Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris masclisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris masclisme. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de març del 2018

A PROPÒSIT D’UNA DESAFORTUNADA CONVERSA

D'Eneko.

De menut, quan el capella de torn a l’escola ens impartia l’assignatura de Religió, ens deia que el contraban només era pecat si t’enxampaven.
La setmana passada se va filtrar a la premsa una conversa privada entre dos polítics del territori. Un ocupava un alt càrrec dintre de la Generalitat i també del seu partit. L’altre era l’alcalde d’una ciutat. Tot i la recent filtració, pel que sembla, la conversa va tenir lloc el passat estiu. Els dos polítics estaven parlant del repartiment de carteres una vegada passades les eleccions.
Com que suposo, amic lector, que ja saps sobre qui i sobre què estic parlant, no reproduiré ni que sigui una part del contingut d’aquella conversa, només diré que un dels dos va deixar anar frases masclistes, mentre que l’altre li reia la gràcia.
I a partir de la filtració, la controvèrsia. Mentre uns els defenses emparant-se en que se tractava d’una conversa privada entre dos amics, altres ho veien com el que és: una conversa masclista. I no només això, sinó de desconsideració a una rival política del partit amb el que havia pactat el que militen tots dos.
Quina de les dues parts té raó? Jo me posiciono clarament al costat dels que pensen que haurien de dimitir tots dos. No només un, sinó els dos, ja que l’altre en cap moment li va retreure el que estava dient.
Una de les frases (amb les variants que vulgueu) que més he escoltat a part de que se tractava d’una conversa privada és: Qui no ha dit mai frases semblants? La resposta és contundent: Tothom!
Però hi ha molta diferència entre els enxampats i tothom. Els enxampats són polítics amb actiu que representen milers de ciutadans, mentre que una majoria dels tothom som ciutadans del carrer que no estem en política i només ens representem a nosaltres mateixos.
Els enxampats, segurament, quan participen en un acte públic defensaran aferrissadament la vàlua de la dona a la societat. Per tant, si en privat penses una cosa i en públic dius tot el contrari, el comportament té una nom: hipocresia!
Per tant, i tal com he començat l’escrit, la línia que separa el que és estrictament una conversa privada entre dos amics i l’enrenou que se produeix quan un mitjà de comunicació la filtra, és la difusió o el que és el mateix: quan els enxampen.
Acabaré amb un fet comparable. Fa uns anys, se va filtrà una conversa entre el totpoderós President de la Diputació de València Alfonso Rus i els seu amic i soci Marcos Benavent. En un moment de la filtració se pot escoltar com Rus està comptant diners: mil, dos mil, tres mil... onze mil i dotze mil... Dos milions de ‘peles’...
Segurament molts dels que ara esteu defensant l’honorabilitat dels dos polítics ebrencs, llavors vau posar el crit al cel davant del que era una mostra més de la corrupció existent al País Valencià (amb el permís de Paco Camps)
Per ami són dos casos similars igual de repugnants i igual de reprotxables.

divendres, 2 de febrer del 2018

FLOREROS

De Eneko.
Una vegada li vaig escoltar dir a la dona d’un polític que si el seu marit fos alcalde ella no seria una dona florero...
I és que sovint les dones de determinats polítics, sobre tot aquells que ocupen càrrecs importants dintre del seu àmbit han estat això: dones florero, ja que han acompanyat al seu marit als llocs més inversemblants. Podria explicar alguns exemples, però com deia aquell: avui no toca...
Però no són les úniques. De dones florero, desgraciadament n’hi ha moltes més. La societat masclista en la que ens hem criat i educat ha n’ha creat moltes: des de les hostesses de les proves esportives, a les que surten per televisió passant per fires, congressos, etc.
Tot i que se’m fa difícil assimilar una prova esportiva sense hostesses, m’hi hauré d’anar acostumant. Primer van ser eliminades del ciclisme i els darrers dies s’ha anunciat que també ho seran de la Fórmula 1. Qui de moment es resideix a fer-ho és el motociclisme de velocitat. Veure’m que passa al final...
En aquests casos crec que la igualtat de gèneres no solucionaria res. Igual una hostessa com un hoste (que segurament seria la variant masculina) en una gran majoria de les vegades quan perden la seva dignitat passen a convertir-se en objectes purament decoratius.
Però a les darreres hores ha aparegut una nova accepció per a la paraula florero: la que sé li pretenia donar a Puigdemont.
Després de la suspensió del ple del Parlament el passat dia 30, va quedar en evidència que hi ha grans diferències entre els dos principals partits de l’independentisme. Mentre els postconvergents segueixen aferrats a la idea que Puigdemont ha de ser investit president, els d’ERC per la seva banda (i no sense una gran resignació) accepten la derrota que els ha infringit l’Estat espanyol (que seria la suma de govern, Senat, Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Policia Nacional, Guardia Civil, etc., etc.) i miren el futur amb la realitat dels fets que no de les idees.
Sé li volia donar a Puigdemont la condició de president honorífic, es a dir, una figura que a la pràctica no serveis per a res. O sigui com una mena de Borbó al front de una república (és que regne no sona tan bé) bananera.
Normalment el paper que tenen els presidents florero/honorífic sol ser el de moderadors en el cas d’un conflicte intern. Però això no passa quasi mai.
Hi havia un senyor a Tortosa que afirmava que ell a casa prenia sempre les decisions importants, però era la seva dona qui li deia quines eren importants i quines no.   

Potser no ho sabia, però també era un florero