Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris indemnitzacions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris indemnitzacions. Mostrar tots els missatges

diumenge, 5 d’octubre del 2014

EL PROJECTE CASTOR O EL QUE ENS HAURÍEM POGUT ESTALVIAR...

Per aquest punt del terme de Sant Rafel del Riu hi passen les canonades.

La primera cosa que haurien d’aprendre els polítics, sobre tot els que tenen responsabilitats de govern, és escolar al poble més enllà dels interessos que puguin tenir en un determinat projecte.
No va saber escoltar el govern de Zapatero i no ha sabut escoltar el govern de Rajoy. I amb aquest precedents es fàcil entendre el que ha passat des de el primer dia a una zona ja coneguda com les Terres del Sénia.
Sembla ser que per recomanacions de la Unió Europea, el govern socialista de Zapatero havia de buscar un lloc per emmagatzemar-hi petroli amb finalitats estratègiques. Va ser llavors quan es va pensar amb la cavitat que havia deixat la prospecció de petroli davant la costa de la Ràpita. Si un dia hi va haver petroli, perquè no es podria tornar a omplir.
Des del principi va tenir un gran rebuig popular. Sobre tot els habitants de la zona, però també d’altres poblacions més allunyades, van convocar tota una sèrie d’accions en contra del magatzem submarí. La resposta del govern socialista va ser tirar-ho endavant sense atendre l’opinió del poble.
L’única cosa que es va aconseguir va ser que n lloc de fer-se les instal·lacions terrestres dintre de la província de Tarragona, es fessin a la de Castelló.
El moment més àlgid de els protestes van arribar ara fa un any quan van començar tota una sèrie de moviments sísmics a la zona. De seguida es va dir que eren per culpa del projecte Castor, ja que s’injectava gas a pressió. La primera reacció dels responsables va ser negar-ho, tal i com sempre es fa en aquests casos. Però la realitat és que, dia si i dia també, s’hi produïen tremolors que van arribar a 4 a l’escala de Richter. En total hi van haver més de 600 petits sismes en pràcticament dues setmanes.
Tor i que jo a Amposta no hi vaig notar res, conec testimonis d’altres poblacions com la Ràpita i fins i tot de més enllà que afirmen que si que ho van notar. Fins i tot hi va haver que va posar pedres a la barana de la terrassa per veure si queien al terra.
Després de més accions de protesta, denúncies i negociacions a nivell d’administracions, finalment es va decidir aturar la injecció de gas i, per si hi havia algun dubte, van acabar els tremolors.
Finalment, divendres en varem tenir una de calenta i una de freda. La calenta és que el govern central va decidir, a la pràctica, tancar definitivament el projecte. I la freda és que això costarà 1.350 milions d’euros que, qui els pagarà? Ah, ah!... Evidentment els consumidors de gas durant els propers 30 anys. En principi serà ENAGAS (l’empresa estatal la que es farà càrrec de pagar la indemnització, però serà com una mena de préstec, no sé si amb interesso o no, aquí està el dubte. Per cert, la indemnització serà per a Florentino Pérez, el president del Madrid.

A mi em queda el consol de com que no tinc gas, no ho pagaré. Però és que els consumidors de llum no ho tenim molt millor. Mecagon tot...  

divendres, 27 de juliol del 2012

IMDEMNITZACIONS MILIONÀRIES




Si fos en pessetes serien més de 30 milions, en euros passa de 200.000. Això és el que demana Carlos Dívar, qui va ser president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial com a indemnització per la seva renúncia als càrrecs arran de l’enrenou dels viatges a Marbella, presumptament per “motius particulars”.
Dívar va dimitir (prou li va costar) per les pressions que va patir des de dintre i fora dels òrgans que presidia. Alguns dels seus companys li van demanar reiteradament que se’n anés fins que, finalment, va perdre la confiança de la majoria.
Quan un treballador se’n va (es podria considerar com a que “dimiteix” del seu lloc de treball), no té dret a cap tipus d’indemnització. La liquidació només contemplarà la part proporcional de pagues extraordinàries. I si és funcionari, en els temps que corren, ni això...
I si l’acomiaden de forma improcedent, segons la reforma de l’Estatut dels Treballadors té dret a una indemnització de 33 dies per any treballat (una mica més d’un mes per any) Barat, molt barat li surt a l’empresari que, sovint, aprofita per a contractar un nou treballador pagant-li un salari més baix.
Queda clar que hi ha un tracte discriminatori entre Dívar i la majoria dels treballadors (evidentment es podrien exceptuar als directius de la banca i de les grans empreses, si és que els considerem treballadors)
Mentre coses així no es solucionin, la sensació d’estafa generalitzada per part dels poderosos seguirà planejant sobre la resta dels ciutadans que, impotents, només podem indignar-nos al comprovar un cop més que la crisi la patim nosaltres, però no ells.