Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris records. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris records. Mostrar tots els missatges
dimecres, 29 de desembre del 2021
QUAN NO TENÍEM MÒBIL. DON FRANCISCO: ¿PUEDO IR A MEAR?
D. Francisco Favà Pla era un mestre de Santa Bàrbara... M’explicava mon pare que no va poder exercir com a tal fins jurar la Ley de los Principios del Movimiento Nacional, ja que era un republicà convençut (tal i com ell m’ho confirmaria ell mateix molts anys més tard).
Durant el franquisme a l’escola s’havia de parlar en castellà. Des de los buenos días en arribar a classe pel matí fins el usted lo pase bien que era la manera habitual d’acomiadar-nos del mestre quan sortíem d’escola.
Però als pobles menuts com la Galera, abans d’entrar a l’escola o a l’hora del pati, tothom parlava català. Amb la nostra forma dialectal i els castellanismes habituals de l’època, però en català! Era la nostra llengua materna, la que parlàvem a casa. Aquella que el franquisme, tot i intentar-ho, no va poder eliminar.
Dintre de l’escola només parlàvem castellà quan ens dirigíem al mestre. Si ens teníem que dir alguna cosa entre natros ho fèiem en català. No recordo que el mestre ens cridés mai l’atenció per fer-ho així... Potser perquè vam tenir la sort de no tindre cap mestre de parla castellana.
D. Pedro Martí, el meu primer mestre,era fill de la Galera, D. Francisco Favà, com ja he dit de Santa Bàrbara, D. Vicente Canelles, d’Onda (la Plana Baixa, País Valencià) i D. Juan María Vives de Blancafort, tot i que vivia a Tortosa d’on era la seva núvia.
-Don Francisco, ¿Puedo ir a mear? El mestre assentia i tu enfilaves un llarg passadís que et portava a l’altra aula on estaven els xiquets més menuts i al final, a la dreta, com passa quasi sempre als bars, hi havia els retretes. He de dir que només hi anàvem quan en teníem moltes ganes i no ens podíem aguantar, ja que estaven senzillament brutíssims. La neteja no era diària, ni segurament setmanal...
Per això, els xiquets aprofitàvem per a fer pipí quan sortíem al carrer a l’hora del recreo. El mot patí no el descobriria fins mols anys després.
Antigament les escoles de la Galera es trobaven als baixos de la Casa Consistorial, allà on hi ha avui el Centre d’Interpretació de la Terrissa Galerenca. Per la part de dalt donaven a la plaça d’Espanya i per la part de baix a una mena de plaça que conformaven els carrers de les Escoles, el de la Peixateria i un carreró que crec que encara avui no té nom. I al bell mig de tot un transformador elèctric amb un rètol a la porta del tot esgarrifós amb una calavera i la següent inscripció: No tocar, peligro de muerte . Finalment hi havia un bancal que ens marcava el límit del pati. Aquest bancal es trobava una mica més baix que el nivell del carrer, la qual cosa aprofitàvem els xiquetes per a construir-hi unes canaletes (ho dèiem així) per a poder, finalment, soltar la bufeta...
El primer contacte amb el català a l’escola no va arribar ni de bon tros al 25%. Va ser amb l’arribada de D. Vicente. En apropar-se el Nadal ens va manar fer unes postals per a felicitar els nostres pares amb el següent text: Bon Nadal i Feliç Any Nou... A la primera part no hi havia cap problema, però a la segona tot es complicava... Què era aquell símbol (Ç)? I la grafia NY es llegia Ñ...
Cal dir que la primera experiència escrita amb la nostra llengua materna va estar plena de misteris. A part de descobrir lletres i grafies mai vistes fins llavors, el més important va ser haver descobert poder escriure (ni que només foren unes poques paraules) en una parla diferent de la que escrivíem, però que si que usàvem a l’hora de comunicar-nos amb les nostres famílies, amics i la resta de gent del poble.
Mirat en retrospectiva aquesta darrera anècdota, el que més em dona que pensar és que va haver de ser un mestre valencià el primer que ens va fer escriure en català... I no només això, sinó que també ens va fer usar el català a l’hora d’entonar algunes nadales com ara el Fum, fum, fum...
dilluns, 29 de juliol del 2019
LA NUEVE O LA HISTÒRIA DESCONEGUDA
Els suplement dominical que va inserta entre les pàgines del Periódico de
Catalunya ens explica la història de la Nueve, una unitat de blindats que van
lluitar a l’exèrcit de la França Lliure contra Hitler.
El nom de la Nueve (en castellà), no era casual, ja que la majoria dels
seus integrants eren sodats republicans que després de lluitar contra el
feixisme a Espanya, ho van tornar a fer a França. Primer contra Franco, després
contra Hitler.
I al front de la Nueve Amado Granell, tinent coronel de l’exèrcit popular i
tinent a la Legió Estrangera de l’exèrcit francès.
Aquesta unitat podria haver passat totalment desapercebuda sinó hagués
segut per un fet: van ser el primers d’entrar a parís per a alliberar-la dels
alemanys. Malgrat tot, durant dècades se va silenciar aquest fet i les
cròniques oficials atribuïen aquest honor als soldats americans.
---
Consuelo Fabra Ferré era una jove mare de la Galera quan va esclatar la
guerra Civil espanyola. Son pare, Agustí Fabra Pons va ser president del comitè
local de les Milícies Antifeixista del poble.
Abans de que la Galera caigués en mans dels feixistes, Consuelo i el seu
fill Pepín que havia de tenir uns 3 anys va acompanyar els seus pares cap a l’exili
de França. El seu marit se va negar a acompanyar-los.
Ja a França Consuelo va conèixer Francisco Xifrè, un jove del poble
lleidatà de Cervià de les Garrigues, amb qui se va acabar casant una vegada li
van concedir el divorci del seu primer marit. Amb Francisco van tenir un altre
fill: Gerard.
Consuelo, amb la seva nova parella i els seus dos fills vivien al popular
barri de Montmartre de París, molt prop de la basílica del Sagrat Cor.
---
Mon pare, Juan Ferré Cabanes, era cosí germà i fillol de Consuelo. Quan va
esclatar la guerra encara estava a punt de fer 8 anys (li faltava una mica més
d’un mes).
Com que a Espanya els jornals eren molt barats i els terratinents locals
donaven feina als afectes al règim, així que va poder, va marxar a treballar de
temporer a França. Primer a plantar arròs a la Camarga, després també anava a
fer el planter de l’arròs i fins i tot va treballar a un molí arrossaire de la
finca Petit Manusclat. Crec que va anar-hi per primera vegada l’any 1955, el
mateix que se va caçar amb ma mare Carmen Verge Arasa. L’últim any que va plantar
arròs va ser el 1972, tot i que encara hi va anar dos anys més a veremar. Mentrestant,
entre 1964 i 1968 el vam acompanyar ma mare i jo els mesos de la verema.
Al tenir a sa padrina a París, mon pare hi va anar un parell de vegades sol
una vegada acabada la temporada i abans de retornar a casa. Mon iaio patern,
Manuel Ferré Martí, oncle de Consuelo també hi va anar una vegada sol, tot i
que era analfabet.
L’any 1966, acabada la verema als cos llocs on solíem veremar (Domaine de
Boisviel Nord i després a la Prégentière vam anar a París.
Ma tia Consuelo ens va fer d’amfitriona i ens va ensenyar els llocs més
populars i turístics de París: la torre Eiffel, l’Arc del Triomf de l’Estrella,
el museu de Louvre, el zoo i també els Invàlids, allà on està enterrat Napoleó
Bonaparte.
A l’entrada del recinte recordo dos petits blindats de color groc (petits
si els comparem amb els que s’han fabricat posteriorment) Amb el braç alçat,
tocava amb la punta dels dits el canó.
Ma tia Consuelo ja ens va explicar llavors que havien segut soldats
espanyols els primer d’entrar a París per a alliberar la ciutat del domini
nazi.
NOTA: He volgut il·lustrar el comentari d’avui amb una foto d’un lloc que
de menut vaig tenir ocasió de veure diverses vegades. Qui hagi visitat França
potser sabrà que a cada poble, per menut que sigui hi ha un monument als
caiguts durant les guerres en les que va intervenir l’exèrcit francès, sobre
tot a la Primera Guerra Mundial, la que ells anomenen la Gran Guerra.
He aconseguit localitzar el monument al Maps només tenint la referència de
que se trobava al costat de la carretera prop de la finca de la Prégentière.
dilluns, 30 de juliol del 2018
EL DARRER PROFESSOR
Avui ha traspassat Mossèn Jordi Gual, el
darrer professor amb qui hem mantingut contacte.
I dic hem,
perquè cada any, un grup d’exalumnes de batxillerat de l’institut Antoni Martí
i Franquès de Tarragona en reuníem al votant d’una taula per a dinar, però el
que era més important, retrobar-nos i parlar sobre les nostre vivències
passades, algunes molt allunyades en el temps. Jordi (no li cala cognom ni cap altre tipus de distinció), també
venia. Era un mes entre tots nosaltres.
Precisament dissabte vam fer el dinar d’aquest
any i ja feia uns dies que sabíem que Jordi
no vindria ja que se trobava greument malalt.
Jordi sempre va ser un capellà atípic. El recordo fins i tot abans de tenir-lo
de professor de religió. Sempre anava amb uns texans i un jersei negre on hi portava un petit crucifix de plata.
També el recordo el primer dia que va entrar a la nostra classe.
-Bon dia. Per aquells que no me coneixeu, sóc
Jordi Gual. Us he de dir que tots esteu aprovats... Si algú no aprova és perquè
ha volgut suspendre. Només demano que assistiu a classe. Amb això ja n’hi haurà
prou.
I acte seguit se va seure sobre la taula, una
cosa impensable, ja que estava prohibit i alguns professor fins i tot té
posaven una falta d’ordre si té veien assegut a sobre la taula de classe...
Al cap d’us mesos Jordi va ser expulsat de l’institut. En aquella època els alumnes
no donàvem crèdit al que havia passat. No era per a res normal que passes una
cosa així. Penseu que estic parlant dels curs de 1973-1974.
Se va dir que havia dit alguna cosa que havia
sonat malament a l’oïda d’algun alumne de família massa ultraconservadora.
Els alumnes de COU de l’institut van iniciar
una recollida de firmes demanant que se’l reincorporés a la seva plaça de
docent. La qual cosa va succeir al cap d’un temps, abans de que acabés el curs
lectiu.
Jordi va entrar a classe visiblement emocionat i donant-los les gràcies pel
nostre suport.
-Per primera vegada a Barcelona s’ha parlat
dels alumnes de COU i 6è de l’institut Antoni Martí i Franquès.
Quan me vaig retrobar amb ell després de 40
anys, me va negar que digués el que sé li va atribuir.
-Mai ho vaig dir!
Segurament era un capellà massa progressista
per a l’època i atribuir-li una frase un tant malsonant era una bona manera de
treure-se’l de sobre per a que no infectés
aquells ments de per si massa infectades pels seus progenitors.
Els que el recordem, sobre tot les seves
amigues (totes exalumnes seves) avui estem commocionats.
La baixa de Jordi serà impossible de reposar. Aquesta
vegada ha estat expulsat definitivament... Tot i que diuen que la gent viu, mentre sigui recordada per aquelles persones que el van estimar.
Descansi en pau.
dimecres, 25 de juliol del 2018
AL PA, PA I AL VI, VI (mai millor dit)
Panaderia de Tronchón. |
Hi ha una dita que diu així: El vi usat i el pa canviat.
Segurament us ha passat moltes vegades que quan
heu anat a algun lloc i heu anat a menjar al restaurant, a l’hora de provar el
pa haureu exclamat:
-Quin pa
més bo!
Potser cada vegada menys, perquè ara tot el pa
és prefabricat i forners com els d’abans ja no ne queden.
No fa gaires dies, l’amic Juan Miguel Gas
recordava els tres forns que hi van haver a la Galera quan érem menuts: el dels germans Lluís i Julia, el de Juanitet
i l’Encarnación i el del Sastre (José Maria) i la seva dona Teresa. Curiosament
els germans Lluís i Julia i Juanitet eren de la mateixa família: Bailach. Un
cognom que a la Galera està condemnat a desaparèixer.
Com deia, pa bo avui en dia és molt difícil
trobar-ne. De vegades si vas a un poble menut on encara hi ha forn de llenya...
I la veritat és que ho valores molt.
L’any passat al juliol vam anar a Galicia i
allí el pa era excel·lent. Per cert, quan us parlin de barra gallega, ni cas.
Ni és gallega ni res...
Pa de Santiago de Compostel·la. |
Tenia un company de treball que de tant en
tant va a Tronchón, un poble molt conegut pels seus formatges. Tant que fins i
tot surten esmentats al Quijote. La
primera vegada que hi va anar, en assabentar-se de que hi havia un forn de pa
com els d’abans, els va trucar per a encarregar-los 30 barres de quilo... Com
que no el coneixien van ser reticents i al final van quedar en 20. Cada vegada
que va fa una comanda similar, després el fa a trossos i el fica al congelador.
En canvi amb el vi és diferent. Al provar-lo
té pot agradar més o menys. Però jo sóc incapaç de saber pel seu gust si és bo
i car o barat. Segurament només els paladars més privilegiats podran distingir entre
diferents tipus de vins i apreciar els seus matisos. Però tot i així estic
segur que mai sabran dir amb seguretat si aquell vi és més o menys car (o
barat)
De vegades s’expliquen anècdotes de gent que
van als restaurants i demanen una botella de gasosa o un sifó per a barrejar-la
amb el vi. Si el vi és de qualitat, normalment se diu que és un sacrilegi i,
segurament és així, però si els hi agrada d’aquesta manera, quin problema hi
ha?
Ahir vaig llegir una notícia que me va acabar
confirmant els que us estic dient: Venienampolles de vi de 19 euros per 1.900 euros.
Sembla ser que compraven botelles de vi i
després les etiquetaven imitant marques de molta qualitat com ara Pingus, Flor de Pingus i Vega Sicilia
Único.
Cal pensar que els consumidors, tot i que se
devien de considerar experts, no ho eren tant quan els hi donaven gat per
llebre i no ho sabien distingir.
Vull dir amb això que el nostre paladar, tot i
que pugui ser exigent, a l’hora de la veritat no ho és tant com ens pensem i
ens deixem anar més per l’etiquetatge de marques reconegudes i de prestigi i
ens pensem que pel simple fet de comprar el producte és de millor qualitat quan
en realitat és molt possible que no sigui així.
diumenge, 15 de juliol del 2018
QUAN NO TENÍEM MÒBIL... ‘LO TIO JOAN LO CATALÀ’
Fins fa poc, a les terres del Sud de Catalunya
teníem un enorme complex: Catalunya començava més enllà del coll de Balaguer,
ja que els qui vivien a partir d’allí els consideràvem catalans. Com si
nosaltres no ho fóssim!
El tio Joan lo Català era de la província
de Barcelona. De Cardedeu o d’algun poble proper. Se va casar a la Galera amb
una germana de mon iaio Julián. Per tant, els nets del tio Joan i jo som cosins prims.
Recordo al tio Joan molt vagament. Sempre
vestit de negre (tal com vestien la gran majoria dels nostres iaios), descuidat,
brut i quasi sempre borratxo.
A la Galera hi havia molt costum anar a passar
la jornada de diumenge a Sant Pere, la font que hi ha passat la Sénia i ja
dintre de la província de Castelló, al terme municipal de la Pobla de
Benifassà.
Abans dels aiguats del 22 i 23 d’octubre del 2000
que, entre d’altres coses va fer que s’omplís el pantà d’Ulldecona en només 9
hores, a la font de Sant Pere, a la mateixa llera del riu Sénia, encara hi
havia les barbacoes, les taules i els bancs de fusta. Però el gran cabal del
riu s’ho va emportar tot i després la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ja
no va deixar arranjar la zona per a deixar-la com havia estat.
Com us deia, aprofitant l’aigua de la font de
Sant Pere, hi havia un petit espai amb taules, bancs i barbacoes que se feia
servir de pícnic. Els plataners eren els encarregats de donar l’ombra suficient.
Recordo haver-hi estat moltes vegades amb mons pares i els seus amics i fills d’aquests.
Hi anàvem amb una furgoneta i ens hi passàvem pràcticament el dia. Des de mig
matí a ben entrada la tarda. Els xiquetes i les xiquetes ens banyàvem al riu i
fins i tot hi havia qui pescava. Però l’activitat més normal era córrer i
saltar el petit rierol d’uns 10 metres que anava des de la font al riu.
Antiga postal de la Font de Sant Pere trobada a Internet. |
El tio Joan lo Català havia anat a
passar el dia a Sant Pere amb tota la família. Normalment s’hi feien paelles de
carn amb costella de porc, pollastre i conill, ja que era un plat molt econòmic
i que sempre abastia. Aprofitant l’aigua freda de la font, la gent que hi posava
a refrescar el vi, les gasoses, els sifons i també els melons.
Era freqüent el fet d’anar a beure a la font.
Quasi sempre t’hi havies d’esperar a que omplissin els seus gots els qui havien
arribat abans. L’aigua era fresca i transparent i tothom ne lloava les seves virtuts.
-Tio Joan, ha provat l’aigua de la
font...? Vingui... Apropis i provi-la...
Tant li van insistir que finalment el tio
Joan va anar fins la font a provar l’aigua.
No portava cap got ni cap altre estri per a
recollir-la. Així que el tio Joan va passar el dit pel xorro
de l’aigua, després se’l va espolsar i tot seguit se’l va passar pels llavis.
-Sí,
xeic, sí que és bona aquesta aigua...!
I és que el tio Joan tenia una dita:
-Encara
que sigui l’estiu, prefereixo el vi calent que l’aigua freda...
dilluns, 4 de juny del 2018
ENS REFIÀVEM DE TOT
Hi ha coses que amb el pas del temps no
canvien. I en canvi d’altres canvien radicalment fins el punt que ens hem
oblidat com eren abans o a que van substituir.
L’agutzil que corneta amb ma recorria els
carrers anunciant bandos i altres
fets que passaven a la població van donar pas a la megafonia municipal. Amb uns
quants altaveus col·locats estratègicament del poble, a l’empleat municipal ja
no li calia sortir de la casa consistorial per a fer arribar les notícies amb promptitud
i al mateix temps a tots els veïns i veïnes.
Foto: la Gaceta de Salamanca. |
Però sense cap mena de dubte, l’avís que més
cridava l’atenció (i amb el record encara és més sorprenent) era el següent:
-Qui no
hagi d’estar demà, que deixi les portes obertes que passarà el revisor de la
llum...
Eren molts els galerencs i galerenques que treballaven al camp, sobre tot durant les èpoques de la recollida d’olives i garrofes, verema (sí, sí, a la Galera hi havia vinyes!), etc. I en aquella època els comptadors de la llum estaven dintre de les cases i no fora com passa ara. Tampoc recordo que se fessin lectures estimades.
D’aquesta manera, el revisor (que era el
mateix que el cobrador) podia entrar a les cases i anotar-se la lectura per a després
facturar.
Com podeu comprovar, la gent d’aquella època
era molt més refiada que no ara. En part perquè els lladres (que també els hi
havia) els hi era molt més difícil passar desapercebuts i fugir, ja que en
aquella època hi havia molts menys forasters i cotxes que no ara.
Però per si de cas, si sé sospitava que el
poble havia pogut rebre la visita d’algun malefactor, la imaginació no tenia
límits...
Sabeu que feien a la Jana (Baix Maestrat)?
Quan algú sospitava que pel poble hi havia algun visitant sospitós, ràpidament sé
donava avís per a que l’agutzil posés ràpidament el pasdoble Mi carro me lo robaron de Manolo Escobar
que, per mig de la megafonia se podia escoltar per tot el poble i d’aquesta
manera avisar els seus habitants.
dimecres, 2 de maig del 2018
EL FINAL DE LES CABINES TELEFÒNIQUES
Cabina propietat de Telefònica a l'avinguda de la Ràpita d'Amposta. |
Crec recordar que alguna vegada he fet servir
el mateix exemple. Recordeu la cançó El vídeo que mató a la estrella de la radio,
del grup britànic The Buggles? Afortunadament no ha estat així, però sí que és
veritat que el món audiovisual a progressat molt més que el de l’àudio tot sol.
Però sempre ens quedarà la telefonia...
Certament la telefonia (i sobre tot la mòbil)
és una de les noves tecnologies que més usuaris té i això fa que la seva
evolució sigui constant (3G, 4G, 5G...) És un no parar!
Però quan alguna cosa progressa, desgraciadament
una altra ha de morir. Telefònica, l’empresa que durant moltes dècades va tenir
el monopoli de les comunicacions a Espanya, acaba d’anunciar que desinstal·larà
les poques cabines telefòniques que encara queden, ja que difícilment les usa
ningú.
Avui en dia des del 12 anys (o fins i tot
abans) tothom té mòbil. I alguns 2 o un amb dues targetes, de vegades de
companyies diferents... Tot i que al final, el mòbil, l’aparell que sempre
havíem usat per a parlar, ara l’usem més per enviar-nos missatges, la majoria
de poca solta. En fi, és el que es porta.
Però no desapareixeran només les cabines, sinó
també les guies telefòniques, aquell compendi de noms, adreces i telèfons que
ens deixaven a tots els usuaris una vegada cada dos anys i que ens servien no
només per a trobar números de telèfon sinó també adreces.
De fet, si us hi heu fixat, les guies fa anys
que han perdut la importància que tenien. Qui consulta ara una guia quan pot
trobar possiblement més informació per Internet? Pràcticament ningú. De fet ni
me’n recordo de la darrera vegada que la vaig usar.
Parlant de guies me’n recordo d’algunes
anècdotes. El meu amic Paco Itarte conserva una guia dels anys 20 o principis dels
30 de tota Catalunya i d’una mida molt reduïda si la comparem amb la que de ben
segur encara guardem a casa. Allí s’hi poden trobar els telèfons de
personalitats com Josep Tarradellas.
A la Galera hi havia un metge que se deia José
Maria Lefler. Quan vaig entrar a treballar a Hisenda, la Secretaria General de
Tarragona se deia Maria Angeles Lefler. Com comprendreu no vaig poder d’estar-me
d’explicar-li el cas. Tots dos procedien de Madrid.
-Quan el meu pare era jove, a la guia
telefònica de Madrid, amb el cognom Lefler només n’hi havia 5 o 6 i tots eren
germans o cosins. Segurament descendim d’algun francès que es va quedar per
aquí al finalitzar la guerra del Francès (de
la Independencia a Espanya)
De menut, quan miràvem la relació de galerencs
que tenien telèfons sempre ens cridava l’atenció Avellanas Muñoz. A la Galera
mai s’han produït avellanes i a l’adreça que sortia, al carrer Sant Llorenç
(vulgarment el carrer de la Bassa), no sabíem de cap casa que se dediques a
comercialitzar amb avellanes. De gran vaig saber que hi faltava un accent. Allà
on hi dia Avellanas i hauria d’haver dit Avellanás (amb accent a la a -tancat en aquell temps-) L’any passat encara vaig
poder parlar amb un descendent que viu a la Ràpita.
I una última anècdota. Fa uns 15 anys, l’alcalde
pedani dels Muntells Joan Benito, va convidar al llavors Delegat del Govern a
les Terres de l’Ebre Francesc Sancho. I es clar, què vas a explicar dels
Muntells? Sancho va trobar la solució. Va començar a recitar per ordre
alfabètic els cognoms de totes les famílies del poble, agraint-los l’esforç i
la tenacitat per haver transformat aquell territori erm amb el poble que tots
coneixem ara. Problema? Que no en va excloure cap, fins i tot va citar als nous
arribats al poble. On va trobar la relació? Evidentment a la guia telefònica.
divendres, 16 de març del 2018
ELS PRECEDENTS DEL MINITRASNVASAMENT AL CAMP DE TARRAGONA
La font de la catedral. |
Entre els anys 1971 i 1974 Tarragona va ser la
meva primera residència. Circumstàncies que no venen al cas van voler que
marxes cap a la capital provincial a estudiar alguns cursos de batxillerat. Com
la majoria dels alumnes de les Terres de l’Ebre (un concepte inexistent en
aquells anys), així com d’altres comarques com el Baix Maestrat, la nostra casa
era la residència Sant Jordi (llavors Colegio
Menor de la Juventud)
Com adolescents que érem, aprofitàvem
qualsevol moment que teníem lliure per a explorar Tarragona, conèixer des de
les Rambles al Serrallo, des de la part alta a les platges.
En aquella època la l’actual Rambla Nova estava
dividida en dos: Des de la plaça Imperial Tàrraco fins la font del Centenari
era l’avinguda del Comte Vallellano i, des d’allí al balcó del Mediterrani, la
Rambla Nova. I més enllà de la plaça Imperial Tàrraco, l’avinguda de Pius XII,
ara del President Lluís Companys.
Residència Sant Jordi. |
Sobre tot durant els mesos de més calor,
sovint ens aturàvem a beure d’alguna de les diverses fonts que hi havia al llar
de tot aquest trajecte. Intentaré
situar-les de memòria: Una al davant mateix de la pròpia residència, una segona
al davant de la seu del Diari de Tarragona (llavors Diario Español de
Tarragona) i les altres dues, ja a l’avinguda del Comte Vallellano, una a cada
costat. La part superior, la més visible, estava fet de ceràmica en relleu i cadascuna
d’elles era sobre un motiu temàtic de la ciutat: pesquera, agrícola, industrial
i turística. Com comprendreu, si bevíem d’elles és que la qualitat de l’aigua
era acceptable.
Donem un salt en el temps i situem-nos al dia
1 de setembre de 1978, aproximadament uns 4 anys més tard. Recordo la data
exacta perquè aquell dia havia de marxar cap a Cartagena per a fer la mili. Pel
matí, tots els reclutes ens havíem presentat a la Comandància de Marina, prop
de la plaça dels Carros, però el tren especial no tenia sortida des de l’estació
de Tarragona fins les 9 del vespre. Per tant teníem temps de dinar i per la
tarda encara de prendre alguna cosa. Recordo que vam seure a fer un granissat a
la terrassa d’una gelateria de la rambla. Estava tant salat que ens el vam d’haver
de deixar...
Efectivament, en aquella àpoca l’aigua d’aixeta
de Tarragona era salada, tal com segurament recorda Txema Lefler, el metge
madrileny que va haver de fer nit a Tarragona abans d’arribar a la Galera, el
poble on havia d’exercir durant els següents anys.
Monument a Lluís Companys. |
Com a conseqüència d’aquesta mala qualitat de
l’aigua va ser quan se va a començar a sentir parlar del minitransvasament de l’Ebre
al Camp de Tarragona.
Abans d’escriure el comentari d’avui he entrat
a la Viquipèdia per a verificar unes dades. Allí he pogut llegir que la causa
principal del problema va ser l’increment demogràfic que va patir la ciutat a
partir de 1965... Donem la dada com a bona... Però el que no m’entra al cap és
com en tan pocs anys l’aigua va perdre tanta qualitat.
Digueu-me malpensat, però i si tot se va
tractar d’una estratègia per a desencallar un obra llargament reivindicada per
les autoritats del Camp de Tarragona? Per cert, el President Pujol va ser el
principal artífex de que l’aigua de l’Ebre arribés a Tarragona i més enllà.
dilluns, 12 de març del 2018
LA CEBA ENVASADA
Foto: el Periódico de Catalunya. |
De vegades una simple cosa ens pot arribar a
fer replantejar-nos-en moltes. Com per exemple una ceba envasada amb una safatade porexpan i recoberta de plàstic d’embolcallar.
La pregunta que se va fer molta gent quan ho
van veure, va ser: Cal tant d’envàs per a una sola ceba?
Com sabeu, des de l’any passat, als súpers,
però també a qualsevol botiga on venguin productes d’alimentació, higiene, etc.
està prohibit donar de franc les bosses
de plàstic tant tradicionals en aquests tipus d’establiments. Ara si les vols
les has de pagar. I ja sabeu, pagant Sant Pere canta... O el que és el mateix, el que vulgueu...
Quan se va anunciar la mesura de cobrar les
bosses, ja vaig dir que se quedava curta, ja que quotidianament ens arriben a
casa molts d’altres envasos i plàstics que potser no caldria.
Quan parlo d’aquest tema no puc deixar de
recordar que passava quan jo era menut. Per a començar no hi havia súpers. A la
Galera hi havia la botiga de la tia Curra, la del tio Eduardo de Moquilla, la de Pontil i l’estanc on també s’hi
venien queviures. També recordo encara que molt de passada les del tio Verge i la de la tia Maria Teresa. Quan
compraves aliments de tall (pernil salat, mortadel·la...) o sardines salades,
etc. t’ho embolcallaven en paper. En canvi, si compraves cigrons, fesols, fideus,
etc. t’ho posaven dintre d’una paperina també de paper, ja que tot se comprava a
granel. Per tant, no hi havia bosses de plàstic.
El que si que hi havia de plàstic eren les
ampolles de lleixiu. Però, sabeu que passava amb les ampolles de lleixiu
buides? Les retornaves a la botiga on les havies comprat i té les bescanviaven
per plats i gots de duralex. Allò si
que era reciclar.
Però els productes alimentaris no era l’única
cosa que se podia comprar a granel. Me’n recordo que una vegada vaig anar a
comprar oli de motor a una tenda especialitzada del passeig marítim de Vinaròs.
Si portaves la llauna (en aquell temps hi havia molta gent que se canviava a
casa l’oli –tot i que després l’acabàvem tirant a qualsevol lloc-), té l’estalviaves
i per tant l’oli te sortia bastant més barat.
Ja sé que eliminar els plàstics immediatament
no és possible, però tampoc és impossible que puguin acabar desapareixent.
Només fa falta voluntat política i empresarial.
Com sabeu el plàstic se fabrica a partir del
petroli. Però hi ha matèria primera per a poder fabricar envasos ecològics i
biodegradables i, per tant, respectuosos amb la natura. Per exemple de la pellofa
de l’arròs se’n fabricaven... Per què no van tenir èxit? No vull pensa que per
cars, que potser si que eren una mica més cars. Vull pensar que per comoditat
de les grans distribuïdores: és més fàcil trobar plàstic que un producte
substitutiu que serveixi per al mateix.
Però mentre això arribi, ja sabeu: R.R.R.R.: Reduir, Reutilitzar, Reciclar i
Recuperar.
dissabte, 3 de març del 2018
ELS SABORS D’ABANS
Allà pèls anys 60 (crec recordar que era el
1968, tot i que no va ser al maig, sinó finals d’octubre) una andalusa que va
haver de fugir de la guerra Civil i que se va acabar refugiant a París, un dia li
va dir a una tia meva que també havia viscut peripècies semblants:
(Tot i que ho posaré en castellà, mireu de
imaginar-vos la conversa en un andalús d’aquells tancats)
-Pues si, niña... Cuando yo era joven y vivia en
el pueblo, de las tripes de los pollos hacíamos un caldo para chuparse los
huevos... Ahora en cambio, compras un pollo en la carnicería y a dentro no
tienen tripa ni tienen nada... Yo creo que los hinchan como los globos...
En aquella àpoca era impensable que ma mare
anés a la carnisseria a comprar un pollastre o una gallina per a fer brou. La
majoria de bestiar que necessitàvem per a fer bullir l’olla el teníem a casa...
I quan dic a casa ho dic amb el sentit literal de la frase. Ja que a les golfes
de casa, en un o d’altre moment, hi vam arribar a tenir gallines, conills,
colomins i fins i tot ànecs que, sense cap mena de dubte eren el més bruts.
Les gallines menjàvem llicsons i restes de menjar, el conills herba i peladures de
patata, el ànecs picaven els carbassons que eren massa grans per a ser
consumits pels humans... De fet només recordo que de tant en tant anava a la
botiga de la Primitiva, la dona de Joaquín de Damián a comprar panís trencat i
una pinso per a les gallines i conills.
Sobre els ous que ponien les gallines tinc una
imatge gravada a la ment: a part de que el rovell tenia un color groc més fosc,
el pessigava, l’enlairava i no se trencava... Proveu-ho de fer ara...
De la meva infantesa i joventut guardo imatges
inesborrables: els tords fregits amb els perets, les salsitxes i botifarres de
la tia Pepeta de la Fermina rostides a la brasa acompanyades de tomates de
penjar... Els gust de les tomates i la fruita acabades de collir, sobre tot les
cireres... Uns gustos que desgraciadament s’han perdut i que seran difícils de
recuperar.
Mon iaio Manuel era molt amic del tio Gabriel i de Beli. Tant que Beli m’ha
dit sempre Manuel quan s’ha dirigit a mi. Sovint els ajudava a la matança del
porc que se feia a l’escorxador i de vegades fora. L’escorxador com ja vaig
explicar formava part de l’edifici on també estava la peixateria i la bàscula i
que ara és el casal.
Se necessitaven diverses persones (normalment
homes) per a poder aguantar el porc. Llavors sé li clavava un enorme ganivet al
coll i se’l deixava dessagnar mentre no parava de xisclar i moure’s
compulsivament. La sang queia sobre un ribell i una dona no parava de remenar
per a que no quallés. Després, a manca de bufador de butà, se’ls sufrimava amb argelagues.
Però el millor encara havia d’arribar. Ja per
la tarda, a la sala de casa el tio
Gabriel i la tia Pepeta s’hi feia el mondongo. Segurament recordareu el olor de
ceba bullida que sé sentia al passar pel carrer, però sobre tot de les
botifarres acabades de coure.
Menjar-te una botifarra acabada de fer és un
dels plaers, encara avui, més grans. De fet en algunes carnisseries d’Amposta s’anuncia
quan se podran comprar les botifarres calentes.
dissabte, 13 de gener del 2018
LA PISTOLA
En escoltar el meu nom me vaig emocionar... No
esperava que els Reis Mags me portessin res aquell any... Tal com me passava
la majoria d’anys... Tenia una edat en la que ja no creia en els Reis Mags o
millor dit, sabia que eren els pares i mons pares si volien fer-me algun regal,
me’l donaven a casa.
Vaig sortir d’entre la multitud que s’agrupava
davant de la Casa de la Vila de la Galera i me vaig dirigir cap els 3 Reis que estaven asseguts en cadires de braços. Un d’ells
me va donar un petit paquet i uns quants caramels que va agafar del buit que li feia la túnica. La forma del paquet no
donava dubtes sobre el seu contingut. Mentre l’obria s’anava confirmant el que
semblava: una pistola. O millor dit, un revòlver com els que usaven els
pistolers del llunyà Oest. La veritat és que jo era molt de pistoles. De
qualsevol cosa me’n feia una: d’un tros de rama d’arbre, d’una rajola... Però
era la primera que tenia de veritat. Bé, de joguina... Ja m’enteneu... Després
mons pares me van dir que me l’havia posat ma tia Maria, la dona de mon padrí.
Tret d’una altra vegada que me van portar un parxís, dels primers que se premia
el botó i movia el dau que hi havia al bell mig del tauler, no recordo cap
altra joguina, tot i que segur que alguna cosa m’haurien de portar...
Recordo que l’arribada dels Reis a la Galera,
com a tots els pobles era un gran esdeveniment. Entraven a cavall pel carrer la
Creu, con si vinguessin de les terres del Sud. Anaven 3 Reis i tres patges i aquest portaven
unes bengales a la ma que feien molta llum i donaven una sensació estranya a la
comitiva. Després de passar per missa
a adorar al Nen Jesús, se dirigien cap a la plaça de l’Ajuntament on se faria
el repartiment de regals.
Mon pare sempre ha estat una persona poc
donada a l’engany, encara que la veritat trenqui il·lusió per un dia tan
especial per a les xiquetes i xiquets quan són menuts. Com passa a la majoria
de xiquetes menuts, quan veia arribar la cavalcada dels Reis m’entrava pànic.
Temor no, pànic! Per mirar de fer-me’l passar, mon pare me deia que els reis
eren joves del poble i me feia sortir al carrer per a veure com des de les dues
cases del costat de la nostra s’emportaven els cavalls que després formarien part del
seguici reial.
Efectivament tan el tio Sintent que vivia a la casa de dalt, com el tio Tòfol que ho feia a la de baix, tots
els anys deixaven els seus cavalls per aquella nit tan especial per als més
menuts del poble. De totes formes jo no ho acabava de veure-ho clar i no me
treia el pànic de sobre.
Però el pitjor de tot era quan deien el meu
nom per megafonia i havia d’anar a buscar el regal... Tremolava i plorava sense
consol possible. Al final ma mare m’havia d’acompanyar sense que jo deixés de
plorar i intentés escapolir-me d’aquella angoixosa situació.
No sé si seria casualitat que a les
adolescents i potser no tan adolescents, el regal sempre els hi lliurava el rei
Baltasar o sigui, el negre (dit amb tots els respectes) Abans de fer-los
entrega del regal, amb gestos sempre els hi reclamava un petó que, quan li
feien, els deixava la cara emmascarada.
El darrer record va amb dedicatòria. Aquest li
dedico a l’amic Juan Miguel Gas. Un any, dels últims que vaig viure la nit de
Reis a la Galera, va proposar que per donar-li un aire diferent, la presentació
podia fer-se en francès. Ell mateix va ser l’encarregat de dirigir unes
paraules als assistents en aquell idioma.
dijous, 12 d’octubre del 2017
LA ‘PLAÇA’ DEL CARRER DE LA PEIXATERIA
La ‘plaça’ del carrer peixateria és l’espai que hi ha a la part de davant del casal d’avis, ara ocupat per una àmplia vorera, uns aparcaments en bateria i el pas per als cotxes.
Antigament, l’edifici del casal d’avis constava de dues parts perfectament diferenciades: l’escorxador i la peixateria (d’aquí el nom del carrer) L’escorxador ocupava aproximadament 2/3 parts de l’edifici i tenia dues portes. La primera (que no la principal) donava al carrer Peixateria i la segona just a la part oposada, allà on comença ara el passadís que uneix el casal amb l’auditori. En canvi, la porta de la peixateria mirava cap on està el parc infantil.
Abans d’urbanitzar aquest espai (la part més ampla del carrer), hi havia una espècie de plaça (d’aquí que ho hagi posat entre cometes) on sé solia jugar a futbol. De fet, aquest lloc feia les funcions de pati de l’escola que, com sabeu, va estar ubicada als baixos de la Casa Consistorial fins que es va construir la nova escola al carrer Catalunya ocupant una part de l’antic bancal de les Melques.
Un altre element del carrer era la bàscula per a pesar vehicles o millor dit les mercaderies que carregaven. La plataforma de la bàscula estava a nivell de carrer i, per tant, no significava cap impediment a l’hora de fer rodar la pilota. Amb la construcció de la bàscula de la cooperativa, la del costat de l’escorxador va entrar en desús.
L’improvisat camp de futbol tenia una porteria allà on començava el bancal de la Constantina i l’altra davant del bancal del Chavarrio. A tots dos costats hi havia un arbre que feia de pal i l’altre pal era la prolongació d’una pedra. El problema venia quan un equip deia que la pilota havia entrat i l’altre considerava que era pal... Hauria estat bé poder usar el VAR (Video Assistant Referee o Assistència per Vídeo a l’Àrbitre)
Com que el recinte no era tancat, en qualsevol moment podien passar persones o vehicles (recordeu que estem parlant d’un tram de carrer) Què passava llavors? Què algú demanava parar el joc i tot es congelava com si fos una fotografia en tres dimensions: Qui conduïa la pilota, la xafava aturant-la i la resta quedaven quiets. Però sempre hi havia qui en volia treure avantatge i es movia cap a la direcció que més l’interessava amb la reprovació dels jugadors de l’equip contrari.
De tant en tant la pilota parava al sostre de
l’escorxador (l’encallavem –així ho diem)
i com no podia baixar perquè hi havia una petita cornisa que ho impedia, havíem
d’anar a les oficines de l’ajuntament a buscar la clau de l’escorxador (l’escorxeria)
ja que allí hi havia una escala de ma de 21 esglaons, la més llarga del poble,
suficient per a que poguéssim pujar a recuperar-la.
Però no sempre s’hi jugava a futbol, tot i que era l’activitat més comuna. De vegades hi jugàvem a Pot i d’altres a Pam, ampliant la zona, ja que calia amagar-nos i havíem de buscar zones properes per a poder-ho fer. Potser algun dia explicaré en que consistien els jocs del Pot i de Pam.
Potser recordareu també que aquest lloc va ser durant un temps el camp d’entrenament del CF la Galera. El club de futbol, potser l’entitat degana del poble, ja que sinó recordo malament va ser fundada l’any 1927, va abandonar les competicions oficials durant anys i no va ser fins a principis dels anys 70 que va tornar-se a federar i jugar a la Tercera Regional catalana. El camp de futbol era el del Terrer, però com que no hi havia llum elèctrica, durant els mesos de l’any en que el dia era més curt, es va haver d’improvisar un lloc alternatiu per a poder entrenar. Allí, com que l’espai era molt més reduït, s’enllumenaven amb els focus d’uns quants cotxes distribuïts estratègicament.
I, finalment, en aquest mateix lloc, també recordo haver-hi vist fer bous. No sabria dir durant quans anys se’n van fer, però que al menys un any, sí.
Com heu pogut comprovar era un espai polivalent.
diumenge, 3 de setembre del 2017
DE CABASSOS, GARROFES I COVES
Si heu visitat alguna vegada el Racó dels Artesans, la Fira de les Fibres Vegetals que s’organitza anualment al Mas de Barberans des de fa 15 anys, segurament us en heu adonat de les possibilitats que té la llata, que no és un altra cosa que les tires de les fulles del margalló secades al sol i trenades.
Tradicionalment els objectes més comuns fets amb llata són els cabassos i les sàries (alforges), encara que jo també recordo, ventadors, romanes i senalles (que són uns cabassos molt menuts)
No cal ser cap expert per adonar-se’n de que el que avui se considera artesania, en un altre temps va ser una indústria de subsistència adaptada al lloc, es a dir, es duia a terme allà on hi havia menys recursos i també la matèria primera necessària.
Els pobles del Port (així el vaig conèixer i així m’agrada anomenar-lo): Mas de Barberans, Alfara de Carles, els Reguers (que és pedania de Tortosa)), són on tradicionalment més s’ha treballat la llata. Fins i tot hi ha una dita que diu: Als Reguers, cabassos i paners...
Tal com explicava, els cabassos i d’altres productes que podien baixar amb el carro se venien, però també es podien bescanviar per garrofes, un aliment bàsic per als animals de tir tant necessaris en aquella època.
Als pobles de la plana (topogràficament el Pla de la Galera) les sàries tenien poc ús. Era als pobles de muntanya com el propi Mas de Barberans o Godall, que per l’orografia del terreny, s’usaven molt més, ja que sovint s’havia de passar per senderes o camins molt estrets per on els carros no podien passar.
De tots els masovers que baixaven vendre cabassos a la Galera, el més popular era Julio, un jove una mica curt de gambals. Demanava 1 pesseta amb 50 cèntims per cabàs, però com que a molta gents els hi feia compassió, li volien donar 2 pessetes. Però Julio s’hi negava.
-Ma mare m’ha dit que 1,50...
Per no haver de tornar al Mas a dormir, Julio pernoctava a una cova que hi havia al barranc de la Galera, una mica més amunt del Calvari. Els galerencs van acabar per batejar-la com la cova de Julio.
De menut, mentre jugàvem pel barranc, per les immediacions del Caragol, hi havia anat alguna vegada. Era una cova de dimensions reduïdes on havies de caminar semiacotxat. El sostre estava ennegrit per la fum del foc que hi solia fer Julio per a no passar fred les nits més gelades.
Tot i que no ho puc assegurar, crec que la cova de Julio va desaparèixer amb la construcció del pont de la variant de la carretera TP-3311 que és la que va de Santa Bàrbara a la Sénia i que abans passava pel centre de la Galera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)