversos países.


P. Una vez me explicaste que el Pintor de sombras había sido traducida a más de 20 idiomas, incluso al japonés… ¿Qué sensaciones se sienten cuando tienes en las manos un libro tuyo escrito en un idioma que no conoces?  



R. Al coreano y al chino. Es una sensación muy extraña y, a la vez, muy placentera. Ver tu historia de nuevo escrita en unos caracteres simbólicos, kanji, en unos ideogramas que expresan lo que tú has escrito para lectores aparentemente muy distintos a nosotros. Cuando un libro, una película, una partitura o cualquier otra expresión artística interesa a muchas personas de muchas tierras alejadas entre sí,  uno no puede dejar de pensar que la humanidad es una y que, en lo fundamental, todas las mujeres y hombres de este planeta aspiramos a las mismas cosas y que las diferencias culturales nos enriquecen a todos como especie.


P. Tienes un máster de guion cinematográfico y televisivo. Tu última novela (Cuando la muerte viene del cielo) está ambientada en Hollywood de finales de los años ‘30, ¿hasta qué punto reflejas en ella tus deseos por trabajar alguna vez en la Meca del cine?

R. Cuando estoy escribiendo una novela estoy haciendo eso: una novela y no pienso en otra forma de expresión artística. Es cierto que, durante el proceso de escritura visualizo interiormente, supongo que como les pasa a muchos escritores, el capítulo que estoy escribiendo; puedo verlo con una nitidez tal que me dejo llevar y parece que las palabras acuden solas, que debo limitarme a describir del mejor modo posible cuanto estoy viendo, cuanto sucede en ese instante dentro de tu mente. Eso es lo que pasa.
Terminada la novela y mientras la reviso es Es al terminar una novela  cuando sí creo que podría adaptarse para el cine o la televisión. Pero eso no depende de mí; lo que está en  mi mano es armar una historia con la forma que reclama dicha historia, que sea atractiva para mí, pues voy a pasar dos años de mi vida con ella y que, una vez terminada,  emocione e interese a los lectores.
En la novela que mencionas, Cuando la muerte venía del cielo, volqué todo el amor que siento por el cine de Hollywood de los años treinta, cuarenta y cincuenta. La acción transcurre en la Meca del Cine y en Barcelona, durante la guerra civil, y cuenta la historia de un joven actor americano que, en 1937,  es enviado a Barcelona a cumplir una peligrosa misión. Creo que es una buena historia de amor en tiempos de guerra de la que me siento muy satisfecho.

P. Barcelona es una constante en buena parte de tu obra, sin duda alguna debido a la relación que tienes con esta ciudad. ¿qué barrio te inspira más de cara a ambientar una próxima novela?

R. Barcelona es mi ciudad y mi memoria está unida a Barcelona. Necesito visitarla con cierta frecuencia. En cuanto a la segunda parte de tu pregunta, llevo años trabajando una novela histórica ambientada en el casco antiguo y que, si todo va bien, espero terminar muy pronto.


P. ¿Por qué?

R. ¿Por qué el casco antiguo? Porque es donde, principalmente, sucedieron los hechos que estoy novelando.  Es una historia ambientada en el siglo XV y trato los temas de la traición, el ansia de poder, la explotación; pero también  el amor, la voluntad de saber y no dejarse arrastrar por acontecimientos creados por unos pocos para su exclusivo beneficio y, sobre todo, la ansiada libertad personal y de pensamiento en una época muy difícil. Mi personaje principal, para su desgracia, es un adelantado a su tiempo… y ya no puedo ni debo decir nada más.


P. ¿De cuál de tus obras te sientes más orgulloso?

R. Es muy difícil contestar a esa pregunta. Pero te diré que de la última, la que aún estoy escribiendo. Verla crecer poco a poco y día a día, que todo va encajando es una emoción continua; un estado de excitación, de desasosiego ante el temor de que todo se malogre y, al mismo tiempo, de alegría porque sé que estoy dispuesto a terminar lo que empecé.

P. ¿Por algún motivo en especial?


R. Por todo lo dicho, y porque me permite vivir en dos mundos: en el real, con mi mujer y mis hijos, y en el de mi novela de cuyo tiempo, espacio y personajes soy el único responsable. Y porque una vez terminada me espera lo mejor y lo más doloroso: pulirla, despojarla de todo cuanto no es necesario y… dejarla ir en busca de sus lectoras y lectores.

dilluns, 28 de març del 2016

ENTREVISTA A LLORENÇ SALES I FERRÉ, ATLETA ESPECIALISTA EN 1.500 METRES LLISOS

Avui tinc l’enorme plaer d’entrevistar a Llorenç Sales i Ferré, nét del tio Milio el barber i besnét de la tia Manuela la comadrona. Fill de la Galera tot i que la branca paterna (Rosendo i Fina) són originaris del Baix Maestrat, concretament de Cervera del Maestre i Sant Jordi.

Llorenç és atleta d’elit... Perquè suposo que córrer finals de campionats estatals el fan mereixedor d’aquesta qualificació.

P. Com van ser els teus inicis?

R. El primer contacte que jo vaig tenir amb el món de l’atletisme va ser durant la Marató de la Lluna que feien a la Galera (última edició 1996). El meu pare la corria i era un dels organitzadors, jo vivia aquella nit en molt d’entusiasme i fins i tot, corria algun tram. Als 14 anys, desprès d’una frustrada carrera com a futbolista, vaig decidir provar de fer atletisme.

P. Es pot pensar que s’ha de triar entre jugar a futbol (dic això perquè és l’esport més popular) o, en el teu cas, l’atletisme, però no té perquè ser ben bé així...

R. En edats més infantils no hi ha problema en compaginar futbol i atletisme (o qualsevol altre esport). Ja més entrada l’adolescència, per una qüestió de temps i de rendiment s’ha de prioritzar una o altra disciplina.

P. Recordo que una vegada que vas córrer a Amposta, ton pare em va dir que ton germà Enric us havia abandonat pel futbol. Com va influir ton pare a l’hora de decidir-te per l’atletisme?

R. Tot i que mai m’ha obligat a res, el meu pare si que intentava que decantéssim per la pràctica de l’atletisme, jo no li feia gaire cas ja que, el meu món en aquells moments era el futbol.

P. Tot i que Lluís (ton pare) és més de carreres de fons, la teva especialitat és el mig fons, concretament el 1.500...


R. Jo tinc dos etapes en l’atletisme, una dels 14 al 17 anys i l’altra dels 21 fins avui. La primera feia més fons (3.000m cap a dalt), no se’m donava malament però tampoc destacava, als 21 vaig provar el mig fons i és on he obtingut els millors resultats. Els 1.500 penso que és la prova que més s’ajusta a les meves condicions.

P. També corres (sobre tot en pista coberta) carreres més curtes (crec que es diuen de velocitat prolongada) Suposo que és per agafar velocitat per a quan has de córrer curses més llargues.

R. Si tan en pista coberta com aire lliure corre 800 m i alguna vegada 3.000; una em serveix per guanyar velocitat i l’altra resistència, però sempre pensant en corre-les per millor el 1.500 m, mai com un objectiu exclusiu.

P. Fa unes setmanes vas participar en un cross. És habitual que competeixis en aquests tipus de proves?
R. Normalment deixo de fer cross al desembre. Em va bé per agafar resistència, si sóc capaç de córrer 10 km en terreny irregular, quan em fico a pista a fer 1500 m em passa volant. El cross que vaig fer el passat febrer és només de 4 km i, el faig perquè és una competició per equips i el meu equip m’ho va demanar.

P. Recordo que fa uns anys vas fitxar pel Mislata, un dels equips de referència dintre del món de l’atletisme, després vas fitxar (si la memòria no em falla) per un equip anglès. Explica’ns breument com va anar aquestes experiències.


R. Quan vaig acabar els meus estudis vaig decidir anar a Anglaterra, allà vaig contactar amb un club (Stoke City) on em van donar totes les facilitats per poder anar. Vivia amb una família que em van proporcionar. Allà vaig competir la lliga de cross i vaig tenir el privilegi de córrer a les seves prestigioses carreres. Segueixo en contacte amb ells, de fet, aquesta Setmana Santa venen 10 atletes i companys del club on estava i ens en anem a Olot a entrenar una setmana.

P. Finalment fitxes pel Barça i tot i que és la secció d’atletisme (evidentment) suposo que el fet significa defensar els colors de la teva vida...

R. Jo sempre he estat un culé convençut, per lo tan, fitxar pel Barça d’atletisme és un orgull. En el passat campionat d’Espanya de cross vam quedar campions, en això vull dir que, corrent pel Barça pots assolir fites col·lectives que en altres clubs potser és més complicat. Desprès pots gaudir dels serveis mèdics que té. Les persones com jo que no tenim mútua privada és fonamental tenir aquesta cobertura en cas de lesió.

P. En arribar al Barça vas trobar alguna diferència respecte als anteriors clubs (sistemes d’entrenament, alimentació...)

R. Jo segueixo entrenant al mateix lloc, amb el mateix grup, com feia l’any passat. L’única diferència és que ara quan competeixo ho faig amb la roba de Barça i a les competicions per equips sumo (o resto) per als seus interessos.

P. Llorenç com és per a tu una jornada d’entrenament?


R. Normalment els entrenaments “forts” els faig pel matí quan encara no estic cansat del llarg dia. Solem començar sobre les 10 am, a les 12 am hem  acabat. Desprès, ràpidament,  vaig cap a casa a dinar perquè normalment a la tarda treballo, segons els dies i si l’horari laboral m’ho permet, faig una segona sessió de 19 a 20, aquesta segona és més light que la primera.

P. També m’agradaria que ens expliquessis les hores prèvies a disputar una cursa... Perquè no és sortir i córrer...

R. Les hores abans d’una cursa depèn, si és per la tarda, pel matí solc fer un “trote” de 20’ per soltar cames. Un dinar no massa pesat. A mi em funciona llegir un bon llibre o escultar música, per tenir la ment ocupada i no donar massa voltes al tema. Si una cursa és pe matí és més fàcil, et lleves, esmorzes i casi ja estàs a la línia de sortida.

P. Hi ha molta diferència entre córrer a l’aire lliure (estadi) a fer-ho en pista coberta?
R. Sí. Pista coberta són 200 m de corda i aire lliure 400 m. Pista coberta és molt vibrant perquè el públic està més a prop de la pista i es crea un ambient molt emocionant. Aire lliure és sol corre millor i més ràpid tot i que, sempre depens de que les condicions meteorològiques.

P. Quines són les teves millors marques en cada una de les modalitats que sols disputar?

R. De menys a més distància: 800: 1’48’’05, 1.000m: 2’20’’84, 1.500m: 3’38’’64, 3.000m indoor: 8’01’’44, 5.000 m en ruta: 14’44’’ i 10 km en ruta: 30’39’’. Tots els records de la Galera diria!!!!!! 

P. La veritat és que no t’he vist córrer massa, però l’altre dia, a la final dels 1.500 del  Campionat d’Espanya en pista coberta a Sevilla, em va semblar que et vas equivocar d’estratègia i que potser hauries d’haver intentat que la carrera fos més ràpida. Hi estàs d’acord?


R.  Bé, a la final del passat campionat no vaig arribar al 100% per una sèrie d’infortunis les dos nit abans del campionat, però posant per cas que si hagués estat al 100%, un carrera lenta no hagués estat del tot malament pels meus interessos ja que, del participants tenia la tercera millor marca en 800 m, en això vol dir que el meu final no és del tot dolent. Però bé, qui sap...

P. Durant la teva etapa de júnior, recordo que vas fer una medalla de bronze també en un campionat d’Espanya en pista... Quin és el teu palmarès més destacat?

R. El meu palmarès més destacat és: 3er d’Espanya sub 23 en 1.500 i 800 m. Campió de Catalunya de 800 el 2013 i 4t d’Espanya Absolut de pista coberta en 1.500 m la temporada passada.

P. Quins objectius t’has fixat a curt termini?  

R. Aquest estiu m’agradaria fer marca als 1.500 m, suposaria fer la mínima pel campionat d’Europa que fan a Amsterdam (ja la vaig fer l’any passat) i, quedar dels tres primers espanyols. Si ho aconsegueixo seria la meva primera internacionalitat.

P. Somiar en participar en una Olimpíada o un campionat del món, és això, un somni o creus que pot estar al teu abast algun dia?  

R. Miro de no fer plans a llarg termini. Jo entreno perquè m’ho passo bé, em sento realitzat i m’ho emprenc com una superació personal. Si aquest treball algun dia em porta a participar en uns jocs o mundials benvingut i si no, jo ja tinc a les iaies contentes quan em veuen al Teledeporte. Això de moment ja em gratifica.

P. Estàs estudiant alguna cosa?

R. No, actualment no estic estudiant, tot i que continuo formant-me pel meu compte.
Tinc la llicenciatura d’Activitat Física i Esport per la Universitat de Lleida, un màster en formació de professorat especialitat d’educació física i també tinc el títol d’entrenador nacional d’atletisme.

P. Com es compaginen estudi, entrenaments i competicions? Imagino que teniu horaris especials d’estudis...

R. Compaginar vida laboral i entrenaments és complicat. Normalment has de restar temps del teu temps d’oci o de passar en la família, amics etc. Però bé, tot té un preu i diuen que “salsa con gusto no pica”.

P. Quan vas a la Galera, notes l’estima dels teus convilatans? Quins comentaris té solen fer?


R. A la Galera baixo menys del que m’agradaria. Però bé, quan baixo pos hi ha de tot. Gent que em felicita i em comenta les carreres molt entusiastament, i hi ha gent que, li és indiferent el que faci i que deixi de fer. Comentaris n’hi ha de tot tipus, sobretot me’n dono compte allò que diuen que “els toros de la barrera es veuen millor...” . Però bé, jo quan vaig al poble m’agrada ser un més i prou, com sempre.

Encara que no et conec gaire, crec que tens un nivell molt alt, tan com a esportista que com a persona. Per tant, et desitjo molts d’èxits i que els teus somnis puguin esdevenir una realitat. Molta sort amic!