Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jocs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jocs. Mostrar tots els missatges

dijous, 1 de juny del 2017

PRIMÍCIA SOBRE CATALUNYA I EL DELTA DE L’EBRE

Dimarts d’aquesta setmana vaig rebre el següent correu:

Hola Joan, bona tarda.

El motiu d’aquest email potser li resulta estrany, però intentarem explicar-li el millor possible.

Treballem en col.laboració amb Hasbro & Winning Moves (fabricant i distribuïdor de jocs com Monopoly, Trivial, Cluedo, Top Trumps, Qui és qui?, etc.

Actualment estem treballant per preparar el que serà el primer MEGA MONOPOLY Catalunya. I ens hem fixat en les teves fotos:


o


ens han agradat molt, com a unes de les possibles per sortir al joc. La nostre pregunta és si la podríem fer servir (una de les dues) per incloure-la al joc.

Podríem fer-la servir a canvi d’un joc quan estigui? Per suposat inclouríem el seu nom (de la forma que vulgui que el citem als crèdits/agraïments). Si accepta, li agrairíem ens ho confirmi a l’adreça: cristina@archmediapro.com

Esperem les seves notícies.

Moltes gràcies!

Cristina Morós Garcés.

Per tant, tal com heu pogut llegir, està en preparació el primer MEGA MONOPOLY de Catalunya i el Delta de l’Ebre serà un dels espais que tindran protagonisme al joc. Si finalment una de les meves fotos és la escollida, perfecte, però si no ho és, no passa res, l’important és que es tingui en compte el nostre territori.

dissabte, 15 d’agost del 2015

EL TÚNEL DEL TEMPS: ELS JOCS D’ESTRATÈGIA

Per començar, una pregunta: Com t’imagines jugant a un xiquet d’ara? Segurament la primera imatge és veure al xiquet assegut amb un comandament a la ma o bé una maquineta de videojocs. I si n’hi ha dos, jugant pel seu compte o enfrontant-se en algun joc de carreres, estratègia o futbol.
Res a veure amb els nostres jocs d’infantesa. Segurament perquè llavors no teníem maquinetes i, per tant, els nostres jocs eren molt més sociables.
En aquella època, un tros de buscall o fusta el feies servir de pistola o escopeta. Si els Reixos et portaven una revòlver de pistons o una escopeta de les que tirava dards amb ventosa et podies arribar a sentir el xiquet més afortunat del món.
Els jocs col·lectius passaven des del futbol (el més popular) als jocs del pot, de bulto, de pam, i d’altres.  
No us explicaré en que consistia el futbol, ja que (imagino) tothom ho sap, però si una d’aquelles imatges que m’ha quedat gravada. Com que les antigues escoles no tenien pati, el terreny de joc estava al començament del carrer Peixateria, allà on el carrer era més ample. Un arbre a cada costat feien de pal de la porteria i l’altre pal era una simple pedra. De vegades discutíem si havia estat gol o havia anat fora. Sovint era qüestió de punts de vista...
Ara us explico la imatge que guardo. Com que jugàvem al carrer, de tant en tant hi passava un cotxe (llavors n’hi havia molt pocs), una moto, una bicicleta o simplement algú a peu. Quan això passava, el primer que se’n adonava del fet, demanava parar el joc i llavors, tots, ens quedàvem congelats. Si algú és movia per a buscar una posició d’avantatge, sempre havia un altre que se’n adonava, es queixava i se’l feia retornar a la posició inicial.
El joc del pot consistia en posar un pot de llet condensada o tomàquet en un lloc cèntric, es a dir, allunyat de les cases i sense obstacles al seu voltant. Un xiquet pagava i havia d’aconseguir atrapar a la resta tot evitant que li xutessin el pot. Aquells a qui aconseguia atrapar s’anaven situant al costat del pot. Si algú dels que quedaven, finalment, aconseguia xutar el pot, els alliberava.
El bulto era un dels jocs més bèsties. El xiquet que pagava havia d’aconseguir donar-li amb una pilota (tipus tennis, encara que normalment eren de goma i solien ser més petites) a un dels altres xiquetes. De vegades es llançava la pilota tan fort que arribava a fer mal al xiquet amb qui impactava.  
Però de tots, el que més m’agradava era el de pam. Curiosament sembla que era un joc que només jugàvem a la Galera, ja que quan explicàvem als xiquets d’altres pobles (Ulldecona, Godall...) no el coneixien. Era un joc d’estratègia que consistia en anar eliminant els adversaris sempre impedint que no t’eliminessin a tu. Com suposeu, hi havia dos bàndols. Normalment, un defensava (perfectament parapetat) i l’altre atacava. N’hi havia prou en dir pam, seguit del nom del xiquet quan el descobries. Com si li haguessis donat un tret virtual. La controvèrsia venia quan l’altre dubtava de si realment l’havies descobert o no. Davant del dubte es preguntava la situació exacta o el color de jersei que portava... Si es validava, quedava eliminat.
Un dels llocs més habituals on anàvem a jugar a pam, era al barranc, concretament a la zona del Caragol. En aquell temps ens passàvem mitja vida al barranc que solia ser l’escenari de la majoria dels nostres jocs.
Per aquells que no coneguin l’indret, el Caragol és una zona rocosa situada a l’alçada de l’escorxador. Baix de les roques, hi havia una cavitat i fins i tot una cova per la que havies d’anar gitat. Els membres d’un equip s’amagaven per aquelles cavitats, mentre que els membres de l’altre equip els atacaven per tots els costats possibles.    

dissabte, 9 de febrer del 2013

TROBA LES DIFERÈNCIES ENTRE LES DUES FOTOS



1.- Es tracta de diferent cotxe. 
2.- La primera va fer-se a finals de gener i la segona a principis de febrer. 
3.- El mateix grau de civisme mostra el conductor del primer vehicle com el del segon.  

diumenge, 29 de juliol del 2012

JUGUES?




Problema de lògica. Dos cotxes (un model antic de Volkswagen Golf i un Citroën Xsara Picasso, tampoc massa nou) surten de Tortosa pràcticament a la mateixa hora. Els dos circulen per l’Eix de l’Ebre o C-12 i, en arribar a la rotonda dels “nusos”, el Golf avança pel carril interior a la Picasso. No hi ha cap avançament més i cap dels dos cotxes s’atura. No obstant això, la Picasso arriba primer a Amposta a certa distància del Golf.
Em pots explicar que va passar?

...


Qui em coneixeu bé i sap compenso a l’hora de conduir, i per això, segurament, tindreu una mica d’avantatge. Una pista: al volant de la Picasso anava jo.
Abans d’explicar-vos el que va passar, em remuntaré a uns mesos enrere.
Sabeu que treballo a Tortosa. Un dia, en arribar a la mateixa rotonda, la dels “nusos”, em vaig situar al carril de la dreta, mentre que el mateix Golf es va situar a al de l’esquerra. Va aprofitar el carril interior de la rotonda per avançar-me.
Com que conec els propietaris del Golf (ella és companya de treball, però aquell dia conduïa els seu marit, igual que el dia dels fets), en trobar-la quan vaig arribar a treballar, li vaig preguntar si el seu marit era “Fernando Alonso”. Em va respondre que hi havia dos carrils. “Sí, però en sortir de la rotonda només n’hi ha un i, què passa si tots dos arribem allí junts?” –li vaig respondre-.
La situació era força semblant a la dels dia dels fets, però en sentit contrari de circulació, ja que va ser en sortir del treball. L’única diferència és que sortint de Tortosa hi ha dos carrils. El Golf anava pel de l’esquerra i, en arribar a la rotonda, em va tornar a avançar, però... I aquí està la solució al problema, quan havia de sortir i seguir per la C-12 direcció Sud, es va trobar amb un camió que estava girant pel carril exterior i no va poder sortir, la qual cosa va fer que hagués de fer una volta sencera a la rotonda, fet que jo  “vaig aprofitar” jo per a treure-li certa distància. Suficient per arribar (sense córrer més del compte) primer a Amposta.
Sempre he dit que una bona part dels conductors no saben circular per les rotondes. Quan hi ha dos carrils, pel de l’esquerra sempre hi haurien d’anar els que han de girar, en aquest cas, cap al pont del Mil·lenari i, pel de la dreta, els qui han de girar cap a la dreta (Raval de Cristo) o seguir recte direcció S. Només els camions, si la rotonda és petita (que no és el cas) haurien de poder anar per la dreta (encara que giressin cap a l’esquerra) per motius de maniobrabilitat del vehicle.
Crec que queda suficientment demostrada aquesta circumstància amb el joc i l’anècdota que us acaba de fer.        

diumenge, 8 de juliol del 2012

EL MISTERI DELS ENCENEDORS (microrelat amb joc inclòs)



Don Pedro era un mestre fill de la Galera. Va ser el meu primer mestre quan només amb 4 anys vaig anar a l’escola (a estudi li deien llavors)
En aquell temps estava permès fumar a tot arreu, fins i tot a l’escola davant dels alumnes.
Don Pedro fumava aquells cigarrets que s’havien de plegar i depenia de l’habilitat del fumador per a que et quedessin més o menys bé.
Però a l’hora d’encendre’s el cigarret, ho feia d’una forma un tant peculiar.
Es treia un encenedor de gasolina d’una de les butxaques de la seva americana i li donava al percussor fins que s’encenia. Quan estava encès, es treia un altre encenedor de metxa i amb la flama del primer encenia l’altre. Acte seguit, d’aquest segon encenedor s’encenia la cigarreta.
Per a mi tota aquesta operació sempre em va semblar un misteri.... 




Algú sabria dir-me el motiu perquè feia això? Si no ho encerta ningú, seré jo mateix qui desveli el misteri.