Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pobresa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pobresa. Mostrar tots els missatges

diumenge, 6 d’agost del 2017

NO AMB ELS MEUS DINERS!


El culebró esportiu de l’estiu és la situació del jugador del Barça Neymar Jr: Si se’n anava o no al París Saint-Germain.  

M’agrada el joc de Neymar. Potser no sempre és l’efectiu que podria ser, però és encisador. Sense cap mena de dubte és un dels millors jugadors del món i, per la seva joventut, està cridat a ser, molt possiblement, el substitut de Messi, el jugador més gran de la història del futbol. Finalment va decidir marxar... Bon vent i barca nova...  

I ara és quan ve la gran pregunta: Val els 222 milions d’euros de la seva clàusula de rescissió?

Una cosa és que algú la pagui i l’altra ben diferent és que valgui aquest munt de milions... El Barça va fixar aquesta clàusula perquè esperava que ningú la pagués i, d’aquesta manera assegurar-se la presència d’un jugador que en el seu dia va preferir anar al Barça que al Madrid i això, des del punt de vista de la culerada, diu molt d’ell.  

Però la xifra total del traspàs (si és que s’acaba concretant) encara serà molt superior. A part dels diners que està disposat a pagar el PSG, cal sumar-hi els impostos i la comissió que s’emportarà el seu representant i el seu pare (aquí es troba la mare dels ous)

Però és que a part pot tenir d’altres conseqüències econòmiques derivades de les pretensions salarials de la resta de membres de la plantilla. Normalment sempre hi ha un o uns jugadors estrella que marquen el topall màxim i a partir d’aquí existeixen unes escales salarials en funció del rol de cada jugador dintre de l’equip. Si el PSG paga a Neymar una quantitat molt per sobre dels jugadors millor pagats pot produir-se una situació difícil de gestionar i que una part dels jugadors vulguin cobrar més sota l’amenaça de marxar del club.

I d’on surten els mils i mils de milions que mou el futbol arreu del món? Sobre tot de les grans marques que fan de patrocinadors i dels drets televisius que cobren els clubs. Al Periódico de dimarts hi ha una imatge de Neymar a Japó envoltat de cartellets de marques publicitàries (uns 15, ne vaig contar, tot i que a la imatge d’Internet se’n poden veure alguns més) Per a sortir a la foto (i mai millor dit) s’ha de pagar i suposo que no poc.

Una altra part important del finançament dels clubs és via venda de samarretes i merchandising divers, quotes de soci i venda d’entrades.  

Dic sovint que durant els anys de la crisi (tot i que diuen que s’ha acabat els seus efectes encara perduren i perduraran durant anys) mentre a una gran part de la població se li baixava el sou i d’altres senzillament perdien la feina, només uns pocs afortunats van veure com s’incrementaven els seus ingressos. Entre els afortunats que els hi va passar això estan els esportistes d’elit i, entre ells, es clar, els jugadors de futbol. La realitat que envolta els jugadors (els Messi, Cristiano Ronaldo, Neymar, Bale i companyia) està a les antípodes de la que viuen les famílies amb pocs recursos.

Mentre segons les ONG’s com Càritas, a Espanya cada vegada hi ha més pobres, ells cada vegada són més rics i cada contracte nou o renovació de contracte que han firmat han volgut més i més diners indiferents a la situació que s’estava vivint.

Però mentre hi hagi gent que estigui disposada a veure un partit de futbol per una tele de pagament, comprar la samarreta del club dels seus amors per al seu fill o senzillament ser soci i abonat per a veure en viu i en directe els partits, els clubs estaran condicionats a complaure les exigències de l’afició (resultats i si són títols millor) i dels jugadors.

Jo ja fa anys que vaig decidir no destinar ni un euro al club dels meus colors (sabeu que sóc del Barça) i, evidentment, encara menys per a la resta (al menys de forma conscientment)

A partir d’aquí, tot el que facin els clubs no serà amb els meus diners.

dissabte, 29 de juliol del 2017

ALGÚ S’HO HAURIA DE FER MIRAR...

La principal responsabilitat dels nostres polítics hauria de ser (ja que sembla que no és així) el servei als ciutadans! I quan dic servei dic vetllar pel seu benestar, cobrir totes les seves necessitats bàsiques. Per aconseguir-ho només calen polítiques eficients pensades per a cada una de les necessitats.
La societat actual requereix d’unes atencions que no s’imaginaven només fa unes dècades. Abans les famílies eren pràcticament autosuficients. A l’hort conreaven els productes bàsics per a fer bullir l'olla i l’excedent el bescanviaven amb els veïns. També tenien bestiar de corral i, si era necessari, anaven a caçar. A les cases hi solia viure tota la família: iaios, pares i fills. Mentre els homes solien treballar fora de casa, les dones se fien càrrec de tots els temes domèstics, des de l’atenció als més grans i menuts, com també fer el menjar, rentar la roba, etc.  


Amb la gradual incorporació de la dona al món del treball, la manera de vida de les famílies també canvia. Ara, la majoria de les persones grans o bé viuen soles o bé sé les ingressa en residències geriàtriques. Els més menuts van a la guarderia i més tard a l’escola i a l’institut i tal vegada a la universitat. Quants fills de famílies pageses tenien estudis superiors abans de la dècada dels 70?
Què vull dir amb tot això? Que hi ha molta gent que per a viure (o sobreviure) i tirar endavant en la vida necessiten tots mena d’ajuts. Des d’ajuts a la dependència a beques universitàries, passant per ajudes de menjador escolar, famílies nombroses, etc.
La crisi econòmica de l’any 2008 va fer estralls. El govern d’Espanya, amb l’aval de la Unió Europea va retallar a quasi tots els sectors excepte les ajudes a la banca, total per a res, ja que la majoria de les entitats rescatades han acabat desapareixent absorbides pels bancs més potents.
Sense cap mena de dubte els que pitjor parats van sortir van ser el grups més febles... Aquells que ja eren el que tenien més dificultats per arribar a final de mes. Sovint els iaios pensionistes eren els que suportaven el pes econòmic de la família. Gràcies a ells sé podia anar trampejant...
Aquesta setmana hem segut que el territori català amb més problemes econòmics, aquell que té més gent que sé les veu magres per arribar a final de mes, són les Terres de l’Ebre.
Segurament no ens en adonem ja que aquestes coses difícilment surten a la llum excepte que hi hagi algun estudi, però si fem cas a les dades oficials, al nostre territori no tot són flors i violes, com podria desprendre’s del caràcter extravertit i xalador de la gent.
I ara és quan torno a parlar dels polítics, dels nostres polítics, dels que sé suposa que ens representen. Degut al nou equilibri de forces, tan al Parlament com al Congrés dels Diputats i Senat, la veritat és que no tenim tants diputats i senadors com havíem tingut fa per exemple fa una dècada. Com que els primers de la llista són quasi sempre del Camp de Tarragona, amb l’entrada de nous partits, s’han repartit més i ens trobem en aquesta situació, però els que hi també són, tot i que no siguin ebrencs, els nostres representants i, per tant, són responsables d’allò que se fa i no se fa al nostre territori. Si només miren per les comarques del nord de la demarcació, anem malament...
Potser ara no taca parlar de vegueria, però seria la manera de, al menys, tenir presència als diferents parlaments.
Mentrestant, algú s’ho hauria de fer mirar. Per una part aquells que ens representen, però també els que ens governen i que quasi sempre destinen pocs recursos al nostre territori.
Penseu que tot va lligat. Si hi ha inversions, hi ha feina i, per tant, menys aturats i això vol dir menys pobres.
Polítics en general, poseu-vos a treballar pel poble, però sobre tot presteu atenció a aquelles persones més necessitades.  


PER AMPLIAR EL TEMA: 









divendres, 20 de gener del 2017

LES REVOLUCIONS SEMPRE HAN COMENÇAT PER BAIX


Aquest any 2017 se celebra el centenari de la revolució russa, segurament la més important que s’ha produït mai.
Les revolucions (en contraposició als cops d’estat), sempre han arrancat des de baix, del poble planer, tot i que sovint una part de l’exèrcit els hi ha donat suport. Per tant, difícilment han segut incruentes, o sigui, sense vessament de sang.
I quan es produeix una revolució? Quan el poble està tip del seu govern, ja sigui per acció o per omissió, es a dir, ja sigui per autoritari o perquè no soluciona els problemes dels seus subordinats.
No voldria que les meves paraules fossin interpretades com una proclama a favor de la revolució, però sóc del parer que el poble ja fa temps que aguanta situacions injustes: pèrdues de drets laborals i socials, precarietat laboral, pobresa (en el sentit ampli de la paraula), pujades de preus per culpa de l’especulació de les grans empreses, etc. Si heu reparat en el darrer motiu potser haureu intuït que vull parlar-vos de l’elevat cost que estem pagant aquests dies per la energia elèctrica.
Segons ens expliquen els mitjans, l’elevat preu (sobre un 30% més del preu que es pagava l’any passat per aquestes dates) és degut a la gran demanda existent. El preu de l’energia elèctrica el regula el mercat majoritari que, diàriament, subhasta la llum. Per molt poques nocions que tingueu d’economia, segurament heu sentit parlar de la llei de l’oferta i la demanda: quan hi ha més oferta que demanda, abaixen els preus, però quan la demanda és molt alta, el preus s’apugen. És el que ara està passant amb la llum. Els dies de més fred s’encenen més calefaccions i estufes, a part, al ser hivern, hi ha més hores de foscor i per tant s’han de tenir els llums encesos durant molt més temps.
I que diu el govern? Què el tema no va amb ells... Què no poden fer res... Visca el nostre govern i que visquin molts anys aquells que van votat el PP!  
Com que un govern no pot fer-hi res? Que reverteixin les privatitzacions que van fer els governs anteriors o dit d’una altra manera, que les elèctriques tornin a ser propietat de l’Estat.
Aquests darrers dies TV3 ha emès un programa sobre la gestió de l’aigua. Durant dècades els ajuntaments van privatitzar-ne la gestió a empreses privades: Sorea, Agbar, etc. Al cap dels anys fins i tot es van crear grups empresarials, es a dir, tot i ser empreses diferents, formaven part del mateix grup, com per exemple les dues esmentades. Ara, cada com són més (trobo que la pèrdua de poder municipal de convergents i socialistes és pura coincidència) els ajuntaments que volen tornar a gestionar-ne l’ús.
Missatges convocant a l'apagada de dimecres. 
Quan alguna cosa se privatitza, l’excusa sempre és la mateixa: per a fer un servei més eficient. Però la pràctica demostra que això no sempre és així o, millor dit, la majoria de les vegades no és així. Quan passi alguna cosa d’aquestes sempre heu de mirar de donar-li la vola al tema i veureu des d’un altre punt de vista i, segurament us en adonareu els grans interessos econòmics que hi ha al darrere.  
També he escoltat que per culpa de l’onada de fred que ha afectat Europa aquests darrers dies, a part de la llum també s’han apujat les verdures... Sense cap mena de dubte els motius són els mateixos o molt similars. Però sempre hi ha qui aprofita qualsevol ocasió per a especular i fer negoci. De vegades aquest punt no és tan dolent, ja que cal valorar la capacitat dels empresaris de fer bons negocis...
Però fixeu-vos. D’on arriba principalment la verdura durant l’hivern? De províncies com Almeria i Múrcia que tenen grans extensions d’hivernacles, sobre tot la província andalusa.
Per tant, la causa de l’encariment de la verdura cal buscar-la, penso, més en la especulació que no amb la disminució de la producció.
I mentre al poble sé li estan unflant allò que no sona... Tot i això, trobo que encara se’n unfla poc... Per a la revolució ens haurem d’esperar a que les coses empitjoren molt més.  

Per què puja la llum?

http://www.eldiario.es/economia/respuestas-espectacular-subida-luz_0_603340536.html

dilluns, 23 de juny del 2014

LA REFORMETA FISCAL



Els experts esperaven una reforma fiscal amb molts més profunditat. El que ha fet l’equip de Montoro ha estat un reformeta del 3 al 4 que, òbviament, no passarà a la història de la fiscalitat espanyola, perquè no hi ha grans novetats que així ens convidin a pensar-ho.
Les crítiques més dures, segurament han estat les de Izquiera Unida. El van qualificar de triler i d’ensenyar les cartes que l’interessaven amb una ma i amagar a l’altra les que no volia ensenyar.
Mireu. Un partit de dretes governa per als seus, per aquells que els voten que són els rics, els que es creuen que són rics i els babaus que es deixen ensarronar. Imagino que això ho teniu més o menys clar. Un govern de dretes veu a les classes treballadores com alguna cosa residual, de poca importància, però com són molts milions, alguna cosa han de fer per mirar de tenir-los, al menys, enganyats.
Una de les poques coses que va ensenyar Montoro va ser el tram més baix (sembla que inventat) de la tarifa de l’IRPF per a demostrar que a les rendes més baixes se’ls hi abaixaran els impostos.
Una rebaixa paupèrrima si es compara amb la rebaixa que s’aplicarà a les rendes més altes. Una altra frase que vaig escoltar aquestes dies va ser aquesta: El govern vol recuperar els vots que ha perdut durant el temps que ha governat. Són conscients que amb menys d’un any hi ha eleccions municipals i uns mesos més tard, generals. Sí, a finals de l’any 2015 (si s’acaben complint els terminis), hi haurà eleccions generals on, de no canviar la cosa, els dos grans partits sofriran un daltabaix important i, evidentment, aquells que tenen els mecanismes per mirar de canviar-ho, és normal que, al menys, ho intentin. El que no és normal és que el poble es deixi enganyar un cop més per una gent que saben mentir més que governar.
Amb tot, la rebaixa d’impostos no serà tant com la pujada que hi va haver quan l’economia del país va estar a punt de ser rescatada. Si llavors es va xifrar en 8.000 milions d’euros la quantitat que va suposar apujar els tipus d’IRPF, ara s’ha quedat en 7.000. L’economia espanyola encara no està per a tirar coets, usant un terme molt apropat per al dia d’avui revetlla de Sant Joan.
Els que si sembla que notaran la rebaixa d’impostos són les societats, sobre les denominades grans empreses, aquelles que solen tenir als consells d’administració exgovernants, sobre tot del PP i del PSOE.
Davant la queixa justificada dels petits empresaris, Montoro els hi ha fet una darrera promesa: que els hi abaixarà els tipus de retenció. I que vol dir això? El que ja us explicava l’altre dia: avançaran menys diners al fisc del que ho fan ara. Així, si un autònom ingressa a compte un 20% trimestral del seu rendiment net, cal pensar que els hi abaixaran uns punts. També als professionals que tenien igualat el tipus amb l’IVA. Del 21% de retenció que s’aplicava fins ara, es pot quedar en un 19%.
Des del meu punt de vista, tot misèria i companyia a casa dels pobres... A les cases riques ja són figues d’un altre paner.    

divendres, 20 de juny del 2014

MÉS DINERS, MÉS POBRES, MÉS DIFERÈNCIA SOCIAL

Si li expliques a un neòfit en el tema que a partir de l’1 de gener de 2015, els que treballem en nòmina i els professionals disposaran de més diners i, no obstant, la distància entre rics i pobres s’accentuarà, segurament no s’ho creurà i caldrà que li donis una explicació.
L’objectiu del govern del PP és que a partir de l’1 de gener de 2015 tinguem més diners per a gastar. Això s’aconseguirà, no augmentant els sous, sinó abaixant les retencions, tant a les nòmines, com les que apliquen els professionals a les seves factures. A la pràctica, aquest fet dóna la sensació de tenir més diners, però...
Si després resulta que per l’altre costat s’apuja l’IVA a determinats productes que ara tributen pel tipus reduït, sense adonar-nos-en, estarem pagant més del que pagàvem i, per tant, això ens pot fer un forat a la butxaca.  
S’abaixaran els tipus d’IVA, es reduiran trams i s’elevarà el mínim exempt. Tot comèdia per afavorir les classes altes en detriment a les treballadores.
El que s’ha de mesurar és la pressió fiscal i no la renda disponible dels ciutadans i els estudis que es fan conclouen que a Espanya la pressió fiscal cada vegada és més gran, la qual ha fet empobrir a la classe mitjana, mentre que la classe alta ha vist incrementar les seves fortunes.
Durant les darreres setmanes s’està fent al campanya de la renda. Quan a algú li surt a pagar, el primer que pregunta és que pot fer per pagar menys. La resposta és contundent: Res!
Encara recordo quan es podien desgravar les anomenades despeses no sumptuàries, es a dir, els convits (bodes, comunions, batejos...) No era lògic que no es pogués desgravar els mobles de la casa (ni que fos el llit, la taula i les cadires) i, en canvi, et permetessin deduir una despesa extra com eren els convits. També et podies deduir les despeses mèdiques i de farmàcia, inclòs el transport si tenies que desplaçar-te fora de la localitat de residència. També es podien deduir les quotes pagades a les mútues de salut.
Es van poder deduir els plans de jubilació a part dels de pensions i, evidentment, també la compra o construcció de la primera vivenda i fins i tot de la segona!
Actualment només et pots deduir la quota sindical, les aportacions fetes a entitats benèfiques i, en casos extraordinaris, les aportacions a grans esdeveniments de caire nacional, a part de les aportacions a plans de pensions que, evidentment, només poden mantenir aquells que arriben amb facilitat a finals de mes.

dissabte, 22 de març del 2014

CRÍTIQUES A LA NOVA REFORMA TRIBUTÀRIA

Manuel Lagares (un dels savis de Rajoy) va dir al diari el País: Hem dissenyat un esquema que pot ser dur i difícil d’assumir.  
Quan algú redacta una reforma fiscal i s’opina d’aquesta manera, difícilment agradarà a la majoria dels ciutadans d’aquest país que, desgraciadament, veuen com cada vegada se’ls hi va carregant més coses sobre les seves espatlles. Sense dubte són els grans damnificats d’aquesta estafa que estem patint.
Fins i tot la OCDE, un organisme que es mou per ideologies ultraliberals, reconeix que Espanya és el país on els més pobres han perdut més i els més rics, al contrari, el que menys han perdut de tots els països que la conformen.
Si la nova reforma fiscal donés solució a aquest problema, segurament, els experts opinarien diferent, però com això no és així, al menys que es pugui produir un important retoc que canviï l’essència del redactat.
Mentre això no sigui així, i a l’espera de que s’acabin per concretar les modificacions, tot apunta que les societats seran les grans beneficiades de la reforma ja que se’ls hi abaixarà  el tipus de tributació del 30 que paguen ara, al 25 i, posteriorment al 20%. Evidentment, si hi ha també una rebaixa dels tipus d’IRPF, beneficiarà més als que més guanyen (imagineu-vos una rebaixa de 4 punts a unes rendes de 30.000 €) que als que tenim uns sous més baixos (per exemple un 2% i 12.000 €)
Però on encara es perjudicarà més al ciutadà mitjà, que és el sector que més consumeix en números absoluts, serà l’increment de l’IVA que s’aplicarà a la majoria dels productes alimentaris. Segur que si al cap d’un any de la reforma fem números, el saldo des que ens hem estalviat per un costat i el que haurem de pagar de més pels altres, serà negatiu, es a dir, tindrem que afegir diners. La qual cosa significa més penúria.
Una mostra molt evident del tracte que reben les grans empreses (tracte de favor, per suposat) és la notícia que es va saber l’altre dia. Inditex, una de les marques espanyoles de referència per ser propietària de les botigues Zara i Massimo Dutti, va pagar a Hisenda en concepte d’Impost sobre Societats menys que el que cobra el seu màxim accionista Amancio Ortega en concepte de beneficis de la societat. I com és possible? Perquè a part del tractament que reben del govern, després empren una sèrie de subterfugis, de vegades legals i d’altres de dubtosa legalitat, que els hi permeten pagar menys impostos dels que haurien de fer.
I això en detriment de qui va? En una societat justa on no hi hagués polítics corruptes diria que va en contra dels ciutadà, perquè a menys diners, inversions més baixes en sanitat, educació, infraestructures, cultura, ocupació, etc. Però en la situació que estem vivint, de veritat, tinc seriosos dubtes.  

dissabte, 15 de març del 2014

QUINA SOLUCIÓ CAL DONAR-HI?

Sembla ser que quan Mas no té sortida, tira de la independència com a únic argument o com a comodí que val per a tot.
Ha costat, però finalment s’ha fet el debat sobre la pobresa de Catalunya. Mas, per a justificar les retallades en els temes socials, va usar els altres arguments favorits. El primer ja l’emprava el seu mentor: la culpa és de Madrid. I el segon, el Tripartit que va estirar més el braç que la mànega.
Segurament ara no és el millor moment per establir mesures que, al menys, ajudin a pal·liar la pobresa extrema que pateixen moltes famílies. Amb pressupostos aprovats, hi ha poc marge per a maniobres, però Mas s’hauria d’haver compromès a prendre mesures abans de confeccionar els pressupostos per al 2015.
De tots els arguments que van esgrimir els partits de l’oposició, em quedo amb el d’Herrera: és qüestió de prioritats. Però és evident que els partits que representen a la dreta catalana, tenen d’altres prioritats abans de destinar uns diners de més a un col·lectiu que, segurament, ni va a votar...  
Anem a veure: Qui són els culpables de la crisi? Sense posar uns per davant dels altres, des del meu punt de vista, els culpables de la crisi són, els mercats, la banca, els polítics, les promotores immobiliàries i alguns ciutadans. He volgut dir que l’ordre no ha de ser forçosament aquest. I quin són els resultats de la crisi? Atur, deutes, pobresa, diferències socials, milions de pisos per a vendre, desaparició d’empreses, regulació del sector de la banca, etc.
Ara, trieu alguns d’aquests ingredients i poseu-los en una coctelera. Segur que cada un dels lectors els escolliria diferents segons la seva ideologia. Jo us faré la meva pròpia selecció: atur, pobresa, deutes, pisos buits i banca. I què en faria jo amb tots aquests elements? Molt fàcil. Agafar a la gent que està a llindar de la pobresa extrema, es a dir, aturats de llarga durada, famílies amb pocs recursos, jubilats amb pensions mínimes, etc. i miraria de facilitar-los la vida. Cóm? Condonant deutes, sobre tot les hipotecàries contretes durant els anys de la bombolla immobiliària on, segurament, van ser enganyats, facilitar-los l’accés a un habitatge digne, ja sigui en lloguer social o renegociant el deute i posant-lo  un nivell que es pugui pagar permetent que la família pugui viure sense haver de renunciar a cap de les seves necessitats bàsiques.
Com va dir algú d’una oenegé:  l caritat és necessària, però no és la solució.  Evidentment. Calen mesures i les calen urgents. Com a ciutadà puc acceptar que el país no està passant el millor moment, però també, els nostres governants podrien fer molt més del que estan fent. Quan va començar la crisi s’apuntaven mesures com la supressió de la major part dels assessors i càrrecs de confiança, la reducció del sou a partir d’una determinada quantitat (entre el 60.000 i 100.000 euros), la supressió d’aquells organismes que tinguin dubtoses competències, com per exemple el Senat... I què jo sàpiga res de tot això s’ha fet.
Què no ens vulgui vendre Mas que la independència serà la panacea. La independència, segur, pot solucionar molts problemes, sobre tot aquells que limiten l’autogovern català, però qui cregui que s’acabarà solucionant tot, està errat. Les classes dominants (capitalistes i polítics) seguiran tallant l’abadejo i la resta de ciutadans ballant al so de la música que posin aquests.
També m’ha cridat l’atenció que el mateix dia que el Parlament començava a debatre el tema de la pobresa a Catalunya, Convergència treia un informe que tractava el futur de la sanitat catalana una vegada Catalunya esdevingui un estat independent. La conclusió a la que s’arribava és que cal que hi hagi més copagament. Evidentment és una mesura neoliberal feta per aquells que aspiren a seguir governant i imposant la seva doctrina.
Segur que si els hi preguntem als de Cafè amb Llet ens dirien que, com que s’han carregat la sanitat en benefici d’uns quants, ara només se’ls acut com a solució fer pagar més als usuaris.
I qui seran els qui més ho patirem (fixeu-vos que estic usant la primera persona)? Com sempre els que formem part d’una classe mitjana cada cop més devaluada per culpa dels nostres governants.
Queda clar? 

http://youtu.be/_aL2-46jl84 

https://www.youtube.com/watch?v=ehVPCasNf14 

diumenge, 23 de febrer del 2014

+ BENEFICIS DE LES EMPRESES = + POBRESA DE LES FAMÍLIES

Sovint llegeixo al diari que les principals empreses espanyoles han tingut més beneficis que l’any precedent. Aquests beneficis es mesures en percentatges. Així, la darrera en anunciar-ho ha estat Gas Natural amb un 0,3%. Un percentatge pírric, sí, però que només fa que sumar-se als beneficis que ha anat obtenint en exercicis anteriors.
És evident que els accionistes de les empreses (la majoria bancs, elèctriques i d’altres grans empreses que solen cotitzar al Ibex 35 de la Borsa Espanyola) exigeixen als consells d’administració de cadascuna d’elles l’obtenció de més i més beneficis per tal d’incrementar la seva revalorització que és, en aquest cas, sinònim de riquesa.
Però en aquests temps, és necessari que les empreses hagin de tenir cada vegada més beneficis? Evidentment que no, però l’enorme voràgine dels seus dirigents incrementada per l’obligació que tenen de presentar millors resultats davant les assemblees generals d’accionistes, fa que millorar resultats respecte als exercicis precedents s’acabi convertit en una necessitat imperiosa, quasi en una obligació.  
Hi ha una màxima en economia que diu: l’economia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, si les grans empreses tenen beneficis, per lògica hi haurà qui tindrà pèrdues. I normalment la corda sempre es trenca pel costat del més feble, es a dir, pel d’aquell individu al que li abaixen el sou i veu com s’incrementen els preus dels bens i serveis que adquireix: llum, aigua, transport, seguretat social, cistella de la compra...
Aquest fet fa que la capacitat d’estalvi de les famílies sigui cada cop menor i, per tant, de mica en mica s’aproximi al llindar de la pobresa: A més beneficis, més riquesa per alguns i més pobresa per a la majoria.
La vida està plena d’exemples que demostren en fets el que estic dient. Imagineu-vos un matrimoni de jubilats que estiguin de lloguer i que només un dels dos cobri la prestació per jubilació, un fet molt freqüent, ja que fins només fa unes dècades la dona no treballava i solia estar-se a casa per a cuidar els seus fills i a les persones grans que hi vivien.
La pensió mínima de jubilació amb cònjuge a càrrec està pels 780 euros al mes. Amb els darrers increments de la tarifa de la llum, només per aquest concepte pagaran uns 300 euros cada dos mesos, a part de les altres despeses fixes: lloguer, aigua, gas, telèfon... I evidentment menjar, vestir i cobrir altres despeses extraordinàries que puguin arribar.
Els hi queda alguna cosa per a donar als seus nets en dates especials com aniversaris, Reis, festes majors, etcètera? Segur que sí, però cada cop menys.  
I podria continuar posant exemples, però segur que no t’explicaria res que tu no sàpigues.

divendres, 20 de setembre del 2013

CATALUNYA INDEPENDENT. DIA 1

Què no estigui d’acord amb el primer secretari del PSC Pere Navarro en el tema de l’estatus  que hauria de tenir Catalunya, no vol dir que pugui coincidir amb ell en d’altres coses, també en algunes de les seves opinions sobre el tema.
Això ho dic, perquè el passat dimecres dia 18 vaig llegir al Periódico el següent titular: Navarro denuncia l’Estat propi ideal que dibuixa l’independentisme. I subtitula: El líder del PSC critica que l’ANC doni ‘ordres’ a Mas des del mitjans.  
Penso el mateix. Un cop Catalunya sigui independent, a partir del dia 1, ens trobarem amb una realitat que, potser molts dels que avui en dia es declaren independentistes convençuts, no s’han parat a pensar. La crisi econòmica, si és que encara dura (quasi tot dóna que pensar que serà així i sinó pregunteu-ho als treballadors de la Generalitat que tornaran a perdre una paga extraordinària el 2014) no acabarà de la nit al dia. En aquest punt la situació és comparable amb l’esperança que tenien dipositada alguns amb el triomf del PP a les darreres generals. Com està ara el país? Molt pitjor que quan el van deixar els socialistes, sobre tot, respecte a la pèrdua de drets. No vull dir amb això que a Catalunya les coses també aniran de mal en pitjor, però és evident que no s’arreglarà de cop i volta i que haurà de passar un temps fins a que tot es normalitzi. Una dada que s’ha sabut aquest dies. Segons la oenegé Intermón Oxfam (des del meu punt de vista gens sospitosa de recolzar posicionaments anticatalans), per a l’any 2025, si l’actual conjuntura econòmica no canvia, a Catalunya hi haurà sobre un 35 % de pobres, 10 punts més que en l’actualitat.
Molts dels actuals independentistes (antics, conversos i semiconversos, tal com els denomina  Joan Tàpia al seu article la independència i els contes de fades, de dijous 19 –també al Periódico-) tenen una visió força idealitzada de la Catalunya del futur. Possiblement algun dia se’n adonaran del seu error.
A la majoria d’aquest independentistes, aquells que només per sentir-s’hi ja es pensen que són més catalans que ningú, a casa (no sóc l’únic) els anomenem catalans de la ceba. Normalment es mostren intransigents amb tot aquell que no segueixi fil per randa els seus postulats, al més propi estil convergent: si no estàs amb mi, estàs en contra meva.  
A pesar de tot, sabeu que vaig assistir a la crida que l’ANC va fer per assistir a la Via Catalana de l’11 de setembre, com també vaig acudir a la manifestació que l’any passat es va fer a Barcelona per la Diada. Una cosa no treu l’altra. En deia un amic del meu fill (que milita a les CUP) que un dia així hem d’anar plegats per a demostrar la nostra força i que quan tinguem la independència ja ens barallarem... Sóc de la mateixa opinió: junts, però no revolts.
Quan arribi el dia 1 de després de la independència, a Catalunya hi haurà les mateixes forces polítiques que dos dies abans. Hi seguirà havent-hi una dreta formada pel PPC Ciutadans i CiU, uns partits més o menys de centre (ERC i PSC) i uns altres que situaríem a l’esquerra ICV, EUA, les CUP, etc. I, si fa o no fa, continuaran els mateixos problemes. Segurament la no dependència de Madrid, a mig termini, ajudarà a millorar alguns temes com l’econòmic, però no serà la terra promesa que ens volen fer creure alguns.
Per acabar voldria fer una pregunta per a veure si algú me la sap respondre? A qui voten persones com la Carme Forcadell o la Muriel Casals? D’una cosa estic segur: ni a les CUP ni a ICV-EUA i per suposat tampoc al PSC, al PP o a Ciutadans.