Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris noves tecnologies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris noves tecnologies. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de juliol del 2019

EN UN MÓN NO TAN LLUNYÀ

Una moto LUBE possiblement de 1955. 

Acabo de llegir al diari que els estats rics crearan nous impostos per a les empreses tecnològiques.
Quan llegeixo aquestes coses només me fa temor que ho acabin repercutint al ciutadà. Per tota la resta, cap novetat.
I és que el món tal i com el coneixem, dintre d’unes poques dècades canviarà substancialment. I ja no parla del canvi climàtic, ni res relacionat amb la natura. Parlo, o millor dit vull parlar de l’economia i la tecnologia.
Ara que fa 50 anys de l’arribada de l’home a la Lluna, a ningú sé li escapa que estem vivint a l’era de la tecnologia.
Mon pare, traspassat l’any passat sempre deia:

-Només sento que ta iaia (morta l’any 1955) no hagués pogut conèixer la televisió, el telèfon... 

Per aquella època a les cases de la gent pobra no existia cap tipus de comoditat. L’única cosa que hi havia era la llum que ja la van posar abans de la guerra i una moto comprada de segona ma per a que mon pare pogués anar a treballar sense haver d’anar-hi en bicicleta... Ni tan sols una ràdio. Haurien d’arribar els anys 60 i després de que mon pare anés a plantar arròs a França quan vam poder comprar la ràdio, la nevera elèctrica (de les primeres que hi va haver al poble), la televisió...
En canvi a les llars d’ara convivim amb tota una sèrie d’aparells tecnològics sovint sense donar-nos-en compte.
Tot i que la manera de viure de les cases ha canviat molt, on realment hi ha hagut un avanç tecnològic molt significatiu és al carrer i a les empreses. Tant, que algunes màquines (sovint robots) fan la feina que abans fèiem el humans.
A Espanya hi ha una taxa d’atur que ara mateix deu de rondar el 15% de la població activa. Sense ser un expert en la matèria crec que aquesta taxa d’atur és més fàcil que augmenti que no que disminueixi. Per què? Perquè cada vegada se necessita menys ma d’obra, sobre tot la no qualificada.
Heu veremat mai? Jo sí. I quan veremava allà pels anys 70 no podia pensar mai que ho acabessin fent màquines. I d’exemples se’n podrien posar molts més.   
La progressiva substitució de maquines per ma d’obra humana és un fet que anirà en augment en el decurs dels anys. No se podrà aturar! Per tant, cada vegada hi haurà més atur, al menys que la societat canviï tant, però tant que les noves feines absorbeixin la ma d’obra excedent.
Què passarà? Aquesta és la gran pregunta. L’altre dia llegia que les màquines haurien de cotitzar a la Seguretat Social. Potser la paraula cotitzar no sigui la més adequada en aquest cas, però és evident que hauran de pagar per a poder donar un subsidi a tots els aturats.
He sentit parlar de la renda garantida? Només és el començament del que ha de vindre. Hi ha països de l’Orient mitjà que paguen els seus ciutadans per no treballar. Aquí també passarà.
Entre tots els costums que tenim els humans estan el de menjar i beure. També, en un altre nivell, anar a veure espectacles, comprar-nos una casa, un cotxe i tota la tecnologia que fabriquen les empreses.
Ara mateix, qui no treballa o cobra una quantitat mínima, difícilment pot consumir tot el que sé li ofereix. Si al futur la majoria de la societat està desocupada, qui consumirà? Per tant caldrà buscar una solució per a que la màquina consumista no s’aturi. És com els peix que se menja la cua: No tinc diners, no compro, no venc, no fabrico.
El món ha de continuar evolucionant i ho farà amb un ritme i unes condicions imaginables ara mateix.    

dimarts, 4 de juliol del 2017

LES NOVES TECNOLOGIES I ELS HUMANS

Les administracions estan implantant cada cop més les noves tecnologies, la qual cosa afecta directament a tothom. És evident que no es pot anar contra el desenvolupament, però també és evident que hi ha grups humans als que les noves tecnologies els hi van molt grans...
I ho dic amb coneixement de causa, perquè treballo a l’administració i me trobo constantment amb exemples que demostren que molts ciutadans no estan preparats per a ser autosuficients, telemàticament parlant.
Com dic sovint, els temps del carro i matxo ja han passat... Però una cosa és que s’adaptin els que viuen de tramitar papers i l’altra ben diferent és que s’adaptin la resta dels ciutadans, sobre tot els que ja tenen certa edat i com a molt només van tocar una màquina d’escriure (mireu per exemple l’escriptor Josep Maria Espinàs)
Davant d’una novetat (i més si té ve imposada) sempre se produeix una sensació d’inseguretat. Ho hauré fet bé? I més encara si saps que cometre una errada pot acabar en sanció.
Hi ha qui opina que si se dominen les xarxes socials i tens certa desimboltura en navegar per Internet i el mòbil també s’hauria de dominar les pàgines més tècniques, les que té permeten fer gestions amb les administracions. No és el mateix. Una cosa és que tinguis una afició (de vegades addicció) i l’altra fer-ho per obligació i perquè no té queda més remei.
L’Agència Tributaria estatal ha estat pionera en la implantació de les noves tecnologies. Des de la seva web se poden fer tot tipus de tràmits sempre que disposis de les eines necessàries: Certificat electrònic emès per la FNMT o altre organisme certificador compatible, sistema cl@ve o DNI electrònic.
La campanya de la Renda de 2016 ja és història, al menys pel que respecta als ciutadans. Per a la AEAT encara queda una llarga temporada fent devolucions, però sobre tot comprovacions que segurament acabaran amb liquidacions provisional i més d’una inspecció. Aquest any, com ja va passar l’anterior, s’ha pogut accedir a l’anomenada RendaWeb a través d’una determinada casella de l’exercici anterior (per a al renda de 2016 la 440, tot i que pot canviar en cada exercici)
La passada campanya que tot just va acabar divendres ha estat la primera sense el programa PADRE des de que se va crear l’any 1988, tot i que no va ser fins l’any 1999 quan va començar a tramitar-se per Internet.  
L’enviament de l’esborrany resultava molt pràctic. A sobre té deia si era confirmable o no i, en aquest cas, necessitava d’alguna modificació. Complementava l’esborrany les dades fiscals on hi constaven totes aquelles dades que necessitaves tenir i que estaven en poder de l’Agència Tributària.
L’any passat se van emetre molts pocs esborranys, però aquest any, fins el que jo sé, ja no se’n ha emès cap. Com a molt (i no ha estat de forma massiva), s’han enviat les dades fiscals que, com després comentaré, serveixen per a ben poc, per no dir per a res.
La gent de certa edat, aquells que només tenen el mòbil per a trucar o potser fins i tot no ne tenen, troben a faltar l’esborrany...

-Portàvem l’esborrany al banc i allí ens ho arreglaven...

Aquest any, tan si com no, has de fer-ho a través de la web amb alguna de les eines de les que ja us he parlat. Però no tothom se’n surt i a part, sinó tens una mica d’idea de com funciona la renda, millor deixar-ho i buscar altres alternatives...
Amb les dades fiscals que han enviat als privilegiats, va inclosa la casella 440, la necessària per accedir a la RendaWeb. Però per a què necessites les dades fiscals si ja no pots fer la renda a través del programa PADRE? A part, les mateixes dades ja les tens incloses a la RendaWeb.

De vegades val la pena acceptar que ets un inútil tecnològic i acudir o bé als serveis gratuïts on fan la renda o bé al professional pagant.  

dilluns, 5 de juny del 2017

LO COTXE DE LÍNIA

Tinc molt present el record de l’autobús de la Hife que passava per la Galera quan al rellotge de la Torra estaven a punt de tocar 2/4 de 8 del matí. Era lo cotxe de línia. El seu xofer era el tio Antonio de Balbina, fill de Godall, però vivia a la Sènia. Per edat quasi podia ser el nostre iaio i potser per això li dèiem tio. Era un bon home, però de tant en tant li sortia un caràcter aspre, sobre tot, quan la joventut que transportava armaven més xivarri del normal.
L’autobús també tenia un cobrador: Juanito el Cobrador. Juanito, que era valencià i estava casat a la Sénia, era afable, sovint era l’antítesi del tío Antonio que el guanyava en anys. Quan Juanito acabava de recórrer l'autobús cobrant als passatgers que havien pujat a la darrera parada, però sobre tot durant els viatges de tornada de Tortosa, sovint se seia prop de nosaltres per a fer-la petar. Els temes de conversa eren variats i amens. Encara recordo un dia que parlaven de les truites de patata i que a ell, com a mi, li agradaven gelades, millor fetes del dia anterior... I com mon pare treballava a la granja de Ceferino Huerta, que tenia granges a la Galera i Godall i a part tenia una fàbrica de xampany (de fet era vi gasificat), també va sortir el tema del xampany...

-No és massa bo, però fresquet passa bé... I fa pum i dóna alegria... -Deia Juanito-.  

Només recordo veure empipat a Juanito dues vegades... Les dues perquè me vaig posar amb el Madrid, el seu equip. Amb Juanito podies parlar de qualsevol cosa i fer-li broma (ell també ne solia fer...), però no podies tocar el tema del Madrid, sobre tot quan perdia... Tot i que per aquella època acostumava a guanyar-ho quasi tot.
El tío Antonio es va jubilar i un tal Queral, que era fill de Santa Bàrbara, va passar a ser el conductor. No sé si abans o després, l’empresa va ascendir a Juanito a la categoria d’inspector de línies i el lloc de cobrador es va amortitzar. La feina de cobrador la va passar a fer el xofer que té cobrava quan pujaves a l’autobús.

Potser nosaltres ja no ho veurem... O potser sí, però igual arriba un dia que els autobusos aniran sense conductor. Ja sabeu que s’estan fent proves de cotxes sense conductor.

---

Això que us acabo d’explicar només és un exemple de l’evolució del treball. Poc a poc els sers humans deixem de ser imprescindibles i som reemplaçats per màquines. Amb l’arribada de les noves tecnologies, l’evolució està anant tan ràpid que en pocs dies, el que s’havia presentat com a darrera novetat tecnològica, ja ha quedat obsoleta.
Estem deshumanitzant la societat a pressa feta. Les maquines, ja sigui un caixer automàtic d’una entitat bancària, el sortidor d’una estació de servei, els dispensador de bitllets d’una estació d’autobusos o la pantalla interactiva d’una oficina de turisme són clars exemples de la substitució des les persones per màquines. Però pobre de tu que t’equivoquis o que la màquina tingui algun problema (l’any passat vaig posar carburant a una estació de servei situada a algun lloc entre Albi i Carcassonne –França-, d’aquelles que no tenen cap treballador i me van cobrar de la targeta 1.000€) que no tens amb qui parlar ni saps que has de fer.
I evidentment no li demanis conversa a la màquina. No sap ni de gastronomia, ni de futbol... Ni li podràs comentar la notícia del dia o parlar-li del temps... Ni li podràs fer bromes, ni te’n farà...
Per cert. Els meus lectors que siguin de La Galera, Godall o la Sénia... Feu una mica de memòria... No sé si recordareu que al bitllet de la Hife hi posava: Línia Tortosa-la Cenia i viceversa con hijuelas...  
  
I ara us pregunto: Què eren (o són) las hijuelas? A mi me va costar molts anys saber-ho: el trajecte des de la Galera a Godall. Per anar de Tortosa a la Sénia no es passa per Godall i, per tant, els autobusos de línia hi tenen que entrar expressament.

dissabte, 5 de juliol del 2014

LES NOVES TECNOLOGIES DEL FUTBOL



Entre tots els esports, el futbol és un dels que més reticent és a l’hora de fer modificacions, ja sigui en les pròpies regles que el regulen com l’aplicació de la tecnologia actual per a dirimir els casos més polèmics. Diuen els defensors a ultrança d’aquesta manera de pensar que es perdria l’essència del futbol i que la polèmica que genera ajuda a la passió que es té per aquest esport.
Potser si, però és evident que, amb les decisions errònies que es prenen, sempre van en contra d’un dels dos equips. I això sempre és una injustícia. No em val que es digui que si l’àrbitre se’n adona, després compensa, ni que s’equivoquen a favor o en contra de tots dos equips...
Al mundial de Brasil (que aprofito per a dir que l’estic seguit molt poc) hi ha dues novetats. La primera és l’ús de les noves tecnologies per a dictaminar sobre els gols fantasma i, la segona, és la possibilitat de fer temps morts quan la calor afecti als jugadors. La primera és una mena d’ull de falcó que ja s’està usant al tennis de fa molts d’anys.
Però, ¿no seria també aconsellable usar la tecnologia per a poder sortir de dubtes a l’hora d’assenyalar o no un penal o comprovar si hi ha hagut agressió en una determinada jugada o només s’ha teatralitzat l’acció?
L’altre dia, un dels considerats millors jugadors del mundial, l’holandès Roben (jugador del Bayer de Munic de Pep Guardiola), va simular un penal que va donar la victòria a la seva selecció. Com diria Joaquim Maria Puyal, Roben i va posar més pa que formatge la qual cosa vol dir també la manca de fair play del jugador taronja.
En situacions paregudes, sinó ho fa l’àrbitre durant el partit, ho hauria de fer la FIFA d’ofici, tal com ho ver en el cas de Luis Suárez i la cèlebre mossegada que li va clavar al jugador italià. Per a mi, tan punible és una acció com l’altra. La manca d’esportivitats és, en tots dos casos, més que evident.

dimecres, 26 de febrer del 2014

IMPOSSIBLE SEGUIR EL RITME



Quan la majoria dels mortals encara anem amb un mòbil de 3G, al congrés de Barcelona ja s’està parlant de mòbils de 5G. De fet, el titular del Periódico de Catalunya de dimarts deia així: Brussel·les llança una aliança per a promoure la tecnologia 5G. Ahí va la ostia pués...
I ara que farem els que només tenim el telèfon per a trucar i poca cosa més? O renovar-nos o morir (com diu la dita)?
És evident que el món de la tecnologia a trobar en els telèfons mòbils (complements i derivats) la gallina dels ous d’or. Les primeres paraules que diuen els nadons són: Vull un mòbil. Ja no diuen papa o mama, sinó vull un mòbil!
De ben menuts ja els veus pel carrer amb el mòbil a la ma i amb i utilitzant-los amb destesa. El següent serà obrir-se un compte a una xarxa social per a relacionar-se amb el company de taula de l’escola bressol: 
 
-Hola sóc Carlitos. Què t’ha fet avui la mama per a dinar?
-A mi el dinar me’l fa el papa que està a l’atur... –li respon Encarnita-
 
Mentre, des de l’altra punta de l’aula sé sent:  

Carlitos, Encarnita, deixeu el mòbil i jugueu amb els retallables i la plastilina... Santa paciència!
 
És evident que si la tecnologia cada cop és més sofisticada, els mòbils aniran augmentant de preu. Impossible seguir el ritme que marquen els fabricants... Qui disposa de 600 euros anuals (o més) per a canviar-se cada any el mòbil per a gaudir de la darrera tecnologia? Jo no.
El meu mòbil és molt normalet i bàsic. De fet en va costar el 100% de la quantitat que us deia, es a dir, 60 euros i té un any i, de moment, no penso canviar-lo.
Ta bàsic és que, amb tota seguretat, els de Carlitos i Encarnita deuen de ser millors.
Afortunadament encara no m’han posat un xip al cervell per a que pugui aprendre a usar les novetats tecnològiques de fa 10 anys, com sembla que els hi posin a totes les criatures aprofitant el moment en que la llevadora se’ls emporta a rentar.  
Digueu-me exagerat!

dissabte, 2 de novembre del 2013