Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris primàries. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris primàries. Mostrar tots els missatges

divendres, 6 de juliol del 2018

GÈNOVA 13 (O 13 RUE DEL PERCEBE)

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Després de que hagi acabat el procés de primàries del PP amb la victòria parcial de Soraya Sáenz de Santa maria per davant de Pablo Casado, és un bon moment per a fer un anàlisi sobre tot el que s’ha viscut al llarg d’aquest procés.
Tal com diu avui el periodista i primer director del Periódico de Catalunya Antonio Franco, l’electorat s’ha decantat pel que més li agradava... Una forma molt poc elegant i convincent per a triar el líder del partit més votat d’Espanya.  
El primer contratemps (per dir-ho d’alguna manera) va ser fixar el nombre de militants que tenien dret a vot. El PP presumia de tenir més de 800.000 afiliats, però a l’hora de comptabilitzar-los sembla ser que tots els que alguna vegada havien estat afiliats ho eren, encara que s’haguessin mort a donat de baixa. Al cens igual estaven Fraga i Franco...  
Total que a l’hora de la veritat només tenien dret a vot 66 mil i escaig. Ni el 10%! (de fet un 7,6%)
Després per a inflar el cens volien fer una mena d’amnistia i fins i tot van proposar de pagar 1€ a l’hora d’inscriure’s per a votar i punt i final. Com se nota que el PP n’entén d’amnisties...   Fiscals, es clar!!
A partir d’aquí ni debats ni romanços... Les candidates i candidats van recórrer la geografia espanyola  i bàsicament els hi van dir als electors:

-Voteu-me perquè represento la regeneració del partit. Amb mi de president s’acabaran les caixes B, els sobres sorpresa (sorpresa perquè mai sabien quin quantitat se trobarien dintre)


I els afiliats no se morien de riure perquè després de la moció de censura no els hi ha quedat ganes de fer-ho, però n’hi havia per això, creieu-me!
Margallo va proposar un debat a 6 (sembla ser que un dels candidats se va retirar només sortir) a la seu de Gènova 13, però la direcció nacional li va dir: nasti de plasti...  
Per a què haver de confrontar idees si idees ne tenen poques? Millor 4 frases ocurrents: Espanya va bien! O Váyase Sr. Gonzalez, versió 4.0: Váyase Sr. Sr. Sánchez (González, Sánchez, Martínez, López... Igual dona... Tot sona a populatxo... I és que a Espanya encara hi ha classes!
L’organització de la jornada electoral sembla que va ser un autèntic caos i la improvisació va ser la nota determinan. I aquesta gent ens governaven! Sinó saben organitzar unes eleccions, com nassos havien de dirigir un país... Igual és que com era la primera vegada que feien unes eleccions: A Rajoy el va nomenar Aznar; a Aznar Fraga i a Fraga... A Fraga Franco des del més enllà...  
I finalment les votacions. La participació final va ser del 86,6% dels inscrits o sigui que si prenguéssim per al càlcul els 800 mil i pico d’afiliats que diuen que tenen, la participació hauria estat un autèntic desastre.
Però ara és quan arriba el bo. Dels sis només podien passar dos i aquests, per la G. del PP van ser: Sáenz de Santa Maria (bien!) i Casado (bien!)  
Ara entre aquests dos espàrrings s’hauran de jugar el ser o no ser del partit (amb l’atenta mirada de Núñez Feijoo des de Galicia)
I es clar, tot i que la Soraya surti amb un lleuger avantatge, Casado pot aconseguir el suport de la Maridolo, enemiga acèrrima de la Soraya.
La guerra de bandes està servida!

dijous, 25 de maig del 2017

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (Quarta part)

Al PSC estan (estem) crescuts. 
Avui us parlaré en clau catalana. Com heu pogut comprovar la victòria de diumenge de Pedro Sánchez m’ha donat per a molt.
Començaré amb una pregunta i, tal com diria l’amic Llorenç Navarro, sense ànim de fotre follón.
Com tots sabeu, el suport de Pedro Sánchez a Catalunya va ser de més del 80%, tot i que el nou Secretari General és de Madrid. Si el candidat hagués estat català, trobeu que a Madrid hagués tingut el mateix percentatge de suports?
Bé, es una pregunta que no té resposta, tot i que sí un precedent. Va ser quan Josep Borrell, gran defensor de Pedro Sánchez va optar per al càrrec. El seu rival va ser Joaquín Almunia. Borrell es va haver de retirar perquè li van destapar un cas de corrupció d’alts càrrecs d’Hisenda de Catalunya de l’època en que era Secretari d’Estat d’Hisenda. Directament ell no tenia res a veure, però n’hi va haver prou per apartar-lo.
A Catalunya, Iceta i per extensió la seva executiva, va ser l’únic baró territorial que es va declarar neutral, en contra de l’opinió general de la militància que, tal i com es va poder veure, es decantaven per Pedro Sánchez abans que per la Susana Díaz.
Tot i que personalment no me sembla correcte el que va fer Iceta (és una mica com jugar a la puta i la Ramoneta, que tantes vegades critiquem quan ho fan els altres), l’estratègia li ha pogut sortir bé. Vull recordar que a la investidura de Rajoy, els diputats del PSC van votar no en bloc. No hi va haver fissures. Això va crear un clima d’incomoditat a la gestora del PSOE i a tots els sectors que li van donar suport, els podeu anomenar com vulgueu: susanistes, felipistes, guerristes, etc. En aquest cas tots eren els mateixos, ja que tots havien unit esforços per a derrocar Sánchez.
Amb la nova situació sembla que el PSC (ho recordo una vegada més, un partit diferent del PSOE, tot i que germà), juntament amb la federació valenciana, poden tenir un paper fonamental en el proper congrés anunciat per a dintre de poques setmanes.
Vaig llegir per algun lloc que la tercera via que defensen (al menys oficialment) els socialistes catalans pot tenir un important recolzament per part del Secretari General. Però per molts voltes que li donem al tema, sempre ens trobarem a la casella de sortida: totes les autonomies voldran el mateix... Es a dir, el famós cafè per a tothom.
Suposo que tots estem d’acord en la diversitat i pluralitat dels pobles d’Espanya. És igual que un sigui valencià, català, castellà o andalús... Però a l’hora de la veritat, quan es parla de la pela, tothom vol ser igual, tot i que l’esforç participatiu i les necessitats de cada autonomia sigui mol diferent.  
Es per això que no acabo de veure una Espanya federal tal com es proposa des del PSC, una fórmula que va es va haver d’assimilar a corre-cuita perquè els socialistes catalans van quedar descavalcats  per altres partits que ja sigui per l’esquerra, ja per la dreta, els hi ha estat menjant el terreny durant els darrers cicles electorals.
Si finalment Sánchez pot portar a terme el que va dir durant la campanya a la Secretaria General, cal esperar alguna proposta per a canviar les relacions entre Espanya i Catalunya. Tot i que es molt possible que tal com estan evolucionant els fets, s’arribi tard.  

dimecres, 24 de maig del 2017

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (Tercera part)

De Manel Fontdevila a eldiario.es.
Des de l’aclaparadora victòria de Pedro Sánchez, una pregunta està a la boca de tots: Serà capaç de cosir el PSOE?
Pedro Sánchez va sortir molt reforçar de els primàries. La seva victòria va ser tan incontestable que hauria de calmar el sector que va donar suport a la Susana Diaz. Al menys durant un temps.
Me deien precisament aquest matí que el que hauria de fer Sánchez és tallar caps... De totes maneres, el meu interlocutor remarcava que primer haurà d’esperar sortir més reforçat encara del congrés.
No ho hauria de tenir massa malament... Tot i que els susanistes són un sector important i, per tant, és fins i tot lògic que vulguin tenir pes dintre de l’organigrama del partit (Comissió Executiva Federal, Comitè Federal, etc.) Però la força, tal com es va demostrar diumenge la té la militància i, per tant, no acceptaria una segona insurrecció del sector que fins fa poc tallava el bacallà dintre del partit.
Dilluns us parlava que tot aquest procés intern ja s’havia cobrat les dues primeres víctimes (el portaveu parlamentari Antonio Hernando i el gerent de la gestora Goyo Martínez), però segur que n’hi hauran moltes més. De fet, una de relativament sonada va ser la de José Luis Corcuera, el sindicalista que va arribar a ministre sense a penes saber fer la o amb un canut que es va donar de baixa de militant. És igual, persones així de bé al partit no n’han fet mai... De fet cal recordar que aquest personatge va ser jutjat (tot i que absolt) per corrupció.
També hi ha qui encara no ha paït la victòria de Sánchez. Estic parlant de Felipe González, referent del socialisme espanyol durant dècades però que darrerament sembla que no toqui gaire... El company Isidoro (per aquell que no ho sabeu, així se’l coneixia quan actuava des de la clandestinitat durant la dictadura franquista) va trigar dos dies en felicitar al nou Secretari General i ho va fer a preguntes dels periodistes. Una manera poc elegant i menys ortodoxa de fer-ho. Un polític que ho ha segut tot dintre del partit i ha ocupat la més alta instància espanyola per baix del Rei hauria hagut de ser un dels primers en felicitar-lo i el primer en posar-se a les seves ordres. Però està clar que les relacions entre tots dos disten molt de ser bones... Felipe González va dir que Pedro Sánchez l’havia enganyat ja que li havia dit en privat que pensava abstenir-se a la investidura de Mariano Rajoy. Una conversa privada és només això, una conversa privada. Qui sap (a part d’ells dos) el que allí es va dir i el que va interpretar cadascú d’ells. Digueu-me malpensat però tot es tractava d’una argúcia per a preparar el que va acabar arribant dies després: la pèrdua de suports a Pedro Sánchez dintre de l’executiva i la consegüent dimissió.
Però aquest cartutx ja l’han cremat. I tal com us deia abans, seria totalment inacceptable un nou intent d’involució interna. I més veient que els va sortir el tret per la culata... Per tant, l’oposició interna haurà de negociar amb les dones i homes que Pedro Sánchez esculli per a cada ocasió i fer-ho des de una posició de submissió i acatament del nou ordre establert. Ja sé que dit així pot sonar fort, però més fort va ser la manera com se’l va derrocar i que, des del meu punt de vista, només és comparable amb successos com l’anomenat Tamayazo.
Deia el meu interlocutor d’aquests matí que s’han de tallar caps... Què havia de córrer la sang... Dintre de l’estructura dels partits hi ha una comissió per a estudiar els casos d’insubordinació. Al PSOE porta el nom d’Ètica i Garanties. Tot i que espero que no s’hagi d’usar gaire, si s’ha de fer que sigui de forma contundent i sense contemplacions. Per molt significats que hagin segut al passat.      

dimarts, 23 de maig del 2017

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (2a part)

Al final del meu escrit d’ahir vaig esmentar-vos la paraula refundació, una concepte que els contertulians de la Sexta van emprar diverses vegades durant la nit electoral de les primàries del PSOE. Quants anys fa que estic dient que el PSOE s’ha de refundar? I quantes vegades n’he parlat des de llavors?
Si Perdo Sánchez fa el que va dir que faria, està clar que sé li ha de donar la volta al partit com si d’un mitjó es tractés. El PSOE històric, el dels líders sortits del congrés de Suresnes (Felipe Gónzalez i Alfonso Guerra entre d’altres), el darrer que es va celebrar fora d’Espanya, va jugar un paper transcendental durant la transició i va ajudar a consolidar la democràcia a Espanya.
Però en aquella època no tot van ser flors i violes... Com passa quasi sempre també va tenir els seus moments foscos. Alguns d’elles per tots coneguts, tot i que no us en parlaré, avui no toca... Però hi van haver moltes més coses de les que no se’n ha dit res o molt poc.
Quan va guanyar Aznar vaig dir que els socialistes ho havien d’haver fet molt malament per a que tornessin a guanyar els hereus del franquisme. Però era la realitat: Ho havien fet molt malament...
Cal recordar també que quan el PSOE va tronar al Govern d’Espanya va ser per una carambola. L’any 2004 Zapatero no era ni de lluny favorit per a guanyar les eleccions, però els atemptats de Madrid 2 dies abans de celebrar-se els comicis i la mala gestió que va fer el PP d’aquella tragèdia, el va catapultar al càrrec. No obstant sé li ha de reconèixer a ZP la seva bona gestió durant la primera legislatura. Però la segona ja va ser una altra cosa... I el seu final va ser el principi del declivi socialista que va culminar diumenge amb la nova elecció de Pedro Sánchez.
Després de que Rubalcaba desafies les urnes l’any 2011 amb una sonora patacada, el 2012 el PSOE celebra primàries per primera vegada en la seva història. S’enfronten Pedro Sánchez, Eduardo Madina i José Antonio Pérez-Tapias, sortint-ne guanyador Sánchez amb una diferència més que considerable (més de 16.000 vots)
Tot i això Sánchez sortiria derrotat per dues vegades davant Rajoy i encara sort de que el PSOE no va quedar com a tercera força política per darrere de Podemos que, juntament amb Ciudadanos van ser les grans novetats per les legislatives de 2015 i 2016. Per tant, el nou descens electoral del PSOE no es deu només a un hipotètic manca de lideratge de Sánchez (tal com li atribuïen Susana Díaz i la majoria dels barons i dirigents històrics), sinó a un desgast continuat del partit (què s’arrossegava des del primer govern de Felipe, amb el parèntesi dels 4 primers anys de Zapatero), però sobre tot per l’entrada en escena de Podemos i, en menor mesura de Ciudadanos. És d’una demagògia total culpar només a Sánchez: Ha perdut dues vegades (li agradava recordar a la Susana Díaz)
felip
Diumenge qui va perdre de forma contundent va ser Susana Díaz. De fet ho va fer per més de 15.000 vots de diferència. Però no només va perdre presidenta andalusa, també van perdre la gran majoria dels barons territorials i sobre tot els històrics que representen la veritable rèmora del partit.
Si Pedro Sánchez vol defraudar els seus electors ha de fer neteja. Però una neteja a fons... De moment ja ha advertit que les barons territorials no tenen perquè continuar... Però més que els barons els que han de desaparèixer de qualsevol escena política són els FelipesAlfonsos i companyia, ja que no aporten res de bo per al partit, sinó tot el contrari, només creen controvèrsia i divisió interna.
Si ho recordeu, la setmana passada vaig dir que en el cas de perdre Pedro Sánchez potser no seria tant dolent... I ho vaig dir perquè considerava possible que Sánchez acabés formant un nou partit socialista. Aquesta hipòtesi (que només era meva, ja que no ho vaig escoltar en lloc) ara ja serà impossible que es doni.
Tornant a la tertúlia de la nit electoral, un d’ells va dir que Sánchez era, dels tres candidats, qui millor pot atreure el vot dels menors de 40 anys, un vot que a les dues darreres eleccions ha anat a parar a Podemos.  
I què han dit els membres del Govern? Per un costat estan les felicitacions formals, però evidentment pensen que la victòria de Sánchez és el pitjor que els hi podia passar, tal com ho va fer constar el cap del PP al Parlament de Catalunya Garcia Albiol en una piulada: Que vuelva @sanchezcastejon es una desgracia para España. Escora al @PSOE en la extrema izquierda y una oportunidad d ampliar base al @PPopular.  
Si per al PP no és bo, molt possiblement els militants socialistes que diumenge vàrem triar l’opció de Sánchez l’hem encertat.        

dilluns, 22 de maig del 2017

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (1a part)

Tot i jugar a camp contrari, però amb el suport unànime de l’afició, des d’anit Pedro Sánchez és el nou Secretari General del PSOE. Tal com va dir el mateix Sánchez durant la campanya de les primàries, els avals aconseguits per la Susana Díaz eren el seu sostre, mentre que els d’ell eren el punt de partida. I, efectivament va ser així. A Susana Díaz la van votar menys militants que avals va obtenir, mentre que a Pedro Sánchez li va passar tot el contrari, que va tenir molts més vots que avals.
Vaig seguir la nit electoral a la Sexta quasi amb tant d’interès com quan s’han celebrat unes eleccions legislatives, autonòmiques o municipals... Però a diferència d’una nit electoral normal, els contertulians eren tots experts en el PSOE i, per tant, totes les seves valoracions es referien a aquest partit o, millor dit, als tres candidats que s’havien presentat a les primàries a la Secretaria General, però sobre tot, sobre tot, a Pedro Sánchez i la Susana Díaz, quedant Patxi López a un tercer pla pràcticament imperceptible. Per cert, Patxi López, tal com li va dir a Thais Villas a l’Intermedio, va aguantar fins el final, tot i que els seus resultats (no va arribar al 10%) va estar molt lluny al dels altres dos candidats.
Una de les valoracions dels tertulians va ser precisament el tema dels avals i la comparativa amb els resultats obtinguts. Van opinar que, segurament, alguns dels qui van donar el seu suport a Díaz ho van fer per pressions de l’establishment del partit, però que a l’hora de la veritat, quan el vot era secret, es van decantar per qui, al final, va sortir guanyador.
Segurament, Susana Díaz no s’esperava uns resultats tant favorables a Sánchez, de fet no es devia d’esperar perdre. D’aquí que no encaixés gens deportivament la derrota: Va felicitar a Sánchez per telèfon, quan el tenia a molt poca distància ja que tots tres candidats es trobaven a la seu de Ferraz reunits amb els propis comitès de campanya; quan va sortir a valorar els resultats, va dir que estava a disposició del PSOE, però no va esmentar ni usa sola vegada a Pedro Sánchez; i, finalment, la seva cara era tot un poema i el contacte físic de l’encaixa de mans va ser efímer. Acte seguit va desaparèixer de Ferraz segurament cap a la seva Andalusia on la devien d’esperar els dirigents històrics per mirar de consolar-se mútuament. Perquè la derrota d’anit de Susana Díaz va ser la derrota de González, Guerra, Zapatero, Rubalcava i companyia... I també, molt possiblement el d’Iceta a Catalunya que tot i que va saber (o el van obligar) a nedar i guardar la roba, tal com diria Josep Pedrerol: Va quedar retratat!  
Però no va ser l’únic. Tret de la presidenta de ses Illes Francina Armengol, que va virar al darrer moment, la resta de barons territorials havien donat suport a la Díaz. Tampoc m’estranyaria que molts ho fessin condicionats o, simplement, perquè degut a un greu error estratègic van enterrar a Pedro Sánchez abans d’hora. Què passarà ara amb tots aquests barons i càrrecs que s’havien decantat per la Susana Díaz? Tornaran a fer el camaleó per a poder seguir aferrats a les seves cadires?
Però la nit electoral ja es va cobrar les dues primeres víctimes. La primera va ser Antonio
Hernando, el portaveu socialista que va ser estret col·laborador de Sánchez, però que a la vegada va ser un dels primers de trair-lo. Durant la campanya de les primàries el mateix Sánchez ja havia anunciat la seva destitució. És allò de marxar abans de que té peguin una puntada de peu al cul... Tot i que des del meu punt de vista s’ha quedat curt, ja que hauria d’haver dimitit també de diputat. L’altra renuncia va ser la del gerent de la gestora Goyo Martínez.  
Durant la campanya els posicionaments de Pedro Sánchez es van radicalitzar. Possiblement perquè per dos motius: Per marcar distàncies amb els altres candidats i perquè no tenia la pressió del aparell del partit, com li va passar durant la seva primera etapa de Secretari General.
Ahir més de 74 mil militants van donar el seu suport a Pedro Sánchez. Va ser una mena de xec en blanc esperant que doni un gir cap a l’esquerra al PSOE (els comentaristes van esmentar diverses vegades el concepte de refundació)
Des d’anit Pedro Sánchez s’ha convertit en una mena d’esperança blanca del socialisme espanyol. Potser l’última després de tants i tants fiascos.
No ens fallis Pedro!!

diumenge, 21 de maig del 2017

HE VOTAT PER PEDRO SÁNCHEZ A LES PRIMÀRIES DEL PSOE

Tal com us vaig anunciar avui he votat per Pedro Sánchez Pérez-Castejón a les Primaries del PSOE per a escollir el nou Secretari General de la formació.
A veure si així, amb aquest granet de sorra, podem barrar el pas a la Susana Diaz i al mateix temps a tota la vella guardia del PSOE que de tant evolucionar s'han decantat cap a la dreta més casposa d'aquest país.


Els companys m'han explicat una anècdota. Han acudit a votar a la seu del PSC d'Amposta 4 militants de Cádiz que havien demanat poder utilitzar el vot desplaçat ja que estan de visita a casa d'uns familiars que viuen a la Ràpita. Una d'aquests quatre ha estat Victoria Rodríguez Machuca, regidora de l'Ajuntament de Cádiz.

divendres, 5 de maig del 2017

SOBRE ELS AVALS DELS CANDIDATS SOCIALISTES

Tal com semblava, Susana Díaz ha guanyat, però seguida de prop per Pedro Sánchez i molt més endarrerit Patxi López. Com deia la Núria Parlon, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, els avals han estat una mena de primera volta, ara caldrà fer la segona per a veure qui guanya si la Díaz o el Sánchez.
Me venen al cap unes imatges de fa un parell de mesos on la intermedia Thais Villas va abordar Paxi López i li va recordar un deute econòmic que tenia amb el seu company de programa Gonzo. Havien fet una aposta. Mentre Gonzo deia que, finalment el PSOE s’abstindria per a facilitar la investidura de Rajoy, López ho negava. Tots coneixeu el final: El PSOE se va abstenir i Rajoy va ser investit per segona vegada. Allí mateix Thais Villas va tornar a fer una aposta amb López: Què López es retiraria de la carrera per a liderar el partit. López ho va negar i, a més, li va dir que aquella aposta la guanyaria segur, ja que només depenia d’ell... Bé, d’ell i del seu entorn que, de vegades poden fer-te veure les coses d’una manera ben diferent a com tu creus veure-les.
Patxi López faria bé en retirar-se. Les possibilitats que té d’accedir a la secretaria general del partit són escasses per no dir nul·les. Si finalment ho fa, hauria d’anar acompanyat d’una reflexió? Que necessita el PSOE avui? I una vegada s’hagi autorespost, se’n hauria de fer una altra: Qui pot resoldre millor aquestes necessitats, Susana Díaz o Pedro Sánchez? I, després obrar en conseqüència, es a dir, recolzar a un dels dos candidats. Al seu lloc, jo ho tindria clar.
Del resultat de les primàries es poden fer molts d’anàlisis. El primer, en clau catalana, que, majoritàriament, els  militants socialistes que van considerar avalar a un dels candidats, es van decantar per Pedro Sánchez. Per guapo? No, això era en una altra època, quan la gent votava a González o Suárez pel seu físic. Jo crec (només és una opinió personal), que el suport a Sánchez representa el no suport a la Díaz. Dit d’una manera més clara i entenedora: Els socialistes catalans no volen a la Susana Díaz.
Tot i que només es tracta d’avals, hauria de fer reflexionar a Iceta i la seva executiva que, amb la seva neutralitat condicionada, implícitament han recolzat les tesis oficials del partit i, per tant, a la Susana Díaz. Segurament, si ara mateix tingués al meu davant al mateix Iceta o a algun membre de l’executiva me diria que no, que la neutralitat significa no decantar-se per ningú... Bé, m’agradaria llegir la lletra menuda (si és que n’hi ha) dels darrers acords signats entre el PSOE i el PSC i poder veure fins on va arribar l’abaixada de pantalons per part de l’executiva del PSC: Si fins els genolls o fins els garrons.
Un altre anàlisi es pot fer a partir dels suports que han tingut la Díaz i el Sánchez a Andalusia. És conegut que entre la militància andalusa hi ha molts contraris a la Susana. De fet ella mateix havia expressat la seva preocupació davant d’uns hipotètics bons resultats de Sánchez. Els resultats finals (uns 26.500 vots a favor de la Díaz i uns 8.800 a favor de Sánchez) segurament deuen d’acontentar a tots dos. Si us hi fixeu la proporció és de 3 a 1.
Només fer-se públics els resultats (quan he consultat Internet, a la pàgina del PSOE encara figuraven els de l’any 2014) ja s’han escoltat veus (tal com informa El Economista) que li reclamen a Patxi López que doni el seu suport a Sánchez. De totes maneres sigui qui sigui el nou (o la nova) líder del PSOE no ho tindrà gens fàcil. I si pensa que sí, s’està equivocant de mig a mig.
Ahir per la tarda vaig escoltar a Xavier Vidal-Folch al programa el Balcó de la Cadena SER parlant, precisament de la dificultat del PSOE per a poder tornar a la situació de fa uns anys, ja que llavors no existia Podemos. Va dir una cosa així:

-El PSOE té dues formes d’enfrontar-se a Podemos: Fent política a les institucions u ocupant el carrer. Si opta pel segon, ho té perdut, perquè entrarà al terreny on el seu adversari n’és expert.

I quina és la solució? Ja sabeu el que penso. Ho he dit moltes vegades i ho tornaré a dir per aquells que encara no ho sàpiguen: Refundar el partit i retornar als valors de l’esquerra. Uns valors que van començar a abandonar Felipe, Alfonso i companyia... O no on recordeu de quan van treure tota referència al marxisme dels estatus?