Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges

dijous, 19 de juliol del 2018

RETORN AL PASSAT

De Ferreres al diari Ara. 

No Pedro, no! Si el que desitges per als catalans és un nou Estatut d’Autonomia és que no has entès res. Fa unes setmanes vaig dir el mateix dels candidats del PP. Veus, en alguna cosa us sembleu! Tan de bo només fos això!
Però tens molts més punts de coincidència. Potser tu no te’n adones o potser no ho vols assumir. És veritat que com a President del Govern d’Espanya has fet gestos positius i això, de moment diu bastant de tu i el Govern que presideixes, Però hi ha línies roges que no poden traspassar-se i, en aquest cas, el que tu vols és moure-les uns centímetres per a veure si ens enganyes.
Insinuar ara que Catalunya hauria de votar un nou Estatut d’Autonomia és retornar al passat. Potser no te’n recordes de com va acabar tot plegat la darrera vegada, però ja t’ho diré jo: malament!
En aquell moment les úniques formacions polítiques que donaven suport a l’Estatut promogut per Maragall eren el PSC i CiU. ERC se’n va desmarcar i va acabar abandonant el Govern Tripartit i el PP va sortir al carrer per tota Espanya a buscar signatures en contra.
¿Realment creus què tot això i tot el que ha passat després se pot esborrar i tornar a la casella d’inici? Si realment penses això és que ets un ximplet i, reitero, no estàs entenent res del que està passant.
Actualment una part molt important de la població catalana rebutjaria un nou Estatut. Fins i tot molts que, com jo, en aquell moment estàvem desitjant tenir més autogovern. Actualment les exigències del poble català (o al menys, com deia dalt, d’una part molt important) van més enllà... Ah! I una cosa molt important: estem farts de gestos que no porten en lloc. Volem fets concrets per a poder confiar amb el govern espanyol. Es clar que tot dependrà en gran mesura del que diguin els nostres polítics i, si he de dir la veritat, tampoc és que confiï molt en ells.
És evident que cal començar a parlar per a poder trobar punts d’acord. Però ja ho dic ara i aquí que la proposta d’un nou Estatut no és el camí. Molt possiblement un bon punt de partida seria pactar un referèndum d’autodeterminació vinculant. Ah! I només amb la participació del poble català. Dic això perquè com sabeu hi ha qui insinua que com la unitat de les Espanyes és cosa de tots els espanyols, tots haurien de poder votar. No s’ha de caure en el parany.
I després, segons sigui el resultat del referèndum obrar en conseqüència. Si guanya el sí s’hauria d’iniciar un procés d’independència i si guanya el no crear un Estat federal amb molt més autogovern que no ens donava l’Estatut.
Clar que per aconseguir tot això és imprescindible que la dreta més rància representada pel PP, C’s i algun que altres socialista –i no vull citar noms-) quedessin apartats de la política. Perquè sinó és així ho tindrem magre.

dilluns, 9 de juliol del 2018

QUI ENS DIU LA VERITAT I QUI ENS ENGANYA?


Divendres passat, després de que el Conseller de Treball, Benestar Social i Famílies Chakir El Homrani inaugurés el Club Social de les Terres de l’Ebre, vaig poder saludar i parlar durant una estona amb dos periodistes ebrencs. De fet una periodista, Anna  Ferràs (Agència Catalana de Notícies i Catalunya Ràdio) i un periodista i escriptor, Jordi Marsal (ACN)
Els hi vaig desitjar molta sort ja que d’ells depenia en gran part tenir-nos informats sobre tot allò que succeïa al nostre voltat.
Però ja sabeu que d’informació n’hi ha de veraç i rigorosa i de tendenciosa i esbiaixada. Tot i que no sempre és responsable el pròpia periodista, sinó el mitjà per el qui treballa i, evidentment paga al periodista la nòmina de final de mes.
Vivim en un món de manipulació on sovint no saps a quin mitjà has de fer cas i a quin no. Potser de Joans, Joseps i ases n’hi ha per totes les cases... Es a dir que d’una manera o d’un altra tots els mitjans agranen cap a casa i tracten les notícies segons els hi convé.
Avui e Periódico publica un sondeig realitzat per GESOP, segons el qual el un 62% dels catalans voldria més autogovern i només el 21,5% estaria d’acord en assolir la independència per assolir la república catalana.
Tot i ser escèptic amb com s’està portant a terme el procés, no m’acabo de creure el resultar de la consulta. Al menys que una majoria d’aquells que s’han mobilitzat tantes i tantes vegades a favor de la independència estiguin cansats de tanta lluita i tantes frustracions que han abaixat el seu nivell d’autoexigència.   
No potser que si l’1-O van anar a votar més de 2 milions de catalans, de cop hi volta molts d’aquests pensin que no va valer la pena fer-ho. Tot i que aquell dia alguns vam anar a votar (entre aquests m’incloc jo mateix) en veure que estava passant en diversos punts de la geografia catalana. I no vaig ser l’únic...
Si els mitjans de comunicació tiren cap al costat que més els hi convé, a molts dels nostres polítics també els podrien deixar anar... La majoria estan en política perquè han fet d’aquesta noble ocupació el seu modus vivendi i volen seguir aferrats a la cadira costi el que costi. Si s’han de desdir dels seus principis no dubteu per un moment que ho faran i buscaran els arguments (això ne saben molt i a part tenen els seus assessors per a dir com fer-ho) per a convèncer a la ciutadania que han fet el millor que podien fer i sempre per a buscar el bé per a Catalunya i els catalans i les catalanes.
Jo, com sempre he fet, miraré en cada moment d’extreure les meves pròpies conclusions separant el blat de la palla. I aquí pau i després glòria!  

dimarts, 1 de maig del 2018

EL CIS I L’AUTOGOVERN DE CATALUNYA


Segons l’última enquesta del CIS a Catalunya baixa el nombre de persones que volen més autogovern. Dit així pot portar a equívocs, ja que no és el mateix més autogovern que ser un estat independent.
De totes formes segons aquesta enquesta baixa el nombre de persones que volen més autogovern, però també d’independentistes. En canvi puja el nombre d’aquells que volen quedar-se com estem ara... Potser per allò de Virgencita, Virgencita que me quede como estoy...
El CIS (com el CEO) ens tenen massa acostumats a manipular els seus estudis. Allò que se diu vulgarment cuinar. Per tant, aquest, com tots els altres hi ha que agafar-lo amb pinces, no sigui cosa que ens vulguin enganyar.
D’entrada jo no me’l crec. Si fos veritat el que diu, el descens d’independentistes i dels que volen més autogovern seria la conseqüència normal del cansament d’una part de la població catalana que veuria com les expectatives que se van crear fa mesos (molts de mesos) d’assolir un estat independent en forma de República, de moment res de res.
I és veritat que una part de la població està cansada, però això no vol dir que se’n hagi d’anar d’un extrem a un altre. Es a dir de voler més autogovern a seguir depenent d’Espanya, de les seves lleis i de les arbitrarietats dels seus jutges.
Com bé sabeu sempre m’he posicionat clarament en contra del procés, però no per això renuncio a trencar lligams amb una Espanya que dia si dia també ens dona alguna sorpresa negativa en forma de corrupció del PP o sentències incomprensibles per part dels tribunals de justícia.
Des de la meva posició crítica amb l’Espanya profunda no entenc que hi pugui haver gent que de sobte deixen de costat la seva animadversió a tot allò que emana de Madrid i vulgui quedar-se amb la Catalunya que va sortir de la Constitució del 78 i de l’Estatut d’Autonomia del 79.
O dit d’una altra manera: és possible cansar-se del procés i no d’haver d’aguantar tota la injustícia dels estaments espanyols? Només recordar-vos que la segona fa molts més anys que dura i només que féssim un exercici de memòria, veurem com Catalunya ha viscut etapes on ni ha existit autogovern ni res que sé li assemblés: dictadures, guerres, sotmetiments.
Ves per he trobat la paraula que defineix més bé l’actual situació de Catalunya amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució: Sotmetiment.    
Per cert, una aplicació de l’article 155 que segons el Delegat del Govern a Catalunya Enric Millo, el Dialogant (així ens el van presentar quan va prendre possessió del seu càrrec) se podrà seguir aplicant puntualment durant un cert temps sempre que les circumstàncies així ho requereixen...
Això no és voler fer-nos temor? Bé, si algú creu que no és així, que m’ho expliqui per favor, ja que la meva capacitat racional de comprendre certes coses s’està esgotant per moments.  

divendres, 13 d’abril del 2018

EL BARÇA, EL MADRID I LA POLÍTICA


Se confessaven del Madrid i espanyols i afirmaven que quan el Barça jugava competicions europees contra un equip d’uns altres estat, volien que guanyés perquè era un equip espanyol.
Els que som catalans i del Barça també ho tenim molt clar: que el Madrid no guanyi ni jugant contra ells mateixos en un entrenament.

El primer punt no m’ho he acabat de creure mai. I si vaig errat encara pitjor, ja que, al fons, ens veien com un equip inferior. Mentre ells portàvem 6 copes d’Europa, el Barça no ne portava cap. Quan existeix la rivalitat de debò, a l’enemic ni aigua!
Però ara sembla que els merengues s’han tret definitivament la careta. Dimarts per la nit van donar mostres de molta alegria en veure que l’equip català queia estrepitosament contra la Roma. Per a què han de seguir dissimulant? O és que són hipòcrites.
Aquest matí llegia la columna del crític televisiu Ferran Monegal. Explicava que dimarts per la nit el programa Chiringuito de Jugones que emet Mega i que va assolir una quota d’audiència del 9,4% que per aquest canal televisiu és un autèntic disbarat. Per a que us feu una idea la quota d’audiència de la Primera de TVE en aquell mateix moment era del 9,9.
Segons explica Monegal, tots els convidats de Pedrerol eren del Madrid excepte Quim Domènec que com a bon barcelonista que deu de ser (no tinc ni idea de qui és aquest personatge), se mostrava dessolat per la derrota.

Ara l’excusa que tenen els madridistes quan desitgen la derrota del Barça és que representa l’independentisme català. Mareta meua del meu cor... I els independentistes acusant el Barça precisament per la seva ambigüitat institucional.
Històricament el FC Barcelona ha representat el catalanisme polític i militant (fins i tot té un president afusellat pels franquistes: Josep Sunyol) Durant la dictadura ser catalanista era un fet tant delictiu com ser ara independentista. Si ara al minut 17,14 se crida llibertat, en aquella època al camp hi solien onejar senyeres quan mostrar-les en públic se considerava subversiu. Recordeu que llavors, com ara, no hi havia llibertat d’expressió.
El Barça és el que és i sempre ho ha segut. I el Madrid, també. Tots dos clubs són les dues cares d’una mateixa moneda que representaria el futbol espanyol. Tota la resta, i no vull ofendre a ningú, són insignificants al seu costat. Tots dos equips tenen el seus valors (bé, al menys els Barça els té) i la seva idiosincràsia.

I una part dels aficionats al futbol escullen ser aficionats d’un o de l’altre equip per aquestes característiques i no només per la forma de jugar.
De vegades he escoltat d’aficionats madridistes dir: Sóc del Madrid perquè m’agrada com juguen. Mentida! Són del Madrid per tradició familiar o perquè s’hi veuen més identificats. Si fos per la forma de jugar serien dels Barça, sobre tot durant les èpoques de Cruyff, Rijkaard i Guardiola. Alguns però tenen la dignitat de reconèixer que Messi és millor que Cristiano.
Dimecres un amic de Facebook va escriure el següent:  Em va ser donada una benedicció dels déus haver nascut sent del Barça. I ho acompanyava d’una foto de Cristiano Ronaldo ensenyant múscul després de haver marcat el gol de penal que va donar el passi a semis al Madrid. Comparteixo plenament la seva opinió. Miro a Cristiano hi veig un tipus vanitós que, des del meu punt de vista se identifica molt amb el club que representa.

El que no entendre mai (i ho diré per activa i per passiva) és com se pot ser independentista i del Madrid.




dilluns, 9 d’abril del 2018

‘BLAVÈNCIA’

Foto: Josep Emili Fonollosa (Vinaròs News)

El recordat amic vinarossenc Joan Antoni Fabregat Miralles tenia una forma molt peculiar de referir-se a València. L’anomenava Blavència... I perquè Blavència? Senzillament per la franja blava que porta la seva senyera i de la que tan en contra n’estava ell.
Vaig conèixer a l’Antoni a principis dels anys 80. Tot i ser de Vinaròs, era un catalanista convençut, igual que molts altres vinarossencs. Eren els anys de la Transició on amb més o menys encert se van haver de decidir moltes coses. Com per exemple el nom de la comunitat: que si País Valencià, que si Regne de València... Al final ni per a tu ni per a mi... I així va ser com va sorgir el nyap de Comunitat Valenciana. L’elecció de la bandera va viure un procés semblant. Davant la senyera quadribarrada i prou que semblava només identificar a Catalunya, quan en realitat hi havia (i els hi ha) molts de valencians que s’hi identifiquen plenament, al final se va decidir per la que deriva de l’estendard de Jaume I el Conqueridor i que, pel que sembla en aquella època era la bandera de la capital del Túria, ja que el Rei Conqueridor la va lliurar a la ciutat després d’arrabassar-la als musulmans.
Ahir diumenge vaig veure unes fotos a Vinaròs News de la concentració ultranacionalista que hi van haver a la capital del Baix Maestrat per a protestar per la presència del diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya Joan Tardà. Com si una persona no tingués el dret de desplaçar-se allà on vulgui o com si un diputat no pogués explicar el seu pensament polític allà on millor cregui convenient...
De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Tot i que han passat quasi 40 anys, tal com se pot comprovar la situació no ha canviat gaire respecte a la que se vivia en aquella època. Els blaveros segueixen pensant que el Regne els hi pertany en exclusivitat i que l’han de salvaguardar de qualsevol interferència que arribi des del Nord. Des del Nord, perquè si els hi ve de l’Oest no ho veuen com una intrusió, sinó com una prova d’amistat i cooperació: Per ofrenar noves glòries a Espanya...!  
A un sector molt important de la població valenciana no els importen gaire les corrupteles d’alguns dels seus màxims dirigents de les darreres dècades els zaplanes,camps, fabres, rus, blascos, les rites i un llarg etcètera) El realment important va ser que tot aquesta gentola van saber aturar la catalanització tancant els repetidors de TV3, menyspreant premis literaris com el d’Octubre organitzat pel Acció Cultural del País Valencià o el que encara és més greu: voler negar que el català i el valencià són la mateixa llengua (tot i reconèixer el dret d’anomenar-lo com els domi la gana)
L’amic Antoni, que en la seva joventut va ser delegat de facultat a la Universitat de València i membre del Moviment Comunista del País Valencià a aquestes cèdules de l’extrema dreta valenciana les anomenava Bunquer Barraqueta. Òbviament no cal explicar el per que era així.
L’extrema dreta sempre ha estat present dintre de la societat valenciana i ha tingut representació dintre dels poders fàctics valencians. Però potser després de molts anys, davant l’amenaça del trencament d’Espanya pel riu Sènia és quan han tornat a treure el caparró i donar mostres de la seva intolerància, tal com també ha passat a d’altres llocs de l’Estat Espanyol, inclosa la pròpia Catalunya.

dimarts, 3 d’abril del 2018

EL FINAL DEL PROCÉS

De Juan Carlos Ortega al Periódico d'avui.

La desunió de l’independentisme per un costat i les traves judicials i polítiques per l’altre, fan que, a hores d’ara, no s’acabi de veure quan i com acabarà l’anomenat procés.  
És possible que una vegada passada la Setmana Santa, que per als cristians són dies de meditació i plegaria, hi pugui haver un enteniment entre les dues grans forces de l’independentisme català com són Junts per Catalunya i ERC. No obstant, per a poder investir un nou president encara calda que se puguin donar altres condicionants com per exemple que Puigdemont i Comín renunciïn a les seves respectives actes de diputats per a que, al menys, en segona volta, hi pugui haver una majoria de vots favorables al nou candidat.
Un nou candidat que, a hores d’ara, segons informacions periodístiques d’avui mateix podria ser Ernest Maragall, germà petit de Pasqual que, com sabeu, va abandonar la militància del PSC i va abraçar la fer d’ERC. Si sou seguidors del meu blog, potser recordareu que, personalment, no considero a Ernest Maragall cap prodigi de polític, tot i que va recórrer una gran trajectòria arribant a Conseller d’Educació durant la presidència de Montilla. Per la seva edat (75 anys) el veig més com un president honorífic i mediador que no com un president que pugui intervenir amb el dia a dia de Catalunya (procés a part)
Com sabeu, les darreres eleccions al Parlament convocades anòmalament per Rajoy se van produir el passat 21 de desembre. També recordareu que les dues grans formacions independentistes (els postconvergents de Puigdemont i ERC), s’hi van presentar per separat després d’haver concorregut plegats a les eleccions del 27 de setembre de 2015 a la candidatura de Junts pel Sí. És evident que alguna cosa passava...   
Han passat més de 3 mesos i després de sonar diversos noms per a poder aspirar a la presidència de la Generalitat, el fracàs ha estat el denominador comú. Hi ha estat així perquè alguns no volen baixar del burro.
Desgraciadament la situació és la que tenim. Una Catalunya sotmesa per l’article 155 de la Constitució i un Govern del PP que no s’arronsa ni s’arronsarà a l’hora de posar-nos tota mena d’entrebancs.
Fixeu-vos on arriba la desunió que ni la qüestió de la llengua a les escoles va fer-los reaccionar. Per tant, no he de ser pessimista a l’hora de pensar que la situació que vivim tingui un final feliç en un curt espai de temps. Més ve va per a llarg...
Quan llegeixo a alguns polítics que no volen una repetició electoral, no m’ho acabo de creure. Sobre tot perquè també hi ha que opinen que no seria tan dramàtic que se tornessin a repetir. Si finalment passés, si hi tornessin a haver eleccions a l’estiu, significaria el fracàs de la política catalana i només alguns (precisament aquells que com he dit no volen baixar del burro) se podrien sentir guanyadors... Però el poble de Catalunya, en general, hi perdria.
Necessitem sortir de la situació que estem patint. Cal tornar a la normalitat encara que per a molts sigui la anormalitat. Cal refer-nos com a poble tal com ho hem fet tantes vegades. I cal, sobre tot vèncer l’enemic comú.
Fins que l’enemic comú no sigui derrotat, el final del procés va per a llarg, per a molt llarg...  

dilluns, 2 d’abril del 2018

ARTUR MAS: PA I CIRC


 Mas demana girar full i no investir Puigdemont. Aquest és el principal titular del Periódico d’avui. Ara bé, hauríem d’estar dintre del seu cap per a conèixer exactament que és el que pensa en aquest moment en el que el procés no està passant precisament pel seu millor moment. Quan l’he llegit se m’ha fet estrany. Amb Mas va començar tot i ara sembla que Mas ho vol donar per acabat o bé canviar d’estratègia.
Quan després de la manifestació del 11 d’octubre de 2012 de Barcelona (una manifestació a la que, per cert, vaig assistir), Mas decideix abraçar la fe de l’independentisme català quasi ningú s’imaginava arribar on hem arribat.
Sense Mas i el seu partit l’independentisme, tot i ser un moviment ascendent no podria haver somiat tenir, per exemple, majories al Parlament de Catalunya. La suma de Convergència a l’independentisme català era clau. Com també ho havia segut uns anys abans en donar suport a l’Estatut promogut per Maragall. De no haver estat així, el nou Estatut mai s’hauria aprovat.
La veritable intenció de Mas no era proclamar una Catalunya independent. Se tractava simplement en recuperar l’hegemonia política que havia tingut el seu mentor. Mas, després de les dos governs Tripartits, va haver de pactar amb el PPC d’Alicia Sánchez-Camacho, la qual cosa li era de molta incomoditat, ja que anys abans en una jugada política, havia acudit al notari a manifestar que ell mai pactaria amb els populars. Però Mas se’n va desdir quan va tenir l’ocasió de ser President de la Generalitat que era el que desitjava més que cap altra cosa com a polític i convergent.
Després d’aquell 11 de setembre i després de proclamar el seu independentisme, Mas aspirava a tenir majoria absoluta i per això va convocar eleccions per al 25 de novembre. Però CiU va quedar molt lluny de la majoria absoluta i fins i tot va perdre suport respecte a les eleccions de 2010 (50 per 62) A Mas no li va quedar cap altra solució que pactar amb ERC i acceptar totes les seves condicions. El cost electoral i el desgast personal semblava que eren mals menors a l’hora de sortir de l’embolic on s’havia ficat ell solet. Sense demanar-li ningú...
Per tant, coneixent la trajectòria de Mas, no m’estranya gents que faci temps que estigui en contra de com ha evolucionat tot plegat. Des de el seu anunci de que la República Catalana no podia tirar endavant perquè no s’havien creat les necessàries estructures d’estat i, per tant no n’estàvem preparats o dir ara que no s’ha de investir Puigdemont que és una manera de suggerir que s’ha de tornar a la legalitat estatutària i constitucional.
Ara bé, si Mas estigués a la pell de Puigdemont diria el mateix? No, amb tota seguretat no! A Mas li hauria agradat passar per tot el que ha passat Puigdemont. Fins i tot l’exili a Bèlgica i la presó a Alemanya. I és que a Mas li pot més la seva extrema ambició que l’haver de governar amb realisme i acceptar que la ciutadania demanda alguna cosa més que pa i circ.   

dijous, 22 de març del 2018

UN ALTRE COP EN PUNT MORT


Sense el suport de les CUP, Jordi Turull fracassarà en el seu intent de ser elegit el 131è President de la Generalitat, tot i que ell ja s’ho devia de pensar...
I no només ell, sinó també els dos grups majoritaris de l’independentisme català. Van jugar la carta de Turull per si sonava la flauta i sinó, pla D o eleccions dintre de pocs mesos, ves a saber.
És força evident que Junts per Catalunya i ERC han volgut muntar un ple d’investidura a corre-cuita per pressionar les CUP, saben que com a partit assembleari que és hi ha molta divisió interna i, tal vegada, un cop de sort, faria decantar la balança cap el costat autonomista.
Demà divendres Jordi Turull ha de presentar-se davant el Suprem. Us imagineu el cop d’efecte que hauria representat que demà el Suprem interrogués a un President electe de la Generalitat. L’acte propagandista hauria estat majúscul i, sobre tot, si l’alt tribunal acabés prenent alguna mesura dràstica contra el recent elegit.
Com a estratègia no està malament. Fa temps que l’independentisme busca el ressò internacional per aconseguir alguns dels seus propòsits. Potser la independència no, però arribats al punt que estem, podria ser que la pressió internacional permetés que els que ara estan empresonats, poguessin quedar en llibertat provisional i qui sap si lliures una vegada celebrat el judici.
La prova de que Jordi Turull no pensa que pot arribar a ser President és que el seu discurs (tal com han dit alguns dels analistes polítics que l’han escoltat) ha estat de perfil baix. Se suposa que té presentes per a ser investit has de fer un perfil de marcat to polític amb les línies fonamentals que vols aplicar. Res de tot això. De fet no ha citat cap vegada les paraules tabús per als espanyols: independència i república.
De Fer a el Punt/Avui.
Hauria estat graciós si Turull durant el seu discurs, en lloc de dir independència i república les hagués substituït per un pip o per qualsevol so gutural. Però ni això... Era massa arriscat, ho comprenc. Si avui hagués parlat d’una Catalunya independent i republicana (tal com volen els cupaires), demà Turull va directe a la garjola.
En definitiva, el seu discurs s’ha de qualificar d’autonomista i tret de recordar-se’n d’aquells companys que estan empresonats o en exili voluntari, poca cosa més se pot arribar a extreure.
Per què s’ha prestat Turull a aquesta pantomima? (Perquè de pantomima s’ha de qualificar l’acte d’avui) Senzillament perquè és un home de partit que farà sempre el que li diguin els que estan més amunt d’ell.
I a partir d’ara què? Si Puigdemont i Comín segueixen sense renunciar a l’acta de diputat, la qual cosa significaria l’entrada de dos nous electes i, consegüentment, llavors en segona volta JxCat i ERC si que tindrien una majoria suficient per a investir el nou president, trobo que anem cap a unes noves eleccions i mentrestant, mentre que la data no arribi, continuaran marejant la perdiu com han fet en els últims mesos.  
I per què no renuncien Puigdemont i Comín a l’acta? Perquè a Bèlgica no poden passar de l’aire i necessiten tenir uns ingressos que els permetin viure d’una manera prou esplaiada...  
Jo ho entenc...     

dimarts, 13 de març del 2018

PARÀLISI TOTAL

De Napi a Diari de Tarragona. 

Com aficionat a l’anàlisi polític he de dir-vos que la situació catalana me produeix perplexitat. I no crec que sigui l’únic. De totes maners el grau de perplexitat deu de ser inversament proporcional al de la implicació a la causa independentista. O no...
A les darreres eleccions no vaig votar a cap de les tres opcions (Junts per Catalunya, ERC i les CUP) que se posicionaven clarament per declarar la independència (o al menys això deien) En canvi, un parell de milions de ciutadans de Catalunya si que ho van fer creient fermament que la República Catalana estava a tocar. No era tan difícil: només calia una majoria parlamentària, tot i que aquesta fos ajustada.
Però a l’hora de la veritat, entre que alguns dels electes estan empresonats i d’altres exiliats voluntàriament, resulta que la suma aritmètica efectiva dels tres partits no arriba a una majoria suficient ni en la primera volta, ni en la segona, on no faria falta que el candidat proposat pel President del Parlament Roger Torrent obtingués majoria absoluta. Amb una majoria simple n’hi hauria prou.
Tot i el canvi de candidat (primer va ser Puigdemont i actualment ho és Jordi Sánchez) no fa possible obtenir els vots necessaris per a ser investit. Manquen els de la CUP que ja ha anunciat que no vol una Catalunya autonomista com la que hi ha hagut sempre. I així estem... Van passant els dies i l’article 155 s’està allargant més del compte, tot i que això no sembla important als ulls dels polítics independentistes.  
No puc posar-me a la pell d’algú que va votar JxC o ERC, simplement perquè, com he dit, no els vaig votar. Però penso que d’haver-h fet, molt possiblement estaria empipat en veure que uns partís que només fa uns mesos governaven junts o recolzaven el govern en el cas de les CUP no tenen propostes per a sortir-se’n.
I mentre això passa, Espanya (sobre tot Govern i tribunals), tocant el que no sona per a dificultar encara més la situació que jo qualifico (ho heu pogut veure al títol del comentari, com a paràlisi total)
De vegades alguns dels debats que emet TV3 sorprenen. Sobre tot si el que se diu no ho diu el contertulià que t’esperés que ho digui. Dilluns al programa Tot es mou que condueix l’Helena Garcia Melero, l’escriptor i filòsof Bernat Dedéu va sorprendre a propis i estranys al llençar a l’aire unes preguntes (aproximadament minut 45 del vídeo):

-Si després de l’1 d’octubre Rajoy no hagués fet res, Catalunya seria independent?

-I si els jutges espanyols no haguessin fet res, Catalunya seria independent?

En ambdós casos, segons Dedéu la resposta seria no. Així de contundent...
I perquè no? Perquè citant paraules d’Artur Mas i de Santi vila, en 4 o 5 anys no s’havia preparat ni uns sola estructura d’estat...
Quan escolto coses com aquestes vingudes d’una persona que no és sospitosa de ser independentista, no puc deixar de pensar que estem vivint en una gran fal·làcia.
Tinc la sensació de que els polítics (en general) van al que sempre han anat: a mirar de mantenir les seves quotes de poder encara que això comporti enganyar el seu poble.
Sóc dels qui sempre ha pensat que el que va passar l’1-O, els nostres governants sabien que podria passar. L’1-O se va convertir en un símbol de la resistència catalana, com una mena d’11-S (places i pavellons porten ara aquest nom...) Però fa uns dies, l’actual director de la nostra policia va dir que durant lesreunions per a preparar el dispositiu de l’1-O, el Major Trapero li va dir aPuigdemont que suspengués la consulta per problemes de seguretat...   
Ara per ara, tenim una sessió del Parlament ajornada sine die (esperant el dictamen del recurs que s’ha presentat per a que Jordi Sánchez pugui ser investit President, tot i que darrerament sembla que ja s'està buscant un tercer candidat) i Puigdemont intentant reagrupar el seus incondicionals per a formar una corrent interna en contra del seu partit.
Des de fora és molt trist el que estic veient, però trobo que si estigués dintre ja hauria caigut amb el més absolut desànim.  

divendres, 26 de gener del 2018

ARRIBAR FINS AL FINAL

De Ferreres al Periódico.
En una entrevista per al Periódico deCatalunya, Baltasar Garzón diu: El PP segueix en la dinàmica de tapar, negar i culpar.
Tinc la convicció que de no existir el procés independentista a Catalunya, el PP crearia un altre enrenou polític per a desviar l’atenció de tots els seus afers que, com sabeu, són molts.
L’últim disbarat del govern de Mariano Rajoy és voler portar al Tribunal Constitucional la candidatura de Puigdemont abans de que aquesta se faci oficial en contra del dictamen no vinculant del Consell d’Estat que ve a ser con un consells d’ancians d’una tribu índia. No obstant, se’ls hi suposa la preparació i l’experiència necessàries com per a poder arribar a emetre resolucions sensates d’acord amb les lleis del Regne, tot i que aquestes no són vinculant i per tant, el Govern sé les pot passar pel folre tal com sembla que faran ara amb la recusació de Puigdemont.
Segurament estareu d’acord amb mi que, tot plegat, sé tracta d’un gran despropòsit per a desestabilitzar una mica més el procés independentista. No hi ha dubte de que és així. Però qualsevol situació és extrapolable i comparable a d’altres anteriors i a mi el fes cas omís i tirar pel recte me recorda a les resolucions que va prendre el Parlament de Catalunya el passat més de setembre contradient el Consell de Garanties Estatutàries que, en aquest cas és l’òrgan consultiu del Parlament català.
L’actitud de totes dues parts demostra que estan entossudides a arribar fins el final. I quin serà el final? Aquest ja és un tema molt més complex. Per als independentistes el final serà fins on se pugui arribar. De moment tensar la corda al màxim i mantenir la perspectiva de Puigdemont a la presidència de la Generalitat, ja que no potser de la República catalana. Fins el darrer instant existirà la incertesa de si serà o no serà. En canvi, per part de l’Estat central el final serà l’extermini de qualsevol vestigi independentista costi el que costi i al preu que sigui necessari.
De vegades, el sector independentista dóna senyals de que cal madurar més la idea independentista. Si fa us mesos, després de l’aplicació del 155 van reconèixer que no estaven preparats per gestionar una república independent, ara hi ha qui fixa (crec recordar que va ser Òmnium) un nou termini una mica més llarg: 2023.
I mentrestant, què farem? És cer que el dia 30 de gener que és la data ficada per a la investidura del nou president està a voltar el cap de setmana, però quan només falten 5 dies tot és incertesa i rebequeria.

S’arribarà al final, sí, però... A quin cost?    

dimecres, 24 de gener del 2018

DE GATS, RATES, ESPANYOLS I CATALANS

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 
Vaig dir no fa gaires dies que sé mantindria en suspens fins el darrer moment si finalment Puigdemont seria el candidat a la Presidència de la Generalitat o no.
Ganes no n’hi falten al president deposat. Com a Mas, que només que algú insinués de que podria tornar-se a presentar, potser li faltaria temps per a dir: sí vull!!  És l’ambició convergent o pedecatista (per els més puritans)
Fa uns dies, Luis Mauri, sotsdirector del Periódico, va escriure un article que va titular Molta astúcia i poca estratègia. O el que és el mateix: Jugar al gat i la rata constantment. Si prenem com exemple els dibuixos animats ràpidament descobrirem qui són els gats i qui són les rates... Encara que me sembla que abunden més les rates que els gats.
M’ensumo (també ho vaig dir) que finalment Puigdemont cedirà davant de les dificultats que li posarà el Govern de l’Estat que és qui domina la partida gràcies a la força evident que té.
Si al bàndol independentista com deia Mauri hi ha molta astúcia (que la hi ha) i poca estratègia (ells mateixos van acabar acceptant que no estaven preparats per a engegar una república independent), per part de l’Estat no hi ha ni astúcia, ni estratègia, ni perícia, només força.
Puigdemont s’està a Bèlgica com Assange s’està a l’ambaixada de l’Equador de Londres. Mal que mal preferiria ser Puigdemont... Si sé cansen i volen anar a donar un tomb fins arribar al primer cantó i tornar, ja sé sap que corren el risc de ser detinguts. Amb els 5 anys i mig que Assange porta reclòs a l’ambaixada equatoriana, crec que no ha sortit al carrer. Com a molt a tret el cap per la finestra i poca cosa més... Puigdemont nomes fa ni tres mesos que està a Brussel·les i el passat cap de setmana va viatjar fins Dinamarca. Allí, tot i que la fiscalia espanyola ho va demanar, el jutge no va considerar oportú lliurar una ordre de detenció.
De totes maneres, si atenem el que diuen els mitjans de comunicació, la seva estada no va ser plàcida del tot. És veritat que va poder fer una conferència a la universitat de Copenhagen, però una professora no li va posar gens fàcil quan li va explicar que dintre de la UE la independència d’una regió respecte a la nació matriu, ara com ara és inviable.
L’anècdota de la jornada però va ser que un castellà li va preguntar a Puitdemont per la independència de Catalunya en un to una mica desafiant i, finalment, li va lliurar una estanquera (així anomenava a la bandera espanyola l’amic Toni Fabregat) demanant al president que li fes un petó, a la qual el President va accedir. Com que aquestes imatges s’han pogut veure per TV3, Internet i suposo que per molts més canals de televisió, segurament ja les heu vist.
Personalment la imatge me va semblar patètica. I no per Puigdemont, sinó pel castellà i la seva actitud. Quan veig coses així me’n adono de que més enllà dels rius Sénia, Algars i Noguera Ribagorçana hi ha molta gent que encara no s’han assabentat de les raons per les quals s’ha arribat a la situació que ens trobem.

Més amunt he anomenat castellà a un que ni tan sols sé si era o no d’alguna de les dues Castelles, però és que els catalans solem anomenar així a qualsevol persona d’Espanya sigui quina sigui la seva procedència (exceptuant bascos, gallecs i pocs més) Som tan diferents a la resta de ciutadans de la península ibèrica que reclamem des de fa anys tenir una identitat pròpia i diferenciada de la resta. Fins que això no se comprengui i assumeixi  al llarg i ample de la geografia ibera (què per cert, pren el nom dels nostre riu Ebre) serà impossible solucionar el problema que s’ha creat. Per a uns i per als altres, ja que sembla que ningú sàpiga com acabar-lo.    

dimecres, 10 de gener del 2018

MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 
Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!
De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.
Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.
Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.
A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   
El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.
Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.
Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.
Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.
Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

dimarts, 9 de gener del 2018

QUI VOL DIÀLEG?

Anit vaig seguir durant una estona el debat del canal Terres de l’Ebre moderat per l’ampostí Manel Ramon. Els quatre tertulians eren (per ordre d’esquerra a dreta de la pantalla): Josep Maria Simó (exalcalde d’Amposta), Marta Cid (exconsellera d’Ensenyament), Francesc Sancho (exalcalde de l’Ampolla) i Joan Sabaté (exalcalde de Tortosa) Un debat a priori de primeres espases de la política territorial, tot i que a hores d’ara ja estan retirats de tota activitat pública.
Tot i que no vaig seguir-lo durant molta estona, va ser suficient per a poder escoltar la que sense cap mena de dubte devia de ser la pregunta clau de la nit:

-Creuen vostès què encara és possible el diàleg?Canal

Evidentment cada un dels tertulians va dir la seva, però la meva resposta hauria estat una altra pregunta:

-És què entre els independentistes i el govern d’Espanya hi ha algú que vulgui dialogar?

La resposta a la pregunta que formulo jo és: Me sembla que no!
L’actual situació política catalana és semblant a la que hi havia abans de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part del govern de l’Estat. I és així perquè ja els hi va bé a tots plegats de que així sigui.
Al govern d’Espanya perquè sé senten poderosos i saben que, ara per ara, tenen la paella pel mànec. Prova d’això és el famós article que va desactivar tota opció independentista i que tot que diuen que el retiraran quan quedi constituït el nou Parlament, ningú pot garantir a hores d’ara que no el tornin a aplicar si hi torna a haver una altra proclama independentista en un futur més o menys immediat.
I als independentistes perquè ja les hi va bé el paper de víctimes. De fet el nacionalisme català sempre ha jugat aquest paper: l’Espanya ens roba ve de lluny, no és un invent de fa quatre dies. Encara recordo una pintada que deia precisament això que hi havia a una casa cantonera del carrer del carrer Terol amb l’avinguda de la Ràpita d’Amposta i que ja va ser pintada a la dècada dels anys 80.
Una vegada més ens trobem amb la mateixa premissa per part de les dues parts: tenim la veritat del nostre costat i, per tant, els altres estan equivocats.
El principi fonamental de tot diàleg és la negociació. Sense negociació el diàleg és del tot inútil. Però quan dos parts negocien a partir d’uns posicionaments de màxims, han d’estar predisposats a trobar un punt d’acord que, finalment, complagui a totes dues parts. I quan això no és possible, és quan se busca un mediador per mirar de trobar l’entesa necessària que permeti desencallar la situació.
Tot i això, a hores d’ara tot està obert i tot és possible. El segon pas al costat en dos anys d’Arturo Mas (avui ha abandonat la presidència del PDeCAT), segons alguns experts ha estat una maniobra per a que, d’entre altres coses, pressionar Puigdemont que cedeixi en el seu afany de tornar a ser president de la Generalitat i deixi pas a un altre polític (home o dona) de perfil molt més moderat i que s’avingui a buscar a acords amb l’Estat. És difícil, ja ho sé, però s’ha d’intentar.   

Com ha dit avui el propi Mas, primer són les persones, després el partit i finalment un mateix. Perdoneu-me però la majoria de les vegades (i com ell mateix ha reconegut també), no sempre és així. Normalment la majoria de polítics anteposen els interessos personals i de partit abans que els dels ciutadans que per a més inri,  els votem. 

divendres, 29 de desembre del 2017

TABÀRNIA I EL SECESSIONISME CATALÀ

Tot i que ahir dia dels innocents van ser moltes les bromes que van fer servir Tabàrnia, el fet en si no és broma, tot i que el seu contingut pot sonar a conya que de fet és el que és.   
El nom de Tabàrnia va començar a sonar fa uns dies, després de les eleccions del 21-D. Tabàrnia seria una gran regió que inclouria, més o menys les dues grans àrees metropolitanes de Catalunya. La de la part de Barcelona seria la Tabàrnia Baixa i la de Tarragona la Tabàrnia Alta. No me pregunteu perquè és així perquè no ho sé.
Com sabeu, per tota aquesta gran àrea de la Catalunya central i mediterrània va guanyar majoritàriament C’s. Llavors algú va pensar: Si Catalunya se’n vol anar d’Espanya, per què aquests vast territori que ha votat no a la independència, no se pot independitzar de Catalunya? La proposta té la seva lògica, no trobeu?
Se tracta només és una idea fantàstica sense cap possibilitat de prosperar, tot i que hi ha gent que s’han cregut que és una proposta política en tota regla.

Suposo que només es tractava de llançar la idea per a veure com reaccionava el sector més independentista i si veurien amb bons ulls que una part del territori català s’independitzés d’una hipotètica Catalunya independent.
Tot i la fantàstica idea (fantàstica de fantasia no d’extraordinària) vull recordar que dintre de Catalunya hi ha moviment separatistes. Estic parlant de la Vall d’Aran, un territori que té trets diferencials com per exemple la llengua.
Tornant al camp de la fantasia, la mateixa nit electoral, una vegada se van conèixer els resultats definitius i en veure que ERC va guanyar amb claredat a les comarques del Baix Ebre, el Montsià i la Ribera d’Ebre, va córrer per les xarxes socials la idea d’independitzar el nostre territori.
Aquesta idea no és nova. De fet ve de molt lluny. El concepte de la quinta província catalana amb capital a Tortosa ve de temps remots. No sabria concretar més. Vull recordar que a principis dels segle XX Tortosa era la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants només pel darrere de Barcelona i Tarragona.
De vegades, degut a l’oblit que ha patit el territori històricament, també s’ha proposat (tot i que d’una manera molt informal) que en lloc de ser la quinta de Catalunya podria ser la quarta de l’Aragó.


No fa tants anys, de fet sobre uns 15, quan les comarques de l’Ebre defensaven el riu en contra del Pla Hidrològic Nacional ideat pel govern d’Aznar i veient que el govern presidit per Pujol no estava al nostre costat, vam ser molts (entre els quals m’incloc) que vam dir que la millor solució per al nostre territori seria la independència respecte als altres territoris de Catalunya. Històricament, les comarques de l’Ebre sé situen dintre del que s’anomena la Catalunya Nova conquerida pel comte Berenguer IV allà pel segle XII. 





















dimecres, 20 de desembre del 2017

L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3

De Faro a Diari de Tarragona.
Dues novetats destacables: la presència de Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.
Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir. Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió, ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar a la seva pròpia parròquia.
-Iceta va estar molt bé –me va dir una militant del PSC convençuda després del debat de la Sexta-.
Com que quasi no vaig veure el debat de la Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.
El debat va acabar com havia començat: amb la incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.

-Te’n has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.

Efectivament qui menys sé va immutar i no va entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat de les CUP.
Josep Turull, com a representant de la candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:

-A veure senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va haver-.

Va quedar clar que tant Turull com a Marta Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben que no hi tenen res a guanyar.
L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya? Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.
Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas. Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar el cos a cos amb ell.
A la substituta de Junqueras li manca bagatge. Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.
El candidat socialista va voler ser tan equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un 17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns 3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels tres representants de Rajoy, li va dir:

-El senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...  

Finalment, Xavier Domènec va intentar posar una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.


Per acabar una anècdota. No sé com funciona això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres mateixos... 

dissabte, 16 de desembre del 2017

LA TELEVISIÓ QUE JO VOLDRIA (I DE PASSADA LA RÀDIO)

De Faro a Diari de Tarragona.
Sabeu que és la llei de Godwin o la regla d’analogies nazis de Godwin?
De fet és un enunciat (no una llei) i diu que a mesura que una discussió s’allarga, la probabilitat que aparegui una comparació amb  Hitler o els nazis, tendeix a 1.
No és el meu cas. Mireu que escric opinió i només utilitzo les paraules nazi, feixista, fatxa, etc. quan és estrictament necessari i no de forma gratuïta, sense venir al  cas.
Tot i això avui us vull posar d’exemple un nazi, el cap de propaganda de Hitler: Joseph Goebbels que va posar en pràctica els mètodes de propaganda i control dels mitjans per a que el règim nazi alemany aconseguís els seus propòsits.
Per tant sé podria dir que des de llavors, referent als mitjans de comunicació, està tot inventat. Amb el temps, només ha calgut modernitzar-los i potser polir-los una mica.
Aquestes pràctiques són les que usen i han usat diverses televisions quan han estat controlades per algun partit polític o per gent propera a un determinat partit polític. Cal posar noms o tots ens entem?  
Per a què no me digueu que només apunto cap a una direcció, el primer cas que us recordaré serà l’aparició televisiva de Felipe González l’11 de març de 1986 ho potser va ser el 10, per allò de la jornada de reflexió)
El dia següent, 12 de març, Espanya havia de votar en referèndum si volia entrar a l’estructura militar de l’OTAN. Tot indicava que sortiria que no. Felipe González al cap davant del govern socialista havia canviat d’opinió i van passar de l’oposició frontal de l’època en la que estava a la oposició a estar-hi ha favor i per tant havia que donar un cop d’efecte per a capgirar la tendència. El llavors President del Govern va sortir a la Primera de TVE en una hora de màxima audiència per a explicar als espanyols la necessitat d’entrar-hi. Catalunya, el País Basc i alguna comunitat autònoma més hi van votar en contra, però al conjunt d’Espanya va guanyar el sí. L’efecte que el govern socialista pretenia havia aconseguit el seu propòsit.
Si jo fos un candidat independentista en aquestes eleccions, m’agradaria tenir uns mitjans de comunicació (televisió i ràdio públiques) propers i que estiguessin constantment fent campanya al meu favor. En espera del debat de dilluns, és evident que tan Vicenç Sanchis com Mònica Terribas estan clarament posicionats a favor de l’independentisme. Tampoc cal concretar si més cap a Junts per Catalunya o Esquerra Republicana de Catalunya... Però el cert és que ho estan.
De les entrevistes que Vicent Sanchis fa als caps de llista, només vaig veure una estona (i per casualitat) la que li va fer al candidat del PPC Garcia Albiol i ja me va sembla que Sanchis estava fent un paper que anava més enllà del d’un simple entrevistador. Posteriorment vaig llegir que va fer el mateix tant amb Iceta, el candidat del PSC com amb l’Arrimadas, cap de llista de C’s, fins al punt que el líder socialista li va haver d’etzibar: Jo me pensava que el debat era dilluns...      
En el cas de la Mònica Terribas, la Junta Electoral ha ordenar obrir un expedient a Catalunya Ràdio pels editorials de la directora del Matí, amb el corresponent enuig per part de l’independentisme. Una de les preguntes que li va formular va ser aquesta: Si és presidenta, qui manarà vostè o Rivera?

Me reitero: si fos candidat el 21-D m’agradaria tenir uns mitjans afins com té el món independentista des de fa molt de temps. L’única diferència amb el que està passant darrerament és que com estem en campanya electoral, tenen els focus de l’atenció a sobre.