Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris les Borges Blanques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris les Borges Blanques. Mostrar tots els missatges

dissabte, 24 de febrer del 2018

LES BORGES BLANQUES 7






diumenge, 21 de gener del 2018

LES BORGES BLANQUES, EL NOSTRE LÍMIT

No estava dintre dels nostres plans arribar fins les Borges Blanques. Havíem pensat en arribar a Cervià de les Garrigues, però no més enllà.
Però el dia 2 de gener alguns establiments de restauració estaven tancats i això va fer que arribéssim fins la capital de les Garrigues per a dinar. Tot i ser dia de mercat, el que segurament és el millor restaurant de la població també estava tancat.

Finalment vam dinar a l’Slàvia. Ho vam fer de menú, però tardaré temps en oblidar que allí vaig menjar unes de les millors lentilles que he menjat mai.
Estant dinant vam rebre una visita inesperada: Josep Poblet, alcalde de Vila-seca i president de la Diputació de Tarragona acompanyat per la seva muller.
L’espai més destacable de les Borges Blanques és el parc del Terrall de dimensions considerables. Prop d’allí el cas antic amb una immensa i irregular plaça rebatejada amb el nom de l’1 d’octubre i el temple neoclàssic de l’Assumpció de Maria.

A l’altre costat de la plaça l’Espai Macià, dedicat a qui fou President de la Generalitat de Catalunya. Francesc Macià, tot i que va néixer a Vilanova i la Geltrú, els seus pares eren fills de les Borges Blanques, però el comerç de l’oli els va portar a viure a la capital del Garraf. Totes les vegades que va ser escollit diputat al Parlament ho va fer com a candidat per aquesta població.

Segons s’explica en un dels panells informatius que hi ha al davant de l’Espai Macià, durant la guerra Civil l’aviació franquista va bombardejar la població perquè la consideraven bressol del catalanisme. 










PER A ESTAR MÉS INFORMATS: 








diumenge, 7 de gener del 2018

ESPOLI INÚTIL

Premsa de 'giny' al parc del Terrall de les Borges Blanques. 
Més o menys quan s’anava a canviar de segle sé va començar a tenir consciència sobre l’espoli que patia el nostre territori sobre tot en quan a les oliveres mil·lenàries, però també d’altres elements relacionats amb l’elaboració d’oli.
Com sabeu a Catalunya hi ha diverses zones olivareres: el Baix Ebre-Montsià, la Terra Alta, les Garrigues, Siurana, etc. Totes amb D.O. tal com passa amb altres productes agraris com per exemple el vi.
La Farga I de l'Arion (1.703 anys) 

En aquella àpoca me vaig assabentar per l’amic Paco Itarte d’Ulldecona que a les Borges Blanques, la capital de la comarca de les Garrigues s’havia fet un parc temàtic sobre l’oli i que les estrelles del mateix eren una premsa de giny (el vocable segurament ve d’enginy) que originàriament estava a Freginals i una olivera mil·lenària del terme d’Ulldecona, venuda per un pagès més amant dels diners que de conservar el patrimoni natural.
L'escriptor Jesús Ávila Granados i Jaume antic a la Jana. 

Per tal de que la gent i sobre tot els propietaris d’oliveres mil·lenàries prenguessin consciència de que s’havia de conservar aquest patrimoni únic, la plataforma local Defensem el Montsià va engegar una campanya i la revista Raïls del Centre d’Estudis d’Ulldecona va fer un monogràfic sobre les oliveres mil·lenàries del seu terme.
En mig dels treballs de recerca dels estudiosos del centre hi havia un escrit meu que vaig adreçar al Parlament de Catalunya utilitzant el llavors diputat Josep Maria Simó d’Amposta. Preguntava a l’escrit quines mesures pensava prendre el govern Català (el darrer presidit pel Molt Poc Honorable Jordi Pujol) per a evitar l’espoli que estaven patit les oliveres mil·lenàries.
L'olivera del Catxo a la Sénia. 

Segons Josep Maria Simó, el llavors conseller d’agricultura (segurament Josep Grau) va esquivar la pregunta. O sigui va donar una resposta d’aquelles que de fet no diuen res. Per tant, si alguna mesura s’havia de prendre, havia ser des d’aquí.
Va ser així com el govern municipal d’Ulldecona presidit per Lluc Raga adoptés la mesura de protegir les oliveres mil·lenàries i declarar-les bé natural d’interès local.
La màxima concentració d’oliveres mil·lenàries es troba a la partida de l’Arion i majoritàriament a la finca propietat de la família Porta Ferré de la Galera. Per tant havia d’arribar a un acord entre l’ajuntament d’Ulldecona i la família de l’explotació més gran i així sé va fer: L’ajuntament compraria les oliveres i les cediria en arrendament a la família Porta Ferré per tal que les conreessin i elaboressin l’oli procedent de les mateixes.
Olivera del museu natural del Pou del Mas a la Jana. 

L’any 2006 se va crear un organisme que ha estat fonamental a l’hora de conservar el patrimoni natural de les oliveres mil·lenàries: la Mancomunitat de la Taula del Sénia que agrupa municipis dels dos costats del riu Sénia i pertanyen a tres comunitats: València, Catalunya i Aragó. El màxim impulsor i l’ànima mater durant molts anys va ser l’exalcalde d’Ulldecona Jaume Antich.
Gracies a la labor de Jaume Antic davant la Comunitat de la Taula del Sénia se van crear els museus naturals d’oliveres mil·lenàries de l’Arion i del Pou del Pou del Mas de la Jana, així com diverses àrees: Vinaròs, Alcanar, Canet lo Roig, la Sénia, Godall, la Foia d’Ulldecona, Calig i Traiguera.
Tota aquesta labor ha produït els seus fruits ja que se’ls hi ha concedit dos premis molt importants: l’Hispania Nostra i l’Europa Nostra, part de diversos reconeixements més.   
Els amics Chema i Luz amb una amiga al museu natural de l'Arion d'Ulldecona.

I mentrestant, què ha passat amb el parc temàtic de les Borges Blanques? La veritat és que va ser un tema del que me vaig oblidar amb el pas dels anys i que me va tornar a vindre a la memòria el passat dia 2 quan, casualment, vam visitar la capital de les Garrigues. 

-No era aquí on sé va fer un parc temàtic sobre l’oli? –li vaig preguntar a la meva dona-

Vaig buscar per Internet i efectivament va ser a les Borges Blanques. I quina és la seva situació actual? Ara mateix està tancat o sigui que per unes circumstàncies o unes altres ha estat un fracàs.

Per tant, fixeu-vos amb el contrast: mentre les oliveres mil·lenàries que sé van conservar a les nostres terres gaudeixen d’una excel·lent salut, el museu artificial de les Borges Blanques ha tingut que tancar portes. És per alegrar-se’n? Crec que no, sinó tot el contrari. El que s’ha de lamentar és l’espoli que va patir ja fa quasi dues dècades. 

MÉS INFORMACIÓ: 

divendres, 5 de gener del 2018

LES ICONES DE L’INDEPENDENTISME

Les Borges Blanques. 
Tot país independent, a part de les seves singularitats (llengua, cultura, tradicions, etc.) té d’altres trets distintius com la bandera, la festa nacional, els seus herois i fins i tot les seves icones.
Catalunya, tot i que encara no ha assolit la condició d’independent, s’assembla molt al que podria ser un estat reconegut per les institucions internacionals: idioma, bandera, himne, folklore, gastronomia, diada nacional i fins i tot herois i icones.
Sempre s’ha dit que a Catalunya commemorem derrotes. Com tots sabeu, l’11 de setembre, la nostra festa nacional commemora l’aniversari de la derrota en mans de les tropes borbòniques a la guerra de Successió (1702-1717) El nostre heroi també està estretament lligat a aquella guerra i és, com no, Rafel Casanova que exercia el càrrec de Conseller en Cap de Barcelona i a qui sé li ret homenatge el mateix matí de la Diada Nacional, tot i que potser seria molt més oportú reconèixer al general Josep Moragues com l’autèntic heroi d’aquella guerra.
Bust del general Moragues a Barcelona. 
El nacionalisme modern, el que va sorgir de dintre de la mateixa dictadura franquista, també va tenir (i potser manté encara) alguns símbols propis: el propi Jordi Pujol va ser durant molt de temps una icona pel fet d’haver estar empresonat per la dictadura i el Cant de la Senyera el seu propi himne.
Totes aquestes coses que no passen desapercebudes a la majoria dels ciutadans (de vegades només cal que se’ls hi recorden per adonar-se’n), evidentment tampoc els hi són indiferents al moviment independentista que, com és normal, també recerca les seves icones.
Una d’aquestes icones és sense cap mena de dubte l’1 d’octubre. Com sabeu aquell dia se va celebrar a tota Catalunya un referèndum d’autodeterminació. Un referèndum no exempt de controvèrsia ja que va ser prohibit per l’Estat espanyol i per tant sé va haver de fer a moltes ciutats i pobles lluny dels habituals col·legis electorals. La nota més negativa però van ser les actuacions de la Policia Nacional i la Guardia Civil que van voler impedir les votacions usant la violència a municipis com la Ràpita i Roquetes.
Malgrat tot, l’èxit de participació, segons les xifres donades pels organitzadors del propi referèndum, va ser inqüestionable, malgrat que no hi va haver el mínim de garanties necessàries ni la imparcialitat requerida en una consulta tan important com la que se pretenia portar a terme.
Quan me vaig assabentar que a la Ràpita s’havia batejat el pavelló davant el qual sé van produir les càrregues policials, fins i tot me va semblar bé. Al cap de pocs dies, com a membre de la comissió del nomenclàtor d’Amposta, vaig rebre un correu on me se demanava l’opinió per fer el mateix amb el d’Amposta. La meva resposta exacta va ser aquesta:

-Ja me va bé. Personalment no crec que sigui una data tant emblemàtica com ens diuen, però si es creu que el nom pot tindre connotacions positives, endavant.

La plaça de l'1 d'octubre a les Borges Blanques (abans de la Constitució)
Aquesta mateixa setmana, mentre ens trobàvem de visita per les Borges Blanques, la capital de les Garrigues, de sobte ens vam trobar amb la que és sense cap mena de dubte la plaça 1 d’octubre. Llavors va ser quan me vaig reafirmar a l’hora de valorar la tasca que estan portant a terme les diferents entitats independentistes al llarg i ample de Catalunya a la recerca d’icones identitàries.
Tot i que la plaça de les Borges Blanques abans portava el de la Constitució, potser no va ser oportú posar-li aquest nom quan sé va fer, ni tampoc crec que ho sigui ara. Afortunadament Catalunya té molta nomenclatura important a l’hora de posar noms als nostres carrers i places.  Estic segur que, històricament, aquest plaça havia de portar un nom no vinculat a temes polítiques i que hauria de recuperar.