Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges

dimecres, 22 de març del 2017

TEXT DE L'ACTE DE COMIAT A JOAQUÍN URQUIZÚ CASTELLÀ




(Introducció suprimida per voluntat d'Anny Noriega)





Poesia...

Tot l’enyor de demà de Salvat Papaseit:

  
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

---
Vull recalcar que aquesta biografia pràcticament ha estat escrita per Joaquin però redactada en 3ª persona

“Als meus 88 anys, ja quasi no surto de casa, per dificultat per caminar, però davant l’ordinador, soc un home, en la memòria quasi perfecta, escrivint tot el què he fet…..”
Joaquin va néixer a Amposta, el més gran d’una família de 4 germans, amb el malaurat  Juanito, i Carme i Conxi.
Es va criar trepitjant el fang dels arrossars i caminant entre les garbes d’arròs. Fill de pagesos, Mariano i Francisca… i ell també….pagès…. s’estimava la Ribera….. els arrossars, el camp…..i la música.
Als 12 anys ja se’n anava al camp  amb son iaio i son pare. “No és que fes molta cosa, perquè ho estava aprenent tot, però sí que la meua responsabilitat, era fer el dinar. L'esmorzar el portàvem de casa.  Jo feia el dinar…. i a sopar cap a casa”.
Son iaio……va ser per Joaquin com un amic. Era caçador i l’acompanyava tots els diumenges tan sigui als bous com al futbol. Li explicava històries de quan va anar a la guerra de Cuba i encara ha conservat el seu matxete de sargento de cavalleria. Per 25 anys el va poder disfrutar molt.
En aquells temps treballàvem de sol a sol i  tenir alguna cosa significava molts sacrificis.  
El primer rellotge de polsera que es va poder comprar va ser d’un dia que picaven arròs al cadup i el seu pare li va dir: “Tot l’arròs blanc que trauràs picant, lo sirà per el rellotge”. Aquell dia ni per menjar va parar de picar cops al cadup.
Una altra manera de sobreviure o treure un extra era… l’estraperlo. Com que treballaven el durava la claror del dia per dinar guardaven una llesca de pa  per berenar. Un dia mentre berenaven, va tenir un accident al caure de dalt d’una figuera i es va trencar els dos braços. Sa mare el va portar a Barcelona i baix la falda portava arròs blanc, picat en cadup, per vendre’l d’estraperlo.    Joaquin també quan va fer la mili a Barcelona, a la maleta de fusta, en portava 30 kilos. A 10 pessetes….300 pessetes. Una fortuna en aquells temps!!
Quan tenia 9 anys, per Pasqua amb son pare Mariano, sa mare Francisca, sa germana Carme ho van passar refugiats pel pont de barques d’Amposta en direcció desconeguda. Juntament amb ells anaven tres famílies de Deltebre, Perelló i l’Ampolla. Van viure a l’Ampolla tres mesos a la caseta d’uns “tios”. Al maig, el van ferir en un bombardeig: “me va anar un tros de metralla d’una bomba d’un avió nazi al pulmó dret i actualment encara la tinc incrustada a la part baixa del pulmó, a la pleura. Vaig sentir que no m’entrava aire i vaig estar dos mesos a l’hospital de Cambrils” 
Quan es va acabar la guerra tothom tenia una cartilla de racionament. Una cosa que el va marcar molt, va ser que a la Oriola tenien un hort i a la part més baixa de la casa tenien una comuna on guardàvem tot el menjar de l’hort per tal que ningú els li prengués i poguessin menjar.  No obstant, una nit que plovia molt, amb son pare van anar a traure les pataques de l’hort i què no es fessin malbé. De tornada a casa un guàrdia civil que li deien Sota de Bastos  els va parar i els va prendre el menjar acusant-los de lladres com si allò fos de l’Estat i lo haguessin robat.
Recent acabada la gerra civil, el joves es van quedar sense escola pública i van estar 3 anys només fent gimnasia. El Sr. D. Josè Pasqual Pellisa, jefe de telègrafs d'Amposta, va obrir una acadèmia de repàs, al marge de la seva professió. El Joaquin va anar dos hores cada nit durant dos anys.  Va aprendre ortografia i matemàtiques però bàsicament el José Pascual li va ensenyar lo pràctic per a saber comptar els kg i diners de l’arròs, a banda de escriure i llegir molt. Els seus consells pràctics li van servir molt a Joaquin a la vida.
Als 15 anys comença a rebre classes de solfeig junt amb les seues germanes amb el Sr.  Biosca, professor de piano i també sastre i molt amic de son pare. La decisió d’estudiar música la va prendre son pare Mariano perquè volia inculcar-los la cultura musical i  per a Joaquin la música va acabar sent la protagonista de la seua  vida.
 Després d’un any d’estudis va entrar a la Societat Musical la Unió Filharmònica d’Amposta amb el Mestre Jose Maria Arasa. un segon pare, musicalment parlant i un gran amic. I al cap d’un any va començar a tocar a la Banda de Música, un dia que sempre recordaria el Joaquin.
Les festes que celebraven eren Pasqua, Festes Majors i Nadal. Aquest dia era festa tot el dia, però les demés,  treballàvem  tots els matins.    Per això quan venia la Festa Major, l’esperava en candeletes, però pel matí a treballar, des de que sortia el sol, fins mig dia.
La festa major què el Joaquin recordava més, va ser la de 1946, que va debutar a La Banda de Música de La Unió Filharmònica  d'Amposta, amb les instruccions del mestre Arasa, no només musicals sinó com s’havien de comportar en el conjunt de la Banda. Portant  bé el pas i esquivant el clots, què havien als carrers, per no entrompessar. Tots suats, perquè uniforme i gorra, se les traïen. Al mig dia canvi de camisa. “Pero quines festes més boniques, tocant a la banda i el bon companyerisme què havia!!! 
El bou cap llaçat, com tots els jovens a corre davant o detras, pel matí. Nomes es feia un bou cap llassat. Eren temps de post-guerra. Un any de tan que va  córrer  a  totes les festes, no podia caminar per les agulletes. Quan va començar  sortir a la banda, no va tornar a  córrer cap bou mes. El primer era la música!
“Recordo al meu pare, que em va comprar el clarinet per la banda, i pel conjunt, el saxo en MI  bemoll, un gran dispendi per la economia, en aquells temps.  Els pagesos nomes tenien deutes, pel motiu de la Guerra Civil.”
Al juliol del mateix any,  ingressa a la Mili de voluntari, per entrar a La Banda de Música del Regimiento Jaén 25, una banda de professionals molt bons. Allí es va formar més tècnicament del que havia après a la Filha.
Amb el  Rudi Ventura el trompeta, estaven junts a la mili i el portava a fer bolos, per Barcelona, en conjunts, que els faltava quelcom element. Econòmicament li anava molt bé perquè a la mili, només les donaven, 5 ptes., cada mes, denominació “Les Sobres”.
La mili van ser les vacances de la seua vida, per què de pagès, mai n’havia fet. Només les distribuïa, en caps de setmana, per anar  escoltar concerts de les bandes de música federades per Catalunya i la resta del estat, i en especial a la Comunitat Valenciana.
A part de tocar a la banda, també formava part d’un grup d’alumnes del mestre Arasa (Juanito Torta, Reginaldo del Salvador, Vicent Conejos, José Canes, Rafel García, Rodolfo Pagà i ell, Joaquim Urquizú Castellà) nomenats  “Els set cabosses”. Fèiem les festes dels pobles de les Terres de l’Ebre.  Lo mestre Arasa  va composar un Pasdoble titulat “Els set cabosses” i els hi va dedicar.
A l'any 1948, es funda a La Filha, el Conjunt Junior's, format per, Baldomero Barberà, Joaquin Urquizú, Juanin Vidal, Antonio Solé, Ismael Forcada, Emilio Bonet i Carlos Valldepérez, el primer conjunt  en que tocaven  drets.
La seva estada a la Banda de Música, es prolonga fins l’any 1985, 40 anys a la Banda i la deixa per ocupar tasques administratives a la Federació Catalana de Societat Musicals i Confederació de l’Estat Espanyol.
El perfil administratiu comença l’any 1967, com a delegat de banda de la Unió Filharmònica, fins i el febrer de 1980, elegit president fins l’any 1985.    71  anys de soci de La Unió Filharmònica d'Amposta.
1981, comença la tasca de la Federació Catalana de Societats, que fou elegit com a president fundador a Sant Carles de la Ràpita, reelegit a Badia del Vallés, Prat de Llobregat, Falset, Amposta i Tortosa. 24 anys de President de la Federació Catalana de Societats Musicals.
Des de 1993 va estar 11 anys de tresorer i 4 de President de La Confederació Espanyola de Societats Musicals.
 Al 2006 elegit President d’Honor de la Federació Catalana de Societats Musicals en els seus 25 anys de fundador de l’entitat.
Trenta-un anys d’activitats culturals. Pràcticament la totalitat de temps lliure dedicat a les Institucions musicals, al marge de la professió de pagès, que dels 12 anys fins als 65 ha estat la seua tasca professional. 77 anys treballant per les Terres de l’Ebre, concretament pel Delta de l’Ebre.
Dintre d'aquest paquet d’activitats organitzant Trobades de Bandes per Catalunya i L'Estat Espanyol i concerts de les bandes, pels pobles i Barcelona, Palau de la Música i Auditori.
Fetex i casament: Aquestes són les paraules de Joaquin
1953, relataré , les meues emocions sentimentals.
Jo era un jove, que m'agradava molt el cine. El ball… el vaig avorrí, perquè quan anaves a traure-les a ballar… et deien:  “els ballo tots”. Però va vindre el dia, que vaig tindre de decidir, per formar una família, què es el secret de la vida. Recordo que vam a anar a tocar amb la Banda de La Filha, a Reus i en tornar vaig anar a la sastreria del meu amic, José Monllau i estaven les cosidores i en vaig ataüllar una, que es deia Cinta Lafont, La Fabona. La millor elecció de la meua vida….només us diré, que fa 65 anys que estem junts, molt feliços, un fill, una neta i a les acabades de la vida, un rebesnét Aritz, que va néixer al 2012. Què vol més felicitat un home solitari. Em vaig casar als 27 anys.
Tinc que dir-vos, que la combinació, família i música, m'ha funcionat molt bé, combinat amb la meua passió, la música. La Cinta mai va ficar cap inconvenient, perquè en va conèixer músic. Jo he conegut casos a la banda, que quan es ficaven a festejar, els feien plegar de músic.
Tots estos anys, els vaig combinar, la feina de pagès i la música. Sent  Delegat de Banda de la Filha, combinava la professió, muntant torns petits, per amenitzar, les festes majors, dels pobles de les comarques del Delta del Ebre.
Recordo també que l'any 1980, va ser un any clau, per la meua vida, al febrer, en van votar president de la meua Societat La Filha i al agost, va néixer la meua neta Eva.
Recordo aquell dia, estàvem tornant en la banda a Falset, amb els  consogres, que ell treballava en un tractor a Falset. Després ells i la meua dona van tornar a Amposta, però jo em vaig tindre que quedar, perquè en son demà, anàvem a tocar a Flix.
 La neteta no la vaig conèixer, fins 48 hores després de néixer.  La gloria més gran de la meua neta, es que trenta dos anys després, m'ha transformat en rebesiao, la il·lusió mes gran, fins que en toqui marxar, al viatge que no te tornada.  Però això es llei de vida de la nostra naturalesa. La vida eterna dels humans, es el que m’ha portat al mon al meu Aritz, el que més estimo en aquests moments per així les abraçades, es multipliquen en força, per compensar, les que no li podré fer, dins de poc. T’estima molt el iaio Quim.

---

Ara farem un moment de silenci per recordar tot el millor del Joaquin .i impregnar-nos del seu record...... i pensar en que cadascú s'emporta una vivència molt personal.....

Música....Poesía… 

L’illa dels estels: 

Quan l'hora és finida
i la vida acabada,
quan dels llavis surt
l'última paraula,
és després que veig la llum
i estic a punt de l'etern viatge.

La barca a port,
les vitualles preparades
amb els millors vestits
i les joies més lluents
emprenc un camí sense retorns
amb el cap seré
i tranquil·la la mirada
pujo a la barca
que el vent empeny
a la mercè dels deus
que m'acompanyen.

No sento el pas del temps
ni el dolor de l'enyorança
ni tan sols sento el plor
dels que un dia m'estimaren.

Visc en plenitud aquest moment
res no em falta
ja que ben a prop m'esperen
l'illa dels estels
i un poc de tot
el que he tingut fins ara.

Un llit de fulles de pampols,
una pedra grisa,
el frec de la tramuntana
el cel rogent del capvespre,
l'oreig,
la bonança,
la salabror del mar
i el perfum de la marea baixa.

Quan l'hora és finida
i la vida acabada,
manca el vent
i la lluna surt rere una cala.
          
 INÉS GUMÀ

---

 (Final suprimit per voluntat d'Anny Noriega) 

dimarts, 8 de març del 2016

POESIA PER A COMMEMORAR EL DIA DE LA DONA TREBALLADORA

Vivir juntos

Hablando de maravillas, vivo 
junto contigo, cuando podría haber vivido
con otro cualquiera,
cuando podría haber sido la mujer de Abelardo
o la fulana de un papa del Renacimiento
o la esposa de un campesino sin comida suficiente
ni suficiente amor, mis niños
muertos por la plaga. Podría haber dormido
en una alcoba cerca del hombre
de la nariz dorada que apunta
a las estrellas,
o haber cosido una bandera estrellada
para un general con dientes de madera.
Podría haber sido la Pocahontas ejemplar
o una mujer sin nombre
llorando en la cama del Amo
por mi marido, cambiada por una mula,
hija mía, perdida en una apuesta borracha.
Podría haber sido amarrada al palo de un tótem
para apaciguar a un dios vengativo
o abandonada, niña sin provecho,
a la muerte en el acantilado. Me gusta pensar
que podría haber sido Mary Shelley
enamorada del ángel insidioso,
o la amiga de Mary. Podría haber sido tú.
Este poema no tiene fin, las probabilidades 
    en contra nuestra son interminables,
nuestras oportunidades de vivir juntos
estadísticamente inexistentes;
aún así lo hemos hecho, vivir en un tiempo
en que racionalistas de ajustados sombreros
y destocados Testigos de Jehová
están de acuerdo en casi todo,
vivir con nuestros niños vivaces
quienes —para los interminables si—
podrían haberse perdido el vivir
juntos con maravillas y locuras
y anhelos y engaños y deseos
y error y humor y compasión
y viajes y voces y rostros
y colores y veranos y mañanas
y conocimiento y lágrimas y azar.




Alive Together