Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris manipulació informativa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris manipulació informativa. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de juliol del 2018

ZASCA A TV3

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Programa Tot es mou d’ahir per la tarda. Ja sabeu, el d’Helena Garcia Melero, Francesc Sòria i Lluís Marquina. Entre els convidats hi havia el periodista Iu Forn i Alejandro López Fonta, un habitual de les tertúlies de TV3 que, com no acostumo a veure aquest programa així com la majoria dels debats que se fan a la Nostra, no tenia ni idea de qui era. Després m’he informat i he vist que se tracta d’un empresari unionista (o sigui espanyolista o antiindependentista)  
Parlàvem de l’apropament dels presos a Catalunya i d’altres temes relacionats amb la Capital i Cort amb la Verònica Fumeral i de la compareixença conjunta en una roda de premsa d’Òmniun, l’ANC i l’Associació Catalana de Drets Civils (familiars i amics dels presos polítics)
També de l’entrevista que li havia fet Carlos Alsina a Aznar a Onda Cero pel matí. Carlos Alsina té fama de ser un gran entrevistador (recordeu per exemple l’entrevista que li va fer fa un temps a Rajoy on se va parlar de les nacionalitats que tindrien i deixarien de tenir els catalans i que va acabar amb aquella famosos pregunta de Rajoy: ¿Y la Europea?),
L’entrevista anava sobre la situació actual de RTVE i de sobte va Alsina i l’etziba a Aznar que ell havia col·locat al front de l’ens públic un diputat del PP. Aznar diu no recordar-se’n i Alsina insisteix. Aznar segueix sense recordar-se’n i llavors Alsina li fa memòria:

-Vostè va col·locar un diputat al capdavant de TVE. Era diputat del PP i el va nomenar director de TVE: Fernando López Amor...

La resposta d’Aznar és d’aquelles que no pot deixar indiferent ningú:

-Ah, sí... Bé... Jo no dic que Televisió Espanyola fos neutral... (I acaba balbucejant unes incomprensibles paraules)   

Al seu anàlisi, Iu Forn va parlar de fer el ridícul espantós, referint-se a les paraules d’Aznar, mentre que un altre contertulià va parlar qualificar la seva resposta de cínica.
Fins que va intervenir Alejandro López Fonta:

-No hi ha cap televisió pública que sigui neutral... Un zasca en tots els morros de l’Helena Garcia Melero i companyia.
La presentadora va voler-ho arreglar:

-Nosaltres intentem ser neutrals...

Una cosa és voler i un altra molt diferent és poder o saber. I un clar exemple el tenim a TVE. Una gran part dels professionals de la casa estan en total disconformitat amb el que els hi mana la direcció, però han de creure i per això, sovint, no signen les seves pròpies cròniques.
Fins i tot aniria una mica més lluny. No hi ha cap televisió ni pública ni privada, ni cap ràdio, ni cap mitjà de comunicació que sigui neutral. Ningú! Ni tan sols jo... Hi no és la primera vegada que ho dic, ni segurament l’última que ho diré.
Els mitjans púbics estan al servei del govern, ja sigui del país, de la comunitat autònoma o de l’ajuntament... Han estat casos flagrants de manipulació la Radiotelevisió Valenciana, Tele Madrid o TVE. TVE només se salva durant l’època de Zapatero, tal i com van reconèixer els propis contertulians durant el debat.
TV3 i Catalunya Ràdio tampoc són l’excepció. Tot i la importància que pugui tenir el procés i les conseqüències que s’han derivat del mateix, s’ha de reconèixer la seva manca de neutralitat o el que és el mateix, la seva parcialitat a l’hora de parlar d’aquests temes.   
I és que ja sé sap, la informació és poder. Tot i que sovint encara sigui més poder la desinformació.


PER SI VOLEU VEURE LA PART DEL PROGRAMA 'TOT ES MOU': 


dissabte, 14 d’octubre del 2017

OPINIÓ, INFORMACIÓ I MANIPULACIÓ

Fa unes setmanes, Emili Fonollosa, director de Vinaròs News, m’enviava un missatge al·lucinant sobre el que li havia passat. Un lector havia demanar una rectificació a Manuel Milián Mestre, expolític i tertulià habitual en diversos mitjans, per un article publicat al mitjà que dirigeix. Si va compartir amb mi aquesta informació era perquè no se’n podia avenir de la petició.
Com sé li pot demanar a un articulista que canviï d'opinió? (Tot i que de vegades hi ha mitjans que els censuren directament)
Un article d’opinió reflecteix la forma de pensar de qui l’escriu sobre un determinat tema, normalment d’actualitat. No cal que sigui política, pot ser literària, científica, cultural o ves a saber què...
Quan un escriu un article d’opinió, entenc que no té la més mínima intenció de manipular la realitat. Simplement expressa la seva manera d’entendre aquesta realitat, tot i que no pugui agradar a molts dels seus hipotètics lectors. Jo mateix, que en aquest tema no deixo de ser un simple aficionat, ho dic sovint: No pretenc en cap moment que tothom estigui d’acord amb el què escric, només vull crear opinió.
Quan llegeixes un diari te trobes amb diversos articles d’opinió i quasi sempre signants pels mateixos, ja siguin periodistes, polítics, historiadors o científics. Cadascun d’ells té la seva línia, la seva concepció d’entendre les coses i no cal que siguin rigorosos en els temes que toquen, tot i que de vegades pugui haver gent que els hi retregui aquest particular.
Si ens parem a pensar un moment, quan algú discrepa de l’opinió d’un altre, què està fent? Senzillament expressar la seva opinió. Tan respectable com la de qui la publica però que a la vegada també pot estar equivocat en la seva concepció. La realitat pot tenir tants punts de vista com persones sé l’estiguin mirant i de ben segur que si tothom opinés sobre el tema, ens en donaríem de la diversitat d’opinions existents.
En canvi la informació és molt diferent. De fet només n’hi passa un i per tant, de la persona que n’escriu o del mitjà que el publicar s’ha d’esperar rigor i objectivitat. De no existir rigor i objectivitat, llavors, si que estem davant d’una manipulació informativa. Per tant, només pot manipular qui informa de forma esbiaixada i parcial d’un determinat fet.
Aquells que expressen la seva opinió des d’un mitjà informatiu tenen, al meu entendre, una capacitat limitada d’influència sobre la resta. Al menys de que es tracti d’una d’aquests influencers de moda que tenen centenes de milers de seguidors a les xarxes socials (no és el meu cas tot i que ja m'agradaria)
En canvi un determinat mitjà, ja sigui televisió, ràdio o premsa, si que té la capacitat de poder manipular a la seva conveniència la realitat per a presentar-la tal i com sé li exigeix per part de qui el controla.
I qui controla un mitjà informatiu? Principalment els polítics. Fixeu-vos que tots els governs volen tenir les seves pròpies televisions públiques. Un exemple el tenim amb Jordi Pujol que va voler una televisió pública (cal dir que és TV3?) així va arribar a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Però també els mitjans privats estan subjectes a la manipulació. Els seus propietaris, normalment grans empreses del sector de la comunicació, però també entitats financeres i d’altres, han de vetllà pels seus interessos econòmics i, per tant, la seva línia informativa girarà al voltant de les idees polítiques i econòmiques de qui controli aquell determinat mitjà. 

diumenge, 11 de juny del 2017

QUI PAGA MANA... I ELS MITJANS INFORMATIUS A CREURE!

El poder té la paella pel mànec... I s’ho fa valer... Per això té el poder!
I el control... El control sobre els mitjans informatius. És difícil, molt difícil ser independent als temps que correm. Si ets independent i parles de coses que no li agraden al poder, el més normal és que acabis marginat i buscant-te la vida... I així és molt difícil sobreviure. Això mateix li va passar a l'espai Carne Cruda que emitia la Cadena Ser i que va ser surimit de la programació. Ara se pot simptonitzar des de eldiario.es
Estic convençut que no hi ha ningú que sigui independent al 100%. Ni jo... Tots tenim una ideologia, unes afinitats, uns amics, una família... I, evidentment, de vegades passen coses en aquests entorns i que de no ser així, n’acabaríem parlant... Però com ens toca de massa prop, millor que siguin uns altres qui ho faci’n. Així de clar.
Els diferents governs, ja siguin l’Estat, la Generalitat o qualsevol ajuntament sols subvencionar els mitjans de comunicació que es poden fer ressò de les notícies que generen per a tenir-los com aliats. Val més així... De vegades aquestes subvencions no són tals, sinó que són pagaments en concepte de propaganda institucional o per cobrir un esdeveniment concret. L’important és el els calerons arribin allà on han d’arribar i els mitjà informatiu es pugui mantenir per a seguir informant sobre els que els interessa i de la manera que els interessa fer-ho.
En alguns casos aquesta situació encara sé fa molt més evident. Penseu per exemple en les televisions públiques (TVE, TV3, TeleMadrid, Canal 9 –quan existia-, etc.) que, pel fet de ser públiques, depenen totalment de l’administració corresponent. Per molt independents hi rigoroses que aparenten ser, sempre estaran sotmeses a la censura o manipulació que els imposen els seus dirigents. Si fa unes setmanes veiéreu el reportatge de la Sexta sobre l’accident del Metro de València de l’any 2006 ho vàreu poder comprovar. La direcció de Canal 9 va ordenar el com i el quan s’havia de donar la notícia (no té la mateixa rellevància la notícia amb la que s’obre un telenotícies que aquella de la que se’n parla al minut 20) davant la passivitat dels seus professionals. Quan Canal 9 va haver de tancar per la mala gestió que havia fet el Govern valencià (per a variar), alguns d’aquells professionals van demanar perdó a les famílies de les víctimes pel seu comportament: acatar i callar.  
A la nostra potser no és tan evident, però l’oposició denuncia constantment la parcialitat que té a l’hora de tractar determinats temes. Cal concretar més o sé sobreentén a quins temes me refereixo ?
Els mitjans de comunicació territorials tampoc estan exempts de cert control per part, en aquest cas, dels ajuntaments. M’explicava l’altre dia un contertulià habitual que als debats que s’emeten pels dos canals de televisió que tenim (Canal 21 Terres de l’Ebre i Canal Terres de l’Ebre), no tracten mai temes locals per temor de molestar a algun ajuntament que, com he dit més amunt, els hi paga amb publicitat, ja sigui de les festes majors, de les fires, de les jornades gastronòmiques o de qualsevol altre esdeveniment que puguin organitzar.
Recordo que a principis de segle, quan la gent de els Terres de l’Ebre estava revoltada contra els governs d’Espanya i Catalunya que havien aprovat el PHN, una publicació crítica com és el Triangle es queixava constantment sobre la nul·la publicitat institucional que contractava el Govern de Pujol. Sobrevivien de la publicitat de la Diputació de Barcelona, en aquells temps a mans del PSC i d’algun ajuntament.
Mentre, la nostra, mirava silenciar-nos tot el que podia. Manifestacions massives a penes tenien repercussió, en cavi, a les protestes veïnals o qualsevol altre tipus de reivindicació amb molts menys participació sé li solia donar molt més protagonisme informatiu. Era del tot evident que el nostre Govern tenia uns altres interesses i estaven totalment aliens al que passava al nostre territori.  

divendres, 26 de maig del 2017

VERITATS DE MENTIDA

No sóc de mirar programes informatius al menys que el tema m’interessi molt. Però dimarts a la nit vaig seguir amb atenció el programa que va emetre TV3 sota el títol de Veritats de Mentida. Cal dir però, que havia vist els espots publicitaris sobre el programa i, a priori, m’agradava el tema que s’anava a tractar i debatre, ja que com sabeu, l’opinió i la informació són dos camps que m’apassionen.
Tot i que sempre s’ha fet ús de les mentides per amagar les realitats, a l’era de les comunicacions i, sobre tot, amb l’arribada de les noves tecnologies que han permès comunicacions fàcils, ràpides, senzilles i barates, les desinformacions, les mentides i les mitges veritats han proliferat fins al punt que sovint es donen com a veritats sense ser-ho evidentment. És una manera de manipular l’opinió pública, però sobre tot als ciutadans més receptius, que els hi ha... Para aquestes mentides s’ha inventat una nova paraula que, no es trigarà gaire serà assumida pels principals diccionaris, ja que el seu ús s’està generalitzant cada vegada més: postveritat. Tal com es va poder veure al programa de TV3, els diputats del Parlament de Catalunya ne fan ús sovint per a desqualificar alguns dels arguments dels seus adversaris polítics.
Però, quins són els grups més receptius? TV3 ho va deixar molt clar: Els que estan més polaritzats. Es a dir, d’un grup de gent, els que tindrien unes idees més radicals. I si n’hi així ho acabeu d’entendre, es va donar un exemple: A Catalunya serien, per un costat els que són més favorables a la independència i per l’altre els més detractors al procés. I si us hi pareu a pensar un moment és lògic que així sigui.

De vegades els missatges poden tenir l’aparença d’innocents, però poden incloure una gran voluntat de fer mal ja sigui a una determinada persona o a un grup concret.
Es van posar sobre la taula alguns exemples molt concrets. Es va parlar per exemple de l’acusació que es va fer a l’Iraq de Sadam Hussein sobre la tinença d’armes de destrucció massiva, la qual cosa no era veritat, però va servir d’excusa per a envair l’estat asiàtic, pel simple fet que els molestava el seu president o les informacions que va donar el govern d’Aznar sobre els atemptats de Madrid de l’11 de març de 2004 perquè intuïen la incidència que podia tenir a les eleccions que s’havien de fer dos dies després. I encara un de més recent. El dia que s’havia de fer el debat entre els candidats a la presidència francesa Macron i Le Pen, va començar a circular un missatge sobre que Macron tenia un compte irregular a Suïssa. Aquesta falsa notícia va sortir durant el debat i, evidentment, el ja President de França va anunciar que es querellaria contra Le Pen. Quan a posteriori es va rastrejar, es va esbrinar que l’origen del missatge era als Estats Units d’algú proper a l’extrema dreta i que, casualment, havia penetrat a França a les 9 de la nit, l’hora prevista per a començar el debat. I ara la gran pregunta: Si a les 9 de la nit arribava a França i Le Pen no tenia cap telèfon mòbil ni cap forma de comunicar-se amb ningú, com ho sabia? La resposta a la pregunta sembla del tot evident: Perquè l’havia divulgat el mateix Front Nacional amb la intenció de restar votats a Macron.

Durant el programa també es va donar un consell: Què els usuaris (ho som quasi tots), quan ens arribi un missatge, abans de reenviar-lo, ho meditéssim durant uns instants. Potser alguns no els enviaríem i evitaríem així la propagació de postveritats.
Però he de reconèixer que això és molt difícil i que sempre, en un moment donat, ens poden colar-ne algun. Recordo per exemple que el novembre de l’any passat, de sobte una entrada que havia fet tot just dos anys al meu blog sobre una compra massiva i a preus de saldo de centenars d’habitatges per part de Montoro e Hijos, SL, una empresa que es va vincular a l’actual Ministre d’Hisenda. Tot i que ell mateix ho havia desmentit als pocs mesos d’haver sortit la notícia, aquesta va tornar a aparèixer dos anys més tard sense una explicació convincent. He de reconèixer que quan la vaig compartir la vaig donar com a bona, ja que procedia d’un mitjà de comunicació (que va demanar disculpes) Què aquestes coses me passin a mi que no deixo de ser un simple bloguer, pot passar, però és que de vegades els mateixos mitjans les donen com a bones. La darrera, la baixa de militància de Rodríguez Ibarra després de la victòria de Pedro Sánchez.

Així és que ull i que no us donin gat per llebre... I sobre tot, no us cregueu tot els que us arriba. Si només compartir acudits i fets graciosos, segur que no causareu mal a ningú.

Si algú es va perdre el programa i el vol veure, podeu cliclar sobre l’enllaç:       






dijous, 11 de desembre del 2014

AMB EL PSOE NO PASSAVA

Sovint, sobre tot els joves amb pensament d’esquerres, tendeixen a equiparar el PSOE amb el PP. Segons ells apliquen les mateixes polítiques i no hi ha diferències.
Darrerament hem tingut un cas que evidencia les enormes diferències que hi ha entre uns i altres. Es tracta, segur que us heu assabentat de la polèmica de les paraules que li va dir el director del canal 24 Horas de TVE Sergio Martín a Pablo Iglesias en el decurs d’una entrevista que li va fer l’altre dia al programa que ell mateix presenta la Noche en 24 horas:

- "Hemos visto a Pablo Iglesias defender la salida de los presos de ETA de las cárceles, esta semana está usted de enhorabuena entonces".

Evidentment Pablo Iglesias es va mostrar molest i li va respondre:

-"No es un problema de enhorabuena, que nadie juege con el dolor de las víctimas para hablar de un tema".

Ràpidament, les seccions sindicals de la UGT i de CC.OO., així com el Consell d’Informatius del l’ens públic van demanar la dimissió de Martín o, en el seu cas, la destitució per part de la direcció de TVE.
El Consell d’Informatius va adreçar a la direcció un dur comunicat on entre d’altres coses deia:

- "Por comprometer la credibilidad e independencia de los Servicios Informativos de TVE".

Evidentment, la direcció de TVE escollits pel PP i, per tant, lacais d’aquest partit, ha rebutjat destituir-lo.
Vaig voler documentar-me sobre qui era Sergio Martín. Em pensava que era un de tants que havia treballat a Tele Madrid (una de les cadenes públiques on més manipulació informativa hi ha), però per la meva sorpresa, aquest personatge ha treballat tota la seva vida a TVE i fa uns anys, fins i tot va rebre un premi d’àmbit nacional al periodista jove que més havia destacat en la seva tasca.
Evidentment, un no pot deixar de recordar un altre cas que també va passar a TVE durant l’època d’Aznar. Segur que ho recordareu. Llavors el director d’informatius era Alfredo Urdaci i, el seguiment de la vaga general del 20 de juny de 2012 per part de la radio i televisió públiques va ser escàs. De fet, a primera hora del matí, fins i tot es va arribar a afirmar que no hi havia vaga.
Aquest fet va portar al sindicat CC.OO. a presentar una denúncia davant els tribunals que, finalment, van fallar a favor de la central sindical. Entre d’altres coses van ordenar a TVE llegir un comunicat que va llegir, a desgana, el propi Urdaci.
¿Per què serà que durant les èpoques de governs socialistes les programes de TVE –sobre tot els informatius- guanyen audiència i la perden durant els governs del PP?
¿Per què serà que durant les èpoques de governs socialistes molts dels seus programes –també els informatius- guanyen premis i durant eles governs del PP, no?
Per a ser fidel a la veritat, recordo un cas que es va produir durant els primers anys de govern de Felipe González. Durant la transició, un dels programes més vistos era la Clave que dirigia José Luís Balbín, sobre tot, el debat que hi havia al finalitzar la pel·lícula sempre relacionada amb el tema que es tractava.
El govern socialista, ja sigui per que no es tractés el tema de l’entrada a l’OTAN (tal i com afirma Balbín), ja sigui per la pèrdua d’audiència com va al·legar la direcció de TVE, va fer clausurar el programa.