Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges

dimarts, 11 de juny del 2019

M’ENCANTA LA POLÍTICA


Quan falten pocs dies per a la proclamació dels alcaldes, a molts municipis encara hi ha incertesa sobre qui acabarà sent-ho.  Tret d’aquells candidats que van treure majoria absoluta o que a hores d’ara ja han tancat pactes, n’hi ha encara molts, tant de grans ciutats com de pobles menuts que fins dissabte quan arribi el moment de votar els regidors electes no se sabrà qui dirigirà el municipi durant els propers anys. Barcelona és un clar exemple, però també podríem incloure Madrid (tant l’ajuntament com la comunitat), Girona... (Tarragona va tancar-lo ahir amb el pacte entre ERC i els Comuns). I més a casa nostra: Tortosa, Santa Bàrbara, Camarles, el Pinell de Brai, Corbera d’Ebre, Ascó, etc.
També hi ha incertesa sobre si Sánchez serà finalment el proper cap de l’executiu espanyol. Darrerament, l’ombra de una repetició de les eleccions planeja sobre el mapa polític espanyol.
Tot i que militància socialista clamaven el 28-M per no pactar amb Ribera, a hores d’ara tot està obert i res és impossible. Per molt que C’s s’hagi tancat en banda amb un rotund no a Sánchez.
M’encanta la política, però a la vegada me fastigueja. Me fastigueja veure com els polítics miren cap els seus interessos i poc cap els seus ciutadans a qui se deuen.
¿De veritat penseu que quan hi ha pactes, els polítics miren que serà el millor per a la ciutadania? No amics. Els polítics miren que els hi convé més en cada moment amb un ull posat cap els seu propi partit i l’altre cap els baròmetres polítics que hi ha en tots moments per a veure quina és la reacció dels ciutadans. No dubteu que si Sánchez veu que traurà més rèdit si finalment hi ha una repetició d’eleccions, cap allí anirem.
M’encanta la política, tots ho sabeu, però el que penso de determinats polítics ja és una altra cosa.    

dijous, 6 de juny del 2019

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL: TIVISSA

Entrada al poblat iber de Castellet de Banyoles (Tivissa)

Sovint la retirada d’un alcalde emblemàtic comporta un canvi substancial al municipi. Com ha passat per exemple a Tivissa on l’ex Mosso d’Esquadra Jordi Jardí que portava 4 mandats al front de l’ajuntament del poble riberenc governant amb majoria absoluta, donant pas com a cap de cartell a Montserrat Pagès (Junts per tu). 
El repartiment de regidors després de les eleccions del 26-M ha estat el següent: Junts per tu, 4, Ara Sí (ERC), 3, Movem Tivissa, 1 i Agrupació Independent de Serra d’Almos (FIC), 1. Per tant, els postconvergents han perdut un regidor que ha anat a parar a les mans de Movem.  
Si Junts per tu pacten amb la marca blanca d’ERC, sumarien 7 de nou i per tant, res més a dir.
Però me consta que el govern de Jordi Jardí, al contrari que el seu predecessor Fermí Pellisé (ICV) han estat caciquil, governant més per als seus que no per a la totalitat dels ciutadans de la població.
Per tant caldrà veure si els partits que fins ara havien sofert l’exalcalde arribaran a un pacte per a enviar a Junts per tu a l’oposició o algú d’ells hi acabarà pactant.
Sempre recordo que els pactes als ajuntaments poc o res tenen que veure als que se fan a la Generalitat, excepte casos puntuals es clar que a l’hora de buscar excuses qualsevol es bona per eludir segons quin partit.
Movem Tivissa i l’Agrupació Independent de Serra d’Almos podrien fer alcalde al cap de llista d’Ara sí, però intueixo que voldran una mica de generositat, sobre tot la candidatura de Serra d’Almos que, sense conèixer les seves pretensions polítiques, tot indica que voldrien recuperar l’ajuntament que van tenir abans de 1940.  

dissabte, 25 de maig del 2019

SOBRE ELS DEBATS ELECTORALS

Dia de la presa de possessió d'Adam Tomàs com a nou alcalde d'Amposta. 

Per molt que m’ho expliquin, per moltes raons que hi hagi, no me sembla correcte que als debats de candidats a l’alcaldia d’Amposta hi manquessin 4 del 7 que s’hi presenten.
Només hi eren presents Adam Tomàs (EA-ERC), Manel Masià (Junts per Amposta) i Francesc Miró (PSC). La Junta Electoral Provincial no va deixar participar Rositia Pertegaz (Demòcrates de Catalunya), Germán Ciscar (Som Amposta), Rosabel Recio (Podem) i Cecilia Castelló (Ciudadanos).
El motiu sembla que va ser que no tenien representació a l’actual consistori ampostí. Cal dir que Rosita Pertegaz va entrar a l’ajuntament de la ma de CiU, tot i que va abandonar el grup i va continuar formant part del consistori com a regidora no adscrita. En el cas de German Ciscar va entrar com a cap de llista de Plataforma per Catalunya, formació que va abandonar per a crear un partit municipalista.
No sé si ha canviat la normativa que regeix aquest tipus d’actes o simplement se deixa a criteri dels integrants de la junta electoral de cada cicle electoral.
L’any 1995 anava de número 2 de la candidatura d’ICV darrere del desaparegut Anselmo Cano. Visió 3, la televisió local d’Amposta va emetre una sèrie de debats, alguns d’ells temàtics. Tot i no tenir representació a l’ajuntament també se’n va invitar a participar. El dia que se debatia sobre Sanitat, Cano va creure que hi havia d’anar jo com a número 2, tot i que no tenia ni idea del tema. Per CiU va anar Manel Ferré, que també anava de número 2 pel darrere de Roig. Sembla ser que no hi havia límit de temps, perquè recordo que vaig intervenir molt poc. En aquell temps la controvèrsia era la ubicació de l’actual Hospital Comarcal.
Dit això crec que els ciutadans tenim el dret de saber que ens proposen tots i cadascun dels electes i poder-los escoltar debatent entre ells. De vegades els programes no són suficients per acabar de saber per on va cadascun dels candidats.
Ahir pel mati vaig poder escoltar el debat dels caps de llista de les diferents formacions que se presenten a Santa Bàrbara. Hi eren tots: des d’aquells que ja tenen representació a l’ajuntament a les que se presenten per primera vegada. En total 5 candidats representants a Junts per Santa Bàrbara, ERC, PSC, PP i MAP (integrada dins de Movem)
Per cert, dijous per la nit al Canal Terres de l’Ebre vaig seguir amb interès una entrevista a l’alcalde de la Galera Ramon Muñoz (Junts per la Galera) sobre l’acció de govern de la darrera legislatura i sobre les propostes de cara la que ve.
Canal Terres de l’Ebre ha fet el mateix amb tots els caps de llista del territori (cosa que dubto) o només a aquells que paguen?
Si la resposta és la segona part de la pregunta, no hauria d’estar prohibit? Aquí ho deixo.  

divendres, 24 de maig del 2019

PROPOSTES ELECTORALS


Algunes de les propostes electorals que he escoltat durant aquesta campanya de les municipals son realment increïbles.
Ahir mateix us parlava de Santiago Campos i la instal·lació del magatzem logístic d’Amazon a Móra d’Ebre. La qual cosa me va fer recordar quan l’alcalde de la població veïna (Móra la Nova) Joan Sabanza va anunciar la implantació de la central tèrmica de cicle combinat ENRON a la seva localitat. Menys Mal que no se fa arribar a fer!!
El candidat del PSC Francesc Miró va parlar de portar a Amposta una fàbrica de bateries per a cotxes elèctrics. Com a proposta me sembla molt bona, però no crec que sigui fàcil ja que depèn de moltes coses, no només de la voluntat d’un alcalde (en aquest cas encara candidat)
Manel Masià, candidats de Junts per Amposta va parlar de la compra del local de l’antic cinema Oscar Palace per a rehabilitar-lo i convertir-lo en el 4 auditori d’Amposta. Sembla ser que la febre compradora de l’actual equip de govern (antics Sindicat i col·legi de les monges) s’ha acabat encomanant al seu partit. Va dir que se destinaria a fer-hi espectacles de teatre, dansa, etc. No me sembla malament, però trobo que abans hauria d’haver voluntat de programar-hi moltes més coses. L’edifici (per ser projectat i construït en època dels governs de CiU) i que va rebre un  premi d’arquitectura.
També va dir Masià que quan ell fos alcalde portaria ràpidament la fibra òptica als polígons industrials.
Realment sobten aquestes declaracions, ja que els polígons, sobre tot el de Tosses porten moltes dècades en funcionament i tret dels darrers 4 anys sempre hi van haver governs de CiU. I encara més si tenim en compte que durant la dècada passada (2004-2007) a Amposta se va promocionar amb bombo i platerets el projecte Ciutat Digital que havia de ser la panacea i va quedar diluït abans d’acabar-se. El projecte estava finançat per la Generalitat, el govern espanyol i l’ajuntament.


dijous, 23 de maig del 2019

EL PAS DEL TEMPS


Quan escolto els debats entre els candidats a les principals alcaldies de les nostres terres, per un moment sembla que el temps s’hagi aturat. Algunes de les propostes que fan, segurament les més importants, són les mateixes que se feien fa 25 o 30 anys. O potser més! És increïble, però és així. Durant aquest temps, tan l’Estat com la Generalitat han anat invertint en alguna cosa, per a tenir-nos callats (sobre tot als nostres polítics), però d’allò que realment és important per al nostre territori, el que se considerarien propostes estrella (exceptuant lo Passador i alguna cosa més), res de res. Anem a veure un exemples:

-Desdoblament de l’N-420 i connexió amb l’A-68 (zona Terra Alta).
-Prolongació de la C-12 (Eix de l’Ebre) des d’Amposta fins al port de la cimentera d’Alcanar. Quan jo era regidor (fa 8 anys que no ho sóc), ja ho donaven per fet. En aquest cas l’Estat hauria de cedir a la Generalitat el tram corresponent de l’N-340.
-Port comercial de la Ràpita.
-Acabar el tram de l’A-7 al pas pel nostre territori. En aquest cas cal dir que no hi ha hagut un veritable consens territorial i fins i tot té els seus detractors.
-Construcció d’un tercer carril de l’AP-7.
-Construcció d’una sortida de l’AP-7 a la comarca del Montsià. Recordar que dintre de la comarca del Montsià no hi ha cap sortida. La d’Amposta-l’Aldea està dintre del Baix Ebre i la d’Ulldecona-Vinaròs al Baix Maestrat. En canvi dintre del Baix Ebre, en pocs quilòmetres n’hi ha 3: L’Ametlla de Mar, l’Ampolla i l’Aldea.
-Portar indústria als polígons. Cada poble ha fet la guerra pel seu compte i la industria s’ha dispersat considerablement entre tots els polígons que hi ha construïts. Els d’Amposta, sobre tot el de l’Oriola estan infrautilitzats. Sovint la indústria que s’ha instal·lat ha acabat fracassant (Antaix, Laminats de Catalunya...)
-Millores ferroviàries. Tot i que s’ha avançat una mica amb l’aturada a l’Aldea de trens més ràpids i s’ha desdoblat la via al seu pas pel territori, el tram de via única entre Vandellòs i Tarragona segueix produint retards i problemes.   

Ahir mateix, el MH Quim Torra va anunciar un pla de dinamització industrial per a la comarca de la Terra Alta. Benvingut sigui! Només recordar que l’IDECE va aprovar un pla territorial per a dinamitzar les 4 comarques Ebrenques. Quin ha estat el resultat? Ho desconec... Entre d’altres mesures recordo que s’havia de fer una via de tren que unís l’Aldea i la Ràpita passant per Amposta.
També he escoltat candidats que han llançat propostes per mirar d’esgarrapar vots: des de la implantació d’una fàbrica de bateries per a cotxes elèctrics (Francesc Miró, PSC, Amposta) a la implantació d’un magatzem logístic d’Amazon (Santiago Campos, Tots i Totes per Móra, Móra d’Ebre)
Durant els propers 4 anys només arribaran premis menors... Per als més grans caldrà seguir esperant.

divendres, 10 de maig del 2019

‘TORTOSINISME’


Fa uns dies vaig escoltar un debat de polítics tortosins a la SER. Hi havia representants de tots els grups que han conformat el consistori tortosí durant aquesta legislatura que ja s’acaba fent balanç de la mateixa..
En alguns casos (PDeCAT, ERC i PSC) estaven representats per les segones espases, mentre que en altres (Movem, CUP i PP) hi havia els caps de cartell de les eleccions de 2015.
Recordareu que les dues darreres legislatures el PP només ha tingut un regidor: Javier Dalmau. Quan va tenir la paraula, la seva intervenció me va sembla força assenyada, tal i com ens té acostumats el veterà polític. No obstant discrepo d’algunes de les coses que va dir.
Demanar que els partits o grups polítics deixin de fer política i se posin a treballar conjuntament per a la millora de la ciutat és, des del meu punt de vista una fal·làcia (ja sigui Tortosa, ja sigui una altra ciutat del mapa). Des dels partits s’acostuma a marcar territori i tots defensen les seves pròpies idees polítiques i el seu programa electoral.
També va parlar de recuperar el concepte de tortosinisme. Entenc que el que demanava era fer ciutat; es a dir, treballar plegats per mirar d’atreure cap a Tortosa el màxim d’inversions possibles i poder donar així resposta a les demandes que té actualment la ciutat.  
Amb la idea de tortosinisme crec reconèixer la vella pràctica de sotmetre tot un territori a la seva capital històrica. Una idea caciquil que a l’actualitat hauria d’estar totalment arraconada.
Buscar la confrontació amb les altres ciutats del territori, sobre tot aquelles més grans, potser va funcionar durant anys, però avui en dia, si se vol avançar s’ha de buscar la complicitat de la resta de poblacions per aconseguir les fites necessàries que l’acabin fent prosperar.    
Les Terres de l’Ebre pateixen un greu estancament demogràfic i econòmic que el fa estar a la cua de Catalunya (ja ne parlaré un altre dia d’aquest tema). Segons un estudi, exceptuant la Ribera d’Ebre, les altres tres comarques ebrenques tenen una renda per càpita de les més baixes de Catalunya; concretament el Montsià se situa en penúltima posició només superada pel Baix Penedès.
Perdoneu-me, però el concepte tortosonisme  el trobo tan ranci que no puc més que menystenir-lo, així com a aquells polítics que el volen rescatar.


LA RENDA PER CÀPITA A CATALUNYA: 



dilluns, 29 d’abril del 2019

BANALITZAR


Pocs dies abans de la jornada electoral del 28 d’abril, van aparèixer a Amposta uns pamflets apegats sobre els cartells electorals del PSC. Tot i que n’hi havia amb diferents textos, un me va cridar l’atenció per sobre de la resta. Deia així: No passaran; fora feixistes dels carrers.
Tot i que desconec l’auditoria d’aquests pasquins, és evident que se tracta de simpatitzants del moviment independentista català, tal com se desprèn del text i d’altres textos que també han fet servir amb la mateixa finalitat.   
Ni els d’Òmnium ni els de l’ACN són colpistes pel fet de manifestar-se o col·locar llaços grocs en espais públics, ni els CDR són terroristes per tallar carreteres amb més o menys contundència. Com tampoc el PSC (o el PSOE) són feixistes per donar suport a l’article 155 de la Constitució...  Per tant, no banalitzem els conceptes. Desgraciadament ho fem massa sovint.
El feixisme (o el nazisme) representen el totalitarisme polític: la manca total de llibertats individuals i col·lectives i una bona part dels drets de la ciutadania.
Qui vulgui ser respectat, el primer que ha fer és respectar els altres.

    

dissabte, 1 de desembre del 2018

BANY DE REALITAT

De Napi a Diari de Tarragona. 
Aquesta darrera setmana el govern de Quim Torra ha viscut un bany de realitat en veure com la gent que sortia al carrer a manifestar-se no ho feia per a reclamar la República Catalana o la llibertat dels presos polítics, sinó per a exigir unes millors condicions laborals o una rebaixa de les taxes universitàries.
De l’època romana ens ha arribat la frase pa i circ (panem et circenses) actualitzada com a pa i toros o pa i futbol. Durant els darrers anys de circ n’hem tingut en grans dosis, en canvi, de pa ne segueix faltant a la majoria dels sectors, sobre tot als més febles.  
Personal de la sanitat pública i concertada, estudiants universitaris i de batxillerat, treballadors públics de l’administració catalana i bombers han sortit al carrer per a reclamar millores al seus respectius sectors. Uns exemples: les taxes de les universitats catalanes són les més altes d’Espanya, en alguns parcs de bombers encara hi ha camions dels anys ’80 o als treballadors de la Generalitat no se’ls hi ha abonat les pagues extraordinàries de 2013 i 2014 mentre que als treballadors de l’Administració de l’Estat ja fa anys que les van cobrar i ara veuen com poc a poc van recuperant els drets laborals perduts.   
Per a donar resposta a les deficients situacions laborals cal que s’aprovin els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat, però a hores d’ara sóc molt pessimista de que això pugui passar.
Arribat a aquest punt torno a fer-me l’eterna pregunta: ¿Els interessos dels governants som els mateixos que els de la ciutadania? Segurament no. Segurament cadascun d’ells viuen en una realitat diferent: mentre uns reclamem pa, els altres només ens saben donar circ. I això va pels governants d’aquí i d’allà!  

dijous, 5 de juliol del 2018

AMPOSTA ARA: 10 LLISTES PER A LES MUNICIPALS DE 2019

Fa unes setmanes me van filtrar que a hores d’ara (o d’aquell dia) hi havia en marxa 10 llistes de cara les properes municipals de maig del 2019. Poden ser moltes (són moltes!), però ja sé sap que tothom porta dintre seu un egocèntric que aspira sortir a la llum en qualsevol moment.

Aquestes candidatures serien:



1. ERC-EA-AM: Adam Tomàs.

2. PDeCAT: Manel Masià. (1)

3. PSC-PM: Francesc Miró.

4. PxC (o amb el nom que finalment se presenti): Germán Císcar.

5. Demòcrates de Catalunya: Rosita Pertegaz. (2)

6. PPC: Antonio Baz.


I a partir d’aquí les novetats:


7. ICV: Rosabel Recio. (3)


8. C’s: Cecília Castelló. (4)


9. Nova Convergència (partit creat per Germà Gordó: Pere Vidal. (5)


10. CUP?: ? (6)


És evident que els 4 partits que tenen representació al Pla de l’Ajuntament d’Amposta presentaran llista: ERC-EA-AM, PDeCAT, PSC-PM iGermán Císcar que, segurament no serà amb les sigles de PxC i caldrà esperar a veure com se dirà l seva candidatura.

(1) Tradicionalment Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya s’havien presentat conjuntament com a Convergència i Unió arreu de Catalunya (també a Amposta)

(2) Durant aquesta legislatura Rosita Pertegaz (l’única representant d’Unió) va deixar el grup i va passar a ser regidora no adscrita. De totes formes caldrà veure si se presenten amb el nom de Demòcrates de Catalunya o un altre.

(3) Rosabel Recio se va presentar les passades eleccions dintre de la candidatura que va encapçalava Adam Tomàs gràcies a un gran pacte que se va formalitzar per a poder derrotar CiU. Als pocs mesos va abandonar l’acta de regidora al·legant motius de salut. Ara sembla que ICV concorreran en solitari.

(4) Fa 3 anys Guillermo Martínez va voler ser el cap de cartell de Ciudadanos i, tot i que se va fer la foto amb els altres caps de llista, al final el partit d’Albert Rivera no se va presentar a Amposta. Ara sembla que ho podria fer Cecilia Castelló, filla d’Alberto Castelló (ASAJA)

(5) Si finalment Pere Vidal (va ser primer tinent d’alcalde durant la primera legislatura de Manel Ferré) encapçala una llista seria una de les sorpreses (si s’ha desvetllat potser no tant) del panorama polític ampostí.

(6) I el gran misteri segueixen sent les CUP. Seran capaços de configurar una candidatura. A les passades eleccions un membre destacat de l’assemblea local com era Oriol Fuster (son iaio patern i Calaix eren germans) va formar part de la candidatura de l’actual alcalde. Però no fa gaires dies, un altre membre de les CUP, Pep Simó (fill de Josep Maria Simó, que va ser alcalde pel PSC), va qualificar d’anomalia política que una ciutat com Amposta que és la capital de la comarca del Montsià i la segona més gran del territori, no pogués presentar llista a les properes municipals.

Després de dir això a mi encara me queda un dubte:

-Què faran els comuns? Àngel Porres no tractarà de configurar una candidatura?

Suposo que d’aquí a quan sobri el termini de presentació de candidatures encara hi haurà alguna sorpresa. No pot ser possible que quan encara queden més de 10 mesos per a les eleccions sé sàpiga tot.

divendres, 22 de juny del 2018

SOBRE LA GESTIÓ DE L’EQUIP DE GOVERN D’AMPOSTA


Arranjament de la coberta del mercat. 
Per a començar quedeu-vos amb aquestes quatre idees:

-No hi ha cap equip de govern que no treballi pel poble. Cap! Tots ho fan i la prova està en tot el que s’ha fet a Amposta durant els darrers 40 anys.

-La diferència està en les prioritats de cadascun d’ells. Mentre uns prioritzen les grans inauguracions en infraestructures, els altres poden prioritzar l’arranjament dels problemes endèmics de la ciutat (accessibilitat, enllumenat, etc.)

-No sempre se pot complir tot el que diu el programa electoral, ja que els ajuntaments no són autosuficients i, per tant, una part important del seu pressupost s’ha de cobrir amb transferències de capital (subvencions) de les diferents administracions superiors (Estat, Generalitat i Diputació)

-Tan important com fer una bona gestió són les formes que s’empren cap a TOTS els seus conciutadans. L'empatia és fonamental.   

Millora de carrers. 

Com aquell que diu ja s’ha encarat la recta final de la legislatura. Han passat tres anys i només ne queda un fins les properes municipals. Per a qui governa és més important el temps passat que no el que resta per a finalitzat la legislatura. En canvi per als seus rivals polítics no. En aquest darrer any, els caps de llista de les diferents formacions que aspiren a presentar-se (a Amposta s’està parlant de 10 candidatures) l’han d’aprofitar molt bé per a demostrar a la ciutadania que les seves idees i els seu tarannà son millors que les del seu rival polític. Quan arribi la campanya electoral aquest fet se plasmarà perfectament. Als debats, als mítings, tots aniran contra el qui ara està governant.   
Sóc dels qui penso que les campanyes polítiques duren 4 anys. Igual per els qui governen com per els que estan a l’oposició. Si amb espai curt de temps ho vols fer tot, feina té dono!
Canvi de l'enllumenat. 

Ara mateix, una part de l’oposició a l’equip de govern d’Amposta diu que a part de festes no saben fer res més. Pan y circo ho anomenen... (*). Però d’això res de res. Adam Tomàs i el seu equip està treballant molt i molt bé i no és cert que només estiguin per a fer festes.
Les Festes Majors d’Amposta necessitaven un nou impuls i l’han sabut donar. Però a part d’això s’ha fet ciutat. Es a dir, s’han comprat immobles com l’antic Sindicat i s’ha protegit el col·legi de les monges declarant-lo Bé d’Interès Local amb la finalitat de poder-lo comprar en un futur. S’ha arranjat la coberta del mercat així com diversos carrers millorant l'asfaltat i la senyalització horitzontal, s’ha millorat la il·luminació buscant l’eficiència i l’economia, etc. 
Segurament alguns dels projectes que s’estan fent van començar a prendre forma amb els anteriors governs. Però això passa sempre... Roig va viure molts anys dels projectes que Simó va engegar.
Segurament no me tocava a mi dir-ho, però algú ho havia de fer... I sapigueu que no els vaig votar...  


(*) Recordo un escrit aparegut a la Revista Amposta a principis dels anys 2000 signat per un tal JRA (ves busca qui és!) parlant molt bé de l’Amposta de Roig.
L’altre dia vaig trobar a l’Aguaita un comentari a l’article d’un dels candidats ja oficialitzats que me va recordat molt a l’escrit del que us parlava abans.

Jo redordo fa un temps una ciutat d'Amposta plena de vitalitat i això no es demagògia, és la realitat. Si vos agrada bé i sino...Ara és quan Amposta està per terra. No hi ha inversions,no venen empreses, no hi ha feina de qualitat,etc..tantes promeses que va fer l'alcalde de que portaría empreses i tal, i evidenment només a portat "pan y circo". Això està bé per a entretindre al personal, però les empreses soles no venen. I en aquest aspecte no han fet res. Estan molt bé les reflexions que fa aquest xicot i algú, hauria de recollir el guant. Les Terres de l'Ebre s'han d'espavilar sino aquí no quedarà ningú. Si s'ha d'anar tots junts, Tortosa, Amposta, Sant Carles,... es va, pel benefici de la gent del territori i sinó, doncs això, ens quedarem tant malament com estem ara. I al de demagògia barata, encara estàs enrocat en els partidismes, despejat que estem al segle XXI i això va de territori..no va de partits, ara.

dimarts, 5 de juny del 2018

(DES) IGUALTAT


La premsa d’avui porta dos temes sobre igualtat que me preocupen molt. Per una part parla de la final de la Copa de la Reina de futbol femení (lògicament) i per l’altra el tema d’una oliera de Còrdova que se nega a pagar endarreriments a les treballadores. 
Anem a pams. Dissabte passat el Barça i l’Atlètic de Madrid van jugar la final de la Copa de la Reina de futbol femení. El resultat final es el de menys, tot i que el Barça va guanya a l’últim sospir (mai més ben dit) ja que ho va fer quan anaven a finalitzar els dos minuts que havia concedit de descompte després de la pròrroga.
Com que jugava el Barça vaig buscar per tots els canals disponibles que tinc (tots en obert), però res. Ni a Esports 3, ni al canal Barça, ni a Gol, ni a Teledeporte de TV3 donaven la final. Tot i que molts oferien partits de Segona A o d’ascens a aquesta categoria. El futbol femení no interessa a les televisions quan hi ha futbol masculí.
Però aquí no acaba la història. Com sabeu a la Copa del Rei, el Borbó fa el lliurament de la copa al campió, però en aquest cas la Reina no hi era present i va haver de ser el President de la Federació Espanyola de Futbol Luis Manuel Rubiales qui la lliurés.
Encara no s’ha acabat... Sabeu quan s’emporta l’equip que guanya la Copa del Rei? 1 milió d’euros. Sabeu quan s’emporta l’equip guanyador de la Copa de la Reina? 0 euros! Zero patatero!!  
Sabeu quan s’emporta l’equip juvenil (masculí per suposat) que guanya la Copa dl Rei? 12.000€ el campió i 6.000 el subcampió.
I podríem seguir parlant de la bretxa salarial que hi ha entre els homes futbolistes i les dones futbolistes, etc., etc. Seria con d’anar del zero a l’infinit...
El cas de l’oliera de Còrdova és molt més surrealista... Fixeu-vos: No volen pagar els endarreriments a les treballadores perquè al conveni col·lectiu del sector posa TREBALLADORS!
Com si els masculí no hagués servit durant anys per a referir-se a tothom. Quan parlàvem de catalans ens referien també a les catalanes, quan parlàvem de castellers, ens referíem també a les castelleres, etc., etc.
Com sabeu al Delta hi ha una colla castellera que s’anomena Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. És l’única colla casteller que fa menció als dos sexes. Recordo que quan se debatia el nom, unA filólogA va dir que no calia, que el masculí ja representava tothom. No obstant l’assemblea va decidir avalar el nom igualitari.
Aquest dies Pedro Sánchez està conformant el seu govern. Sé li poden criticar moltes coses: que si Borrell (el del desinfectant), que si Teresa Ribero (projecte Castor)... Però hi ha dos coses positives.
La primera és la recuperació del Ministeri de Cultura i la segona i encara millor el Ministeri d’Igualtat. A més, la seva titular, Carme Calvo (que ja va ser ministra amb Zapatero) ne serà la vicepresidenta.
A veure si els canvis comencen a notar-se ràpid...


MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20180605/allau-critiques-rae-llenguatge-inclusiu-masclisme-6857704

dissabte, 19 de maig del 2018

DESERTORS POLÍTICS


Se considera un desertor aquell que pertany a un determinat exèrcit i, en temps de guerra se passa a les files enemigues.
Tot i que jo també considero desertors a aquelles persones que diuen tenir una ideologia però a la mínima, quan vencen uns altres, canvien de jaqueta. I més si aquestes persones han col·laborat estretament amb els anteriors. També se'ls coneix com a transfugues
Sabia de la seva existència. De no ser així no s’explicaria que en poc temps un determinat partit deixi de guanyar i un altre ho pugui arribar a fer d’una manera àmplia. I no parlo precisament d’aquella majoria de votants que poden anar canviant el sentit del seu vot dependent de les circumstàncies de cada moment, sinó d’aquells que fins i tot han segut militants d’un determinat partit i de cop i volta l’han abandonat per abraçar la fe d’aquells que consideraven els seus enemics.
L’altre dia vaig conèixer a una d’aquestes persones... Fins i tot vaig recordar que durant la campanya de les municipals de 2003 (crec recordar), Josep Maria Simó ens va demanar que li anéssim a portar propaganda electoral, ja que la considerava una dels nostres... Però per a la nostra sorpresa ens va dir que a les municipals votava CiU.
A mi, primer, me va dir que era del PSOE, per a més tard dir-me que a les municipals votava al Dr. Ferré. Tot i que se va oblidar de dir que abans també havia votat a Roig.

-A mi al Dr. Ferré que no me’l toquen!  
  
Després me va criticar a l’actual alcalde perquè l’havia fet fora de la Clínica i per això ella s’havia donat de baixa de sòcia.

-Si ja no puc tenir al Dr. Ferré, per a que he de continuar pagant la quota de soci...

Aquells que hem estat en la política municipal sabem que aquesta era una de les maneres que tenia Ferré de fidelitzar el vot dels seus pacients. Per què us penseu que mantenia la consulta a la Clínica?
Però el seu acomiadament (per dir-ho d’alguna manera) no va ser només per motius polítics (que també), sinó per la situació irregular amb la que se trobava ja que després de deixar la presidència de l’Hospital Comarcal no tenia cap vincle contractual amb l’entitat. Durant anys no li va fer cap falta!  
Segur que com la persona en qüestió n’hi ha hagut molts més... I no només en aquella època, sinó també ara. Amb la victòria per majoria absoluta d’Adam Tomàs a les passades municipals segur que han estat molts els que venien col·laborant amb CiU per a passar a fer-ho amb ERC.
I si un dia guanya una altra llista, renegaran de l’anterior i presumiran de votants de tota la vida.   

dimarts, 24 d’abril del 2018

MERCENARIS DE LA POLÍTICA


Només ens falta Manuel Valls fent política per aquí. Si se confirmen els més que rumors, l’ex primer ministre francès, barceloní de naixement, podria ser el cap de llista de Ciutadans per Barcelona a les municipals de l’any que ve.
Segons Rivera, el seu gran mentor, qualitats no n’hi falten: europeista convençut, demòcrata i sobre tot, sobre tot, antiindependentista. Impossible reunir més qualitats en una sola persona!
Manuel Valls va ser primer ministre de França amb el socialista François Hollande de President de la República.
Se socialista significa tenir uns valors, però no cal que, precisament, siguin el que reuneix Valls. Se pot ser per exemple europeista crític, demòcrata sé li suposa, independentista (per què no?), solidari, antifeixista, antixenòfob, etc.

La maniobra de Ciutadans respecte al fitxatge estrella de Manuel Valls me sembla totalment fora de lloc. Primera i principal pel menyspreu que fa a la seva pròpia militància: És que no tenen cap candidat en garanties per encapçalar la llista de Barcelona? I segona. Per molt barceloní que sigui de naixement, no crec que conegui en profunditat la política catalana. Per definició un francès és un jacobí xovinista. I crec que mentre va exercir el seu càrrec ho va demostrar en escreix. A part d’això, recordem-ho, va haver de liderar les polítiques del seu país durant els difícils anys de la crisi i no se’n va sortir precisament airós.
A la història no hi deuen d’haver massa precedents de polítics que han ocupat càrrecs públics (o al menys ho han intentat) en més d’un país. Però dintre del propi país si que hi ha precedents de polítics que han anat canviant de jaqueta segons les circumstàncies.
Adolfo Suárez va passar de ser ministre secretari general del Movimiento a fundar el seu propi partit (la UCD) i quan se’n va donar compte que sobrava encara ne va fundar un altre: el CDS.
Vans ser molts els càrrecs de la UCD que van passar a l’AP de Manuel Fraga quan el vaixell centrista s’enfonsava. 
Un d’ells Rafael Arias-Salgado que va ser ministre amb Suárez i Aznar. Com anècdota us diré que Rafael Arias-Salgado com a president de Carrefour España va ser present a la inauguració del fracassatcentre comercial.
I més recentment el flamant candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana Toni Cantó. L’exactor, després de ser diputat per la UPyD de Rosa Diaz i posteriorment de Ciudadanos, en adonar-sen del poc recorregut que tenia el seu anterior partit.
Persones com Manuel Valls (o Toni Cantó) només se mereixen un qualificatiu: mercenaris de la política.

Jo anteposo per sobre de tot la coherència i la ideologia. Ha pogut deixar de militar al PSC, però els meus valors socialistes segueixen intactes. Pot dir el mateix Manuel Valls? Ho dubto molt!

Inauguració del Carrefour amb Rafael Arias-Salgado. 



diumenge, 8 d’abril del 2018

CALATALNS I CASTELLANS

De Vergara a eldiario.es.

Amb l’arribada de la migració a Amposta se va fer popular la següent dita:

-Qui s’ha mort?

-Ningú, un castellà...

No era que se’l menyspreés, simplement volia dir que no era d’aquí. I és que durant molt de temps la nostra societat se dividia entre els d’aquí (tot i que no sempre ens sentíem del tot catalans *) i els castellans, que eren els que els nous vinguts. Per tant un andalús era un castellà, un extremeny era un castellà un aragonès era un castellà o un murcià era un castellà. No me queda clar que eren els valencians els bascos o els gallecs, tot i que suposo que en aquests casos si que hi havia una diferenciació.   
Per tant, la diferència entre catalans i espanyols ve de lluny. La qual cosa demostra que tot i que sempre ens han volgut posar al mateix sac (tots som espanyols) l’evidència demostra tot el contrari.
Tradicionalment al conjunt d’Espanya no ens han estimat, tot i que quan surt el debat ens diuen que sí, que ens estimen molt (com aquella campanya publicitària que va fer el PP fa uns anys) Però és mentida.
I per a mostra només cal un botó: Quants catalans han arribat a presidir el govern d’Espanya? Tres. A saber: El general Joan Prim durant el regnat d’Amadeu I de Savoia i que no va tenir temps d’exercir el càrrec ja que fou assassinat abans de que pogués prendre possessió del càrrec. Estanislau Figueras que va ser el primer president de la Primera República Espanyola durant quatre mesos. I, finalment, Francesc Pi i Maragall que e va ser el segon durant 38 dies! Com heu podeu comprovar el balanç és força decebedor.
A finals de la dècada dels anys 90, amb la caiguda de Felipe González i el poder socialista, un català volia ser candidat a la presidència del govern: Josep Borrell. Va guanyar les primàries amb una diferència prou respectable davant el basc Joaquín Almunia. Però quan semblava que tot li anava de cara, li van treure un afer de quan ell havia estat Secretari General d’Hisenda: els cas Huguet-Aguiar. El primer va ser cap de la inspecció de Barcelona i el segon Delegat Especial de Catalunya. Tots dos van ser investigats per corrupció ja que havien afavorit diverses empreses catalanes a canvi de contraprestacions.
A la dècada dels anys 80, el que fora el número dos de Pujol, Miquel Roca, va tenir deliris de grandesa i veient els bons resultats que teia a Catalunya CiU, va voler donar un salt a la política catalana amb el Partit Reformista Democràtic. Tot i els suports que va tenir del món polític amb Antonio Garrigues Walker i Federico Carlos Sainz de Robles i periodístics amb el director del Diari el Mundo Pedro J. Ramírez, l’anomenada operació reformista va ser un fracàs.
José Luis Rodríguez Zapatero no era català. Era castellà-lleonès. Però era del Barça i no s’ho amagava. Tot i estar al front del govern espanyols durant 7 anys i mig, mai va anar al Nou Camp a veure un partit de futbol. Dintre dels cercles de poder estava mal vist.
Amb tots aquests antecedents, sorgeix una pregunta: Pot arribar Albert Rivera a la presidència del govern de les Espanyes?
Segons el darrer sondeig conegut (el que hapublicat avui mateix el País), el partit de Rivera tindria una intenció de vot del 28,7%, el PP del 20,4, el PSOE dels 19,1 i Podemos del 18,3.
I el pitjor de tot és que C’s ha arribat fins aquí sense haver fet res. Ha jugat a la vella política de la puta i la Ramoneta donant suport al partit que més li ha interessat en cada moment i mirant de no fer gaire mal al PP, ja que entre els votants del partit de Rajoy estan la majoria dels seus futurs votants.
Bé, potser si que ha fet una cosa: anar clarament contra els interessos de Catalunya. Per això tant a Rivera com el seu partit se’ls veu com a castellans i no com a catalans.
Partint d’aquesta premissa, potser si que Rivera podrà ser un dia president del govern d’Espanya.
Quin panorama més negre!      

* De menut vaig escoltar moltes vegades l'expressió: Anem a la Catalunya... Ho deien per exemple quan anaven a veremar al Penedès o ha d'altres llocs més enllà de les nostres comarques ebrenques. 

divendres, 9 de febrer del 2018

A TORTOSA SE’N VA UN AMIC...

Ferran Bel acaba el discurs de comiat com alcalde després de quasi 11 anys al front de l’Ajuntament de Tortosa. En aquell moment els altres 20 regidors que composen el ple municipal i el públic assistent que no s’han volgut perdre un acte tan emotiu com aquest, se posen dempeus i com una sola veu comencen a cantar:

Algo se muere en el alma cuando un amigo se va, cuando un amigo se va algo se muere en el alma... Y va dejando una huella que no se puede borrar... No te vayas todavía no te vayas por favor, no te vayas todavía que hasta la guitarra mía llora cuando dice adiós... Y un pañuelo de silencio a la hora de partir...  

Bé, potser no ha estat exactament així... El que passa que després d’escoltar les seves paraules l’altre dia a la SER vaig pensar que passaria una cosa com aquesta. Segons Ferran Bel se’n va content, haver fet molta feina i donant gràcies a l’oposició pel fàcil que li havien posat...
Perplex. Atònit. Sense paraules... Així és com me vaig quedar! Què l’oposició li ha posat fàcil? Aquest argument és propi d’aquell cacic quan se’n va menyspreant els seus rivals polítics als quals ha tractar sovint de forma paternalista. Sé de que estic parlant perquè jo també he viscut situacions semblants.
Vaig conèixer Ferran Bel abans de que fos alcalde de Tortosa. Fins i tot abans de que fos President del Consell Comarcal del Baix Ebre, el seu trampolí polític per accedir a l’alcaldia i derrocar Joan Sabaté. I no era fàcil fer-ho ja que el 2007 els socialistes encara mantenien pràcticament intacta la seva hegemonia política. Aquell mateix anys Montilla (PSC) seria escollit President de la Generalitat i l’any següent el PSOE tornaria a guanyar les eleccions generals.
I com va ser possible? Tot i guanyar en regidors, Ferran Bel no va aconseguir majoria absoluta. Tot depenia d’ERC i l’agrupació local de la capital del Baix Ebre ho van tenir clar: donarien suport a aquells que només uns anys abans volien mercadejar amb l’aigua de l’Ebre.
A partir d’aquí Ferran Bel se va anar engreixant (políticament parlant, es clar) i a les pròximes eleccions, les del 2011, va guanyar no per majoria absoluta, sinó absolutíssima. Allò li va permetre regnar sense haver de comptar amb ERC a qui els hi va donar una puntada de peu al cul. Ja no li feien cap falta!
Finalment van arribar les eleccions del 2015 i s’hi van presentar noves llistes. La deriva socialista va portar que alguns dels seus militants, així com d’altres partits, s’agrupessin en Movem Tortosa. Ferran Bel (a qui molts de tortosins, finalment, ja van veure de quin peu coixejava) va perdre la majoria absoluta, una cosa que només uns anys abans ni es contemplava per una gran part de les tortosines i tortosins. L’Ajuntament de Tortosa podia conformar una nova majoria si s’arribava a un acord entre Movem Tortosa, el PSC i ERC. Però oh sorpresa! ERC, tot i que sé li va oferir l’alcaldia a Josep Monclús, el seu cap de cartell, en un fet insòlit i amb pocs precedents (jo no ne recordo cap) ho va refusar i li va tornar a donar l’alcaldia a Ferran Bel. Segurament els analistes ho veuran com una reafirmació de la nova majoria que governava Catalunya (CDC i ERC –és l’explicació més lògica), però l’actitud de Monclús de refusar l’alcaldia, des del meu punt de vista, va ser un acte de servilisme i covardia cap a una persona que havia anat guanyant pes polític dintre i fora del seu partit.

Adéu-siau Sr. Ferran Bel!

Benvinguda Sra. Soraya Roigé! 

dijous, 8 de febrer del 2018

NOMÉS RUMORS??

De Napi a Diari de Tarragona
El nom d’Elsa Artadi no és la primera vegada que surt al meu bloc. Potser no ho recordareu, però el passat 29 de gener (dilluns per a ser més exactes), vaig publicar una entrada que vaig titular Especulacions i entre les coses que deia recollia una notícia publicada Mediterráneo Digital sobre la possibilitat de fos Elsa Artadi la candidata de Puigdemont per a succeir-lo a la presidència de la Generalitat. Segurament recordareu que us explicava que en el precís moment de llegir la notícia tenia asseguda al meu costat a Anabel Marcos (PDeCAT), directora de l’Institut de Seguretat de Catalunya, exdiputada del Parlament i exgenrent de la GURSAM i, en ensenyar-li la notícia se va limitar a dir-me: Especulacions...     
Potser no sabia res... O potser sí, però calia mantenir-ho en secret fins que Puigdemont o qui fos ho fes oficial. Però hi ha una dita castellana que diu així: Cuando el río suena agua lleva...
Unes hores més tard llegia al Periódico que la mateixa Elsa Artadi ho desmentia: El candidat és Puigdemont...

Va Elsa, no té facis de pregar... Està molt bé el que dius, però tu saps que aquesta situació s’ha d’acabar desencallant... I els dies corren i una repetició d’eleccions no agrada ningú i molt menys al teu partit. Ara, amb tu, el PDeCAT té l’oportunitat de tornar al Palau de la Generalitat. Una situació que només fa un més i mig no us podíeu ni arribar a imaginar... A la fi és el que tots al teu partit desitgen... Quan Mas va fer el pas al costat semblava que el món s’havia acabat per els convergents. Va arribar Puigdemont i va fer un paperot que només la seva família s’ho podia creure. I ara Elsa arribaràs tu. Una dona que com he pogut comprovar pel teu currículum (a Internet s’hi pot trobar quasi tot) estàs suficientment preparada i segur que te’n sortiràs bé.

De vegades me miro la política amb ulls incrèduls sense pensar que el que hagi de passar passarà de forma irremeiable. Sense posar-m’ho ha pensar el que ens ofereixen (que és el que volen que vegem) és pur teatre ja que la realitat pel darrere dels bastidors és molt diferent.
Una vegada a festes va vindre una obra de teatre que es deia Pel davant i pel darrere. A la primera part t’ensenyaven que passava a l’escenari i no comprenies res. Tan era així que molta gent dels que aquell dia havien anat fins el recinte de festes al costat del Pavelló 1 d’octubre (he que ho he dit bé?) van decidir marxar. Però n’hi va haver que vam voler saber com acabava allò. A la segona van donar la volta a l’escenari i es va veure la realitat del que estava passant. Això mateix és el que passa en política.

Sigueu desconfiats (o crèduls, per aquells que se miren la política des d’un angle diferent al meu) i penseu que en polític quasi tot és possible i encara més si els que fan política de veritat hi acaben traient algun benefici. Si Elsa Artadi acaba sent el 131è President de la Generalitat (com a Presidenta seria la primera), a part d’acabar el serial (més llarg que Simplemente María que se va emetre per la ràdio la dècada dels anys ’70 i que va tenir 501 episodis -hauria dit que ren més!!-) i tornar a una normalitat relativa, però l’adequada per els temps que estem vivint, se podrà garantir la supervivència de Puigdemont a Bèlgica fins que dintre d’uns anys (no m’atreveixo a dir quantes, però en tot cas molts) se’l pugui indultar i tornar a Catalunya com un heroi. 

dimecres, 20 de desembre del 2017

L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3

De Faro a Diari de Tarragona.
Dues novetats destacables: la presència de Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.
Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir. Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió, ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar a la seva pròpia parròquia.
-Iceta va estar molt bé –me va dir una militant del PSC convençuda després del debat de la Sexta-.
Com que quasi no vaig veure el debat de la Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.
El debat va acabar com havia començat: amb la incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.

-Te’n has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.

Efectivament qui menys sé va immutar i no va entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat de les CUP.
Josep Turull, com a representant de la candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:

-A veure senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va haver-.

Va quedar clar que tant Turull com a Marta Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben que no hi tenen res a guanyar.
L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya? Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.
Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas. Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar el cos a cos amb ell.
A la substituta de Junqueras li manca bagatge. Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.
El candidat socialista va voler ser tan equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un 17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns 3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels tres representants de Rajoy, li va dir:

-El senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...  

Finalment, Xavier Domènec va intentar posar una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.


Per acabar una anècdota. No sé com funciona això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres mateixos... 

dimarts, 19 de desembre del 2017

DE CAP A L’ABISME

De Faro a Diari de Tarragona.
Si ningú hi posa remei, Catalunya se’n va de cap a l’abisme. I qui hi pot posar remei, la ciutadania votant els partís independentistes? Jo no ho veig així. No diré a ningú a qui han de votar. Sovint els meus fills me diuen a qui ho he de fer i a qui no. És que jo us he dit mai a qui teniu que votar vosaltres? –els hi pregunto- No –me responen ells- Llavors... Ni quan era candidat i ho he estat un bon grapat de vegades els hi vaig dir als membres de la meva família a qui tenien que votar... Si no ho he fet amb ells, menys ho faré amb vosaltres. La situació catalana que surti del 21-D (i ja ho tenim a tocar) només la poden solucionar els polítics. Ningú més!  
Imagineu-vos per un moment que les forces independentistes guanyin les eleccions com seria la voluntat de moltes persones amb les qui me relaciono a diari. ¿Què faran, renunciaran a la via unilateral, a la república proclamada i per tant a la independència de Catalunya? No? Així tindrem 155 per a temps i, segurament, nova convocatòria d’eleccions fins que guanyin les forces no independentistes. Un panorama molt trist, no?
Tot i les aparents baralles entre les dues candidatures que van formar fa dos anys Junts pel Sí, si poden formar govern amb el suport de les CUP o sense, no dubteu ni per un moment que el formaran. I qui ne seria el president? Puigdemont? Tal com va anunciar fa uns dies l’Assemblea Nacional Catalana, tot i que després sé va desdir... Tot i que el tema del president no sigui menor, suposo que finalment s’arribaria a una entesa: serà president qui ho pugui ser. Què vull dir amb això? Que si Puigdemont no ho pot ser perquè no el deixen tornar de Bèlgica (no veuria lògic que intervingués al Parlament per videoconferència) ni Junqueras tampoc, perquè desgraciadament encara s’està a la presó d’Estremera, caldria buscar un candidat de consens que no crec que sigui la Marta Rovira.
I si entre el PSC, el PPC i C’s aconsegueixen formar govern? Igual com no m’agradaria que les forces independentistes el poguessin formar, en aquest cas encara seria molt pitjor. Que passaria amb la nostra llengua? I amb l’ensenyament? No vull ni pensar-ho!
Per tant, quina solució queda? (Si és que en queda alguna) Si els catalans ens hem caracteritzat sempre per tenir seny, crec que seria el moment de treure’l d’allà on sigui i posar-lo sobre la taula de negociacions. És difícil, però potser amb una mica més de voluntat i menys egos sé podria aconseguir un gran pacte que permetés tirar endavant el país.
Estic segur que una bona part de la classe política (en aquest cas la catalana, però extrapolable a qualsevol altra) pensen més amb el benefici propi que no amb el dels ciutadans que han de governar i administrar. Si un determinat partit polític sé passa els dies, les setmanes, els mesos i els anys capficat amb una idea (el monotema, li diuen alguns), per molt que diguin el contrari no podran destinar tants recursos com faria falta a reforçar l’estat del benestar que tanta falta fa...
Crida l’atenció veure un polític com Albano Dante Fachín fent campanya contra el seu anterior partit i demanant el vot per als independentistes. Segons ell és la millor opció. De la gent rancorosa que actuen més amb el cor que amb el cap no me’n refio.
A les manifestacions contra el transvasament vaig cridar més d’una vegada que volíem polítics dignes. Són dignes aquells que venen del 3%? O els que han renunciat als seus ideals? O els que busquen la confrontació social? O els que sobreposen els interessos espanyols per sobre dels d’aquí? O els que es pensen que són portadors de la veritat absoluta? O els que representen a les grans empreses? O els somiatruites? 
Dijous voteu amb seny tot i que el vostre vot segurament no sigui determinant a l’hora de desencallar la situació.