Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nacionalismes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nacionalismes. Mostrar tots els missatges

dilluns, 9 d’octubre del 2017

ODIOSES COMPARACIONS

Amposta, carrer Fortuny.
El passat dissabte hi van haver concentracions de gent vestida de blanc a ciutats com Madrid i Barcelona per a demanar diàleg entre els governs d’Espanya i Catalunya... No van ser massa nombroses, però  al menys hi havia bona voluntat.
I diumenge Barcelona es va omplir de banderes rojigualdas com mai abans havia passat. Bé potser abans, abans sí... Però ja fa molts i molts anys i dubte que en fossin tantes (de persones i de banderes) Tot i que havia alguna senyera, la realitat és que no gaires i alguns eren reversibles: senyeres per un costat i estanqueres (així les anomenava l’amic Antoni Fabregat perquè deia que estaven a tots els estancs) per l’altre.
Tot i l’èxit de la convocatòria, cal dir que molts dels assistents van ser vinguts de fora (com per exemple de Madrid) A part d’això estava massa organitzada i per tant postissa. Què vull dir amb això? Què si és veritat algunes de les fotos que van circular ahir per les xarxes socials, quan els manifestants arribaven se’ls hi donava un cartell del suposat poble d’on procedien, però se’ls hi va veure el llautó quan a una d’aquestes pancartes hi posava la Xènia... Conec alguna Xènia, però no cap poble que es digui així...
Aquesta manifestació va donar novament ales al sobiranisme català que feia uns dies que anava una mica tocat. Primer per la fugida de les primeres empreses catalanes que establien la seva seu social fora de Catalunya i més tard per les paraules de Mas i altres líders del PDeCAT  com Santi Vila i Marta Pascal deien que potser ara no és l’hora de proclamar la independència de Catalunya... Què millor deixar-la per a més endavant. Semblava que el suflé abaixés una mica.
Però com dia la manifestació de signe nacionalista espanyol els hi va tornar a donar ales i ràpidament van fer ús d’imatges per a demostrar que l’11 de setembre convocats per l’ANC i Òmnium n’hi havia molta més gent...
No cal fer ús de cap imatge per a evidenciar allò que és evident. I dono gràcies a qui correspongui que sigui així. La veritat és que tanta bandera rojigualda fa temor. I més encara quan es va saber que entre els manifestants hi havia membres de l’extrema dreta i que, com deia Marçal Sintes avui al Periódico, tot i que se’ls hi va dir que dissimulessin, que no portessin la bandera amb l’aguilot, se’ls podia distingir perfectament entre la multitud.
Tal com deia ahir en un comentari l’amic Mascarat (Toni Manel Muñoz) la veritat és que ens ho posen molt fàcil, fins i tot als que com jo mostrem certa equidistància entre els uns i els altres... Però anem a veure: Equidistància sobre qui? Evidentment no sobre els que se van manifestar ahir, sinó amb els que es van manifestar dissabte. Amb els d’ahir ben lluny i si pot ser ben protegits pel que pugui arribar a passar.
No sé si en públic, però en privat ho he dit moltes vegades, si hagués de fer costat a algú, me posaria de part dels independentistes. Molt abans que dels blancs i infinitament i més d’aquells que emanen nacionalisme espanyol pels quatre costats.
I de veritat, no ho entenc. No entenc el paper que està jugant el PSOE i el PSC (cada vegada més sucursal de Madrid) Tot i que no van secundar la convocatòria d’ahir, donar carta blanca per a poder-hi anar me preocupa. Me preocupa veure gent com Josep Borrell (sense cap mena de dubte una de les ments més privilegiades d’aquest país) anar colze amb colze de Celestino Corbacho (tot i que ja sabia que representava la rama més espanyolista del  PSC, no me pensava que estigués tan ancorat cap a la dreta)
Per com està la situació, a Pedro Sánchez i companyia se’ls veu més preocupats per conservar la unitat d’Espanya  que no la de marcar distàncies amb Rajoy i els seus que, a part de representar l’espanyolisme més ranci, també representen la corrupció més arrelada.  
A Podro Sánchez (amb qui havia dipositat gran part de les meves esperances a l’hora de transformar Espanya) li pot passar una cosa: que quan de veritat sigui l’hora de marcar distàncies amb Rajoy, ningú se’l cregui. Un dia el van fer fora els barons més espanyolistes i casposos del partit i al proper capítol el faran fora les militants més progressistes que ens mirem amb preocupació l’actual situació.

Per cert, encara no he sentit a Pedro Sánchez manar fer callar a Felipe González i Alfonso Guerra. I si no ho fa, no serà que ell també pensa com ells? 




divendres, 17 d’octubre del 2014

EL TITULAR DEL DIA 17-10-2014: GONZÁLEZ I GUERRA COMPAREN NACIONALISME I TOTALITARISME

Ja sabeu que sempre us dic que tot se pot comparar, fins i tot coses tan diferents com un ou i una castanya, que tal i com diu la dita, no es semblen en res. Quan dius: Això no es pot comparar, de fet, ja ho estàs comparant.
Bé, després d’aquest preàmbul, caldria preguntar que significa per a Felipe González i Alfonso Guerra els conceptes de nacionalisme i el de totalitarisme.
Tenia entès que els qui un dia van comandar la nau del PSOE, però també del govern d’Espanya, s’havien distanciat feia temps, però sembla ser que davant l’amenaça del separatisme català han tornat a unir les forces per a combatre’l.
Recordeu l’anunci aquell de l’IKEA que deia: La República independiente de mi casa? El mateix passa amb els nacionalismes, n’hi ha tants com es vulgui.
La Constitució Espanyola accepta el terme nacionalitats que és una paraula derivada de nació. Però aquest concepte no impedeix que els habitants d’una determinada nacionalitat puguin ser nacionalistes. De fer s’ha usat sovint l’apel·latiu de nacionalista a l’hora de parlar, per exemple, de CiU.  
Però també a l’hora de citar Espanya es solen emprar els termes de pàtria o nació. Quantes vegades em escoltat la nació espanyola?
Des del meu punt de vista, un fervent defensor de la unitat pàtria, és un nacionalista espanyol, amb tots els pros i contres que això comporta.
Quina diferència hi ha a l’hora de defensar la nació espanyola per part d’un adepte o la catalana, per aquells que es senten catalans? O és què te que veure amb la mida dels estats?
Tal i com em faig vell, cada vegada tinc més clar que la meva nació és l’Ebrenca. Sabeu que per mi inclouria els territoris limítrofes de València i l’Aragó, però igual els seus habitants no tenen els mateixos sentiments.
Ens hauríem de plantejar un dia independitzar-nos de Catalunya.