Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibertat d'expressió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibertat d'expressió. Mostrar tots els missatges

dimecres, 14 de març del 2018

LA FIGURA DEL REI

De Vergara a eldiario.es.

Per als que veníem de la dictadura franquista la figura del Rei ens semblava el primer pas per a deixar enrere l’antic règim. A diferència de Franco, Joan Carles era jove i se’l veia jovial. Segur que amb ell, Espanya caminaria cap un futur proper esperançador.
(Tot això pot sonar-vos una mica desfasat, però penseu que llavors, entre els homes, eren molt pocs el que entenien de política, tret de la que ens ensenyaven a l’institut que no era res més que la doctrina franquista , mentre que a les dones ni això, elles aprenien labors de la llar)
Joan Carles I va ser el primer esglaó del nou ordre polític ja que estava tot per fer. De fet, Espanya no tenia cap estructura democràtica (ni parlaments, ni alcaldes escollides directament pel poble, ni Constitució...)
L’any 1978, quan ja s’havien celebrat unes primeres eleccions democràtiques, les famílies espanyoles vam rebre un exemplar de la Constitució que hauríem de votar-la en referèndum.
Segons la Constitució, la figura del Rei era inviolable... Inviolable? Qui més, qui menys ho va interpretar en el sentit més radical de la l’accepció... (ja m’enteneu)
En aquella època, la majoria d’espanyols no hauríem entès que s’insultés al Rei i més si tenim en compte que va aturar un cop d’estat (o al menys va ser el que ens van voler fer creure en aquelles dates) Només alguns, el que se sentien per sobre de tot republicans, eren els que es mostraven més contundents cap a la figura del monarca i tot el que representava.
Però poc a poc vam anar obrint  els ulls, sobre tot gràcies a les filtracions periodístiques que explicaven els afers amorosos extraconjugals i d’altres aventures de dubtosa reputació. Queia el mite i apareixia el vividor...
No obstant, a part de la Constitució, les lleis espanyoles seguien protegint-lo davant de qualsevol acció ja no contra la seva persona, sinó també contra la seva imatge.
Cremar fotografies del Rei ha estat un acció prou freqüent entre els manifestants que proclamen una Catalunya independent. Igual que xiular-lo en actes públics, com ara les finals de la copa que porta el seu nom o insultar-lo quan acudeix a determinats actes, com per exemple la manifestació que hi va haver a Barcelona després dels atemptats del 17-A.
Ara, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha donat la raó a dos joves gironins que van ser empresonats per cremar una foto del Rei. El tribunal també condemna l’Estat espanyol a indemnitzar-los pel temps que van estar a la presó. Segons la sentència ha de prevaldre la llibertat d’expressió (un dret que també recull la Constitució i la Carta Universal dels Drets Humans)
La conseqüència més immediata de la sentència ha estat el debat que han iniciat els polítics sobre la conveniència o no de modificar el Codi Penal en el sentit d’eliminar o suavitzar les condemnes per injúries al monarca. Tres partits ho han impedir: PP, C’s i PSOE.
Tres partits a qui els tindria que caure la cara de vergonya cada vegada que el TEDH absolgui els condemnats per la Justícia espanyola per casos iguals o similars i, per tant acabi condemnant l’Estat espanyols (i m’ensumo que a partir d’ara passarà moltes vegades)
Un país democràtic (Espanya ho és en teoria...) no hauria de consentir tenir de Cap d’Estat una persona que ens ha estat imposada ja que mai l’ha votat ningú. Només per això la República hauria de ser la forma de govern dels estats socialment avançats, tal i com pretén ser-ho Catalunya.

dijous, 22 de febrer del 2018

QUAN LLIBERTAT SIGNIFICA OPRESSIÓ

Diuen els del PP que voler canviar el model d’immersió lingüística de les escoles catalanes és per llibertat... Llibertat per a que les mares i pares de Catalunya puguin decidir sobre l’idioma que volen que s’ensenyi els seus fills. A què sona bé? Si en lloc de dir-ho els del PP ho digués algun altre igual m’ho acabava creient...
Però venint del PP, quan diuen llibertat volen dir opressió. No us deixeu confondre! S’ha arribat a un extrem que de llibertat, desgraciadament, en aquest país n’hi ha ben poca.
Sempre he dit que per a mi la paraula llibertat és la més gran que existeix. Llibertat per a poder estimar, llibertat per a poder opinar, llibertat per a poder escollir, llibertat per a poder decidir... Però com s’ha vist recentment en un país que se diu Espanya només hi ha llibertat per a poder robar, per a poder enganyar, per a fer lleis injustes que van en contra d’una gran majoria dels ciutadans... I a favor dels poderosos!
En pocs dies s’ha sentenciat al raper Valtonyc a 3 anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons. S’ha segrestat cautelarment el llibre Fariña de Nacho Carrero  sobre el narcotràfic gallec per un suposat delicte contra l’honor d’un dels que hi surt esmentat: José Alfredo Bea, exalcalde de O Grove. I, finalment, ARCO, la fira d’art de Madrid i una de les més importants del món va fer retirar unes fotografies pixelades de Oriol Junqueras , Jordi Sánchez i Jordi Cuixart que formaven part d’una exposició sobre la llibertat d’expressió. Quina paradoxa!    
Tornant al tema de l’ensenyament en català. No és la primera vegada que des del PP se vol canviar el model lingüístic de Catalunya, un model integrador i que, amb els anys que fa des de la seva implantació, funciona amb òptims resultats. De fet dimecres hi va haver una sentència del Tribunal Constitucional que tirava per terra la LOMCE, la llei sobre ensenyament que se va aprovar durant l’etapa en que José Ignacio Wert n’era ministre, per envair competències exclusives de la Generalitat de Catalunya i que preveia una partida de 6.000€ per cada alumne/na que rebés ensenyament en castellà a Catalunya, prèvia sol·licitud per part dels pares o tutors.
Tot i que sembla que aquesta sentència ha fet posar el fre a les pretensions del Govern del PP de españolarizar a los niños catalanes o que los niños catalanes se sientan orgullosos de ser españoles (cito textualment algunes de les frases que s’han dit sobre el tema per part dels ministres Wert i Méndez de Vigo), no crec que el PP cedeixi tan fàcilment.

Tot sigui per esgarrapar vots dels anticatalanistes que, com s’ha vist darrerament, sembla que cada vegada n’hi ha més.   

diumenge, 1 d’octubre del 2017

LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

Damàs a una botiga de Tortosa. 
Llibertat d'expressió? Quina llibertat d’expressió? La que reclamen els independentistes? O la que alguns independentistes neguen a d’altres ciutadans?
La llibertat d’expressió ha de ser recíproca: reclamar-la quan té la neguen, però també tolerar-la quan el que diuen sobre un mateix no agrada.
I dels silencis què me dieu? De vegades poden ser silencis còmplices, d’assentiment del que s’està fent, però també hi ha silencis porucs. També hi ha silencis canalles i aquests us ho ben asseguro, poden fer molt mal.
Dimecres 20, a la plaça de l’Ajuntament d’Amposta hi va haver una concentració per a donar suport a l’alcalde Adam Tomàs que havia de declarar el dia següent a Tarragona per donar suport alreferèndum de l’1-O, però també a les institucions catalanes.
Una de les persones que va intervenir a l’acte va ser Jordi Romeva, pare del conseller d’Afers Estrangers del Govern català Raül RomevaJordi Romeva és, entre d’altres moltes coses, un membre destacat de l’ANC de les Terres de l’Ebre, ja que tot i no ser un ebrenc de naixement, després de treballar al Parc Natural del Delta, va decidir fixar la seva residència a Masdenverge.
Jordi Romeva va fer ser company de mili de Joan Manuel Serrat, una de les persones proscrites pel moviment independentista com enemic del procés per unes declaracions on se va posicionar en contra de l’1-O.
L’any 2011, gracies a la intervenció de Jordi RomevaJoan Manuel Serrat va venir a Amposta per a donar suport a la Lira Ampostina (banda amb la que Jordi Romeva toca la tuba) en uns moments de dificultat econòmica. A part de cedir els drets d’alguns dels temes que els músics de la Lira van versionar, el propi Serratva interpretar un parell de temes, tot i que el seu estat de salut no era l’idoni.
Amb tota seguretat Jordi Romeva ha trucat el seu amic Juanito per a donar-li suport moral en uns moments ens els que el noi del Poble Sec s’ho deu d’estar passat força malament. Però a part d’això trobo a faltar unes manifestacions públiques ens les que Jordi Romeva expressés el seu suport a Serrat. Aquest mena de detalls sempre reconforten i s’agraeixen.  

PREOCUPACIÓ
Fixeu-vos fins a quin punt s’ha agreujat la situació sobre la llibertat d’expressió que l’ONG Reporters Sense Fronteres ha alertat sobre el ciberassetjament que estan rebent alguns periodistes que s’han opinat en contra de la independència de Catalunya.

COBRAR AMB LA MATEIXA MONEDA
Vaig llegir al digital E-notícies que la seu d’ERC del Eixample de Barcelona la nit de dijous/divendres va patir un atac del sector espanyolista contrari al referèndum. Aquestes accions, a part de ser actes covards, no aconsegueixen pràcticament res. Cal recordar que atacs similars però de signe oposat també els han rebut seus d’altres partits contraris al procés, com per exemple la seu del PSC d’Amposta.    
  





dissabte, 20 de febrer del 2016

ELS TREBALLADORS DE L’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA SENSE LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

Fa anys (no sabria dir quants, però molts) l’Agència Estatal d’Administració Tributària (l’empresa on jo treballo), va obrir una bústia de queixes i suggeriments.
Poques vegades vaig fer servir aquesta bústia i quan ho vaig fer sempre va ser per a mirar de millorar algun aspecte relacionat amb el treball, normalment d’alguna aplicació informàtica. La veritat és que normalment no et feien cas.
El sistema permetia adherir-se als suggeriments que feien altres companys i de tant en tant rebies un correu d’algun company demanant-te suport per a que la seva iniciativa tingués més força. Però les grans qüestions mai eren acceptades i llavors rebies un correu de l’administrador de la bústia comunicant-te que no havia pogut ser atès.  
A partir de l’any 2011 hi ha un abans i un després en l’ús de la bústia. Durant els darrers mesos de govern de Zapatero es va fer la primera rebaixa salarial a tot el col·lectiu de treballadors públics (no només els de l’Agència Tributària, sinó també de la resta d’organismes i empreses públiques dependents de l’administració central, però també de l’autonòmica i la local.
Aquest fet va provocar una gran indignació entre el col·lectiu de treballadors, indignació que va anar creixent durant els anys al veure que se’n congelava sistemàticament el sou i es deixava sense efecte un acord signat anys abans que comportava anar pujant progressivament en el transcurs dels anys sempre dintre de la mateixa categoria laboral. Fins llavors, a l’AEAT no hi havia existit mai una autèntica carrera professional. Aquest fet va permetre a molts de treballadors com jo recuperar una part del poder adquisitiu que s’havia anat perdent durant la majoria dels anys treballats, ja que, normalment els augments de sou eren inferiors a l’IPC de l’any anterior, això sinó era zero degut a les congelacions que ja es van patir en els primers anys d’Aznar.  
Però les retallades no van ser nomes de salari, sinó també socials, ja que es van reduir considerablement els dies d’assumptes propis i vacances, que també s’havien augmentat en el decurs dels darrers anys fruit de la mateixa negociació de l’administració amb els sindicats.
L’excusa de que s’havien reduït els dies de vacances i lliure disposició per estalviar despeses era només una excusa que es podia creure de portes cap a fora, però era mentida, ja que a l’Agència Tributària quan un treballador fa vacances o està de baixa, mai se’ls substitueix i són els propis companys els que, normalment, es distribueixen la seva feina.
També cal tenir en compte que les reduccions de sou, tot i ser menors quantitativament, perjudicaven més els grups més baixos (C1 –administratius-, C2 –auxiliars-, D –ordenances-), ja que, sobretot als A1 (inspectors de finances, molts d’ells amb jerarquia dintre de l’organigrama administratiu) se’ls compensa amb l’augment de la productivitat i d’altres complements.
Fa uns anys semblava que aquesta situació no acabaria mai. El malestar havia anat en augment entre el personal dels grups inferiors i aquest fet es va traslladar a la bústia de queixes i suggeriments que es va omplir de tota classe de comentaris, alguns d’ells pujats de to i fins i tot amb improperis dirigits cap els estaments més elevats. Els A1 es van convertir en el focus del malestar generalitzat.
De vegades alguns comentaris van ser esborrats amb la consegüent queixa per part dels afectats. Però la majoria, tot i ser molt pujats de to, es mantenien i eren visibles per atots aquells que hi accedien.
En lloc d’aplicar mesures contra les faltes de respecte, es va optar per inhabilitar la bústia. Així feia dies que mirava d’accedir-hi i m’era impossible. Al final s’ha optat per una solució salomònica: clausurar la bústia. Fins i tot ha desaparegut la icona d’accés.
No es pot saber si alguna vegada tornarà a funcionar i si ho fa, si caldrà prendre alguna mesura per a que no passi el que ha passat durant molt de temps, però la sensació que tinc és que s’ha censurat l’opinió dels treballadors de la casa. 

dimecres, 21 de maig del 2014

GOOGLE, TWITTER I INTERNET



A partit de ja, a tot aquell que demani a Google que sé li esborrin dades (pel que sembla no han de ser transcendentals), ho podrà fer.
Quin tipus de dades serien? Entenc que dades que han quedat desfasades o que siguin incorrectes. Per exemple. Imagineu-vos que en el passat heu estat socis d’una determinada societat o membres d’algun consell d’administració. Hi ha portals d’Internet que faciliten aquests tipus d’informació que, per un altre costat, perdura de forma indefinida a la xarxa. Entenc que si es sol·licita, Google t’ho haurà de treure.
Però hi ha un problema. Quin? La manera de fer-ho i de justificar-ho (bé, potser en lloc d’un n’hi ha dos)
No sé si us hi heu trobat alguna vegada, però sovint, donar-te de baixa d’algun servei sol ser una tasca pràcticament impossible de fer. Donar-te d’alta és relativament fàcil, ja que només cal anar al distribuïdor o fins i tot des del seu portal i fer-ho, però la baixa ja és molt més complicat, perquè en aquest cas, la web no facilita cap formulari ni cap número de telèfon per a poder-ho fer i sovint, si truques al servei d’atenció al client, et desvien a un altre telèfon on tampoc t’acaben solucionant res. Això si és que et responen...
En quan a Twitter, una de les xarxes socials més utilitzades, sembla ser que des del Ministeri de l’Interior, el mateix que va condecorar a la Verge del Amor, sé li volen posar límits. O dit d’una altra manera: restringir la llibertat d’expressió.
Tot ve com a conseqüència dels insults i amenaces que han aparegut recentment, sobre tot després de l’assassinat d’Isabel Carrasco, la Presidenta de la Diputació de Lleó.
Diuen els experts que l’actual legislació ja és suficient, però em temo que des del PP es donarà una volta més al cargol i es limitaran els continguts dels missatges.
Però què és el que realment li fa temor al nostre govern? Que tots aquells que no pensin com els del PP es puguin expressar lliurement enviant tot tipus de missatges que, en pocs minuts poden arribar a veure milers de persones.  
I és que si a alguna cosa tenen temor els populars és a l’ús de la paraula per part de la ciutadania. Ja sabeu que la paraula surt d’una idea i per a tenir idees cal pensar.
El govern de Rajoy voldria que acatéssim sense replicar tot allò que ens diuen i manen com si fóssim un ramat de borregos.
Sense dubte les xarxes socials que ens ofereix Internet són la nostra principal arma, però les hem de saber usar.    

dimarts, 14 de gener del 2014

RAJOY DÓNA MÉS MOSTRES DE SECTARISME INFORMATIU



Mariano Rajoy ha visitat a Obama a la Casa Blanca. Va anar a veure als americans amb la intenció d’emportar-se a la cartera cap a Espanya alguna inversió d’empresaris americans ara que ha fracassat l’Eurovegas a Madrid.
Com es natural, una vegada acabada la reunió, els mandataris van donar una roda de premsa conjunta, però ah! Com Rajoy no podia amagar-se darrere d’una pantalla de plasma per a evitar les preguntes incòmodes dels periodistes de les cadenes que no li són afins, la millor fórmula per a no haver-les de contestar va ser no deixar-los entrar a la sala on havia de comparèixer.
Sembla ser que, per raons d’espai només hi podien entrar 14 mitjans, l’entrada dels quals depenia del visitant o sigui de Mariano. Entre els que sí que van poder entrar es trobaven Radio Nacional de España, la COPE i Onda Cero i entre els que es van quedar al carrer, la Cadena SER, Catalunya Ràdio i RAC 1. Curiosament aquelles emissores que més podien comprometre al President amb les seves preguntes.
Així ho ha denunciat Pepa Bueno aquest matí. Ha començat dient que els mitjans de comunicació no havien de ser protagonistes de l’actualitat informativa, però que es veia en la necessitat de denunciar els fets. Només faltaria què a sobre haguéssim de callar!
Des del meu punt de vista és una mostra evident del sectarisme polític que practica el PP, un atac a la llibertat d’expressió i, també, una forma  de censura informativa cap a tots aquells ciutadans que volem conèixer la situació real del país, mol diferent sense dubte d’aquella que ens filtra el govern del PP.