Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris polítics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris polítics. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 de gener del 2021

EL RECICLATGE UNA ASSIGNATURA PENDENT

Un dels grans problemes del nostre temps són les deixalles que generem. A casa només som 2 i pràcticament no hi ha dia que no tiréssim alguna bossa de brossa als contenidors. Des de fa molts anys intentem separar les deixalles per a poder-les reciclar correctament. Fins i tot l’oli de fregir, les piles i les càpsules de cafè. Quants anys fa que es va posar en funcionament el reciclatge a nivell municipal? No ho recordo amb exactitud però diria que uns 40. El que si que recordo és que la primera fracció que es va reciclar va ser el vidre. He fet la pregunta perquè, tal com dic al títol d’aquest escrit, el reciclatge és una assignatura pendent. I no és que ho digui jo, sinó que està extreta d’una entrevista que Núria Bonet li va fer a Joan Pons, director d’innovació de Sorigué i que va publicar el Periódico de Catalunya el passat 19 de desembre. Diu una llegenda popular que som els homes els que acostumem a baixar les escombraries. Si això és cert, podem deduir fàcilment que, en general, som més bruts els homes que les dones, entenent bruts a aquells que deixen tot tipus de deixalles fora dels contenidors. El dia de Nadal de l’any passat a la pàgina de Facebook Digues la teva es va obrir un interessant debat sobre el tema. L’Ajuntament d’Amposta havia anunciat que aquell dia no es passaria a recollir la brossa, la qual cosa entenc perfectament. Però és que pel matí ja hi havia contenidors plens i les primeres bosses deixades fora dels contenidors. La deducció que en faig és que, segurament, el dia anterior ja no es van passar a recollir determinades fraccions. De totes maneres l’incivisme de la gent que deixa les deixalles i els voluminosos al costat dels contenidors és constant. No hi ha dia que no se’n vegin, tot i les amenaces en sancions que de tant en tant anuncien les nostres autoritats municipals. Mireu, els nostres governants viuen de la propaganda.I la propaganda ven! O, en aquest cas, dona vots. Diuen que prenen les mesures adients per a evitar-ho i que sancionen els infractors. D’aquesta manera acontenten a una part dels seu electorat, el més fidel. Però a la pràctica no deu de ser així perquè la gent no escarmenta i si es sancionés més, els infractors corregirien la seva actitud. Els mateix passa amb altres coses com per exemple els excrements dels gossos que no s’arrepleguen, els conductors que aparquen on no s’hi pot o els qui van conduint amb el mòbil a la ma o els qui incompleixen les normes per a prevenir la propagació de la pandèmia del COVID-19. Però tornen al tema del reciclatge. El passat 14 de gener, també al Periódico de Catalunya, s’hi podia llegir el següent titular: Fórmula per al reciclatge que triomfa als municipis catalans. Parlava del projecte Reciclos, segons la qual, se recompensa a tota aquella persona que recicla llaunes i envasos de plàstic. Aquest programa està impulsat per la Conselleria de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i actualment ja serien una vintena de municipis adherits a aquesta campanya, entre els quals està Amposta. Recordo el dia que va presentar-se en societat a la nostra ciutat. Com és habitual, va ser l’alcalde qui es va dirigir als mitjans de comunicació per a explicar en que consistia la novedosa manera de reciclar. Per a fer-ho correctament hi ha que connectar-se a una webapp i escanejar el codi de barres de l’envàs que vas a reciclar i, finalment, dipositar-ho als contenidors grocs als que se’ls hi ha incorporat la tecnologia necessària. Sabeu que és el que vaig pensar jo quan ho vaig escoltar? Ja ho he fet! I és que aquells que tenim el costum de reciclar no necessitem d’incentius. Però... Sabeu què us dic? Què segurament aquells que habitualment no reciclen, la recompensa no els hi serà cap incentiu i preferiran seguir com sempre. Ara bé, amb tota seguretat quan algun governant faci balanç de la campanya dirà que ha estat tot un èxit que el volum reciclat a augmentat considerablement. El que us he dit més amunt: propaganda! La prova de que res del que ens diuen és veritat, és que el temps passa i les illes de contenidors segueixen plenes de deixalles, els propietaris dels gossos segueixen sense recollir els excrements, els conductor incívics continuen fent de les seves i es segueix incomplint les normes de portar mascareta pel carrer, d’entrar als comerços més clients dels permesos per l’aforament o de saltar-se a la torera el toc de queda. Però a les properes eleccions tornarem a votar els mateixos perquè quan passa l’alcalde pel carrer ens somriu i ens saluda... Conclusió: si després de 40 anys (o més) de reciclatge encara avui és una assignatura pendent, Houston tenim un problema.

dimarts, 11 de juny del 2019

M’ENCANTA LA POLÍTICA


Quan falten pocs dies per a la proclamació dels alcaldes, a molts municipis encara hi ha incertesa sobre qui acabarà sent-ho.  Tret d’aquells candidats que van treure majoria absoluta o que a hores d’ara ja han tancat pactes, n’hi ha encara molts, tant de grans ciutats com de pobles menuts que fins dissabte quan arribi el moment de votar els regidors electes no se sabrà qui dirigirà el municipi durant els propers anys. Barcelona és un clar exemple, però també podríem incloure Madrid (tant l’ajuntament com la comunitat), Girona... (Tarragona va tancar-lo ahir amb el pacte entre ERC i els Comuns). I més a casa nostra: Tortosa, Santa Bàrbara, Camarles, el Pinell de Brai, Corbera d’Ebre, Ascó, etc.
També hi ha incertesa sobre si Sánchez serà finalment el proper cap de l’executiu espanyol. Darrerament, l’ombra de una repetició de les eleccions planeja sobre el mapa polític espanyol.
Tot i que militància socialista clamaven el 28-M per no pactar amb Ribera, a hores d’ara tot està obert i res és impossible. Per molt que C’s s’hagi tancat en banda amb un rotund no a Sánchez.
M’encanta la política, però a la vegada me fastigueja. Me fastigueja veure com els polítics miren cap els seus interessos i poc cap els seus ciutadans a qui se deuen.
¿De veritat penseu que quan hi ha pactes, els polítics miren que serà el millor per a la ciutadania? No amics. Els polítics miren que els hi convé més en cada moment amb un ull posat cap els seu propi partit i l’altre cap els baròmetres polítics que hi ha en tots moments per a veure quina és la reacció dels ciutadans. No dubteu que si Sánchez veu que traurà més rèdit si finalment hi ha una repetició d’eleccions, cap allí anirem.
M’encanta la política, tots ho sabeu, però el que penso de determinats polítics ja és una altra cosa.    

dijous, 6 de juny del 2019

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL: TIVISSA

Entrada al poblat iber de Castellet de Banyoles (Tivissa)

Sovint la retirada d’un alcalde emblemàtic comporta un canvi substancial al municipi. Com ha passat per exemple a Tivissa on l’ex Mosso d’Esquadra Jordi Jardí que portava 4 mandats al front de l’ajuntament del poble riberenc governant amb majoria absoluta, donant pas com a cap de cartell a Montserrat Pagès (Junts per tu). 
El repartiment de regidors després de les eleccions del 26-M ha estat el següent: Junts per tu, 4, Ara Sí (ERC), 3, Movem Tivissa, 1 i Agrupació Independent de Serra d’Almos (FIC), 1. Per tant, els postconvergents han perdut un regidor que ha anat a parar a les mans de Movem.  
Si Junts per tu pacten amb la marca blanca d’ERC, sumarien 7 de nou i per tant, res més a dir.
Però me consta que el govern de Jordi Jardí, al contrari que el seu predecessor Fermí Pellisé (ICV) han estat caciquil, governant més per als seus que no per a la totalitat dels ciutadans de la població.
Per tant caldrà veure si els partits que fins ara havien sofert l’exalcalde arribaran a un pacte per a enviar a Junts per tu a l’oposició o algú d’ells hi acabarà pactant.
Sempre recordo que els pactes als ajuntaments poc o res tenen que veure als que se fan a la Generalitat, excepte casos puntuals es clar que a l’hora de buscar excuses qualsevol es bona per eludir segons quin partit.
Movem Tivissa i l’Agrupació Independent de Serra d’Almos podrien fer alcalde al cap de llista d’Ara sí, però intueixo que voldran una mica de generositat, sobre tot la candidatura de Serra d’Almos que, sense conèixer les seves pretensions polítiques, tot indica que voldrien recuperar l’ajuntament que van tenir abans de 1940.  

dissabte, 25 de maig del 2019

SOBRE ELS DEBATS ELECTORALS

Dia de la presa de possessió d'Adam Tomàs com a nou alcalde d'Amposta. 

Per molt que m’ho expliquin, per moltes raons que hi hagi, no me sembla correcte que als debats de candidats a l’alcaldia d’Amposta hi manquessin 4 del 7 que s’hi presenten.
Només hi eren presents Adam Tomàs (EA-ERC), Manel Masià (Junts per Amposta) i Francesc Miró (PSC). La Junta Electoral Provincial no va deixar participar Rositia Pertegaz (Demòcrates de Catalunya), Germán Ciscar (Som Amposta), Rosabel Recio (Podem) i Cecilia Castelló (Ciudadanos).
El motiu sembla que va ser que no tenien representació a l’actual consistori ampostí. Cal dir que Rosita Pertegaz va entrar a l’ajuntament de la ma de CiU, tot i que va abandonar el grup i va continuar formant part del consistori com a regidora no adscrita. En el cas de German Ciscar va entrar com a cap de llista de Plataforma per Catalunya, formació que va abandonar per a crear un partit municipalista.
No sé si ha canviat la normativa que regeix aquest tipus d’actes o simplement se deixa a criteri dels integrants de la junta electoral de cada cicle electoral.
L’any 1995 anava de número 2 de la candidatura d’ICV darrere del desaparegut Anselmo Cano. Visió 3, la televisió local d’Amposta va emetre una sèrie de debats, alguns d’ells temàtics. Tot i no tenir representació a l’ajuntament també se’n va invitar a participar. El dia que se debatia sobre Sanitat, Cano va creure que hi havia d’anar jo com a número 2, tot i que no tenia ni idea del tema. Per CiU va anar Manel Ferré, que també anava de número 2 pel darrere de Roig. Sembla ser que no hi havia límit de temps, perquè recordo que vaig intervenir molt poc. En aquell temps la controvèrsia era la ubicació de l’actual Hospital Comarcal.
Dit això crec que els ciutadans tenim el dret de saber que ens proposen tots i cadascun dels electes i poder-los escoltar debatent entre ells. De vegades els programes no són suficients per acabar de saber per on va cadascun dels candidats.
Ahir pel mati vaig poder escoltar el debat dels caps de llista de les diferents formacions que se presenten a Santa Bàrbara. Hi eren tots: des d’aquells que ja tenen representació a l’ajuntament a les que se presenten per primera vegada. En total 5 candidats representants a Junts per Santa Bàrbara, ERC, PSC, PP i MAP (integrada dins de Movem)
Per cert, dijous per la nit al Canal Terres de l’Ebre vaig seguir amb interès una entrevista a l’alcalde de la Galera Ramon Muñoz (Junts per la Galera) sobre l’acció de govern de la darrera legislatura i sobre les propostes de cara la que ve.
Canal Terres de l’Ebre ha fet el mateix amb tots els caps de llista del territori (cosa que dubto) o només a aquells que paguen?
Si la resposta és la segona part de la pregunta, no hauria d’estar prohibit? Aquí ho deixo.  

divendres, 24 de maig del 2019

PROPOSTES ELECTORALS


Algunes de les propostes electorals que he escoltat durant aquesta campanya de les municipals son realment increïbles.
Ahir mateix us parlava de Santiago Campos i la instal·lació del magatzem logístic d’Amazon a Móra d’Ebre. La qual cosa me va fer recordar quan l’alcalde de la població veïna (Móra la Nova) Joan Sabanza va anunciar la implantació de la central tèrmica de cicle combinat ENRON a la seva localitat. Menys Mal que no se fa arribar a fer!!
El candidat del PSC Francesc Miró va parlar de portar a Amposta una fàbrica de bateries per a cotxes elèctrics. Com a proposta me sembla molt bona, però no crec que sigui fàcil ja que depèn de moltes coses, no només de la voluntat d’un alcalde (en aquest cas encara candidat)
Manel Masià, candidats de Junts per Amposta va parlar de la compra del local de l’antic cinema Oscar Palace per a rehabilitar-lo i convertir-lo en el 4 auditori d’Amposta. Sembla ser que la febre compradora de l’actual equip de govern (antics Sindicat i col·legi de les monges) s’ha acabat encomanant al seu partit. Va dir que se destinaria a fer-hi espectacles de teatre, dansa, etc. No me sembla malament, però trobo que abans hauria d’haver voluntat de programar-hi moltes més coses. L’edifici (per ser projectat i construït en època dels governs de CiU) i que va rebre un  premi d’arquitectura.
També va dir Masià que quan ell fos alcalde portaria ràpidament la fibra òptica als polígons industrials.
Realment sobten aquestes declaracions, ja que els polígons, sobre tot el de Tosses porten moltes dècades en funcionament i tret dels darrers 4 anys sempre hi van haver governs de CiU. I encara més si tenim en compte que durant la dècada passada (2004-2007) a Amposta se va promocionar amb bombo i platerets el projecte Ciutat Digital que havia de ser la panacea i va quedar diluït abans d’acabar-se. El projecte estava finançat per la Generalitat, el govern espanyol i l’ajuntament.


dijous, 23 de maig del 2019

EL PAS DEL TEMPS


Quan escolto els debats entre els candidats a les principals alcaldies de les nostres terres, per un moment sembla que el temps s’hagi aturat. Algunes de les propostes que fan, segurament les més importants, són les mateixes que se feien fa 25 o 30 anys. O potser més! És increïble, però és així. Durant aquest temps, tan l’Estat com la Generalitat han anat invertint en alguna cosa, per a tenir-nos callats (sobre tot als nostres polítics), però d’allò que realment és important per al nostre territori, el que se considerarien propostes estrella (exceptuant lo Passador i alguna cosa més), res de res. Anem a veure un exemples:

-Desdoblament de l’N-420 i connexió amb l’A-68 (zona Terra Alta).
-Prolongació de la C-12 (Eix de l’Ebre) des d’Amposta fins al port de la cimentera d’Alcanar. Quan jo era regidor (fa 8 anys que no ho sóc), ja ho donaven per fet. En aquest cas l’Estat hauria de cedir a la Generalitat el tram corresponent de l’N-340.
-Port comercial de la Ràpita.
-Acabar el tram de l’A-7 al pas pel nostre territori. En aquest cas cal dir que no hi ha hagut un veritable consens territorial i fins i tot té els seus detractors.
-Construcció d’un tercer carril de l’AP-7.
-Construcció d’una sortida de l’AP-7 a la comarca del Montsià. Recordar que dintre de la comarca del Montsià no hi ha cap sortida. La d’Amposta-l’Aldea està dintre del Baix Ebre i la d’Ulldecona-Vinaròs al Baix Maestrat. En canvi dintre del Baix Ebre, en pocs quilòmetres n’hi ha 3: L’Ametlla de Mar, l’Ampolla i l’Aldea.
-Portar indústria als polígons. Cada poble ha fet la guerra pel seu compte i la industria s’ha dispersat considerablement entre tots els polígons que hi ha construïts. Els d’Amposta, sobre tot el de l’Oriola estan infrautilitzats. Sovint la indústria que s’ha instal·lat ha acabat fracassant (Antaix, Laminats de Catalunya...)
-Millores ferroviàries. Tot i que s’ha avançat una mica amb l’aturada a l’Aldea de trens més ràpids i s’ha desdoblat la via al seu pas pel territori, el tram de via única entre Vandellòs i Tarragona segueix produint retards i problemes.   

Ahir mateix, el MH Quim Torra va anunciar un pla de dinamització industrial per a la comarca de la Terra Alta. Benvingut sigui! Només recordar que l’IDECE va aprovar un pla territorial per a dinamitzar les 4 comarques Ebrenques. Quin ha estat el resultat? Ho desconec... Entre d’altres mesures recordo que s’havia de fer una via de tren que unís l’Aldea i la Ràpita passant per Amposta.
També he escoltat candidats que han llançat propostes per mirar d’esgarrapar vots: des de la implantació d’una fàbrica de bateries per a cotxes elèctrics (Francesc Miró, PSC, Amposta) a la implantació d’un magatzem logístic d’Amazon (Santiago Campos, Tots i Totes per Móra, Móra d’Ebre)
Durant els propers 4 anys només arribaran premis menors... Per als més grans caldrà seguir esperant.

divendres, 10 de maig del 2019

‘TORTOSINISME’


Fa uns dies vaig escoltar un debat de polítics tortosins a la SER. Hi havia representants de tots els grups que han conformat el consistori tortosí durant aquesta legislatura que ja s’acaba fent balanç de la mateixa..
En alguns casos (PDeCAT, ERC i PSC) estaven representats per les segones espases, mentre que en altres (Movem, CUP i PP) hi havia els caps de cartell de les eleccions de 2015.
Recordareu que les dues darreres legislatures el PP només ha tingut un regidor: Javier Dalmau. Quan va tenir la paraula, la seva intervenció me va sembla força assenyada, tal i com ens té acostumats el veterà polític. No obstant discrepo d’algunes de les coses que va dir.
Demanar que els partits o grups polítics deixin de fer política i se posin a treballar conjuntament per a la millora de la ciutat és, des del meu punt de vista una fal·làcia (ja sigui Tortosa, ja sigui una altra ciutat del mapa). Des dels partits s’acostuma a marcar territori i tots defensen les seves pròpies idees polítiques i el seu programa electoral.
També va parlar de recuperar el concepte de tortosinisme. Entenc que el que demanava era fer ciutat; es a dir, treballar plegats per mirar d’atreure cap a Tortosa el màxim d’inversions possibles i poder donar així resposta a les demandes que té actualment la ciutat.  
Amb la idea de tortosinisme crec reconèixer la vella pràctica de sotmetre tot un territori a la seva capital històrica. Una idea caciquil que a l’actualitat hauria d’estar totalment arraconada.
Buscar la confrontació amb les altres ciutats del territori, sobre tot aquelles més grans, potser va funcionar durant anys, però avui en dia, si se vol avançar s’ha de buscar la complicitat de la resta de poblacions per aconseguir les fites necessàries que l’acabin fent prosperar.    
Les Terres de l’Ebre pateixen un greu estancament demogràfic i econòmic que el fa estar a la cua de Catalunya (ja ne parlaré un altre dia d’aquest tema). Segons un estudi, exceptuant la Ribera d’Ebre, les altres tres comarques ebrenques tenen una renda per càpita de les més baixes de Catalunya; concretament el Montsià se situa en penúltima posició només superada pel Baix Penedès.
Perdoneu-me, però el concepte tortosonisme  el trobo tan ranci que no puc més que menystenir-lo, així com a aquells polítics que el volen rescatar.


LA RENDA PER CÀPITA A CATALUNYA: 



dijous, 10 de gener del 2019

RECTIFICAR NO SEMPRE ÉS DE SAVIS

De Ferreres a l'Ara. 

Fa només uns mesos, tant el PP com Ciudadanos, volien canviar la llei electoral per a que la persona elegida pera a governat (ja sigui un ajuntament, una autonomia o el propi estat) fos la que encapçales la llista més votada. Però en pocs mesos han reculat i allà on van dir blanc, ara diuen negre...
Efectivament, les eleccions andaluses del passat 2 de desembre van trastocar el panorama polític espanyol. Per una part l’entrada de Vox per primera vegada a un parlament i per l’altra la rectificació dels altres dos partits de la dreta espanyola que, pactant entre si han impedit que fos precisament la candidata de la llista més votada presidenta de la Junta d’Andalusia.
Sempre he cregut que qui acabi tenint la responsabilitat de governar ha de ser aquella persona que reuneixi més suports parlamentaris, es a dir, el vot de més electes. Per tant, del pacte assolit no tinc res que dir...  
Amb els acords assolits sobre la taula, properament, Juanma Moreno Bonilla acabarà sent elegit president de la Junta d’Andalusia amb els vots del seu partit (el PP), C’s i Vox i, tot i que el partit de Rivera renegui en públic de Vox, la veritat és que conformaran un tripartit andalús de dreta pura i dura. L’actitud de C’s és de simple postureo.    
Sovint, rectificar no sempre és de savis... I menys en política. 

De Manel Fondevila a eldiario.es.

  

divendres, 22 de juny del 2018

SOBRE LA GESTIÓ DE L’EQUIP DE GOVERN D’AMPOSTA


Arranjament de la coberta del mercat. 
Per a començar quedeu-vos amb aquestes quatre idees:

-No hi ha cap equip de govern que no treballi pel poble. Cap! Tots ho fan i la prova està en tot el que s’ha fet a Amposta durant els darrers 40 anys.

-La diferència està en les prioritats de cadascun d’ells. Mentre uns prioritzen les grans inauguracions en infraestructures, els altres poden prioritzar l’arranjament dels problemes endèmics de la ciutat (accessibilitat, enllumenat, etc.)

-No sempre se pot complir tot el que diu el programa electoral, ja que els ajuntaments no són autosuficients i, per tant, una part important del seu pressupost s’ha de cobrir amb transferències de capital (subvencions) de les diferents administracions superiors (Estat, Generalitat i Diputació)

-Tan important com fer una bona gestió són les formes que s’empren cap a TOTS els seus conciutadans. L'empatia és fonamental.   

Millora de carrers. 

Com aquell que diu ja s’ha encarat la recta final de la legislatura. Han passat tres anys i només ne queda un fins les properes municipals. Per a qui governa és més important el temps passat que no el que resta per a finalitzat la legislatura. En canvi per als seus rivals polítics no. En aquest darrer any, els caps de llista de les diferents formacions que aspiren a presentar-se (a Amposta s’està parlant de 10 candidatures) l’han d’aprofitar molt bé per a demostrar a la ciutadania que les seves idees i els seu tarannà son millors que les del seu rival polític. Quan arribi la campanya electoral aquest fet se plasmarà perfectament. Als debats, als mítings, tots aniran contra el qui ara està governant.   
Sóc dels qui penso que les campanyes polítiques duren 4 anys. Igual per els qui governen com per els que estan a l’oposició. Si amb espai curt de temps ho vols fer tot, feina té dono!
Canvi de l'enllumenat. 

Ara mateix, una part de l’oposició a l’equip de govern d’Amposta diu que a part de festes no saben fer res més. Pan y circo ho anomenen... (*). Però d’això res de res. Adam Tomàs i el seu equip està treballant molt i molt bé i no és cert que només estiguin per a fer festes.
Les Festes Majors d’Amposta necessitaven un nou impuls i l’han sabut donar. Però a part d’això s’ha fet ciutat. Es a dir, s’han comprat immobles com l’antic Sindicat i s’ha protegit el col·legi de les monges declarant-lo Bé d’Interès Local amb la finalitat de poder-lo comprar en un futur. S’ha arranjat la coberta del mercat així com diversos carrers millorant l'asfaltat i la senyalització horitzontal, s’ha millorat la il·luminació buscant l’eficiència i l’economia, etc. 
Segurament alguns dels projectes que s’estan fent van començar a prendre forma amb els anteriors governs. Però això passa sempre... Roig va viure molts anys dels projectes que Simó va engegar.
Segurament no me tocava a mi dir-ho, però algú ho havia de fer... I sapigueu que no els vaig votar...  


(*) Recordo un escrit aparegut a la Revista Amposta a principis dels anys 2000 signat per un tal JRA (ves busca qui és!) parlant molt bé de l’Amposta de Roig.
L’altre dia vaig trobar a l’Aguaita un comentari a l’article d’un dels candidats ja oficialitzats que me va recordat molt a l’escrit del que us parlava abans.

Jo redordo fa un temps una ciutat d'Amposta plena de vitalitat i això no es demagògia, és la realitat. Si vos agrada bé i sino...Ara és quan Amposta està per terra. No hi ha inversions,no venen empreses, no hi ha feina de qualitat,etc..tantes promeses que va fer l'alcalde de que portaría empreses i tal, i evidenment només a portat "pan y circo". Això està bé per a entretindre al personal, però les empreses soles no venen. I en aquest aspecte no han fet res. Estan molt bé les reflexions que fa aquest xicot i algú, hauria de recollir el guant. Les Terres de l'Ebre s'han d'espavilar sino aquí no quedarà ningú. Si s'ha d'anar tots junts, Tortosa, Amposta, Sant Carles,... es va, pel benefici de la gent del territori i sinó, doncs això, ens quedarem tant malament com estem ara. I al de demagògia barata, encara estàs enrocat en els partidismes, despejat que estem al segle XXI i això va de territori..no va de partits, ara.

dissabte, 16 de juny del 2018

POSAR LES TERRES DE L’EBRE AL MAPA


L'Ebre crescut per Amposta. 
Existeixen realment les Terres de l’Ebre? Tot i que som una realitat territorial (més fictícia que real, perquè no existeix legalment la vegueria de les Terres de l’Ebre), del coll de Balagué cap a dalt sembla que ens ignoren.
Quants consellers o alts càrrecs del Govern català hem tingut? Laura Carme Gil, consellera d’Educació del darrer govern de Pujol, tot i que va néixer a Benissanet, té poc d’ebrenca i Carme Forcadell que va ocupar el càrrec de presidenta del Parlament va néixer a Xerta, però tampoc s’hi va estar molt de temps per aquí.
Per tant, els únics consellers hem tingut de les nostres terres ha estat Marta Cid que va ser responsable d’Ensenyament i Jordi Ciuraneta que ho va ser d’Agricultura si bé per un curt període de temps (abans havia ocupat el càrrec de director general de Pesca) Tot i que la memòria sovint me falla (o tal vegada per desconeixement), d’alts càrrec ara mateix me’n venen al cap pocs, molts pocs: el senienc Eugeni Villalbí, secretari de Joventud, la veïna de Prat de Compte Mercè Sanmartí  que va ser directora general de la Infància i la Adolescència, el calero Josep Martí, secretari de comunicació, l’ampollero/rapitenc  Francesc Sancho, secretari de Participació Social i Local, el tortosí Jordi Bort, director genera de la Vinya i el Vi, el rapitenc Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda i, finalment, Anabel Marcos, directora de l’Institut de Seguretat Pública i, anteriorment d’Institucions Penitenciàries.
Poc bagatge per a quasi 40 anys des de que se va restaurar la Generalitat de Catalunya l’any 1980.
Però és que això no és tot. No sé si ho sabeu, la ciutat de Tarragona organitza aquest anys els Jocs del Mediterrani. De fet ja els hauria d’haver organitzat l’any passat, però la manca de finançament ho va fer impossible.
José Félix Ballesteros i tot el seu equip han deixat de banda les Terres de l’Ebre. Com sabeu, quan s’organitzen un Jocs, el normal és que hi hagi diferents subseus per algunes de les competicions. Així per exemple durant els Jocs de Barcelona-92, Badalona va ser subseu de bàsquet, Banyoles rem, Castelldefels piragüisme en aigües tranquil·les, Granollers Handbol, l’Hospitalet de Llobregat beisbol... Així fins a 15.
I no és que el territori estigui mancat d’instal·lacions o llocs on poder disputar les proves, no. Tal com deia ahir el regidor ampostí Pau Cid, a Amposta tenim una de les millors sales d’esgrima d’Europa o fer les proves de rem a l’Ebre (el Club Nàutic d’Amposta i el Club de Rem de Tortosa són els dos millors clubs de Tarragona i el Club Nàutic de la Ràpita també està entre els millors) i a la Ràpita hi ha un gran port natural on se podrien fer perfectament les proves de vela... En fi, per a rumiar-ho.
D’això se’n diu centralisme...
No sé si sabeu que la Diputació de Tarragona és un dels organismes que més hi col·labora econòmicament parlant. De fet, la millora del pont de l’Estat de Tortosa se va fer per a compensar el territori pel finançament que rebran els Jocs del Mediterrani...
El Camp de Tarragona només vol de les Terres de l’Ebre una cosa: l’aigua. Sé suposa que durant els jocs la canonada d’aigua anirà que rebentarà ja que a més gent, més consum. Després no ens necessiten per a res més. Així de clar.
Aigua a canvi de res per al territori. I després encara hi havia que volia aigua a canvi de compensacions. Quines compensacions?
Sabeu aquell de mucho prometer hasta joder y después de haber jodido nada de lo prometido...         

dimarts, 24 d’abril del 2018

MERCENARIS DE LA POLÍTICA


Només ens falta Manuel Valls fent política per aquí. Si se confirmen els més que rumors, l’ex primer ministre francès, barceloní de naixement, podria ser el cap de llista de Ciutadans per Barcelona a les municipals de l’any que ve.
Segons Rivera, el seu gran mentor, qualitats no n’hi falten: europeista convençut, demòcrata i sobre tot, sobre tot, antiindependentista. Impossible reunir més qualitats en una sola persona!
Manuel Valls va ser primer ministre de França amb el socialista François Hollande de President de la República.
Se socialista significa tenir uns valors, però no cal que, precisament, siguin el que reuneix Valls. Se pot ser per exemple europeista crític, demòcrata sé li suposa, independentista (per què no?), solidari, antifeixista, antixenòfob, etc.

La maniobra de Ciutadans respecte al fitxatge estrella de Manuel Valls me sembla totalment fora de lloc. Primera i principal pel menyspreu que fa a la seva pròpia militància: És que no tenen cap candidat en garanties per encapçalar la llista de Barcelona? I segona. Per molt barceloní que sigui de naixement, no crec que conegui en profunditat la política catalana. Per definició un francès és un jacobí xovinista. I crec que mentre va exercir el seu càrrec ho va demostrar en escreix. A part d’això, recordem-ho, va haver de liderar les polítiques del seu país durant els difícils anys de la crisi i no se’n va sortir precisament airós.
A la història no hi deuen d’haver massa precedents de polítics que han ocupat càrrecs públics (o al menys ho han intentat) en més d’un país. Però dintre del propi país si que hi ha precedents de polítics que han anat canviant de jaqueta segons les circumstàncies.
Adolfo Suárez va passar de ser ministre secretari general del Movimiento a fundar el seu propi partit (la UCD) i quan se’n va donar compte que sobrava encara ne va fundar un altre: el CDS.
Vans ser molts els càrrecs de la UCD que van passar a l’AP de Manuel Fraga quan el vaixell centrista s’enfonsava. 
Un d’ells Rafael Arias-Salgado que va ser ministre amb Suárez i Aznar. Com anècdota us diré que Rafael Arias-Salgado com a president de Carrefour España va ser present a la inauguració del fracassatcentre comercial.
I més recentment el flamant candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana Toni Cantó. L’exactor, després de ser diputat per la UPyD de Rosa Diaz i posteriorment de Ciudadanos, en adonar-sen del poc recorregut que tenia el seu anterior partit.
Persones com Manuel Valls (o Toni Cantó) només se mereixen un qualificatiu: mercenaris de la política.

Jo anteposo per sobre de tot la coherència i la ideologia. Ha pogut deixar de militar al PSC, però els meus valors socialistes segueixen intactes. Pot dir el mateix Manuel Valls? Ho dubto molt!

Inauguració del Carrefour amb Rafael Arias-Salgado. 



dissabte, 14 d’abril del 2018

DEMOCRÀCIA O ‘PUNYETES’


En democràcia, la voluntat del poble hauria de prevaldre per damunt de tot. Però com el poble no pot exercir aquest poder directament, per això escull els seus representants que són els parlamentaris que conformen una assemblea o parlament.
Però la democràcia és tan imperfecta com ho imperfecta és la pròpia societat. I es per això que per a gestionar-la, a part del parlament s’ha de crear un govern i uns elements que vetllen pel compliment de les normes tant col·lectives com individuals.
El principal problema resideix quan se prostitueix la democràcia. Quan se coarta les llibertats del poble mitjançant normes injustes fetes a mesura dels seus governants per a protegir els interessos dels poderosos en detriment dels elements més febles de la societat.
Quan s’arriba en aquest extrem ja no hauríem de parlar de democràcia (tot i que en aparença s’hi sembli), sinó d’una altra cosa, com per exemple punyetes, que és una paraula molt nostra i que té un significat una mica ambigu.

L’origen de la situació catalana i la seva relació amb l’Estat espanyol arranca de l’època de l’Estatut de Miravet, el més mutilat dels tres que ha tingut Catalunya ( Núria i Sau)  
El President Pasqual Maragall va ser el gran impulsor d’un nou Estatut per a Catalunya, el que finalment se denominaria Estatut de Miravet. El Parlament de Catalunya va aprovar per una amplíssima majoria un primer text en una sessió solemne el 30-09-2005. El resultat va ser de 120 vots a favor (PSC, ERC, ICV i CiU) per només 15 vots en contra, els del PPC.
Però els interessos polítics de determinats partits i personatges, fan fer que el Congrés dels Diputats amb majoria del PSOE l’acabés mutilant. Però si amb això no n’hi havia prou, el PP el va portar davant el Tribunal Constitucional que el va acabar deixant-lo a la mínima expressió.

Per tant, el text que va aprovar en referèndum la ciutadania de Catalunya (abans de les sentències del TC), va ser un text ligth respecte al que va aprovar el Parlament de Catalunya.  
Vull dir amb això que no se va respectar la voluntat del poble català i la seva pretensió d’assolir molt més autogovern.
Els anys de la crisi econòmica provocada pels més poderosos per a recuperar molta part dels drets que els ciutadans havien anat guanyat poc a poc van jugar en contra de la gran majoria de la societat (catalans inclosos) A Espanya el PP va tenir un paper predominant a l’hora de retallar drets i llibertats en pro d’una recuperació econòmica que a hores d’ara una part de la ciutadania encara no ha notat.  
Quan el PP s’omple la boca amb paraules com democràcia o estat de dret hem de pensar que estan parlant de punyetes ja que no és ni per aproximació una autèntica democràcia.
Ara, el Ministre de Justícia espanyol Rafael Catalá troba que es un error gravíssim que la Mesa del Parlament de Catalunya aprovi querellar-se contra el jutge Llarena, el que porta els casos en contra dels polítics catalans que, segons la seva interpretació, van revoltar-se contra Espanya i les seves lleis.

Els jutges, com la democràcia i la societat tampoc són perfectes i moltes vegades jutgen (ja ho sabem) influenciats pel govern o per l’opinió pública o tal vegada pels dos.
I dictar una sentència saben que és injusta és prevaricar i, per tant, s’infligeix la pròpia llei.
Hem arribat a un extrem que és difícil saber qui actua correctament (que seria buscant el benefici de la societat) i qui ho fa de forma partidista perjudicant a àmplies majories. Però el que està clar és que davant de les injustícies s’ha d’actuar.     
I recordeu, la força per a canviar el que no ens agrada la tenim nosaltres. Se diu votar. Votar si volem democràcia o volem punyetes.  

divendres, 23 de març del 2018

QUE ALGÚ ATURI AQUESTA BOGERIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Marta Rovira se’n va cap a l’exili... Una més. I els altres cap a la presó... I ja en van...
Queda claríssim que l’Estat Espanyol no afluixarà fins que hagi acabat amb la idea independentista o més enllà.
De vegades, amb la meva solitud recordo els inicis del procés, tant il·lusionant per a molts que ja veien la independència a tocar... I més tard la República catalana. Mentre, jo, que com més vell me faig més ronyós me torno, era escèptic  i molt més realista que la majoria.
És evident que tothom pot somiar. I posats a fer-ho és millor en coses que ens puguin donar la felicitats. Però de vegades cal tocar de peus a terra i deixar d’escoltar cants de sirena que no porten en lloc.
Quan va començar el procés, el dolent de la pel·lícula era el PSC. El socialisme català oficialista, tot i que s’ha mantingut coherent durant tots aquests anys, camina cap a la seva pròpia destrucció ja que no ha sabut donar resposta a una gran part dels seus votants que eren partidaris de fer un referèndum pactat amb l’Estat, que és l’única via possible per a desencallar la situació i tornar a la normalitat.
Perquè dels que està passant políticament ara mateix a Catalunya res és normal. No és normal que les eleccions catalanes siguin convocades des de Madrid. No és normal que un President de la Generalitat, així com a diversos dels seus consellers i altres polítics s’hagin exiliat per por de ser tancats a la presó, tal com els hi ha passat a d’altres que van optar per quedar-se.
No és normal que ahir Jordi Turull (que avui se jugava la pell davant el jutge Llarena) fes un discurs de marcat signe autonomista dels anys 80 (així ho va qualificar algú) i en el torn de paraules, Eduard Pujol, el portaveu de JxCat ho fes amb to independentista quan tothom era conscient que, precisament ahir, el ple d’ahir no anava d’això. Però es clar, ell no s’hi jugava res...
Sé podrà estar a favor o no. Alguns pensaran que cal seguir endavant amb el procés i d’altres pensaran que fins aquí hem arribat, però ahir al Parlament hi van haver dues intervencions que van voler posar una mica de seny. Un va ser Miquel Iceta (ja sabeu que no és sant de la meva devoció) i l’altre Xavi Domènech. Tots tos van estendre la ma tan a ERC com a JxCat per trobar una solució que desencalli aquesta anomalia. I crec que va ser Xavier Domènech qui encara va anar més lluny en demanar la unitat de totes les forces polítiques espanyoles per a presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy i el seu govern.  
Si com diuen a Espanya no hi ha separació de poders i la Justícia se mou al ritme que marca el Govern, podem arribar a la conclusió de que amb un altre Govern la situació no seria tan complicada.
Potser avui el jutge Llarena no hauria enviat a la presó sense fiança a Turull, Forcadell, Rull, Romeva i Bassa. Fa un moment escoltava a la SER la tertúlia del Balcó i tots tres contertulians (entre els que estava Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB) posaven el crit al cel a l’hora d’analitzar la situació.
No sé com, ni qui, ni de quina manera, però és necessari desencallar la situació.
Prou presos polítics! I evidentment llibertat per a tots ells!!!      

dimecres, 21 de març del 2018

NOMÉS US DEMANO

De Roto.

Darrerament, per circumstàncies que no venen al cas he escoltat diverses vegades la cançó de Manolo Escobar Sólo te pido. De la seva lletra he estret algunes frases:
-No voy a pedirte que me des la luna porque se que tu no me la puedes dar.

-No voy a pedirte mi amor imposible cosas que jamas me podrá conceder que pares el tiempo ó el curso del rió ó que salga el sol cuando va anochecer.

Us dic això perquè quan va començar el procés català, els seus artífex ens van prometre que en pocs mesos Catalunya seria independent i que a partir de llavors tots viuríem molt millor.
Inexorablement el temps passa i no és que estiguem igual com estàvem abans de començar el procés, sinó que estem molt pitjor. Que tot és per culpa de l’Estat Espanyol? No serà tant, alguna part de culpa també han de tenir els nostres polítics. L’Espanya ens roba va funcionar bastant bé durant dècades, però al final se’ls hi ha vist el llautó a més de dos i més de quatre. 
És veritat que quan s’arriba a determinat punt no hi ha volta enrere. A  les més de 2 milions de persones que van votar l’1-O no se’ls hi pot dir ara que renuncien, que s’abaixen del tren en un lloc indeterminat entre estacions. És massa perillós i se pot arribar a prendre mal.
Hi ha dies que les notícies que surten als mitjans són, si més no, esperpèntiques. Dilluns se va anunciar que ahir dimarts seria un dia clau per a desencallar el tema de qui ha de ser el president. Pel matí va sortir Meritxell Serret i va deixar entreveure que el candidat seria Jordi Turull, però més tard va rectificar dient que era Jordi Sánchez. I Jordi Sánchez, a la vegada, medita renunciar a l’acta de diputat per a que el jutge el deixi en llibertat (Segons Roger Torrent sembla que ja ho hauria fet o estaria a punt de fer) 
Per tant, ja s’està parlant del pla C: Jordi Turull, un home que ni amb el millor dels seus somnis se podia imaginar que pogués arribar tant alt... O l’independentisme tan baix!  Jo sempre he vist a Turull com l’enllustrador de sabates de qualsevol líder postconvergent i prou. Potser sigui una manera de pagar-li la fidelitat de tants i tants anys...
Dit tota això, tornem a Manolo Escobar. Sabeu que demana a la cançó? Que me hagas la vida agradable... Tant difícil és que els nostres governants ens facin la vida agradable i puguem ser feliços. Trets dels avariciosos, la majoria dels ciutadans ens conformem amb molt poca cosa: feina, un sou digne, una casa, tenir temps per a gaudir de la família i de tant en tant sortir a dinar amb la família i els amics o passar uns dies de vacances sense gaires pretensions.
Si els nostres polítics pensessin una mica més pels ciutadans a qui diuen governar i menys amb ells mateixos i els interessos que representen, tot aniria millor. No ser feliç comporta emprenyament i l’emprenyament pot acabar amb accions i decisions contraries als interessos dels polítics.
Els polítics van per mal camí i ells ho saben. Els que encara no se’n han assabentat són una gran majoria dels ciutadans que, a pesar de tot, els segueixen votant.  
Per cert, és possible que a partir de demà se comenci a buscar un pla D. Seguim!  

divendres, 9 de febrer del 2018

A TORTOSA SE’N VA UN AMIC...

Ferran Bel acaba el discurs de comiat com alcalde després de quasi 11 anys al front de l’Ajuntament de Tortosa. En aquell moment els altres 20 regidors que composen el ple municipal i el públic assistent que no s’han volgut perdre un acte tan emotiu com aquest, se posen dempeus i com una sola veu comencen a cantar:

Algo se muere en el alma cuando un amigo se va, cuando un amigo se va algo se muere en el alma... Y va dejando una huella que no se puede borrar... No te vayas todavía no te vayas por favor, no te vayas todavía que hasta la guitarra mía llora cuando dice adiós... Y un pañuelo de silencio a la hora de partir...  

Bé, potser no ha estat exactament així... El que passa que després d’escoltar les seves paraules l’altre dia a la SER vaig pensar que passaria una cosa com aquesta. Segons Ferran Bel se’n va content, haver fet molta feina i donant gràcies a l’oposició pel fàcil que li havien posat...
Perplex. Atònit. Sense paraules... Així és com me vaig quedar! Què l’oposició li ha posat fàcil? Aquest argument és propi d’aquell cacic quan se’n va menyspreant els seus rivals polítics als quals ha tractar sovint de forma paternalista. Sé de que estic parlant perquè jo també he viscut situacions semblants.
Vaig conèixer Ferran Bel abans de que fos alcalde de Tortosa. Fins i tot abans de que fos President del Consell Comarcal del Baix Ebre, el seu trampolí polític per accedir a l’alcaldia i derrocar Joan Sabaté. I no era fàcil fer-ho ja que el 2007 els socialistes encara mantenien pràcticament intacta la seva hegemonia política. Aquell mateix anys Montilla (PSC) seria escollit President de la Generalitat i l’any següent el PSOE tornaria a guanyar les eleccions generals.
I com va ser possible? Tot i guanyar en regidors, Ferran Bel no va aconseguir majoria absoluta. Tot depenia d’ERC i l’agrupació local de la capital del Baix Ebre ho van tenir clar: donarien suport a aquells que només uns anys abans volien mercadejar amb l’aigua de l’Ebre.
A partir d’aquí Ferran Bel se va anar engreixant (políticament parlant, es clar) i a les pròximes eleccions, les del 2011, va guanyar no per majoria absoluta, sinó absolutíssima. Allò li va permetre regnar sense haver de comptar amb ERC a qui els hi va donar una puntada de peu al cul. Ja no li feien cap falta!
Finalment van arribar les eleccions del 2015 i s’hi van presentar noves llistes. La deriva socialista va portar que alguns dels seus militants, així com d’altres partits, s’agrupessin en Movem Tortosa. Ferran Bel (a qui molts de tortosins, finalment, ja van veure de quin peu coixejava) va perdre la majoria absoluta, una cosa que només uns anys abans ni es contemplava per una gran part de les tortosines i tortosins. L’Ajuntament de Tortosa podia conformar una nova majoria si s’arribava a un acord entre Movem Tortosa, el PSC i ERC. Però oh sorpresa! ERC, tot i que sé li va oferir l’alcaldia a Josep Monclús, el seu cap de cartell, en un fet insòlit i amb pocs precedents (jo no ne recordo cap) ho va refusar i li va tornar a donar l’alcaldia a Ferran Bel. Segurament els analistes ho veuran com una reafirmació de la nova majoria que governava Catalunya (CDC i ERC –és l’explicació més lògica), però l’actitud de Monclús de refusar l’alcaldia, des del meu punt de vista, va ser un acte de servilisme i covardia cap a una persona que havia anat guanyant pes polític dintre i fora del seu partit.

Adéu-siau Sr. Ferran Bel!

Benvinguda Sra. Soraya Roigé! 

dijous, 8 de febrer del 2018

NOMÉS RUMORS??

De Napi a Diari de Tarragona
El nom d’Elsa Artadi no és la primera vegada que surt al meu bloc. Potser no ho recordareu, però el passat 29 de gener (dilluns per a ser més exactes), vaig publicar una entrada que vaig titular Especulacions i entre les coses que deia recollia una notícia publicada Mediterráneo Digital sobre la possibilitat de fos Elsa Artadi la candidata de Puigdemont per a succeir-lo a la presidència de la Generalitat. Segurament recordareu que us explicava que en el precís moment de llegir la notícia tenia asseguda al meu costat a Anabel Marcos (PDeCAT), directora de l’Institut de Seguretat de Catalunya, exdiputada del Parlament i exgenrent de la GURSAM i, en ensenyar-li la notícia se va limitar a dir-me: Especulacions...     
Potser no sabia res... O potser sí, però calia mantenir-ho en secret fins que Puigdemont o qui fos ho fes oficial. Però hi ha una dita castellana que diu així: Cuando el río suena agua lleva...
Unes hores més tard llegia al Periódico que la mateixa Elsa Artadi ho desmentia: El candidat és Puigdemont...

Va Elsa, no té facis de pregar... Està molt bé el que dius, però tu saps que aquesta situació s’ha d’acabar desencallant... I els dies corren i una repetició d’eleccions no agrada ningú i molt menys al teu partit. Ara, amb tu, el PDeCAT té l’oportunitat de tornar al Palau de la Generalitat. Una situació que només fa un més i mig no us podíeu ni arribar a imaginar... A la fi és el que tots al teu partit desitgen... Quan Mas va fer el pas al costat semblava que el món s’havia acabat per els convergents. Va arribar Puigdemont i va fer un paperot que només la seva família s’ho podia creure. I ara Elsa arribaràs tu. Una dona que com he pogut comprovar pel teu currículum (a Internet s’hi pot trobar quasi tot) estàs suficientment preparada i segur que te’n sortiràs bé.

De vegades me miro la política amb ulls incrèduls sense pensar que el que hagi de passar passarà de forma irremeiable. Sense posar-m’ho ha pensar el que ens ofereixen (que és el que volen que vegem) és pur teatre ja que la realitat pel darrere dels bastidors és molt diferent.
Una vegada a festes va vindre una obra de teatre que es deia Pel davant i pel darrere. A la primera part t’ensenyaven que passava a l’escenari i no comprenies res. Tan era així que molta gent dels que aquell dia havien anat fins el recinte de festes al costat del Pavelló 1 d’octubre (he que ho he dit bé?) van decidir marxar. Però n’hi va haver que vam voler saber com acabava allò. A la segona van donar la volta a l’escenari i es va veure la realitat del que estava passant. Això mateix és el que passa en política.

Sigueu desconfiats (o crèduls, per aquells que se miren la política des d’un angle diferent al meu) i penseu que en polític quasi tot és possible i encara més si els que fan política de veritat hi acaben traient algun benefici. Si Elsa Artadi acaba sent el 131è President de la Generalitat (com a Presidenta seria la primera), a part d’acabar el serial (més llarg que Simplemente María que se va emetre per la ràdio la dècada dels anys ’70 i que va tenir 501 episodis -hauria dit que ren més!!-) i tornar a una normalitat relativa, però l’adequada per els temps que estem vivint, se podrà garantir la supervivència de Puigdemont a Bèlgica fins que dintre d’uns anys (no m’atreveixo a dir quantes, però en tot cas molts) se’l pugui indultar i tornar a Catalunya com un heroi.