Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris investidura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris investidura. Mostrar tots els missatges

dimecres, 8 de gener del 2020

A QUÈ JUGA JUNTS PER CATALUNYA?

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Reconec públicament que el primer en tenir dubtes soc jo mateix. De fet porto 10 anys votant ara uns, ara altres, sense tenir clar si finalment l’opció triada ha estat la més encertada...
Però de vegades, posicionar-te és tan fàcil com mirar a qui tens a l’altre costat. Si al davant tinc a l’extrema dreta, potser a contracor, però votaré a cregui que millor els pugui aturar en cada cas. Sé que no soc l’únic en fer-ho, però entenc que tothom no pensi igual. Ho respecto, però no ho comparteixo...
A què juga Junts per Catalunya? Per a molts la resposta pot ser molt fàcil: Estan en una altra lliga... Ara mateix l’única cosa que els importa és la independència i els és completament igual que a Madrid governin les dretes que les esquerres... Mentida! No és igual uns que els altres... Per molt que ens reiteren que és així.
Si fossin tan independentistes com afirmen ser, no se presentarien a unes eleccions generals al Regne d’Espanya, haurien declarat la independència de Catalunya atenent-se a les conseqüències i haurien arriat la bandera espanyola del Palau de la Generalitat permanentment i no només durant 17 minuts tal com ho van fer el dia que la JEC va fer pública la inhabilitació de Torra.
Històricament, Convergència sempre ha estat més còmoda al costat del PP que no del PSOE i, tot i que Pujol va donar suport al PSOE quan va perdre la majoria absoluta, també va fer caure González votant-li en contra els pressupostos per a, acte seguit, donar suport tant a la investidura d’Aznar com al seu primer govern. En aquell temps el PP anava de ser un partit de centre-dreta.
Però ara ja fa anys que s’ha tret la careta i representa a la dreta més carca i reaccionària de l’Europa occidental. Sé la va treure precisament quan Aznar va guanyar les segones eleccions per majoria absoluta i com que CiU ja no els hi feia falta, els hi van donar una puntada de peu en tot el cul...    
A ningú sé li ha d’oblidar que Convergència sempre va representat la burgesia catalana i que, durant anys, els catalans de bé (o sigui els de dretes) els van votar a les autonòmiques, mentre que a les generals votaven el PP. La majoria d’aquest son els que darrerament els han deixat de votar degut al seu viratge cap a l’independentisme.
El que no puc comprendre és que davant del dilema de permetre un govern d’esquerres (amb tots els matisos que vulgueu) o bloquejar la investidura per a que hagi una nova repetició d’eleccions, es decantin cap a la segona opció fent costat als partits de la dreta.  
Una dreta que, recordem-ho, demana constantment la suspensió de l’autonomia i la presó immediata per a Torra i per a Puigdemont una vegada sigui lliurat a les autoritats espanyoles. Incomprensible!
Si comparem l’actitud de Junts per Catalunya amb els partits polítics bascos, la formació catalana queda ben retratada. Al País Basc, segurament si un partit se pot comparar amb Convergència és el PNB. El PNB va  votar a favor de la investidura de Sánchez... Per sentit d’estat, però també per a parar els peus a la dreta.
I a l’hora de parlar de partits independentistes, pocs es poden comparar amb EH Bildu, el partit d’un tal Arnaldo Otegui... Sabeu què va decidir el dia abans de la segona votació? Que si a l’hora de votar hi havia alguna absència del bloc del sí, votaran a favor de Sánchez. I no m’estranya després de veure com la dreta increpava dissabte a la seva diputada Maite Aizpurua.
No serà que tots li han vist les orelles al llop menys Junts per Catalunya? No, no crec que sigui això. El que passa és que Junts per Catalunya des de fa temps està immersa en un procés de redefinició ideològica i sovint dona l’aparença d’una formació bicèfala quan no fins i tot tricèfala (i vigilada des de l’exterior per l’ANC) on els que tenen més pes dintre del partit acaben imposant les seves tesis en benefici propi.  

dimarts, 23 de juliol del 2019

CATALUNYA NO ÉS UN PROBLEMA

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Si vau escoltar ahir al candidat a presidir el Govern espanyol Pedro Sánchez vau poder comprovar que per al PSOE  Catalunya no és un problema, ja que en cap moment va esmentar el conflicte obert que hi ha entre l’independentisme català i el propi estat espanyol.
I sinó ho vau seguir, molt possiblement heu llegit aquest matí la premsa o heu vist algun tall dels que solen oferir les televisions i molt possiblement també hagueu arribat a la mateixa conclusió que jo.
Quan un candidat, durant el discurs de presa de possessió passa de puntetes per un tema tan important com la situació de Catalunya és que no vol enfrontar-se cara a cara amb la situació i per tant, a partir d’aquest moment, queda desvirtuada l’opció de voler presidir el govern d’Espanya.

De Faro a Diari de Tarragona. 
En canvi Pablo Iglesias si que va parlar del problema català i, precisament, li va retreure al candidat la manca de valentia (que és el mateix que covardia) de no voler enfrontar-se a la realitat i arraconar el conflicte.
Mentre un candidat no sàpiga enfrontar-se a tots i cadascun dels problemes reals dels país que aspira a governar sempre serà un pèssim candidat. Si un candidat no sap buscar el diàleg entre les diferents forces polítiques per aconseguir els suports necessaris per a ser investit, sempre serà un mal candidat.
Durant el debat d’ahir, l’actitud entre el candida Sánchez i l’aspirant a soci preferent Pablo Iglesias me va sembla patètic. Que durant un ple d’investidura s’enfronten com ho van fer ahir tots dos protagonistes me va sembla senzillament lamentable.
I mentre això passava Sánchez no parava de demanar als dos grans grups de la dreta un gest de generositat i sentit d’estat per a que s’abstinguessin i poder així ser investit.
Fins i tot un partit com el PNB que semblava que votaria a favor del candidat, aquest matí, en boca del seu portaveu Aitor Esteban li ha dit a Sánchez que el fot favorable se’l ha de guanyar i que un debat d’investidura no és el moment de parlar de pactes d’estat amb el PP i C’s que, digui el que digui Sánchez li votaran en contra.
Un país que té polítics en presó provisional des de fa quasi dos anys, no és, per molt que se vulgui maquillar, un país avançat democràticament parlant.
Amb un govern governat per un partit de dretes, s’entendria perfectament una situació com la que estem vivint. L’excusa de que la llibertat dels presos no depèn del govern sinó del sistema judicial, no me convenç. Les lleis, a part d’estar per a complir-se (i incomplir-se) també estan per a ser modificades i adaptades als temps.
Si això amb el PSOE no passa ni sembla que passarà, potser serà que ens haurem d’anar fent el compte de que no té res d’un partit d’esquerres, modern i europeista com ens volen fer creure.
I sinó és així, si Sánchez no sap estar a l’alçada de les circumstàncies i no pensa governar per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país que li han donat la confiança o li podrien donar en un futur depenent de les mesures que acabarà prenent, potser millor que renunciï a governar i que ho facin els partits de la dreta.
Al menys així ho tindrem tots clar i fins i tot per a certs sectors de l’independentisme els hi anirà encara molt millor.       

dilluns, 15 de gener del 2018

FINALMENT UNA MICA DE SENY (O NO)

De Napi al Diari de Tarragona d'avui.
Ahir el diari Ara publicava una carta d’OriolJunqueras que, com sabeu segueix empresonat a Estremera.
Junqueras parla de recuperar les institucions catalanes que ara mateix estan en mans del PP per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. No nomena per a res a Puigdemont, però tot indica que la carta va dirigida a ell més que ningú que des de Brussel·les segueix cavalcant damunt del burro.
La meva dona me deia ahir que sembla que oc a poc tothom va transigint...

-Estar a la presó deu de ser molt dur... –Me deia-.

-I tu que faries en unes circumstàncies semblants? –Li preguntava jo-.

-No ho sé. Sóc de fortes conviccions i trobo que no cediria...

Sempre s’ha dit que des de fora les coses sé veuen molt millor. Evidentment no és el mateix està empresonat que estar lliure, encara que sigui per un país estranger i no poder tornar a casa, al menys legalment. Carrillo quan sé trobava a l’exili va haver de disfressar-se per a poder assistir a una reunió a Madrid.
De totes maneres arriba un punt que ja no sé que pensar i de vegades m’entren ganes d’engegar-ho tot a fer punyetes. Jo també sóc dels que demana realisme... Però no ara, sinó des de fa anys... Però ara encara més!
Rajoy, des del seu tron de la Moncloa ja ha avisat de que si hi ha una investidura telemàtica sé seguirà aplicant l’article 155. Fins i tot Mas li ha dit a Puigdemont que pensi amb el poble (o sigui: que s’abaixi del burro)  
Aquest fet està provocant un aparent enfrontament entre la candidatura de Junts per Catalunya i ERC. Fins i tot la setmana passada els convergents regenerats van filtrar a la premsa després de la visita que Marta Rovira li va fer a Puigdemont a Bèlgica, que s’havia arribat a un acord pel qual Puigdemont seria investit telemàticament president i la republicana seria la vicepresidenta. Aquest fet va ser desmentit poc després per ERC.
A hores d’ara és més factible que Junqueras surti de la presó que Puigdemont retorni del seu exili. El President és conscient de que serà arrestat i empresonat només hi hagi constància de que ha trepitjat terra espanyola. Així, davant d’aquesta situació de solucions n’hi ha més aviat poques.
Només fa un moment que acabo de parlar amb un militant d’ERC i me deia això:

-Jo entenc a Puigdemont... L’han fet fora del càrrec a la força i el vol recuperar de totes, totes. Però davant el panorama que hi ha s’ha de buscar una solució, tot i que no sigui la més idònia...  

És el que jo també penso. És tan difícil buscar algú de consens que pugui tornar a ser un president autonòmic? Ja sé que no tindrien el suport de les CUP, però amb l’abstenció d’aquests o dels comuns podria ser investit en segona votació.

Pel bé de la ciutadania de Catalunya cal buscar una solució de forma immediata... El temps s’esgota...  

dijous, 13 d’octubre del 2016

12-O: JI, JI... JA, JA!!

Hernández y Hernández. 
Algú dels meus seguidors pot respondre’m a la següent pregunta?
M’he vist posat mai expressions com ji, ji... ja, ja, etc. tan usuals a les xarxes socials? No us hi esforceu... No recordo haver-ho posat mai, ja que no m’agrada. Primer posaré un emoticona que no aquesta expressió. Qüestió de gustos, res més.
De què ve així el títol de l’entrada d’avui. Senzillament de l’actitud dels dos portaveus parlamentaris: Rafael Hernando (PP) i Antonio Hernando (PSOE), durant la parada militar per a commemorar la Fiesta Nacional, el dia de la Hispanitat o com nassos la folgueu anomenar... Els ji, ji... ja, ja van ser el denominador comú de la seva complicitats baix del paraigua.  
La sintonia que van manifestar els dos portaveus està molt allunyada de les actituds distants d’altres vegades. La qual cosa fa pensar que, aquesta vegada sí, abans de que acabi el termini legal per a dissoldre les cambres, hi haurà fumata blanca i tindrem un nou-vell President del govern: Mariano Rajoy Brey.  
Sembla ser que els desitjos de Felipe González amb l’estreta col·laboració de la Susana Díaz, han donat el fruit esperat en forma d’abstenció del grup socialista... Caldrà veure si de tot el gruo o, finalment, hi haurà diputats que trenquin la disciplina de vot i segueixen votant no.
Mentrestant, la versió més castissa de Ciudadanos ja ha dit que renovarà la confiança amb el PP i que també li donaran suport... No sigui el cas de que quedin descol·locats en terreny de no ningú i això sempre resulta contraproduent.
Recapitulem: Amb els vots dels diputats del PP, els de Ciudadanos i amb uns quants del PSOE, Rajoy té la investidura garantida, d’aquí que el Borbó hagi decidit tornar a consultar els representants dels diferents partits polítics que conformen el Congrés per a mirar d’extreure’n alguna cosa aprofitable... De no ser així, difícilment tornaria a convocar-los. El ridícul ja l’ha fet diverses vegades i difícilment voldrà tornar-se a arriscar amb un nou intent fallit.

No tots els Borbons formen part de la monarquia. 
Per tant, dintre d’uns dies, Ciudadanos i PSOE (o part d’aquest) institucionalitzaran la corrupció. Una corrupció amb la qual una gran part dels votants espanyols hi està d’acord. De no ser així no s’entén que el PP sigui sent el partit més votat i el que tornaria a guanyar les eleccions de tornar-se a fer ara mateix i encara amb més avantatge.
I mentre, per les sales d’audiència dels jutjats segueixen acudit els encausats per la Gürtel i les targetes Black de Caja Madrid/Bankia, la majoria dels quals o són del PP o han tingut vincles amb el partit que un dia va fundar entre d’altres Fraga Iribarne, Rita Barbera i Manuel Millán Mestre (tot i que fa anys que hi renega) i van heretar Aznar, Rajoy i d’altres capitosts, perquè quan un partit polític actua semblant a la Màfia, més que dirigents hi ha capitosts... Però és el que una bona part de la ciutadania vol i també barons i fidels del PSOE.
Per cert, tornant a Antonio Hernando, el del PSOE, sembla que tindrà una papereta més que difícil. De ma dreta de Pedro Sánchez, passarà a ma executora del pla d’investidura de Rajoy. Mira tu per on!
L’altre dia a El Intermedio del Gran Wyoming van treure un breu retrat del personatge, per aquells que no tenim memòria o, simplement no n’havíem sentit a parlar fins que el van anomenar portaveu parlamentari. Per la seva trajectòria política es podria qualificar com a trepa. Sí, sí, trepa és un bon adjectiu! Pe tant no ens ha d’estranyar que sigui com el conillet d’aquella famosa marca de piles i duri, duri...
Acabaré amb una d’aquelles frases que marquen estil. Quan sonava Pedro Sánchez per a ocupar el càrrec de Secretari General del PSOE, sembla que Susana Díaz va dir d’ell: No serveix, però ens serveix...

Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions...  

dilluns, 5 de setembre del 2016

JOC NOU. SERVEIX SÁNCHEZ

De Vergara a eldiario.es.
Tal com era previsible Rajoy o va aconseguir el seu propòsit de ser investit. A la segona ronda (una mena d’exàmens de setembre) el resultat va ser el mateix que a la primera: 170 vots favorables (el seu grup, C’s i Coalició Canària) i 180 en contra (o sigui, tota la resta de la cambra)
Avui, el Borbó li ha dit a la de la rotonda que de moment no proposarà cap candidat i vol que els partits obrin un període de reflexió...
Mentre, Sánchez vol more fitxa i parlar amb la resta de forces polítiques... Amb totes -ha dit-. 
Les converses seran una mena de diàleg de besucs: 

-O jo o el caos! (Marianito)
-Primer C’s, després els altres... (Sánchez)
-Sánchez president...? Primer el referèndum... (aquest tal val per a Joan Tardà com per a Quico Homs)
-O nosaltres o C’s; tu tries (Pablo Iglesias)
-O nosaltres o Podemos; tu tries (Albert Rivera)
-Al PP mai! Ni abans ni després de les eleccions d'Euskadi i si van de la ma de C's, encara menys! (PNV)

Després d’aquest panorama sembla que res a canviat. Tot segueix igual que fa una setmana, que fa un mes, que el dia després de les eleccions del 26-J. Ara bé, durant el darrer debat hi va haver alguna cosa que va fer trontollar a més d’un del PP del seu seient. Rivera va anunciar que li retirava la confiança a Rajoy i li demanava al PP que busques un altre candidat...
Si finalment és així, Rajoy fa un pas enrere (o al costat, tal i com va fer Arturo), el candidat haurà de reunir unes condicions que, ara per ara, se’m fa difícil identificar-les amb algú del PP.
Dissabte, un socialista-socialista (no com jo que són un socialista-desencantat) me va dir que ell només hi veia una solució: un acord a tres bandes (PP, PSOE i C’s) i un candidat independent. Potser sí, però fins arribar aquí encara queda molt de camí per a recórrer...
Però el PP no ho posa fàcil. Esperarà que sé tensi la corda fins el darrer moment i llavors mirarà de jugar les seves cartes. Mentre això passa, els van fent i guanyant-se amics. Fins i tot entre els seus votants) Tots el diputats estaven tancats al Congrés (què us sembla si els deixem allí sense menjar ni beure fins que trobin una solució?), el govern en funcions segui fent de les seves: Nomenar al mentider José Manuel Soria per a un lloc al Banc Mundial  (jo encara no sé per a que nassos serveix...)  
Les critiques al govern en funcions li han plogut de totes bandes, també de diaris com La Razón, un rotatiu incondicional on els hi hagi.
Rajoy i de Guidos (Guindos ve de guinda?) han dit que no podrien fer una altra cosa, què Soria (José Manuel, no la ciutat castellana), és funcionari i què ho havia demanat...
Ah! Però és que hi ha concurs per a ocupar aquesta mena de places? Jo me pensava que era gent de confiança (i Soria n’he dóna molta) del govern els que finalment ocupen càrrecs així.
Per cert, la seva ajudant és neboda de de Guindos. Oè, oè, oè, oè... !!! També deu de ser funcionari i també ho ha hagut de demanar... 
Avui mateix estàvem la meva dona i jo comentant aquest tema i quan ha escoltat que era funcionari, ha exclamat:
-I ja tenia compatibilitats per a dedicar-se als negocis que el van atrapar? Es clar, en aquesta vida no sé pit tenir tot... O sí... O això és el que es pensen alguns.
A principis dels anys 80 hi havia un secretari a Santa Bàrbara que es deia Carlos Ruiz-Ayucar y de Merlo. Era de Madrid i tenia un germà (un Ruiz-Ayucar y de Merlo) que era sots-director del Ministeri d’Economia i Hisenda. Un dia Carlo me va dir que volien promocionar al seu germà al Banc Mundial o bé al Fons Monetari Internacional (no que ho hagués demanat ell) i que el seu germà no sabia quina plaça escollir ja que no tenia clar quines funcions s’havien de fer en cada un dels casos.

O molt han canviat les coses o ens volen fer creure una cosa que no és... 

divendres, 2 de setembre del 2016

RAJOY

De Ferreres al Periódico. 
Un mal president mai pot ser un bon candidat. Durant el seu govern, Rajoy, ha donat sempre mostres de la seva incapacitat per a dirigir un país. Més encara, per a controlar el seu propi partit.
Rajoy, com tots els presidents d’Espanya passarà a la història i se’n parlarà als llibres, enciclopèdies, documentals, etc. Si de mi (i molts d’altres) depengués, passaria a la historia com el president que va generalitzar la corrupció al nostre país. Ja sabeu que abans als reis se’ls hi posava un adjectiu que, a part d’identificar-los,solia resumir la seva personalitat: el Savi, el Prudent, el Magnànim, el batallador, el Conqueridor... Rajoy hauria de ser el Corrupte. No és menys corrupte qui tolera la corrupció que qui la comet.  
Però a part d’això Rajoy ha demostrat sempre tenir molt poc personalitat. Mai (o quasi mai) ha sabut afrontar les situacions que sovint l’han acabat desbordant. Va ser el primer president que va donar rodes de premsa amagat darrere d’una pantalla de plasma i sense acceptar que sé li fessin preguntes. Va ser el primer president en donar suport a membres del seu partit (Bárcenas) i del seu govern (Ana Mato, José Manuel Soria, Miguel Árias Cañete) relacionats tots, directa o indirectament en casos e corrupció.
També ha estat el primer president del govern (i del PP) amb qui sé li ha imputat el seu partit con a beneficiari a títol lucratiu dels entramats corruptes estesos per més de mitja Espanya i on diversos dirigents territorials estan imputats.
Tot i que la corrupció ha estat l’estigma del PP durant aquests anys, cal fer mencio apart per a un dels ministres que més ha donat que parlar sense estar involucrat en casos de corrupció (al menys que sé sàpiga: Jorge Fernández Díaz, Ministre de l’Interior)
El ministre català de l’executiu va començar condecorant Mare de Déus i ser assessorat per Marcelo, el seu àngel de la guarda particular, per acabar conspirant contra Catalunya i el procés independentista que està en marxa. Un podrà ser independentista o no, però si sé és demòcrata segur que s’està en contra qualsevol conspiració que vaig en contra de qualsevol govern legalment constituït. Per això s’ha guanyat, juntament amb l’altre conspirador Daniel de Alfonso, cap de l’oficina anti-frau de Catalunya una querella de sectors sobiranistes.    
També ha estat el primer que guanyant unes eleccions ve refutar l’encàrrec del Rei per a formar govern i el primer que havent estat president, quan intentava tornar a ser investit va obtenir més vots en contra que a favor (180 per 170)
Rajoy, l’immobilista, sé creu que només per guanyar unes eleccions sé té dret a formar govern i sense oferir res a canvi, pot d’obtenir el suport incondicional de la resta de partits.
Abans d’ahir, fins i tot els membres de l’únic partit que li va donar suport se’n feien creus del que estaven escoltant. Cap ma estesa al PSOE per mirar d’arrancar-los-hi, al menys, l’abstenció que li permetria ser president. Fins i tot cap gest de complicitat de cara a C’s.
A tots aquells que van escoltar en directe o bé algun fragment, el seu discurs de Rajoy va ser molt semblant a aquells passatge de Pep Rubianes: Jo t’estimo molt, però més m’estimo a mi! I amb aquesta actitud sé fa molt difícil atraure els vots necessaris per a assolir el seu propòsit.
Els mitjans de comunicació o bé sé fan ressò de la pressió que s’està fent al PSOE per part del PP i C’s (una pressió que s’apropa molt al xantatge ja que ara amenacen en no apujar els sous públics i les pensions per a l’any 2017) o bé s’han unit a la campanya.
Tant PP i C’s, com els diaris que demanen a Pedro Sánchez i els seus l’abstenció, compten amb aliats molt importants: la vella guàrdia socialista i alguns barons territorials.
Jo els hi diria a tots aquests dirigents o exdirigents socialistes que potser a ells no els importa donar suport a la corrupció, però a mi sí (tot i que no els vaig votar) I potser no els importa perquè veuen la corrupció com alguna cosa normal, ja que, alguns, també han viscut casos de ben a prop.  
Per cert, com a treballadors públic que sóc, les amenaces de Rajoy no me fan ni fred ni calor. Han estat tantes les vegades que ens ha congelat el sou o ens ha apujat percentatges de riure, que un any més el puc aguantar perfectament.  

dijous, 1 de setembre del 2016

EL CANDIDAT INEPTE I LA FAULA DE LA TORTUGA SOBRE EL PAL

De Ferreres al Periódico. 
Sé diu que al país dels cecs el borni és el rei. A Espanya un inepte vol ser president del govern. I el pitjor de tot és ja fa quasi cinc anys que ho és! (4 com a president i 8 mesos com a president en funcions)
Tornant al símil anterior, no vull dir que l’inepte de Rajoy sigui el millor en un país de mediocres, però el cert és que si és el President del Govern algú l’ha posat allí. Coneixeu la faula de la tortuga sobre un pal? No? És així:

Un jove està passejant per la plaça d'un poble i decideix prendre un descans.
S'asseu en un banc ... al costat hi ha un senyor de més edat i, naturalment, comencen a conversar sobre el país, el govern i de política en general.

El senyor li diu al jove:

- Sap? Els polítics, càrrecs de confiança i membres dels tribunals escollits pels propis polítics, són com una tortuga sobre un pal.

Després d'uns instants, el jove respon:

- No comprenc bé l'analogia ... Què vol dir amb això senyor?
Llavors el senyor li explica:

- Si vas caminant pel camp i veus una tortuga sobre un pal de filat fent equilibri.
- Què penses?

Veient la cara d'incomprensió del jove, continua amb la seva explicació:

- Primer: No entendràs com hi va arribar.

- Segon: No podràs creure que hi sigui.

- Tercer: Sabràs que no va poder haver pujat soleta aquí.

- Quart: Estaràs segur que no hauria d'estar aquí.

- Cinquè: Seràs conscient que no farà res útil mentre estigui allí.

-Llavors l'únic sensat seria ajudar-la a baixar.

Suposo que hi estaràs d’acord amb tot, no?

Cal evitar com sigui que Rajoy torni a ser president. Fa uns mesos ja hi va haver una primera oportunitat desaprofitada. Crec que ara mateix no és el moment de fer retrets a ningú ni cometre els mateixos errors. A Espanya encara hi ha molta gent sensata que no es mereixen que el PP segueixi governant. Per tant hem d’exigir als 180 diputats que ahir hi van votar en contra que facin l’esforç d’entendre’s a costa de renunciar a algunes de les seves línies roges.
Quan Sánchez es va presentar a la investidura vaig dir que en aquell moment calia donar prioritat a la seva investidura i que després ja es tancarien els punts més conflictius.
Com sembla que això no va ser possible i que encara hi ha moltes postures enrocades, l’única solució que veig és que Sánchez i els seus acceptin la celebració d’un referèndum a Catalunya tal com li demanen ERC i el PDC, igual com va permetre Cameron a Escòcia.
Una gran majoria de catalans vol anar a votar per a decidir com ha de ser el futur de la nostra nació. Quin problema hi ha d’haver?
No és un punt menor. Rajoy (l’inepte) ho va reconèixer durant el seu discurs: el problema més gran al que s’afronta Espanya són els separatismes... Però tampoc aquí va fer autocrítica (ni aquí ni en lloc) Qui ha creat el problema? El més lògic seria que qui l’hagi creat l’intenti arreglar.
Els partits espanyolistes sé la veuen vindre: després de Catalunya vindrà, tant o d’hora, el País Basc.
Un grup de persones conegudes i populars sembla que estan creant una plataforma per a promoure la unitat de les esquerres. Des del meu punt de vista qualsevol solució que no sigui investir a Rajoy ha de començar per aquí. Per algú que faci de mediador i que els obligui a seure al voltant d’una taula com a primer requisit per arribar a una entesa.
A partir del segon intent de Rajoy (que tot indica que tornarà a ser fallit), la resta dels partits, aquells que han votat i votaran que no, tenen dos mesos per arribar a aquest acord. A veure si finalment és possible.  

dimarts, 30 d’agost del 2016

DIARI DE L’AGOST. DIA 30

D'Alfons López a publico.es. 
PACTE PP-C’S
Vaig dir ahir que no entraria en els detalls del pacte signat entre el PP i C’s per tal d’investir Mariano Rajoy, però hi ha coses que m’han cridat l’atenció i que voldria comentar.
En primer lloc vull incidir amb les facilitats que Rivera i els seus van donar al PP. Punts que havien signat amb el PSOE, com per exemple la supressió de les diputacions, no van ser tant transcendents ara amb el PP que fa uns mesos con van signar l’acord amb el PSOE. Sobre l’acord signat ara vull destacar dos punts: la rebaixa en 2 punts de l’IRPF i l’elecció directa dels alcaldes. Abans de tractar els temes vull recordar que des de la UE s’està demanant a Espanya que apugi els tipus de l’IVA a determinats productes.  
Les abaixades d’impostos solen ser mesures electoralistes que a la pràctica resulten poc efectives, ja que els diners que sé necessiten per a fer funcionar l’Estat, sinó surten d’un lloc, han de sortir de l’altre. És inadmissible que mentre s’estigui abaixant l’IRPF en períodes electorals, per una altra banda s’utilitzin els diners de la guardiola de les pensions per a tapar forats.
L’anomenada guardiola de les pensions és un fons de reserva que es va crear durant els anys de bonança econòmica per a preveure eventualitats posteriors. En aquests moments aquest fons està sota mínims ja que el govern de Rajoy l’ha destinat per a d’altres coses (imagino que per a evitar més endeutament públic i intentar complir amb les exigències d’Europa respecte al dèficit) S’està parlant de crear un nou impost que pugui garantir les pensions futures.
Per tant, no és lògic que per una part es digui que es rebaixarà l’IRPF i per l’altra (tot i que no es diu), s’hagi de crear un impost per a que els pensionistes puguin cobrar cada mes...
L’elecció directa d’alcaldes pot ser una bona mesura però que necessita d’un ampli consens. De fet (espero no estar equivocat) caldria canviar una llei orgànica i, per la qual cosa, serien necessaris els 2/3 de la càmera baixa que, ni de lluny, tenen la suma del PP i C’s. Tal com diuen Joan Tardà i d’altres, el pacte és paper mullat, perquè una cosa són les intencions i l’altra molt diferent que sé pugui complir perquè no tenen la majoria qualificada necessària.

De Ferreres a elperiodico.cat. 

EL PSOE I LA INVESTIDURA
Com sabeu, Pedro Sánchez dirà no a Rajoy. Crec que ja li ha fet arribar de totes formes possibles, però l’altre no vol donar-se’n per assabentat (o això sembla) Evidentment el PSOE té els seus motius. Un d’ells podria ser, per exemple, que el PP tampoc va facilitar la investidura de Sánchez quan ell sé va presentar de candidat. Una altra podria ser no voler avalar amb la seva abstenció la corrupció generalitzada del PP i les retallades que ha patit el país durant el govern dels populars (important)  
Però n’hi ha un altre dels que se’n parla menys i que els socialistes consideren fonamental: encapçalar l’oposició.  
Donar suport a la investidura de Rajoy podria ser interpretat per Podemos com una mena de pacte encobert i aprofitat per a reclamar per a si el paper d’oposició i per extensió atorgar-se al seu cap de files Pablo Iglesias el títol de líder de l’oposició. La passada legislatura catalana el cap de l’oposició era Oriol Junqueras que, de facto, donava suport al govern de Mas.
No sé si us heu fixat, però feia dies que no parlava de Podemos. No és casualitat, ni ho he fet de forma voluntària; és simplement que el paper que ara mateix té Podemos és secundari respecte al d’altres partits que son més determinants per a resoldre (o no) la situació actual d’Espanya.
El PSOE, com a segon partit més votat el 26-J vol exercir d’oposició (tal com diu avui Joan Tapia al Periódico) i és conscient que per a que sigui així cal votar no a la investidura de Rajoy.

De Vergara a eldiario.es. 

TERRA LLIURE
I ara us preguntareu: Per on surt aquest ara? Ja sé sap que Terra Lliure ja fa anys que es va dissoldre i que per tant no hauria de generar cap tipus de notícia. Cert, però és que el que vull dir-vos fa molts d’anys que va passar. Tot i això me’n vaig assabentar la setmana passada.
Segons un ex guàrdia civil, durant un temps un cèdula de l’organització terrorista es va reunir a la Galera. No me va concretar més dades, però jo ja me’n vaig fer la meva pròpia pel·lícula... No us la explicaré, perquè serien especulacions i és un tema prou delicat com per a fer-ne. 

dilluns, 29 d’agost del 2016

DIARI DE L’AGOST. DIA 29

Estadístiques de la Via Augusta. 
AVATAR
No, no us parlaré de la pel·lícula de James Cameron, millor us parlo d’unes declaracions que va fer ahir el diputat d’ERC Joan Tardà. Segons el diputat republicà, Albert Rivera és l’avatar de Mariano Rajoy. Me va agradar l’ocurrència i crec que no li falta raó.

EL PACTE PP-C’S
Si algú dubtava que al final hi hauria pacte entre el PP i C’s, heu pogut comprovar que estàveu ben equivocats. Per a usar un símil (poc original, per cert), són les dues cares de la mateixa moneda: un representa a la dreta rància i hereva del franquisme i l’altre també, encara que vagin d’impol·luts i diguin que volen regenerar la política espanyola.
No us enumeraré el 150 punts del pacte. Ni me l’he llegit, ni tan sols el resum d’aquests 150 punts que avui publiquen els diaris. Ni tan sols els més importants i que són els que més han transcendit.
El que està clar és que aquest fet ha redoblat la pressió sobre el PSOE. Si abans tothom mirava els socialistes com els únics que poden garantir la investidura del nou president del govern, ara encara més. I si a part d’això sé li suma un sector de la premsa més mediàtica com el grup PRISA (El País, Cadena SER...), la veritat és que els socialistes hauran de saber, per una part aguantar la pressió, mentre que per l’altre elaborar una estratègia per a contrarestar l’enorme pressió que estan patint.
Tardà, també ahir acusava els socialistes de covards. En part no li falta raó. Els hi deia covards perquè no volen afrontar elconflicte català. Potser la paraula conflicte no agradarà a alguns dels lectors, però és simplement per anomenar-ho d’alguna manera.
L’alta política és molt complicada. Segurament ni Tardà ni ningú dels que pensen com ells voldrien posar-se a la pell dels socialistes. Ni falta que fa! –diran alguns- I és cert. Però són els dirigents del PSOE qui elaboren les seves pròpies estratègies en virtut del que creuen més convenient en cada moment. Cal recordar que fa uns mesos Pedro Sánchez va tenir la valentia de presentar-se a la investidura sense comptar amb els suports necessaris i que, a part de C’s ningú li va donar el mínim suport. Cadascú sabrà els motius pels quals no ho van fer i que, segurament, també podrien ser molt discutibles. Si Sánchez hagués comptat llavors amb el suport des del primer moment dels que ara diuen que està a les seves mans formar un govern alternatiu al del PP, ja no s’haurien produït les eleccions del 26-J.
Ara és l’hora del retrets. I encara ho serà més si Rajoy s’emporta el gat a l’aigua, és a dir, si aconsegueix ser investit. Un exemple són els retrets de Sánchez cap a Rivera per la tebiesa que ha mostrat davant Rajoy a diferència del que va passar amb ells fa uns mesos. Només cal fixar-se amb les línies roges que va dir traçar a les negociacions amb el PP i quantes d’aquestes s’han traspassat.

CRISI
Després de 8 anys de crisi, en lloc d’estar parlant que ens en estem sortint, els indicadors econòmics semblen indicar el contrari: que encara n’estem ben immersos.
Ahir per exemple el Periódico parlava de que els espanyols tendim a acurçar el període de vacances degut a la crisi. Ah! Què tu no ets espanyol? Bé, el que tu vulguis, però mira’t el document d’identitat que portes a sobre a veure que hi posa.. No voldràs dir que no t’hi sents? Bé, això ja és una altra cosa...    
En canvi, en un altre apartat s’està parlant del pes que tenen les hores extres... Aquest pes (importància per la quantitat que es fan) comporten un enorme frau, tant a la Seguretat Social com a l’erari públic... Us heu plantejat mai a qui beneficien i a qui perjudiquen? Els principals beneficiats són els propis empresaris, mentre que els grans perjudicats som la majoria dels ciutadans, inclosos el treballadors que n’he fan. Segurament en principi hi surten, però a la llarga, no.

Estadístiques més d'agost. 
JO MATEIX
De tant en tant m’agrada ser vanitós. I qui no ho és alguna vegada? Ahir vaig tornar a batre el meu propi rècord d’entrades a la Via Augusta en un sol dia: 3.891! Majoritàriament va ser gràcies a l’article que vaig publicar (normalment parlo d’escrit, d’entrada, però en aquest cas sí que és un article d’opinió perquè el mateix dia va ser publicat a Vinaròs News) sobre el discurs de l’alcalde d’Amposta Adam Tomàs el dia del pregó de la nostra festa major.
Tal com us vaig explicant, des de fa uns mesos el meu blog ha tingut un increment brutal de visites. Aquest increment en el període abril-agost ha estat aproximadament d’un 350%: d’una mitjana d’unes 600 entrades diàries he passat a 2.000 que són les que tindré, si fa o no fa, quan s’acabi el mes. I tot això gràcies a aquells que cada dia entre a veure les fotos que he posat o llegir els comentaris que faig, encara que, segurament, no els trobareu sempre encertats.
Ja veieu el poc que costa estar content. Ara imagineu per un moment que el número d’entrades es transformés en diners comptants i sonants...
Amic lector, una vegada més, té demano que cliques la publicitat que hi ha al final de l’entrada. A tu no té costa res i a mi Google m’anirà donant uns quants euros. Gràcies.

dijous, 25 d’agost del 2016

DIARI DE L’AGOST. DIA 25

D'Alfons López a Público. 
MESURES SOCIALS
El PP i sobre tot C’s volen vendre a la ciutadania que el pacte que signaran dintre d’uns dies no ha estat precisament un camí de roses (sense espines) i que hi ha hagut més dificultats de les previstes.
Abans de signar escenifiquen les desavinences principalment per les mesures socials que reclamen els ciudadanos, però també les diputacions, el Senat i el Poder Judicial, uns punts que, de ser veritat, des del meu punt de vista no són menors.
Algú pot pensar que un partit com Ciudadanos que, segons diuen, està patrocinat per l’IBEX 35 té alguna sensibilitat per millorar les prestacions socials? Difícil d’imaginar-ho.
A part d’això, han insinuat als del PP que si no saben com trobar els diners necessaris, ells sí. Des del PP ja els hi ha contestat que per a vestir un sant se’n ha de desvestir un altre o sigui, s’han de treure diners d’una partida pressupostària per a destinar-los a més despesa social. Molt me temo que o bé tot seguirà igual o bé s’hauran d’apujar els impostos, perquè les prioritats que té el PP no les canviarà així com així.  

TRILINGÜISME?
Una altra proposta estrella de C’s és l’ensenyament trilingüe a Catalunya. O sigui, castellà, català i anglès (per aquest ordre o no, ves a saber...) Una cosa així ja la va intentar fer el PP a les Illes Balears sense acabar-se’n de sortir.
Aquesta mesura és una cortina de fum per a que el català passi, com he insinuat abans, a no ser la primera llengua de l’ensenyament del nostre país.
Tot i que estic d’acord que els alumnes catalans han de sortir de l’escola el més preparats possibles i avui en dia, sobre tot l’anglès és fonamental per anar pel món, s’ha de pensar que la manca de protecció del català per part de les nostres autoritats pot significar un greu retrocés del nostre idioma que és, per a molts de nosaltres, la nostra llengua materna.
Però ja s’han aixecat veus en contra. Com sabeu, a la Vall d’Aran la llengua oficial és l’aranès o sigui, l’occità. Evidentment els aranesos volen que la seva llengua tingui un tracte preferent i per tant s’oposen al quatrelingüisme.
   
COBRAR PELS DIPÒSITS BANCARIS
Recordeu quan els bancs (i les caixes) té pagaven fins el 8% en interessos (o fins i tot més) per tenir diners a un dipòsit de l’entitat? Sí, encara te’n recordes? Així, com jo, ja deus de tenir una edat... No sé si m’has entès perdó t’acabo de dir vell (o vella) Bé, el fet de donar interessos pels dipòsits és un fet que està a punt d’acabar-se i fins i tot, i de moment, aquells que tinguin molts diners, hauran de pagar per a que els hi guarden...
El concepte clàssic del banc fa anys que ha desaparegut i no parlem del de les caixes que, en aquest cas, pràcticament han deixat d’existir.
Algú me podria dir com van començar les caixes d’estalvis? Prestant diners a canvi d’empenyorar coses de valor. D’aquí que moltes d’elles tinguessin el sobrenom de Monts de Pietat.
Com canviïn els temps, eh?    


WILLY TOLEDO
A l’actor Willy Toledo Facebook li va tanca el seu compte de Facebook durant 10 dies. Tot per haver criticat durament la medalla de plata que va guanyar l’atleta Orlando Ortega que fins fa només 1 any tenia la nacionalitat cubana.
La crítica a Ortega no era tan per ell sinó per la política de la Federació Espanyola d’Atletisme que, amb medalles com aquesta, intenten justificar uns mediocres resultats (en general)
Avui mateix li han tornat a obrir el compte i quan ho he vist m’he afegit a la seva pàgina, he vist que diversos amics ja ho eren (Eduardo Raul, Sefa Mezquida...), comunistes, bona gent... 

EL ‘GILIPOLLES’ DEL DIA

Després d’assistir al 84è tall de l’N-340 a Sòl de Riu (el límit de Catalunya pel Sud), en tornar cap a casa, de les Cases d’Alcanar ha sortit davant de mi un Volkswagen Golf que, en arribar a la platja de la fàbrica del ciment ha minorat sensiblement la velocitat. M’he fixat i l’he vist parlant pel mòbil mentre no deixava de mirar cap a la platja. Segurament tenia algun amic o amiga amb qui havia quedat banyant-se allí. Es mereix el títol de gilipolles del dia!