Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris franquisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris franquisme. Mostrar tots els missatges

dimarts, 3 de juliol del 2018

LA SEGONA RESURRECCIÓ DE FRANCO

De Ferreres al diari Ara. 

Al poc temps de morir el dictador va aparèixer una novel·la de ficció: Y al tercer año resucitó de Fernando Vizcaíno Casas. Amb tot el que us he dit, ja podeu fer-vos una idea de la temàtica de la novel·la.
Amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa s’han accelerat els tràmits per a desenterrar el cos de Franco del Valle de los Caidos, tal com havia aprovat el Congrés dels Diputats el mes de maig de l’any passat. La resolució que s’emmarcava dintre de la Llei de Memòria Històrica aprovada durant l’etapa dl govern de Zapatero, no era vinculant i per això el PP no va moure un dir per a portar-ho a terme (ja sabeu que Rajoy presumia de no haver destinat mai un euro per a fer complir aquella llei)
Si les informacions periodístiques no van errades, sembla que el trasllat de les restes del dictador és imminent. O sigui que tal com va passar a la novel·la de Vizcaíno Casas, la gran llosa de granit que cobreix el taüt de Franco s’obrirà i el dictador sortirà... No caminant, sinó dintre del propi fèretre per a ser traslladat a un nou emplaçament encara per decidir, perquè, pel que sembla, la família no se’n vol fer càrrec de les restes. Tan dolent era? (perquè sinó no s’entén) La resposta era sí, era molt dolent! Era extremadament dolentíssim! Tot i la imatge que volia transmetre en les seves aparicions públiques.
De fet, Franco mai ha mort. El franquisme (o postfranquisme si voleu) ha perdurat fins els nostres dies. Només cal veure els cartells que van aparèixer anit per Madrid: El Valle de los Caidos no se toca.     
És cert que al gran mausoleu que va idear i inaugurar el propi Franco hi ha enterrats combatents dels dos bàndols (republicà i feixista), però mentre a uns se’ls recorda i se’ls ret homenatge, els altre passen desapercebuts als ulls de tothom. Una mostra fefaent de que no tos els combatents eren iguals als ulls del règim dictatorial.
Però si Franco va morir un 20 de novembre de 1975, el franquisme no ha mort mai i ha perdurat fins els nostres dies. Sovint mig soterrat sota les sigles del PP.
Segurament amb el rebrot independentista d’aquests darrers anys és quan més ha decidir sortir de la caverna i donar la cara. Actualment potser sigui Vox el partit més representatiu, però hi ha d’altres partits (FE era el partit del règim i d’altres com Fuerza Nueva van néixer posteriorment) que sempre se’ls ha vist quan cal celebrar alguna de les seves diades més emblemàtiques: 18 de juliol, 12 d’octubre, etc.
Sempre s’ha presentat a Espanya com un país que ha sabut aturar a l’extrema dreta a diferència d’altres països com França, Itàlia, Àustria u Holanda on ha aconseguit una important representació parlamentària. Però és que aquí l’extrema dreta ha estat integrada dintre d’Alianza Popular primer i el PP més tard.
Amb el trasllat de les seves restes, el dictador no ressuscitarà, però el seu llegat, gràcies a la Fundació Francisco Franco i d’altres associacions de excombatents s’ha mantingut ben viu i ben finançat pel govern espanyol durant les èpoques d’Aznar i de Rajoy. Amb això queda tot dit.
Desgraciadament Franco és el referent de l’extrema dreta. Sinó hagués estat ell, segurament se’n hauria d’haver buscat un altre.
Al feixisme només el pot aturar amb la unió dels demòcrates (però demòcrates de veritat), tal com va passar al 36 amb el Front Popular o tal com ha passat més recentment amb la moció de censura a Rajoy. Però el gran problema és que ells sempre han estat molt més units que la resta de partits.       

dilluns, 19 de febrer del 2018

SUBTILESA FRANQUISTA AL NOMENCLATOR D’AMPOSTA?

Tarifa. 
Que a Fuerteventura (on hi va haver legionaris durant molts anys), a Còrdova o a Tarifa encara queden carrers amb noms franquistes o estretament lligats al règim ens pot portar a pensar que fins i tot és normal.
A Fuerteventura (si hi cliqueu a sobre del nom us portarà a la notícia) el carrer porta el nom de Crucero Baleares, un dels vaixells de guerra que va lluitar al bàndol revoltat, tot i que el gruix de la Marina de guerra espanyola va fer costat al govern de la II República.  
Com sabeu, després de la guerra Civil, el bàndol guanyador va rebatejar una gran part dels carrers canviant el seu nom tradicional per altres vinculats a l’exèrcit feixista.
Fins fa poc Amposta encara conservava dos d’aquests noms: Ruiz de Alda i Garcia Morato. El primer va ser canviat pel de Ramon Salas, arquitecte i urbanista i el segon pel de José Eugenio Ribera, l’enginyer que va projectar el pont penjant veritable símbol de la ciutat. Però n’hi havia més i crec que encara ne queden tot disfressats.
M’explicaré. No sé si per subtilesa o simplement perquè tampoc no donaven per a molt, hi ha d’altres carrers d’Amposta que poden tenir connotacions amb el bàndol franquista (ho he explicat moltes vegades)
Crec que l’únic nom que se va canviar amb CiU al govern va ser el de Garcia Valiño per el d’Innocènci Soriano-Montagut. Garcia Valiño va ser un general colpista que va comandà la divisió Navarra. S’ha de qualificar com un fet casual que on acaba el carrer Navarra comenci el Soriano-Montagut? Molta casualitat me sembla a mi...
També existeixen el carrer Canàries que coincideix amb un creuer bessó al Baleares, Larraix (o Larache) una plaça espanyola durant el Protectorat del Marroc. O Àfrica, Marroc, Ceuta i Melilla. Hem de pensar que una gran part dels comandaments franquistes havien ascendit i guanyat prestigi durant la guerra del Rif (o guerra del Marroc o guerra de l’Àfrica) com el propi Franco, però també Emilio Mola, Manuel Goded, Varela, Millán-Astray, Sanjurjo, García Valiño, etc., d'aquí que els anomenessin els africanistes
També heu de tenir també present que la guerra Civil espanyola va començar a preparar-se al Marroc. Des d’allí amb Franco al cap d’avant, el gruix de l’exèrcit colpista va passar a Canàries i finalment a la península on havien secundat la revolta diverses guarnicions militars com les de les Illes Balears, Sevilla, Valladolid, Pamplona, etc.  

Molt provablement aquests noms de carrers no canviaran mai ja que al tenir una doble lectura, quasi ningú els relaciona amb uns fets que van significar una gran catàstrofe per a Catalunya en general, però també per a Amposta i el nostre territori.    

diumenge, 29 d’octubre del 2017

DE LES CUNETES I DEL CEL

Han passat 78 anys i mig des del final de la guerra Civil Espanyola. Des d’aquella contesa fratricida que va deixar mils de milers de morts al front de batalla, però també a la rereguarda. Tots som ben conscients de que aquella barbàrie mai s’hagués tingut que produir i esperem que mai més se torni a repetir.
Han passat més de 78 anys i encara hi ha qui demana justícia. Justícia pels actes que se van fer, majoritàriament per part dels guanyadors després d’haver vençut en la batalla.
Sovint aquesta justícia només se tracta en recuperar les restes d’un avantpassat assassinat al costat d’una carretera i enterrat a la mateixa cuneta o a una fossa comuna de totes les que hi ha al llarg i a l’ample de la geografia espanyola, moltes d’elles a Catalunya.
Tot i haver una llei de Memòria Històrica des del govern de Zapatero i una llei de Fosses Comunes des de l’època del segon govern Tripartit, no s’ha fet el que calia, en gran part pels entrebancs que han posat els governs del PP que no han destinat ni un sol euro per a fer complir la llei.  
En canvi, l’Església Catòlica gran aliada del franquisme així com també del PP, després de més de 78 anys (segueixo insistint en el temps transcorregut) encara segueix beatificant a aquells que anomena màrtirs.
Per a la meva sorpresa, perdut entre les pàgines del Periódico del passat diumenge 22, me vaig trobar amb el següent titular: Beatificats 109 màrtirs a la Sagrada Família.
Què voleu que us digui! A mi particularment me sembla molt for que 78 anys després se segueixi reconeixent (tot i que només sigui en cerimònies canòniques) a determinades persones que van prendre part pel bàndol guanyador que, recordem-ho, va ser qui va donar el cop d’estat contra el règim legal de la Segona República Espanyola.

És lamentable que en ple segle XXI segueixin passant aquestes coses: els rojos enterrats a les cunetes i sovint sense pressupost per a buscar-los i desenterrar-los i els fatxes declarats beats (per a ser-ho el Papa en persona ha de reconèixer i certificar les seves virtuts) i, segons les lleis catòliques, enviats directament al cel.  

dimarts, 19 de juliol del 2016

EL FRANQUISME AVUI: PLACES, CARRERS, INSTITUTS i PEL·LÍCULES DE CINEMA

He llegit a eldiario.es que a Espanya encara hi queden 3,7 milions d’espanyols que van viure la guerra civil (entre ells mon pare i ma mare), però la majoria d’aquests ja no poden donar un testimoni directe del que sé va viure durant aquells inacabables anys, simplement perquè eren massa menuts per a recordar res. Per tant, el seu testimoni, es vulgui o no, pot estar esbiaixat per la forma de pensar de la família (ja fos d’esquerres o de dretes) Sense cap mena de dubte els millors testimonis van ser els de qui van viure directament ca contesa i que, desgraciadament ja han mort, com per exemple el de mon tio Leonardo que tantes vegades he esmentat i que tantes anècdotes me va explica, la majoria de les quals us he explicat jo també alguna vegada. Segurament el dia que s’apagaran aquestes veus, poc a poc s’anirà diluint el tema i només se’n parlarà quan arribin els centenaris.
Però mentrestant, el franquisme perdura entre tots nosaltres. Hi ha mostres fefaents de que això és així per molt que els descendents dels vencedors ens diguin que volen passar pàgina quan no els interessa el tema.
Imagino que a cap persona que sigui mínimament assenyada sé li escapa que el PP és el partit hereu del franquisme. Els seus avantpassats potser van militar a la Falange Española y de la JONS, però després de la mort del dictador la majoria van voler vestir-se de demòcrates per a poder continuar remenant les cireres. Després d’uns primers anys on semblava que el franquisme s’havia deixat enrere, Aznar el va recuperar quan va assolir la majoria absoluta i des de llavors forma part, ho vulguem o no del dia a dia d’aquest país.
No obstant, reminiscències franquistes encara ne queden moltes tot hi haver passat més de 40 anys des de la mort del dictador.
En primer lloc (i per a que pugueu comprovar per vosaltres mateixos la certesa del que estava explicant més amunt) us diré que anit, per a commemorar l’aniversari, la 2 de TVE va projectar la pel·lícula El Santuario no se rinde, on s’exaltava la valentia d’uns soldats colpistes mentre defensaven el santuari de la Virgen de la Cabeza davant els soldats de la II República. Ja coneixeu la dita castellana: de casta le viene al galgo...    
El periodista Gustau Moreno, director de la publicació digital la Marfanta, recordava que el tortosí Joaquim Bau va ser un conspirador colpista. Encara avui a Tortosa dóna nom a una plaça i un institut.
Tortosa no té només un monument franquista al mig del riu, sinó que també té d’altres llocs que guarden la memòria d’aquells que van conspirar contra la II República i van ocupar càrrecs durant el franquisme.
No fa massa dies, el meu cap (l’administrador de l’AEAT), que tot i ser regidor del PP insisteix que és independent, me va ensenyar una foto feta a l’interior de la catedral de Tortosa on es veia una clau de volta amb l’escut franquista. Me va explicar que es va posar després de la reconstrucció que hi va haver passada la guerra, ja que una bomba va tirar a terra una part del sostre catedralici.
No és ben bé franquista, però al costat de Ferreries hi ha una plaça que porta per nom Pius XII. Per aquells que ho ignori, Pius XII va ser papa de Roma durant la Segona Guerra Mundial i va fer costat als règims totalitaris de Hitler i Mussolini. Per tant és una vergonya que encara avui es mantingui aquest nom a la plaça amb tants de noms més adients que s’hi podrien trobar.
A part del nom encara s’hi conserva un pedestal de pedra on el seu dia hi va haver un medalló amb el rostre del papa feixista. El medalló va desaparèixer fa anys...
A Amposta, tot i que el govern de EA-ERC ja porta més d’un any, encara segueixen havent dos carrers clarament amb noms estretament lligats amb el bàndol autoanomenat nacional. Es tracta del Ruiz de Alda (un dels creadors de la Falange juntament ambJosé Antonio Primo de Rivera) i de l’aviador Garcia Morato. Tot i que penso que n’hi ha molts més encara que no tan evidents com aquests dos.
I podríem continuar amb noms de pobles, amb alcaldes perpetus, amb d’altres monuments i plaques recordant als caiguts (però només del bàndol feixista), més places i carrers... Un no acabar!    

dilluns, 23 de novembre del 2015

JUSTÍCIA! CONTRA ELS CRIMS DEL FRANQUISME

Divendres 20 de novembre, aprofitant que anàvem a Barcelona a veure Mongolia el Musical i, assabentats de que al costat de la presó Model s’hi feia un acte per a demanar justícia pels crims comesos pel règim de Franco organitzat per Òmnium Cultural, vàrem decidir anar-hi.
Tinguérem sort i encara poguérem seure en una de les 1.000 cadires que, aproximadament s’havien habilitat per al públic assistent. Molts van assistir-hi en peus, potser tants o més que els que estàvem asseguts.
Davant, evidentment, l’escenari on tindrien lloc les actuacions musicals i les intervencions dels convidats. Sobre l’escenari una mena d’altar on els convidats hi anaven col·locant uns grans ciris després de la intervenció. Al darrer un gran panell amb el nom de tots els ajusticiats on s’hi destacaven les principals: Companys, Carrasco i Formiguera, Puig Antich... La resta eren imperceptibles des de la nostra posició. I a l’esquerra, en un altre gran panell, reflectia la cara del dictador. Una vegada començat l’acte s’hi reproduïen imatges i entrevistes fetes a familiars, coneguts i fins i tot a algun dels protagonistes, com per exemple Jordi Carbonell, les germanes de Puig Antich o el germà de l’activista d’ETA Txiqui.
L’acte va anar alternant les actuacions musicals del grup Verdcel amb les intervencions dels convidats. La primera en intervenir va ser l’advocada Magda Oranich que va explicar que va haver de defensar a molts presos polítics que van estar tancats a la Model. Va tenir un emotiu record per a Xirinachs, el capella que solia passar llargues estones assegut davant la presó com a protesta de com actuava el règim respecte als encausats per motius polítics. Precisament, mentre ens apropàvem a la Model, li recordava jo a la meva dona aquest mateix fet. Magda Oranich va reclamar justícia pels crims comesos y va remarcar al menys un parell de cops que perdonen però no obliden.
El moment més emotiu va ser quan un nombrós grup van fer acte de presència portant a les mans els retrats de les figures més rellevants. Llavors, els assistents que estàvem asseguts, ens posarem en peus i aplaudírem efusivament, mentre alguns (per exemple jo) fèiem fotos amb el mòbil per a enregistrar el moment.  
Després de cantar l’ebrenca Montse Castellà, li va arribar el torn a l’Arcadi Oliveras, president de l’ONG Justícia i Pau. L’Arcada ens va explicar una anècdota d’aquelles que fan arrancar el somriure del públic. Va explicar que va créixer a aquell mateix bari on està situat el centre penitenciari (l’Esquerra de l’Eixample) Hi va haver un moment en que els veïns es van voler legalitzar com associació i van presentar els estatuts davant l’autoritat competent d’aquella època: el governador civil que era (segur que tots el recordareu) Rodolfo Martín Villa. Sorprenentment es va denegar el registre i més encara quan els estatuts havien estat copiats d’un altra associació de veïns (creia recordar que de Sagrada Família) i no hi havia hagut cap problema. Llavors el governador els hi va dir alguna cosa així:

-Yo no tengo ningún problema para aprobarles los estatutos, lo único que no mes gusta es el nombre (Esquerra de l’Eixample o, suposo, Izquierda del Ensanche) Me quitan ustedes la plabra izquierda y los registramos…

Li van voler fer veure a Martín Villa que el d’Esquerra no era cap capritx i que portava aquest nom des de feia més de 100 anys (planificació urbanística d’Ildefons Cerdà) El llavors governador els hi va dir que no fins que traguessin aquella paraula.
Com que davant d’aquella resolució podien presentar recurs davant l’autoritat superior, es a dir, del ministre corresponent, el van preparar i ho van fer. Amb la mala sort que, mentre, Martín Villa havia estat nomenat Ministre de Governació i, per tant, havia de ser ell mateix qui havia de resoldre el recurs.
A continuació van intervenir les germanes de Puig Antich, segurament els més aplaudit entre tots aquells als que se’ls hi feia l’homenatge.  
En acabar ens vàrem marxar sense poder quedar-nos quedar per a veure el final de l’acte.







 

Divendres davant de la presó Model.

dilluns, 6 d’abril del 2015

FRANCO I EL MADRIT…

Molts rius de tinta han corregut explicant les relacions entre el règim de Franco i el Real Madrid. Segurament, sense Franco (o el seu règim), el Madrid mai hauria estat l’equip de les 10 copes d’Europa i les 30 lligues (si fa o no fa, no me’n recordo de la xifra exacta) Di Stefano hauria jugat amb el Barça i la història hauria estat molt diferent.
Però tot això ja ho sabeu. El que vull explicar-vos és molt més actual, de fet va passar ahir.
Com suposo que sabeu, el Madrid va guanyar al Granada per 9 a 1, amb 5 gols d’aquell... del xuleta i prepotent, ja m’enteneu... Aquest resultat passarà a la història del club blanc tal com va passar aquella semifinal de la Copa de su Excelencia el Generalísimo on el Madrid va guanyar per 11 a 1al Barça i de la que els barcelonistes no ens avergonyim. Fins i tot traiem pit i el posem d’exemple de com actuava el règim a favor dels blancs. Però si els merengues tinguessin una mica de vergonya (que no la tenen), de la humiliació d’ahir en passarien de puntetes, sense fer soroll i aquell no en presumiria del repòquer que va marcar (el primer de la seva història)
I dic això, perquè avui, he comprat un diari esportiu aprofitant que tinc a mon fill per casa. La crònica sobre el partit del Madrit no pot ser més dura (o potser sí) De fet, es posa èmfasi al joc del Granà i, sobre tot, a l’equip que va alinear Abel Resino, aquell que va ser porter del Atlético de Madrid, amb només 3 titulars. Sembla ser que aquesta setmana tenen dos partits transcendent per a la seva supervivència a la Primera Divisió (ara mateix van penúltims) i, tal com va dir un des seus tècnics, no era moment d’arriscar i que lesionessin o expulsessin a algun dels seus jugadors titulars. De fet, només van cometre 9 faltes en tot el partit.
O sigui, ahir el Granada va sortir a perdre. Sabien que difícilment guanyarien al Bernabeu i van llançar la tovallola molt abans de que l’àrbitre xiulés el començament de l’encontre.
Amb aquests antecedents, era del tot lògic que el Madrid guanyés el partit i que les seves estrelles brillessin amb llum pròpia i com aquell que diu, sense despentinar-se.
El fet, ara sí, em va recordar a quan Franco sortia a pescar i li enganxaven unes grans tonyines per a fer-se la foto.  

Si fa o no fa, el mateix. 

divendres, 16 de gener del 2015

ALLÀ ON CONFLUEIXEN LA INCOHERÈNCIA I LA INCONTINENCIA

No em cansaré de repetir-ho: el polític ha de tenir coherència. I la majoria de polítics no la tenen, tal i com demostraré a continuació. 
Resulta ser que CDC, com el govern, con l’ANC, con altres partits i formacions, es passen mesos demanant votar ‘pel dret a decidir’. Deien que votar era la màxima expressió de la democràcia i coses semblants.
Però sembla ser que no és sempre així. Dilluns passat, al ple ordinari de l’Ajuntament de Tortosa, el grup d’Iniciativa per Catalunya-Verds, porta a l’aprovació del ple una moció reclamant poder votar sobre què fer amb el monument franquista que hi ha al bell mig de l’Ebre, mirant cap el pont de l’Estat i aprofitant una antiga pilastra d’una passarel·la que hi havia només uns metres més enllà.
Resulta ser que, tal com va denunciar Jordi Jordan, la dreta s’uneix i hi voten en contra. El vot del PP i el PxC, és fàcil d’entendre, però per què CiU s’hi va oposar?
¿És que voler votar pel dret a decidit de Catalunya és diferent a voler votar pel dret a decidir sobre què fer amb un monument franquista?
Per molt que ho miri la diferència no la veig en lloc.
I, a partir d’aquest moment, la incontinència, verbal si voleu, però incontinència a la fi.
La concentració d’excuses que van donar per a justificar el seu vot negatiu va ser tan gran que, evidentment, s’han de tenir preparades de forma anticipada: què si el tema surt cada quatre anys quan s’apropen les eleccions municipals, què si ja s’havia fet una recollida de signatures amb escassa participació, què si el monument està catalogat i van ser ells mateixos qui el van catalogar, què si els ciutadans de tortosa ja el consideren part del paisatge de la ciutat i els turistes s’hi paren per a fer-li fotos, què s’hauria de fer amb el monument si es tragués d’allí, què si ja sé li havia tret tota la simbologia franquista, què si a Alemanya també s’hauria de treure el camp d’extermini de Mauthausen, ...
Des del meu punt de vista només són excuses per a deixar-lo allà on és per a glòria d’uns (els menys) i la vergonya dels altres (segurament el grup més nombrós) Encara què, també ho he de reconèixer, per a molts els hi serà del tot indiferent i no sabran que nassos significa.
Aquí és on jo demanaria a l’equip de govern de Tortosa que si tant l’aprecien, podrien posar un cartell ben visible on s’expliqués el motiu del monument, així com sé li han anat traient la simbologia i defensant el trencador que va ser l’artista quan el va dissenyar i construir.
I ara la gran pregunta: On conflueixen incoherència i incontinència? És evident, conflueixen al mateix lloc on convergeixen: a Convergència!        
Si amics meus, a Convergència hi conflueixen una gran part de les paraules que acaben en ència. A part de les dues que he citat anteriorment, també herència (el legat polític de Pujol i segurament que alguna cosa més), independència (bé, d’un temps cap aquí –ara resulta que fins i tot Joan maria Roig és independentista-)
Però en canvi n’hi ha d’altres que no, com per exemple transparència. CDC mai ha estat un model de transparència política i, per aconseguir-ho hauria de renunciar a la majoria dels seus principis, havent de renuncia novament a la coherència.

I ja per acabar, que us semblaria si es tragués el qüestionat monument si al seu lloc s’hi posés una estàtua de mida natural de Ferran Bel? No donaria el pego?