Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris president. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris president. Mostrar tots els missatges

divendres, 23 de març del 2018

QUE ALGÚ ATURI AQUESTA BOGERIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Marta Rovira se’n va cap a l’exili... Una més. I els altres cap a la presó... I ja en van...
Queda claríssim que l’Estat Espanyol no afluixarà fins que hagi acabat amb la idea independentista o més enllà.
De vegades, amb la meva solitud recordo els inicis del procés, tant il·lusionant per a molts que ja veien la independència a tocar... I més tard la República catalana. Mentre, jo, que com més vell me faig més ronyós me torno, era escèptic  i molt més realista que la majoria.
És evident que tothom pot somiar. I posats a fer-ho és millor en coses que ens puguin donar la felicitats. Però de vegades cal tocar de peus a terra i deixar d’escoltar cants de sirena que no porten en lloc.
Quan va començar el procés, el dolent de la pel·lícula era el PSC. El socialisme català oficialista, tot i que s’ha mantingut coherent durant tots aquests anys, camina cap a la seva pròpia destrucció ja que no ha sabut donar resposta a una gran part dels seus votants que eren partidaris de fer un referèndum pactat amb l’Estat, que és l’única via possible per a desencallar la situació i tornar a la normalitat.
Perquè dels que està passant políticament ara mateix a Catalunya res és normal. No és normal que les eleccions catalanes siguin convocades des de Madrid. No és normal que un President de la Generalitat, així com a diversos dels seus consellers i altres polítics s’hagin exiliat per por de ser tancats a la presó, tal com els hi ha passat a d’altres que van optar per quedar-se.
No és normal que ahir Jordi Turull (que avui se jugava la pell davant el jutge Llarena) fes un discurs de marcat signe autonomista dels anys 80 (així ho va qualificar algú) i en el torn de paraules, Eduard Pujol, el portaveu de JxCat ho fes amb to independentista quan tothom era conscient que, precisament ahir, el ple d’ahir no anava d’això. Però es clar, ell no s’hi jugava res...
Sé podrà estar a favor o no. Alguns pensaran que cal seguir endavant amb el procés i d’altres pensaran que fins aquí hem arribat, però ahir al Parlament hi van haver dues intervencions que van voler posar una mica de seny. Un va ser Miquel Iceta (ja sabeu que no és sant de la meva devoció) i l’altre Xavi Domènech. Tots tos van estendre la ma tan a ERC com a JxCat per trobar una solució que desencalli aquesta anomalia. I crec que va ser Xavier Domènech qui encara va anar més lluny en demanar la unitat de totes les forces polítiques espanyoles per a presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy i el seu govern.  
Si com diuen a Espanya no hi ha separació de poders i la Justícia se mou al ritme que marca el Govern, podem arribar a la conclusió de que amb un altre Govern la situació no seria tan complicada.
Potser avui el jutge Llarena no hauria enviat a la presó sense fiança a Turull, Forcadell, Rull, Romeva i Bassa. Fa un moment escoltava a la SER la tertúlia del Balcó i tots tres contertulians (entre els que estava Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB) posaven el crit al cel a l’hora d’analitzar la situació.
No sé com, ni qui, ni de quina manera, però és necessari desencallar la situació.
Prou presos polítics! I evidentment llibertat per a tots ells!!!      

dijous, 22 de març del 2018

UN ALTRE COP EN PUNT MORT


Sense el suport de les CUP, Jordi Turull fracassarà en el seu intent de ser elegit el 131è President de la Generalitat, tot i que ell ja s’ho devia de pensar...
I no només ell, sinó també els dos grups majoritaris de l’independentisme català. Van jugar la carta de Turull per si sonava la flauta i sinó, pla D o eleccions dintre de pocs mesos, ves a saber.
És força evident que Junts per Catalunya i ERC han volgut muntar un ple d’investidura a corre-cuita per pressionar les CUP, saben que com a partit assembleari que és hi ha molta divisió interna i, tal vegada, un cop de sort, faria decantar la balança cap el costat autonomista.
Demà divendres Jordi Turull ha de presentar-se davant el Suprem. Us imagineu el cop d’efecte que hauria representat que demà el Suprem interrogués a un President electe de la Generalitat. L’acte propagandista hauria estat majúscul i, sobre tot, si l’alt tribunal acabés prenent alguna mesura dràstica contra el recent elegit.
Com a estratègia no està malament. Fa temps que l’independentisme busca el ressò internacional per aconseguir alguns dels seus propòsits. Potser la independència no, però arribats al punt que estem, podria ser que la pressió internacional permetés que els que ara estan empresonats, poguessin quedar en llibertat provisional i qui sap si lliures una vegada celebrat el judici.
La prova de que Jordi Turull no pensa que pot arribar a ser President és que el seu discurs (tal com han dit alguns dels analistes polítics que l’han escoltat) ha estat de perfil baix. Se suposa que té presentes per a ser investit has de fer un perfil de marcat to polític amb les línies fonamentals que vols aplicar. Res de tot això. De fet no ha citat cap vegada les paraules tabús per als espanyols: independència i república.
De Fer a el Punt/Avui.
Hauria estat graciós si Turull durant el seu discurs, en lloc de dir independència i república les hagués substituït per un pip o per qualsevol so gutural. Però ni això... Era massa arriscat, ho comprenc. Si avui hagués parlat d’una Catalunya independent i republicana (tal com volen els cupaires), demà Turull va directe a la garjola.
En definitiva, el seu discurs s’ha de qualificar d’autonomista i tret de recordar-se’n d’aquells companys que estan empresonats o en exili voluntari, poca cosa més se pot arribar a extreure.
Per què s’ha prestat Turull a aquesta pantomima? (Perquè de pantomima s’ha de qualificar l’acte d’avui) Senzillament perquè és un home de partit que farà sempre el que li diguin els que estan més amunt d’ell.
I a partir d’ara què? Si Puigdemont i Comín segueixen sense renunciar a l’acta de diputat, la qual cosa significaria l’entrada de dos nous electes i, consegüentment, llavors en segona volta JxCat i ERC si que tindrien una majoria suficient per a investir el nou president, trobo que anem cap a unes noves eleccions i mentrestant, mentre que la data no arribi, continuaran marejant la perdiu com han fet en els últims mesos.  
I per què no renuncien Puigdemont i Comín a l’acta? Perquè a Bèlgica no poden passar de l’aire i necessiten tenir uns ingressos que els permetin viure d’una manera prou esplaiada...  
Jo ho entenc...     

dilluns, 15 de gener del 2018

FINALMENT UNA MICA DE SENY (O NO)

De Napi al Diari de Tarragona d'avui.
Ahir el diari Ara publicava una carta d’OriolJunqueras que, com sabeu segueix empresonat a Estremera.
Junqueras parla de recuperar les institucions catalanes que ara mateix estan en mans del PP per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. No nomena per a res a Puigdemont, però tot indica que la carta va dirigida a ell més que ningú que des de Brussel·les segueix cavalcant damunt del burro.
La meva dona me deia ahir que sembla que oc a poc tothom va transigint...

-Estar a la presó deu de ser molt dur... –Me deia-.

-I tu que faries en unes circumstàncies semblants? –Li preguntava jo-.

-No ho sé. Sóc de fortes conviccions i trobo que no cediria...

Sempre s’ha dit que des de fora les coses sé veuen molt millor. Evidentment no és el mateix està empresonat que estar lliure, encara que sigui per un país estranger i no poder tornar a casa, al menys legalment. Carrillo quan sé trobava a l’exili va haver de disfressar-se per a poder assistir a una reunió a Madrid.
De totes maneres arriba un punt que ja no sé que pensar i de vegades m’entren ganes d’engegar-ho tot a fer punyetes. Jo també sóc dels que demana realisme... Però no ara, sinó des de fa anys... Però ara encara més!
Rajoy, des del seu tron de la Moncloa ja ha avisat de que si hi ha una investidura telemàtica sé seguirà aplicant l’article 155. Fins i tot Mas li ha dit a Puigdemont que pensi amb el poble (o sigui: que s’abaixi del burro)  
Aquest fet està provocant un aparent enfrontament entre la candidatura de Junts per Catalunya i ERC. Fins i tot la setmana passada els convergents regenerats van filtrar a la premsa després de la visita que Marta Rovira li va fer a Puigdemont a Bèlgica, que s’havia arribat a un acord pel qual Puigdemont seria investit telemàticament president i la republicana seria la vicepresidenta. Aquest fet va ser desmentit poc després per ERC.
A hores d’ara és més factible que Junqueras surti de la presó que Puigdemont retorni del seu exili. El President és conscient de que serà arrestat i empresonat només hi hagi constància de que ha trepitjat terra espanyola. Així, davant d’aquesta situació de solucions n’hi ha més aviat poques.
Només fa un moment que acabo de parlar amb un militant d’ERC i me deia això:

-Jo entenc a Puigdemont... L’han fet fora del càrrec a la força i el vol recuperar de totes, totes. Però davant el panorama que hi ha s’ha de buscar una solució, tot i que no sigui la més idònia...  

És el que jo també penso. És tan difícil buscar algú de consens que pugui tornar a ser un president autonòmic? Ja sé que no tindrien el suport de les CUP, però amb l’abstenció d’aquests o dels comuns podria ser investit en segona votació.

Pel bé de la ciutadania de Catalunya cal buscar una solució de forma immediata... El temps s’esgota...  

dissabte, 6 de gener del 2018

I SI JO NO TINGUÉS RAÓ?

De Napi a Diari de Tarragona. 
Després de les eleccions del 21-D, a priori tot semblava molt fàcil: presidència del Parlament per algú d’ERC i presidència de la Generalitat per algú del PDeCAT. Vaig dir llavors que tots dos partits que només feia dos anys i escaig s’havien presentat plegats a la mateixa candidatura (Junts pel Sí) estaven condemnats a entendre’s. És el més lògic... Les CUP, que han patit una forta davallada els hi donarien suport puntualment a aquelles lleis més socials o més independentistes (si és que les hi ha)
Però tal com passen els dies sembla que tot s’embolica. Fins i tot s’està parlant de tornar a convocar noves eleccions... Si l’actual situació de Catalunya ja és un drama, una nova convocatòria electoral bé podria qualificar-se en tragèdia, tot i que no sé de quants actes estaria composada...
Voler investir president a Puigdemont que se troba a Brussel·les en exili voluntari (si estigués aquí seria encara pitjor) no és que sigui una situació rocambolesca, és senzillament una gran barbaritat. Ahir vaig llegir que hi havia una proposta de que la meitat del govern estigués a Catalunya i l’altra meitat a Bèlgica. Trobo que algú s’ha begut l’enteniment... I no és nou...
Les dues llistes catalanistes que tot i que no van guanyar les eleccions van treure millor resultat (Junts per Catalunya i ERC) haurien de tenir més una mentalitat de país i no tanta de partit. Massa egos... En algun cas, a això no els guanya ningú!
Mal que ens pesi a molts catalans i catalanes, la situació actual és la que és i punt: un President destronat a l’exili, juntament amb alguns dels seus consellers i un vicepresident, un conseller i els dos presidents de les principals associacions independentistes a la presó. A partir d’aquest punt s’hauria de començar a col·locar les fitxes sobre el tauler polític i mirar de solucionar la situació abans de que s’esgotin els terminis que ha marcat l’Estat i que controlarà que es compleixin escrupolosament.
Tan difícil és trobar una persona de consens amb qualitat suficients que pugui exercir de president del país. La meva experiència me diu que ningú és imprescindible. Quan les CUP van vetar a Mas, ningú podia pensar amb Puigdemont. I ara en canvi sembla que si ell no és el president ningú més ho podrà ser. Ni tan sols Junqueras encara que finalment pugui sortir de la presó. És un autèntic joc de disbarats: a veure qui la diu o qui la fa més grossa!

Evidentment que puc equivocar-me amb els meus pronòstics. Ni sóc un pitonís ni estic en possessió de la veritat absoluta, però me sembla de pura lògica que al final hi hagi un enteniment entre Junts per Catalunya, ERC i les CUP. O al menys entre les dues primeres formacions. Això sí, tensaran la corda fins el darrer moment i esperar a veure si algú cedeix en el seu joc. Perquè al final tot és un joc... Polític, sí, però un joc.  

dijous, 1 de setembre del 2016

EL CANDIDAT INEPTE I LA FAULA DE LA TORTUGA SOBRE EL PAL

De Ferreres al Periódico. 
Sé diu que al país dels cecs el borni és el rei. A Espanya un inepte vol ser president del govern. I el pitjor de tot és ja fa quasi cinc anys que ho és! (4 com a president i 8 mesos com a president en funcions)
Tornant al símil anterior, no vull dir que l’inepte de Rajoy sigui el millor en un país de mediocres, però el cert és que si és el President del Govern algú l’ha posat allí. Coneixeu la faula de la tortuga sobre un pal? No? És així:

Un jove està passejant per la plaça d'un poble i decideix prendre un descans.
S'asseu en un banc ... al costat hi ha un senyor de més edat i, naturalment, comencen a conversar sobre el país, el govern i de política en general.

El senyor li diu al jove:

- Sap? Els polítics, càrrecs de confiança i membres dels tribunals escollits pels propis polítics, són com una tortuga sobre un pal.

Després d'uns instants, el jove respon:

- No comprenc bé l'analogia ... Què vol dir amb això senyor?
Llavors el senyor li explica:

- Si vas caminant pel camp i veus una tortuga sobre un pal de filat fent equilibri.
- Què penses?

Veient la cara d'incomprensió del jove, continua amb la seva explicació:

- Primer: No entendràs com hi va arribar.

- Segon: No podràs creure que hi sigui.

- Tercer: Sabràs que no va poder haver pujat soleta aquí.

- Quart: Estaràs segur que no hauria d'estar aquí.

- Cinquè: Seràs conscient que no farà res útil mentre estigui allí.

-Llavors l'únic sensat seria ajudar-la a baixar.

Suposo que hi estaràs d’acord amb tot, no?

Cal evitar com sigui que Rajoy torni a ser president. Fa uns mesos ja hi va haver una primera oportunitat desaprofitada. Crec que ara mateix no és el moment de fer retrets a ningú ni cometre els mateixos errors. A Espanya encara hi ha molta gent sensata que no es mereixen que el PP segueixi governant. Per tant hem d’exigir als 180 diputats que ahir hi van votar en contra que facin l’esforç d’entendre’s a costa de renunciar a algunes de les seves línies roges.
Quan Sánchez es va presentar a la investidura vaig dir que en aquell moment calia donar prioritat a la seva investidura i que després ja es tancarien els punts més conflictius.
Com sembla que això no va ser possible i que encara hi ha moltes postures enrocades, l’única solució que veig és que Sánchez i els seus acceptin la celebració d’un referèndum a Catalunya tal com li demanen ERC i el PDC, igual com va permetre Cameron a Escòcia.
Una gran majoria de catalans vol anar a votar per a decidir com ha de ser el futur de la nostra nació. Quin problema hi ha d’haver?
No és un punt menor. Rajoy (l’inepte) ho va reconèixer durant el seu discurs: el problema més gran al que s’afronta Espanya són els separatismes... Però tampoc aquí va fer autocrítica (ni aquí ni en lloc) Qui ha creat el problema? El més lògic seria que qui l’hagi creat l’intenti arreglar.
Els partits espanyolistes sé la veuen vindre: després de Catalunya vindrà, tant o d’hora, el País Basc.
Un grup de persones conegudes i populars sembla que estan creant una plataforma per a promoure la unitat de les esquerres. Des del meu punt de vista qualsevol solució que no sigui investir a Rajoy ha de començar per aquí. Per algú que faci de mediador i que els obligui a seure al voltant d’una taula com a primer requisit per arribar a una entesa.
A partir del segon intent de Rajoy (que tot indica que tornarà a ser fallit), la resta dels partits, aquells que han votat i votaran que no, tenen dos mesos per arribar a aquest acord. A veure si finalment és possible.  

dilluns, 11 de gener del 2016

LA COHERÈNCIA ÉS LA MARE DE LA POLÍTICA

D'Alfons López al diari Público. 
Des del meu punt de vista, el d’u observador de la política aficionat, en acabar l’acte d’investidura del 130è president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont i Casamajor, la presidenta del Parlament Carme Forcadell j va cometre la primera incoherència de la nova etapa que s’ha promès, sobre tot als votants de Junts pel Sí i de les CUP. Va dir la xertolina: I ara comunicarem al Rei el resultat de la votació per a que pugui nomenar el nou President… En que quedem? Hi ha fractura amb l’Estat o no la hi ha? Si la hi ha, perquè sé li ha de comunicar res  al Rei? Dit això, a l’hemicicle del Parlament es van escolar xiulets. Pocs, la veritat, però se’n van escoltar… Potser algú va pensa com jo…
Abans d’arribar al punt anterior, cal parlar de l’intens cap de setmana polític. Sense cap mena de dubte d’aquells que recordaran,  ja que del res, es va passar al tot gràcies a un vertiginós gir polític.
Dijous, a la pseudoentrevista que li van fer al ja expresident Mas entre Xavi Coral i Tian Riba que passarà als anals de la història del periodisme com el que no s’ha de fer, ja que va se una entrevista feta a mida i amb el consentiment del propi Mas de totes les preguntes que sé li van fer, aquest va anunciar que no plegava i que les eleccions que convocaria per al març serien un plebiscit sobre la seva persona. El que va passar de veritat entre el final de l’entrevista i la designació del nou president, molts pocs ho saben... Però s’intueix... D’un pressingCUP es va passar a un pressingMAS més que evident.
Quan molts ja donaven per fet que Mas convocaria eleccions avui mateix després que la darrera (i semblava que definitiva reunió entre JxS i les CUP), en el que al món del futbol es denominaria minuts de descompte, de sobte va entrar un nom als que ja s’havien posat sobre la taula (Neus Munté i Muriel Casals): Carles Puigdemont (un altre tapat ja que va anar de número 3 per Girona)
Els seguidors de les xarxes socials van ser testimonis del cavi de tendència d’ERC. En un primer moment, alguns dirigents de la formació republicana demanaven eleccions per al març (possiblement era la formació que més benefici i podria treure) Però Joan Tardà va ser el primer (al menys conegut) que va insinuar que Mas s’hauria d’apartar i, a partir d’aquí, els mateixos dirigents que moments abans demanaven eleccions per al març, van passar a demanar a Mas que deixés pas a un altre candidat. Estratègia de partit? Possiblement sí. Quasi amb tota seguretat a partit de la piulada de Tardà, el mòbil d’algú va començar a treure foc de tant trucar as líders territorials per a que secundessin la petició de que Mas havia de renunciar d’una vegada per totes.
I així va ser. A  contracor, de ben segur, l’expresident va acabar acceptant que un altre membre del seu partit fos el nom proposat per a ser posteriorment acceptat per les CUP. Després va dir que l’havia proposat ell... Bé, potser sí, però a desgana. Hi va haver qui es va preguntar el perquè si sonaven el nom de dues dones, finalment va ser un home (el darrer en arriba) qui va acabar guanyant la partida... És què o estem preparats per a que Catalunya tingui una president?

A partir d’aquell moment els esdeveniments encara es van precipitar més i fins al punt de que no havien passat ni 24 hores des de que es va oficialitzar el nom de Carles Puigdemont quan ja començava el ple de la investidura per a ser elegit amb majoria absoluta (no hi cabia cap possibilitat més)
Segurament voldreu saber que penso del nou president... Bé, és convergent i amb això estaria tot dit... Però no és Mas, la qual cosa, com bé sabeu aquells que em seguiu, de per si és una bona notícia. O sigui, un cert regust agredolç, però no podria ser d’una altra manera.
Junts pel Sí havien pactat que Mas seria el nou president sempre que l’aritmètica parlamentària així ho permetés. Però segurament en cap moment no van pensar que no obtindrien majoria absoluta... Una vegada Mas es va fer a un costat, era lògic que fos un diputat de la mateixa formació qui acabés ocupant el seu lloc.
Alguns diuen que Casademont serà un titella a les mans de Mas. Molt probablement. Penseu que Mas seguirà remenant les cireres dintre del seu partit (ja ho ha anunciat) i ningú s’atrevirà a qüestionar-lo.
A part, Mas, encara que perdi els privilegis que tenia fins ara, segurament serà recompensat amb un sou més elevat i disposarà d’un status especial dintre de l’àmbit dels seus...
Encara recordo aquell any que, governant el tripartit, el sectari alcalde d’Amposta va convidar al president de PIMEC Josep González a inaugurar la fira de mostres. Casualment, metre la comitiva (de la qual en formava part) feien el recorregut habitual entre la seu de l’ajuntament i el recinte firal, Mas ens estava esperant a l’avinguda de la Ràpita i immediatament s’hi va  incorporar. A patir d’aquell moment va acaparar tot el protagonisme...

Qui ens diu que a partir d’ara o serà una cosa així? Els temps i només el temps ens dirà si seran o no coherents i deixaran governar a Puigdemont sense interferències i aquest, amb tot el seguici independentista ens portaran a la República catalana o només haurà estat un miratge.