Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris narració. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris narració. Mostrar tots els missatges

diumenge, 24 de juny del 2018

QUAN NO TENÍEM MÒBIL... UN SAC DE PATATES


Ni mòbil, ni cotxe i fins i tot ni bicicleta... I la gent anava a peu i no passava res... Feien exercici i a l’arribar a casa a l’hora de dinar o sopar, més gana...

Bé, la historieta que avui us explicaré no sé si va arribar a passar. A diferència de la majoria de coses que us explico que són vivències o fets que m’han explicat els meus progenitors o persones estretament vinculades a mi, que van passar realment, d’aquesta no tinc el convenciment de que fos així. Però igual dona...

Un senyor de Masdenverge va anar a comprar patates a Amposta. Hi va anar a peu, ja que pràcticament era l’únic mitjà de transport d’aquella època. Per aquells que no coneguin massa el territori us diré que de casa seva al magatzem on havia d’anar a comprar les patates hi ha aproximadament 5 quilòmetres.
Tot i que el senyor no té nom, trobo que li podríem posar un per a comoditat. Sempre és millor dirigir-se a un pel nom que no per aquella persona o aquell senyor. Què us sembla Ramon? Tinc un cosí a Masdenverge que es diu així.


Era juny, un mes on se solen collir les patates i, per tant, se’n troben de novelles amb facilitat.
Ramon se dirigia cap al magatzem de Ventura, a la plaça del Mercat, al costat d’on va estar el Banc de Madrid a la dècada dels 70.

-Bon dia!

-Bon dia, vostè dirà...

-Venia a comprar una arrova de patates...

-De quina classe les voldrà?

-Les té kennebec?

-Sí, per suposat...

-Les voldria novelles, si pot ser...

-I tant què pot ser! Ahir per la tarda me les va portar el pagès de l’hort... Voldrà un sac?
-No cal, gràcies, ja ne porto un...

Ventura posa el sac damunt la bàscula i li va tirant patates fins arribar als 10,4 quilos (què és l’equivalent a l’arrova)


-Va bé així...?

-Sí, sí... Que vaig a peu i he d’arribar a Masdenverge a hora de dinar...

Ramon surt del magatzem de Ventura amb el sac carregat al coll i satisfet per la compra. Segur que en arribar a casa a la seva dona també li complaurà.

-Trobo que pesen poc aquestes patates... Si no ho hagués vist, pensaria que me’n ha posat de menys... A veure si Ventura té la bàscula trucada...

Comença a caminar i quan ja estava pujant la costa de Santa Fe (la carretera que passa pel costat del polígon de les Tosses), diu per a si mateix:

-Al final me sembla que Ventura s’ha portat bé... Si que està l’arrova i potser m’ha fet una mica de pesada i tot...

Amb aquells sol que queia i la calor que li produïa el sac al coll, les gotes de suor li rajaven per tota la cara. Quan i com podia, amb la ma esquerra que era la que tenia més lliure agafava el mocador de la butxaca i se’l fregava per tota la cara. Abans d’arribar a Masdenverge el mocador ja estava amarat de suor... 

-Renoi, com pesa aquest sac de patates... I jo que me pensava que Ventura m’havia enganyat...

Només arribar a casa, Ramon deixa anar el sac de patates al terra mentre exclama:

-Una arrova? Me penso que al final me n’ha posat dues!!

diumenge, 9 d’abril del 2017

EL LLISSAL DE L’EBRE

Allà per la dècada dels anys 50 una parella de joves de Vinaròs que s’acabaven de casar, van decidir passar la lluna de mel a Tortosa...
En el moment en el que el tren creuava l’Ebre, la parella s’aixeca dels seus seients i treuen el cap per la finestra per poder contemplar millor el riu. Amb els braços per fora, el nuvi, amb la ma dreta, agafa la ma esquerra de la núvia i instintivament la comença a acariciar... En trobar l’anell, s’hi recrea uns instants fins que llisca del dit d’ella i cau al riu, mentre segueixen la seva trajectòria amb la mirada.

Contrariats per l’incident, baixen a l’estació de Tortosa carregats amb les maletes i es dirigeixen cap el carrer Cervantes, passen per davant del convent de les Serventes de Jesús de la Caritat, el Banc d’Espanya, la casa Brunet i s’endinsen pel carrer Sant Blai. Arriben a la plaça de l’Àngel i, una vegada allí veuen el que serà el seu allotjament durant un parell de nits: l’Hotel Siboni.
Després d’instal·lar-se a l’habitació, en arribar l’hora de sopar, baixen al menjador.
Allí, un cambrer perfectament uniformat s’apropa a la parella de recent casats i després de les salutacions, els hi ofereix la carta on hi ha una gran varietat de plats, a quin d’ells més exquisit... Més apetitós...


-Els senyor me permeten un suggeriment?

-Per suposat...

-Fora de la carta tenim llissal acabat de pescar aquesta mateixa tarda al riu... El fem a la brasa i el servim amb una torrada de pa amb allioli i una mica d’escalivada.  

El nuvi s’acaba decidint pel llissal...

A l’hora de menjar-se’l, agafa la forquilla i el ganivet i quan es disposa a separar la carn de l’espina se’n adona que al seu interior hi ha...

...

Què troba el marit dintre del llissal? Si has pensat que l’anell de la muller que va caure a l’Ebre mentre el tren passava pel pont, ERROR!!
...


Dintre de llissal hi va trobar les BURNADES!!


Molt més lògic, no trobeu?

diumenge, 26 d’octubre del 2014

CANVI D’HORA


Tic, tic, tic, toc... Miro el despertador, encara la 1:35, no puc agafar el son. Tic, toc, tic, toc... El torno a mirar: 1:52... No hi ha manera. Tic, toc, tic, toc... les 2:15. Finalment sembla que m’he endormiscat una mica... Tic, toc, tic, toc... Les 2:31. Encara falta quasi mitja hora... Tic, toc, tic, toc... les 2:48. Al menys fessin alguna cosa al despertador igual com quan espers que es faci la mitja nit del 31 de desembre i esperes les campanades... No sé, algun especial, potser alguna repetició, alguna cosa, la que sigui... Ja potser no val la pena intentar-ho... Tic, toc, tic, toc... Les 2:53... Ja falta poc... Dono voltes pel llit, nerviós, emocionat? No emocionat no... No és la primera vegada... Tic, toc, tic, toc... Les 2:28. M’assec sobre el llit i agafo el despertador amb les dues mans... Sí, ja sé que avui en dia quasi ningú té despertador i tothom usa el mòbil, però sóc un clàssic que voleu... Veig com els segons avancen lentament: 36... 37... 38... Les 2:59:39... Quan arriba a 50 començo una espècie de compte enrere, com aquell que està segut a l’Apollo 11 preparat per a enlairar-se cap a la Lluna: 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1, 0... Cero!!! Les 3 del matí!!
El moment que tots els mitjans de comunicació del dia m’han estat anunciat. Els diaris, les televisions, les ràdios... Fins i tot divendres vaig rebre un correu d’un sindicat que no era el meu recordant-me que passaria i anunciant-me les dates dels futurs esdeveniments: Ha arribat el canvi d’hora.
Primer endarrereixo el despertador que, des de fa una estona tinc a les mans... Després me’n vaig i canvio el del menjador... A la cuina hi tinc encara més feina... El del microones, el del forn... Haurà passat ja un minut o encara he de posar les 2:00... No ho sé... Torno a estar nerviós... Després canvio el de l’estudi... Ara potser sí, ja toca posar les 2:01... I l’ordinador... I el mòbil... No, aquests com són intel·ligents canvien tot sols... I com sap el programador quins dies han de canviar d’hora? Tot un misteri... A sí, els de canell. Ara toca canviar l’hora als rellotges de canell... Les 2:02... A veure, en queda algun més... El que tinc al calaix... No podré complir... Un anys més no podré fer-ho, no em donarà temps... A veure, aquest no cal... Total fa 3 o 4 anys que no me’l poso... Igual no té ni pila i si veig que no en té, dilluns tindré que anar a una rellotgeria a que me’n posen una. Per cert, des de que va tancar Ramon no sé on anar... A la de Salvador... Els darrers me’ls vaig comprar a Ulldecona, a la rellotgeria Brunet...
Bé, ja està. No me’n recordo de cap més. Segur que mons pares li faran canviar a mon fill quan demà vagi a dinar... Les 2:05. Torno al llit. Com demà és diumenge em faig el propòsit de no mirar més l’hora. Encara així miro de reüll el despertador... Les 2:05... Ni un minut ha passat... Em proposo dormir...

Torno a mira l’hora. Al carrer encara és fosc... Les 7:30... Ara no sé quina hora era ahir quan el despertador marcava les 7:30... Les 8.30?, les 6:30? Quin embolic... Així que vegi el primer raig de llum em llevaré... Les 9:44... M’he adormit!! És diumenge... Uf! Menys mal... Quina tranquil·litat! Fins d’aquí 5 mesos no tornaré a tenir una nit tan moguda com aquesta.
I és que jo compleixo amb el que em manen: Si em diuen que a les 3 haurem de posar les dues, ho faig i punt! Vosaltres també, oi?